andreu sotorra




BON COP DE MAC!

Articles d'opinió







El carrer de Sant Benet / El meu carrer

[Article sobre els records d'infància del carrer de naixença de l'autor]



El meu carrer d’infància no donava al raval. Ara sí. Hi han fet un túnel com si fos un portal medieval. Esperit de grandesa. Sense aquesta gatonera, doncs, el carrer Sant Benet era a l’altra banda del raval i això marcava una frontera subtil entre la ciutat de la petita burgesia i el barri obrer. Hi vaig néixer el 1950 al bat d’estiu de la tarda de la vigília de Sant Pere i, contràriament al que sempre va dir l’humorista Gila, la meva mare sí que hi era. Els que també hi eren, es veu, eren els gegants que les tardes del 28 de juny passejaven pels barris, abans d’anar-se’n al seguici de completes. La gralla, doncs, va ser el primer so que devia intuir que sentia. El meu carrer d’infància és ple de sons, d’olors, d’imatges idealitzades i d’un món fet malbé. Ho diu Joan Manuel Serrat quan ho canta….... [+ article íntegre en PDF]
[Article publicat dins la secció El meu carrer. Revista NWReus, 17.01.2017]



«75 consells per sobreviure...» a l'assetjament de Change.org!

[Article sobre la petició de retirada d'un llibre de literatura per a infants i joves d'Alfaguara]



(...) Doncs, gairebé cinc anys després i amb milers d'exemplars venuts per davant, algú ha descobert que la trama entre literària i de falsa autoajuda en clau d'humor que planteja l'autora, és objecte de censura perquè les presumptes orientacions que dóna en el llibre «75 consells per sobreviure a l'escola» inciten els lectors joves al masclisme, la desobediència, l'assetjament escolar i altres alteracions de la convivència entre joves i joves i entre joves i adults. Com que els temps han canviat i canvien a tot gas, el guardià d'aquest nou corrent —que es podria anomenar «Fahrenheit segle XXI»— ha iniciat una campanya a través del portal d'internet «Change.org» per denunciar el que ell creu que conté el llibre de María Frisa.... [+ article íntegre en PDF]




¿Biblioteques per a lectors de guant blanc?

[Article sobre el paper de les biblioteques escolars i les biblioteques de barri]



Hi ha dues baules de la cadena del foment de la lectura que són essencials: les biblioteques escolars i les biblioteques de barri. Poden semblar dues baules que es toquen i es fan ombra, però davant el retrocés generalitzat de les biblioteques personals són imprescindibles, tant en un espai com en l’altre... [+ article íntegre en PDF]
[Article publicat dins el Suplement Biblioteques. Diari ARA, 23.04.2015]



2013: un any de recessió i aniversaris

[Article sobre la incidència de la crisi en el sector del llibre per a infants i joves]



La crisi ha arribat tard, però és igual d’intensa en el sector del llibre infantil i juvenil que en el d’adults. La reutilització dels llibres escolars i literaris i l’aposta editorial per obrir noves línies són factors d’un canvi estructural... [+ article íntegre en PDF]
[Article publicat dins el Suplement Llibres. Diari ARA, 29.12.2013]



¿Ni lectures obligatòries ni lectures voluntàries?

[Article sobre la literatura a l'ensenyament]



Llegeixo al diari AVUI (22.3.2003) unes afirmacions contundents de l'escriptora Carme Riera: "A l'ESO no es dóna literatura ni s'ensenya a llegir i el resultat és que ningú no llegeix". I amb tot el respecte que tinc per l'autora, em quedo de pasta de moniato, per no dir de pasta de paper, que és com acaben, dissortadament, molts dels llibres que s'editen.
Abans que res, m'apresso a felicitar Carme Riera per haver-se decidit --més val tard que mai-- a aportar a la literatura anomenada infantil un recull dels seus contes (Edicions Destino). Magnífic. Tots els autors, i els de la vàlua de Carme Riera encara més, haurien de viure l'experiència de publicar alguns dels seus llibres en col.leccions per a infants o adolescents. I no només per saber el pa que s'hi dóna, sinó per convèncer-se que no és pas cert que a l'ensenyament en general no s'ensenyi literatura, no s'ensenyi a llegir i, en conseqüència, ningú no llegeixi.
Des de fa molts anys, els escriptors catalans que som demanats recorrem, de la mà de les editorials o de la mà de les campanyes de la Institució de les Lletres Catalanes, amb col.laboració recent del departament d'Ensenyament, algunes aules d'escoles i instituts per parlar de literatura en general, a partir d'alguna lectura que han fet els alumnes dels nostres llibres, i puc testimoniar que els col.loquis, lúdics, sincers i animadíssims per part dels joves, donen a entendre clarament que sí que saben alguna cosa de literatura, i que, almenys alguns, sí que llegeixen, i força, tenint en compte les mitjanes de lectura oficials.
Em sembla que sovint ens traeix, a tots els que escrivim, i ho fem en català, el tòpic de la queixa, quan se'ns pregunta allò tan sabut: "¿Què creu que cal fer perquè els joves llegeixin?", com si un tingués la poció màgica per adobar el que els grans mitjans de masses, la gran publicitat i les administracions no saben, no poden o no volen adobar.
Diria que es pot assegurar que els infants i els adolescents d'avui en dia són el col.lectiu que més s'acosta a la literatura i que ho fa, a vegades, per obligació acadèmica, però també sovint per voluntat pròpia. Entre altres coses perquè començo a detectar, en els col.loquis amb grups de joves de nivell ben divers, que saben que, en un bon llibre, encara tenen l'oportunitat de trobar-hi allò que altres mitjans de consum cultural els han escamotejat sota l'excusa de l'etiqueta jove.
Seria una injustícia no expressar el nostre reconeixement per la feina que molts dels professionals de l'ensenyament fan a favor de la literatura en general i de les lletres catalanes en particular. Això sí, ho fan silenciosament, sense estadístiques, sense espots publicitaris d'autobombo ni grans recursos, però amb una evident eficàcia. El que passa, però, és que no se'n parla. I com que sembla que és impensable, per ara i tant, que el departament d'Ensenyament o la Institució de les Lletres Catalanes difonguin aquesta i altres bones feines de base que construeixen el futur, no costa gaire deduir que tanta discreció acabarà fent-nos més mal que bé.
Per això afirmacions com les de Carme Riera valen la pena, per desvetllar-nos del son plàcid en el qual sembla que estiguem instal.lats. No m'estaré, doncs, d'afegir-me al que em sembla intuir de debò darrere les seves paraules, una reivindicació legítima i necessària adreçada a les institucions corresponents perquè no badin i incrementin l'esforç que calgui perquè en tots els graons de l'ensenyament no s'oblidin alguns dels millors autors i algunes de les millors obres de la literatura catalana i universal, cosa que seria un suïcidi cultural que no ens podem permetre. Però tampoc no em puc estar de fer ús del diàleg per intentar d'ampliar afirmacions que, sense voler-ho, van prenent cos, i amb el temps ningú ja no sap qui les ha dites i per què. Però floten en l'aire i ens les acabem creient.

[Article publicat a la secció d'Opinió. Diari Avui, 25.03.2003]



La miserabilitat associativa

[Article sobre la situació actual del moviment associatiu cultural]



Les circumstàncies ens porten a treballar molt sovint en el camp associatiu. Una contradicció perquè, per naturalesa, la humanitat és poc sociable i, en canvi, topa una i una altra vegada en l'esmolada roca... potser perquè és cega. L'associacionisme cultural és un dels caus de conflictes més sonats. Mentre les ONG's, les associacions cíviques, les de voluntaris, les de benificència i totes les que vulgueu han sabut progressar en organització, estratègia i preparació professional, les culturals --avesades al proteccionisme-- s'han quedat endarrerides fent-se ralet, ralet al melic i amb la cara de felicitat, com el nadó que agraeix els pòlvors a l'entrecuix.
I no n'hi ha prou a dir que "el món de les associacions és així" i que això "són coses que passen". Potser seria hora de burxar en l'arrel del conflicte i mirar d'analitzar què ha passat després de 25 anys de reconstrucció de la societat civil al costat de la reconstrucció de la societat política.
En primer lloc no s'ha de perdre de vista que les institucions públiques tenen una gran responsabilitat en aquestes crisis que periòdicament es produeixen en el si de segons quines associacions. No és admissible que es continuï mantenint en la misèria la vitalitat d'agrupacions que estan fent, al cap i la fi, una feina que correspondria a l'administració pública.
En segon lloc, les mateixes associacions haurien de ser summament responsables del fet que, tot i el seu caràcter de privacitat --totes tenen una base d'associats amb pagament de quota--, una major part dels recursos els arriben de les arques públiques.
I en tercer lloc, i conseqüència del punt anterior, les institucions haurien de garantir que les dotacions que destinen a les associacions fossin administrades correctament, profitosament, i en benefici dels objectius col.lectius que promouen la seva existència com a tals.
La majoria de conflictes que de tant en tant apareixen en el si de les associacions es deuen a un vici comú: la falta de professionalitat de les associacions fa que elles mateixes s'ofeguin en el voluntarisme assambleari fora d'època. Els sistemes de treball de sabata i espardenya els deixa a la cua de les estratègies que distingeixen altres col.lectius exemplars (col.legis professionals, ONG's especialitzades, agrupacions de professionals amb objectius determinats...); l'afany de personalisme ridícul que tendeix a mantenir els vells esquemes enfrontats als canvis i la renovació generacional provoca sovint un remolí de crisis que la mateixa falta d'estructura professional fa que generalment acabi en dimissions i escàndols que no fan res més sinó empobrir els mateixos objectius de l'associacionisme.
M'ha tocat viure molta miserabilitat associativa al llarg dels últims vint-i-cinc anys. Davant d'això, la meva tendència sempre ha estat la d'apostar a favor de la professionalitat, l'especialització, el servei al conjunt dels associats i la construcció d'una base sòlida que caracteritzi el paper de cada associació.
Però la remor persisteix. Les lectures equivocades d'estatuts desfassats i tímids aboquen a situacions esperpèntiques i patètiques. Petits interessos creats converteixen segons quines juntes d'associacions en bàndols enfrontats com les criatures que s'apedreguen de banda a banda d'un riu sec ple de palets i sense ni una gota d'aigua i els més innocents acaben rebent el trep al front.
El pitjor de tot és que en la majoria de casos, cada associació té sempre un botxí a l'interior que executa els botons i mou els fils. És sempre un personatge sibil.lí, callat, poc prolífic a les opinions i el compromís. En la faula, és la guineu aquella qui no les pot heure i diu que són verdes. A les associacions és la geneta que ni tan sols deixa rastre com la guineu. Simplement la cacera descontrolada --de la qual acaba sent víctima-- l'extingeix.
Trista fi on ni la misèria té possibilitats de sobreviure.



[Companyiaaa!... Aaaar!]


La mili ja no existeix. Però la ploma i el fusell sempre han estat dues armes oposades. I els tics perduren. Una associació professional de lletraferits --¿quin poeta il.luminat devia inventar aquest mot tan perfecte?-- va celebrar aquesta tardor una Assemblea Extraordinària per debatre el linxament d'un dels seus membres de junta i acabar consumant el fet.
Dos mesos després, quan les aigües ja semblaven, més que encalmades, congelades pel fred de finals del 2001, els diligents serveis administratius de l'associació en qüestió va enviar als seus membres (uns 900 --hi ha més lletraferits que lectoferits, sempre s'ha dit!) l'acta de la memorable assemblea --que va reunir un 10% dels afiliats-- el text de la qual és un model digne d'incloure'l en les classes pràctiques de l'Escola d'Administració Pública.
N'he extret només un paràgraf: «En Tal es manifesta totalment d'acord amb la intervenció que ha fet en Tal Altre i creu que, si hi ha una disfunció a la Junta, s'ha de procedir quirúrgicament, és a dir separant-ne els membres que no comparteixen el criteri majoritari, per tal que el funcionament de l'associació sigui òptim.»
Punt i silenci. Un dels articles del Codi Ètic de les Associacions diu en l'apartat d'Organització i funcionament democràtics: «Les bases del funcionament democràtic són: a) la igualtat, tothom és igual dins de l'associació sense cap tipus de discriminació; b) la llibertat d'expressió, tothom té dret a exposar lliurement les seves idees; i c) la sobirania de decisió, les decisions es prenen per majoria. Cal respectar el dret de les minories a manifestar-se i a defensar els seus postulats, i haurà d'existir respecte i vinculació als acords de la majoria.»
Només cal fer comparacions entre el text del Codi Ètic de les Associacions i el text de l'acta objecte d'aquest comentari. L'esmentat Tal --un alt càrrec, a més, de l'administració cultural catalana-- ha trobat el sistema per acabar amb qualsevol conflicte de la societat democràtica: «El membre que no es mogui com la majoria se'l separa a cop de bisturí».
Hem redescobert, doncs, la manera d'acabar amb els debats dels Parlaments democràtics de tot el món, dels centenars d'associacions --professionals o no--, dels congressos de partit, dels congressos sindicals i de les cambres legislatives lliurement escollides, i hem descobert la manera de treure'ns del damunt els que, des de la minoria, no fan altra cosa sinó "marejar la perdiu dels altres".
Només cal donar la paraula al rector de la parròquia perquè, des de la trona, llanci el santcristo: «Companyiaaa!... Aaaar!» I la tropa lletrística, a cop de ploma, trepitja el codi ètic i fereix a qui convé. No fos cas que s'acabés el rotllo de paper i es tanqués l'aixeta de tinta protectora.

[Article de la sèrie "El llengüet" / 26-12-2001]



[¿La pubilla literària de l'any o la falla valenciana?]


Els escriptors catalans, des de fa dos anys, atorguen un premi a un autor que s'hagi distingit per la seva trajectòria literària. El premi, sense dotació econòmica, amb el compromís de la difusió de l'obra de l'autor, s'atorga després d'estudiar les nominacions presentades pels seus associats i associades. L'any 2001, el primer guardonat va ser l'escriptor Jesús Moncada, i, segons la nota feta pública en aquell moment, "per la qualitat del conjunt de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes".
Així mateix, també des de fa dos anys, s'atorga el Memorial Jaume Fuster. El guardonat de la primera edició va ser l'escriptor Víctor Mora, i també segons la nota pública d'aleshores, "per haver excel.lit en diferents àmbits de la literatura de gènere".
La característica dels premis atorgats pel gremi d'escriptors més nombrosa del país (prop de 900 associats) és que, conjuntament amb altres premis de poesia i traducció poètica, els de la crítica dels escriptors valencians, i el premi de recent creació Aurora Díaz Plaja, per a articles d'anàlisi i estudi de la literatura infantil i juvenil, es feien públics, des de l'any passat, cada 31 de gener, una data aparentment casual, però que es va instituir per recordar i retre homenatge a la memòria de l'escriptor Jaume Fuster, en el dia de l'aniversari de la seva mort. Però també perquè, d'aquesta manera, els escriptors catalans, com a "gremi professional" passava pel davant dels múltiples premis que a partir del febrer esquitxen la geografia literària del país. El gremi es definia, doncs, amb generositat envers els col.legues, amb puntualitat i sense influències d'altres premis a obra publicada l'any anterior.
Aquesta proposta, iniciada amb èxit el 2001, va tenir una important acceptació el 31 de gener de l'any passat, tant per part dels autors, com per part dels mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals, cosa que va fer que alguns dels guardonats, com Jesús Moncada i Víctor Mora, tinguessin un notable ressò, afegit al que per ells mateixos i la seva obra propicien. En definitiva, els Premis dels Escriptors Catalans es van fer un lloc en el saturat panorama comunicatiu i, allò més important, es van imprimir d'un cert prestigi, a través de la rigorositat i la credibilitat.
Ha passat un any i el primer senyal d'alerta es va produir el 31 de gener del 2002 quan, tal com hauria pertocat, no es van fer públics els premis de l'any, sense cap avís de canvi ni justificació. Finalment, el 6 de març, a les vuit del vespre, dins de la Setmana del Llibre en Català -sense que figurés en el programa d'actes-, els responsables van "proclamar" els premis de l'any davant d'un auditori d'una dotzena escassa de persones, alguns d'ells els mateixos premiats i convocants.
I és d'això que vull parlar. En primer lloc de la caiguda en picat del ressò públic dels premis -l'endemà, els diaris d'abast nacional no en van fer cap notícia destacada com havia passat en la primera edició, tret d'un breu en algun mitjà. No cal dir que l'allau d'emissores de ràdio que l'any passat va estar-ne pendent a primera hora del 31 de gener per donar la notícia i entrevistar alguns dels guardonats es va convertir enguany en un ressò de qualificació zero.
Però parlem dels guardonats del 2002. Quim Monzó, premi dels Escriptors Catalans. Joaquim Carbó, Memorial Jaume Fuster. Els autors, doncs, no són la causa de la falta de ressò. Un i l'altre són prou reconeguts i accessibles. El fracàs del ressò dels premis dels escriptors catalans d'aquest any, doncs, només es pot atribuir a una evident mala organització i a una falta d'estratègia comunicativa que directament repercuteix en una pèrdua del prestigi aconseguit i, de rebot, en una mala imatge del conjunt dels escriptors catalans, prou malmesa.
Però això no és tot. El pitjor és que, els pocs breus apareguts a la premsa l'endemà dels premis, a causa de la falta d'orientació de l'organisme convocant, van titular tots a una, i per tant fiant-se d'alguna font unitària: "Quim Monzó rep el premi d'Escriptor Català del 2002". És a dir, fins ara no n'era de català. I que vigili l'estimat Quim perquè al 2003 potser li trauran la patent.
És a dir, que el premi que havia distingit Jesús Moncada un any abans "per la qualitat del conjunt de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes" distingia ara Quim Monzó, sense cap motiu raonat i el convertia en una mena de "pubilla literària de l'any". Més discutible és encara el Memorial Jaume Fuster que mentre l'any passat distingia Víctor Mora "per haver excel.lit en diferents àmbits de la literatura de gènere" ara es premiava Joaquim Carbó, segons l'acta del jurat, "per haver contribuït de manera decisiva i perseverant a la normalització de la literatura juvenil"; una justificació que trenca amb l'esperit del premi destinat a un autor de gènere i que, indirectament, converteix la literatura infantil i juvenil en un gènere per ella mateixa, qüestió no només polèmica sinó difícil d'admetre si tenim en compte que dins d'aquest àmbit literari s'inclouen autèntics gèneres com la novel.la, el teatre, la poesia, el llibre de viatges, la novel.la negra, la novel.la rosa i tutti quanti.
És hora de dir, doncs, que els responsables de l'edició han cremat en un any el prestigi d'uns premis i els han convertit en una mena de falla valenciana de la qual no se salva ni el bomber de guàrdia.
Però encara hi ha més dades que posen en qüestió l'organització de la convocatòria dels premis d'aquest any:
¿Només un 9'5% de vots?
Segons els seus responsables, només un 9'5% d'associats del gremi d'escriptors ha participat en la nominació del Premi dels Escriptors Catalans, dada oficial --tot i que altres fonts asseguren que amb prou feines supera el 5% de votants-- que evidencia una falta d'interès i una falta de difusió adequada que dinamitzi el màxim de propostes.
¿Narcís Comadira, Feliu Formosa i Salvador Oliva, rellevats del jurat dels premis de poesia i traducció poètica?
L'edició de l'any passat dels premis de poesia i traducció poètica va comptar, entre els membres del jurat, amb autors prou reconeguts en aquests àmbits com Narcís Comadira, Feliu Formosa i Salvador Oliva. Els tres havien acceptat el compromís de continuar aquest any, però sense cap explicació, han estat rellevats per altres tres membres: Jan Serra, Josep Francesc Delgado i Antoni Xumet. Sense paraules.
¿Un altre 31 de gener?
Per acabar de reblar el clau, preguntats els organitzadors sobre els motius d'haver omès la data del 31 de gener, aniversari de la mort de Jaume Fuster, per fer públics els premis, la resposta és altament contradictòria. Mentre primerament s'al.leguen causes de retard per problemes interns, davant la pregunta de si es continuaria amb la data del 31 de gener, el 2003, se suposa que un cop superats els problemes interns, els mateixos organitzadors entreveuen aleshores que no són amants dels "símbols". Malgrat tot, ells mateixos basen el programa d'actes del gremi per al 2002 sota el lema dels 25 anys de la fundació corporativa. I ja tenen el logo i tot per simbolitzar l'efemèride. Tant de bo no el cremin com si també fos una falla.



[¿¿Mare Nostrum? Mare meva!
(Crònica d'un congrés anunciat)]


«Belle de jour», «El tambor de llauna», «La vita è bella», «La mirada d'Ulisses»... El dia 16 de novembre del 2001 van ser a Barcelona, a La Pedrera de Gaudí, convocats per assistir al Congrés Mare Nostrum II, els tres guionistes europeus més importants d'aquest tombant de segle: Jean-Claude Carrière, l'home que representa trenta anys de cinema francès, amb una extensa biobibliografia que compta amb el nom de Luis Buñuel; Vincenzo Cerami, guionista de Roberto Benigni, tant de l'oscaritzada 'La vita è bella' com del projecte que s'està rodant de 'Pinotxo'; i Petros Markaris, guionista de Teo Angelopoulos. Els tres, també, autors de novel.les, d'assaig i de teatre. Tres autors complets, doncs, perquè congreguessin un mínim d'escriptors catalans, amb motiu de ser Catalunya el país amfitrió del que hauria hagut d'esdevenir un autèntic congrés d'escriptors europeus i no una reunió d'amics emparats pel vaixell fantasma de l'European Writers' Congress, de la qual formen part les dues associacions professionals d'escriptors de Catalunya --Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC).

Vaig tenir l'oportunitat de ser un dels que vaig empentar els inicis d'aquest congrés, des de la secretaria de l'AELC, des de fa més d'un any, quan se'n va començar a parlar, amb ànims clars des del primer moment de no cedir al nivell tant com fos possible. Posteriorment, pels fets ocorreguts recentment en el si de l'AELC, en vaig ser separat directament pel president Jaume Pérez Montaner, primer amb subtilesa i assetjament, i després barroerament, quan ja, amb la inestimable col.laboració de Xavier Pérez Torio, crític de cinema i professor de la Universitat Pompeu Fabra, i amb la incredulitat d'uns quants membres de la Junta de l'AELC, havíem pogut aconseguir vincular, i no sense dificultats, en un sol dia, aquests tres monstres del cinema europeu contemporani --com els va qualificar Quim Monzó en la seva taula de debat-- en un congrés que hauria hagut de tenir en totes les seves ponències i debats, si se'ns hagués permès acabar de treballar en el seu disseny final, la mateixa categoria pel que fa al llistó de la resta de ponents i participants.

Vaig assistir com a periodista, espectador i oient, no com a congressista convidat, doncs, al Mare Nostrum II de Barcelona en gairebé tota la seva totalitat. Primer a l'auditori de La Pedrera (col.laboració valuosa de Caixa de Catalunya i el seu director cultural, José Luis Giménez Frontín) i després a l'auditori Maria Aurèlia Capmany del Pati Llimona (col.laboració també valuosa de l'Espai de Lletres i del Districte Ciutat Vella de BCN), dues de les primeres gestions que encara havíem pogut tancar. La primera sorpresa va ser comprovar que la promoció que se n'havia fet havia estat limitada a uns modestos fulletons enviats als escriptors uns dies abans on no tan sols no s'hi esmentaven els objectius del congrés sinó que tampoc no es remarcava ni la presència de Carrière, Cerami i Markaris com a ponents inaugurals, ni s'hi adjuntava una breu cronologia de quina era la seva feina en el cinema i la literatura, ni tampoc de cap dels altres congressistes ponents.

En segon lloc, per diversos sectors de la premsa, vaig constatar que la promoció de la difusió i de fer conèixer la presència d'aquests personatges a BCN va passar per alt des dels oganitzadors o simplement es va pensar que no calia fer-la (alguns periodistes m'han preguntat dos dies després quin dia venien Carrière, Cerami i Markaris a BCN per poder planificar-ne entrevistes!). I en tercer lloc constatar el lamentable poc interès dels escriptors catalans pel congrés. Si la mitjana de participants, comptant tots els congressistes vinguts d'altres llocs d'Europa, va ser d'unes quaranta persones per sessió, entre tots ells no s'hi va veure gairebé cap escriptor o escriptora catalans --a La Pedrera en vaig detectar dos o tres entre el públic!-- fins a l'extrem que, en una de les últimes sessions de debat, un servidor era l'únic català, no ponent --de ponents n'hi havia sis i no presents a totes les sessions--, que hi assistia. I, per a més sorpresa, l'absència de membres de les Juntes de l'AELC i l'ACEC era tan manifesta que es fa difícil creure que el passotisme literari pugui arribar a aquests extrems quan, només quinze dies abans, una vuitantena d'associats, cridats a sometent, havien estat reunits a la catacumba ateneïstica per votar el cessament del secretari de l'AELC.

Una vegada més s'ha perdut l'oportunitat. L'oportunitat de fer de BCN un centre de ressò dels escriptors europeus, l'oportunitat d'expandir aquesta capitalitat a tots els territoris de parla catalana, l'oportunitat d'injectar confiança i il.lusió en els escriptors catalans pel seu futur dins el conjunt europeu. I, en canvi, s'ha fomentat el desànim, el desinterès, el tancament i la política de fer les coses entre mitja dotzena de sempre, amb els pressupostos de tots. El Congrés Mare Nostrum II tenia un pressupost elevat, gairebé a càrrec de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i diverses aportacions de les institucions habituals: Institució de les Lletres Catalanes, Institut de Cultura de Barcelona, Espai de Lletres i, excepcionament, de la Unió Europea. Un pressupost considerable no es pot destinar a una calçotada, per molt europea que sigui.

Sembla que, per justificar l'expedient, diumenge al matí es va dedicar la sessió final a donar tombs i més tombs sobre tot el que s'havia més o menys parlat i a elaborar un document reivindicatiu que pretén passar per un document dels escriptors europeus (quins?) i que, a banda de remetre a temes absolutament superats, es vol presentar, cosa que fa bonic i res més, al Parlament Europeu i als representants de cada govern a la Unió Europea.

És xocant comprovar que els membres de la directiva de l'European Writers' Congress --de la qual forma part el president de l'AELC, Jaume Pérez Montaner, que, per cert, va rubricar una taula de debat que moderava amb un badall de pam--, i que es reuneixen cada dos per tres en expedicions xàrter en algun lloc d'Europa, pagant els més minoritaris, hagin de decidir a BCN allò que ja haurien hagut de fer in situ, de fa anys i dia a dia, és a dir des de la seva seu, més pròxima al Parlament Europeu que BCN. Per tant, vist el desenvolupament del congrés, que intentaré més endavant de resumir, pel que fa al contingut, sóc enormement escèptic i dubto que aquestes conclusions arribin enlloc i, si hi arriben, per la seva indefinició i data de caducitat, dubto també que siguin tingudes en compte per cap parlamentari mínimament interessat en les lletres europees.

He dit que faria un resum del congrés, del seu contingut, però abans, repassant les notes d'aquell cap de setmana, voldria extreure'n alguns aspectes anecdòtics, però reveladors de l'esperit organitzatiu: a) cap representant institucional, tot i contribuir-hi econòmicament, va assistir a la inauguració. Se'ls va convidar? b) els ponents de les taules no van estar mai identificats amb els cartells dels noms corresponents, cosa que feia difícil escatir la personalitat de cadascú; c) els debats es van centrar poc o gens en les propostes dels ponents; d) almenys mitja dotzena dels noms previstos en les taules de debat no van comparèixer o van ser substituïts per altres; e) les comunicacions van estar desequilibrades, o massa llargues o massa breus, o, pitjor, fora de context i cadascú a la seva; f) les ponències van tenir també alts i baixos, des de classes de literatura, a repeticions de discursos sabuts, a tesis de manual de text, o a pamflet polític. g) en l'ambient surava un cert desconcert, per la reunió minoritària, tot i ser europea, i pel poc caràcter científic del congrés, motivat en part per l'ambiguïtat dels enunciats de les sessions. Tot plegat evidenciava un fet: la falta d'un comissariat o un comitè coordinador del congrés que, si va existir en l'anonimat, no va fer altra cosa, amb la seva manefleria, que emmascarar el nom col.lectiu de les associacions organitzadores.

Des del lema genèric: "Intercanvi literari entre les llengües actuals" passant pels de "Literatura en el cinema en els països de la Mediterrània", "Literatura i relacions literàries entre les cultures mediterrànies: connexions, dificultats i mancances", "Drets d'autor en l'àrea mediterrània i la seva gestió en la societat de la informació" fins a "Una política cultural per a Europa: la contribució de les associacions d'escriptors", el temari prometia prou si s'hagués fet creïble des del primer moment, s'hagués explicat bé als participants, i no s'hagués pres per una manera de passar el temps, entre menjada i menjada.

Al marge de la brillant introducció de Jean-Claude Carrière, que va fer una classe magistral sobre el cinema i la literatura, i de l'interès del posterior debat que van mantenir ell mateix, Vincenzo Cerami, Petros Markaris, Quim Monzó i Juan Miguel Company, bàsicament sobre el paper del guionista, moderats hàbilment i modèlica per Xavier Pérez Torio, he de dir: a) d'intercanvi literari entre les llengües dels escriptors congressistes, cap; b) vaig sentir parlar molt poc de cap mena de relació literària contemporània entre les cultures mediterrànies (excepció feta d'una lliçó didàctica i històrica de Jaume Cabré, però que els forans no van acabar de pair, i d'una voluntariosa intervenció de Ferran Cremades que va recuperar el que li havia quedat pendent de les últimes Paraules Magribines fetes també des de l'AELC); c) em vaig quedar de la mateixa manera que abans en relació a la problemàtica dels drets d'autor i la seva gestió, per no dir que ho tenia i ho tinc, modestament, més clar; d) i encara és hora ara que espero que algú em presenti la proposta d'una autèntica política cultural per a Europa, cosa que amb el nou segle, i després de l'atemptat a les Torres Bessones, hauria estat molt d'agrair, i que només va intentar encetar Guillem Jordi Graells fent un mapa polític de la nova Europa, però que no va deixar de caure en el discurs, també caduc, de rondinaire sense estat propi; e) tothom va esquivar tant com va poder el tema digital --sobretot el president de Cedro, Juan Mollà, amb l'excusa de la falta de temps-- i, no hi podia faltar, és clar, la representant anglesa que va esmentar Harry Potter i va dir, lògicament, que no envejava gens la seva col.lega J.K.Rowling, el mateix cap de setmana que als EUA es batien rècords de taquilla a les sales de cinema. Una professionalitat literària, doncs, que, sense tenir en compte els ressorts econòmics que la condicionen, està condemnada a l'estavellament; f) finalment, un autor es va queixar que en la recepció i el lunch fet el migdia de dissabte al Palau de la Generalitat de Catalunya no els havia rebut cap polític. L'autor protestaire (el valencià i ponent Ferran Cremades), és clar, es referia a un polític d'urnes i càmera de televisió. Cada cosa al seu lloc.

He resumit en algunes frases molt breus algunes de les intervencions, no tant dels debats de caràcter professional, com dels literaris. És una llambregada cinematogràfica, gairebé d'escaleta de guió, a allò que exigiria tot un quadern, però que pot donar una idea d'alguns dels temes tractats:

  • El cinema és més presencial que la literatura.
  • El desig de la imatge és més antic i evident que el desig d'escriure.
  • El cinema no és mediterrani, ve del nord, adoptat després pels pobles mediterranis.
  • El cineasta musulmà no té les imatges occidentals del passat.
  • A la Mediterrània hi ha una barrera en la memòria pictòrica.
  • Quan el cinema esdevé cinema, al voltant de la Mediterrània es troba una tradició literària molt rica.
  • Perquè una pel.lícula existeixi a partir d'un llibre, s'ha d'oblidar del llibre i no fer un apèndix del relat escrit.
  • Quan faig teatre, penso en una sola persona, en veu baixa, en llenguatge íntim, confidencial, d'escena.
  • Quan faig novel.la, utilitzo la manera de parlar del personatge.
  • Quan fas un guió, cal mostrar allò que la vista no veu.
  • Europa ha fet cinema del dubte i Amèrica de la certesa. Hem de contraposar la raó al dubte, contra la visió totalitària.
  • Els mediterranis són grans observadors i relatadors, seuen i miren i expliquen històries: és la base del cinema.
  • En el món actual no hi ha diàleg, hi ha monòleg. La literatura i el cinema propicia el diàleg.
  • L'escriptor que passa al cinema ha d'estar preparat per saber que no trobarà on han anat a parar les imatges que ell tenia al cap.
  • La literatura ha guanyat agilitat gràcies al cinema que hem vist.
  • El guió no és la fi d'una aventura literària sinó el principi d'una aventura cinematogràfica.
  • Els polítics ens escolten quan hi ha grans crisis, com la recent de les Torres Bessones.
  • La literatura pot donar una acceptació autèntica de la diferència.
  • Els escriptors haurien de ser com mosques vironeres a les taules del polítics.

    A la sortida d'una de les sessions, a la Plaça de Sant Jaume, hi havia manifestació: una de ciutadans i ciutadanes amb els seus gossos i gosses per protestar per les mutilacions d'una guarderia del Camp de Tarragona. L'endemà el govern de la Generalitat deia que imposaria multes més severes per maltractaments.

    Em vaig imaginar una manifestació d'escriptors i escriptores catalans i europeus reclamant una difusió autèntica de la literatura i un intercanvi de debò, el mateix matí que els representants de la Institució de les Lletres Catalanes, un dels patrocinadors del congrés Mare Nostrum II, havien programat, paral.lelament i sense cap mena de coordinació, una excursió a Port de la Selva, amb l'estímul final d'una daurada al forn en un restaurant, després de posar una placa a la casa d'estiueig del poeta i advocat Tomàs Garcés, l'autor oblidat del primer Qui és Qui de les Lletres Catalanes, quan encara era viu.

    ¿Qui s'atreveix a fer comparacions entre una bona daurada al forn de la Institució de les Lletres Catalanes, sense mosques vironeres tocant el nas, i les conclusions dels presumptes escriptors europeus, que dormitaran en un disc dur de l'European Writers' Congress fins que ningú no se'n recordi mai més, ni del congrés Mare Nostrum, ni de BCN?

    [Article publicat el 22 de novembre del 2001, dins el fòrum d'opinió «Els Quatre Gats»]


    _______________


    Anar a Articles anteriors

    Tornar a Índex El Llengüet

    Tornar a Índex Publicacions

    Tornar a Home Page