[dilluns, 27.08.07]
L'últim robatori de dos mapes de la Biblioteca Nacional provoca la dimissió de la directora Rosa Regàs
Malgrat que es parla de falta de confiança del nou ministre de Cultura del govern espanyol, el fet és que aquesta setmana, Rosa Regàs havia estat criticada per no haver fet públic durant quantre dies el robatori de dos mapes antics de la sala d'investigadors de la Biblioteca Nacional. El robatori havia d'estar fet forçosament per algú amb carnet perquè són els únics especialistes que tenien accés als documents. Les desavinences entre el nou ministre de Cultura, César Antonio Molina, exdirector de l'Instituto Cervantes, i Rosa Regàs han culminat amb la dimissió aquest dilluns al matí de Rosa Regàs, la qual al.lega que no compta amb la confiança del ministre perquè divendres li va dir en una entrevista que durant tres anys ella no havia fet res al capdavant de la Biblioteca Nacional. L'escriptora Rosa Regàs va ser nomenada directora d'aquest organisme el mes de maig del 2004 i va succeir en el càrrec el també escriptor Luis Racionero, que hi era com a membre de confiança del Partit Popular.
Ken Loach, Woody Allen, Brian de Palma, Peter Greenaway, Claude Chabrol i Manoel de Oliveira entre els noms més destacats de la Mostra de Venècia que homenatja Bernardo Bertolucci
El Festival de Cine de Venècia, el més antic d'Europa, celebra aquest any el 75è aniversari (64 edicions tenint en compte els parèntesis) amb la projecció de prop de seixanta films que el director del certamen, Marco Müller, qualifica de sorprenents i originals. De les pel.lícules que es projecten, vint-i-dos ho fan en el concurs oficial. La Mostra de Venècia que se celebra entre el 29 agost i el 8 setembre, té en programa la majoria de films sota l'etiqueta d'estrenes mundials, entre els quals el que inaugura la Mostra, 'Expiació', de l'anglès Joe Wright, basat en el llibre homònim de l'escriptor Ian McEwan. Es pot veure també l'última creació de Brian de Palma amb 'Redacted', sobre una adolescent violada per soldats dels EUA a l'Iraq, que competeix amb Ken Loach i 'It's a free word...', a més de Peter Greennaway amb 'Nightwatching'. Woody Allen torna després d'anys d'absència a Venècia per presentar, fora de concurs, 'Cassandra's dream'. La nova pel·lícula de José Luis Guerín, 'En la ciudad de Sylvia', és la primera del director després del documental 'En construcción', que entre altres guardons va guanyar tres premis del Festival de Sant Sebastià del 2001.
El retorn de Pere Portabella amb efluvis de Bach
Pere Portabella ha tornat al cinema disset anys després de 'Pont de Varsòvia' amb 'The Silence Before Bach', interpretada per actors professionals com Àlex Brendemühl i músics com Christian Brembeck, que dóna vida al mateix Bach. El film, que proposa una aproximació a la música a través de l'obra de Bach, forma part de la competició Orizzonti. Aquesta secció es planteja aquest any com un cicle dedicat als mestres del cinema, i Pere Portabella hi comparteix protagonisme amb Woody Allen, Claude Chabrol i Manoel de Oliveira. Jaume Balagueró, que ja havia portat la seva obra a la Mostra de Venècia, enguany hi presenta 'Rec', que ha dirigit conjuntament amb Paco Plaza. És un film de terror en temps real protagonitzat per Manuela Velasco, Ferran Terraza i Jorge Yamam, al voltant d'una reportera de televisió que acompanya un equip de bombers i acaben vivint una nit de malson. El film es presenta a la secció paral·lela Venezia Notte, fora de concurs, en la qual es pot veure una altra producció de Filmax, el film animat 'Nocturna', dirigit Víctor Maldonado i Adrià García i té com a protagonista un nen orfe i amb por de la foscor.
[diumenge, 26.08.07]
Moltes obres públiques de postguerra van ser fetes obligatòriament per presos republicans segons revela l'exposició del Palau de la Virreina sobre els camps de concentració
El règim franquista va classificar i sistematitzar els camps de concentració, tal com es pot veure a l'exposició en un mapa de la situació dels camps del 1939. En molts casos, a través del Patronat per la Redempció de les Penes, els presoners polítics interns en aquests camps van ser utilitzats com a treballadors obligatòriament en obres públiques. Barracons, places de toros, escoles, fàbriques, naus industrials, hospitals, seminaris i fins i tot esglésies van ser utilitzats per la repressió franquista com a camps de concentració de presoners. El tema del camps de concentració franquistes no havia estat gaire difós fins ara. La fotògrafa valenciana Ana Teresa Ortega presenta a l'espai Miserachs del Palau de la Virreina de Barcelona una mostra, a cavall entre les arts visuals i la recuperació de la memòria històrica, que treu a la llum els espais on hi va haver camps de concentració. El 14 d'agost del 1936, un mes després de l'inici de la Guerra Civil, es calcula que dos milers de republicans van ser confinats i executats a la plaça de toros de Badajoz per les tropes africanistes, que acabaven d'entrar a la ciutat extremenya. Aquest va ser el primer camp de concentració que van crear els nacionals, el primer d'una llarga llista d'espais de confinament i execució del bàndol nacional que s'allargaria fins ben avançada la postguerra. Ara, al terreny que ocupava la plaça de toros de Badajoz, enderrocada fa uns anys, hi llueix un modern palau de congressos.
Tres anys de seguiment fotogràfic i documental
Fa tres anys que l'autora recorre la península buscant aquests llocs, on sovint no queda cap traça ni record dels horrors que hi van succeir. L'origen del treball és la desclassificació dels documents sobre camps de concentració dels arxius d'Àvila i Guadalajara. La mostra parla d'una cinquantena de camps però n'hi ha 180 de documentats i historiografiats, encara que se sap que n'hi havia alguns més però sense documentar, segons la fotògrafa. El camp que més va transcendir va ser el de Miranda d'Ebre, que va funcionar fins al 1947 i que va concentrar els brigadistes estrangers. D'altres, com el de la població sevillana de Dos Hermanas, no es van tancar fins al 1962. En la majoria de casos, els presos eren obligats a treballar en obres públiques en règim d'esclavitud. L'exposició es pot veure encara fins al 9 de setembre.
[dissabte, 25.08.07]
Troben en el fons de la British Library de Londres un dibuix del pintor paisatgista anglès John Constable que estava perdut des de feia més de cent anys
Un dibuix del pintor anglès de paisatgs, John Constable (1776-1837), que es considerava perdut des de feia més de cent anys, ha estat descobert entre el fons de la British Library amb seu Londres. El dibuix, un esbós de l'església de Hyam, al comtat de Suffolk, bressol del pintor, al sud-est d'Anglaterra i lloc principal de la seva font d'inspiració, no apareix esmentaten cap catàleg de l'obra de Constable. Els experts en van perdre el rastre després que el nét del pintor el vengués en una subhasta de Christie's el 1896. Més de cent anys després, la conservadora de topografia de la British Library, l'ha descobert entre centenars de treballs originals i autògrafs d'altres artístes del segles XVIII i XIX. La troballa es va fer en un àlbum ple de retalls sobre la vida de JMW Turner (1775-1851), rival de John Constable, donat per John Platt (1842-1902), un empresari del sector tèxtil que era també col.leccionista d'art. Platt va deixar el dibuix entre els fulls d'un dels tretze àlbums de retalls que van ser donats al museu britànic el 1919 i que els anys setanta del segle passat es van traslladar a la British Library.
[divendres, 24.08.07]
Prop de 200 peces d'escultura de devoció de les religions hindú, budista i jainista integren l'exposició d'estiu i tardor de CaixaForum
L'exposició recrea en la mesura del possible els interiors dels temples hinduistes, que no van aparèixer fins al segle V. Per omplir aquests santuaris es van fer multitud d'escultures. Allà hi convivien deïtats tan diverses com Xiva, que encarna tant l'energia creativa com la de destrucció i representa l'eix central de l'univers. Xiva estava casat amb la deessa Parvati, tal com es pot veure en un magnífic bronze que representa el seu matrimoni. En una escultura molt curiosa del segle II, Xiva esdevé androgin i reuneix en la mateixa peça la seva part masculina i la femenina que correspon a Parvati. Una altra deïtat hinduista molt present a la mostra és la deessa Durga, que correspon a l'energia femenina de Xiva i a qui se sol representar matant un dimoni en forma de búfal. Cunda és molt més pacífica i presumida i en una escultura se la representa arreglant-se. Vixnu, en canvi, té la facultat de protegir l'univers, i l'elefant Ganesa, fill de Xiva, té aspecte de bonàs. Buda és un dels grans protagonistes de la mostra, amb diverses peces de gran importància, com un Buda Shakyamuni del segle VI, que està dret i vestit amb una túnica molt elegant. Altres escultures de Buda a la mostra estan en la tradicional postura de meditació. Especialment valuosa és l'escultura d'un bodhisattva Padmapani, esculpida amb coure daurat amb incrustacions de pedres precioses. Els bodhisattves són éssers il·luminats, que es consideren una mena de semidéus o àngels intercessors, als quals es poden elevar les pregàries, ja que Buda no és un déu. La mostra dedica una sala al jainisme, una religió tan antiga com el budisme, el lema principal de la qual és la no-violència. La iconografia jainista, força semblant a la del budisme, representa molts dels seus jaines, que es veneren, com Buda, com a mestres i models i no com a déus. Avui en dia els jainistes representen només un 0,5 per cent de la població de l'Índia, però tot el país és ple dels seus temples. L'exposició 'L'escultura en els temples indis. L'art de la devoció' està coproduïda entre la Fundació La Caixa i el Victoria & Albert (V&A) Museum de Londres amb la col·laboració del British Museum. Aplega 188 objectes, la majoria escultures de totes les mides i materials, que il·lustren la multiplicitat de manifestacions devotes a l'Índia. Les peces provenen de col·leccions europees, en gran part del V&A i del British, però també del Museu Ashmolean d'Oxford, el Museu d'Art Indi de Berlín, el Museu Guimet de París i el Rijksmuseum holandès. Es pot visitar fins a mitjan de novembre a la seu de Barcelona.
[dijous, 23.08.07]
L'oportunitat de tornar a visitar la Galeria dels Miralls al Palau de Versalles és un dels atractius de la perifèria de París
El Palau de Versalles va reobrir abans de l'estiu la Galeria dels Miralls, emblemàtic espai de l'art barroc, després de tres anys de restauració, que ha costat uns 12 milions d'euros. Els 357 miralls de la sala, els primers de la història que van reflectir la reialesa a cos sencer, tornen a brillar amb la seva esplendor original. En part s'ha pogut fer gràcies a la iniciativa privada i al mecenatge del grup industrial Vinci, un sistema cada cop més habitual a França a causa de la ruïna total de les arques públiques. La inauguració de la Galeria dels Miralls forma part d'un pla de restauració en tres fases, a vint anys vista i amb un cost d'uns 500 milions d'euros, que vol fer renéixer el Palau de Versalles, un dels indrets més visitats dels que acudeixen a París. Més de 3 milions de visitants van passar per Versalles durant el 2006, uns 100.000 més que l'any anterior. Una gran majoria —més del 70%— són estrangers. La reobertura anunciada de la sala estrella del Palau, que en el passat va acollir el matrimoni de Maria Antonieta i la firma del Tractat de Versalles, és un altre dels atractius afegits. La recent pel.lícula de Sofia Coppola sobre Maria Antonieta ha augmentat també l'interès popular per Versalles que han vist complerta l'expectació amb l'obertura del Petit Trianon, regal de noces de Lluís XVI a la seva esposa insatisfeta, i dels extensos jardins que la reina va convertir en propietat privada.
[dimecres, 22.08.07]
El Museu Thyssen Bornemisza dedica una mostra als quadres dels últims dies de Vicent Van Gogh al poble francès d'Auvers
S'hi poden veure fins a mitjan setembre una trentena d'obres de les 72 pintures, els 33 dibuixos i 1 gravat que va fer durant els dos mesos finals de la seva vida. Concretament, a la mostra hi ha 26 pintures i 3 dibuixos que es reuneixen per primera vegada per donar fe d'aquesta etapa final de l'artista. Els especialistes consideren que aquesta etapa breu va ser plena d'entusiasme i optimisme per part del pintor. La llum i els colors vius dominen en aquest últim recorregut de Vincent van Gogh, que a l'exposició s'inicia amb un paisatge amb l'Ajuntament d'Auvers al fons. Els camps de blat s'alternen amb els jardins i boscos, les cabanes amb les casetes dels estiuejants, els camins de terra amb les extensions d'herba i flors. Un panorama bucòlic entomat amb una mirada corpresa, peculiar, dura, brillant. Es pot comprovar en l'exposició del Museu Thyssen, amb peces com 'Dues figures al bosc', provinent del Museu d'Art de Cincinnati, i 'El jardí de Daubigny', del Kühnstmuseum de Basilea. Va ser Theo van Gogh, el germà del pintor, qui va decidir l'estada de Vincent a la població d'Auvers, quan el seu germà va sortir del manicomi de Saint-Rémy, al cap d'un any de ser-hi reclòs. Va triar aquest poble francès de 2.000 habitants perquè hi vivia Paul-Ferdinand Gachet, un metge especialista en artistes. L'elecció, en un principi ben rebuda per l'artista, va resultar inadequada, com ho prova el desenllaç final. Un dels episodis més tràgics de la història de l'art ve marcat pels últims dies de Vincent Van Gogh. Embogit, pobre, incomprès, va trigar 48 hores a morir després que es disparés un tret. Theo el va consolar fins al final, però el pintor tenia clar que no hi havia solució possible per a la seva vida: "La tristesa durarà sempre", li va dir abans d'expirar. Tenia 37 anys.
[dimarts, 21.08.07]
«Dalí & Film» que relaciona el pintor amb el cinema esgota els últims dies a la Tate Modern abans de passar per Nova York, Los Angeles i Sant Petersburg de Florida
El millor cinema és el que es pot percebre amb els ulls tancats, va dir Salvador Dalí. Amb aquesta intenció, l'exposició 'Dalí & Film', que es tanca el 9 de setembre a la Tate Modern de Londres, es prepara per presentar-se en tres espais on el pintor no passa mai desapercebut: Nova York, Los Angeles i Sant Petersburg de Florida. La mostra fa una anàlisi de la relació que el pintor va tenir amb el cinema. Els vincles entre les pintures de Dalí i les imatges en moviment de Luis Buñuel, Walt Disney, Alfred Hitchcock, els còmics Buster Keaton i Harry Langdon i fins i tot Charles Chaplin són evidents en aquest recorregut que inclou fragments molt coneguts de l'obra de Dalí, com ara el quadre 'Metamorfosi' i curtmetratges de les roques, la platja i el mar de Cadaqués. Altres peces familiars són el telèfon llagosta i els rellotges desfent-se.
La cinquantena de quadres seleccionats semblen escenaris d'accions cinematogràfiques. El quadre 'El simulacre transparent de la falsa imatge', del 1938, el va pintar mentre col·laborava amb els germans Marx. L'obra, a primera vista, és una natura morta que cal mirar dues vegades per veure-la transformar-se en paisatge. Però, en una mirada més atenta, apareix el cap de Gala en una roca sortint de l'escenari pictòric. És un quadre poc conegut d'un museu de Nova York, fet en colors suaus poc freqüents en aquest tipus d'obres.
Buñuel, Cadaqués, guions i el quadre de la càmera
Un centenar d'obres —més de la meitat són pintures— omplen les sales de la Tate Modern de Londres. Les pel·lícules fetes amb Buñuel com 'Le chien andalou' i 'L'âge d'or' no hi falten, però hi ha documents poc difosos com els guions que va escriure Dalí per a pel·lícules que mai no es van arribar a fer. 'La sang catalana', escrit per Dalí en francès, és una d'aquestes aportacions documentals de la fundació de Figueres que gairebé es veu com una revelació del Dalí guionista davant escenes conegudes com la seqüència de l'ull tallat amb una navalla, que es repeteix en una de les sales de la mostra. En un altre lloc es projecta un curtmetratge de dos minuts en el qual Buñuel filma el pare i la germana de Dalí en una sala de la casa de Cadaqués, una escena domèstica en què els protagonistes no són conscients de la transcendència que tindria aquella espontània filmació. El quadre més emblemàtic es troba al final de la mostra: 'Rapsòdia moderna', una pintura de Dalí del 1957 d'una càmera de cine.
[dilluns, 20.08.07]
L'exposició «Fronteres», al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, convida a passejar per un carrer que contraposa les façanes marítimes del Malecón i les de l'Ocean Drive
La mostra és un viatge per una desena de fronteres conflictives del món actual, i té com a base la fotografia i el vídeo. Tot i que ofereix molta informació geopolítica, els organitzadors han buscat el component emocional. El malauradament massa actual mur que separa Israel i Palestina ha estat fotografiat per Olivier Coret. Emparada pel bell paisatge del Caixmir, Marie Dorigny ha fotografiat la vida quotidiana d'aquesta zona en conflicte des de la partició de les Índies el 1947. No hi falta tampoc una de les fronteres que més persones tenen desig de creuar a la recerca d'una vida millor, la que separa Mèxic dels EUA, fotografiada per Patrick Bard. Olivier Jobard, d'altra banda, va seguir les calamitats que va passar un jove camerunès per arribar a Europa. Altres fronteres creen espais totalment tancats al món, com el de Corea del Nord, vist per Nicolas Righetti. I a l'altre extrem, hi ha el cas del poble gitano, que sempre ha viscut al marge de les fronteres i que ha fotografiat Éric Roux-Fontaine. És tot plegat l'experiència d'un recorregut sobre de quina manera les fronteres influeixen en les vides de les persones. L'exposició 'Fronteres', que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a final de setembre, ofereix l'experiència de passejar per un carrer que contraposa les façanes marítimes del Malecón i les de l'Ocean Drive. Coproduïda entre el centre barceloní i el Museu de les Confluències de Lió, l'exposició posa al descobert una de les més grans paradoxes del món contemporani, segons els seus responsables, el fet que, en un món globalitzat en què tot s'ha fet més petit i tot circula arreu i a tota velocitat, en canvi, simultàniament, augmenta la construcció de fronteres, murs, tanques.
[diumenge, 19.08.07]
Una retrospectiva del pintor rus Nicolas de Stäel defineix a La Pedrera la seva trajectòria de postguerra entre l'abstracció i el retorn a la figuració
La mostra que la Fundació Caixa Catalunya presenta, a La Pedrera inclou una seixantena d'olis del pintor rus definit com l'últim gran clàssic de la modernitat, autor d'una pintura difícil d'entendre a primer cop d'ull, que no desperta passions instantànies. Nicolas de Staël (Sant Petersburg, 1914 - Antibes, 1955) és autor d'una obra abundant concentrada en tretze anys d'intensa activitat. Els seus olis estan a mig camí entre una abstracció pura, amb transposició de colors, cels verds i gespes vermelles, i un retorn a la figuració amb la reincorporació del bodegó més clàssic. Després de la Segona Guerra Mundial, en el món de l'art apareix el dilema entre figura i abstracció. Enmig d'aquest debat, el jove Nicolas de Staël va irrompre amb una proposta a mig camí entre la representació de matèria i idea, mantenint un diàleg constant amb la tradició i amb la resta d'arts, com la poesia i la música. Segons els responsables de l'exposició, els quadres 'Tres pomes', 'Paisatge' i 'Natura morta a Ménerbes' són alguns dels exemples per entendre la seva particular manera de veure el món. Nicolas de Staël se centra a representar la realitat des d'una mirada abstracta, per fugir del decorativisme a què arribava l'abstracció més pura. Intenta explicar, des d'una fe total en la pintura, el que era la realitat, la seva gran obsessió, i així es va convertir en un pintor necessari per al futur. Un any abans de suïcidar-se, el mateix artista va deixar escrit: "Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".
[dissabte, 18.08.07]
El Museu Nacional d’Art de Catalunya mostra aquest estiu el recentment adquirit relleu gòtic d’alabastre del segle XV atribuït a l’escultor Pere Oller
El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha adquirit recentment un relleu gòtic d’alabastre del segle XV atribuït a l’escultor gironí Pere Oller, un del artistes que millor van representar a Catalunya l’estil gòtic internacional. Els fons per a realitzar aquesta adquisició van procedir del patrocini de l’empresa Sacyr Vallehermoso. L’obra, un fragment de predel·la datat a l'entorn de 1415, ha entrat a formar part de les col·leccions d’Art Gòtic del MNAC i contribueix a explicar millor, segons els seus responsables, la importància de l’escultura catalana en l’etapa de l’anomenat gòtic internacional. El relleu es va comprar a la Galeria Bernat de Barcelona. De forma rectangular i apaïsada, aquest fragment de predel·la presenta dos personatges masculins amb vestits religiosos, emmarcats en una composició arquitectònica amb característiques molt semblants a les que es poden observar al retaule major de la catedral de Vic (1420), una de las principals obres de Pere Oller (1395-1444). D'entre les obres de l'escultor, una de les millor documentades i del'època a la qual podria pertànyer el relleu recentment adquirit, sobresurt com a obra més destacada el sepulcre del cardenal Berenguer d’Anglesola (1409), que actualment es troba a la capella de Sant Dalmau Moner de la catedral de Girona. Cap a l’any 1417, Pere Oller va arribar a un dels moments importants de la seva carrera en rebre l’encàrrec del rei Alfons el Magnànim de realitzar el sepulcre del pare del monarca, Ferran I d’Antequera, per al monestir de Poblet. L’etapa vigatana, que s’inicia cap a 1420, va donar com a obra culminant el retaule major de la catedral promogut pel canonge i sagristà Bernat Despujol i dedicat a la Mare de Déu i sant Pere, que es conserva gairebé íntegrament, i que és, sens dubte, l’obra mestra de l’artista. La seva darrera etapa professional (v. 1434-v. 1445) situa Oller treballant sobretot a la seu barcelonina, on se li han fet diverses atribucions, com per exemple una de les millors claus de volta de les galeries claustrals, que representa sant Lluc (1434). Una de les darreres creacions de l’artista a la catedral de Barcelona va ser el sepulcre de Timbor de Prades, ubicat a l’antiga capella de santa Clara i que fins fa poc havia estat identificat com el lloc d’enterrament de Sança Ximenis de Cabrera.
[divendres, 17.08.07]
La Mediterrània del segle XIX en una exposició de fotografies al Palau Robert provinents del Museu d'Història Fratelli Alinari de Florència
La mar Mediterrània és i ha estat un dels principals escenaris d'intercanvis socials i culturals que han contribuït al desenvolupament de les civilitzacions. L'exposició del Palau Robert, visitable fins al 16 de setembre, descobreix ara com era abans tota la riba mediterrània i ho fa amb les primeres fotografies en blanc i negre, que es van fer a partir de mitjans del segle XIX. Les fotos, que es conserven en molt bon estat, són les primeres que van permetre a Europa veure l'Orient real, no el dibuixat. L'exposició, que ja ha visitat Istanbul i Càller, mostra 200 fotografies entre les més d'un milió que hi ha a l'arxiu del Museu d'Història de la Fotografia Fratelli Alinari, de Florència, i que han estat escollides per fotoperiodistes. A més del museu, en el projecte també hi han participat el Palau Robert, l'Institut Europeu de la Mediterrània i les agències de notícies Agència Catalana de Notícies (ACN) i AnsaMed. Aquesta última, creada fa tres anys, ofereix notícies de l'àrea del Mediterrani. El recorregut de la mostra comença amb fotografies de la vegetació típica del Mediterrani amb la intenció de mostrar la unitat bàsica comuna. Després es poden veure les imatges ordenades per indrets; no s'hi ha volgut donar un pes cabdal a les figures humanes, i l'exposició mostra sobretot paisatges, ciutats i monuments. Per últim, es mostren imatges actuals per comparar el passat amb el present. A través de les fotografies de ports, ciutats, pobles, monuments i gent, el públic s'adona que el Mediterrani estava més unit i obert fa cent anys que no pas ara. Per exemple, les imatges que es poden veure del Temple del Sol i el Temple de Júpiter, al Líban, avui no es podrien fer a causa dels conflictes polítics que pateix el país.
[dijous, 16.08.07]
Toronto promociona amb una exposició per Europa el futur Museu Aga Khan que preveu obrir el 2010 dedicat exclusivament a la diversitat de l'Islam
La mostra 'Esperit i vida' es va presentar a Parma i es veurà al Museu del Louvre de l'octubre al gener del 2008, i al museu Gulbekian de Lisboa, del febrer a l'abril. Els seus responsables volen demostrar que l'Islam no és una ideologia tancada a través de 170 peces que contribueixen a difondre el poc coneixement que es té d'aquesta cultura. Una aquarel·la de 1646, 'Amants en un paisatge', en perfecte estat de conservació, mostra una parella fent manetes, imatge poc freqüent en l'art islàmic. Geogràficament, els objectes van des de l'actual Andalusia i el nord d'Àfrica fins a l'Índia o Mongòlia, i ofereixen una gran varietat de tradicions artístiques. Les miniatures són especialment valuoses i meticulosament treballades, i van acompanyades de teixits, manuscrits, ceràmiques, pàgines de l'Alcorà amb perfecta cal·ligrafia daurada sobre pergamí en blau, mosaics, llibres de faules, instruments musicals o retrats dels soldans de l'Imperi Otomà. En conjunt, l'Islam que reflecteix aquesta exposició per promoure el futur Museu Aga Khan de Totonto té molt poc a veure amb la imatge política que se'n té, a causa, principalment, del radicalisme i el terrorisme marginal. Els promotors defensen també que la millor poesia islàmica és la que parla dels humans per la seva capacitat d'estimar; la tradició islàmica de l'art és l'amor a la bellesa. Tot i així reconeixen que en alguns països islàmics la mostra no seria ben rebuda.
[dimecres, 15.08.07]
L'Associació d'Editors en Llengua Catalana ha encarregat un estudi sobre la presència del llibre en català a escriptors, editorials, llibreters, crítics i distribuïdors
L'enquesta, encarregada a l'empresa Evalua - Ceres, planteja qüestions com el procés de gestació d'un llibre, la decisió d'escriure un llibre en català o castellà, la valoració de la venda actual de llibres en català a Catalunya en relació a la venda de llibres en castellà i la venda de llibres en altres idiomes, els factors que afavoreixen positivament o negativament en el nivell de vendes, la influència dels diferents agents implicats en el procés de producció en relació a la presència i la venda més elevada o reduïda de llibres en català, quin dels agents —escriptors, editors, llibreters, crítics, distribuïdors...— pot ser més important en la presència i venda de llibres en català o, en tot cas, quin d'aquests agents suposa un fre, el paper de les actituds relacionades amb la llengua i la cultura catalanes, els aspectes que afavoririen la presència de llibre en català, quins aspectes amenacen o desafavoreixen aquesta presència, el paper i les actituds dels compradors en la presència del llibre en català, o les estratègies que haurien de seguir els editors per augmentar la venda de llibres en català. L'Associació d'Editors en Llengua Catalana avaluarà els resultats de l'estudi en els pròxims mesos i les conclusions es presentaran públicament.
[dimarts, 14.08.07]
Els jardins i l'interior del Museu d'Art Modern de Nova York acullen fins a mitjan setembre una retrospectiva de l'escultor californià Richard Serra
Les obres de Richard Serra es reparteixen al llarg del museu començant per la sisena planta on es poden veure les seves obres més primerenques, les que daten dels anys 60, època d'experimentació amb materials com el neó, el cautxú i la fibra de vidre, fins a les peces dels 70 i 80 fetes d'acer i plom, entre d'altres materials no tradicionals. A fora, al jardí, els visitants descobreixen les interioritats d''Intersercció II' i de 'Torsions El·líptiques IV'. Totes dues obres, dels anys 90, conviden a interactuar, establint una nova relació amb l'escultura i amb l'entorn. I així ho fan els visitants. Al segon pis, s'exposen per primer cop tres escultures monumentals d'acer fetes el 2006. Són 'Band', 'Torqued Torus Inversion' i 'Sequence'. Aquesta última comprèn dues espirals, per on es pot entrar, que provoquen una sensació de moviment, i fins i tot de vertigen. Els visitants poden passejar també per l'interior d'una enorme escultura d'acer oxidat i formes ondulades titulada 'Intersecció II'. De grans dimensions, està instal·lada al bell mig del jardí del Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA) i és una de les 27 escultures que formen part de la retrospectiva. Aquesta és l'exposició d'escultura més monumental que s'ha fet mai al MOMA que des de bon principi va ser dissenyat per acollir una mostra d'aquestes dimensions. El terra de les galeries del segon pis es va reforçar per sostenir el pes de les escultures.
[dilluns, 13.08.07]
El pintor irlandès Sean Scully, resident entre Nova York, Barcelona i Munic, presenta una retrospectiva de la seva obra a la Fundació Miró de Montjuïc
En la seva pintura, el color guanya un enorme protagonista tot i que reconeix que no utilitza gairebé mai els colors primaris. Més aviat el negre, el granat, el teula i el gris són els seus primaris particulars. Es declara entusiasta del gris perquè diu que inclou tots els sentiments on mai no es pot dir que tot sigui blanc o negre. Sean Scully (Dubín, 1945) admet que és un pintor amb una obra de tendència trista que justifica dient que ell, de fet, no és alegre. Diu que el món ha entrat en l'era de la destrucció, a través de la crueltat i que aquesta influència el domina quan es posa davant d'una tela en blanc per pintar. Profundament irlandès, malgrat que ha viscut poc a la seva terra, profetitza que la pintura té un poder femení perquè influeix en la cultura d'una manera subtil. El centenar d'obres que es poden veure a la Fundació Miró de Montjuïc fins al 30 de setembre repassa la trajectòria d'aquest pintor que es mou sovint entre els seus estudis de Nova York, Barcelona i Munic. Va ser a Nova York on va començar a fer-se un nom amb uns quadres pròxims al minimalisme, de to líric. El seu minimalisme, però, va entrar en crisi a la dècada dels vuitanta perquè es volia desmarcar de la pintura americana, de la qual critica la buidor i la falta de tradició. És aleshores que la seva obra es comença a descompondre's en panells, com si fossin retaules medievals, i a incloure una mena de finestres que obren la porta a una nova realitat pictòrica que ha mantingut fins ara.
[diumenge, 12.08.07]
William Hogarth, el cronista social del Londres del segle XVIII, un dels pintors de la temporada més visitats aquest estiu a CaixaForum
L'exposició William Hogarth fa una àmplia revisió de l'obra del pintor, en una producció de la Tate Britain de Londres. Després de veure's al museu londinenc i al Museu del Louvre de París, amb un gran afluència de públic, ja es preveia que la seva presentació aquest estiu a CaixaForum de Barcelona tenia l'èxit assegurat no només de visitants locals sinó també d'estrangers de pas per la ciutat. Una exposició que en realitat s'havia de presentar a la nova seu de CaixaForum de Madrid, però que un retard en les obres la portada abans a Barcelona. És també la primera retrospectiva del pintor anglès a l'Estat espanyol. La mostra, integrada per 137 obres, evidencia l'interès de William Hogarth (1697-1764) per ser un cronista social de l'Anglaterra de la seva època, amb un treball que retrata sarcàsticament i sense complexos tant el Londres marginal i soterrani com l'aristocràtic i burgès. Hogarth, en les seves pintures i gravats, denuncia la corrupció, el crim i la delinqüència, la misèria moral i econòmica, l'extorsió i la mesquinesa de la vital societat britànica en els primers anys de la societat moderna. Prostitutes, lladregots, borratxos tirats pel carrer, alcavotes, polítics, financers, jutges i aristòcrates corruptes, dones riques... I tot en l'escenari els carrers del Londres del segle XVIII. L'obra de William Hogarth està íntimament lligada al naixement de la societat de la informació. En el moment en què es creen els primers diaris londinencs, Hogarth s'inspira en les notícies publicades a l'hora de pintar, i a la vegada és el primer pintor de la història que es publicita en els mitjans de comunicació escrits.
[dissabte, 11.08.07]
Un estudi constata que els infants i joves europeus de l'anomenada «Generació Internet» utilitzen les tecnologies per informar-se, jugar i comunicar-se
Un portaveu de Comissió de la Societat de la Informació de la Unió Europea ha dit, en relació a un estudi recent sobre els hàbits dels més joves i les noves tecnologies, que els infants i joves europeus, en general, configuren una autèntica 'Generació Internet' i que l'ús d'aquestes tecnologies ja és un fet evident per tots ells perquè han nascut i crescut en aquest ambient i no elconsideren un element nou. L'estudi matisa que en espais geogràfics com Bulgària, Grècia o Islàndia, els resultats són lleugerament inferiors perquè l'accés a Internet d'alta velocitat és més limitat. L'estudi indica que els infants i joves utilitzen les tecnologies d'una manera molt semblant a tot Europa: per buscar informació, per jugar i per comunicar-se. Pel que fa als telèfons mòbils, l'ús majoritari és la tramesa de missatges de text i mantenir converses amb els pares i els amics. També manifesten saber molt bé quins són els riscos que corren tant a Internet com amb el mòbil i quines precaucions han de prendre. Si es donés el cas, la majoria diu que resoldria el problema o per ell mateix, o per mitjà d'amics. Els pares queden en aquest cas en últim terme. L'Oficina d'Estadística de la Comissió (Eurostat), que és qui ha difós els resultats de l'estudi, indica que s'han fet enquestes entre grups de 9 i 10 anys, i grups de 12 a 14 anys, per separat. Sobre el risc del contacte amb continguts pornogràfics i violents que els poden aparèixer en les pàgines que visiten, diuen que no se senten especialment amenaçats i no ho consideren un perill real que els pugui afectar sinó que ho veuen com una part més d'Internet, però no com una por. Davant la possibilitat de contactar amb estranys, s'hi mostren més preocupades les nenes de 12a 14 anys que no pas els nens d'aquesta franja d'edat. En aquest sentit, el telèfon mòbil també el consideren un mitjà que ho pot facilitar. La majoria pensa, però, que el problema, si n'hi ha, es pot solucionar fàcilment, no permetent l'accés de l'estrany en qüestió a les converses que mantenen pel messenger.
Mor Lluís Maria Xirinacs als 75 anys
L'exsenador, capellà i activista cívic, lluitador contra la dictadura i veu de la consciència de la Transició ha estat trobat mort aquest dissabte en una zona boscosa del Ripollès, segons han confirmat els Mossos d'Esquadra. Lluís Maria Xirinacs feia temps que arrossegava problemes de salut. Tot i així no havia deixat la seva actitud crítica. Xirinacs havia abandonat dilluns la Fundació on treballava. Allà va deixar un manuscrit, gairebé es pot considerar un testament, en el qual repeteix alguns dels principis que l'han guiat tota la vida. En el mateix manuscrit i en una nota que se li ha trobat a la butxaca, confirma que la seva mort ha estat voluntària. La notícia del suïcidi ha causat commoció en molts dels sectors que l'havien conegut i havien seguit les seves idees.
[divendres, 10.08.07]
Un estudi fet sobre els mitjans de comunicació dels Estats Units assegura que els nord-americans utilitzaran cada vegada més Internet i reduiran el consum de llibres, cinema, música i premsa escrita tradicional
L'estudi està fet per la companyia Veronis Suhler Stevenson (VSS) i es realitza anualment entre els hàbits de consum dels mitjans dels ciutadans. Segons el sondeig publicat ara, la premsa escrita ha caigut en benefici d'altres mitjans com la televisió per cable o Internet. Segons l'enquesta, els publicitaris hauran d'invertir cada vegada més en marketing digital si no volen perdre quota de mercat i de difusió. L'any passat, als Estats Units, la premsa escrita va rebre 55.700 milions de dòlars en publicitat, i la televisió, 48.700 milions de dòlars. Malgrat tot, els responsables de l'estudi asseguren que l'any 2011 el volum de publicitat a Internet convertirà aquest mitjà en el principal suport i calcula que pot arribar a rebre 63.000 milions de dòlars per aquest concepte. L'enquesta revela també que, per primera vegada en deu anys, el consum en general dels mitjans de comunicació ha baixat en un 0'5%, unes 3.530 hores anuals menys. El motiu, segons les conclusions de l'estudi de la companyia Veronis Suhler Stevenson (VSS), és que els nous mitjans de comunicació, amb tecnologia avançada, permeten tenir més velocitat i menys temps per part de l'usuari. Els consumidors nord-americans dediquen una mitjana de trenta minuts per sessió cada vegada que veuen la televisió per cable i, en canvi, només necessiten entre cinc i set minuts quan es tracta de veure vídeos penjats a Internet. Per al 2007 es preveu que Internet pugi un 5'1% en el consum de mitjans de comunicació, mentre que els diaris tradicionals baixarien un 4'9%, així com també el cinema i la música. L'estudi detecta també que cada vegada es dedica més temps als mitjans de comunicació des del lloc de treball, en un 3'2% més que l'any anterior, i que la causa és el creixent ús d'Internet a les oficines. Aquest increment, segons les conclusions, augmentarà també fins al 2011, gradualment.
[dijous, 09.08.07]
L'exposició «El rei de la casa» fa al Palau de la Virreina un recorregut pel tractament que la història ha fet dels infants dins de la família i la societat
La mostra està integrada per un conjunt de documentació bàsica per captar un discurs inicial que després es contrasta amb diversos formats: quadres, objectes, lletres de cançons o vídeos. La primera sala ofereix una proposta radical: comença amb una vetlla perquè, segons els comissaris de l'exposició, hi ha la idea que la millora de vida de la infància és a causa d'un descens de la mortalitat. La segona sala exposa com l'infant ha passat a esdevenir un valor a partir de les fotografies de Loretta Lux, imatges on es veuen els infants amb posats d'adults seriosos. Un passadís amb lletres de cançons d'amor insinua que s'ha de passar per aquí abans de tenir criatures. El corredor condueix a l'espai on hi ha dues peces de l'artista gal·lès James Rielly. David Carabén presenta la vida filmada de cinc famílies des que van a buscar els infants a l'escola fins que són a casa. Hi ha la família patriarcal preindustrial, la patriarcal moderna, la democràtica biparental, la democràtica monoparental i la postmoderna. Durant el recorregut de l'exposició 'El rei de la casa' es reflexiona també sobre els contes tradicionals en crisi i s'entra en nous espais prohibits com el consum, Internet i les càmeres que vigilen els parcs infantils. Un altre espai mostra figures il.lustres com Anna Frank, Mozart, Lolita, Isaac fill d'Abraham o el rei Jaume I. La mostra es tanca amb una videoinstal·lació del dramaturg Roger Bernat. S'hi veuen dos adolescents disfressats de vells que reflexionen com si tinguessin experiència.
[dimecres, 08.08.07]
Descobreixen que Adolf Hitler tenia una col.lecció musical de discos amb una marcada tendència pels compositors jueus
L'antisemitisme de Hitler tenia dues cares: l'externa i la interna. De cara a fora, Hitler va eliminar tants jueux com va poder. De cara endins, no li feia res escoltar música d'origen jueu. La descoberta es va fer fa un mes i mig, quan va sortir a la llum la col.lecció musical de discos de Führer, integrada per un centenar de discos que posen de manifest quin era el gust del dictador alemany i la seva passió per les obres de compositors hebreus i també russos. Entre els discos que Adolf Hitler guardava en el seu búnker de Berlín, no hi havia només peces dels seus autors favorits, és a dir, Richard Wagner i Ludwig van Beethoven, sinó també obres dels compositors russos Peter Txaikovski, Alexandre Borodin i sergei Rachmaninoff. També hi havia una obra de Txaikovski que incloïa un tema del violinista polonès d'origen jueu, Bronislaw Huberman, que se suposa que va abandonar Europa després de la invasió nazi a principis de la Segona Guerra Mundial. El setmanari alemany Der Spiegel revela que, després de la caiguda del règim nazi, el 1945, el capità Lew Besymenski, de la unitat d'intel.ligència russa, va entrar al búnker de Hitler i es va emportar els discos. La filla del capità Besymenski, Alexandra, els va descobrir casualment a l'àtic de la casa d'estiueig de la seva família el 1991. Quan va preguntar el seu pare de qui era aquella col.lecció, el vell capità va evitar de parlar del tema. Després de diverses pressions de la filla, el capità, d'origen jueu, va escriure les seves memòries on deixa escrit la sorpresa que va tenir en trobar i escoltar els discos d'Adolf Hitler. El capità va morir el juny, als 86 anys, i confessa en els seus escrits que sempre va tenir por de ser considerat un lladre, però la seva filla assegura que si havia agafat la col.lecció de discos va ser simplement perquè era un amant de la música. Aquesta troballa posa en contradicció, en certa manera, la historiografia que s'ha fet recentment sobre la música de l'època nazi i la passió del règim per segons quin tipus de compositors. En tot cas, treu a la llum una més de les històries secretes de Hitler i les seves inexplorables raons per convertir-se en un dels monstres moderns.
[dilluns, 06.08.07]
El cartellisme de principis del segle XX revisitat en un centenar de peces que s'exposen al Museu Nacional d'Art de Catalunya
Dos col.leccionistes, Lluís Plandiura i Alexandre de Riquer, van aconseguir reunir una col.lecció de cartells publicitaris tant catalans com internacionals que actualment formen part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). L'exposició que ara es pot veure mostra un centenar d'aquest cartells que es van crear amb finalitats i encàrrecs publicitaris entre el 1890 i el 1903. Com que fins ara, la majoria havien estat curosament guardats a l'arxiu, per la seva fragilitat, l'exposició té el caràcter gairebé d'inèdita per a la gran majoria de visitants. Obres molt conegudes de cartells del Modernisme català signades per Casas, Rusiñol i el mateix Riquer, es mostren al costat de peces provinents d'Anglaterra, Estats Units, Bèlgica, França i Itàlia. Lluís Plandiura va ser un col.leccionista precoç ja que en el moment de la seva realització, ni que fossin als EUA, ja els incorporava mitjançant l'adquisició. Per això, l'Ajuntament de Barcelona ja va adquirir la seva col.lecció el 1903 pel preu, aleshores força important, de 1.500 pessetes. Es calcula que un cartell de l'època, a preu de mercat, podia costar unes 15 pessetes. Els cartells exposats al MNAC han estat restaurants, amb una rica ornamentació, una gran gamma cromàtica i una important tipografia, segons els seus responsables. La figura femenina protagonitza nombrosos d'aquests cartells, com passa en les obres d'Alphonse Mucha, en les quals muses i nimfes espectaculars serveixen tant per anunciar cervesa com línies de ferrocarril o empreses de carruatges. El cartell anglès, més depurat d'estil, sovint serveix per anunciar la publicació de llibres i l'estrena d'espectacles i obres teatrals. Pel que fa als cartells americans, destaquen els cartells de la revista Harpers, d'Edward Penfield, i els de l'única artista dona de l'exposició, Ethel Reed.
[diumenge, 05.08.07]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juliol del 2007 amb 2.738.349 visitants que han fet 9.906.121 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de juliol del 2007, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el juliol del 2007, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 2.738.349 visitants i 9.906.121 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.276'4 visites de pàgines (5'78 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 11.442 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 142 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.
[dissabte, 04.08.07]
La federació de Convergència i Unió prepara una ofensiva contra el «multiculturalisme» de Televisió de Catalunya, segons el mitjà digital «Eldebat.cat»
Segons aquest mitjà, Convergència i Unió vol denunciar, sobretot, l'actual línia de Televisió de Catalunya i el conjunt d'emissores públiques de la Generalitat de Catalunya, amb TV3 al capdavant. Segons el mateix mitjà, aquesta opció de CiU té la seva justificació en el fet que la federació nacionalista ha deixat de controlar els serveis informatius de TV3 i la influència sobre els programadors de la televisió pública catalana. 'Eldebat.cat' opina que durant el govern de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya, TV3 presentava, al llarg de tota la seva programació –informatius a banda– una cosmovisió catalanocèntrica en la que gairebé mai apareixien ciutadans de Catalunya parlant en castellà. En l’actual graella dels diversos canals de TVC és habitual que els dos idiomes es vagin alternant tant en informatius com en els espais educatius i d’esbarjo. A més a més, són habituals els programes en els quals apareixen estrangers residents a Catalunya que exposen els seus costums culturals, religiosos i lingüístics en programes de reportatges com, per exemple, 'Karakia', del canal 33. Aquest nou panorama televisiu pluricultural ha estat reprovat pel mateix expresident, Jordi Pujol que considera que la immersió lingüística que ell va iniciar a primers de la dècada dels anys vuitanta a través de normes educatives i la llei de Política Lingüística, està sent laminada.
Descatalanització i banalització per davant de tot
Aquesta erosió, tolerada, al seu parer, pel govern actual del Tripartit, està afectant a la integració dels nombrosos components de l’última onada migratòria i, en conseqüència, perjudicarà la identitat nacional de Catalunya. Jordi Pujol, afirma 'Eldebat.cat', és contrari al multiculturalisme i opina que TV3 s’ha convertit en “una televisió massa multiculturalista”. A la federació nacionalista, es pensa també que TVC s'està descatalanitzant i s'està banalitzant. El president d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida afirma en el seu últim llibre que Televisió de Catalunya és finançada per la societat i, a canvi, està molt enrere a l'hora de projectar valors socials. Duran i Lleida troba a faltar que s’exemplifiqui l’esforç i la capacitat emprenedora que sempre ha caracteritzat la societat catalana. Duran i Lleida critica també el programa satíric 'Polònia' dient: “Això sí, setmana rere setmana, riem i molt; i se simplifica, banalitza i ridiculitza la política, els polítics i les institucions”. 'Eldebat.cat' assegura que, si depengués de CiU, el programa 'Polònia' no tindria un horari tan privilegiat.
[divendres, 03.08.07]
El Museu Paul Getty de Los Angeles tornarà a Itàlia quaranta obres d'art tretes del país de manera il·legal
L'acord preveu que el Museu Getty transferirà en els pròxims mesos les peces i que s'establiran acords de col·laboració en recerca, conservació, restauració i préstec d'obres per a exposicions conjuntes. Tant el ministeri de cultura italià com el museu de Los Angeles van mostrar ahir la seva satisfacció per l'entesa després d'unes negociacions que han resultat llargues i complexes. El Museu Getty ha de tornar a Itàlia quaranta obres d'art tretes del país de manera il·legal, entre les quals hi ha la 'Venus de Morgantina', del 425 aC, l'única peça que no tornarà de forma immediata perquè es continuarà exposant al museu de Los Angeles fins a l'any 2010. Aquesta estàtua, de dos metres d'altura, amb la cara i els braços de marbre, va ser robada en una excavació a Sicília el 1979. Sobre una altra de les obres importants del conjunt reclamat, el bronze de l''Atleta vencedor', atribuït a Lisip, s'ha acordat obrir noves negociacions un cop es conegui el resultat d'un procediment legal en curs a la localitat italiana de Pesaro, a les aigües de la qual va ser trobada. La peça, datada al segle IV aC, va ser recuperada del mar el 1964 i posteriorment expatriada il·legalment. Itàlia reclamava inicialment cinquanta-quatre obres arribades als EUA de contraban i comprades per la institució museística. Més d'un any i mig després, Itàlia s'ha conformat a rebre'n quaranta.
[dijous, 02.08.07]
El Dramaten d'Estocolm adaptarà per primera vegada al teatre en suec una pel.lícula d'Ingmar Bergman
L'obra que el Dramaten ha escollit és la coneguda 'Fanny i Alexander' per la qual, el director Ingmar Bergman va obtenir quatre Oscar de Hollywood el 1983. La notícia s'ha fet pública poques hores després de la mort del director teatral i de cinema. Els responsables del Dramaten d'Estocolm han informat que Bergman no havia volgut mai que es fes una adaptació teatral de les seves pel.lícules, però que fa uns mesos els va donar l'autorització. L'estrena d'aquesta adaptació teatral està prevista per a la tardor del 2009, tot i que en aquest moment no hi ha decidits ni el director ni el repartiment. L'única condició que va posar Bergman al Dramaten va ser que el muntatge es fes sota la supervisió d'Ulla Alberg, directora artística del Dramaten i dona d'Erland Josephson, un dels actors preferits de Bergman. Les pel.lícules del director suec, que va morir als 89 anys, a l'illa bàltica de Farö, han estat adaptades al teatre en algunes ocasions en altres llengües, però mai en suec. Ingmar Bergman va dirigir el Dramaten en dues etapes de la seva trajectòria, entre el 1963-1966, i entre el 1985-1995. La institució teatral també té previst organitzar un festival internacional dedicat a la figura del seu director. Altres festivals de cinema retran també homenatge a Bergman, com el d'Estocolm i Goteborg. L'Institut de Cinema Suec prepara per al setembre un cap de setmana dedicat a projectar ininterrompudament pel.lícules seves. A Barcelona, els cinemes Verdi han entrat en cartellera la pel.lícula 'Saraband'. La Casa de Cultura d'Estocolm farà l'any vinent una exposició de fotografies fetes pel mateix Bergman. El govern suec vol dedicar-li una plaça a Estocolm.
[dimecres, 01.08.07]
Una exposició fotogràfica procedent d'Istambul i Càller mostra al Palau Robert diverses imatges del segle XIX conservades a Florència sobre el paisatge i els costums socials de la Mediterrània
La mar Mediterrània és i ha estat un dels principals escenaris d'intercanvis socials i culturals que han contribuït al desenvolupament de les civilitzacions. L'exposició que es pot visitar al Palau Robert fins al 16 de setembre descobreix com era abans tota la riba mediterrània i ho fa amb les primeres fotografies en blanc i negre, que es van fer a partir de mitjan del segle XIX. Les fotos, que es conserven en molt bon estat, són les primeres que van permetre a Europa veure l'Orient real, no el dibuixat. L'exposició, que ja ha visitat Istambul i Càller, ofereix 200 fotografies entre les més d'un milió que hi ha a l'arxiu del Museu d'Història de la Fotografia Fratelli Alinari, de Florència, i que han estat escollides per fotoperiodistes. A més del museu, en el projecte també hi han participat el Palau Robert, l'Institut Europeu de la Mediterrània i les agències de notícies Agència Catalana de Notícies (ACN) i AnsaMed. Aquesta última, creada fa tres anys, ofereix notícies de l'àrea del Mediterrani. El recorregut de la mostra comença amb fotografies de la vegetació típica del Mediterrani amb la intenció de mostrar la unitat bàsica comuna. Després es poden veure les imatges ordenades per indrets; no s'hi ha volgut donar un pes cabdal a les figures humanes, i l'exposició mostra sobretot paisatges, ciutats i monuments. Per últim, es mostren imatges actuals per comparar el passat amb el present. La mostra dóna peu a la reflexió: a través de les fotografies de ports, ciutats, pobles, monuments i gent, el públic s'adona que el Mediterrani estava més unit i obert fa cent anys que no pas ara. Per exemple, les imatges que es poden veure del Temple del Sol i el Temple de Júpiter, al Líban, avui no es podrien prendre a causa dels conflictes polítics que assoten la regió.
TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA
| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |
