andreu sotorra




Premis Literaris Baix Camp



Vint anys al quadrat


    Al 1978 volíem...
    (No. Voler es poder, com diu aquell.)
    Al 1978 pensàvem...
    ...pensàvem, ingènuament, que al 1998 ja no caldria fer Premis Literaris.
    Suposo que, sota la mirada escèptica dels cansats -aquells que no fan mai la feina ni la deixen fer- somniàvem una Literatura normalitzada.
    Érem un cas isolat, lluny del melic cultural, entre mitja dotzena escassa de premis considerats de prestigi. Un cas isolat perquè els vam convocar des del primer moment a tots els Països Catalans. Un cas isolat perquè era l'únic obert a joves. Un cas isolat perquè pretenia una fita que les Escoles d'Escriptura han descobert ara: fomentar la lectura i l'escriptura a la vegada.
    No cal dir que, fa vint anys, el que ara anomenem Institucions, i més fredament Administració, és a dir, el minaret dels polítics, es limitava a concedir alguna subvenció amb aquell esperit paternalista i egoista a la vegada que, els seus hereus encara no s'han tret del damunt: "Feu, feu poc, i doneu-nos les gràcies."
    Sorprenentment, al 1998, la mitja dotzena de Premis Literaris de fa vint anys s'han convertit en mitja dotzena de premis per any a cada ajuntament, institució, institut, escola o centre cívic.
    ¿Com pot ser que un país que llegeix tan poc escrigui tant?
    ¿Us imagineu que, en futbol, tothom estigués sobre la gespa i molt pocs a les grades?
    Doncs, a la Literatura Catalana -i potser a alguna altra també- li passa una cosa semblant.
    El nombre de Premis Literaris actuals no el sé. La dotació econòmica, majoritàriament extreta de les arques públiques, destinada a Premis de tota mena en llengua catalana sí que puc dir que supera els 130 milions de pessetes per temporada.
    Per tant, aquell: "Feu, feu poc i doneu-nos les gràcies" ha esdevingut: "No cal que feu i doneu-nos igualment les gràcies perquè ho fem nosaltres."
    En cap moment, però, ningú no es planteja per què, després de vint anys, encara cal convocar des de les institucions públiques tants Premis Literaris en una cultura, la Literatura de la qual gairebé no és present en els grans mitjans de comunicació i en una cultura, la Literatura de la qual ha entrat en una roda dominada descaradament pel mercat.
    Curiosament, al llindar dels 20 anys dels Premis Literaris Baix Camp -als quals em trobo lligat per una mena de cordó paterno-umbilical que algú ha descobert sense jo proposar-m'ho-, la convocatòria dels PLBC no ha de donar les gràcies a ningú, de la mateixa manera que ningú no les hi ha de donar a ella.
    Quan una iniciativa civil (¿millor "cívica"?) d'aquesta mena resisteix vint anys -i a mi m'agradaria creure que en total llibertat i independència- ni que hagi passat per diverses mans de relleu organitzadores, sense canviar gaire l'esperit inicial, és senyal que devia néixer oportunament i que ara deu estar consolidada. Però de segur que també vol dir que s'ha criat, potser salvatgement, però, precisament per això, més eficaçment, sense mals empelts ni influències externes, pendents del que "ara es porta" o "del que ara funciona".
    ¿Per què es convoquen encara els Premis Literaris Baix Camp?
    Em sembla que per tres raons bàsiques:
    Perquè malgrat l'augment incontrolat de premis, no hi ha encara una convocatòria que tingui el prestigi suficient oberta a tots els joves escriptors i escriptores dels Països Catalans.
    Perquè compleix un requisit clau com és el de no dotar excessivament els premis i, en canvi, publicar-los, modesta però rigorosament.
    I perquè continua sent l'única convocatòria que recorda dos noms de la Literatura Catalana que no compten amb cap altra iniciativa d'aquesta mena, el narrador Antoni de Bofarull i el poeta Gabriel Ferrater.
    Molts dels joves guanyadors en aquests vint anys han fet un fecund camí en la Literatura Catalana. Ja a la primera convocatòria, unes aleshores "criatures" com Àngels Marcer -ara actriu- o Aràntzazu Fonts -després filòloga i poeta- hi són presents. Més endavant hi van apareixent noms d'escriptors i escriptores encara joves avui, però prou coneguts com els de Rosa Pagès, Rafel Vallbona, Aleix Cort o Alfred Bosch, aquest, l'últim premi Sant Jordi de novel.la. I me'n deixo molts que els índexs de cada publicació anual tenen per a testimoni i que han anat apareixent com a noves veus, tant en narració com en poesia.
    Vint anys després, continuo pensant que els premis literaris han de desaparèixer. Que cal anar cap a una normalització plena de la Literatura. I això, per mi, vol dir: que els seus autors tinguin presència en la societat i que recuperin el prestigi que els han volgut escatimar; que cal lluitar perquè les lleis de mercat no enganyin el lector i li amaguin les petites peces de qualitat que hi ha sota les pedres dels més promocionats per raons externes a la mateixa obra.
    Però, tal com fa vint anys pensava que els Premis no havien d'existir -i em vaig trobar donant el tret de sortida dels actuals Premis Baix Camp-, ara, penso igualment que no han d'existir -i em trobo empenyent novament els organitzadors perquè no es deixin vèncer pels qui, sota l'excusa del "ja ho farem nosaltres" voldrien avortar iniciatives cíviques (¿o millor "civils" ara?) d'aquesta mena.
    Per això cal encoratjar tots els que, vint anys després, encara es fan seva la convocatòria i continuen posant les bases, any darrera any, per elevar aquest vintè aniversari al quadrat.
    Al quadrat del prestigi, al quadrat de la participació, al quadrat de la bona literatura i al quadrat de les futures veus de la narració i la poesia.

    Andreu Sotorra
    Escriptor, periodista i fundador dels Premis Literaris Baix Camp


Tornar a Biografia

Tornar a Home Page