RETALLS DE PREMSA
«Andreu Sotorra: "Els premis literaris són un mitjà, no un objectiu"»
- Diari de Tarragona
- Entrevista feta per Agnès Gispert
- 17 desembre 1992
- Premiat durant la Nit de Santa Llúcia amb el Lola Anglada de contes infantils amb 'Nyatiti: la filla del clan', i fa poque setmanes amb el premi Vaixell de Vapor de literatura infantil amb la novel.la 'La medalla', el reusenc Andreu Sotorra es troba en un moment especialment fructífer de la seva carrera.
- L'obra guanyadora del certamen que convoca l'editorial Cruïlla és un relat intimista sobre una noia d'11 o 12 anys que passa de nena a adolescent "i s'explica a ella mateixa el que veu al seu voltant". El títol al.ludeix al record que la protagonista té de la seva mare, que es converteix en el leit-motiv que l'empeny a superar-se.
- ¿No l'haurà influït l'ambient olímpic de Barcelona?
Només és una coincidència perquè la vaig escriure al febrer, encara que vaig dir que marxaria, només vaig veure les Olimpíades per motius de feina.
- ¿Quin és el plantejament del relat?
En certa manera vull destimitifcar el triomf perquè la nois només corre per assemblar-se a la seva mare i aprofito per explicar com és una escola unitària amenaçada pel tancament i la vida en un poble proper a una ciutat. Hi ha una frase que m'agrada molt: «Una medalla no és el triomf, jo ja tinc la medalla de la mare».
- ¿Per què el va dedicat a l'atleta qie s'entrenava en un Sarajevo destrossat?
Em va impressionar el seu esforç i crec que els autors ens hem dedicat a mantenir-nos molt al marge i ens cal una mica de compromís amb la realitat. Aquesta guerra em sembla la situació més vergonyosa que vivim en aquests moments.
- ¿Les protagonistes femenines que cerquen el seu origen semblen un tema recurrent en la seva obra?
Sí, també apareix a '¿On és Berna, Ilse?' però no respon a cap voluntat concreta. En tot cas, com a mínim no es nota i aconsegueixo plantejar la visió d'una dona. Els sentiments no tenen sexe, el que pot canviar és la manera d'actuar. Són temes universals perquè tots busquem l'origen, el pare només és una metàfora d'aquesta recerca. Cada vegada hi ha un percentatge més elevat de nens que viuen amb pares i mares diferents i això provoca canvis en la manera de viure l'entorn familiar.
- ¿La diferenciació entre literatura juvenil i la d'adults li sembla adequada?
Em sembla contraproduent però hi ha una bona part de culpa del propi lector i de l'ensenyament. Els mateixos joves, quan es fan adults, volen retrobar els seus mites 'La medalla' es pot llegir a partir dels 10 o 12 anys i després ja és igual tenir-ne 30 o 60.
- ¿Per on passaria la potenciació de la lectura entre la població?
S'hauria de fer des dels mitjans de comunicació i no cal ser victimistes perquè en altres països molt més potents culturalment també es queixen de la manca de ressò que tenen els llibres. A la televisió, que tots tenim ficada a casa, el llibre és un element estranyíssim. El mercat és molt més ampli del que sembla i la gent no sempre es mama el dit i s'empassa qualsevol cosa.
- ¿Quin camí creus que prendrà la narrativa?
Hi ha hagut un abús de la novel.la urbana, del món de la nit, els bars i les copes. Crec que està llesta, morta i enterrada. Crec que els temes van per un altre camí, per les problemàtiques que afecten a tothom d'una manera més general com el racisme, la sida o les separacions de les parelles, l'homosexualitat, la reivindicació feminista. La famosa generació del 70, que ara tenen entre 35 i 45 anys i de la qual jo sempre n'he estat bastant al marge, no ha mantingut la força amb què va irrompre.
- ¿I la propera generació?
La següent encara no surt, nosaltres escrivíem sense pensar que això podria ser un ofici i els qui vénen al darrera tenen claríssim que d'escriure sol no es pot viure. Sempre quedarà la necessitat interna però la gent que escrivim en aquest país no volem ser herois, si fóssim als Estats Units molts de nosaltres ens guanyaríem la vida fent guions.
- ¿Quina vinculació mantens amb Reus?
Encara hi tinc els meus pares i un pis. Només baixo de tant en tant per veure la gent i els amics de sempre. On vaig sovint és a Duesaigües, on tinc una casa. Si em demanen alguna cosa, la faig, però els diaris arriben de tant en tant i si no vius les coses se te n'escapen les claus.
- ¿Com et sents a Barcelona?
És tot un altre món i és una ciutat d'immigrants que som els més treballadors. Als de fora sempre ens ha tocat espavilar-nos més.
- ¿Mai t'has plantejat escriure en castellà?
La veritat és que he tingut la gran sort de poder escriure sempre en català i, quan vaig tenir una altra oferta, vaig triar aquesta. Vaig tenir la gran sort que, ja als anys 1955-1960, tenia a l'escola un professor que sempre parlava en català.
- ¿Consideres encertada l'opció d'accedir a la literatura pel camí dels premis literaris?
Els premis són un mitjà, no un objectiu. Només hi ha dues possibilitats: presentar-se directament als editors o fer-ho als premis, que normalment aconsegueixen una bona difusió. Es diu molt que les convocatòries són una màfia, però la meva experiència és que es llegeixen tots els manuscrits i s'intenta premiar el millor.
- [Text íntegre de l'entrevista publicada al Diari de Tarragona. Feta per Agnès Gispert. 17 desembre 1992]
- Tornar a Retalls de premsa
- Tornar a Comentaris seva obra
- Tornar a Home Page