andreu sotorra




BON COP DE MAC!

Articles d'opinió



¿Ni lectures obligatòries ni lectures voluntàries?

[Article sobre la literatura a l'ensenyament]



Llegeixo al diari AVUI (22.3.2003) unes afirmacions contundents de l'escriptora Carme Riera: "A l'ESO no es dóna literatura ni s'ensenya a llegir i el resultat és que ningú no llegeix". I amb tot el respecte que tinc per l'autora, em quedo de pasta de moniato, per no dir de pasta de paper, que és com acaben, dissortadament, molts dels llibres que s'editen.
Abans que res, m'apresso a felicitar Carme Riera per haver-se decidit --més val tard que mai-- a aportar a la literatura anomenada infantil un recull dels seus contes (Edicions Destino). Magnífic. Tots els autors, i els de la vàlua de Carme Riera encara més, haurien de viure l'experiència de publicar alguns dels seus llibres en col.leccions per a infants o adolescents. I no només per saber el pa que s'hi dóna, sinó per convèncer-se que no és pas cert que a l'ensenyament en general no s'ensenyi literatura, no s'ensenyi a llegir i, en conseqüència, ningú no llegeixi.
Des de fa molts anys, els escriptors catalans que som demanats recorrem, de la mà de les editorials o de la mà de les campanyes de la Institució de les Lletres Catalanes, amb col.laboració recent del departament d'Ensenyament, algunes aules d'escoles i instituts per parlar de literatura en general, a partir d'alguna lectura que han fet els alumnes dels nostres llibres, i puc testimoniar que els col.loquis, lúdics, sincers i animadíssims per part dels joves, donen a entendre clarament que sí que saben alguna cosa de literatura, i que, almenys alguns, sí que llegeixen, i força, tenint en compte les mitjanes de lectura oficials.
Em sembla que sovint ens traeix, a tots els que escrivim, i ho fem en català, el tòpic de la queixa, quan se'ns pregunta allò tan sabut: "¿Què creu que cal fer perquè els joves llegeixin?", com si un tingués la poció màgica per adobar el que els grans mitjans de masses, la gran publicitat i les administracions no saben, no poden o no volen adobar.
Diria que es pot assegurar que els infants i els adolescents d'avui en dia són el col.lectiu que més s'acosta a la literatura i que ho fa, a vegades, per obligació acadèmica, però també sovint per voluntat pròpia. Entre altres coses perquè començo a detectar, en els col.loquis amb grups de joves de nivell ben divers, que saben que, en un bon llibre, encara tenen l'oportunitat de trobar-hi allò que altres mitjans de consum cultural els han escamotejat sota l'excusa de l'etiqueta jove.
Seria una injustícia no expressar el nostre reconeixement per la feina que molts dels professionals de l'ensenyament fan a favor de la literatura en general i de les lletres catalanes en particular. Això sí, ho fan silenciosament, sense estadístiques, sense espots publicitaris d'autobombo ni grans recursos, però amb una evident eficàcia. El que passa, però, és que no se'n parla. I com que sembla que és impensable, per ara i tant, que el departament d'Ensenyament o la Institució de les Lletres Catalanes difonguin aquesta i altres bones feines de base que construeixen el futur, no costa gaire deduir que tanta discreció acabarà fent-nos més mal que bé.
Per això afirmacions com les de Carme Riera valen la pena, per desvetllar-nos del son plàcid en el qual sembla que estiguem instal.lats. No m'estaré, doncs, d'afegir-me al que em sembla intuir de debò darrere les seves paraules, una reivindicació legítima i necessària adreçada a les institucions corresponents perquè no badin i incrementin l'esforç que calgui perquè en tots els graons de l'ensenyament no s'oblidin alguns dels millors autors i algunes de les millors obres de la literatura catalana i universal, cosa que seria un suïcidi cultural que no ens podem permetre. Però tampoc no em puc estar de fer ús del diàleg per intentar d'ampliar afirmacions que, sense voler-ho, van prenent cos, i amb el temps ningú ja no sap qui les ha dites i per què. Però floten en l'aire i ens les acabem creient.

[Article publicat a la secció d'Opinió. Diari Avui, 25.03.2003]



La miserabilitat associativa

[Article sobre la situació actual del moviment associatiu cultural]



Les circumstàncies ens porten a treballar molt sovint en el camp associatiu. Una contradicció perquè, per naturalesa, la humanitat és poc sociable i, en canvi, topa una i una altra vegada en l'esmolada roca... potser perquè és cega. L'associacionisme cultural és un dels caus de conflictes més sonats. Mentre les ONG's, les associacions cíviques, les de voluntaris, les de benificència i totes les que vulgueu han sabut progressar en organització, estratègia i preparació professional, les culturals --avesades al proteccionisme-- s'han quedat endarrerides fent-se ralet, ralet al melic i amb la cara de felicitat, com el nadó que agraeix els pòlvors a l'entrecuix.
I no n'hi ha prou a dir que "el món de les associacions és així" i que això "són coses que passen". Potser seria hora de burxar en l'arrel del conflicte i mirar d'analitzar què ha passat després de 25 anys de reconstrucció de la societat civil al costat de la reconstrucció de la societat política.
En primer lloc no s'ha de perdre de vista que les institucions públiques tenen una gran responsabilitat en aquestes crisis que periòdicament es produeixen en el si de segons quines associacions. No és admissible que es continuï mantenint en la misèria la vitalitat d'agrupacions que estan fent, al cap i la fi, una feina que correspondria a l'administració pública.
En segon lloc, les mateixes associacions haurien de ser summament responsables del fet que, tot i el seu caràcter de privacitat --totes tenen una base d'associats amb pagament de quota--, una major part dels recursos els arriben de les arques públiques.
I en tercer lloc, i conseqüència del punt anterior, les institucions haurien de garantir que les dotacions que destinen a les associacions fossin administrades correctament, profitosament, i en benefici dels objectius col.lectius que promouen la seva existència com a tals.
La majoria de conflictes que de tant en tant apareixen en el si de les associacions es deuen a un vici comú: la falta de professionalitat de les associacions fa que elles mateixes s'ofeguin en el voluntarisme assambleari fora d'època. Els sistemes de treball de sabata i espardenya els deixa a la cua de les estratègies que distingeixen altres col.lectius exemplars (col.legis professionals, ONG's especialitzades, agrupacions de professionals amb objectius determinats...); l'afany de personalisme ridícul que tendeix a mantenir els vells esquemes enfrontats als canvis i la renovació generacional provoca sovint un remolí de crisis que la mateixa falta d'estructura professional fa que generalment acabi en dimissions i escàndols que no fan res més sinó empobrir els mateixos objectius de l'associacionisme.
M'ha tocat viure molta miserabilitat associativa al llarg dels últims vint-i-cinc anys. Davant d'això, la meva tendència sempre ha estat la d'apostar a favor de la professionalitat, l'especialització, el servei al conjunt dels associats i la construcció d'una base sòlida que caracteritzi el paper de cada associació.
Però la remor persisteix. Les lectures equivocades d'estatuts desfassats i tímids aboquen a situacions esperpèntiques i patètiques. Petits interessos creats converteixen segons quines juntes d'associacions en bàndols enfrontats com les criatures que s'apedreguen de banda a banda d'un riu sec ple de palets i sense ni una gota d'aigua i els més innocents acaben rebent el trep al front.
El pitjor de tot és que en la majoria de casos, cada associació té sempre un botxí a l'interior que executa els botons i mou els fils. És sempre un personatge sibil.lí, callat, poc prolífic a les opinions i el compromís. En la faula, és la guineu aquella qui no les pot heure i diu que són verdes. A les associacions és la geneta que ni tan sols deixa rastre com la guineu. Simplement la cacera descontrolada --de la qual acaba sent víctima-- l'extingeix.
Trista fi on ni la misèria té possibilitats de sobreviure.



[Companyiaaa!... Aaaar!]


La mili ja no existeix. Però la ploma i el fusell sempre han estat dues armes oposades. I els tics perduren. Una associació professional de lletraferits --¿quin poeta il.luminat devia inventar aquest mot tan perfecte?-- va celebrar aquesta tardor una Assemblea Extraordinària per debatre el linxament d'un dels seus membres de junta i acabar consumant el fet.
Dos mesos després, quan les aigües ja semblaven, més que encalmades, congelades pel fred de finals del 2001, els diligents serveis administratius de l'associació en qüestió va enviar als seus membres (uns 900 --hi ha més lletraferits que lectoferits, sempre s'ha dit!) l'acta de la memorable assemblea --que va reunir un 10% dels afiliats-- el text de la qual és un model digne d'incloure'l en les classes pràctiques de l'Escola d'Administració Pública.
N'he extret només un paràgraf: «En Tal es manifesta totalment d'acord amb la intervenció que ha fet en Tal Altre i creu que, si hi ha una disfunció a la Junta, s'ha de procedir quirúrgicament, és a dir separant-ne els membres que no comparteixen el criteri majoritari, per tal que el funcionament de l'associació sigui òptim.»
Punt i silenci. Un dels articles del Codi Ètic de les Associacions diu en l'apartat d'Organització i funcionament democràtics: «Les bases del funcionament democràtic són: a) la igualtat, tothom és igual dins de l'associació sense cap tipus de discriminació; b) la llibertat d'expressió, tothom té dret a exposar lliurement les seves idees; i c) la sobirania de decisió, les decisions es prenen per majoria. Cal respectar el dret de les minories a manifestar-se i a defensar els seus postulats, i haurà d'existir respecte i vinculació als acords de la majoria.»
Només cal fer comparacions entre el text del Codi Ètic de les Associacions i el text de l'acta objecte d'aquest comentari. L'esmentat Tal --un alt càrrec, a més, de l'administració cultural catalana-- ha trobat el sistema per acabar amb qualsevol conflicte de la societat democràtica: «El membre que no es mogui com la majoria se'l separa a cop de bisturí».
Hem redescobert, doncs, la manera d'acabar amb els debats dels Parlaments democràtics de tot el món, dels centenars d'associacions --professionals o no--, dels congressos de partit, dels congressos sindicals i de les cambres legislatives lliurement escollides, i hem descobert la manera de treure'ns del damunt els que, des de la minoria, no fan altra cosa sinó "marejar la perdiu dels altres".
Només cal donar la paraula al rector de la parròquia perquè, des de la trona, llanci el santcristo: «Companyiaaa!... Aaaar!» I la tropa lletrística, a cop de ploma, trepitja el codi ètic i fereix a qui convé. No fos cas que s'acabés el rotllo de paper i es tanqués l'aixeta de tinta protectora.

[Article de la sèrie "El llengüet" / 26-12-2001]



[¿La pubilla literària de l'any o la falla valenciana?]


Els escriptors catalans, des de fa dos anys, atorguen un premi a un autor que s'hagi distingit per la seva trajectòria literària. El premi, sense dotació econòmica, amb el compromís de la difusió de l'obra de l'autor, s'atorga després d'estudiar les nominacions presentades pels seus associats i associades. L'any 2001, el primer guardonat va ser l'escriptor Jesús Moncada, i, segons la nota feta pública en aquell moment, "per la qualitat del conjunt de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes".
Així mateix, també des de fa dos anys, s'atorga el Memorial Jaume Fuster. El guardonat de la primera edició va ser l'escriptor Víctor Mora, i també segons la nota pública d'aleshores, "per haver excel.lit en diferents àmbits de la literatura de gènere".
La característica dels premis atorgats pel gremi d'escriptors més nombrosa del país (prop de 900 associats) és que, conjuntament amb altres premis de poesia i traducció poètica, els de la crítica dels escriptors valencians, i el premi de recent creació Aurora Díaz Plaja, per a articles d'anàlisi i estudi de la literatura infantil i juvenil, es feien públics, des de l'any passat, cada 31 de gener, una data aparentment casual, però que es va instituir per recordar i retre homenatge a la memòria de l'escriptor Jaume Fuster, en el dia de l'aniversari de la seva mort. Però també perquè, d'aquesta manera, els escriptors catalans, com a "gremi professional" passava pel davant dels múltiples premis que a partir del febrer esquitxen la geografia literària del país. El gremi es definia, doncs, amb generositat envers els col.legues, amb puntualitat i sense influències d'altres premis a obra publicada l'any anterior.
Aquesta proposta, iniciada amb èxit el 2001, va tenir una important acceptació el 31 de gener de l'any passat, tant per part dels autors, com per part dels mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals, cosa que va fer que alguns dels guardonats, com Jesús Moncada i Víctor Mora, tinguessin un notable ressò, afegit al que per ells mateixos i la seva obra propicien. En definitiva, els Premis dels Escriptors Catalans es van fer un lloc en el saturat panorama comunicatiu i, allò més important, es van imprimir d'un cert prestigi, a través de la rigorositat i la credibilitat.
Ha passat un any i el primer senyal d'alerta es va produir el 31 de gener del 2002 quan, tal com hauria pertocat, no es van fer públics els premis de l'any, sense cap avís de canvi ni justificació. Finalment, el 6 de març, a les vuit del vespre, dins de la Setmana del Llibre en Català -sense que figurés en el programa d'actes-, els responsables van "proclamar" els premis de l'any davant d'un auditori d'una dotzena escassa de persones, alguns d'ells els mateixos premiats i convocants.
I és d'això que vull parlar. En primer lloc de la caiguda en picat del ressò públic dels premis -l'endemà, els diaris d'abast nacional no en van fer cap notícia destacada com havia passat en la primera edició, tret d'un breu en algun mitjà. No cal dir que l'allau d'emissores de ràdio que l'any passat va estar-ne pendent a primera hora del 31 de gener per donar la notícia i entrevistar alguns dels guardonats es va convertir enguany en un ressò de qualificació zero.
Però parlem dels guardonats del 2002. Quim Monzó, premi dels Escriptors Catalans. Joaquim Carbó, Memorial Jaume Fuster. Els autors, doncs, no són la causa de la falta de ressò. Un i l'altre són prou reconeguts i accessibles. El fracàs del ressò dels premis dels escriptors catalans d'aquest any, doncs, només es pot atribuir a una evident mala organització i a una falta d'estratègia comunicativa que directament repercuteix en una pèrdua del prestigi aconseguit i, de rebot, en una mala imatge del conjunt dels escriptors catalans, prou malmesa.
Però això no és tot. El pitjor és que, els pocs breus apareguts a la premsa l'endemà dels premis, a causa de la falta d'orientació de l'organisme convocant, van titular tots a una, i per tant fiant-se d'alguna font unitària: "Quim Monzó rep el premi d'Escriptor Català del 2002". És a dir, fins ara no n'era de català. I que vigili l'estimat Quim perquè al 2003 potser li trauran la patent.
És a dir, que el premi que havia distingit Jesús Moncada un any abans "per la qualitat del conjunt de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes" distingia ara Quim Monzó, sense cap motiu raonat i el convertia en una mena de "pubilla literària de l'any". Més discutible és encara el Memorial Jaume Fuster que mentre l'any passat distingia Víctor Mora "per haver excel.lit en diferents àmbits de la literatura de gènere" ara es premiava Joaquim Carbó, segons l'acta del jurat, "per haver contribuït de manera decisiva i perseverant a la normalització de la literatura juvenil"; una justificació que trenca amb l'esperit del premi destinat a un autor de gènere i que, indirectament, converteix la literatura infantil i juvenil en un gènere per ella mateixa, qüestió no només polèmica sinó difícil d'admetre si tenim en compte que dins d'aquest àmbit literari s'inclouen autèntics gèneres com la novel.la, el teatre, la poesia, el llibre de viatges, la novel.la negra, la novel.la rosa i tutti quanti.
És hora de dir, doncs, que els responsables de l'edició han cremat en un any el prestigi d'uns premis i els han convertit en una mena de falla valenciana de la qual no se salva ni el bomber de guàrdia.
Però encara hi ha més dades que posen en qüestió l'organització de la convocatòria dels premis d'aquest any:
¿Només un 9'5% de vots?
Segons els seus responsables, només un 9'5% d'associats del gremi d'escriptors ha participat en la nominació del Premi dels Escriptors Catalans, dada oficial --tot i que altres fonts asseguren que amb prou feines supera el 5% de votants-- que evidencia una falta d'interès i una falta de difusió adequada que dinamitzi el màxim de propostes.
¿Narcís Comadira, Feliu Formosa i Salvador Oliva, rellevats del jurat dels premis de poesia i traducció poètica?
L'edició de l'any passat dels premis de poesia i traducció poètica va comptar, entre els membres del jurat, amb autors prou reconeguts en aquests àmbits com Narcís Comadira, Feliu Formosa i Salvador Oliva. Els tres havien acceptat el compromís de continuar aquest any, però sense cap explicació, han estat rellevats per altres tres membres: Jan Serra, Josep Francesc Delgado i Antoni Xumet. Sense paraules.
¿Un altre 31 de gener?
Per acabar de reblar el clau, preguntats els organitzadors sobre els motius d'haver omès la data del 31 de gener, aniversari de la mort de Jaume Fuster, per fer públics els premis, la resposta és altament contradictòria. Mentre primerament s'al.leguen causes de retard per problemes interns, davant la pregunta de si es continuaria amb la data del 31 de gener, el 2003, se suposa que un cop superats els problemes interns, els mateixos organitzadors entreveuen aleshores que no són amants dels "símbols". Malgrat tot, ells mateixos basen el programa d'actes del gremi per al 2002 sota el lema dels 25 anys de la fundació corporativa. I ja tenen el logo i tot per simbolitzar l'efemèride. Tant de bo no el cremin com si també fos una falla.


_______________


Anar a Articles anteriors

Tornar a Índex El Llengüet

Tornar a Índex Publicacions

Tornar a Home Page