Festival de Cannes Seguiment de la 66a edició del certamen internacional de cinema amb la programació dels films a competició, les rodes de premsa i el palmarès.
L'apunt musical i els vídeos culturals del dia Cop d'ull als titulars d'última hora de la informació general del dia
Plataforma en defensa del servei públic de Ràdio i Televisió de Catalunya
I encara...
Els cinemes Urgell abaixen la persiana a finals de maig i deixen la ciutat de Barcelona sense la sala més gran de grans estrenes cinematogràfiques després de cinquanta anys Els cinemes Urgell, que gestiona l'empresa Balaña, tanquen portes l'últim dia de maig per falta de rendibilitat econòmica, segons els seus respnsables que considren també que la situació és insostenible. Els canvis de models d'explotació del cinema, la baixada de la venda d'entrades i un equipament que havia quedat antiquat són algunes de les causes que durant mesos s'han anat arrossegant i ajornant la decisió presa ara, afegides a la capacitat de la sala, un llast per a les demandes actuals. L'empresa Balañá no ha fet públic fins ara cap projecte de reconversió del cinema. L'última pel·lícula que s'hi haurà estrenat és 'Fast and the furious 6'. Els cinemes Urgell (situat al carrer Comte d'Urgell, 29) és el cinema més gran de Barcelona, amb 1.832 localitats. Va ser la quarta sala que va obrir Pedro Balanyà als anys seixanta, després del Novedades, el Palace i l'Aribau. Es va inaugurar el 20 de setembre del 1963 amb la projecció de la pel.lícula 'Carmen Jones', d'Otto Preminger, que va estar en cartell quatre setmanes. Un dels primers èxits va ser 'Lawrence d'Aràbia', amb Peter O'Toole i Alec Guiness; també 'El gran combate', amb James Stewart i Richard Widmark; 'La muerte tenía un precio' amb Clint Eastwood i Lee Van Cleef; i 'Bonny and Clyde', amb Faye Dunaway i Warren Beatty. Les dimensions de la sala van fer populars films com 'Tiburón 2', 'Superman' i 'Encuentros en la tercera fase', que van fer rècords de taquilla els anys setanta i vuitanta amb pel·lícules cèlebres com 'En busca del Arca Perdida', 'Superman II' i la bestseller 'E.T.'. Els Urgell han estat víctimes també de la progressiva aparició de les multisales.
[Altres
informacions]
Pier Paolo Pasolini i la seva relació amb Roma es revisiten en una mostra multidisciplinar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona La mostra 'Pasolini Roma' revisita l’escriptor i cineasta italià Pier Paolo Pasolini(1922-1975) a través de les seves relacions amb la ciutat de Roma. La mostra reuneix totes les facetes de Pasolini: la poesia, la política, el compromís civil, el sexe, l’amistat, el cinema. L'exposició, que es pot veure fins a mitjan setembre, s’estructura en sis apartats cronològics que corresponen a sis etapes vitals i creatives de Pier Paolo Pasolini.S’inicia amb la seva arribada a Roma el 28 de gener de 1950 i es tanca el 2 de novembre de 1975, quan el seu cos va ser trobat sense vida prop d’Òstia. Roma no va ser només un decorat o un simple lloc de residència per a Pasolini, sinó que també va representar una veritable existència física, carnal i passional. La trobada amb Roma va ser per a l’autor com una gran història d’amor, amb les seves decepcions i els seus sentiments barrejats de passió i odi, les fases d’atracció i les de rebuig i allunyament. Per al Pasolini analista de l’evolució de la societat, Roma va constituir el seu principal espai d’observació, el seu camp permanent d’estudi, de reflexió i de lluita. Va ser a partir de les transformacions d’aquesta ciutat que va analitzar els canvis de la Itàlia i els italians dels anys seixanta i setanta. Hi ha una Roma anterior i una Roma posterior a Pasolini. Els seus escrits i les seves pel·lícules van crear un nou imaginari de la ciutat de Roma. Pasolini no es va acontentar amb integrar la ciutat com a teló de fons de les seves novel·les i les seves pel·lícules, sinó que va «refundar» Roma a través de la literatura i el cinema. Com a creador total, va concebre un nou mite d’aquesta ciutat vaticana i política, dels seus barris i dels seus habitants. L’exposició 'Pasolini Roma' és un projecte que comparteixen el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Cinémathèque Française de París, el Palazzo delle Esposizioni de Roma i el Martin Gropius Bau de Berlín.
[Altres
informacions]
Les revistes «Clip de Teatre» i «Cornabou» renoven els portals FLICKR d'imatges escèniques i il·lustracions amb més capacitat i l'historial dels últims cinc anys Amb aquesta renovació, els dos portals ofereixen una mostra antològica de més 1.200 imatges fotogràfiques de les estrenes teatrals de Barcelona i una altra de 400 làmines de professionals de la il·lustració tant catalana com estrangera d'àlbums publicats per editorials catalanes. Tant el recull teatral com l'il·lustratiu recupera l'arxiu dels últims cinc anys, des que les revistes digitals «Clip de Teatre» i «Cornabou» van obrir aquests apartats gràfics, complementaris de les informacions, notícies, crítiques teatral o literàries, entre altres directoris que des de fa més de 4.200 edicions ininterrompudes diàriament ofereixen dins del grup de revistes «Bit de cultura». Les adreces per accedir a cadascun d'aquests portals renovats de FLICKR són les mateixes que s'utilitzaven fins ara.
[Altres
informacions]
«Hedda Gabler» es reposa al Teatre Lliure de Gràcia amb l'actriu Laia Marull i la reincorporació de l'actor Francesc Orella sota la direcció de David Selvas ¿Com aconseguir en ple segle XXI que el caràcter escandalós amb què es veien les obres realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, escrites a finals segle XIX, continuïn tenint encara avui una mica d'aquell mateix caràcter, si més no, provocador? Suposo que Marc Rosich, que ha traduït i ha adaptat l'obra, s'ho devia plantejar. I el director i actor David Selvas, també, esclar. I del planteig, ha sorgit aquesta electritzant Hedda Gabler, que ha trobat en la interpretació de l'actriu Laia Marull una manera de no reproduir els clixés femenins d'altres versions, tant en cinema com en teatre: Ingrid Bergman, Glenda Jackson, Isabelle Huppert... Rosich i Selvas, mantenint la fidelitat a l'original, hi han fet alguns retocs imprescindibles per convertir Henrik Ibsen gairebé en un autor de noves tendències (només cal esperar que algú, confús, no demani una entrevista amb l'autor o un autògraf, convençut que Henrik és un jove dramaturg!). La posada en escena [crítica de l'estrena a la revista digital Clip de Teatre] se situa no en una mansió clàssica i tenebrosa nòrdica, com les que han creat a vegades altres escenògrafs, sinó en una construcció d'arquitectura contemporània blanca, enmig d'un bosc —fa la impressió que sigui un d'aquests projectes que després opten al FAD de sostenibilitat—, la imatge de la qual es reprodueix al fons de l'escenari esquerra, separat per una gran mampara de tres fulles, blanca, de PVC, amb portes vidrieres i cortines corredores de làmines, amb gran claredat pel quatre costats, per deixar l'interior de la casa a la vista dels espectadors, ple encara dels carrets de viatge, capses de mudances, una simple taula i quatre cadires i fins i tot un matalàs repenjat a la paret, en un clima de provisionalitat que és el que després reflecteix Hedda Gabler en la decisió potser precipitada que ha pres, als 29 anys, de casar-se amb el futur doctor universitari, Jorgen Tesman.
[Altres
informacions]
La primera retrospectiva de Salvador Dalí en trenta anys procedent de París mostra al Museu Reina Sofía una trentena d'obres que no s'havien vist mai a l'Estat espanyol El Museu Reina Sofia de Madrid acull fins al setembre la mostra 'Dalí. Totes les suggestions poètiques i totes les possibilitats plàstiques', que recull 200 obres procedents d'importants institucions, col·leccions privades i dels principals dipositaris de l'obra de l'artista. Aquesta és la primera retrospectiva de Salvador Dalí a l'estat espanyol en els últims trenta anys i arriba després de conquerir París, on prop de 800.000 persones la van visitar al centre Georges Pompidou. L'exposició del Museu Reina Sofía presenta una trentena d'obres mai vistes a l'Estat espanyol com 'Al·lucinació parcial' o 'Sis aparicions de Lenin sobre el piano'. L'exposició, segons els seus promotors, mostra l'aspecte d'un artista polièdric i essencial del segle XX. La figura de Dalí, afirmen també, aporta dos trets fonamentals a l'art contemporani: d'una banda un llenguatge propi on els somnis i la relació de les imatges és fonamental i, de l'altra, entendre el paper canviat de l'artista. No s'havia fet mai una visió retrospectiva d'aquestes característiques sobre l'artista perquè es necessitava una certa distància respecte a la pròpia figura, que passessin alguns anys i també per la dificultat d'alguns préstecs. Es considera també que l'exposició del Reina Sofía és difícilment repetible perquè reuneix unes trenta peces que no s'han vist mai a l'Estat i és una oportunitat. L'objectiu de l'exposició passa per recuperar i impulsar el Dalí pintor, pensador, escriptor i creador d'una visió molt particular de la vida. Per fer-ho, a banda de les pintures i els dibuixos de l'artista, les diferents seccions presenten material documental, fotografies, manuscrits del propi Dalí, revistes, pel·lícules i filmacions que intenten acostar l'espectador al complex univers del geni.
[Altres
informacions]
«Un enemic del poble» d'Henrik Ibsen es converteix en «Stockmann» per donar relleu al protagonista en un espectacle jove de la Sala Muntaner La història de denúncia que hi ha darrere l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) ha captivat des de sempre diverses generacions perquè no tan sols no ha caducat sinó que ha guanyat en dissortada actualitat. Escrita el 1882, després de 'Casa de nines' i abans de 'Hedda Gabler', el poeta Joan Salvat-Papasseit en va manllevar el títol quan va editar i imprimir el 1917, durant dos anys, mentre treballava a les Galeries Laietanes, una revista dins de la seva línia anarquista i seguint el camí marcat per Ibsen de situar l'individu per damunt de la majoria. En els últims deu anys, se n'han vist, almenys, dues versions teatrals aquí: una en català, el 2003, dirigida per Carme Portaceli, de producció valenciana, al Teatre Romea, amb Manel Barceló de protagonista; i una altra en espanyol, el 2007, en versió de Juan Mayorga, dirigida per Gerardo Vera, producció del Centro Dramático Nacional, al Teatre Tívoli, amb Francesc Orella en el paper principal, el del doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat. Stockmann, en una investigació científica pel seu compte, descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Sobre aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió lliure —gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada— que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann —d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en l'home solitari rau l'autèntica força.
[Altres
informacions]
El British Museum mostra com era la vida a Pompeia i Herculà amb 250 objectes que no havien sortit mai d'Itàlia i que aprofundeixen en el coneixement d'aquella època El British Museum exhibeix l'exposició 'Vida i mort a Pompeia i Herculà', inèdita sobre aquestes dues ciutats romanes. La mostra reuneix 250 objectes, la majoria mai vistos fora d'Itàlia, en la primera exhibició de grans característiques que acull Londres en els últims 40 anys, i és el resultat d'una estreta col·laboració entre la Superintendència Arqueològica de Pompeia i Nàpols. Té un enfocament únic, amb una mirada a la casa romana i a la gent que vivia en aquestes ciutats. Pompeia i Herculà, dues ciutats de la badia de Nàpols, al sud d'Itàlia, van ser enterrades per una erupció volcànica del Vesuvi en tan sols 24 hores l'any 79. La redescoberta dels arqueòlegs, uns 1.700 anys després, ha permès aprofundir en el coneixement de la vida romana d'aquella època. L'exposició del British Museum permet als visitants observar la vida quotidiana dels habitants d'Herculà, un petit poble costaner, i Pompeia, un dels centres industrials de la regió. Des del carrer fins a la casa familiar, la mostra explora la vida dels individus en la societat romana, no les figures clàssiques com emperadors, gladiadors i legionaris, sinó els homes de negocis, dones poderoses, els esclaus alliberats i els nens. Un exemple impressionant d'aquest material és una pintura de paret de Pompeia que mostra el forner Terenci Neo i la seva esposa. L'escriptura mostra que eren alfabetitzats i cultes. Destaca la seva postura i presentació, que suggereix que Terenci i la seva dona eren socis iguals, en els negocis i en la vida. L'exposició inclou models d'algunes de les víctimes de l'erupció. Un exemple és el d'una família de dos adults i els seus dos fills amuntegats a les escales de casa seva en el moment de l'erupció. El més famós dels models és el d'un gos, que va quedar fixat en el moment de la seva mort, quan el volcà submergia la ciutat.
[Altres
informacions]
The Mamzelles i el grup Manel fan de font d'inspiració de l'espectacle «Els guapos són els raros» que ha creat i dirigeix Enric Cambray al Teatre Gaudí Barcelona Entre els segles XVI i XVII hi havia dos bàndols que dividien la noblesa catalana: els Nyerros i els Cadells. Com que aquesta és una cultura de tradicions ancestrals, no és estrany que entre la generació jove del segle XXI, al marge de la noblesa antiga, alguna cosa n'hagi quedat d'aquell temps i, a hores d'ara, als patis dels instituts i als claustres dels primers cursos de les universitats es vegin sovint dos bàndols sociològicament oposats com els dos que retraten en aquest muntatge els seus protagonistes: els Nerds i els Guais. En Marcel, en Bernat i en Toni són tres dels Nerds. Els Guais no hi són ni se'ls espera, però, pel que en diuen, és fàcil imaginar-se'ls. Els Nerds comencen amb una confessió: els tres han estat els típics repetidors de primària... de segon, de quart... S'han estirat com un pal enmig d'altres taps de barral. Han hagut d'aguantar les humiliacions dels companys de classe més petits que ells i s'han sentit bullingdiats a tort i a dret. Els trobem en un garatge de casa —l'escenografia mostra les andròmines típiques d'aquesta mena de paradisos perduts de l'adolescència: trastos vells, una bicicleta penjada, capses amb eines i utensilis fora d'ús...— preparant el que ha de ser una actuació de final de curs, de graduació d'institut. I tenen l'oportunitat de demostrar per una vegada que ells poden arribar a deixar fora de joc els Guais i obtenir els favors de tota la patuleia de l'Institut per a glòria dels Nerds [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Cal advertir que, així com els Nyerros i els Cadells de la noblesa antiga s'odiaven a matar, els Nerds són de bona pasta. No odien els Guais ni els volen cap mal. Simplement reconeixen que els admiren. I admeten que somnien ser com ells: intel·ligents, ben plantats, llestos, els primers a lligar amb les noies, els consentits de les tietes i les àvies. Els millors.
[Altres
informacions]
L'obra «Barcelona» de Pere Riera tanca amb una reconciliació amb la història contemporània l'etapa de direcció de Sergi Belbel al capdavant del TNC Plouen bombes. La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l'ànima i el cos dels mateixos Vila. La bombolla que els resguarda de la desfeta exterior és tan prima que qualsevol sotrac la pot fer esclatar. Ni que sigui en el transcurs d'un únic dia, matí, tarda i nit: el 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d'un miler de morts, per l'aviació feixista italiana i alemanya. Després del bombardeig de Gernika, l'abril del 1937 —primer camp de proves sobre la població civil per a la posterior estratègia bèl·lica nazi i aliada de la Segona Guerra Mundial—, el bombardeig sobre Barcelona es converteix en un dels assetjaments històrics moderns més sagnants, ampliat per l'explosió, a causa d'una de les bombes, d'un camió carregat d'explosius al seu pas per la Gran Via, entre els carrers de Balmes i Rambla de Catalunya —recordat amb un monument davant del Coliseum— que va provocar una catàstrofe encara més gran. El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d'aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l'adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És també nét, simbòlicament, de la generació de la malaguanyada lleva del biberó que va ser llançada majoritàriament a la mort de l'Ebre en una resistència numantina quan tot ja estava perdut. Fa la impressió que Pere Riera s'expliqui a ell mateix i a la seva generació el que va passar, després del parèntesi de silenci que ha marcat la generació dels seus pares. I fa extensiva aquesta explicació a través de la ficció teatral, representada per una família benestant que s'ha vist trencada per l'assassinat del fill gran dels Vila, amo de la fàbrica, a mans dels incontrolats anarquistes i milicians de la FAI, els primers mesos posteriors al cop d'estat militar del 18 de juliol del 1936 contra el govern legítim de la República, en un incendi de la fàbrica provocat per alguns dels mateixos obrers, on també queda malferit l'avi Vila, ara el patriarca de la trama de l'emblemàtica obra 'Barcelona', amb la qual es tanca una temporada convulsa del TNC pels conflictes interns a causa de la crisi i es tanca també pràcticament el que ha estat la direcció artística els últims anys de Sergi Belbel.
[Altres
informacions]
L'abadia d'art medieval que el multimilionari John D. Rockfeller Jr. va donat a Manhattan compleix 75 anys amb una exposició que té l'unicorn com a protagonista El mecenes va cedir diverses hectàrees de terra a la vora del riu Hudson per crear un oasi d'art romànic i gòtic en plena ciutat de Nova York. Així és com van néixer Els Cloisters, un museu format per peces adquirides a baix preu a Europa pel difunt col·leccionista George Grey Barnard. John D. Rockefeller pretenia preservar un dels pocs espais naturals de Manhattan al nord-est de l'illa, i Grey Barnard, per la seva part, havia finançat la seva carrera d'escultor amb la compravenda de peces medievals que va adquirir a bon preu al sud de França. Els claustres del museu, amb arcades de mig punt, capitells i escacats, van ser portats des de la vella Europa per introduir la nova Amèrica en l'art medieval. Abans de la Primera Guerra Mundial, però, George Grey Barnard havia comprat nombroses peces d'aquest art al sud de França per revendre a París i, en veure l'èxit de la transacció econòmica, va voler provar sort a Nova York, just abans que França deixés de permetre l'exportació de peces d'art. Barnard es va trobar l'any 1925 amb la generositat de la família Rockefeller, que va saber treure brillantor de la seva col·lecció, i, plegats, van poder tirar endavant el projecte, un recer de pau a només vint minuts del centre de Manhattan. Els Cloisters, centre adscrit al Metropolitan Museum of Art (MET) celebra el seu 75è aniversari amb una exposició d'homenatge a l'unicorn en l'art medieval i renaixentista, que es podrà veure fins a mitjan agost. Per això s'ha encarregat la conversió d'una col·lecció de tapissos del sud d'Holanda dedicada a la caça de l'unicorn.
[Altres
informacions]
El govern francès aviva la polèmica del cànon digital amb la intenció de carregar un nou impost sobre les tauletes, els mòbils i els ordinadors en nom de la cultura L'anomenat Informe Lescure busca actualitzar el concepte d''excepció cultural', nascut als anys vuitanta, perquè els grans distribuïdors de béns culturals aportessin part dels seus beneficis a la creació cultural. La nova bateria de mesures que estudia el govern francès pretén adaptar aquest esperit al segle XXI i a l'època de la pirateria digital i dels gegants de la distribució, com els nord-americans Amazon, Google o Apple. Es tracta que els que fabriquen i comercialitzen els aparells que puguin reproduir text, vídeo o àudio aportin un cànon digital destinat a reforçar la indústria cultural francesa. El text és el resultat de nou mesos de treball i centenars d'entrevistes amb diferents agents del sector cultural francès. L'Informe parla també d'altres línies d'actuació política, com reduir de 36 a 18 mesos el temps mínim que ha de transcórrer entre l'arribada d'una pel·lícula a les sales de cinema i la seva explotació en pagament per visió. Proposa també modificar el sistema d'antipirateria digital vigent a França, de manera que cap usuari arribi a veure's privat de la seva connexió a internet. D'aquesta manera, el govern d'Hollande sentencia la desaparició de l'organisme creat per l'expresident conservador Sarkozy per lluitar contra la pirateria digital, que es basava en una sèrie gradual d'advertències i sancions econòmiques i talls de la connexió a internet en cas de reincidència. L'informe planteja mantenir les cartes d'advertència i fins i tot les multes, però no la privació de connexió. A més, anima a reduir sensiblement les multes, passant del límit de 1.500 euros de l'actual legislació a un màxim de 60 euros, que és el preu d'un abonament anual en una plataforma legal per escoltar música en línia.
[Altres
informacions]
![[+ imatge ampliada]](logos/publi/ampliar/aliments1.jpg){kind=link}
