Brian Selznick. «La invenció de l'Hugo Cabret». Traducció de Josep Sampere. Il.lustracions de l'autor. Editorial Cruïlla / SM. Barcelona, 2007. Preu: 20,50 €. Núm. pàgines.: 533. A partir 12 anys.
Extraordinari i fascinant a la vegada. Un volum com aquest obre la porta a una línia innovadora en l'edició i en el llibre de disseny. Imaginem-nos que l'autor hagués escrit només el relat. No hauria passat de ser una atractiva i intrigant novel.la d'imaginació, més pròxima a la ciència-ficció que no pas a la fantasia. Però l'autèntic valor de 'La invenció de l'Hugo Cabret' rau en la concepció global que en fa l'autor, des del text a les làmines dibuixades a llapis i el disseny global de l'edició, amb pàgines completament dibuixades negres o amb pàgines blanques ribetejades de negre, com si fossin fotogrames, i que acaben creant una sensació de capsa de cinema.
Brian Selznick (East Brunswick, New Jersey, EUA, 1966) va estudiar a The Rhode Island School of Design. La influència, doncs, és evident. Més il.lustrador que escriptor, amb uns inicis fins i tot de llibreter, a la llibreria infantil Eeyore’s de Nova York, la història de l'Hugo Cabret, publicada per Scholastic Press a Nova York, s'ha convertit en un dels cinc llibres del 2007 més venuts als EUA, li ha valgut la distinció d'un Quill Award (atorgat per la Reed Business Information i la NBC a les edicions anuals) i, només a Anglaterra —els lectors anglesos on posen l'ull posen el llibre— ha tingut la sorpresa de vendre 300.000 exemplars en tres mesos. Aquí, el tiratge inicial, en castellà i català, s'aproxima als 50.000 exemplars. A més, la Warner Bross i l'Initial Entertainment Grouphave n'han adquirit els drets, gairebé coincidint amb la publicació, per portar al cinema la novel.la, que té com a director candidat, Martin Scorsese. I no és una trilogia. Ni li cal. És, això sí, una d'aquelles perles negres que apareixen només de tant en tant en el bosc embrossat de la literatura i que acaben donant la volta al món.
L'autor es justifica i diu que 'La invenció d'Hugo Cabret' no és exactament una novel.la ni un llibre il.lustrat, ni tampoc una novel.la gráfica, ni un àlbum de fotografies, ni una pel.lícula, però sí que és una combinació de tot plegat. I aquesta és, de fet, la impressió que en traurà el lector.
Hugo Cabret, un brivall orfe —la tradició de l'orfenesa en literatura continua viva—, vol posar en marxa un autòmat perquè té la intuïció que la màquina conserva un secret del seu pare mort, un rellotger amb bones manetes de qui el petit ha heretat la destresa que li serveix per mantenir a l'hora els rellotges de l'estació de tren on Hugo viu d'amagatotis, mig fent de lladregot, fent-se escàpol de l'Inspector del recinte, i on troba un vell venedor de joguines metàl.liques que aguanta cansat de la vida, que té una fillola, Isabelle, apassionada pels llibres, coneguda d'un expert cinèfil, Étienne. Ella és qui acaba cedint al petit rellotger una clau misteriosa per donar corda a l'autòmat del seu pare. I un secret —perquè també hi ha un quadern amb notes i un dibuix que fa l'autòmat—, porta a desvelar-ne un altre d'inesperat: l'especulació que l'autor fa sobre el passat del primer cineasta de ciència-ficció, Georges Méliès, amb la recuperació d'algunes de les seves pel.lícules més cèlebres i el seu retorn a la vida pública gràcies a la perspicàcia d'Hugo i Isabelle.
La novel.la s'ambienta en el París dels anys trenta, època de miratges i revolucions tècniques. Època de cinema en blanc i negre. De pel.lícules de René Clair i Jean Vigo. Però el relat també s'alimenta de mirades enrere, cap a principi de segle, cap al cinema de Georges Méliès i pel.lícules seves com 'Viatge a la Lluna' (1902) —la del coet clavat a l'ull llunàtic—, 'El reialme de les fades' (1903) o 'Vint mil llegües sota el mar' (1906).
El lector de 'La invenció de l'Hugo Cabret' ja s'adona de seguida que es troba davant d'un llibre especial. Sota l'embolcall del típic cartoné, aquest amb coberta ornamentada estil caravanes Circ Raluy, hi ha alguna cosa més. Una acurada edició que li descobreix l'opció de tres mirades diferents: la lectura textual, la lectura gràfica i el moviment dels inicis del del cinema. És per mitjà d'aquesta combinació que les més de cinc-centes pàgines, dividides en dues grans parts, transcorren veloces perquè entre el relat, apareixen les làmines, dibuixades totes a llapis negre, amb retocs de goma d'esborrar, amb difuminats, amb entramat de traços i amb contrastos de llums i ombres, que expliquen, sovint amb impressionants primers plans, sense paraules, escenes de la trama i que, en alguns casos, utilitzen el joc del moviment per la successió ràpida de làmines com les de la màquina de tren que s'acosta a l'estació o les corredisses d'Hugo.
L'autor ha explicat que per a molts dels dibuixos dels personatges de la novel.la s'ha inspirat en persones reals com és el cas del protagonista, Hugo Cabret, que reprodueix a partir del model d'un nen, Garret, que va veure un dia al Museu d'Història Natural de Nova York mirant un espectacle de titelles en el qual l'autor treballava. Va demanar a la seva mare que anessin al seu estudi i, prèviament caracteritzat, en va fer els esbossos que després es converteixen en les làmines del llibre.
En el llibre hi ha, segons el mateix autor, 26.857 paraules (un 35% del volum) i cent cinquanta-vuit làmines dibuixades, moltes a doble pàgina i per tant fan gairebé tres-centes pàgines il.lustrades, a més de reproduccions de fotogrames d'algunes de les pel.lícules del segle passat que s'esmenten i que es troben oportunament reproduïdes en el lloc que correspon dins del text, com 'L'home mosca' (1923), 'L'arribada d'un tren a l'estació de Ciutat' (1895), dels germans Lumière), o 'Accident de tren a l'estació de Montparnasse', un fet real. Un gran FI cinematogràfic de rigor tanca el llibre i uns crèdits aclaridors fan de col.lofó, com a les bones pel.lícules. Només hi falta banda sonora perquè el viatge a la cambra fosca sigui complet.
Per escriure 'La invenció d'Hugo Cabret', Brian Selznick tenia com a llibre de capçalera, des de feia temps, la publicació 'Edison's eve: A Magical History of the Quest for Mechanical Life' (2003), de Gaby Wood. Allà va trobar la història d'un autòmat i també la del francès George Méliès que col.leccionava artefactes mecànics i que en cinema es va distanciar dels germans Lumière perquè ell procedia de l'espectacle de màgia i volia convertir la pantalla gran en un espectacle també màgic. El cas és que la col.lecció d'autòmats de George Méliès va ser arraconada en unes golfes de París fins que van anar a parar a les escombraries.
Així és com Brian Selznick imagina què hauria pogut passat si un brivall de carrer com Hugo hagués trobat els autòmats abandonats de Méliès i així és també com neix, humanitzada, sensible, poètica i mil.limètricament arrodonida, la novel.la 'La invenció de l'Hugo Cabret', de la qual es parlarà des d'ara durant uns quants anys. L'autor Brian Selznick recomana, en una introducció, que el lector faci com si estigués a les fosques, quan es disposi a llegir-lo. D'acord, sí. Però amb els ulls ben oberts perquè ningú no es resistirà a rebobinar la pel.lícula més d'una vegada.
[Andreu Sotorra, 24 desembre 2007]
El més petit de tots
Jaume Cela. El temps que ens toca viure. Il.lustracions de Javier Andrada. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6,95 €. Núm. pàgines.: 143. A partir 12 anys.
Sovint els grans fets històrics s'expliquen millor des de petites experiències personals que no pas a través de documents que amaguen interessos polítics de cada moment determinat. Aquesta novel.la de Jaume Cela (Barcelona, 1949) n'és un cas. Situada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil, l'autor retrata la situació d'una família que, per extensió, podria ser la situació de tantes altres famílies catalanes que es van trobar amb la guerra com un fet inevitable en les seves vides sense cap possibilitat de fugida.
Una àvia és el braç fort de la família, un cop el marit ha mort, el fill és al front i la jove mor en un bombardeig. Només li queda el nét per tirar endavant, malgrat que passa els seus moments de desesperació i de deixar-ho tot, sota la desconfiança que el fill torni de la primera línia en vida.
Novel.la que renuncia a l'acció i a l'aventura en temps de guerra del més petit de la família, com potser seria lògic de pensar tenint en compte que s'adreça a lectors preadolescents. Ben al contrari, l'autor elabora una novel.la relatada en tercera persona però que en molts moments pren un caràcter gairebé de monòleg interior donant veu a l'àvia que té algunes reflexions o confessions en veu alta davant el retrat del seu marit difunt.
Mitjançant una sèrie d'esdeveniments generals que el lector pot relacionar amb algunes de les vivències relatades sovint per testimonis de la guerra civil patida a ciutat i a la rereguarda, la novel.la es mou entre dibuixar un fresc social de l'època i perfilar elspocs interessos que motiven la població assetjada a continuar resistint.
Es pot qualificar d'històrica no tant perquè segueixi una cronologia de fets cabdals per al desenllaç de la guerra civil sinó perquè els pensaments de la principal protagonista ('l'àvia) fan precisament de contrapunt a la fredor esmentada abans que ens arriben ara més que mai de textos divulgatius, històrics, documentals i muntatges audiovisuals sobre el període del desastre entre el 1936 i el 1939, que dóna pas a un altre desastre de postguerra fosc i oprimit.
Fa la impressió que l'autor s'ha vist dominat més pels sentiments del record d'un temps en realitat no viscut per ell, però sí que l'ha influït directament a través de la seva herència familiar, que no pas per la temptació de crear una ficció literària des de la imatge mítica dels nascuts a la postguerra del temps que va tocar viure als seus pares.
Un apropament a la memòria històrica que l'il.lustrador Javier Andrada ha resumit en unes làmines realistes, amb escenes casonales de personatges arran de poble i amb una imatge destacada a coberta que és la recreació d'una de les fotografies que han fet història: la d'un milicià amb correatge, manta i fusell al coll, camí del front, amb el seu fill petit al braç. [Andreu Sotorra, 7 desembre 2007]
Galetes de lletres
Josep M. Fonalleras. Les galetes del Saló de Te Continental. Il.lustracions de Leonard Beard. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6'70 €. Núm. pàgines.: 64. A partir 9 anys.
La fotografia a la qual fa referència en aquest relat Josep M. Fonalleras (Girona,1959), guanyador del premi El Vaixell de Vapor 2007, és una de les més conegudes del pioner en fotoperiodisme català, Agustí Centelles. Unes criatures juguen a afusellar amb escopetes de fusta en plena guerra civil. Es va exposar, amb altres de l'època, al Palau de la Virreina en una mostra d'homenatge a l'autor. I és a partir d'aquesta visita que l'autor crea una situació de mirada cap a la memòria històrica a través d'un avi i la seva néta.
Desvelem una part del secret, que no fa cap mal: l'avi es reconeix en aquella foto. És un dels petits que afusellen de mentida els condemnats de ficció. Fa ja més de quinze anys, imatges similars a la que en el seu dia va fer Centelles amb la seva Leica, arribaven de fotoperiodistes fetes en barris o descampats de Bòsnia on hi havia craitures jugant a la guerra. Per tant, el relat de Fonalleras, malgrat el viatge enrere, manté una referència encara fresca.
La història, segons l'opció narrativa que hagués pres l'autor, hauria pogut desviar-se senzillament cap al record. Però en aquest cas —i aquesta és la guspira que fa atractiu el relat— utilitza l'anada a un cafè de l'avi i la néta, on serveixen unes galetes que, prèvia conxorxa de l'avi i un dels cambrers, porten gravada una lletra majúscula. Cada lletra incita l'avi a explicar a la néta un episodi de la guerra civil en la seva infància: La E d'èxèrcit, la T de tifus, la H d'home volador, la G de guerra...
Seria massa senzill, però, si el relat es limités a aquesta narració. Per això, hi ha una entrada (els escacs) i una sortida (el destí inexorable) que creen els ingredients de sorpresa o de burxada als sentiments del lector.
El relat, breu i rodó, no té fissures. Només s'escapa una mica pel cantó de la ficció quan la petita protagonista és capaç de reunir la majoria de supervivents d'aquella fotografia en una mena de berenar-homenatge al seu avi.
És cert que Internet, a vegades, fa miracles, però la localització a Mèxic d'un dels avis de la fotografia, ara ja mort, i a través d'una escola on el seu fill exerceix de director, simplement amb la recerca del seu nom entre una desena, valora el paper actual de la xarxa molt per damunt del que en realitat acostuma a oferir a l'internauta.
Però la literatura necessita sovint d'aquestes escapades i a vegades la ficció s'anticipa al futur. Si la capacitat d'informació que acumula i acumularà la xarxa creix com sembla previsible, és molt probable que una recerca amb bon resultat com l'esmentada sigui, d'aquí a molt poc temps, el pa de cada dia, sempre, esclar, que algú introdueixi abans la informació a dins.
I quan això passi... ¿caldrà recórrer a la memòria personal com ara, la dels avis, o tot haurà quedat enregistrat fins a tal extrem que un simple clic al teclat ens traurà de qualsevol mena de dubte? En el cas dels protagonistes del relat de Fonalleras seria una llàstima perquè, l'avantatge que tenen és que piquen galetes que, pel que s'intueix, tenen pinta de ser no només portadores de lletres i de memòria sinó de dolçor i d'amistat.
[Andreu Sotorra, 4 desembre 2007]
Un altre home de ferro
Justin Richards. El col.leccionista de morts (2 volums). Traducció de Lluïsa Moreno. Il.lustracions de Ramon Rosanas. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.
Els anglesos que llegeixen, veuen la televisió, van de tant en tant al teatre i s'interessen pels temes divulgatius de la ciència coneixen segurament Justin Richards, coetani nascut el 1961, perquè és autor de sèries literàries més que populars com 'Invisible Detective' i 'Doctor Who'; és també guionista i dramaturg i té un catàleg de publicacions considerable, entre les quals hi ha una trentena de novel.les com 'Time Zero', 'The Caos Code' i 'The Death Collector'.
Aquesta última és la que s'ha traduït ara al català. Les referències que planen sobre 'El col.leccionista de morts' passen per influències com les d'Edgar Allan Poe on el terror, l'aventura, la investigació gairebé detectivesca i l'esporgada del costat fosc de l'ànima suren com si res.
També es podria dir que Justin Richards s'empara en la creació de Frankenstein i la veta que va obrir en el seu dia Mary Shelley des del llac Léman. I encara es podria al.legar que s'emmiralla en 'L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde', de Robert Louis Stevenson.
Però el fet és que, de totes les referències, qui hi surt guanyant és Ted Hugues (Mytholmroyd, York 1930 - Londres 1998), pseudònim d'Edward James Hughes i marit de la també poeta Sylvia Plath. Ted Hughes és autor de dues novel.les que semblen pensades per acontentar la igualtat de gènere, 'L'home de ferro' i 'La dona de ferro', la primera convertida en pel.lícula ('The Iron Geant', amb un títol fídel a l'original), dirigida per Brad Bird el 1999, i és la que més recorda la trama d''El col.leccionista de morts' on també hi ha un infant —en aquest cas contemporani— i un robot com a protagonistes.
A 'El col.leccionista de morts', Justin Richards basteix una història ambientada en el Londres típic del cinema i la literatura farcida de boira, en ple segle XIX, amb personatges com el pillastre Eddie Hopkins —que sembla un Oliver Twist extret de Dickens— i personatges adults d'abric, capa i barret, que es mouen entre bastidors del Museu Britànic amb la missió d'estudiar fenòmens inexplicables. Ah!, i una jove intrèpida avançada al seu temps.
Tot comença amb el robatori que Eddie Hopkins fa al carrer d'una cartera que, pel que es veu, té més valor per un retall de paper que hi amaga que no pas pels diners que hi pogués guardar. De fet, tot comença amb el robatori de dues carteres. I gràcies a aquesta dualitat, entren en joc una sèrie de personatges que mai no es podien imaginar que es veurien al límit de creure el que arribarien a veure, com la transformació d'un cadàver en un monstre mecànic disposat a obeir les ordres malèfiques del seu constructor.
Molt de soroll de cargols i de ferralla, doncs, i algunes teories científiques que miren de resoldre el conflicte. També les batalles entre bons i dolents omplen bona part de la trama. I l'existència d'un ou de dinosaure —en homenatge a la fantasia més medieval— ho acaba d'arrodonir tot.
El més destacable de la novel.la de Justin Richards, doncs, no és tant la més o menys originalitat del tema, que sembla que no té cap interès a amagar que segueix els esquemes del gènere de ciència-ficció, sinó el recorregut que fa i la situació en què mou i situa els personatges, així com la descripció i l'ambientació que creen el clima que li cal al lector per entrar en el misteri d'un cas tan estrany com el del doctor Jekyll i, a la vegada, tan admès i secretament guardat anys i panys, a pesar de la seva transcendència.
Justin Richards acumula bé les lliçons del gènere i les explota al màxim. Diria que veu, per qüestions generacionals, el món del segle XIX amb ulls del segle XXI, que vol dir, amb ulls influïts per la imatge, sobretot l'animació, el còmic i el cinema, tres influències que barrejades amb el pòsit literari que sembla que arrossega de Poe, Stevenson, Shelley i família tota li serveixen per crear una trama àgil i una novel.la llarga —amb vocació de bestseller i cartoné— que l'editorial s'ha resistit a situar en una publicació singular i ha dividit en dos volums en rústica de la tradicional col.lecció d'El Vaixell de Vapor.
L'il.lustrador Ramon Rosanas ha remarcat en les làmines de les cobertes dels dos volums l'ambient emboirat del Londres que Justin Richards retrata: l'entrada d'un cementiri, la típica torre del rellotge i un cotxe de cavalls. A l'interior, ha optat per perfils, siluetes, ombres i molta negror, donant vida a algunes de les seqüències de la novel.la més àlgides i accentuant aquesta mirada amb les expressions dels personatges que viuen episodis de terror i perills només superables gràcies a la llicència de la fantasia i de la ficció on tot, o gairebé tot, és possible.
[Andreu Sotorra, 6 agost 2007]
Emili Teixidor. El crim del triangle equilàter. Il.lustracions de Pep Brocal. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.
L'inspector Garrofa ja fa anys que va néixer. La seva primera incursió d'intriga literària va ser el 1988 amb 'El crim de la Hipotenusa', primer a l'Editorial Edebé, i anys després, a la mateixa col.lecció de l'Editorial Cruïlla on ara ha publicat 'El crim del triangle equilàter'. Les dues novel.les es troben en castellà, no pas a SM, sinó a la sèrie Camaleón, de Planeta-Oxford, per cert, una col.lecció discreta, que fa poc soroll, tan poc, que la seva parenta en català passa gairebé desapercebuda.
El personatge de l'inspector Garrofa, d'Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) és un investigador per deducció i acumulació de dades científiques, a més de refiar-se d'una bona dosi d'intuïció. Aquí, però, els prop de vint anys transcorreguts des de la seva primera recerca de la professora de matemàtiques Hipotenusa, no han passat debades. L'inspector, que s'envolta de joves col.laboradors, a banda de la narradora a qui li encarrega que deixi escrita la història de l'Equilàter, viu també el món d'Internet amb totes les seves bondats i les seves maldats.
L'autor s'hi ha posat amb ganes i li ha sortit una novel.la d'intriga llarga (235 pàgs) —massa relaxada a l'inici—, que arrenca de debò a la segona meitat i que troba el seu autèntic sentit quan la trama porta a relacionar el cas del Triangle Equilàter amb episodis històrics tan decisius per a l'Europa de la segona meitat del segle passat com la Nit dels Ganivets Llargs (1934) o la Nit dels Vidres Trencats (1938), dues de les primeres atrocitats sonades de Hitler i els seus. Després, recorrerà encara una repassada històrica a la guerra civil espanyola, l'exili, la dictadura franquista i la resistència dels maquis. I aprofitant que en Garrofa tracta amb criatures, més que amb delinqüents, la dosi de classe subtil d'història està servida.
A l'estil de la dama negra, P.D. James, una de les mestres de la intriga —guardonada aquest any amb el premi Carvalho BCN Negra català—, amb la seva novel.la 'Mort al seminari', que transcorre en un medi absolutament interior i tancat, Emili Teixidor situa la trama d''El crim del Triangle Equilàter' també en un centre d'èlit esportiu, de llarga tradició familiar, cosa que, com ha fet J.K.Rowling amb la nissaga Potter, li permet relacionar el passat dels avis, pares i néts que han trepitjat el mateix centre.
La intriga rau en la desaparició de copes, l'aparició de misterioses marques a la sala de les vitrines dels trofeus, i la constatació que uns triangles equilàters són la marca "del Zorro" de qui fa les malifetes en el centre educatiu. Aquí és on la novel.la arrenca excessivament relaxada a la primera part, en els capítols de les desaparicions i les conjectures, quan situa el lector en el que després l'haurà de portar al desenllaç esclatant del misteri.
Arribats al clímax de la investigació, però, el ritme —com deia— arrenca inesperadament i, per a sorpresa del lector desconfiat, arrenca, a més, ple de contingut que, en una llambregada, li dóna a conèixer com es poden relacionar els primers fets del naixent nazisme a Alemanya amb les circumstàncies del franquisme i el seu llarg període de règim de dictadura.
Si un dels antics components d'un equip gloriós del centre educatiu —avi d'un noi que torna aquí després de l'exili familiar— no hagués entrat en joc a través del seu jove successor, no existiria el que l'autor anomena 'El crim del Triangle Equilàter'. Però la por que el retorn dels descendents d'aquell vell personatge descobreixi un passat fosc d'un parell de germans bessons col.laboradors dels nazis, fa que la trama enfili camins propis de bandes organitzades, lògies o màfies que no només actuen sinó que estan adaptades a la facilitat comunicativa d'Internet i que es donen a conèixer no per venjar-se de res sinó per fer justícia de qui es mereix la restitució del seu nom. La novel.la assimila així, diferents registres del gènere d'intriga i se surt dels cànons establerts del gènere policíac, en part perquè en Garrofa va a la seva i en part també perquè l'autor ho vol.
És de suposar que per coherència amb l'edició del primer cas de l'Inspector Garrofa, l'actual ha estat publicada en la sèrie Taronja de Cruïlla, per a lectors a partir de 9 anys, però en realitat és una novel.la que requereix la comprensió, quan s'entra a la segona part, de lectors més madurs, almenys de 12 anys endavant, cosa que ha fet l'edició en castellà i que també aquest comentarista recomana a possibles futurs lectors en català.
[Andreu Sotorra, 30 juliol 2007]
La mentida com a revenja
Joyce Carol Oates. Sexy. Traducció de Josep Sampere. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 15 anys.
Costa més d'atrapar un coix que un mentider, diuen. I això és el que li passa al jove protagonista d'aquesta novel.la, una de les poques que, juntament amb 'Ulls verds' i 'Xerres massa', les dues també publicades per Cruïlla, l'autora Joyce Carol Oates (Lockport, Nova York, 1938) ha destinat a lectors joves amb una certa maduresa lectora. Autora de teatre, assaig, poesia, contes i novel.la, premi Pulitzer en tres ocasions i candidata al Premi Nobel de Literatura més d'una vegada, si un no sabés que d'aquí a un any en complirà setanta i no n'hagués sentit a parlar mai, es podria pensar que es tracta d'una autora debutant, encara jove, que coneix a fons el món dels adolescents.
S'ha etiquetat a Joyce Carol Oates com una autora que tendeix a la sang i el fetge en les seves novel.les. I alguna cosa d'això hi ha a 'Sexy'. Però, així com el títol és enganyós, la violència també hi passa de volada. En tot cas, en aquesta novel.la, Joyce Carol Oates carrega les tintes sobre una altra mena de violència: la violència verbal, la maldat de la venjança i l'ús de la mentida com a revenja.
La víctima, un professor de llengua d'institut. El mòbil, la imputació d'uns falsos abusos sexuals a menors. L'anècdota, un remolí de mentides creat per un grup d'estudiants seus i que els adults, el professorat, la policia i els pares, ajuden a fer gros sense ni tan sols preocupar-se de la seva veracitat.
Som ja al segle XXI —la novel.la transcorre el 2004—, i les notícies tenen sovint una base fonamentada en la rumorologia i la mentida. Això obeeix, de fet, a un vell costum de la humanitat: "Digue'n mal que alguna cosa en queda". I el que queda del mal que la víctima de 'Sexy' rep és la seva caiguda en picat, l'enfonsament personal i el suïcidi, simulat amb un accident d'automòbil.
Quan Joyce Carol Oates va començar a publicar, a la dècada dels seixanta del segle passat, després de la mort de William Faulkner, el 1962, se la va comparar amb el que havia estat considerat un dels grans novel.listes de la narrativa nord-americana. Però així com Faulkner té un fons pessimista i tràgic, a vegades macabre i sanguinari, Joyce Carol Oates reprèn aquesta tendència realista amb una èpica aplicada al seu temps i, a 'Sexy', intenta fer surar a la superfície —la simbologia de la piscina es manté en bona part del relat— una sortida positiva per al seu personatge.
Tot el que la trama de la novel.la té d'atractiu per la descripció, el retrat psicològic dels personatges i la netedat de llenguatge —la versió catalana hi ajuda, esclar—, només es dilueix una mica al final, com si l'autora, un cop consumat el suïcidi de la víctima de la falsedat i l'assetjament juvenil, ja hagués complert la seva missió i tingués pressa per trobar una fuita d'escapament per al seu jove heroi: una festa disbauxada on mitja dotzena dels joves convidats acaben a trompades i on el sexe inesperat d'una nit de gresca ho purifica tot, com si l'embolat que ha costat la vida del professor, malgrat que la policia investigava el cas, s'hagués resolt amb la fugida personal dels fautors endavant.
Pel camí, Joyce Carol Oates, això sí, no s'ha estat de destil.lar una dura crítica contra la hipocresia i la mentida de la societat que retrata i contra les conseqüències de les influències massificadores que fomenten entre els més joves situacions tràgiques, justificades per ells, a 'Sexy', com una broma de mal gust semblant a aquelles bromes que es fan entre pa i pa en els programes televisius. [Andreu Sotorra, 21 juny 2007]
Plouen cairats de punta
Margarida Aritzeta. Aigües de tardor. Col.lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.
Un lector afeccionat a la sociologia i als comportaments humans podria concloure, després de llegir aquesta novel.la de Margarida Aritzeta (Valls, 1953), que els protagonistes són víctimes de la violència de gènere. Malgrat que el fenomen de la violència de parella —definició contemporània dels crims passionals del segle passat— hi és sense que arribi la sang al riu, diria que l'autora pretén alguna cosa més que gratar en la ferida de l'actualitat.
I alguna cosa més vol dir ampliar la visió, com fa un zoom, del paisatge físic i del paisatge humà que li és molt pròxim o, en tot cas, li és també nostàlgic per la transfiguració del pas del temps. I com a justificació de la trama, sí, el conflicte d'una parella jove que serveix perquè la noia s'adoni de com és el xicot que estima i ell s'ensorri només de saber que la xicota li ha descobert la flaca.
Un dels aiguats del sud més famosos de tots els temps va ser el que es coneix com l'aiguat de Santa Tecla. La tardor, des de sempre, és traïdora i, a secà, allà on, passat l'estiu, tot sembla terra de crosta, en poques hores, una riuada s'ho pot emportar tot i arrossegar les relíquies abandonades barrancs amunt.
Als protagonistes de la novel.la els passa una cosa semblant que als aiguats de tardor: mentre la rutina de cada dia sembla encrostonada per la sequera, de cop i volta, s'esfondra sota l'embat del nervi descontrolat. Així com l'aiguat desenterra camins esborrats, els conflictes sobtats i violents de parella acostumen també a desenterrar i descobrir reaccions desconegudes.
Estructurada en tres parts (El foraster, La riuada i El molí), la novel.la transita, sense presses, a pas d'excursionista observador, amb mirada atenta i descripcions esplaiades de bon llenguatge per camins enfangats, masies abandonades, molins enrunats i un paisatge que té l'avellaner perdut com a eix d'orientació.
Del mercat de la plaça de la vila als records de la guerra de Cambodja. Dels heroismes de la selva bèl.lica a la supervivència del camp revoltat per les aigües. Entremig, policies municipals, mossos d'esquadra, una guitarra, una moto i una batuda de rescat que porta al desenllaç i que és l'embolcall decoratiu que fa falta a una trama que no deixa de tenir també una certa dosi d'aventura adolescent. [Andreu Sotorra, 7 juny 2007]
La vaga de la vida
Amélie Couture. No, no i no! Traducció d'Enric Tudó. Il.lustracions de Juliet Pomés. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 7 anys.
La novel.la és tan breu que gairebé no dóna temps a pair la riquesa de fons que amaga. L'autora Amélie Couture (França, 1972) va debutar fa cinc anys amb aquest relat per als lectors primerencs sobre la superació de la mort i el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat, en aquest cas, l'àvia de la protagonista.
Publicista d'ofici, l'autora no s'ha deixat influir per la tendència literària abocada al gènere fantàstic i s'ha arriscat a ser titllada de melodramàtica amb un argument realista que, si bé no és absolutament nou —la mort explicada als petits ha estat tocada aquí sovint—, sí que la presenta amb un tractament fresc, com si no passés, cosa que la fa una novel.la atractiva pel recorregut que obliga a fer al lector entre el que es diu i el que no es diu.
Amélie Couture fa de la seva protagonista un personatge rebel a causa de les circumstàncies. La pèrdua de l'àvia, amb qui vivia després de la separació dels pares en un poble petit —espai geogràfic que permet a l'autora recrear-se en impressions de caire líric que no enfarfeguen el text—, porta la criatura a caure en la tristesa i en una indignació amb ella mateixa i amb la vida.
Per això decideix fer la seva personal revolució i es declara en vaga. En vaga de tot. Vaga de colònies, vaga de menjar, vaga de parlar, vaga de jugar, vaga d'entendre el pare i la seva nova companya, vaga de canviar de residència del camp a la ciutat... El contrast entre la seva actitud i la inicial incomprensió del pare provoca alguna situació mig aventurera, com la de fugir amb un germà petit, fill de la nova companya, actitud que fa reaccionar els adults i fa avançar el relat cap a un final positiu.
El títol original no enganya: La grève de la vie. Actes Sud la va publicar fa cinc anys i va ser escollida pels lectors joves per al premi Chronos. En català, canvia de títol, més cridaner, i d'il.lustracions, molt millor la coberta catalana i, a l'interior, amb unes làmines de to suau, que respiren tendresa, de classicisme radical, i que alteren la realitat només en la làmina de l'àvia, amb davantal i monyo del temps de la picor, lluny de la d'una àvia d'avui en dia que té una néta de vuit o nou anys. [Andreu Sotorra, 3 maig 2007]
Amb regust de salabror
Pere Pons. Quan tot comença. Col.lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.
Amb aquesta novel.la, Pere Pons (Santanyí, 1946) va obtenir el premi Gran Angular de l'última edició. Representa també el retorn de l'autor després de deu anys. I ho fa amb una novel.la que torna als orígens, al paisatge d'una de les seves primeres novel.les, 'L'Estret del Temps' (Cruïlla, 1990), que també aleshores va obtenir el premi Gran Angular, com aquesta.
'Quan tot comença' és una novel.la estructurada en tres parts, però en realitat té dos grans blocs interns: el de la novel.la del paisatge perdut de l'autor —la Cala Figuera, de Santanyí— i una trama que creix en dosi de passió fins a convertir-se en explosió dramàtica.
Hi ha doncs, un pols entre autor i lector. Primer, caldrà que aquest es familiaritzi amb un estil net, de llenguatge ric, ple de matisos, que dibuixa el paisatge d'un temps perdut, el de l'adolescència de l'autor, cap als anys seixanta. Després, caldrà que el lector es faci amb els personatges i amb cadascun del seu passat, que semblava colgat a la sorra.
Història també de diversos temps: avis, pares, néts. I història de dos pols geogràfics: les Illes i l'Argentina. Per tant, amb dos matisos lingüístics: espurnes de dialecte argentí al costat del dialecte mallorquí, que són també com la simbologia d'un relat que manté el solatge de dues capes socials condemnades a no oblidar.
La novel.la, a més, tal com avança, pren airada de gènere gairebé negre. Però cal tenir en compte que som als seixanta, de quan la guàrdia civil solucionava els conflictes amb tricorni i quan l'inici del xantatge del poderós sobre els feble ja feia de les seves.
Contraban, principis d'especulació, secrets d'amors perduts i esperança d'amors nous. L'autor ho dosifica, potser pausadament, però amb bona mà. Fa arribar el lector al final, si ho vol saber tot de debò. I cal remarcar que li ofereix no només el fresc d'una època, de la qual sembla sentir-se el regust de la salabror i la remor del mar, sinó una trama que té també l'atractiu garantit per a un ampli ventall de lectors, tinguin l'edat que tinguin. [Andreu Sotorra, 1 març 2007]
«La novel.la de Geraldine McCaughrean parla d'una expedició a l'Antàrtida plena de riscos en què es troba una jove protagonista de catorze anys exposada als deliris aventurers del seu oncle enfebrat pel continent de gel.»
«Josep M. Fonalleras va obtenir el premi El Vaixell de Vapor amb un relat inspirat en una fotografia d'Agustí Centelles exposada al Palau de la Virreina de Barcelona i que recrea posant en joc un avi i la seva néta.»
«Novel.la singular de Brian Selznick que obre una porta innovadora en l'edició i el llibre de disseny i que combina el relat gràfic amb el gènere fantàstic, a més de relacionar la literatura d'imaginació amb els inicis del cinema en una especulació sobre el pioner francès, Georges Méliès.»
«A 'El col.leccionista de morts', Justin Richards basteix una història ambientada en el Londres típic del cinema i la literatura farcida de boira, en ple segle XIX, amb personatges com el pillastre Eddie Hopkins —que sembla un Oliver Twist extret de Dickens— i personatges adults d'abric, capa i barret, que es mouen entre bastidors del Museu Britànic amb la missió d'estudiar fenòmens inexplicables. Ah!, i una jove intrèpida avançada al seu temps»
«Justin Richards acumula bé les lliçons del gènere i les explota al màxim. Diria que veu, a 'El col.leccionista de morts', per qüestions generacionals, el món del segle XIX amb ulls del segle XXI, que vol dir, amb ulls influïts per la imatge, sobretot l'animació, el còmic i el cinema, tres influències que barrejades amb el pòsit literari que sembla que arrossega de Poe, Stevenson, Shelley i família tota li serveixen per crear una trama àgil i una novel.la llarga.»
«Jaume Cela fa una mirada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil amb el retrat d'una família que té l'àvia com a puntal de la casa.»
«En un centre d'ensenyament, prestigiós durant generacions per la preparació esportiva dels alumnes, desapareix sense explicació aparent el trofeu més valuós de la seva història, després en desapareixeran més i començarà a esfumar-se la cara d'alguns jugadors de les fotografies dels equips campions, què s'amaga darrere de tots aquests fets és el que proposa esclarir l'inspector Garrofa, el protagonista d''El crim de la hipotenusa', d'Emili Teixidor.»
«El dimoni Cucarell d'aquest conte de CaterinaValriu és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor.»
«Patricia McCormick explica la història d'una nena nepalesa de tretze anys que és enviada a una ciutat de l'Índia a casa d'una mestressa que reuneix altres nenes com ella obligades a dedicar-se a la prostitució. Ella s'hi nega, però finalment no li toca altre remei que deixar-se sotmetre per les lleis de la Casa de la Felicitat de Calcuta»
«Joyce Carol Oates narra a 'Sexy' la venjança d'un grup d'alumnes suspesos que fa córrer la veu de falsos abusos sexuals que compromet públicament un professor que és investigat pel seu entorn. La reacció d'un jove atractiu que dubta de la veritat és l'eix d'aquesta novel.la de l'autora nord-americana.»
«Un dels aiguats del sud més famosos de tots els temps va ser el que es coneix com l'aiguat de Santa Tecla. La tardor, des de sempre, és traïdora i, a secà, allà on, passat l'estiu, tot sembla terra de crosta, en poques hores, una riuada s'ho pot emportar tot i arrossegar les relíquies abandonades barrancs amunt.»
«Amélie Couture fa de la seva protagonista un personatge rebel a causa de les circumstàncies. La pèrdua de l'àvia, amb qui vivia després de la separació dels pares en un poble petit —espai geogràfic que permet a l'autora recrear-se en impressions de caire líric que no enfarfeguen el text—, porta la criatura a caure en la tristesa i en una indignació amb ella mateixa i amb la vida.»
«'Quan tot comença' és una novel.la estructurada en tres parts, però en realitat té dos grans blocs interns: el de la novel.la del paisatge perdut de l'autor —la Cala Figuera, de Santanyí— i una trama que creix en dosi de passió fins a convertir-se en explosió dramàtica.»
«Edició en doble àlbum, infants i adults, que té com a origen el film del mateix títol, 'Azur i Asmar', de Michel Ocelot. Les làmines il.lustrades són extretes de la versió cinematogràfica que explica com dos germans enfrontats volen alliberar la Fada dels Follets.»
«Adaptació de Manel Riera-Eures amb il.lustracions de Mercè López. Àlbum per a lectura compartida entre adults i petits, amb fragments impresos en lletra lligada per fomentar la lectura autònoma a través de grans històries clàssiques.»
«Amb un text d'Eduard Màrquez i il.lustracions de Lluís Filella, en àlbums per llegir a dues veus, adults i petits, l'adaptació dóna a conèixer els trets bàsics del conte popular i introdueix el lector en l'interès per la lectura en solitari gràcies als dos tipus de lletra.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
