ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

RETALLS DE PREMSA

Revista Faristol, març 1999.
Consell Català del Llibre per a Infants i Joves
Entrevista feta per Xavier Vernetta

"A un escriptor no se li poden donar consells"
Trobo l'Andreu Sotorra a la porta de Catalunya Ràdio, d'on surt després d'intervenir en un programa. Caminem mentre parlem i, des del primer moment, se'm fa evident que aquest home té una opinió formada sobre qualsevol cosa que tingui a veure amb la literatura. Entrem en un cafè i, enmig de sorolls diversos, continua la conversa. En algun moment s'encén el llum vermell de la gravadora que marca l'inici d'una entrevista.

Periodista, escriptor, guionista i realitzador de ràdio, crític de teatre, de literatura infantil i juvenil, abans professor en diverses escoles. Suposo que encara em deixo alguna faceta. Tants oficis són per evolució, per inquietud o perquè ets una mica tastaolletes?
Tenir tants oficis és en realitat no tenir-ne. En la meva generació i al lloc on vaig néixer, tenir un ofici volia dir ser empleat de banca, per exemple. De seguida em vaig adonar que no era aquest l'ofici que m'interessava i, com que sempre havia escrit, em vaig convèncer de mica en mica que escriure era el meu ofici. Un ofici del qual no podria viure mai, però que em permetria fer moltes coses diferents. I a partir d'aquesta decisió he anat tocant una sèrie de camps, sempre a l'entorn de la literatura, la cultura, el procés creatiu. Aquest procés m'ha ajudat molt com a persona, encara que no hagi arribat a aconseguir cap estatus professional concret. I no em sap greu, perquè sempre puc tornar a començar de nou. Sense anar més lluny, ara estic treballant en la pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que és com començar de nou un altre cop. Aquesta és, per a mi, la manera de no rovellar-me.

Has escrit per a infants, per a joves i per a adults. Quins trets diferents té un llibre teu adreçat a cada tipus de públic?
La meva opinió sobre aquest tema ha canviat i s'ha radicalitzat molt. M'he adonat que jo no he escrit mai per a joves, el que he estat fent és senzillament novel.la breu i conte. Si algú vol pensar que alguna d'aquestes novel.les o aquests reculls de contes va bé per a joves, o per a nens i nenes, em sembla perfecte; però en realitat jo no he tingut mai la intenció d'escriure només per a una edat determinada. Les meves novel.les les pot llegir un lector de nou, deu, catorze o més anys segons la maduresa que tingui. Penso que la lectura ha de partir d'una tria que es fa segons la maduresa de cadascú. Ara aquesta tria ja no la fa ningú. La literatura avui dia potser s'ha compartimentat massa i s'ha donat preferència al motiu comercial per sobre del literari.

Com a periodista t'has aproximat força al món del teatre. No et tempta com a autor?
Com a autor no he fet mai teatre i segur que no en faré mai, com tampoc no he fet mai poesia. La meva idea és de mantenir-me en la narrativa. Respecto molt el teatre i la poesia, potser precisament perquè no m'hi he posat mai. I penso que es necessita tenir un do especial per fer teatre i per ser poeta. No pots fabricar poetes i dramaturgs, s'hi ha de néixer.

Com veus el teatre per a infants que es fa a Catalunya?
De vegades s'ha fet un tipus de teatre que és massa per a una edat concreta i que, al capdavall, el que fa es prendre el pèl als espectadors. Amb això no vull dir que no s'hagi de fer teatre especialment pensat per a infants, però em fa la impressió que de vegades s'ha caigut en la imitació de la televisió, del 'Como están ustedes?' passat a teatre. I amb això s'oblida que els infants són molt intel.ligents i, com els adults, s'adonen de seguida si se'ls vol prendre el pèl. Per posar un exemple, recordo que 'La filla del mar', de Guimerà, l'havia llegida als dotze anys. Era un llibre que voltava per casa, el vaig llegir i em va agradar força. Ara fa uns quants anys es va representar al Romea, amb un bon repartiment i, a la mitja part, pensava que aquella obra la podien veure els joves, que no calia fer un teatre especialment pensant per a ells. I, efectivament, aquella representació va tenir un gran èxit en campanyes escolars.

Parlem de la teva tasca com a crític de llibre infantil i juvenil. Et xiulen gaire les orelles?
Els autors no es queixen gaire. Quan a un autor no li ha agradat una crítica s'ho calla, tret d'algun. De vegades els editors sí que es queixen. L'edició infantil i juvenil és un sector on hi ha molt de paternalisme. Jo diria que ha madurat poc i, com que no és madur, no accepta segons quins tipus d'opinions. Caldria mirar a l'entorn i veure que altres sectors, com el teatre, la música, el cinema, reben tant crítiques ferotges com crítiques positives i que, per tant, ha de ser normal que la literatura infantil i juvenil també tingui la seva crítica. És important que ens fem adults en aquest sentit. També hi ha una confusió que es fa molt sovint i que fem tots. Es confon bona crítica amb crítica favorable. Per a mi una bona crítica és aquella que està ben escrita. Això és una bona crítica, ni que el crític doni a entendre que el llibre no li ha agradat. I per contra, una mala crítica és aquella que no està ben escrita, que no s'entén el que diu, que no dóna arguments i que no te la creus. La crítica és un gènere literari i, per tant, un crític ha de saber escriure, perquè el lector trobi un exercici de creació i, sobretot, un estat d'ànim. I deixa'm afegir una cosa, del temps que porto fent crítica una de les coses que més m'ha dolgut ha estat que, ben sovint, en trobades o congressos, sento a dir que en aquest país no hi ha crítica de llibre infantil i juvenil.

Vols dir que se sol ignorar la feina que fas des de les pàgines del diari Avui?
Aquest oblit deliberat és de les coses que em dolen més. M'és igual pel fet personal. Ho dic perquè si fa deu anys que ininterrompudament hi ha un suplement de llibres que dedica aquest espai a la crítica del llibre infantil i juvenil, cal que es reconegui. Cada vegada que sento que no hi ha crítica de llibre infantil i juvenil em faig la reflexió següent: en aquest país potser no hi ha crítica, però en altres països del nostre entorn tampoc. Per dir un cas pròxim, Le Monde, que és un diari amb una difusió de 300 o 400 mil exemplars i de gran prestigi europeu, només hi dedica unes pàgines un cop al mes. Si comparem, aquí tenim l'Avui i El Periódico, que ara també ho fa amb intermitències. Sempre parlo de premsa diària, no pas especialitzada. Només l'Avui ven potser cinquanta o seixanta mil exemplars. Multiplicats per quatre setmanes són aproximadament els tres-cents mil exemplars de Le Monde.

Des de les pàgines de l'Avui, t'has convertit en el degà de la crítica sobre literatura infantil i juvenil. Quina evolució has fet, en aquests anys?
Jo vaig passar una etapa, al principi, que no m'agradava dir que feia crítica, perquè en realitat crec que no en feia. Fa deu anys em vaig trobar que hi havia un dèficit de coneixement de tot l'àmbit, i amb això vull dir que no es coneixien els autors catalans, ni els més clàssics, ni els contemporanis. Tampoc no es coneixien els seus llibres ni tenien prestigi. Llavors em vaig marcar tres objectius. Donar a conèixer autors, el que feien i les seves "cares". Posar aquests autors al nivell dels altres autors que són considerats per a adults, és a dir que tinguessin un tractament sense aquella diferència paternalista que de vegades sorgeix quan es parla de llibres per a nens. I també volia difondre col.leccions, línies editorials. Fa deu anys això era possible perquè no hi havia tants autors, ni hi havia tantes col.leccions com ara. En deu anys la producció s'ha multiplicat i també s'ha adulterat. La multiplicació porta adulteració. I bé, passat un temps em va semblar que calia començar a fer crítica. Va ser una decisió perillosa per dos motius. Primer perquè jo sóc autor i hi ha qui pensa que és tenir molta barra que un autor es posi a criticar d'altres autors. I també perquè hi ha aquella tendència a creure, des de l'exterior, que el crític és un protegit que pot dictaminar sobre els altres i ningú pot parlar d'ell. Encara que tothom sàpiga que si ningú no ha parlat de mi és perquè no hi ha un altre mitjà on parlin dels llibres que he tret en col.leccions per a joves; i és evident que jo no puc parlar de mi mateix. Al principi la dualitat entre autor i crític se'm va fer difícil, però ho vaig anar superant i finalment he arribat a la conclusió que l'escriptor i el crític són dues persones diferents. Quan escric llibres tinc uns gustos i sóc perfectament lliure de no adonar-me de si no ho faig bé, ha de ser un altre qui m'ho digui, un crític.En canvi, quan llegeixo, sí que puc fer aquest segon paper. En tot moment he intentat ser honest. No he actuat per capelletes, ni per enemistats ni per amistats. I em sembla que no m'he fet enemics, potser tampoc no he fet amics, però bé, és igual. De vegades hi ha gent que pot pensar que tenim molta amistat, perquè ens trobem al teatre o perquè hem fet no sé què junts. I, a la setmana següent, em pot sortir un comentari en què puc objectar algunes coses d'una novel.la seva. Però una cosa no treu l'altra, la crítica és la meva opinió sobre un llibre que he llegit, i que puc haver llegit en un moment que estic de mal humor. Hem d'acceptar que l'estat d'ànim del lector pot influir. I, en qualsevol cas, mai no s'ha de considerar que allò que diu una crítica sigui definitiu, hi pot haver deu opinions més.

Fa un moment parlaves d'adulteració per quantitat. Penses que hi ha un excés de llibre infantil i juvenil?
Si dic això sóc conscient que, com a autor, és tirar pedres sobre la pròpia teulada, de tota manera insisteixo que la quantitat de llibres que es publiquen és un disbarat. Ens hem d'adonar tots plegats que no podem assumir aquesta quantitat de paper imprès, perquè ja s'ha tocat sostre.

Vols dir que el mercat no pot absorbir tota la producció editorial de llibre infantil i juvenil en català?
És clar. Això és engreixar una màquina, però res més. I és clar que va en contra de la qualitat. Penso que, a crear aquesta situació, hi ha contribuït l'agressivitat comercial de segons quines editorials. A més hi ha un factor que conté una trampa, i és que, mentre que algunes editorials només fan llibres de ficció literària, d'altres fan això i també llibre de text. I algunes editorials que fan llibre de text molt sovint tenen les col.leccions de literatura només com a acompanyament i com a part de l'estratègia comercial. Davant d'aquesta situació, qui domina el mercat és el venedor i aquest el que sovint vol és només vendre paper. Vinga paper! I qui ha d'aturar aquest procés? Bé, jo penso que la responsabilitat recau en aquells que fan de pont entre el lector jove i el venedor, que, per sort o per desgràcia, són els pares i els mestres. Són aquests els que s'hi han de posar molt seriosament i dir quins llibres no paguen la pena de ser llegits. A més, no s'han de fer llibres només per no perdre el costum de llegir, perquè l'hàbit no el perdrem. El que cal és no perdre l'amor per la literatura, per entrar en nous mons. És això en el que cal batallar i el que s'està perdent a tots els nivells. Avui vas a una escola, a un institut o a la universitat, i en l'únic moment que aconsegueixes connectar amb tots plegats és quan parles de la telenovel.la de torn. Bé, jo ho trobo lamentable, això no hauria passat fa quinze anys.

La il.lustració, en el llibre infantil, és clar que té un paper important. Penses que la crítica que es fa de literatura infantil i juvenil valora adequadament els il.lustradors?
Tinc l'atreviment de parlar de la il.lustració sense entendre'n gens, ni de plàstica ni de pintura. Em limito a exposar un gust molt personal. De tota manera no vull deixar de parlar-ne, perquè penso que els il.lustradors es mereixen que la crítica parli de la seva obra. També sovint comento la traducció. Il.lustració i traducció són camps dels quals, de vegades, la crítica no s'ocupa i no vull deixar-los de banda pel fet de no saber-ne prou. Potser ho faig amb un esperit de militància. De tota manera he de confessar que no hi entenc gens.

Digues algunes característiques que ha de tenir un bon llibre perquè el consideris una lectura molt recomanable.
Què ha de tenir un llibre per posar-lo a les mans d'un jove o d'un adult?, doncs que no li caigui la cara de vergonya com a lector. Si un té deu anys, llegeix un llibre i se sent ridiculitzat, és que aquell llibre no roda. I si un és un adult i llegeix aquell mateix llibre i també se sent ridiculitzat o li cau la cara de vergonya, és que el llibre no va. Jo penso que la clau és aquesta, que ningú no se senti avergonyit amb una lectura.

És a dir que l'escriptor, com abans deies parlant de teatre, no ha de prendre el pèl al lector.
Sí. sí. És que, mira, hi ha llibres, i no solament per a joves, també passa en els llibres per a lectors adults, que contenen només una idea, i dic una, petitíssima. I l'autor és capaç d'escriure dues-centes pàgines al voltant d'aquesta idea i de res més. I, és clar, tu dius, aquesta idea dóna per a un conte de dos folis i mig, no cal fer dues-centes pàgines.

Parlem de premis literaris?
No hi crec gens! Com a autor no crec en els premis, tot i que m'hi he presentat i n'he guanyat. Sempre he dit que anava al premi per qÜestions circumstancials i ho he dit sempre, des de molt jove. Deia, m'han donat el premi, però no hi crec, me l'han donat per casualitat, segur que el finalista també estava bé o, vés a saber, potser un que han deixat arraconat era el més interessant. No hi crec. El jurat sempre es pot equivocar.

Malgrat tot, també has formar part d'algun jurat.
Com a jurat el món dels premis el conec poc. Sí que és cert que, a partir de la feina del diari, podria haver estat jurat de la majoria de premis, però no ho he volgut. En els jurats en què he estat s'ha anat a buscar sempre aquell original que s'ha cregut que era més innovador, que aportava alguns cosa nova i que no era una repetició. I si hi havia dubtes sobre el nivell de qualitat, es deixava desert. De vegades hi ha molta por a deixar premis deserts. Jo crec que si en un premi es presenten vint-i-cinc originals i aquell any no n'hi ha cap que el jurat consideri que té un nivell suficient, doncs s'ha de deixar desert, que per això es fa un premi. El sol fet que un original sigui el millor dels que s'ha presentat no és un argument per premiar-lo. En aquest cas s'entra en la pura operació comercial.

Què ha de tenir, doncs, un premi perquè sigui creïble?
Penso que només cal fer-ho amb honestedat, que els autors es presentin amb pseudònim i que les persones que formin el jurat siguin molt independents de l'editorial que ha de publicar el premi. Ara, a mi em consta que hi ha premis que estan molt manipulats des dels interessos comercials. I també ho entenc, però llavors aquest premi no ens l'hem de prendre seriosament.

Quin consell donaries a un crític de literatura infantil i juvenil?
A un crític, de qualsevol gènere, li aconselleraria que no tingués cap complex. Jo he estat deu anys parlant sense vergonya de llibres que són per a nens, o de llibres il.lustrats. De vegades crítics de molt de prestigi i que farien molt de bé a la literatura parlant de segons quins llibres, no en parlen per complex. Igual com hi ha vegades molt de complex a l'hora de parlar d'escriptors catalans perquè, com que són poc coneguts, el crític pensa: ara no sortiré jo a parlar d'aquest autor... Com a cultura que som hem de perdre els complexos. No som els millors del món, són com tothom, tenim coses bones i coses dolentes. I un crític ho ha de saber reflectir.

Quin consell donaries a un escriptor de literatura infantil i juvenil?
Això és més difícil. A un escriptor o a una escriptora no se li poden donar consells. Jo de cap manera no puc donar consells a ningú perquè no sóc capaç ni de donar-me'n a mi mateix. De vegades em dic: no escriguis perquè sí, no escriguis només per fer bullir l'olla, sinó quan realment et sembla que tens alguna cosa nova per dir i pots escriure alguns cosa diferent. Però m'ho dic a mi. Un altre, que faci el que vulgui! I si vol fer cinc-cents cinquanta-dos capítols de la història del nan que s'enfilava a l'arbre i aconsegueix fer cinc-cents cinquanta-dos arguments diferents, doncs que li vagi bé i que sigui molt feliç.

Una penúltima pregunta. Suposem que t'arriba a la taula de crític una novel.la infantil o juvenil d'un autor que no coneixes. Què en fas, d'aquest llibre?
Bé, de fet un llibre te l'has de mirar pel llibre, no per l'autor. Jo he parlat sovint de gent que ha fet el seu primer llibre i moltes vegades he fet una crítica positiva d'un autor jove que després a fet un camí, ha publicat més llibres i ha guanyat premis. Tinc molt d'interès en els noms nous i en els autors joves però, és clar, tampoc no vull deixar de banda si m'arriba un Josep Vallverdú, un Joaquim Carbó o un Jordi Sierra i fabra pel sol fet que tinguin ja molts llibres publicats. A mi em sembla que els llibres que m'arriben me'ls miro tots amb el mateix interès. El que passa és que a l'any es publiquen centenars de llibres i jo només tinc cinquanta pàgines de diari a l'any. És inevitable que en quedin molts pel camí.

I per acabar, formula tres desitjos referits al futur de la literatura infantil i juvenil catalana.
Tres desitjos! Això és difícil. A veure, un seria que els escriptors i tota la gent implicada en la literatura infantil i juvenil actuessin amb honestedat, perquè és l'última possibilitat que tenim perquè no es perdin els lectors del segle XXI. El segon seria una major obertura al que s'ha fet i al que s'està fent en la literatura universal. I, per últim, que es busqui la qualitat literària, que no vol dir només que els llibres han d'estar ben escrits, sinó també que el lector, quan acabi de llegir-los, n'ha de sortir sentint-se una mica diferent.

________________

Torna a Retalls de premsa
Tornar a Comentaris seva obra
Tornar a Home Page

RETALLS DE PREMSA

"A un escriptor no se li poden donar consells"