[dimecres, 30.11.11]
La indústria de continguts digitals torna a créixer amb prop de 22 milions d'euros després de la lleugera baixada de l'any passat
La indústria de continguts digitals va tornar a créixer el 2010 després de la caiguda del 5,3% de l'any anterior, en registrar unes vendes de 21.824.000 euros, fet que suposa una pujada de l'1%, segons un informe recent de les associacions del sector editat per la patronal tecnològica Ametic que, segons els seus responsables, reflecteix més l'esgotament dels negocis basats en suport físic davant del creixement dels desenvolupats a través d'internet com la música, els videojocs o la premsa. El 2010 el mercat de mitjans i entreteniment a tot el món va créixer un 2,7% fins a superar el bilió d'euros, la qual cosa el converteix en un dels pocs mercats globals que va aconseguir pujar. Pel que fa a l'Estat espanyol, en l'estudi se subratlla que el 2010 el mercat tradicional de la música va tenir el major retrocés de la seva història, un 20,7% amb 137 milions d'euros, mentre que en la música digital es va incrementar un 19,8 % amb 41,2 milions de euros, impulsat pels serveis de streaming (escolta de música sense descàrrega), tant de pagament com gratuïts finançats per publicitat. També es destaca el descens en un 1,1% del mercat convencional de videojocs, amb 631 milions, mentre que va créixer la descàrrega en línia amb 360 milions d'euros de negoci, un 10,3% més. La premsa va seguir caient en els seus models de negoci tradicionals, encara que les edicions electròniques han aparegut com una alternativa al paper. El sector llibreter també reflecteix tendències similars i mentre va caure la venda dels suports físics un 5,7% (3.348.000 euros), va augmentar un 37,5% el digital fins als 70,5 milions d'euros. Segons els llibreters, però, l'any anteriors van acusar una baixada de vendes tradicions d'un 16%. Les xarxes socials van ser utilitzades pel 43% dels internautes el 2010, i l'augment de la publicitat per internet va ser d'un 20,7% amb 789,5 milions d'euros d'ingressos.

[dimarts, 29.11.11]
El Macba i la Fundació Han Nefkens creen un nou premi internacional d'art contemporani per a artistes no consagrats dotat amb 50.000 euros que es lliurarà cada dos anys a Barcelona
L'acord signat entre les dues institucions relaciona el mecenes holandès Han Nefkens amb el Museu d'Art Contemporani de Barcelona. La primera edició del premi es concedirà el 28 de novembre del 2012, coincidint amb dissetè aniversari de la inauguració del Macba. El premi, que es dirà "Fundació Han Nefkens Macba", reserva 30.000 dels 50.000 euros per a la producció d'un projecte artístic a la ciutat de Barcelona, i l'obra, que es presentarà just un any després de conèixer el guanyador, s'exhibirà en un espai a l'aire lliure. La ubicació de l'obra i la durada de la seva exposició al carrer variarà en funció de les característiques concretes de la peça i de la voluntat de l'artista guardonat. Una de les finalitats del premi és establir xarxes entre els cinc continents i donar visibilitat a l'art dels considerats països no occidentals, per això un grup de deu caçatalents proposaran al comitè de selecció tres artistes de cada zona geogràfica, per la qual cosa hi haurà en total 30 artistes candidats. El jurat de la primera edició del premi estarà format pel director del Macba i el mecenes del premi a més de la directora de la Whitechapel Art Gallery de Londres, Iwona Blazwick; el comissari i crític d'art brasiler, Adriano Pedrosa; i la comissària i activista cultura libanesa, Christine Tohme.

[dilluns, 28.11.11]
El Museu Picasso mostra a «Picasso 1936. Empremtes d'una exposició» part del fons documental del pintor relacionat amb una exposició que va fer a Barcelona sis mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil
Situada en quatre sales de la col·lecció permanent, l’exposició es podrà veure fins al 19 de febrer. La mostra parteix de la incorporació al Museu Picasso, entre els anys 2009 i 2010, de part del fons documental generat durant l’organització de la històrica 'Exposició Picasso', a la Sala Esteva de Barcelona', el gener del 1936. Aquest fons procedeix de Claudio Hoyos, nét d’un dels propietaris d’aquesta sala i inclou cinquanta-nou unitats documentals, entre d’altres, fotografies, revistes i articles de premsa. Cal destacar els onze discos editats a París l’any 1935 amb motiu de la inauguració de l’exposició i que contenen els parlaments enregistrats de Jaume Sabartés, Juli Gonzàlez, Luis Fernández i Salvador Dalí. El projecte és el resultat del treball d’investigació i difusió realitzat sobre aquest fons documental que, tot i ser parcial, recull documentació determinant per entendre la relació de Picasso amb Barcelona. Amb aquesta proposta, el Museu reivindica la idea de valorar els documents en els processos artístics, tot fent una exposició documental on es reprodueix el discurs de l’arxiu.

[diumenge, 27.11.11]
L'artista Perejaume dialoga amb l'obra de Gaudí i de Jujol en una exposició que recull la seva producció recent a La Pedrera
Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és considerat un dels paisatgistes catalans més important d'aquest moment. L'exposició que amb el seu nom com a títol presenta a La Pedrera connecta amb la retrospectiva que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li va dedicar l'any 1999 amb el títol 'Deixar de fer una exposició'. En aquesta de la Pedrera, Perejaume ha afegit el diàleg amb l'obra gaudiniana i la de Jujol, un altre dels seus referents. El pròleg de la mostra fa un homenatge a les pedres i les pedreres. Una pedra real és la còpia d'una escultura, en una obra que pertany a la col·lecció de Miquel Barceló. En un altre cas, Perejaume ha repetit una acció de retorn a la natura. El 1993 va extreure una gran pedra d'una pedrera pròxima a Bristol, la va exposar en una mostra i en el lloc d'extracció va deixar una nota en què avisava que aquell fragment de roca s'havia cedit a una exposició. Després la roca va tornar al seu lloc. Ara ho ha tornat a fer amb motiu d'aquesta exposició. Perejaume folra de suro real una columna de la Pedrera. Segons ell, a Gaudí només li calia mirar la natura per inspirar-se. També s'hi veuen reproduccions d'exvots de cera de roques i troncs. En un vídeo, l'artista mostra tota una orquestra tocant en un sol acord les 40 notes d''El cant dels ocells'. Una “no obra” diu en un cartell negre que l'artista ha demanat a una obra si volia ser a l'exposició. L'obra contesta que no ho sap i per tant l'artista suposa que l'obra no té ganes de ser-hi. Conclusió: decideix no presentar-la. També són invisibles les obres teatrals de Joan Brossa, representades en un vídeo només amb les pujades i baixades de teló. El títol de l'exposició és quilomètric i explicatiu: 'Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova. En tot cas, aquí s'exposa una part de la producció de Perejaume dels últims 20 anys, unes 200 obres, un 80 per cent inèdites. Un excés, potser?' La mostra es pot veure fins al 12 de febrer.

[dissabte, 26.11.11]
Un funeral zíngar amb humor negre mostra a la Sala Muntaner el virtuosisme de la violinista ucraïnesa Tereza Polyska amb els actors aragonesos de la companyia Che y Moche
Quina colla, aquests quatre! Amb l'excusa d'un funeral zíngar a la memòria de l'avi de la nissaga, la pretesa celebració fúnebre es converteix en un xou que barreja el teatre, la música zíngara, el clown i l'humor a dojo per riure's, mai més ben dit, del mort i de qui el vetlla. L'espectacle beu de les fonts del teatre típic de barraca. Per això un no es pot estar d'imaginar-se'l en una escenografia mòbil i nòmada, una barraca de debò, com aquella dels germans Froman i el Teatre Dromesko, que l'hivern del 2006 va fer estada al Teatre Lliure de Barcelona amb l'espectacle 'La Baraque Cantine Musicale', amb sopa escalfada inclosa. Els quatre intèrprets de la companyia Che y Moche, que va ser distingida amb el premi a l'espectacle Revelació de l'any passat [veure crítica a la Revista Digital Clip de Teatre], crea el dubte durant una hora i mitja de si de debò són zíngars o, com es descobreix al final, si bé és cert que vénen de l'est, es refereixen a l'est d'allà on baixa l'Ebre, de Saragossa. Però la proposta no seria el que és sense la presència en el grup de la violinista ucraïnesa, Tereza Polyska, que dirigeix les peces musicals del muntatge i que és el personatge que representa l'altra cara de la moneda dels tres parents endolats —vestit negre, barret negre, mocador negre— que reten homenatge a l'urna amb les cendres de l'avi Dimitri.

[divendres, 25.11.11]
La minisèrie «Barcelona ciutat neutral» protagonitzada per Nausicaa Bonnín i Bernat Quintana ambienta la trama i els personatges al 1914 amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial
La Primera Guerra Mundial acaba d'esclatar quan un grup de joves coincideix al port de Barcelona amb la intenció d'agafar un vaixell que no salparà mai. Allí es coneixen el Karl i la Glòria, que comparteixen l'espera amb el Sebastià i la Caterina, un matrimoni de joves pagesos; el Cinto, un pillastre que no coneix límits, i la Maria, que només vol triomfar en el món de la revista. Karl és un jove arquitecte de bona família que intenta fugir d'una vida que l'atrapa; Glòria, una sindicalista plena d'ideals. Aquella llarga nit naixerà una amistat que els posarà tots a prova i que els ha d'acompanyar en aquest temps turbulents. Al Karl i a la Glòria aquesta amistat els obre la porta a un sentiment molt més profund, un amor que els sorprèn i sacseja. Aviat, però, els dos amants s'adonen dels obstacles amb què s'enfronten. Les diferències entre els mons que habiten i l'hostilitat amb què es contemplen semblen insalvables. El pare d'ell és un membre de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya; el d'ella, un anarquista acusat d'atemptar contra l'ordre públic sobre el qual pesa una condemna a mort... Tot sembla conspirar contra el delicat equilibri que sosté aquella societat. El món sencer canvia davant dels ulls de tots, i el futur s'amaga en un horitzó ben fosc. En aquesta època inestable, marcada per les intrigues i la guerra a Europa, només els innocents i els enamorats gosen somiar un futur millor. Els protagonistes de 'Barcelona ciutat neutral' [dilluns 28 i dimarts 29 novembre, TV3, 22:25 h.] s'atreveixen a fer-ho, però acaben descobrint que la seva felicitat ha de pagar un preu molt alt. La neutralitat d'Espanya aportarà, entre altres coses, la reactivació del comerç i la indústria i que una ciutat com Barcelona es converteixi de sobte en una ciutat internacional, on, entre espies, exiliats i fugitius, conviuen costums i modes propis i forans. Un cop superada, almenys aparentment, la gran crisi de la Setmana Tràgica, Barcelona ha esdevingut una ciutat més moderna i més cosmopolita, amb una nova arquitectura enlluernadora i amb una joveníssima Raquel Meller, que triomfa al teatre Arnau del Paral·lel.

[dijous, 24.11.11]
Una pista de gel prendrà el relleu a l'acampada dels «indignats» a la Plaça de Catalunya de Barcelona des del pont de la Constitució fins a després de Reis
Antigament, la Plaça de Catalunya de Barcelona era un espai dedicat a la diversió i els espectacles. Els anys sembla que no hagin passat. Després de "l'espectacle" de l'estiu passat amb l'acampada dels "indignats" i el ball de bastons que va acabar amb la "festa", un altre espectacle, com si la ciutat no tingués espais lliures per utilitzar-los d'aquesta manera, prendrà el relleu en ple centre de Barcelona des del 2 de desembre fins al 9 de gener. El petit comerç barceloní, aglutinat al voltant de la Fundació Barcelona Comerç, ha decidit, en temps de crisi, gastar-se 700.000 euros en el suport de la instal·lació d'una pista de gel amb què pretenen promoure la ciutat com a destinació per anar a comprar i animar així la temuda campanya nadalenca d'aquest any. La instal·lació serà coberta i ocuparà 1.200 metres quadrats, de manera que ja s'ha previst que no impedeixi la circulació dels vianants. Al costat del recinte glaçat s’hi ubicarà una barra per consumir begudes calentes i un refrigeri, i uns vestuaris on s’hi llogaran els guants i els patins, elements imprescindibles per poder accedir a la pista. Una hora de lloguer de patins costarà 8 euros, i una sessió de mitja hora, entre cinc 5 i 6 euros. En principi, l'Ajuntament de Barcelona va estar a punt de fer-se enrere pels dubtes sobre qüestions de seguretat, especialment sobre el pes que podria suportar el terreny, amb reticències entre alguns tècnics. No obstant això, la càrrega que suporta la plaça en actes multitudinaris queda molt per sobre dels 120 quilos per metre quadrat que implica el muntatge, segons els seus responsables. La pista, com si d'una ciutat nòrdica o de l'est d'Europa es tractés, estarà en funcionament amb un horari pactat amb l’Ajuntament des de les deu del matí a les nou del vespre els feiners i fins a les onze de la nit els dies festius. El dia de Nadal la pista estarà tancada i encara s'ha de decidir si s'obrirà la nit de Cap d’Any, una nit complicada a la qual s'afegeix els controls que des de fa uns quants anys s'estableixen en el contorn de la plaça per evitar incidents i més brutícia de la que s'hi acumula. La iniciativa de la Plaça de Catalunya de Barcelona no és la primera a Catalunya perquè hi ha altres ciutats mitjanes que han fet aquestes instal·lacions, cosa que d'un temps cap aquí ja ha generat l'oposició de grups ecologistes que hi estan en contra. La decisió afirmativa de l'Ajuntament de Barcelona, si no hi ha algun imprevist tècnic d'últim ahora, tampoc no és ben vista per segons quins partits de l'oposició.

[dimecres, 23.11.11]
El muntatge «L'espera» dóna a conèixer l'obra del dramaturg italià Remo Binosi al Teatre Lliure de Gràcia amb una al·legoria de la maternitat
El muntatge, està dirigit per Juan Carlos Martel Bayod, i hi treballen tres actrius de primera fila: Marta Marco, Clara Segura i Isabel Rocatti. Aquesta obra s'ha fet esperar. 'L'attesa' (L'espera) arriba en català, preestrenada primer al Teatre Bartrina de Reus —abans de fer-ho en castellà al Teatro Español de Madrid amb les mateixes actrius— disset anys després d'haver-se estrenat a Itàlia, al Teatro Stabile - Teatro Due de Parma, dirigida per Cristina Pezzoli, i onze anys després d'haver-se'n fet una adaptació cinematogràfica amb el títol canviat, 'Rosa e Cornelia', els noms de les dues protagonistes, dirigida per Giorgio Treves. El seu autor, Remo Binosi (Verona, 1949 - Milà, 2002), crític de teatre i de cinema —autor inèdit fins ara en versió catalana—, la va escriure, segons les seves pròpies notes, coincidint amb l'embaràs de la seva dona, als anys vuitanta, a l'espera del naixement de la seva filla Giulia, i mentre llegia 'Les memòries de Casanova'. Dues justificacions del dramaturg: embaràs familiar i la imatge de Giacomo Casanova, que són dos dels protagonistes paral·lels de la trama de 'L'espera' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre], una obra ambientada al segle XVIII, a Venècia, però que s'erigeix com una obra que les hosts de militants feministes sorgides de l'últim quart de segle passat que encara queden haurien de fer seva, tot i que la promoció del Teatre Lliure ha optat discretament per defugir qualsevol oportunisme ideològic perquè el fons de l'obra toca també tota mena de sensibilitats.

[dimarts, 22.11.11]
El misteri de l'obra «La ciutat» de l'autor Martin Crimp es destil·la a la Sala Beckett amb Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i Diana Gómez
La clau de 'La ciutat' rau en el misteri que desprèn. I en la insinuació subtil per fer creure permanentment als espectadors que en passarà alguna de grossa: una veïna intrigant —mig personatge de Patricia Higshmith, mig d'Agatha Christie— amb el vestit de feina d'infermera; una filla del matrimoni protagonista que també va vestida d'infermera, com un clon de la veïna; un rastre de sang a la butxaca de la jaqueta de la nena; una finestra absent i tan indiscreta com la d'aquella pel·lícula d'Alfred Hitchcock; un regal teòricament de Nadal —sense que el Nadal s'endevini per cap lloc, ni amb un tòpic arbre amb llumets de colors— que és un ganivet amenaçador; un diari íntim, primer en blanc i després escrit, per acabar sent una confessió en veu alta; un escriptor àrab absent, Mohammed, amb una filla petita primer desapareguda en mans d'una cunyada infermera i, després, pretesament morta; un matrimoni amb caseta amb jardí i dos fills que trastegen per damunt l'herba però que no es veuen ni en forat ni en finestra; un marit que perd la feina estable que tenia; una muller que fa de traductora a casa i que somnia en anar a Lisboa amb l'excusa d'un congrés d'autors i traductors, per trobar la seva llibertat personal; una habitació de les criatures en la imaginació, tancada per dins; una carnisseria, també en la imaginació, que serà la nova feina del marit, reconvertit en carnisser amb mono i barret blancs tal com exigeix la normativa dels dependents de taulell de productes frescos; un piano per a la nota repetitiva final... ¿Harold Pinter...? Sí, però no. Harold Pinter no va crear mai aquest alè tan agut de misteri [vegeu crítica a la revista digital «Clip de teatre»]. Posats a comparar, Harold Pinter era més light, més complaent amb els seus personatges. En canvi, Martin Crimp (Dartford, Kent, 1956), de qui la mateixa sala Beckett ja va oferir el 2004/2005 un cicle de lectures dramatitzades i amb la representació de dues obres seves, 'El camp' i 'Atemptat contra la seva vida', porta els seus personatges al límit de la incomprensió mútua i, de rebot, hi porta també els espectadors, que acaben no sabent si la parella amb caseta i jardí i dos fills existeix de debò o si és simplement fruit de la imaginació de l'escriptor.

[dilluns, 21.11.11]
La nova Cúpula de Las Arenas de Barcelona es consolida amb el musical «Grease» com un nou espai polivalent amb bona acústica i visibilitat per a més de 1.500 espectadors
Poques vegades l'estrena d'un espectacle té, com a afegit, la novetat de l'espai escènic on es presenta. La renovació i reposició del musical 'Grease', que la temporada 2006-2007, va congregar al Teatre Victòria prop de 500.000 espectadors només a Barcelona, és un cas singular. Si la nova Cúpula de Las Arenas ja s'ha convertit en indret de peregrinatge de visitants i curiosos, a banda del reclam del centre comercial que té a sota i, també, del Museu del Rock, únic al món, ara el fet d'assistir a una representació musical com la de 'Grease' crea encara més expectatives [vegeu crítica a la revista digital «Clip de Teatre»]. Els espectadors, dins del bolet gegantí —val la pena mirar cap al sostre perquè sembla que no s'acabi mai— estan, arribats a la cinquena planta —ascensor o escales mecàniques— a 27 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A l'hora de l'entreacte de 'Grease' o abans d'entrar a la sala, donar un tomb pels 360 graus de balconada, i si pot ser de nit, és un aperitiu que acompanya l'aventura. Es pot redescobrir al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina, el MNAC il·luminat a l'alçada dels ulls i, davant seu, també il·luminades, les quatre columnes de Puig i Cadafalch recuperades recentment. La il·luminació de la Plaça d'Espanya completa aquest angle de visió. Una altra cosa seria l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, una miranda excepcional per a qui l'encerti.

[diumenge, 20.11.11]
La Filmoteca de Catalunya tanca l'antiga seu del cinema Aquitània amb una sessió gratuïta per traslladar-se als nous equipaments de la Rambla del Raval
Amb la projecció de la pel·lícula 'The Last Picture Show' [dilluns, 21 de novembre], la Filmoteca de Catalunya ha programat les seves darreres tres sessions a la sala del barri de Sarrià. Per tal d’acomiadar aquesta seu històrica situada al número 33 de l’Avinguda de Sarrià, la Filmoteca de Catalunya celebra una jornada amb una programació especial que inclou tres sessions. En la primera sessió, a les 17:00 hores, es projecta el film 'The Praire Home Companion / El último show' (2006), l’última pel·lícula dirigida per Robert Altman. En la segona sessió, a les 19:30 hores, es projecta el film 'The Last Picture Show' (1971), del director Peter Bogdanovich. Finalment s’ofereix el film 'Red River / Río Rojo' (1948), de Howard Hawks. Les dues darreres sessions són d’entrada gratuïta. Aquestes projeccions tenen lloc vint anys després —ni un dia més ni menys— de l’inici de les seves activitats a l’antic cinema Aquitània. Del 22 de novembre fins a l’1 de desembre no hi ha sessions de cinema. La programació es reprendrà a la nova seu de la Filmoteca de Catalunya, a la Rambla del Raval, el dia 2 de desembre [data ajornada fins a nou avís], amb una retrospectiva dedicada al món de Bigas Luna, el cicle 'Memòries de la Guerra Civil (II)' i l’exposició de producció pròpia 'La guerra civil i el cinema. Imatges confrontades', que mostra les diverses tendències ideològiques que van confluir en el conflicte, del qual es commemora l’inici fa 75 anys. El mateix dia 2 de desembre, a les 19:30 hores, també es programa una sessió especial reservada per abonats amb carnet i un acompanyant fins al límit de l’aforament. Es projectaran els curtmetratges 'La symphonie bizarre' (1909), de Segundo de Chomón i un noticiari de guerra produït el 1938 per Laya Films. El nom d’aquests dos directors són els que bategen les dues sales de la nova seu. La sessió, que comptarà amb l’acompanyament al piano de Joan Pineda, es completarà amb l’estrena d’'Esmalt i betum. Memòria cinematogràfica de Catalunya' (2011), un muntatge produït i realitzat per l’equip de Filmoteca de Catalunya que, a través de 150 fragments de pel·lícules dipositades al seu arxiu, reivindica la importància de preservar la memòria cinematogràfica d’un país. Inclou fragments de films des dels orígens del cinema fins a films recents, sense distinció entre documentals i ficcions, formats professionals i amateurs, noticiaris o filmlets publicitaris i també animació.

[dissabte, 19.11.11]
L'escenografia espectacular de «Le Grand Macabre» és la màxima expectativa de l'òpera de Ligeti que posa en escena La Fura dels Baus al Gran Teatre del Liceu
Precedida de crítiques que la qualifiquen d'excepcional, es representa al Gran Teatre del Liceu la versió amb posada en escena de La Fura dels Baus de 'Le Grand Macabre', l'única òpera del compositor hongarès, György Ligeti, nom clau de la música clàssica del segle XX. L’obra té una alta càrrega irònica, explora temes grotescos i està centrada en el tema de la fi del món. Àlex Ollé, de La Fura dels Baus, director d'escena del muntatge, situa 'Le Grand Macabre' com una de les obres més importants de la trajectòria de la companyia. L'espectacular escenografia d’Alfons Flores que té com a protagonista la Clàudia, una figura de dona de set metres d'alçada, quinze metres d'amplada i set tones de pes, és una de les expectatives del muntatge. 'Le Grand Macabre' s'estrena també a l'Estat espanyol tot i que és una de les òperes més importants i més singulars del segle XX i que tots els grans teatres estan incorporant al seu repertori com a títol imprescindible. Representada des de la seva estrena l’any 1978 en nombrosos teatres d’òpera internacionals, el muntatge de La Fura de 'Le Grand Macabre' arriba al Liceu després de poder-se veure al teatre de la Monnaie de Brussel·les, a l'English National Opera i a l'Òpera de Roma, on ha rebut crítiques entusiastes. La música és una barreja d’estils amb citacions a clàssics de l'òpera. La direcció musical va a càrrec de Michael Boder, titular de l'orquestra del Gran Teatre del Liceu.

[divendres, 18.11.11]
El Museu del Louvre de París inaugura el 6 de desembre la primera fase de la renovació de l'enllumenat de la piràmide, els piramidons i el pavelló Colbert
L'actual il·luminació de focus de xenó d'alta potència havia arribat al final de la seva vida útil i la direcció del Museu del Louvre va decidir reemplaçar-los per la nova tecnologia LED de Toshiba, de menor consum, major durada i un rendiment més alt. La firma japonesa ha dissenyat el nou enllumenat vetllant pel respecte a les característiques intrínseques de l'edifici. En total se substitueixen 4.500 làmpades de xenó per 3.200 punts d'il·luminació LED i es reduirà el consum elèctric anual en un 73%, passant dels 392.000 als 105.000 watts. La substitució integral de la il·luminació exterior del museu francès finalitzarà el 2013. Durant el primer semestre de l'any que ve es canviaran els punts de llum de tota la façana del Court Napoleon i al llarg de 2012 s'acabarà el pati interior. Toshiba ha realitzat una aposta estratègica pel mercat de la il·luminació LED a tot el món. La companyia preveu que aquesta divisió assolirà una facturació, l'any 2015, de 3.365 milions d'euros a nivell mundial. La seva oferta en aquest mercat abasta des bombetes per a l'entorn domèstic, fins a sistemes d'il·luminació ambiental i d'enllumenat públic.

[dijous, 17.11.11]
Més de setanta obres de Renoir, Manet, Monet, Pissarro, Degas o Gauguin, de la col·lecció del nord-americà Sterling and Francine Clark Art Institute s'instal·len fins al febrer a CaixaForumBCN
Aquesta és l'única mostra d'aquestes obres a tot l'Estat espanyol en la gira internacional que fa aquesta institució. Amb motiu de l'ampliació de la seva seu a Williamstown, a la part occidental de Massachusetts, diferents ciutats de tot el món acolliran en els pròxims anys els quadres que es conserven en aquesta institució, que van ser adquirits durant més de cinc dècades pel matrimoni de mecenes (entre 1910 i 1950), que s'ha convertit en una de les col·leccions impressionistes més importants del món. Sterling Clark era nét d'un dels fundadors de les màquines de cosir Singer, militar i explorador professional, que en la seva estada a París es va enamorar de Francine, una actriu de la Comédie Française, que ja era mare d'una nena de nou anys. Sterling es va serparar de la seva família perquè no van entendre aquesta relació amb Francine. L'exposició de la col·lecció Sterling and Francine Clark Art Institute, que reflecteix el desenvolupament de la pintura francesa entre finals del segle XIX i principis del segle XX, és un testimoni dels gustos personals de la parella i, especialment, la seva passió per les pintures de Renoir, el primer quadre el van adquirir el 1916, mentre que l'últim va entrar a la col·lecció el 1950. El recorregut s'inicia amb l'Escola de Barbizon, amb pintors com Camille Corot, Jean-François Millet o Théodore Rousseau, retirats al bosc de Barbizon, lluny del món modern, amb obres que reflecteixen el seu interès per la llum, el color i els paisatges. Les primeres composicions de Claude Monet, Gustave Caillebotte o Alfred Sisley tenen, així mateix, el seu espai i són la constatació que en els seus inicis, els quadres del moviment impressionista no tenien el caràcter revolucionari amb el qual se'ls va associar posteriorment. En un altre dels àmbits, es poden veure diferents quadres com 'Oques al rierol', de Claude Monet, amb una imatge que ja és el resultat de la superposició de pinzellades individuals. La renovació que aquests pintors van aplicar en les denominades natures mortes es consigna en una altra de les àrees amb pintures de Sisley, Manet, Fantin-Latour, Morisot i Renoir. La pintura de la vida quotidiana d'artistes com Manet, Degas o Renoir es mostra en un altre dels apartats. L'exposició, que acaba amb retrats d'impressionistes i postimpressionistes, entre els quals destaquen Touluse-Lautrec, Degas, Bonnard i Gauguin, viatjarà posteriorment al Kimbell Art Museum de Fort Worth (Texas), a Londres, Montreal, el Japó i la Xina, i totes les obres tornaran a Williamstown quan s'inauguri l'ampliació de la seu de l'Sterling and Francine Clark Art Institute prevista per al juny del 2014.

[dimecres, 16.11.11]
L'organització dels consumidors denuncia dues empreses que simulen fer una enquesta de satisfacció de YouTube per a cobrar fins a 35,50 euros mensuals als usuaris que faciliten el seu número de mòbil
Alerta per als internautes. L'anunci en qüestió es pot veure en diverses pàgines web i imita la interfície de Youtube amb la paraula «Thank you». El missatge assegura que l'usuari ha estat seleccionat per participar en una enquesta de visitants anuals amb la qual es pretén millorar la seva experiència a Internet. L'esquer per participar és el sorteig d'un Macbook Air, un iPhone 4 i un iPad 2. Un cop completada l'enquesta, se sol·licita a l'usuari el seu número de mòbil per enviar-li un codi que li dóna dret a participar en el sorteig. Però la confirmació del codi, un cop introduït el número, fa que l'usuari sigui donat d'alta a una subscripció mensual a través de la qual rep fins a 25 SMS mensuals amb un tarifa de 1,42 euros cadascun. Com que ho ha confirmat personalment, legalment no es pot penalitzar com a estafa. Cal, doncs, estar-hi alerta i no picar. L'organització de consumidors FACUA denuncia que el text que indica que es tracta d'una subscripció de pagament figura en un text amb lletra menuda de color gris i, al damunt, sobre un fons gris. Per tant, gairebé invisible. FACUA assenyala com a responsables de la campanya les empreses Datatalk Comunicaciones i MyBip.net (Interactive 3G), les dues amb domicili fiscal al municipi madrileny de Las Rozas. FACUA ha denunciat les dues empreses per publicitat enganyosa davant la Secretaria d'Estat de Telecomunicacions (Setsi) del ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç i la Direcció General de Consum de la Comunitat de Madrid, entre altres organismes.

[dimarts, 15.11.11]
Els murals de l'artista mexicà Diego Rivera tornen al Museu d'Art Modern de Nova York vuitanta anys després
Quan el 1931, el Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) va voler fer una exposició retrospectiva de l'obra de Diego Rivera es va trobar amb un gran obstacle. Les peces per les quals l'artista mexicà havia obtingut reconeixement eren murals, obres de gran magnitud impossibles de desplaçar. La seva relació amb aquest format era tan significativa que Rivera estava considerat l'impulsor del renaixement del muralisme mexicà. Com els murals no podien faltar en una retrospectiva de l'artista, el museu va decidir proposar a Rivera una col·laboració especial. El MoMA va portar l'artista a Nova York sis setmanes abans de la inauguració de l'exposició i li va oferir una de les seves sales buides com a estudi, a més de l'ajuda de tres assistents. Tot això perquè Diego Rivera tingués l'oportunitat de crear murals únics per a l'exposició. El resultat de sis setmanes de treball van ser set murals en què Rivera va plasmar els detalls que més li sorprenien de la vida moderna, com l'ús de l'electricitat o l'arquitectura dels gratacels, i recuperar motius de la història de Mèxic i la revolució mexicana com el seu passat asteca, la figura d'Emiliano Zapata o la del poble que es revolta. Ara, 80 anys després, el Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) ret homenatge a l'artista mexicà amb una exposició única en què per segona vegada s'exhibiran cinc dels set murals que Rivera va crear llavors. Els murals 'L'aixecament', 'Zapata Líder Agrari', 'Guerrero Indi', 'Energia elèctrica' i 'Fons congelats' estaran acompanyats d'esbossos, dibuixos, aquarel·les i fotografies de Rivera treballant en projectes com el controvertit mural que va crear el Rockefeller Center i que va ser eliminat per haver inclòs a Lenin entre els personatges que representava. Rebel, social, passional i combatiu. L'art de Rivera es presenta com la veu del poble, ancorat encara en la vida del Mèxic de finals del segle XIX i atònit davant d'una modernitat que s'expandeix ràpidament.

[dilluns, 14.11.11]
La quarta part de la saga «Crepuscle» s'estrena a tot el món amb el llast de crítiques negatives dels mitjans nord-americans però amb la seguretat que superarà els 200 milions d'euros de recaptació només el primer cap de setmana
Les primeres opinions dels mitjans nord-americans han carregat tintes contra 'Crepuscle: Alba Part I', la qual han qualificat de decebedora (The Hollywood Reporter i Variety), però això no sembla importar els fans. S'han registrat gairebé 10 milions de descàrregues del tràiler oficial a Youtube i un miler de persones han acampat al costat del teatre Nokia de Los Angeles per poder contemplar de prop els seus ídols en la preestrena mundial del film. L'actor Charlie Bewley, que interpreta el vampir Demetri, va presentar un concert en el qual es van interpretar temes de la banda sonora de la nova entrega de 'Crepuscle', basada en la sèrie de l'escriptora nord-americana Stephenie Meyer. Amb uns protagonistes —Robert Pattinson, Kristen Stewart i Taylor Lautner— que es van convertir de la nit al dia en ídols de milions d'adolescents, aquesta saga vampírica amb moltes dosis de novel·la rosa ha estat una de les reines de la taquilla dels últims anys: una mica més de 1.800 milions de dòlars (1.309 milions d'euros) de recaptació en les tres primeres entregues, fan pensar als productors en xifres rècord per a les dues darreres pel·lícules, amb les quals tancaran aquesta rendible saga. Per aprofitar al màxim l'èxit de la història, Summit Entertainment ha utilitzat la mateixa estratègia que Warner va emprar amb Harry Potter: desdoblar l'últim llibre en dos llargmetratges. El primer, estrenat, i el segon, d'aquí a un any exacte. Ja hi ha pàgines web que es pregunten si els seguidors estaran disposats a esperar un any per veure la fi de la saga en imatges quan coneixen fil per randa el que passa amb els seus protagonistes. Però mentre alguns especulen amb la possibilitat que es refredi l'interès dels fans, la veritat és que la venda anticipada d'entrades als Estats Units està arribant a nivells rècord. Les entrades per l'estrena s'han esgotat a tot el país i ja no hi ha localitats disponibles en més de 2.300 sales: una dada que fa preveure xifres astronòmiques en el seu primer cap de setmana d'exhibició. Els productors somien superar els 274.900.000 de dòlars (200 milions d'euros) aconseguits pel lliurament anterior, 'Lluna nova', encara que serà difícil que superin el rècord absolut de 'Harry Potter i les relíquies de la mort. Part 2', que en va aconseguir 483.200.000 (351 milions d'euros) en els seus dos primers dies d'exhibició a tot el món. En xifres de recaptació total, la més taquillera de les tres pel·lícules de 'Crepuscle' ha estat 'Lluna nova', amb 709.800.000 de dòlars (516 milions d'euros). Una quantitat que la situa al lloc 44 de les més taquilleres de la història del cinema, encara que molt allunyada dels diners aconseguits pel top ten d'aquesta llista, totes elles amb més de 1.000 milions de dòlars (727 milions d'euros) i la primera, 'Avatar', amb uns inabastables 2.782.000 (2.024 milions d'euros).

[diumenge, 13.11.11]
L'exemplar número u del còmic «Superman» editat el 1938 i que havia estat robat l'any 2000 se subhasta ara a internet pel preu de sortida d'un milió de dòlars
La subhasta que es fa en línia es tancarà el 30 de novembre. Segons els experts, aquest primer número de la sèrie 'Action Comics' podria arribar a l'actualitat a obtenir un preu de fins a 1,5 milions de dòlars. De moment, el preu de sortida ha sigut d'un milió de dòlars. Es tracta d'un llegendari exemplar d'aquest còmic, que va ser robat el 2000 i que després d'haver estat recuperat es torna a vendre, segons un comunicat de l'empresa Metropolis Collectibles and ComicConnect, la firma que organitza la licitació. Les opcions de compra es poden formalitzar en aquesta pàgina web. L'exemplar es troba en molt bon estat de conservació malgrat que va ser robat al seu propietari, un col·leccionista californià. Aleshores el propietari havia pagat 150.000 dòlars, que va ser el preu més alt pagat mai per un còmic d'aquesta mena. Segons el president de la casa de subhastes, Stephen Fishler Fishler, l'abril passat un empresari californià va contactar amb ell per vendre-li material que havia adquirit en una subhasta. Va ser posteriorment quan va descobrir que entre les capses hi havia el número u d''Action Comics', que havia estat robat onze anys abans.

[dissabte, 12.11.11]
L'Hermitage de Sant Petersburg deixa 180 obres del seu fons al Museu del Prado de Madrid que recorren des del segle IV al segle XX de la història de l'art
L’exposició, oberta fins al 25 de març i comissariada per Sviatoslav Savvateev i Gabriele Finaldi, mostra alguns dels tresors de L'Hermitage al mateix temps que presenta un tast de cada una de les seves col·leccions per intentar explicar la història del museu de Sant Petersburg. Tres grans retrats de Pere I, Caterina II i Nicolau I reben el visitant. El primer va crear Sant Petersburg i va començar a col·leccionar obres d'art, la tsarina va adquirir gran part de la pinacoteca, i Nicolau I va passar a la història del museu per construir el Nou Hermitage i va ser, a més a més, qui va adquirir una de les obres mestres que obren la mostra: 'Sant Sebastià', de Ticià, possiblement l’última obra de l’italià. Altres obres de la mostra actual al Museu del Prado són 'La lamentació sobre el cos de Crist mort', de Veronès, i 'Tocador de llaüt', que és a més l’única peça de l’artista barroc a tot Rússia. S'hi veu també l’última terracota que Bernini va fer del conjunt 'L’èxtasi de Santa Teresa' abans de tallar-lo en marbre, i una àmplia selecció de pintura impressionista i postimpressionista de la col·lecció del museu, considerada una de les millors del món. Hi són també tots els mestres que van ocupar l’escenari artístic de París de finals del segle XIX i principis del XX: Monet, Cézanne, Gauguin, Van Dogen, Matisse i Picasso. I amb ells, les avantguardes russes: com Kandinsky i Màlevitx. A diferència de la resta de peces de l’Hermitage, aquestes no provenen de les col·leccions reials, sinó del col·leccionisme privat que van exercir Serguei Shchukin i Ivan Morozov. Un altre apartat és el de les obres comprades per Pere I als espoliadors i objectes decoratius com l’espasa de plata que té 4.000 pedres precioses, donada el segle XVIII per l’ambaixador indi, i el got de flors en cristall de roca, or i diamants de Fabergé. Abans d'aquesta exposició el Museu del Prado de Madrid també va presentar a l'Hermitage de Sant Petersburg una seixantena d'obres mestres de Goya, Velázquez, Zurbaran, Durer, Tizià i Greco.

[divendres, 11.11.11]
La venda i comercialització dels llibres de la saga «Millenium» de Stieg Larsson han generat 15 milions d'euros bruts en un any
Les dades corresponen a les vendes fetes entre l'1 de maig del 2010 i el 30 d'abril del 2011. Dels 15 milions d'euros bruts, la família de l'autor, mort el 2004, n'ingressa 10 milions nets, després de pagar els impostos suecs. Les dades han estat fetes públiques a partir de la segona declaració d'Hisenda que ha fet l'empresa Maggliden AB, constituïda pel pare i el germà de Larsson, hereus legals dels béns ja que no estava casat amb la seva parella, Eva Gabrielsson. Dels 10 milions nets, la família de l'escriptor ha donat a la revista Expo, en la qual treballava Larsson, 1,6 milions d'euros, la mateixa quantitat que en l'anterior exercici i que es repetirà en els pròxims tres anys. Aquesta entrega de diners a la revista de Larsson garanteix, segons recorda Baksi, el futur de la publicació, que ha passat moments crítics per falta de finançament. El pare (Erland) i el germà (Joakim) de Larsson han donat també 60.000 euros a un diari de fora de Suècia que dóna suport a la democràcia i del qual, per raons de seguretat, no volen donar el nom per ara, i més de 200.000 euros a la Creu Roja, a la Federació Internacional de Periodistes i a diverses organitzacions que ajuden a les dones maltractades. Aquesta és la segona declaració de béns que presenta l'empresa, que, com totes les sueques, ha de fer cada 20 mesos. Maggliden es va constituir el 2008, encara que els llibres de Larsson es venen a Suècia des de 2005. Els llibres de 'Millenium', la trilogia negra i de crítica social de la qual Larsson no va arribar a veure publicat cap volum, han generat en el món des de la seva aparició 35 milions d'euros. Larsson, escriptor i activista contra el maltractament de les dones i el racisme, va morir d'un infart quan sortia de la feina la tarda del 9 de novembre de 2004, amb només 50 anys. El pare i el germà de l'autor, amb els quals Stieg no es parlava, han mantingut una dura i pública polèmica amb la que era la seva parella, Eva Gabrielsson, pels drets que generen els llibres. La llei sueca no concedeix cap dret al membre de la parella supervivent si no estaven casats o no hi havia testament pel mig, per la qual cosa Gabrielsson, tot i haver viscut 32 anys amb ell i haver sufragat bona part de la seva vida en comú, no pot disposar de res del que han produït els llibres. Fa prop d'un any, Gabrielsson va rebutjar una oferta de la família de Larsson per tancar la polèmica per 20 milions de corones sueques (uns 2 milions d'euros).

[dijous, 10.11.11]
La taxa de pirateria digital supera el 77% i es calcula que només dos de cada cent cançons i cinquanta de cada cent llibres s'obtenen per via legal
Aquests són algunes de les dades que es desprenen de l'Observatori de Pirateria i Hàbits de Consum de Continguts Digitals presentat per la Fundació per a la Protecció de la Propietat Intel·lectual i que ha estat realitzat a instàncies de la Coalició de Creadors i Indústries de Continguts. Així, només en els sis primers mesos de 2011 la taxa de pirateria va créixer en un 0,4% i el volum econòmic dels continguts descarregats il·legalment va pujar a 5.229,4 milions d'euros, gairebé quatre vegades més que el valor del consum legal. El negoci legal va patir en aquests mesos un descens del 0,5% respecte al mateix període de l'any anterior ja que el volum de negoci de la indústria de continguts digitals a tot l'Estat espanyol va baixar a 1.538,1 milions d'euros. L'Estat espanyol continua sent un dels àmbits occidentals amb un major índex de pirateria, cosa que es confia que disminueixi amb l'aplicació de la Llei Sinde, que permetrà el tancament de pàgines web de descàrregues il·legals per ordre judicial, i que està en tràmit de consulta al Consell d'Estat. La música continua sent el sector més castigat per la pirateria: el 98,2% de les cançons es descarreguen il·legalment, per un valor de 2.746,4 milions d'euros, seguit del cinema, que suporta un percentatge del 73,9% (1.401,6 milions d'euros). Però és el sector del llibre, el que ha experimentat un alarmant augment de la taxa de pirateria, un 40% respecte al primer semestre del 2010, fins a fregar el 50% i els 793.200.000 euros, mentre que el del videojoc arriba al 62%, amb 288.200.000 euros. Si se sumen les xifres dels últims dotze mesos analitzats (juliol de 2010 a juny de 2011), el valor econòmic del conjunt de continguts piratejats va ser de 10.791,5 milions d'euros, fet que suposa un augment del 25% en relació a l'any anterior. A més de les pèrdues per a les indústries culturals i de continguts digitals, la pirateria ha provocat que en aquests mesos les arques de l'Estat deixessin d'ingressar uns 2.000 milions d'euros en concepte d'IVA. L'estudi calcula també que el valor piratejat sobre continguts digitals de pagament es dóna en consumidors de 16 a 55 anys i exclou la televisió en obert i el streaming gratuït (directament a l'ordinador o televisió a través d'internet sense que l'usuari hagi de guardar en un arxiu).

[dimecres, 09.11.11]
Abel Folk dirigeix l'adaptació catalana del muntatge internacional «Els 39 esglaons» basat en la pel·lícula d'Alfred Hitchcock considerada la pionera del gènere negre
Apostar per un èxit teatral contemporani que, a més, beu de les fonts del cinema més pur de Hitchcock és tenir ull clínic no només teatral sinó, sense que es malentengui el terme, comercial, que prou falta fa. Però també és evident que un muntatge com aquest no es pot deixar en segons quines mans perquè no admet tractaments excessivament esperpèntics o passats de la rosca còmica. Sota la seva aparença de senzillesa hi ha una fusteria que exigeix ofici i domini. Cal que, com la bona cuina, se serveixi al punt. I l'experiència d'Abel Folk en cuinar espectacles de comèdia és tota una garantia perquè és dels pocs actors catalans multidisciplinars (producció, direcció, actor de cinema, teatre, televisió...) capaços de fer una combinació justa de rigor escènic, qualitat actoral i gran públic. L'espectacle 'Els 39 esglaons' [vegeu crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] ha arrencat al Club Capitol, posant Barcelona al mapa d'aquesta obra, tal com ho ha fet en més de cent teatres de tot el món, i diria que per representar-se, si no pot ser a Can Pistoles, en plena Rambla, en altres escenaris catalans, tant de Barcelona com de fora, per una llarga i exitosa temporada. ¿Per què 'Els 39 esglaons' té un públic potencial —o l'hauria de tenir— per temps? Doncs perquè l'obra reuneix tota una sèrie d'ingredients que la converteixen en una mirada nostàlgica al cinema negre, però també al teatre romàntic de barraca, amb els elements escenogràfics imprescindibles i a qui no li cauen els anells per moure's amb una companyia reduïda de quatre intèrprets que al llarg d'una hora i mitja faran prop d'un centenar de personatges i es mouran en una sèrie d'aventures d'acció, d'intriga i d'espionatge, on la violència, la sang i el fetge són simplement imaginació, i tot passa pel filtre de l'humor, el cop d'efecte, la mímica, el gag del teatre dins el teatre, la ironia sobre les gràcies i les desgràcies de darrere el teló, fins i tot les ombres xineses, i una certa ingenuïtat sentimental sobre el gènere negre, un antídot insubstituïble i de denúncia sempre que les crisis socials volen amargar la vida del personal.

[dimarts, 08.11.11]
Cop de porta de la immensa majoria de membres del CoNCA que deixa les mans lliures al Departament de Cultura per a la nova etapa d'aquest organisme
La dimissió de deu dels onze membres que fins ara tenia el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha deixat les mans lliures al Departament de Cultura que dirigeix Ferran Mascarell perquè pugui encarar la nova etapa d'aquest organisme després que s'aprovi definitivament la Llei d'Agilitat i Reestructuració Administrativa presentada al Parlament de Catalunya per l'actual govern de la Generalitat de Catalunya. Els membres del CoNCA han criticat en un comunicat fet públic que aquest projecte de llei els deixa pràcticament sense competències i no representa un estalvi per a les arques públiques. Els dimissionaris van des del president Francesc Guardans, als altres membres del Plenari: Xavier Antich, Sílvia Munt, Rosa Vergés, Chantal Grande, Marta Oliveres, Manel Camp, Jordi Coca, Manuel Forcano i Juli Capella, representants de diversos sectors de les arts i les lletres. Només la crítica d'art, Pilar Parcerisas, es manté en el càrrec sense dimitir perquè considera que cal esperar les negociacions sobre els efectes de la polèmica llei. El plenari del CoNCA conidera que el nou sistema representarà una menor garantia de transparència i d'objectivitat en el repartiment de subvencions i ajuts. La dimissió, però, no ha sorprès ningú perquè des de la formació del nou govern, les diferències de criteri per al futur del CoNCA entre el conseller Ferran Mascarell i els membres de l'organisme s'havien fet evidents. Per la seva banda, el conseller Mascarell reacciona a la dimissió col·lectiva retraient-los que no hagin esperat el debat parlamentari i comprovar com quedaven les competències del CoNCA. El que ja era sabut és que els onze membres passaven a reduir-se a set, dos més dels que inicialment s'havia dit. Mascarell defensa igualment la independència del CoNCA en les seves funcions i afirma que tres membres els noms dels quals seran fets públics decidiran a qui han d'arribar les subvencions i els ajuts. Un d'aquests tres membres, assegura, serà un membre del CoNCA. Això confirma, però, que la independència que teòriament havia de tenir el CoNCA queda fiscalitzada per la formació d'aquestes comissions amb dos membres més externs a l'organisme. Precisament el fòrum independent 'Els 4 Gats' ironitzava en la seva circular del mes d'octubre sobre la situació del CoNCA i la sensació de cansament i frustració dels seus membres. Cal recordar que aquesta no és l'única situació convulsa que ha viscut aquest organisme creat fa dos anys després de sis anys de gestació. La primera crisi va arribar molt aviat quan la majoria de membres del Plenari que ara han dimitit es van fer forts per cessar del càrrec de president del CoNCA l'escriptor Xavier Bru de Sala. Aleshores, el seu propòsit, amb aires de traïció interna, va arribar a bon port. El cop de porta actual no sembla que faci recular, però, l'aprovació de la llei que mutilarà el que havia de ser un consell a l'estil anglès. Una temeritat quan es parla de cultura catalana.

[dilluns, 07.11.11]
Una mostra a la galeria Tate Liverpool revela l'altre costat del mirall d'Alícia al País de les Meravelles
El mite d'Alícia no s'esgota. Cinema, teatre, literatura... Ara, una exposició a la galeria Tate Liverpool revela l'altre costat del mirall d'Alícia, el personatge creat per l'escriptor i matemàtic Lewis Carroll, a través de llenços, fotografies i pel·lícules inspirades al llarg d'un segle i mig per la història que transcorre al país de les Meravelles. L'exposició, que es pot veure fins al 29 de gener, es basa en el manuscrit que Carroll va escriure i il·lustrar per regalar-lo a Alice Liddell el 1864, i ressegueix també les versions d'obres d'autors com René Magritte, Max Ernst o Salvador Dalí. El el cas de Dalí, la mostra ha reunit els dibuixos que el pintor va esbossar el 1964 per al film de Walt Disney, 'Destí', una pel·lícula d'animació amb reminiscències del món oníric d'Alícia que es va completar el 2003. Lewis Carroll va ser el pseudònim que va utilitzar Charles Lutwidge Dodgson (1832-1898), un diaca anglicà aficionat a la lògica i la fotografia i que va passar a la història de la literatura per la seva obra 'Alícia al país de les meravelles' i la seva seqüela, 'Alícia a través del mirall'. Totes dues han estat adoptades tant per infants com per adults que hi veuen un univers màgic, com per matemàtics i artistes visuals que les utilitzen com a eines per explorar idees sobre la percepció, el llenguatge i la realitat. És el cas dels pintors i poetes surrealistes, que en la dècada de 1930 van veure el reflex de les seves pròpies obres en el món de Carroll, un univers amb les lleis de la lògica alterades en què els successos extraordinaris i inesperats són allò més habitual. També van veure en l'escriptor britànic a un aliat dels artistes psicodèlics dels anys seixanta, que van arribar a relacionar els menjars i beuratges que alteraven la realitat d'Alicia amb la LSD que inspirava algunes de les seves obres. La faceta cinematogràfica d''Alícia al país de les meravelles' és present així mateix en la mostra a la Tate Liverpool, des d'una pel·lícula de vuit minuts filmada el 1903, fins al film més conegut que el 1951 va popularitzar Walt Disney.

[diumenge, 06.11.11]
Dues adaptacions de clàssics en clau de musical com «La flauta màgica» i «L'illa del tresor» s'estrenen dins de la programació de teatre familiar
D'una banda, la companyia L'Aplic presenta al Guasch Teatre l'espectacle musical 'La flauta màgica', basada en l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart, estrenada el 1791 a Viena, dos mesos abans de la mort del compositor. D'altra banda, la companyia Magatzem d'Ars, ha estrenat al Jove Teatre Regina una versió musical de la novel·la 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson. Dos espectacles en clau de musical que destaquen en l'extensa programació familiar d'aquesta tardor a la cartellera catalana. L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura? La versió de la companyia Magatzem d'Arts [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver. Per la seva part, els personatges de la versió de 'La flauta màgica' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.

[dissabte, 05.11.11]
Una netejadora del Museu Ostwald de Dortmund destrossa per error una obra d'art de Martin Kippenberger valorada en 800.000 euros
A vegades, l'excés de zel en una feina pot costar cara. Això és que li ha passat a la treballadora de la neteja del Museu Ostwald de Dortmund quan va creure veure una taca sota l'obra de l'artista alemany Martin Kippenberger (1953-1997), 'Wenn és anfängt durch die Decker zu tropfen' (Quan comença a gotejar el sostre). En realitat, segons el diari alemany Bild, es tractava però de restes de calç sobre un recipient de cautxú, part de l'obra del 1987 que s'exposa al Museu de Dortmud des del mes de febrer. Sobre el recipient s'alça una construcció de 2,5 metres d'alçada a base de taules de fusta a mig pintar. El director del museu ha explicat que la dona va netejar en profunditat totes les vores del recipient i sense saber com justificar la destrossa recorda que el personal de neteja no pot tocar les obres d'art ni netejar-les i té fins i tot prohibit apropar-s'hi a una distància de menys de vint centímetres. De moment no se sap si s'aconseguirà salvar el treball de Martin Kippenberger, però els experts de restauració del museu consideren que és impossible. L'última paraula la té el propietari de l'obra, un col·leccionista privat que ha preferit no fer pública la seva identitat.

[divendres, 04.11.11]
El nét de Charlot, James Thiérrée, presenta al Teatre Nacional de Catalunya el seu espetacle 'Raoul', una creació que s'inscriu en el gènere fantàstic per a tots els públics
Però, vejam, ¿en són un de sol o en són dos, aquest Thiérrée? Aquesta és una de les incògnites que assalta momentàniament els espectadors d'aquest espectacle muldicisplinar que barreja teatre, dansa, circ, mímica, acrobàcia, humor, poesia, màgia i efectes especials, entre altres especialitats a vegades difícils d'etiquetar. I la confusió del doble personatge, promoguda i volguda pel creador de l'espectacle, forma part del fil argumental al qual algú amb més dots intel·lectuals sabrà trobar la simbologia, les metàfores i les referències que calgui, però que, en el fons, crec que el que pretén aquest jove artista sense fronteres és crear un espai fantàstic i poètic i transmetre aquesta fantasia i aquesta poètica als espectadors des d'una certa inegenuïtat intel·ligent per als que encara tinguin el do de ser també una mica ingenus i, si convé, una mica intel·ligents. James Thiérrée (nascut, segons ell mateix desvela, com a James Spencer Henry Edmond Marcel Thiérrée, el 2 de maig del 1974, a Lausana, Suïssa) ha maldat —des que té ús de raó i va aparèixer, encara criatura, amb només 4 anys, a la pista familar del Cirque Bonjour— per no arrossegar l'herència del mític nom del seu avi, Charles Chaplin, el gran Charlot. Fill de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, el jove James Thiérrée ja va passar per la mateixa Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya en la inauguració de la temporada 2007-2008 amb el seu espectacle 'La Veillée des Abysses'. Músic, actor, acròbata i amb sang de comunicador visual va fascinar aleshores el públic català i l'ha fascinat també ara amb aquest nou espectacle, 'Raoul' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre], que ja té dos anys de vida des que es va estrenar a Bèlgica i ha donat la volta pels teatres més sensibles a l'art, tant d'Europa com els EUA, i que és una de les perles fugaces que ofereix la temporada del TNC.

[dijous, 03.11.11]
La primera temporada de la sèrie «Polseres vermelles» s'emetrà a partir del 5 de desembre per la cadena de pagament TNT mentre Steven Spielberg en prepara als EUA una adaptació personal
El canal de pagament TNT estrenarà la primera temporada de la sèrie 'Polseres vermelles', creada per Albert Espinosa, a partir del 5 de desembre, en prime time. Els espectadors del canal es podran familiaritzar amb els protagonistes d'aquesta ficció, un dels èxits de la temporada passada de TV3, que reflecteix la vida de sis nois i noies d'entre 8 i 17 anys que coincideixen en un hospital infantil en el qual reben tractament per diferents malalties. La sèrie també es podrà veure en obert a l'Estat espanyol, per Antena 3, tot i que encara no té una data exacta per a la seva emissió. 'Polseres vermelles', produïda per Castelao Produccions i Televisió de Catalunya, recrea l'ambient basat en l'experiència personal d'Albert Espinosa com a pacient adolescent d'un hospital, per tractar un càncer i després de perdre una cama, i es contagia del to vitalista, la tendresa i el sentit de l'humor que caracteritzen tots els seus treballs. El seu èxit ha transcendit als EUA, on el director Steven Spielberg produirà una adaptació de la sèrie que comptarà amb guió propi i que començarà a rodar al febrer. Recentment, Albert Espinosa ha estat guardonat per la sèrie amb el premi al millor guió que atorga el Festival Internacional de Seül. La primera temporada de la sèrie, que consta de 13 capítols de 50 minuts de durada cadascun, lluny de ser trist i dramàtica, és una sèrie familiar apte per a tots els públics, que té com a denominador comú les ganes de viure, la superació i l'alegria. L'humor i la tendresa són dos protagonistes més d'aquesta sèrie que mostra el dia a dia d'un grup d'infants i adolescents que coincideixen en un hospital. Sense centrar-se en els metges i en la medicina, 'Polseres vermelles' mostra la vida d'aquesta colla, com s'acostumen a les seves circumstàncies i com l'estada en aquest centre canvia no només les seves vides sinó també les de la gent que els envolta: amics, famílies, doctors... La sèrie compta en el seu repartiment, entre els actors veterans com Andreu Rifé o Marta Angelat, amb actors joves com Àlex Monner, el qual va debutar en el món de la interpretació amb la pel·lícula 'Herois', Alada Vila, que va participar en la pel·lícula 'Bloc', Joana Vilapuig, Igor Szpakowksi, Nil Cardoner, Mikel Iglesias, Marc Balaguer, Ferran Rull, Ian Güell i Duna Jové.

[dimecres, 02.11.11]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2011 amb 5.414.550 visitants que han fet 17.913.447 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2011, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el setembre del 2011, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.414.550 visitants i 17.913.447 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.639'7 visites de pàgines (8'9 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 13 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.523 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimarts, 01.11.11]
L'exposició més important sobre Joan Miró feta en els últims vint anys s'ha muntat amb un pressupost d'un milió d'euros i és un dels atractius de la temporada de la fundació del pintor a Montjuïc
La Fundació Joan Miró de Barcelona presenta l'exposició 'Joan Miró. L'escala de l'evasió', que reuneix 170 obres de l'artista, entre pintures, escultures i obres sobre paper, que posen de manifest el seu compromís amb el temps que li va tocar viure i que està considerada com la més important que s'ha pogut veure a l'Estat espanyol en els últims 20 anys. L'exposició reuneix obres de col·leccions públiques i privades de tot el món i ha estat organitzada conjuntament amb la Tate Modern de Londres, on ha estat vista per més de 300.000 persones, i la National Gallery of Art de Washington, on es veurà a partir del mes de maig vinent, i ha costat al voltant d'un milió d'euros. 'L'escala de l'evasió' és una panoràmica completa de l'obra de Miró que remarca la importància del seu lloc d'origen i com van influir en la seva obra esdeveniments com la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i el Franquisme. Les primeres sales exploren els vincles amb la seva Catalunya natal, en especial amb la masia familiar de Mont-roig, així com la inflexió que va suposar la seva estada a París i l'alliberament creativa del surrealisme; d'aquest període són 'La masia' (1921-1922) —que va pertànyer al seu amic Ernest Hemingway— i la seqüència 'Cap de pagès català' (1924-1925). A la secció central de 'L'escala de l'evasió' es repassa el drama de la Guerra Civil, amb protestes explícites de l'artista en obres com la sèrie de 'Pintures salvatges' (1924-1936) o la 'Natura morta de la sabata vella' (1937), i també s'inclouen les peces que va pintar per encàrrec del Govern de la República per al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París, on van conviure amb el 'Guernica' de Picasso. L'esclat de la Segona Guerra Mundial va provocar respostes més íntimes, com les cèlebres 'Constel·lacions', sèrie desenvolupada entre 1940 i 1941, i altres més pertorbadores com la sèrie 'Barcelona' (1944), el comentari plàstic de Miró a la Guerra Civil. Durant el règim franquista, Joan Miró va treballar en una mena d'exili interior, però el seu compromís queda patent quan va decidir enfosquir o fins i tot cremar els seus treballs, com va fer en la sèrie 'Teles cremades' (1974), en la qual va captar l'atmosfera de rebel·lió i ganes de canvi dels anys setanta.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |