Carles Sala i Vila. «El triomf d'en Polit Bonaveu». Il·lustracions de Susana del Baño. Col·lecció Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgs. 111. Preu: 13 € (edició cartoné). A partir 7 anys.
¿Tothom recorda Luciano Pavarotti, oi? Doncs, bé, tothom sap també que el tenor es va fer popular no només per la veu que tenia i el seu repertori sinó també pels seus gegantins mocadors de coll acolorits. Sense mocador, Pavarotti no compareixia mai davant de la premsa. Un dia, en una conferència a l'aeroport del Prat, no trobava la peça en qüestió i la sessió no va començar fins que el mocador va sortir. Era tan forta l'addicció que hi tenia, que qui sap si eren també aquells mocadors vermells el que li proporcionaven el to de veu que el va fer cèlebre.
Doncs, bé, en Polit Bonaveu, el personatge de ficció que s'ha tret de la màniga l'escriptor Carles Sala i Vila (Girona, 1974) m'ha recordat, en part, el seu col·lega líric Pavarotti. Sí, dic col·lega perquè en Polit Bonaveu és un cantant que no només és llançat a la fama amb el nom de La Veu Prodigiosa sinó que rep l'aprovació unànime del públic que l'escolta i admet que és una veu realment prodigiosa.
L'única diferència entre en Polit Bonaveu de ficció i en Luciano Pavarotti de la realitat és que, si el de Mòdena necessitava els mocadors de coll, en Bonaveu s'ha format musicalment cantant sota la dutxa i no és capaç d'emetre ni un gall ni fer un pinyol si no ho fa així, sota un bon raig d'aigua, quan surt a l'escenari de l'Auditori.
Amb aquesta novel·la breu —publicada excepcionalment fora de col·lecció en cartoné i amb unes il·lustracions en color que volen remarcar la situació estrafolària del relat i que defugen amb encert el registre "infantil" perquè també és un conte per adults— l'autor va guanyar el Premi Vaixell de Vapor, en la seva 25a edició, després d'haver obtingut també els premis Barcanova i Guillem Cifre de Colonya, tres en els últims tres anys, i continua donant la sorpresa que ja s'endevinava en alguna de les seves publicacions anteriors.
Carles Sala —pràcticament, doncs, una veu acabada d'arribar, però amb força i gràcia— és autor d'un registre afinat que, en un relat com 'El triomf d'en Polit Bonaveu', parteix d'una anècdota senzilla i aconsegueix un to ajustat i a la vegada capaç de crear una moralitat final: cloure els ulls i imaginar fortament el que es desitja permet fer realitat allò que només és un somni.
A més, el rerefons humorístic de la història no té necessitat de sotmetre's a accions espectaculars ni esbojarrades, sinó que en té prou amb petits detalls com els noms d'un parell d'agents artístics, Tucanta & Jocobro; o amb una inundació de la platea de l'Auditori a causa de la dutxa a l'escenari i que els melòmans de maneres esnob es prenen com una performance com les que "ara es porten" en el món de la lírica.
Aquestes picades d'ullet a la ridiculesa humana es troben també en la seva relació amb la directora d'orquestra, Petra Arquet, que és qui li desperta la confiança en la seva qualitat vocal i qui li descobreix que, la necessitat que té de cantar sota la dutxa se soluciona tancant els ulls, buscant la concentració i explotant la imaginació.
Així és com en Polit Bonaveu, com si fos un exemplar extret del vell somniador de còmic, en Carpanta, domina l'afonia que l'ataca fora del plat de la dutxa i, imaginant-se el doll d'aigua, aconsegueix que, a la llarga, la seva veu soni en tots els auditoris del món i es cotitzi com si fos or, per a enveja, esclar, dels ambiciosos agents artístics que el primer dia li van donar la llauna per falta de fe.
Al final, diu l'autor, si algú vol reconèixer el personatge, només cal fixar-se en quatre coses: si té una veu extraordinària, si canta amb els ulls clucs, si vesteix blau marí i si porta un mocador de fil vermell al coll... I això, el mocador, és el que abans m'ha portat a parlar de Luciano Pavarotti. Amb l'única diferència que en Polit Bonaveu, a més de mocador, porta també, inexcusablement, una tovallola perquè les dutxes, ni que siguin fruit de la imaginació, el més segur és que acabin remullant qui se les creu de debò.
[Andreu Sotorra, 20 novembre 2009]
Talons alts abans d'hora
Lygia Bojunga. «Sabates de taló». Traducció de Natàlia Tomàs. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja, 38. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgs. 207. A partir 15 anys.
La febre del gènere fantàstic ha deixat sepultat durant un temps el gènere realista i, de passada, ha fet que en comptes que autors i lectors obrissin els ulls per reflexionar i intentar millorar els conflictes que assetja la societat del segle XXI, s'ho miressin tot a través d'unes ulleres negres. Afortundament hi ha autors que no han abandonat el seu compromís amb la realitat i el testimoni del seu temps i no s'han deixat enganyar per un boom que ha arribat a saturar i decebre els seus mateixos devots.
Una autora que s'inscriu en el corrent compromès amb el seu temps és la brasilera Lygia Bojunga (Pelotas, Rio Grande do Sul, 1932). Les seves novel·les, adreçades sobretot a adolescents amb un tractament de lectura adulta, no escatimen arguments considerats d'alt voltatge —si no prohibits— per segons quins editors.
L'escriptora té la capacitat de jugar, si cal, amb protagonistes que encara no tenen dotze anys, com és el cas de la nena de 'Sabates de taló' ('Sapato de salto', en portuguès), però posar-los en situacions límit, fins al punt que, en alguns moments del relat fa la impressió que l'autora parli a lectors ja madurs, amb una experiència acumulada que els permeti desxifrar la denúncia que fa de la societat que l'envolta.
Aquesta característica és el que fa, segurament, que la novel·la 'Sapata da salto', en la versió catalana, aparegui en una col·lecció que crida el lector amb la prevenció de l'afegitó 'Alerta Roja' (només 38 títols en quinze anys) i que, si fos publicada en una col·lecció general, ningú no tindria motius per dir que s'adreça a lectors joves.
Lygia Bojunga només es delata en aquest sentit perquè té el costum d'adreçar-se en un pròleg, un epíleg o un capítol inserit, als seus presumptes lectors joves. En aquest cas, trencant una convenció lineal més aviat xocant, ho fa abans de l'últim capítol, com si ella mateixa s'adonés que els lectors àvids hauran tret prou conclusions per saber quin és el final de la novel·la i, per això, se'ls avança amb una reflexió sobre els fets explicats.
En la novel·la hi ha diversos arguments dins de l'argument principal: la petita protagonista, acollida per una família benestant brasilera després d'estar en un orfenat on la va deixar la seva mare, viu els primers abusos sexuals per part del patriarca de la casa, sap que la seva mare es va suïcidar llançant-se al riu lligada a un roc, coneix la seva tia, una professora de ball amb sabates de taló alt, que acaba sent assassinada i que, com la seva mare, es va veure obligada a prostituir-se, té una àvia que pateix demència senil des del suïcidi de la seva filla, coneix un noi de tretze anys homosexual que vol ser ballarí i amb només onze anys creu que la seva única sortida és el camí de la prostitució.
Cal situar un argument tan roent en el seu espai geogràfic i social concret: els barris pobres del Brasil. La mateixa autora en coneix bé els topants perquè va viure molt de temps a Rio de Janeiro, al barri de Santa Teresa, des de petita, ambient que reflecteix sovint en la seva literatura.
El registre i l'estructura que utilitza Lygia Bojunga és un altre dels atractius de la seva narrativa. Com en un joc de nines russes, dins de la trama principal, es van introduint altres històries que se centren gairebé sempre en l'aprofundiment de les vicissituds dels diversos personatges que envolten la protagonista.
Per a l'autora, el retrat de cadascun dels personatges és un tret important i el resultat global se'n beneficia. Però també s'hi detecten altres influències: la seva etapa d'actriu, la seva època de joventut com a redactora de ràdio i televisió, la seva dedicació a millorar l'educació de les zones rurals amb la creació d'una escola, els seus estudis inicials de medicina, i la seva pròpia experiència, separada del primer marit, i la feina de cooperació amb el segon.
Novel·les com 'Sabates de taló' i la majoria de les altres més de vint obres seves, traduïdes, algunes, a una vintena de llengües, li han valgut que sigui una de les poques autores guardonada i reconeguda, primer al Brasil, i després amb els dos premis internacionals més importants de la literatura infantil i juvenil: el Hans Christian Andersen del 1982 i l'Astrid Lindgren Memorial Award del 2004 (si un és considerat Nobel juvenil honorífic, l'altre, per la seva dotació i paternitat (corona sueca), encara ho és més.
La inquietud i iniciativa de l'autora va més enllà de la simple escriptura creativa perquè, a través de l'editorial que porta el seu nom (Casa Lygia Bojunga), ha pogut mantenir una línia literària molt personal sense haver de dependre de segons quins criteris editorials o d'assessors de publicacions encotillats i restrictius com els que encara pul·lulen per latituds més pròximes i que, si continuen pul·lulant com fins ara, difícilment s'aconseguirà que cap autor català tingui la possibilitat, ni tard ni d'hora, d'optar a algun dels dos nobels juvenils que, d'altra banda, alguns, tindrien ben merescut.
[Andreu Sotorra, 17 agost 2009]
Si Zeus ens fes immortals...
Sally Nichols. «Maneres de viure per sempre». Traducció de Maria Roura. Coberta de Jordi Salvany. Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Pàgs. 208. Barcelona, 2009. Preu: 20 €. A partir 12 anys.
El cas de Sally Nicholls (Stockton-on-Tees, Anglaterra, 23 juny 1983) és similiar al d'alguns autors joves d'aquí que practiquen el sa exercici d'arribar i moldre. Concretament, el cas d'aquesta jove autora anglesa té una semblança amb el de l'autor català Carles Sala (Girona, 1974), guanyador recent i a pinyó fix dels premis Barcanova, Guillem Cifre de Colonya i Vaixell de Vapor.
Però la semilitud encara se'm fa més present si comparem una de les novel·les de Carles Sala, 'Bona nit, Júlia' (La Galera, 2008) —comentada també aquí i que tracta sobre els sentiments d'una nena ingressada en un hospital infantil descrits amb la sensibilitat de no furgar ni en la malaltia ni en els moments més difícils—, amb la novel·la 'Maneres de viure per sempre' ('Ways to Live Forever', 2007), de Sally Nicholls, on un nen d'onze anys, malalt de leucèmia, escriu un dietari amb les vivències del seu ingrés hospitalari. Amb finals diferents, les dues novel·les tenen un objectiu comú: parlar de la mort que s'apodera brutalment d'un infant.
Dos debuts literaris, doncs, de veus joves, que coincideixen en el temps, però en espais geogràfics allunyats, i que desemmascaren qüestions poc tractades o mal tractades en la literatura per a infants i que ho fan amb realisme, sense subterfugis, però també amb el recurs que els permet agafar distància a través de la fantasia (Carles Sala) o de l'humor (Sally Nicholls).
'Maneres de viure per sempre' és un dietari del petit protagonista que transcorre entre el 7 de gener i el 12 d'abril. La dinàmica del discurs en primera persona alterna amb fulls escrits a mà (impresos com a il·lustració) on l'autor de ficció enregistra algunes de les seves inquietuds, a vegades amb desitjos, com per exemple aquell de trobar una deessa grega que s'enamori d'ell per poder demanar després a Zeus que li concedeixi la immortalitat; a vegades amb preferències com per exemple volar en un dirigible o veure un fantasma; a vegades amb preguntes sense resposta: "¿Com ho saps que t'has mort de veritat?", "¿Per què Déu fa que els nens es posin malalts?", "¿Què passaria si algú no fos mort, però tohom es pensés que ho és?", "¿Per què ens hem de morir?" o "¿On vas quan et mors?".
El protagonista, encara infant, es mira el món amb ulls d'adult i això és el que fa que la novel·la tingui un nivell de lectura que requereix de l'experiència prèvia del lector, un lector que, també jove, sigui capaç de trobar ell mateix les respostes a les qüestions que el protagonista li planteja sense donar-li la solució.
La força d'un text literari sovint es troba més en el que deixa de dir que no pas en el que explícitament diu. I aquest és el cas de la novel·la de Sally Nicholls que, en dos anys des de la seva publicació, ha estat guardonada amb alguns premis anglesos, traduïda a més de quinze llengües i considerada una de les obres revelació de la literatura anglesa escrita per autors joves i expressament per a joves. Tota una estratègia i una manera de fer i actuar sota el paraigua anglosaxó que autors, agents, editors, prescriptors i lectors en general de literatura infantil i juvenil catalana farien bé d'importar.
[Andreu Sotorra, 31 juliol 2009]
Del Momo de Madame Rose al Momo de l'adroguer Ibrahim
Eric-Emmanuel Schmitt. «El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà». Títol original: «Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran». Traducció de Judit Valentines. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgines: 63. Preu: 7'80 €. A partir 14 anys.
Un i l'altre es diuen Momo. I no em refereixo al personatge més conegut de Michael Ende sinó als dos joves immigrats protagonistes de dues obres de teatre franceses que s'assemblen com dues gotes d'aigua: 'La vie devant soi', de Romain Gary, i 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran', d'Eric-Emmanuel Schmitt.
La primera, ha estat un dels èxits teatrals d'aquesta temporada, amb Concha Velasco, dirigida per Josep Maria Pou ('La vida por delante'), al Teatre Goya. La segona, de títol homònim, es va adaptar al cinema el 2003, dirigida per François Dupeyron i protagonitzada per Omar Sharif, guanyador d'un premi Cesar com a millor actor i també del premi del públic del Festival de Venècia. Dos anys abans d'aquesta adaptació cinematogràfica, Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, França, 1960), resident actualment a Brussel·les, autor d'una altra pel·lícula recent, 'Odette, una comèdia sobre la felicitat' i de les obres teatrals, entre altres, 'Variacions enigmàtiques' i 'El lliberti', representades les dues també aquí, va reescriure la història de 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran' —muntatge encara avui en gira per teatres francesos— i en va fer un relat breu que, des des del 2004, forma part de les lectures recomanades per a lectors adolescents francesos i alemanys. Ara, la seva inclusió, en català, en la sèrie Gran Angular de Cruïlla, vol seguir el mateix camí.
Com dues gotes d'aigua, deia. I és així. A 'La vie devant soi', de Romain Gary (Vilna, Lituània, 1914 - París, 1980), guanyadora, l'any 1975, del premi Goncourt, amb el pseudònim d'Émile Ajar, nom fals que l'autor no va desvelar durant anys, hi ha un jove immigrant àrab, Momo (diminutiu de Mohammed), que és acollit per Madame Rose, una exprostituta jueva resident a París. El jove Momo rep sovint consells d'un vell musulmà que l'instrueix en els eixos bàsics de l'Islam. A 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran', un altre jove, aquest jueu, anomenat també Momo, estableix una estreta amistat amb les prostitutes franceses del districte on viu i té llargues converses amb un vell botiguer àrab d'una adrogueria o tenda de queviures de la Rue Bleue, amb qui coneix també les claus de l'Islam i amb qui acaba fent l'últim viatge en un automòbil flamant cap a l'Orient Mitjà —Albània, Grècia, Turquia, Istambul...— per veure el mar.
Són tan similars, en el fons, les dues obres —judaisme, prostitució, orfenesa, immigració, islamisme...—, que Eric-Emmanuel Schmitt no es deu haver pogut lliurar més d'una vegada que li facin o li preguntin per les raons de la seva semblança. A vegades, la literatura té aquests brots de coincidència en el temps, malgrat que, en aquest cas, Eric-Emmanuel Schmitt escriu la història del jove Momo jueu i d'Ibrahim vint-i-cinc anys després que Romain Gary escrivís la de Madame Rose i el jove Momo àrab.
L'acció del relat de 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' se situa en un barri obrer de París, als anys seixanta: la Rue Bleue, entre la rue de La Fayette i la rue du Faubourg Poissonière, al Districte 9è, considerat, almenys aleshores, un barri de tolerància en un temps d'immigració cap a Europa encara primerenc.
Entre el vell adroguer Ibrahim i el jove Momo, orfe de pare a mig relat —un advocat jueu vingut a menys— i coneixedor més endavant de la que hauria pogut ser la seva segona mare sense que aquesta l'acabi d'acceptar del tot com a fill del seu pare, s'estableix una relació que comença precisament quan Momo intenta robar alguns pots de queviures de les prestatgeries de l'adrogueria, convençut que el silenciós i misteriós Ibrahim ni se n'adona. A canvi, acaba rebent consells d'ell mateix per com ha de tractar el seu pare i, finalment, esdevé hereu de tot allò que el vell Ibrahim li pot deixar: la seva saviesa, el llibre vell de l'Alcorà, amb dues flors a dins —vet aquí la raó del títol del relat—, tots els diners que Ibrahim tenia i l'adrogueria de la rue Bleue que converteix el jove jueu Momo en el nou botiguer àrab de la cantonada.
Segurament el títol indueix a creure que el relat amaga un adoctrinament religiós. Res d'això. L'Alcorà és només una excusa perquè el discurs d'Ibrahim desprengui quina és la seva filosofia de la vida i com ho lliga amb el desig de viure lliurement sense sentir-se encotillat per la fermesa dels llibres sagrats sinó sabent com n'ha d'interpretar el seu missatge. El radicalisme o l'integrisme és aquí substituït pel raonament i el sentit comú.
Per mitjà de dos personatges que han topat amb la solitud sense buscar-la, Momo i Ibrahim, l'autor mostra dues mirades oposades de la vida: la del jove que té tot el camí per recórrer al seu davant i la del vell que mor al final del seu trajecte fugaç a Orient Mitjà, un cop ha vist de nou el mar de la seva infantesa.
A vegades, per retrobar, al capdavall de la vellesa, aquest final del camí, cal que algú impregni amb la seva joventut un nou esperit de redescoberta i un nou desig del sentit de viure. El jove Momo regala aquest esperit renovador a Ibrahim. I per això el vell Ibrahim el fa hereu del seu passat ancestral.
Si tenim en compte que el relat de 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' comença així: "Als onze anys, vaig trencar el porquet i me'n vaig anar de putes", costa de creure que l'evolució literària que fa la trama porti el protagonista a entendre una mica més el món que l'envolta, ni que sigui sense moure's de darrere el taulell de l'adrogueria de l'àrab de la Rue Bleue. Per això, 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' és una típica història iniciàtica, d'aquelles que compensen la seva brevetat amb la seva intensitat.
[Andreu Sotorra, 2 juny 2009]
Canelons a l'escalfador
Anna Manso. «Canelons freds». Il·lustració coberta de Juanjo Sáez. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgines: 119. Preu: 7'80 €. A partir 14 anys.
¿Dues novel·les en una? Per una part, la que relata les vicissituds de dues adolescents i el seu món quotidià. De l'altra, la novel·la dins la novel·la que una d'elles dues va escrivint, en resposta a un treball encarregat per la professora de llengua.
Dit així, pot semblar escolar, fins i tot ritualment escolar, però l'originalitat de la novel·la —premi Gran Angular de l'última edició—, està en la relació que s'estableix entre les dues protagonistes i com l'aspirant a escriptora, és a dir, la redactora de la novel·la interna, filtra algunes de les vivències reals dins de la novel·la de ficció, amb situacions i personatges que sobrepassen segons quins límits.
El perill de novel·les com aquesta és que el lector opti espontàniament per un dels dos relats: el de primera mà dels personatges principals o bé el de ficció dins la ficció. I que aquesta tria el distregui del seguiment que sempre exigeix la trama principal.
¿Per què se salva 'Canelons freds' de perdre's en els llimbs de la lectura per mor d'aquesta dualitat? Sobretot pel llenguatge i el registre que utilitza: fresc, espontani, jovenívol tot i que, en algun cas, estirant massa la corda d'expressions forànies que l'editor dissimula resignadament en cursiva. I una cosa és l'escriptura, però l'oralitat no admet cursives que alertin d'aquestes llicències l'oïdor.
Fa la impressió que a l'autora no li interessa tant mantenir una trama de cap a peus, amb el plantejament, nus i desenllaç de rigor, sinó que vol que el lector s'enganxi amb les dues protagonistes i es capbussi en la seva manera de fer, de pensar, de moure's, d'actuar... i en aquest sentit, es respira una certa desinhibició de formes i gustos estlístics, deixant que el relat camini gairebé pel seu compte i s'oblidi de formalitats literàries i de codis establerts.
Confessar que, de tota la novel·la, m'ha interessat, sobretot, l'últim capítol, pot semblar una frivolitat. Però és el que té un caràcter més cinematogràfic. Tant, que si hagués estat l'inici de 'Canelons freds' hauria acabat pensant que, amb un inici així, la novel·la prometia molt. I no és que no prometi tal com ha quedat, però, posats a fer la tria personal lectora que deia, a mi m'ha estirat més la part de la trama, diguem-me, real de les dues protagonistes, que no pas la part de la novel·la inserida dins de la novel·la.
Vull dir amb això que em fa l'efecte que, durant el desenvolupament de la trama —inclòs l'apartat de la mare greument malalta d'una de les dues protagonistes—, l'autora sembla que busqui la manera de començar de debò i aquesta manera de començar de debò la troba precisament quan posa el punt final.
L'escena de les dues heroïnes menjant canelons freds, més aviat congelats, esteses les dues al terra de la cambra d'una d'elles, sobre una estora de platja i amb un escalfador de cabells per descongelar la pasta, delata un ull narratiu que beu de les fonts de la imatge, cosa que no ha d'estranyar si tenim en compte que Anna Manso (Barcelona, 1969) és, abans que res, guionista de sèries televisives, i això vol dir que escriu en clau realista i segurament pensant en imatges, tot i que també ha publicat altres relats per a lectors primerencs, etiquetats gairebé tots, per una bona dosi d'humor i fantasia, característica que es troba també de rerefons en aquesta primera aposta que fa per a lectors juvenils.
[Andreu Sotorra, 24 març 2009]
Apunts de Sarajevo
Ed Frank. «Tinka». Traducció d'Auke Oosterhoff. Il·lustracions de Juliet Pomés. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008. Pàg.: 156. Preu: 6'70 €. A partir 9 anys.
Els lectors de finals del segle passat recordaran Zlata, aquella noia que als onze anys vivia a Sarajevo, durant el setge de la ciutat, i que va escriure un diari de la guerra, recuperat i publicat per una periodista francesa (Zlata Filipovic, El diari de Zlata, Columna, 1994). Doncs, bé, Tinka, la protagonista d'aquesta novel·la d'Ed Frank (Bèlgica, 1941), pseudònim d'Eduard Vranken, autor de llengua neerlandesa, podria ser també Zlata.
Com ella, Tinka viu el setge d'una ciutat en guerra —que no s'anomena mai però que, per les referències, és evident que es tracta de Sarajevo, on l'autor va estar una temporada— en un moment intemporal —les guerres i les seves conseqüències no tenen data— i amb les dificultats que comporta estar a l'abast dels atacs dels enemics, des dels turons que envolten la ciutat.
A diferència de Zlata, la novel·la deTinka no té l'estructura d'un dietari sinó que cada capítol és com una petita història que descobreix al lector paisatges diversos, personatges immersos en una ciutat devastada, situacions de pobresa i fam, moments de por, moments de treva, actituds de supervivència i un polsim d'amor preadolescent que és un dels elements que uneix tota la trama en una mena d'al·legoria romàntica del ja oblidat lema seixantista: "fes l'amor i no la guerra".
Tinka, de pares musulmans, descobreix també les diferències que ha provocat, en part, la guerra civil entre la gent de la seva ciutat, del seu país. Acostumada als rituals de la mesquita, coneix el Nadal en una església cristiana freda i immensa, plena d'imatges, i manté així l'alè de la multireligiositat que havia caracteritzat la seva ciutat. Potser aquesta és la part de la novel·la que cau més en la ingenuïtat o en la bona fe de l'autor. La realitat —la de Sarajevo i la de qualsevol altre indret amb un conflicte contemporani— s'ha vist i es veu cada vegada més marcada per la diferència cultural i religiosa i atiada pels fanatismes.
L'autor es posa en la pell dels personatges i en la veu de la petita protagonista. Defuig el dramatisme, però, i té el do de reflectir algunes de les situacions més extremes amb un pols de tendresa, com si patir gana, ser víctima de robatoris tan insignificants com verdures de l'hort o un jersei de llana, córrer al soterrani de casa quan cauen els obusos, no tenir ni aigua, ni llum, ni gas, arrencar una creu de fusta d'una tomba per fer foc o trobar-se en una llitera de l'hospital de guerra amb una ferida lleu fos el més normal de la quotidianitat urbana en què Tinka viu.
Al final de la novel·la, molt breu i clarament adreçada als lectors de primera volada, el lector —també el més madur— en surt amb la sensació d'haver viscut una experiència intensa de la mà de la protagonista, amb un final tan obert com ple d'incògnites i també d'esperances: quan deu pomes d'una pomera madurin, després d'un mes —li diu l'home que ha perdut el fill en un dels atacs i que la fa entrar al seu hort—, la guerra s'acabarà. Un desig que, com els fruits, acaba caient de madur.
[Andreu Sotorra, 02 gener 2009]
Revolta simfònica
Jean-Claude Mourlevat. «El combat d'hivern». Traducció d'Enric Tudó. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008. Preu: 16'50 €. Núm. pàgines.: 335. A partir 12 anys.
La novel·la de Jean-Claude Mourlevat (Ambert en Auvergne, França, 22.03.1952) té dues parts clarament diferenciades. En la primera, l'autor s'endinsa en un món incert, més propi del subconscient que de la realitat, però que detecta una forta influència del seu passat d'infància. En la segona, fa una apologia de la lluita per la llibertat dels drets col·lectius. Posats a clarificar les coses des del primer moment, cal dir que la primera part es desenvolupa amb un enjòlit que va creixent i es va construint a poc a poc, amb una combinació de lirisme i duresa que no li fa cap mal. Aquest enjòlit, en canvi, a la segona part, perd pes i canvia per una acció exclusivament bèl·lica, d'arrel primitiva, que acaba afeixugant lleument el bon regust de la primera part.
¿Vol dir això que la novel·la trontolla? No, en absolut. Però sí que exigeix al lector que entri confiadament en el món excepcional que li planteja l'autor. Un món que, per a infortuni de molts lectors actuals, no es pot dir que sigui propi del gènere fantàstic, què hi farem, sinó que remet a una època indeterminada on la barbàrie i el poder de les armes passa per damunt de tot.
Però Jean-Claude Mourlevat té una clau literària poètica per compensar tanta barbàrie. I ho fa a través de la força de la música, d'una veu femenina que és capaç d'aixecar revoltes i de moure multituds. És, en definitiva, una revolta simfònica, un cant a l'esperança en el sentit que qualsevol força imperial es pot desmuntar amb un simple xiuxiueig de dolcesa.
Però la realitat, esclar, desmenteix més d'una vegada la tesi de fons d''El combat d'hivern': el passat del nazisme i l'stalinisme... els recents fets de Geòrgia i Rússia, els encara recents dels Balcans, els eterns d'Israel i Palestina, el terror internacional que planeja sobre el planeta de la mà del fanatisme islàmic... les actuacions indiscriminades dels aliats de pau sobre població civil en nom d'una croada de persecució de l'enemic... els genocidis ètnics...
Mourlevat sembla que els inclogui simbòlicament tots en la seva novel·la: des de les legions romanes, amb les lluites a mort dels gladiadors, fins als maquis o partisans contemporanis de mitjan segle passat. I un món literari com aquest no sorgeix del no-res. Per això, la novel·la és també un reflex del passat familiar, del paisatge i la infància de l'autor.
Nascut en una família de sis germans —Jean-Claude és el que en fa cinc—, viu la infància en un molí fariner fins als anys seixanta, quan la implantació de grans indústries ensorra el negoci del pare i l'obliga a convertir el molí en una granja de porcs i aviram. És d'aquell paisatge inicial que Mourlevat s'amara. I és aquest paisatge el que es respira en tota la novel·la, de la mateixa manera que recorda no gaire feliçment el seu ingrés real en un internat l'any 1962, i és de dos internats de ficció —un de noies i un altre de nois— d'on arrenca la trama de 'El combat d'hivern'.
Quatre adolescents són els protagonistes de la novel·la, quatre adolescents marcats pel passat dels seus pares i destinats a refer el camí d'ells per aconseguir l'alliberament de les classes populars sobre les milícies bàrbares de la 'Phalange', una organització promotora d'un cop d'estat amb un capitost que ho té tot sota el seu poder, emparat per homes gos, enfrontat a la població i els seus alliberadors, reforçats a la vegada per homes cavall. Homes gos i homes cavall que són una metàfora de la brutalitat cega i la lleialtat sense fissures al servei del mal i del bé.
La lectura dels primers capítols del relat porta a pensar que Mourlevat té una forta influència de Frankz Kafka. S'han llegit disbarats crítics com el que diu que s'assembla a Tolkien. Ni de lluny. El tòpic no funciona aquesta vegada. I ho demostra el fet que en una de les seves preferències literàries hi ha 'El castell', de Kafka, autor al qual s'acosta Jean-Claude Mourlevat perquè en un moment donat s'especialitza en llengua alemanya —present també en la novel·la— i n'exerceix de professor, fins que decideix deixar les lletres per estudiar l'art del clown de carrer una temporada, fer-se viatger i acabar finalment estabilitzat a prop del riu Loire —el riu és bàsic en la trama—, casat amb dos fills, vivint ara només d'escriure i de publicar, principalment a Gallimard Jeneusse, novel·les com aquesta, que respiren un aire molt personal, molt enfortit i que promet encara noves incursions en el seu món literari.
'El combat d'hivern' és un dels bestsellers del seu catàleg personal. Més de 500.000 exemplars i traduït a diverses llengües. Dins el cercle literari francès, els dos primers anys de circulació, la novel·la no ha passat desapercebuda. Primer recull els premis France Télévision i el Saint Exupéry del 2007 i, després, el Sorcières del 2008. Afortunadament, hi ha cultures literàries que s'adonen del que neix i creix a prop seu. Una manera envejable de viure la literatura si ho comparem amb altres deserts culturals àrids d'opinió i d'orientació que vol dir, a la llarga, d'oblit i d'ignorància
[Andreu Sotorra, 27 agost 2008]
Fascinant Méliès a traç de llapis negre
Brian Selznick. «La invenció de l'Hugo Cabret». Traducció de Josep Sampere. Il.lustracions de l'autor. Editorial Cruïlla / SM. Barcelona, 2007. Preu: 20,50 €. Núm. pàgines.: 533. A partir 12 anys.
Extraordinari i fascinant a la vegada. Un volum com aquest obre la porta a una línia innovadora en l'edició i en el llibre de disseny. Imaginem-nos que l'autor hagués escrit només el relat. No hauria passat de ser una atractiva i intrigant novel.la d'imaginació, més pròxima a la ciència-ficció que no pas a la fantasia. Però l'autèntic valor de 'La invenció de l'Hugo Cabret' rau en la concepció global que en fa l'autor, des del text a les làmines dibuixades a llapis i el disseny global de l'edició, amb pàgines completament dibuixades negres o amb pàgines blanques ribetejades de negre, com si fossin fotogrames, i que acaben creant una sensació de capsa de cinema.
Brian Selznick (East Brunswick, New Jersey, EUA, 1966) va estudiar a The Rhode Island School of Design. La influència, doncs, és evident. Més il.lustrador que escriptor, amb uns inicis fins i tot de llibreter, a la llibreria infantil Eeyore’s de Nova York, la història de l'Hugo Cabret, publicada per Scholastic Press a Nova York, s'ha convertit en un dels cinc llibres del 2007 més venuts als EUA, li ha valgut la distinció d'un Quill Award (atorgat per la Reed Business Information i la NBC a les edicions anuals) i, només a Anglaterra —els lectors anglesos on posen l'ull posen el llibre— ha tingut la sorpresa de vendre 300.000 exemplars en tres mesos. Aquí, el tiratge inicial, en castellà i català, s'aproxima als 50.000 exemplars. A més, la Warner Bross i l'Initial Entertainment Grouphave n'han adquirit els drets, gairebé coincidint amb la publicació, per portar al cinema la novel.la, que té com a director candidat, Martin Scorsese. I no és una trilogia. Ni li cal. És, això sí, una d'aquelles perles negres que apareixen només de tant en tant en el bosc embrossat de la literatura i que acaben donant la volta al món.
L'autor es justifica i diu que 'La invenció d'Hugo Cabret' no és exactament una novel.la ni un llibre il.lustrat, ni tampoc una novel.la gráfica, ni un àlbum de fotografies, ni una pel.lícula, però sí que és una combinació de tot plegat. I aquesta és, de fet, la impressió que en traurà el lector.
Hugo Cabret, un brivall orfe —la tradició de l'orfenesa en literatura continua viva—, vol posar en marxa un autòmat perquè té la intuïció que la màquina conserva un secret del seu pare mort, un rellotger amb bones manetes de qui el petit ha heretat la destresa que li serveix per mantenir a l'hora els rellotges de l'estació de tren on Hugo viu d'amagatotis, mig fent de lladregot, fent-se escàpol de l'Inspector del recinte, i on troba un vell venedor de joguines metàl.liques que aguanta cansat de la vida, que té una fillola, Isabelle, apassionada pels llibres, coneguda d'un expert cinèfil, Étienne. Ella és qui acaba cedint al petit rellotger una clau misteriosa per donar corda a l'autòmat del seu pare. I un secret —perquè també hi ha un quadern amb notes i un dibuix que fa l'autòmat—, porta a desvelar-ne un altre d'inesperat: l'especulació que l'autor fa sobre el passat del primer cineasta de ciència-ficció, Georges Méliès, amb la recuperació d'algunes de les seves pel.lícules més cèlebres i el seu retorn a la vida pública gràcies a la perspicàcia d'Hugo i Isabelle.
La novel.la s'ambienta en el París dels anys trenta, època de miratges i revolucions tècniques. Època de cinema en blanc i negre. De pel.lícules de René Clair i Jean Vigo. Però el relat també s'alimenta de mirades enrere, cap a principi de segle, cap al cinema de Georges Méliès i pel.lícules seves com 'Viatge a la Lluna' (1902) —la del coet clavat a l'ull llunàtic—, 'El reialme de les fades' (1903) o 'Vint mil llegües sota el mar' (1906).
El lector de 'La invenció de l'Hugo Cabret' ja s'adona de seguida que es troba davant d'un llibre especial. Sota l'embolcall del típic cartoné, aquest amb coberta ornamentada estil caravanes Circ Raluy, hi ha alguna cosa més. Una acurada edició que li descobreix l'opció de tres mirades diferents: la lectura textual, la lectura gràfica i el moviment dels inicis del del cinema. És per mitjà d'aquesta combinació que les més de cinc-centes pàgines, dividides en dues grans parts, transcorren veloces perquè entre el relat, apareixen les làmines, dibuixades totes a llapis negre, amb retocs de goma d'esborrar, amb difuminats, amb entramat de traços i amb contrastos de llums i ombres, que expliquen, sovint amb impressionants primers plans, sense paraules, escenes de la trama i que, en alguns casos, utilitzen el joc del moviment per la successió ràpida de làmines com les de la màquina de tren que s'acosta a l'estació o les corredisses d'Hugo.
L'autor ha explicat que per a molts dels dibuixos dels personatges de la novel.la s'ha inspirat en persones reals com és el cas del protagonista, Hugo Cabret, que reprodueix a partir del model d'un nen, Garret, que va veure un dia al Museu d'Història Natural de Nova York mirant un espectacle de titelles en el qual l'autor treballava. Va demanar a la seva mare que anessin al seu estudi i, prèviament caracteritzat, en va fer els esbossos que després es converteixen en les làmines del llibre.
En el llibre hi ha, segons el mateix autor, 26.857 paraules (un 35% del volum) i cent cinquanta-vuit làmines dibuixades, moltes a doble pàgina i per tant fan gairebé tres-centes pàgines il.lustrades, a més de reproduccions de fotogrames d'algunes de les pel.lícules del segle passat que s'esmenten i que es troben oportunament reproduïdes en el lloc que correspon dins del text, com 'L'home mosca' (1923), 'L'arribada d'un tren a l'estació de Ciutat' (1895), dels germans Lumière), o 'Accident de tren a l'estació de Montparnasse', un fet real. Un gran FI cinematogràfic de rigor tanca el llibre i uns crèdits aclaridors fan de col.lofó, com a les bones pel.lícules. Només hi falta banda sonora perquè el viatge a la cambra fosca sigui complet.
Per escriure 'La invenció d'Hugo Cabret', Brian Selznick tenia com a llibre de capçalera, des de feia temps, la publicació 'Edison's eve: A Magical History of the Quest for Mechanical Life' (2003), de Gaby Wood. Allà va trobar la història d'un autòmat i també la del francès George Méliès que col.leccionava artefactes mecànics i que en cinema es va distanciar dels germans Lumière perquè ell procedia de l'espectacle de màgia i volia convertir la pantalla gran en un espectacle també màgic. El cas és que la col.lecció d'autòmats de George Méliès va ser arraconada en unes golfes de París fins que van anar a parar a les escombraries.
Així és com Brian Selznick imagina què hauria pogut passat si un brivall de carrer com Hugo hagués trobat els autòmats abandonats de Méliès i així és també com neix, humanitzada, sensible, poètica i mil.limètricament arrodonida, la novel.la 'La invenció de l'Hugo Cabret', de la qual es parlarà des d'ara durant uns quants anys. L'autor Brian Selznick recomana, en una introducció, que el lector faci com si estigués a les fosques, quan es disposi a llegir-lo. D'acord, sí. Però amb els ulls ben oberts perquè ningú no es resistirà a rebobinar la pel.lícula més d'una vegada.
[Andreu Sotorra, 24 desembre 2007]
El més petit de tots
Jaume Cela. El temps que ens toca viure. Il.lustracions de Javier Andrada. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6,95 €. Núm. pàgines.: 143. A partir 12 anys.
Sovint els grans fets històrics s'expliquen millor des de petites experiències personals que no pas a través de documents que amaguen interessos polítics de cada moment determinat. Aquesta novel.la de Jaume Cela (Barcelona, 1949) n'és un cas. Situada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil, l'autor retrata la situació d'una família que, per extensió, podria ser la situació de tantes altres famílies catalanes que es van trobar amb la guerra com un fet inevitable en les seves vides sense cap possibilitat de fugida.
Una àvia és el braç fort de la família, un cop el marit ha mort, el fill és al front i la jove mor en un bombardeig. Només li queda el nét per tirar endavant, malgrat que passa els seus moments de desesperació i de deixar-ho tot, sota la desconfiança que el fill torni de la primera línia en vida.
Novel.la que renuncia a l'acció i a l'aventura en temps de guerra del més petit de la família, com potser seria lògic de pensar tenint en compte que s'adreça a lectors preadolescents. Ben al contrari, l'autor elabora una novel.la relatada en tercera persona però que en molts moments pren un caràcter gairebé de monòleg interior donant veu a l'àvia que té algunes reflexions o confessions en veu alta davant el retrat del seu marit difunt.
Mitjançant una sèrie d'esdeveniments generals que el lector pot relacionar amb algunes de les vivències relatades sovint per testimonis de la guerra civil patida a ciutat i a la rereguarda, la novel.la es mou entre dibuixar un fresc social de l'època i perfilar elspocs interessos que motiven la població assetjada a continuar resistint.
Es pot qualificar d'històrica no tant perquè segueixi una cronologia de fets cabdals per al desenllaç de la guerra civil sinó perquè els pensaments de la principal protagonista ('l'àvia) fan precisament de contrapunt a la fredor esmentada abans que ens arriben ara més que mai de textos divulgatius, històrics, documentals i muntatges audiovisuals sobre el període del desastre entre el 1936 i el 1939, que dóna pas a un altre desastre de postguerra fosc i oprimit.
Fa la impressió que l'autor s'ha vist dominat més pels sentiments del record d'un temps en realitat no viscut per ell, però sí que l'ha influït directament a través de la seva herència familiar, que no pas per la temptació de crear una ficció literària des de la imatge mítica dels nascuts a la postguerra del temps que va tocar viure als seus pares.
Un apropament a la memòria històrica que l'il.lustrador Javier Andrada ha resumit en unes làmines realistes, amb escenes casonales de personatges arran de poble i amb una imatge destacada a coberta que és la recreació d'una de les fotografies que han fet història: la d'un milicià amb correatge, manta i fusell al coll, camí del front, amb el seu fill petit al braç. [Andreu Sotorra, 7 desembre 2007]
Galetes de lletres
Josep M. Fonalleras. Les galetes del Saló de Te Continental. Il.lustracions de Leonard Beard. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6'70 €. Núm. pàgines.: 64. A partir 9 anys.
La fotografia a la qual fa referència en aquest relat Josep M. Fonalleras (Girona,1959), guanyador del premi El Vaixell de Vapor 2007, és una de les més conegudes del pioner en fotoperiodisme català, Agustí Centelles. Unes criatures juguen a afusellar amb escopetes de fusta en plena guerra civil. Es va exposar, amb altres de l'època, al Palau de la Virreina en una mostra d'homenatge a l'autor. I és a partir d'aquesta visita que l'autor crea una situació de mirada cap a la memòria històrica a través d'un avi i la seva néta.
Desvelem una part del secret, que no fa cap mal: l'avi es reconeix en aquella foto. És un dels petits que afusellen de mentida els condemnats de ficció. Fa ja més de quinze anys, imatges similars a la que en el seu dia va fer Centelles amb la seva Leica, arribaven de fotoperiodistes fetes en barris o descampats de Bòsnia on hi havia craitures jugant a la guerra. Per tant, el relat de Fonalleras, malgrat el viatge enrere, manté una referència encara fresca.
La història, segons l'opció narrativa que hagués pres l'autor, hauria pogut desviar-se senzillament cap al record. Però en aquest cas —i aquesta és la guspira que fa atractiu el relat— utilitza l'anada a un cafè de l'avi i la néta, on serveixen unes galetes que, prèvia conxorxa de l'avi i un dels cambrers, porten gravada una lletra majúscula. Cada lletra incita l'avi a explicar a la néta un episodi de la guerra civil en la seva infància: La E d'èxèrcit, la T de tifus, la H d'home volador, la G de guerra...
Seria massa senzill, però, si el relat es limités a aquesta narració. Per això, hi ha una entrada (els escacs) i una sortida (el destí inexorable) que creen els ingredients de sorpresa o de burxada als sentiments del lector.
El relat, breu i rodó, no té fissures. Només s'escapa una mica pel cantó de la ficció quan la petita protagonista és capaç de reunir la majoria de supervivents d'aquella fotografia en una mena de berenar-homenatge al seu avi.
És cert que Internet, a vegades, fa miracles, però la localització a Mèxic d'un dels avis de la fotografia, ara ja mort, i a través d'una escola on el seu fill exerceix de director, simplement amb la recerca del seu nom entre una desena, valora el paper actual de la xarxa molt per damunt del que en realitat acostuma a oferir a l'internauta.
Però la literatura necessita sovint d'aquestes escapades i a vegades la ficció s'anticipa al futur. Si la capacitat d'informació que acumula i acumularà la xarxa creix com sembla previsible, és molt probable que una recerca amb bon resultat com l'esmentada sigui, d'aquí a molt poc temps, el pa de cada dia, sempre, esclar, que algú introdueixi abans la informació a dins.
I quan això passi... ¿caldrà recórrer a la memòria personal com ara, la dels avis, o tot haurà quedat enregistrat fins a tal extrem que un simple clic al teclat ens traurà de qualsevol mena de dubte? En el cas dels protagonistes del relat de Fonalleras seria una llàstima perquè, l'avantatge que tenen és que piquen galetes que, pel que s'intueix, tenen pinta de ser no només portadores de lletres i de memòria sinó de dolçor i d'amistat.
[Andreu Sotorra, 4 desembre 2007]
«Lygia Bojunga és autora brasilera premiada amb el Hans Christian Andersen i l'Astrid Lindgren Memorial Award. La Sabrina està a punt de fer onze anys, però les situacions duríssimes que viu, enmig de conflictes familiars, amorosos i sexuals, no li maten l'empenta per tirar endavant ni li ofeguen l'esperança d'arribar a tenir una família i viure sentint-se estimada de debò. Una novel·la realista sobre la importància de no cedir als xantatges emocionals ni de fer res que íntimament no vulguem fer.»
«Carles Sala i Vila s'ha tret de la màgina un cantant que només pot cantar si està sota la dutxa en una novel·la breu que va guanyar el Premi Vaixell de Vapor.»
«La nit abans de ser armat cavaller, el jove Tiuri ha de prendre una decisió difícil: quedar-se i aconseguir el que sempre ha desitjat o trencar les normes i seguir un desconegut que li demana ajuda. La seva tria farà que emprengui un llarg viatge per acomplir l'encàrrec del Cavaller Negre de l'Escut Blanc. Novel·la de Tonke Dragt, millor llibre dels últims 50 anys als Països Baixos i adaptada al cinema.»
«Sally Nicholls debuta amb una novel·la sobre la mort infantil amb un protagonista d¡onze anys, malalt de leucèmia, que escriu un dietari en els seus últims dies a l'hospital.»
«L'obra de teatre convertida en pel·lícula d'Eric-Emmanuel Schmitt, 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' explica en aquest relat la història del vell adroguer àrab d'un barri de París i l'amistat amb un jove jueu anomenat Momo.»
«Varjak és un gat casolà creat per S.F.Said que ha après a sobreviure entre els gats del carrer. Per fer-ho, ha hagut de recuperar el poder i la força interior que havia heretat dels seus avantpassats. Després de les seves primeres aventures, ara torna, més fort que mai, però també amb una enemiga més poderosa: la Sally Ossos, que coneix, com ell els Set Dominis que donen poder.»
«Un missatge de veu preocupant alerta per mòbil la jove protagonista. Un atractiu noi negre amb un passat tèrbol, amic de la colla, ha desaparegut estranyament i ella creu que li pot haver passat alguna cosa greu. Jordi Sierra i Fabra desgrana un incident que no és tan aïllat com el títol vol fer creure.»
«Canviar d'escola, de casa i de poble a mig curs pot ser una experiència dura, però anar a viure en un casalot abandonat i, a més, trobar amics pel voltant, és símptoma d'aventura i exploració. Novel·la de Pau Joan Hernàndez.»
«L'odissea de l'aventurer desarrelat que acaba trobant-se a si mateix, l'epopeia que exalta els valors del treball i la moral, en vinyetes de còmic i en sèrie de diversos àlbums. En aquest primer, el relat transcorre des que Robinson Crusoe s'embarca a Port de Hull, el 1651, fins al moment dramàtic del naufragi el vaixell. Daniel Defoe il·lustrat per Christophe Gaultier.»
«Nick Sharratt ha creat un àlbum amb làmines de paper ceba per descobrir què s'amaga en cada làmina darrere la boira. Primer amb ombres xineses i després en color, van apareixent les respostes introduïdes per frases breus en cada pàgina. Concepció gràfica suggerent.»
«Bernat Romaní situa a la població de La Garriga una novel·la breu, guanyadora del premi Vaixell de Vapor, amb trets detectivescos gràcies a un treball escolar sobre un rumor de la Guerra Civil que la seva investigació acaba capgirant.»
«Anna Manso, guionista de sèries de televisió, debuta en l'àmbit juvenil, després d'altres novel·les infantils, amb una relat doble sobre dues adolescents i les seves vicissituds».
«L'autor Ed Frank parla a 'Tinka' d'una noia que viu el setge d'una ciutat en guerra —que no s'anomena mai però que, per les referències, és evident que es tracta de Sarajevo, on l'autor va estar una temporada— en un moment intemporal —les guerres i les seves conseqüències no tenen data— i amb les dificultats que comporta estar a l'abast dels atacs dels enemics, des dels turons que envolten la ciutat.»
«Pau Joan Hernàndez s'ha vist temptat novament pel gènere fantàstic, en una novel·la de colla que parteix del realisme i on el joc de rol es barreja amb els vaivens de l'amistat, l'amor i els malentesos. De fons, la lluita entre la vida i la mort. Il·lustracions de José María Casanovas.»
«Una novel.la de Graham Marks en clau de thriller on el protafonista es posa en un seguit d'embolics quan va a la recerca de la seva germana.»
«L'autor alemany, viatjer i periodista, Thomas Fuchs extreu l'experiència pròpia d'uns quants mesos en un camp de treball de Ghana per recrear una trama que comença comprant un poblat per pocs diners i acaba relacionant una noia de setze anys occidental amb el fill del cap del poblat.»
«Valérie Zenatti crea la relació entre una noia israeliana i un noi palestí que es posen en contacte per mitjà del correu electrònic amb la intenció de conèixer millor què passa a l'altra banda del conflicte de cadascú. La relació electrònica epistolar es converteix en una amistat de debò.»
«Josep Lorman reflecteix en aquesta novel.la les seves impressions després d'un viatge a la regió del Rif i recupera personatges de la seva novel.la anterior sobre Saïd.»
Jean-Claude Mourlevat parla de quatre adolescents que fugen d'un orfenat on s'estan en condicions inhumanes els fills dels dissidents d'un país dominat per la dictadura. Novel·la poètica que, amb la seducció de la música com a eix central, acaba enfortint la resistència a iniciar una revolta. Premi France Télévision i Saint Exupéry.
El senyor Gum és un vell amargat que no suporta ni criatures ni bestiar. Viu en una soll però el jardí és una joia. Gràcies a una fada que l'obliga a fer de jardiner a cops de paella. Relat d'Andy Stanton amb personatges i situacions estrafolàries, a les quals el disseny i el cos de lletra intenta adaptar-se.
Chris Riddell, autor i il·lustrador, en els seus llibres transporten a l'imaginari literari del segle passat. Dibuixos a llapis, traços senzills, trets físics i disseny de vestuari estil vintage. Intriga i aventura en ambients quotidians. Un joc de postals desplegables rematen el llibre.
Joan Cavallé fa entrar Eva al bosc iniciàtic on tots els misteris es desvelen perquè entengui millor el món.
Miquel Desclot transgredeix la personalitat de Patufets i Ventafocs literaris en un conte breu per a primers lectors.
«La novel.la de Geraldine McCaughrean parla d'una expedició a l'Antàrtida plena de riscos en què es troba una jove protagonista de catorze anys exposada als deliris aventurers del seu oncle enfebrat pel continent de gel.»
«Josep M. Fonalleras va obtenir el premi El Vaixell de Vapor amb un relat inspirat en una fotografia d'Agustí Centelles exposada al Palau de la Virreina de Barcelona i que recrea posant en joc un avi i la seva néta.»
«Novel.la singular de Brian Selznick que obre una porta innovadora en l'edició i el llibre de disseny i que combina el relat gràfic amb el gènere fantàstic, a més de relacionar la literatura d'imaginació amb els inicis del cinema en una especulació sobre el pioner francès, Georges Méliès.»
«A 'El col.leccionista de morts', Justin Richards basteix una història ambientada en el Londres típic del cinema i la literatura farcida de boira, en ple segle XIX, amb personatges com el pillastre Eddie Hopkins —que sembla un Oliver Twist extret de Dickens— i personatges adults d'abric, capa i barret, que es mouen entre bastidors del Museu Britànic amb la missió d'estudiar fenòmens inexplicables. Ah!, i una jove intrèpida avançada al seu temps»
«Justin Richards acumula bé les lliçons del gènere i les explota al màxim. Diria que veu, a 'El col.leccionista de morts', per qüestions generacionals, el món del segle XIX amb ulls del segle XXI, que vol dir, amb ulls influïts per la imatge, sobretot l'animació, el còmic i el cinema, tres influències que barrejades amb el pòsit literari que sembla que arrossega de Poe, Stevenson, Shelley i família tota li serveixen per crear una trama àgil i una novel.la llarga.»
«Jaume Cela fa una mirada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil amb el retrat d'una família que té l'àvia com a puntal de la casa.»
«En un centre d'ensenyament, prestigiós durant generacions per la preparació esportiva dels alumnes, desapareix sense explicació aparent el trofeu més valuós de la seva història, després en desapareixeran més i començarà a esfumar-se la cara d'alguns jugadors de les fotografies dels equips campions, què s'amaga darrere de tots aquests fets és el que proposa esclarir l'inspector Garrofa, el protagonista d''El crim de la hipotenusa', d'Emili Teixidor.»
«El dimoni Cucarell d'aquest conte de CaterinaValriu és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor.»
«Joyce Carol Oates narra a 'Sexy' la venjança d'un grup d'alumnes suspesos que fa córrer la veu de falsos abusos sexuals que compromet públicament un professor que és investigat pel seu entorn. La reacció d'un jove atractiu que dubta de la veritat és l'eix d'aquesta novel.la de l'autora nord-americana.»
«Un dels aiguats del sud més famosos de tots els temps va ser el que es coneix com l'aiguat de Santa Tecla. La tardor, des de sempre, és traïdora i, a secà, allà on, passat l'estiu, tot sembla terra de crosta, en poques hores, una riuada s'ho pot emportar tot i arrossegar les relíquies abandonades barrancs amunt.»
«Amélie Couture fa de la seva protagonista un personatge rebel a causa de les circumstàncies. La pèrdua de l'àvia, amb qui vivia després de la separació dels pares en un poble petit —espai geogràfic que permet a l'autora recrear-se en impressions de caire líric que no enfarfeguen el text—, porta la criatura a caure en la tristesa i en una indignació amb ella mateixa i amb la vida.»
«'Quan tot comença' és una novel.la estructurada en tres parts, però en realitat té dos grans blocs interns: el de la novel.la del paisatge perdut de l'autor —la Cala Figuera, de Santanyí— i una trama que creix en dosi de passió fins a convertir-se en explosió dramàtica.»
«Edició en doble àlbum, infants i adults, que té com a origen el film del mateix títol, 'Azur i Asmar', de Michel Ocelot. Les làmines il.lustrades són extretes de la versió cinematogràfica que explica com dos germans enfrontats volen alliberar la Fada dels Follets.»
«Adaptació de Manel Riera-Eures amb il.lustracions de Mercè López. Àlbum per a lectura compartida entre adults i petits, amb fragments impresos en lletra lligada per fomentar la lectura autònoma a través de grans històries clàssiques.»
«Amb un text d'Eduard Màrquez i il.lustracions de Lluís Filella, en àlbums per llegir a dues veus, adults i petits, l'adaptació dóna a conèixer els trets bàsics del conte popular i introdueix el lector en l'interès per la lectura en solitari gràcies als dos tipus de lletra.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
