Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial Cruïlla

¿Qui espoliï últim
espoliarà millor?


Anna Manso. «Allò de l'avi». Disseny de la coberta: Marta Mesa. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla, Barcelona, 2017. A partir de 14 anys.

L'atzar o la programació anàrquica de crítiques pendents ha fet que llegís aquesta novel·la de l'escriptora i guionista Anna Manso (Barcelona, 1969), premi Gran Angular de literatura per a joves, coincidint amb l'inici del llarg judici sobre l'anomenat Cas Palau, la història de saqueig econòmic públic sense precedents en la història de la Catalunya moderna i que des de fa vuit anys ha fet trontollar els fonaments del «som i serem... tant si es vol com si no es vol».

Per molt que l'autora maquilli amb bona intenció i una bona dosi de prudència el nom del presumpte corrupte i no faci una transcripció fidedigna ni periodística de l'espoli que capitanejaven els dos principals implicats en el cas, els coneguts Fèlix Millet i Jordi Montull, a ningú no se li escapa que parla d'un dels dos avis que són ara a les portes de la garjola —que no fóra estrany que evadissin per l'edat!—, i que encara no han demanat perdó públic i tenen la barra de passejar-se un a l'estil Pinochet amb cadira de rodes ni que uns dies abans se'l veiés caminant ben flamenc per Barcelona i un altre en ple estiu fumant havans a pit descobert en una cala de les Illes i explicant ara amb un somriure als llavis, quan ja és a la cadira dels acusats, el trist paper de xivato.

Els lectors que coneguin el Cas Palau no podran evitar, doncs, mentre llegeixin la novel·la, de veure-hi entre línies les imatges modernistes del Palau de la Música Catalana o els rostres dels dos principals implicats en l'espoli.

Esclar que la novel·la també pot ser llegida amb ulls globals i veure-hi, darrere del personatge anomenat Canoseda, a través del seu nét —víctima col·lateral dels fets— molts altres professionals de guant blanc d'aquí i d'arreu del món que, des del crac del 2008 ençà —del crac del 1929 ja no se'n recorda ningú— han sortit a la llum pública i són personatges habituals de les pantalles d'ordinador i taules de treball de policies anticorrupció, fiscals, advocats i procuradors... que malgrat la dita creixen com bolets a causa de les circumstàncies judicials i no van a l'infern ni sols ni de dos en dos.

Però «Allò de l'avi» és alguna cosa més que un testimoni en clau literària de la corrupció i de l'estafa. El jove protagonista, en Salva, nét del també protagonista, l'avi Canoseda, viu la seva adolescència enlluernat pel mite del prohom que porta el nom del seu pare i el d'ell mateix. I un dia, de cop i volta, aquest mite s'ensorra. I és aleshores —han passat una setantena de pàgines de la novel·la— que la trama comença de debò, quan el jove nét, en Salva, rep les conseqüències de la influència mediàtica de la feina d'espoli feta pel seu avi a la Fundació que presidia, és també quan pateix assetjament escolar, i és quan s'agreuja el daltabaix familiar amb els pares que ja vivien separats tot i que en relació amical.

Podem dir, doncs, que la novel·la té aquests altres vessants: l'estricte vessant documental basat en fets reals i el vessant més de ficció que l'acosta a la temàtica que interessarà més els lectors joves: ¿com reacciona en Salva davant la coneixença del cas del seu avi i com resol el dilema que se li presenta entre mantenir el lligam de sang o trencar-hi per sempre?

És aquesta, per mi, la reflexió més interessant de la novel·la d'Anna Manso —potser perquè el que es refereix als tripijocs de l'avi un ja se'ls coneix gairebé de memòria ni que sigui per deformació professional— i és també el que fa que la trama d'«Allò de l'avi» entri en el terreny més psicològic i que deixi una porta oberta a pensar com reaccionaria cada lector si es trobés en un cas similar, quan fa dir al jove protagonista: «Potser ja hem fet la nostra tria. Estimar-lo, respondre els seus missatges de tant en tant, posar un oceà pel mig, i no tornar-lo a veure mai més.»

És a dir, malgrat el que es decideix, ningú no pot fugir mai del seu passat ni de l'herència que tragina com unes alforges tota la vida, ni que no hagi passat per cal notari ni hagi pagat, per aquesta herència no desitjada, cap impost de transmissió patrimonial.


Enllaços d'interès
Videoreportatge sobre la Jornada de Portes Obertes del Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el desembre del 2016, on van assistir unes 6.000 persones de totes les edats que van poder interactuar i posar a prova les seves qualitats musicals i de veu amb diversos cantaires de l’Orfeó Català.

Videoreportatge amb imatges de l’arquitectura modernista del Palau de la Música Catalana, projecte de Lluís Domènech i Montaner, construït entre els anys 1905 i 1908, finançat per industrials i financers catalans de l'època, en l'espai que havia estat el claustre de l'antic convent de Sant Francesc, al barri vell de Sant Pere de la ciutat de Barcelona.

[Andreu Sotorra, 6 març 2017]


Quatre «Vaixells»
i un desert


Jordi Losantos. Tots els colors del camaleó. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2011. A partir de 7 anys. Premi El Vaixell de Vapor 2011.

Victòria Tubau. Les gallines del Batat i altres històries. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2012. A partir de 8 anys. Premi El Vaixell de Vapor 2012.

Maria Àngels Juanmiquel. La vergonyosa excusa de la hiena. Il·lustracions de Cristina Picazo. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2013. A partir de 9 anys. Premi El Vaixell de Vapor 2013.

David Cirici. El vol de l'oreneta. Il·lustracions de Raquel Marín. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2015. A partir de 9 anys. Premi El Vaixell de Vapor 2015.


El temps fa que l'oli envelleixi i faci morca. El temps fa que les avellanes es tornin de closca fosca. El temps fa que el gra de l'ametlla s'arronsi. El temps fa que del raïm en surtin panses... I el temps fa que segons quins premis literaris deixin solatge o es facin rancis quan són vistos amb uns altres ulls en la distància. És la prova que he fet amb els últims cinc anys —anys convulsos pel que fa a dotacions amb rebaixes considerables— del premi El Vaixell de Vapor adreçat a infants d'entre 7 i 12 anys.

I m'he trobat amb la recuperació de només quatre premis, els dels anys 2011, 2012, 2013 i 2015, perquè el 2014 va ser declarat desert. No és la primera vegada a la vida literària que es declara un premi desert i encara menys el Premi Vaixell de Vapor que, convocat des del 1984, s'ha declarat desert mitja dotzena de vegades. Així, van ser anys frustrats per a aquest premi el 1985 i el 1986 (només dos anys després d'haver estat fundat), i també el 1989, el 1993, el 2001 i, fins ara, el 2014.

Segurament que no es pot establir cap relació entre novel·les premiades anteriorment i premis declarats deserts posteriorment. La declaració d'un desert depèn de multiples coordenades: els aires que corren, les modes, les tendències, els membres del jurt... Però alguna cosa hi deu haver si tenim en compte que els tres premis El Vaixell de Vapor anteriors al desert del 2014 són tres premis que potser podien desconcertar els aspirants a presentar-s'hi els anys següents. No és cap secret dir que molts autors es basen en la línia dels premis anteriors per intuir què han d'escriure per presentar-s'hi.

I precisament això és el que fa que els tres premis publicats abans del 2014, el desert, tinguin un nivell que, dins de la correcció, no esgarrapen del tot com caldria la literatura. Tendeixen a ser plans, poc trencadors, d'un cert uniformisme, sense sorpresa esclatant i, un d'ells, el del 2012 fins i tot passa per ser una novel·la, però és un recull de contes subtilment aplegat amb un breu pròleg i un breu epíleg, cosa que posa en dubte el compliment d'un dels punts bàsics de les bases quan diu que els originals han de ser estrictament una novel·la. Una concessió editorial que sorprèn que ningú no advertís en el seu moment.

Finalment, el 2015, la temàtica sembla tornar a furgar en l'actualitat més puntual, tot i que amb un plantejament encara clàssic: dos mons, dues cultures, Catalunya i Àfrica, relació entre dos protagonistes. Almenys, el 2015, no es va tornar a declarar desert i, per als candidats que consultin què volen els jurats dels premis, un model que, sense plagiar-lo, bé es pot tenir en compte.

Repassem: la novel·la «Tots els colors del camaleó», de Jordi Losantos (Barcelona, 1966) —que ha fet parella d'autoria pel que fa a les il·lustracions amb la seva germana, Cristina Losantos (Barcelona, 1960)—, premi del 2011, té com a protagonista un camaleó cadell amb problemes de vista que fan que no acabi de distingir prou bé els colors. Una novel·la que, tot i personificar el bestiari, no amaga un interès a divulgar algunes referències de les diverses espècies amb les quals es troba el camaleó, abans que arribi al cau del bruixot anacoreta i curandero que li desvelarà el remei a la seva dificultat de la vista.

Queda el dubte, en aquesta novel·la, de si es pot relacionar com si res un cert daltonisme entre humans amb un declarat daltonisme entre bestiar. Com que el recorregut es menja la sorpresa, la novel·la va fent fins al punt final i els lectors hauran experimentat un viatge a pas de camaleó sense que el desenllaç els obri cap nova porta. Les il·lustracions de Cristina Losantos es veuen condicionades per aquest mateix recorregut i, amb l'estil acolorit i detallista de l'autora, s'endinsen en la fauna i la flora com si es tractés d'un passeig per un terrari, absent de faula, esclar.

La il·lustradora Victòria Tubau (Berga, 1959) combina la seva faceta artística amb la d'escriptora i, en aquest cas, premi del 2012, fent honor a una altra de les seves vies professionals, l'ensenyament i el món de l'escola. D'aquí ve que presentés un recull d'una catorzena de retrats breus de nois i noies —em costa, com advertia abans, de veure-hi una novel·la com exigeix el Premi— dels quals remarca les seves qualitats i també les seves flaqueses, sempre amb un punt d'ironia, de fantasia o de mirada distanciada, cosa que salva el recull de ser un simple dietari d'aula amanit al llarg del temps.

Com que és la mateixa autora de les il·lustracions, cada làmina —sobretot si es té davant la primera edició del Premi El Vaixell de Vapor en cartoné— reflecteixen aquell punt que més identifica cadascun dels petits personatges retratats, tots, per cert, d'un multiculturalisme manifest, cosa gens estranya si es té en compte que Victòria Tubau, en el moment de publicar el recull, exercia de professora en una escola del barri de la Trinitat Nova de Barcelona. És per això que hi apareixen en Batat, el que dóna títol al recull, la Leila, el Mizar, la Mela, el Zozo, l'Akim, el Tikon, el Nur o la Sunna.

Pel que fa a Maria Àngels Juanmiquel (Palafrugell, Baix Empordà) —l'autora ha aconseguit fins ara no fer pública la seva data de naixement en cap indret— ja porta un temps publicant per a infants i joves. Amb el conte «Vet aquí un pèl», publicat en àlbum, va guanyar el desaparegut Premi Mercè Llimona del 2007, que després li va valer també el Serra d'Or de la seva categoria.

La novel·la guanyadora del Premi El Vaixell de Vapor del 2013, «La vergonyosa excusa de la hiena» parla de la dualitat entre vida urbana i vida rural —vida rural, esclar, moderna— i l'autora tampoc s'escapa de la seva influència professional —és professora d'institut a Banyoles— per reflectir com les criatures assimilen els canvis sisplau per força dels pares amb dificultats econòmiques, quan han de deixar amics i professorat conegut per entrar en un món nou que, d'entrada, els pots ser hostil o els pot ajudar a créixer.

L'autora sap jugar amb aquestes dues possibilitats i amb la barreja de dues cultures, l'africana i la catalana, amb la introducció del personatge de l'Ibra, d'origen africà, amic del protagonista, amb la introducció d'una rondalla africana, tot barrejat amb l'aventura de descoberta que proporciona sempre una ambientació rural, sense caure en la trampa de la colla, i sense caure tampoc en un documental sobre l'assetjament escolar, que és el que hi ha en el rerefons de la novel·la.

I després d'un any del premi en blanc (el desert del 2014), arriba el 2015 l'escriptor David Cirici (Barcelona, 1954) amb «El vol de l'oreneta» —per cert, un títol que el 2008 ja va utilitzar l'escriptor Josep Gòrriz en una novel·la publicada a Bruño de temàtica molt diferent— que, fent un pont amb una part de l'anterior novel·la de Maria Àngels Juanmiquel, contrasta també dues cultures, la catalana i l'africana, de manera, però, més agosarada.

Partint d'una situació que pot fomentar la incredulitat entre els lectors, el protagonista de la novel·la, en Seydou, d'uns onze anys, es cola en un avió camí de l'Àfrica. En Seydou és un nen adoptat per uns pares catalans. Però resulta que té una amiga de quan era petit a l'Àfrica, l'Amina, amb qui sembla que ha mantingut el contacte i que li ha enviat un correu electrònic —agafa't!— dient que el vol veure perquè li ha d'explicar alguna cosa que és molt important —torna't a agafar!

Dit i fet! En Seydou, oriünd de Mali, va estar en un centre per a nens orfes de Bamako. Allà va conèixer l'Amina. I cap allà corre, sol, en resposta a la seva crida. No és que en Seydou vulgui abandonar el món de Catalunya adoptiu on ha crescut, estudiat i fet la seva vida, però el xucla l'origen i l'autor, que ha fet una trajectòria recentment amb altres premis com el Prudenci Bertrana, l'Edebé i el Ramon Muntaner, ho fa servir per recórrer el paisatge africà, el món rural africà i per emprendre una aventura africana amb inclusió d'enjòlit personal.

N'hauríem de dir novel·la realista, però hi ha alguns elements estructurals que fan que t'agafis aquesta definició amb prudència perquè allò que en el còmic o en l'animació a vegades és possible, com per exemple volar sol en avió a l'Àfrica sense papers, en la novel·la s'ha de fer creïble, cosa que l'autor resol tan bé com sap i pot perquè ell és el primer, crec, que s'adona d'aquest punt arriscat per inversemblant.

La conclusió d'aquesta mirada enrere a cinc anys de premis Els Vaixell de Vapor —es podria fer l'experiència amb qualsevol altre dels premis que s'atorguen en aquest àmbit— és que no hi ha una tendència dels autors a obrir vies noves que trenquin amb allò establert. No hi ha res més agraït d'una novel·la que, quan es llegeix, deu, quinze o vint anys després, el lector hi descobreixi fets, actituds o maneres de pensar que li poden semblar testimonis del moment present de la lectura, cosa que, en general, en aquests quatre premis rellegits ara, brilla per la seva absència. [Andreu Sotorra, 6 maig 2016]


Aquell agost
del segle passat


Jordi Llavina. L'arqueta dels rellotges. Il·lustracions de Marta Espinach. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2012. A partir de 7 anys. Pàgs. 110. Preu paper: 7,40 €.

El poeta, narrador i periodista cultural, Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès,1968) debuta en l'àmbit de la literatura per a infants amb una novel·la breu que, al lector, li semblarà d'entrada que és un recull d'impressions d'un temps que no tornarà, però que, de cop i volta, pren embranzida i agafa el gruix d'un relat que amaga un cert misteri, embolcallat de múltiples records d'infància.

Tothom conserva inconscientment en els racons de la memòria una olor, un color, una música o un soroll que, en activar-se el xip, el transporta a una altra època. En el cas de Jordi Llavina, el fet d'escoltar la paraula "agost" li recorda el brogit de la marxa enrere d'un cotxe.

Aquest és el coixí o l'excusa que l'autor fa servir per convertir en petit mite algunes de les escenes i imatges viscudes a mitjan anys setanta del segle passat en unes estades d'estiu en un poble del sud que no anomena, on reviuen el taverner, els sifons de vidre amb funda protectora que avui són objectes de vintage, les figuretes dels soldadets de plom, el xèrif i la caravana, el cavall del general Custer, les cortines de ganxets, els quaderns de repàs d'estiu, el TBO, el vell Citroen de joguina, el llapis Faber i la goma Milan, els còdols de riera, la capsa de mistos plena de cares retallades de revistes, l'escopeta de balins del veí, les disfresses de les golfes, el forner de la fleca, el pa de molla tova i calenta, els jocs amb el cosí, els carrers del poble...

Estampes, doncs, en trenta capítols brevíssims que, com deia, semblen només impressions fins que, a mig relat, un paleta que treballa en un antic envà de la casa del poble, troba un buit i, amb zel d'arqueòleg, acaba descobrint en una paret mestra una vella arqueta que es converteix en un misteri ple de rellotges que, fetes les oportunes investigacions, es remunten al temps del rebesavi del protagonista.

Rellotges de corda, rellotges de cadena i d'infern de butxaca, rellotges qui sap si d'alguna cort imperial, però que el rellotger de la ciutat més pròxima al poble d'estiueig diu que no valen ni el seu pes en llautó. Rellotges misteriosos, com aquell que, netejat i posat de nou en marxa, només sap caminar enrere.

De Miguel Delibes, pels records, a Hugo Cabret, pels rellotges, segurament que sense proposar-s'ho, l'autor fa un recorregut literari amb una mirada poètica que es materialitza, a més, amb alguns poemes inclosos en el text: 'Nen que espia son pare mentre s'afaita', 'El nen rodamón' i 'El nen poruc'.

El perill de mirar enrere en literatura per a infants és sempre que els lectors d'avui no s'hi identifiquin prou o que els sembli un conte de batalleta. En el cas de 'L'arqueta dels rellotges', aquest perill se supera amb un relat de lectura atractiva que furga en els sentiments intemporals de qualsevol infant que viu uns dies especials fora de casa i, de passada, desvetlla els sentiments adormits en la nostàlgia dels més grans.

Les il·lustracions de Marta Espinach Llavina (Gelida, 1967) reflecteixen fidelment les impressions de l'autor, en lamines en color i primers plans, algunes amb la tècnica del collage, barrejant elements reals i aconseguint que cada làmina doni vida a les impressions del protagonista que, com en el cas del relat de l'autor, sembla que sorgeixin també d'imatges viscudes, no només per la relació familiar i geogràfica de la coautoria sinó per la coincidència generacional d'escriptor i il·lustradora en un temps i un país. [Andreu Sotorra, 15 maig 2012]


El terratrèmol de la Candelera


Dolors Garcia i Cornellà. «Serena». Il·lustracions de Jordi Vila Delclòs. Disseny coberta: Jordi Salvany. Col·lecció Narrativa Singular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2012. A partir 12 anys. Pàgs. 189. Preu paper: 14,50 €.

El terratrèmol més important i popular que ha patit Catalunya en la seva història —i que estigui documentat— va tenir lloc el 2 de febrer del 1428, dia de la Candelera. D'aquí ve que la veu popular l'hagi anomenat des de sempre com el terratrèmol de la Candelera.

Aquell dia, diuen els arxius, un terratrèmol de 6,5 graus de l'escala de Richter, amb epicentre a Camprodon, va sacsejar tot el país, provocant, per exemple, l'ensorrament del Monestir de Sant Martí del Canigó, entre altres destrosses arreu del territori, a més de deixar uns dos mil morts.

A la ciutat de Barcelona, el terratrèmol es va aferrisar en les cases més febles de la Ribera i, especialment, sobre l'Església de Santa Maria del Mar, a l'hora de la celebració de la Candelera. La sacsejada va esmicolar la rosassa del temple i la caiguda de les lloses va ocasionar almenys una trentena de morts d'entre els que assistien a la celebració.

En aquella època, Catalunya tenia un elevat índex de pobresa i mortalitat i la població més menestral malvivia entre la platja que feia també de port i la que es consideraria després la riquesa del Gòtic amb les construccions medievals que avui constitueixen un dels barris més ben conservats d'Europa.

L'efemèride del terratrèmol de la Candelera, el paisatge medieval barceloní i la seva gent, són els tres eixos dels quals parteix l'autora Dolors Garcia i Cornellà (Girona, 1956) per crear una novel·la de ficció històrica que té com a personatge principal la jove Serena, una noia preadolescent, de casa pobra, de família dedicada a fer atesanalment soles de tapins —les sandàlies que era el calçat més usual aleshores—, i que en perdre la mare en el terratrèmol i tenir el pare segrestat pels corsaris, es veu empesa a fer-se càrrec de les germanes petites i abocada a portar tot el pes de la casa.

Serena és una novel·la eminentment reivindicativa del paper de la dona quan aquesta encara no tenia el reconeixement laboral que aconseguiria segles després. La jove Serena no només agafa les regnes de la casa sinó que vol construir un futur no només per a ella sinó també per als seus. Per això aprèn les tasques de llevadora d'una dona experimentada en aquests afers que fa també de tutora legal de la família mentre el pare no torna del seu segrest marítim. I per això també malda per aprendre a llegir, comptar i escriure, i per ensenyar els germans i germanes —són nou en total a la família— en un clima d'hostilitat, discriminació i supervivència pel dia a dia.

L'autora fa un retrat de la societat medieval molt fidel i, si se'm permet la comparació, també molt cinematogràfic. En alguns moments del relat, m'ha semblat veure que Serena amaga un possible guió cinematogràfic que, si visquéssim temps millors i els qui remenen la caixa no pensessin que el cinema se'n pot estar, es mereixeria ser portat a la pantalla. He d'admetre que seria una producció costosa (vestuari, ambientació, protagonistes joves i extres, efectes espectaculars...) però tan enriquidora com ha passat amb l'adaptació de 'Les veus del Pamano' i 'Pa negre', o com passarà amb 'Olor de colònia' o 'Incerta glòria', que remeten a altres moments històrics.

La trama de Serena combina aquesta recreació medieval amb els sentiments personals intemporals. No hi falten, doncs, els enamoraments adolescents, les penúries familiars, la constància dels matrimonis concertats, les dificultats del pagament del dot per part de la núvia, una llampegada de la relació amb les cases nobles, la força del poderós vençuda per l'enginy i l'honestedat dels humils, els primers contractes notarials, i encara el rerefons de la presència reial, amb l'estada al Gòtic de la reina Maria de Castella, dona culta, esposa del rei d'Aragó i comte de Catalunya, Alfons el Magnànim, personatge més enderiat en les seves conquestes mediterrànies i especialment la de Nàpols on es va quedar en un autoexili deixant més sola que la una la seva esposa.

Si a hores d'ara encara hi ha drapaires moderns que troben lligalls de cartes i paper esgrogueït abandonats en armaris de pisos antics per buidar, que amaguen correspondència valuosa entre personatges contemporanis —com és el cas d'un aplec de misives mantingudes amb personalitats com Lluís Companys o Pau Casals que van acabar recuperades per l'Associació de Memòria Història de Manresa— també l'autora s'empara d'aquesta casualitat a l'època medieval fent que una remesa de paper vell que Serena necessita per convertir en soles de tapins, contingui una documentació valuosa que, en mans del seu propietari, canviarà la vida i suavitzarà les penúries de la família.

Novel·la de fons tràgic, però amb desenllaç, si no feliç del tot, almenys de caràcter positiu per la trajectòria d'esforç que ha envoltat les circumstàncies de la jove Serena i també l'ajut emprenedor i manetes d'un jove cosí seu vingut dels camps dels voltants de Barcelona. Novel·la també que fa que el lector pugui recórrer físicament encara avui, amb una mica d'imaginació, per carrers com els de Regomir, Flassaders, Espaseria o Montcada.

El llibre ha reproduït, a coberta i contracoberta amb solapes desplegables, una suggerent il·lustració de tres pams de llargada, a tot color, amb l'estil inconfusible de Jordi Vila Delclòs, que dels traços just esbossats en fa una imatge plena, i que reprodueix la façana marítima de la Barcelona medieval, amb el penyal encara pelat de Montjuïc al fons, barques de pescadors a la platja i l'esquelet d'alguns dels edificis que ja feien de Barcelona un dels ports més cobejats del segle XV.

A l'interior, alternant les pàgines dels diversos capítols de la novel·la, els petits dibuixos en negre no volen substituir la imaginació del lector i reprodueixen en canvi, com si fos el passeig per un museu etnològic, algunes peces pròpies de la manera de viure i treballar a l'època: gerres, tupins, escales de fusta, panys i forrellats, olles amb clemàstecs, bocois, paneres, culleres de fusta, tridents, gerres d'oli, una caixa de núvia, càntirs, escambells, escombres de bruc, un pergamí notarial, argolles, claus, mà de morter i recipient de pedra, fruita, aviram, llaguts de vela... Una manera subtil d'acompanyar la història de la jove Serena i fer de la novel·la una lectura sense frontera d'edat. [Andreu Sotorra, 17 abril 2012]


Els clàssics d'una formiga
que ja té quinze anys


Emili Teixidor. «La Formiga Piga va a la biblioteca». Il·lustracions de Gabriela Rubio. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2012. A partir 9 anys. Pàgs. 78. Preu paper: 7,75 €.

L'any 1996, l'escriptor Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) va crear el personatge de la Formiga Piga amb el primer títol de la sèrie, L'amiga més amiga de la Formiga Piga, pel qual va rebre el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil l'any següent. Un any després, el 1998, la mateixa Editorial Cruïlla li va editar un segon títol, La Formiga Piga es deslloriga, en una primera edició especial en cartoné i amb il·lustracions en color.

Des d'aleshores, sempre amb la complicitat de la il·lustradora Gabriela Rubio, l'èxit de la Formiga Piga, tant per a primers lectors, com per a altres franges superiors de lectors —sèries Blanca, Blava i Taronja— no s'ha aturat i, malgrat que semblava que la continuïtat no era la primera intenció de l'autor, el personatge ha complert ja 15 anys i l'últim títol publicat, La Formiga Piga va a la biblioteca, s'afegeix als seus parents anteriors, a més dels dos esmentats abans: Petits contes d'intriga de la Formiga Piga, La Formiga Piga lliga, La volta al món de la Formiga Piga, Els secrets de la vida de la Formiga Piga o La Formiga Piga s'enfonsa.

Probablement, l'èxit de la sèrie sigui la seva voluntat d'explicar mil i una coses de la vida de la manera més planera possible als lectors primerencs a través d'un personatge tan minúscul com una formiga i, a la vegada, capaç de crear, treballar, organitzar, dirigir i tenir temps encara d'aprendre, malgrat doblegar el llom de sol a sol i fer trekking en un anar i venir en corrua sense parar tot el dia, com aquell qui diu, i en condicions tan extremes com l'interior de la terra, sotmesa a les inclemències del temps, els aiguats, els pagesos amb arada, els peus que ensorren els nius i les manotes que destrossen els ous blanquinosos de milers de cries.

D'un món tan dur i fràgil com aquest sorgeix la Formiga Piga, i sempre amb ganes de viure la vida, divertir-se, filosofar, fer amics, córrer quilòmetres i veure món. Una bona lliçó que les diverses històries de la Formiga Piga han anat inculcant de manera subliminal en els seus lectors.

L'últim llibre publicat per Emili Teixidor sobre la Formiga Piga té una importància especial perquè l'autor fa una pausa per recuperar d'una immensa biblioteca aquells personatges o aquells llibres que s'han llegit de tota la vida i que, pel seu caràcter de clàssics, corren el perill, precisament, de ser oblidats en una prestatgeria.

Com que la Reina del cau de les formigues ha de reposar després d'una malaltia, la Formiga Piga té l'encàrrec d'anar a veure el Mussol Tot Sol, el bibliotecari, perquè li triï aquelles històries de la literatura que la distreguin en la convalescència.

I és d'aquesta manera com, en una mena de petit cànon de lectura, potser sense pretendre que ho sigui, l'autor encomana als lectors seguidors de la Formiga Piga que al llarg de la vida lectora no es perdin, entre molts altres llibres, els que parlen de la guerra de Troia, dins de la Ilíada, o del cavall de Troia i d'Ulisses, dins de l'Odissea, o les aventures d'Enees i la fundació de Roma, a l'Eneida, o que busquin els contes amagats dins de la Bíblia, o La cançó de Roland, o El cantar de Mío Cid, el Tirant lo Blanc, El Quixot, el teatre de William Shakespeare, Lope de Vega o Calderón de la Barca, el llarg poema de La Divina Comèdia, les grans aventures com Moby Dick, L'illa del tresor, Dos anys de vacances o Robinson Crusoe, novel·les com La Metamorfosi, de Kafka, o els poemes de Miquel Martí i Pol i Josep Maria de Sagarra.

Una tria difícilment discutible i indiscutiblement ampliable, però La Formiga Piga va a la biblioteca vol ser més un estímul que provoqui la curiositat i la lectura que no pas una guia acadèmica de lectura. I això ho aconsegueix parlant de cada personatge, de cada història o de cadascun dels llibres amb passió, com si cadascun fos un conte per explorar a partir de la sinopsi o de la intríngulis que li dóna com a pistes el bibliotecari. Un mètode subtil que el mateix Emili Teixidor ha defensat sempre, des de la seva primera experiència pedagògica, davant del repte de com iniciar els més joves en el plaer de la lectura.

A través de la Formiga Piga, i al llarg de quinze anys, l'autor de Pa negre —un títol del qual no es podrà deslligar ja mai més— aporta ara un altre gra de sorra basat en el mètode de la pràctica i en el sentit comú, defugint sempre la retòrica oficialista dels Plans de Lectura institucionals i la retòrica mercantil de les campanyes promocionals que tantes vegades s'han estavellat en l'intent. [Andreu Sotorra, 10 abril 2012]


Els cavallers del rei


Tonke Dragt. «Carta al rei». Traducció de Gustau Raluy i Caroline de Jong. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Narrativa Singular. Editorial Cruïlla, Barcelona, 2009/2012. Pàgs. 473. Preu paper: 20,00 €. A partir 12 anys.

Es commemora aquest 2012 el cinquantenari de la publicació de la novel·la 'The brief voor de koning' (Editorial Leopold, Amsterdam, 1962) que va representar, si no la sortida a la llum pública de l'autora i il·lustradora Tonke Dragt, sí que la repercussió més important com a autora del que seria després la seva obra.

'Carta al rei', publicada inicialment en neerlandès i traduïda a diverses llengües, ha venut, només als Països Baixos, segons els seus editors, més d'un milió d'exemplars. Potser per això i també per la qualitat literària de la novel·la, va ser considerat pels holandesos el millor llibre juvenil dels últims cinquanta anys. Als països de literatures desenvolupades, els premis infantils i juvenils a obra publicada distingeixen les obres dels autors del país que els atorga, contràriament del que passa aquí, on la literatura pròpia queda sovint reduïda a una simple menció enmig de les obres d'importació.

Antonia Johanna Dragt, que utilitza literàriament el pseudònim de Tonke Dragt, va néixer el 12 de novembre del 1930 a Batavia, aleshores les Índies Orientals Holandeses, actualment la Jakarta d'Indonèsia. La infantesa de l'autora va transcórrer en una època convulsa mundialment, cosa que va fer que, d'adolescent, junt amb la seva mare i la seva germana, passés tres anys presonera en un camp japonès, del 1942 al 1945, que li va servir per començar a descobrir la vocació de l'escriptura. Després de la Segona Guerra Mundial, amb la seva família, es va traslladar als Països Baixos. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de l'Haia on posteriorment va exercir de professora de dibuix en escoles de secundària.

Però la seva activitat professional es va decantar decididament per la literatura i la il·lustració, marcada sobretot per una sensibilitat especial pel medi ambient que més endavant aplicaria en altres obres més pròpies del gènere de la ciència-ficció. 'Carta al rei', adaptada, en els últims cinc anys, al teatre musical i al cinema, és la novel·la que reflecteix més profundament aquesta tendència d'amor a la natura de l'autora.

Per exaltar la plenitud del paisatge que Tonke Dragt descriu en la novel·la, l'autora recorre a l'Edat Mitjana. Els cavallers de l'època es mouen en la novel·la com a únics protagonistes corals al voltant de dos adolescents, de quinze o setze anys, Tiuri i Piak, el primer, escuder, fill d'un cavaller, i a punt de ser nomenat també ell cavaller pel rei de Dagonaut; el segon, un jove muntanyenc que viu amb l'ermità i savi Menaures.

La novel·la, amb il·lustracions només com a introducció de cadascuna de les vuit parts en les quals està dividida, compta també amb la reproducció d'un plànol cartogràfic de la Gran Serralada, dividida en l'Est i l'Oest, amb els reialmes d'Unauwen i Dagonaut, a banda i banda, i amb un enemic comú al Sud, els cavallers d'Evialan.

Boscos frondosos, boscos traïdors, boscos enigmàtics, muntanyes com si fossin Encantats, valls, rius i plans, viles i ciutats medievals mitjanes, hostals, castells, senyors feudals, costums de la cavalleria, escuts i espases, anells per als cavallers fidels i hosts de cavalleria que es busquen, o bé per perseguir-se o bé per ajudar-se: Cavallers Rojos, Cavallers Grisos, Cavallers Negres...

'Carta al rei' es converteix en un viatge iniciàtic dels dos joves adolescents principals del relat: Tiuri i Piak. En aquest viatge, l'honestedat, el risc, l'esperit de servei —la missió encomanada—, l'amistat i, molt de passada —potser perquè als anys seixanta del segle passat el tema no era tan habitual en literatura juvenil— l'amor cortès només insinuat entre Tiuri i la donzella Lavínia.

La versió catalana —a quatre mans entre Gustau Raluy i Caroline de Jong— ajuda a mantenir la qualitat de l'original que es distingeix per un estil que aparentment és senzill, però que s'enriqueix amb un llenguatge precís, descriptiu, ple de sensacions i de color, de tal manera que fa viure el paisatge i fa sentir els passatges més d'aventura i perill en els quals es troben immersos els dos joves protagonistes al llarg del seu viatge, des del reialme de l'oest al reialme de l'est.

Els valor de l'honor, el deure i les referències molt sibil·lines, sense abusar-ne, de la tradició i el folklore, la influència artúrica i la cort medieval, sempre al servei dels principis del bé i del mal, s'alternen en un viatge d'anada i tornada amb recompensa evident per l'esforç i la missió duta a terme.

Tot comença amb aires de misteri: la nit de reflexió abans de ser nomenat cavaller, el jove Tiuri no pot parlar amb ningú i no respondre a cap crida de l'exterior. Però un estrany, des de fora, li demana que porti una carta secreta al rei Unauwen, al reialme de l'Est, després de trobar-se al bosc amb el Cavaller Negre de l'Escut Blanc. El jove, malgrat que pugui perdre el dret de ser nomenat cavaller per trencar el pacte, acaba cedint a la petició i és així com entra en una aventura d'enemics i amics, de malvats i generosos, d'enganys i de veritats que li fan descobrir no només com és el món sinó com vol que sigui i com vol ser, en un futur, ell mateix. [Andreu Sotorra, 12 març 2012]


El gat solitari
de Perico Pastor


«El gat que sempre anava sol». Adaptació d'un conte de Rudyard Kipling, a càrrec de Perico Pastor (text i il·lustracions). DVD de Jordi Teixidor, cedit per l'Institut de Cultura de Barcelona, sobre el procés d'i·lustració i acompanyament amb música composta pel pianista Agustí Fernández. Editorial Cruïlla, Barcelona, 2011. Preu: 16 €. A partir 5 anys.

A Perico Pastor (La Seu d'Urgell, 1953) tant te'l pots trobar convertint en cendres obres seves per celebrar el solstici d'estiu la nit de Sant Joan i cremar així el mercat de l'art, com exposant a galeries de mig món, o il·lustrant amb un miler llarg d'escenes la Bíblia, o explicant, com un autèntic Pastor agnòstic, a un auditori amb cara de catequesi, els intríngulis dels episodis sagrats.

Però, a més, aquest artista inquiet, de traç personalíssim, nascut a les portes del Pirineu i format com a il·lustrador, fa uns quaranta anys, a Nova York, on va dibuixar per a The New York Times i Harper's, entre altres mitjans, encara té un espai creatiu per dedicar-lo als llibres per a infants, aquesta vegada posant-se en la pell de l'escriptor anglès d'origen indi, Rudyard Kipling (1865-1936) i el conte El gat que sempre anava sol.

Però, a més, Perico Pastor s'ha conxorxat amb el compositor Agustí Fernández (Palma, 1954), per dibuixar les làmines del conte de Kipling, enregistrant en DVD la narració i el procés il·lustratiu de les diverses làmines, mentre es deixa bressolar per la interpretació pianística que s'escolta en el mateix DVD.

Petits àlbums il·lustrats com aquest són joies rares en el món de l'edició. Editorial Cruïlla ha unit diverses disciplines artístiques ajuntant tres noms cèlebres de la literatura, la pintura i la música. Perico Pastor divideix en una dotzena de fragments el conte que explica i que el lector pot o bé llegir a la columna a la dreta, flanquejant cadascuna de les escenes dibuixades que el text li ha suggerit, o escoltar-lo en el DVD amb la veu de l'artista.

La història de Rudyard Kipling, adaptada ara per Perico Pastor, comença quan totes les bèsties, inclòs l'home —la dona sembla que no tant— eren salvatges. El conte explica com s'intenta posar ordre en el caos prehistòric. Així, a la primera làmina, apareixen el cavall, el toro, el gos i el gat campant al seu aire. En la segona, la dona de la cova ja ha agafat les regnes i, a més de fer netejar al riu el seu home, li prepara un rostit en un àpat que acaba amb cantúrries.

Atret pels cants, el gos s'acosta a la cova i, a canvi d'uns ossos de xai rostit fa un pacte amb la dona per quedar-se a guardar la cova, sempre a distància del gat, que té vocació d'esquerp i solitari. Però la presència del gos alerta l'home que no sap encara que la dona, llesta com un llamp, l'enviarà de cacera, a ell i el gos, mentre ella asseca herba i escampa flaires que criden l'olfacte del cavall a qui xantatja a canvi d'herba fresca si s'encarrega de transportar el seu home. Més endavant, el conte explica com la vaca passa per la cova i, afamada també d'herba, es compromet a donar llet a la família, que ja té un nadó.

I, amb tot això, el gat s'adona que només amb un tracte amb la mestressa aconseguirà formar part d'aquell clan que fuig de la salvatgia. I és a canvi de llet per llepar-se els bigotis i sentir-se afalagat per la dona de la casa que el gat comença a especialitzar-se en algunes de les seves dèries eternes.

Segons Rudyard Kipling i Perico Pastor, és des d'aleshores que el gat ha viscut sempre a les cases, caçant ratolins, jugant amb les criatures i fent pànxing a la vora del foc. Però al gat li queda un secret amagat: quan hi ha lluna, es torna novament salvatge, esquerp i solitari. I qualsevol lloc li va bé, ni que sigui una teulada, per contemplar la resplendor que il·lumina la foscor. [Andreu Sotorra, 25 maig 2011]


Viatjant per damunt de l'escaquer


«El llarg viatge d'A», de Francesc Serés. Il·lustracions d'Adrià Fruitós. Col·lecció El Vaixell de Vapor, núm. 156. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Pàgs. 140. Preu: 8,20 €. A partir 12 anys.

La novel·la negra clàssica té un element gairebé imprescindible: l'escaquer. Però Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972), establert a La Garrotxa, l'utilitza en el que ha estat la seva primera incursió en la literatura per a tots els públics per personificar els peons, els cavalls, les torres, els alfils, els reis i les reines del taulell de quadres i per crear una partida que en definitiva és la partida pel territori i pel poder que es juga també permanentment sobre l'escaquer del planeta.

Per fer-ho encara més contemporani, l'autor posa un mur simbòlic —potser hauríem d'escriure Mur, en majúscula, per ser més clars— per dividir el que anomena el reialme Blanc del reialme Negre. Dos fronts oposats al País dels Escacs. Però com passa en qualsevol racó de la Terra, sempre hi ha qui no veu les coses de la mateixa manera com els convé veure-les els que estan al capdamunt.

En aquest cas, un peó —és a dir, l'últim de la fila, al qual anomenen A i que dóna nom al títol— es rebel·la contra la seva condició de perdedor i de ser, ell i els seus congèneres, els que treuen la cara i els que més reben en la disputa entre els dos fronts.

A partir d'aquí, l'autor no entra només en un relat que transita entre l'aventura, la fantasia, la sociologia i la simbologia sinó que fa, a través dels seus personatges, un treball de comprensió de les circumstàncies que els han portat a batre's sempre en duel i, amb el coneixement del passat, encarar el futur en un clima de convivència.

No es tracta de desvelar el desenllaç de la novel·la, però un es pregunta si la victòria que es perfila al final només és possible en un escaquer de fantasia. Els fets més punyents que assoten el Mediterrani demostren que en el gran escaquer de l'altra banda del mar —i en aquesta també— rei que cau, rei que desapareix del mapa.

És aquí on Francesc Serés es deixa anar per la veta d'un lector que veu jove —malgrat que la novel·la no té edat fronterera—, convençut segurament que les conclusions de les obres que van a parar a mans d'aquest sector de lectors han de tenir un fil d'esperança. De fet, no les té totes, perquè, després de la revolta, fa dir als seus personatges que enfrontar-se a la multitud que els espera amb la proposta de convivència no serà gens fàcil. És a dir, la revolta sempre pot provocar la contrarevolta perquè sempre hi pot haver un altre peó, com el peó A, que no vegi una altra vegada les coses com les veuen els que han acabat amb l'estat bèl·lic.

En un moment que els règims democràtics es posen en qüestió, que els brams d'ase són els que més pugen als altars i que les intransigències i els radicalismes encaterinen novament una part de la societat, farta de sentir-se peó exposat a tots els mals avatars provocats per les altres peces, la novel·la aporta una reflexió sobre com construir una nova societat sobre un escaquer que, ni que mantingui la diferència del blanc i negre, construeixi un futur comú.

L'escriptor Francesc Serés, parlant d'escaquer, ha fet una entrada d'escac i mat en la literatura. Per algunes de les seves obres, ha estat guardonat amb els premis Nacional de Literatura i Ciutat de Barcelona, entre d'altres. Escriure una novel·la que des dels joves amb una certa maduresa lectora pot passar a mans dels lectors adults és un bon auguri. [Andreu Sotorra, 7 març 2011]


Saviesa de conill
en clau de faula


Manuel Brugarolas. «Els conills savis». Il·lustracions de Lluïsa Jover. Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Núm. pàgines.: 62. Preu: 14,00 € A partir de 12 anys

Hi ha publicacions que són rara avis. I encara més si apareixen adreçades subtilment als joves. Els conills savis n'és una. L'escriptor i advocat, Manuel Brugarolas (Barcelona, 1946) ha escollit l'espècie dels conills per retratar en clau de faula algunes de les flaqueses humanes més comunes. Catorze relats que es complementen amb les il·lustracions de Lluïsa Jover (Barcelona, 1942) i que configuren un llibre en cartoné, edició en paper cuixé, cos de lletra agraït, que requereix maduresa lectora perquè sota l'embolcall faulístic dels conills s'amaguen una sèrie de reflexions i ironies en una mirada a vegades crítica, a vegades picaresca, a vegades tendra, que relaciona cada breu història amb situacions que tothom ha viscut o viurà més o menys intensament al llarg de la vida.

Els conills —de gàbia o de bosc— acostumen a defugir el contacte amb altres espècies, no només les que li volen mal, sinó també la humana. Els conills estan avesats a superar el seu destí en aquest món amb la supervivència. Són el plat preferit de les guineus i les àguiles. Sense parlar, esclar, de l'arròs amb conill dels humans. Aquest historial sanguinari de l'espècie l'ha convertit en un animal poruc i tímid, fins al punt que, amb el gest de les orelles caigudes, el tremolor al cos i els ulls esparverats, aconsegueix fer més llàstima que por.

En part, els conills que l'autor qualifica de savis en el seu aplec de faules responen a aquestes característiques. Però, convertits en conills humanitzats, són capaços de superar els obstacles que se'ls presenten. Així, els catorze conills literaris de Brugarolas configuren un fresc de personatges presumits, arrogants, vencedors, bohemis, viatgers, idealistes, filòsofs, intel·lectuals, pillastres o revolucionaris.

El conill jugador, el viatger, el xafarder, el caçador, el que té el somni de volar, l'enamoradís, l'orgullós, el que no sap nedar, l'artista que aprèn el sentit de l'art amb un arquer japonès, el que vol trobar un motiu per viure, el conill informàtic o el lletraferit lector d'Anna Karènina que de jove havia estat bàrbar i revolucionari com els joves que ara volen rellevar-lo.

Hi ha, en el conjunt de faules, el reflex de tota una vida. Des de la força de la joventut a la placidesa de la vellesa. Des de la ingenuïtat de qui descobreix el món al desengany de l'experiència viscuda. Des de la il·lusió a la frustració.

L'autor situa els seus relats en espais geogràfics coneguts: el parc Güell, la muntanya del Tibidabo o la Diagonal de Barcelona, el mont Pení de Cadaqués, el Central Park de Nova York, el comtat de Nottingham i el bosc de Sherwood, la ciutat de Figueres, el riu Onyar de Girona, les vinyes i els ametllers del Priorat, la ciutat de París i els jardins de Luxemburg, l'urbs de Los Angeles...

La il·lustradora alterna la tinta xinesa amb els llapis de colors i reinterpreta els relats amb aportacions personals de lectora que porten el lector madur a descobrir-hi referències d'alguns artistes universals, potser ni tan sols proposades en la faula, i que adquireixen així, una dimensió especial. I en tot el llibre no hi cap conill que, d'acord amb la moda literària, faci de vampir, ni sigui sobrenatural, ni xucli la sang dels altres... Més rara avis, doncs, impossible. [Andreu Sotorra, 10 febrer 2011]


Un paracaigudes al cove


Hans Magnus Enzensberger. «Bibs». Traducció de Coral Romà. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Pàg. 32. Preu: 12,00 €. A partir 5 anys.

El tàndem del poeta i assagista Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) i la il·lustradora Rotraut Susanne Berner (Stuttgart, 1948), dos alemanys destacats en els seus àmbits, ja es va produir en un llibre, mig conte mig assaig, El dimoni dels nombres, que va donar la volta al món amb el lema que era ideal per a tots els porucs de les matemàtiques. Aquí el va publicar Barcanova/Siruela, en una edició remarcable (avui esgotada), el mateix segell que després publicaria ¿On eres, Robert?, un relat fantàstic de viatges del mateix autor.

Ara, escriptor i il·lustradora, han repetit coautoria amb aquest petit àlbum il·lustrat, Bibs, un conte brevíssim que està molt lluny de la intenció d'aquells dos títols i que continua enriquit sobretot per les làmines il·lustrades. ¿Què diríem si Bibs l'hagués escrit un autor sense el pedigrí de Hans Magnus Enzensberger? Doncs que és un conte més aviat senzill, sense gaire suc i amb molt poc bruc.

Les làmines, en canvi, sí que, de suc, en treuen força. Mostren Bibs, el petit protagonista, una criatura que, com si jugués a correbous amb una cargolera de Cardona, es tanca en un cove de vímet de roba bruta que hi ha a la cambra de fer bugada per fugir de l'opressió familiar i, des de la brutícia, aconseguir —sense cap llàntia com la d'Aladí— tot allò que li falta: un món diferent, un habitatge com cal, mobiliari de primera línia... fins que en queda tip que només amb un petar de dits tot li sigui tan fàcil.

El personatge de Bibs podria ser ara el somni de milers d'hipotecats amb la soga al coll. Però els somnis només són malsons. I Hans Magnus Enzensberger ho sap. Del seu somni literari, només en queda el rastre: un paracaigudes al cove, que és el que havia enviat Bibs al món ideal. Una ingenuïtat, que el gènere fantàstic actual ha deixat en ridícul i que la ciència-ficció ja no admet, tot i que se li pot perdonar a un savi com Hans Magnus Enzensberger, sobretot perquè, en aquest nou àlbum, el lector té la possibilitat d'alegrar la vista amb les làmines il·lustrades de Rotraut Susanne Berner, entretenint-se, si pot ser, en les de la cargolera. Qui sap si els defensors o els detractors dels correbous les podrien fer servir de pancarta per a les seves reivindicacions. [Andreu Sotorra, 10 setembre 2010]


Ballant amb llops


Antoni Garcia Llorca. «El salvatge». Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Pàg. 156. Preu: 8,25 €. A partir 14 anys.

Gabriel Janer Manila. «He jugat amb els llops». Dibuixos de Teo. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgs. 164. Preu: 13,95 €. A partir 14 anys.


Escriure sobre llops porta sort. Almenys això és el que els ha passat a Gabriel Janer Manila (Algaida, Pla de Mallorca, 1940) i Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971) que amb les seves novel·les, a més de coincidir en la temàtica i de basar-se en el mateix personatge real, van obtenir l'any passat el premi Joaquim Ruyra en català (He jugat amb els llops) i el Premi Gran Angular en castellà (El salvatge), respectivament.

En el cas d'aquesta última, publicada ara en català, sembla més una reescriptura que no pas una traducció del mateix autor. Potser per això, curiosament, no s'esmenta el premi de la Fundació SM, que Garcia Llorca va obtenir, quan encara tenia la dotació més important de l'Estat espanyol en juvenil (100.000 euros), abans que, d'una queixalada, es reduís a la meitat.

La coincidència d'aquest doblet literari no ve sol. També el cinema s'hi havia apuntat feia poc. I és així com la temporada s'ha transformat en la de Marcos Rodríguez Pantoja (Añora, Còrdova, 7 juny 1946), que, la primavera passada, quan va anar a la Serra Morena, on es rodava la pel·lícula Entre lobos, sota la direcció de Gerardo Olivares, diuen que, només arribar, es va posar a udolar com un llop i va provocar que una de les llobes del rodatge se li acostés, el llepés, i que els altres quatre llops de la colla ensinistrada per al rodatge esclatessin també a udols.

La pel·lícula de Gerardo Olivares s'estrenarà, segurament, aquest Nadal. Si Mowgli aixequés el cap! La història sembla de conte del XIX: Marcos va quedar orfe de mare quan tenia 3 anys, el 1949. El pare es va casar novament i la nova mare el va començar a maltractar. El pare el va vendre finalment a un tractant de cabres i ovelles, un altre costum d'explotació infantil de l'Espanya negra de la fam i la misèria després de la guerra civil, i aquest tractant, als set anys, el va cedir a un pastor de les muntanyes perquè li fes d'ajudant. Però el vell pastor va morir i Marcos es va quedar sol, sense contactar amb la gent de la vall, només amb les bèsties salvatges, i va començar una vida de dotze anys que el va portar a dominar el llenguatge intern, els hàbits, els costums, les lluites i els pactes que fan les bèsties per sobreviure.

Marcos, el nen salvatge, va ser descobert i reincorporat a la vida dels humans l'any 1965, quan ja en tenia 19. La seva història va quedar en part oblidada perquè el temps de censura no hauria permès segurament que s'esbombés com ara passaria amb l'allau de mitjans de comunicació a la cacera d'un reality show. Un cop adaptat a la vida de la societat, va intentar guanyar-se la vida com tants immigrants de la dècada dels seixanta i setanta, i va arribar a les Illes on va fer feines relacionades amb el turisme efervescent.

Allà va ser on, casualment, perquè Marcos feia feines a casa d'un amic seu, Gabriel Janer Manila va topar amb el protagonista. I el 1975, l'escriptor va elaborar la tesi doctoral (La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas Marcos) que va publicar primer a la desapareguda Editorial Laia i, més tard, a l'Editorial Proa. Trenta anys després, Janer Manila ha transformat aquell testimoni en una novel·la, He jugat amb els llops, que enceta la sèrie Bridge, un segell nou de La Galera, amb un disseny, en aquest cas, que, a través dels dibuixos de traç primari, es vol aproximar al personatge protagonista en el seu estat més infantil, mancat de la formació que se li va escatimar.

Sense haver-s'ho parlat, Antoni Garcia Llorca es va deixar captivar també pel personatge i, fins i tot reconeixent l'antiga tesi de Janer Manila, en va recrear l'existència. Dues visions, doncs, d'una mateixa història, les dues amb un bon llenguatge, ric i polit, que retrata la vida salvatge de Marcos, no tant el que podria ser només una introspecció psicològica del personatge, si els autors haguessin volgut fer de psicoanalistes, sinó un document del que va viure, com ho va viure i, segurament, com ho idealitza amb el temps. Més realista, la de Janer Manila. Amb més referències mitològiques, la de Garcia Llorca, que juga, per exemple, amb Polifem, el gegant d'un ull de l'Odissea; que parla d'un país en guerra, sense nom i que hi inclou un general Bum-bum —la semblança del dictador Franco.

En un temps que l'explotació infantil, la prostitució de menors, l'abús del treball infantil, els nens soldat, la venda de criatures o l'abandó per part dels pares forma part de la quotidianitat global feta banalitat per la imatge comunicativa, l'experiència de la solitud d'un infant salvatge ofereix la possibilitat d'una doble lectura: totes les misèries, tant les de fa mig segle com les d'ara, acaben gratant sense miraments en els més febles. [Andreu Sotorra, 4 setembre 2010]


La Dona Nabiu Roig
dels fiords noruecs


Jostein Gaarder. «El castell dels Pirineus». Traducció d'Anne-Lise Cloetta i Coral Romà. Coberta de René Magritte. Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Pàgs. 240. Preu: 16'90 €. A partir 16 anys.

Jostein Gaarder. «Els nans grocs». Traducció d'Anne-Lise Cloetta i Coral Romà. Il·lustracions d'Isabel Ferrer. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Sèrie Blanca. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. Pàgs. 64. Preu: 6'25 €. A partir 6 anys.


Si es posa sobre la taula —o a la pantalla de l'e-reader— l'obra publicada fins ara per Jostein Gaarder (Oslo, 1952), s'hi detecten una sèrie de constants que apareixen en totes les seves novel·les, al marge, esclar, de les habituals reflexions filosòfiques que li van concedir el reconeixement internacional amb 'El món de Sofia' (més de 50 llengües i uns 20 milions d'exemplars, segons les dades editorials que circulen pel món).

L'autor utilitza gairebé sempre el recurs de la introducció en les seves trames de personatges fantàstics —sense caure mai en la moda del gènere sinó simplement com a uns personatges corrents—, una atmosfera misteriosa, una constant interrogació sobre l'origen de la vida i una notable influència del paisatge que li és més pròxim, el nòrdic, el dels fiords, el de les glaceres.

Tot això també es troba en 'El castell dels Pirineus', una novel·la per a lectors madurs, i en certa manera també es troba més subtilment en 'Els nans grocs', un conte per a primers lectors, les dues últimes peces de l'autor publicades en català per Cruïlla i traduïdes a quatre mans per Anne-Lise Cloetta i Coral Romà, molt polidament i amb algunes observacions necessàries i que s'agraeixen sobre certes referències locals noruegues.

Cal advertir que 'El castell dels Pirineus' és una d'aquelles novel·les que guanya interès literari a partir de l'últim tram, a partir, vaja, de les últimes cinquanta pàgines, i això que en té 240! Abans, Jostein Gaarder, aquesta vegada més que mai, s'entreté excessivament en la descripció d'algunes teories científiques que pesen més del compte en l'atractiu del conjunt d'una trama que es pot situar a mig camí entre la intriga, la novel·la negra, la ciència-ficció i el relat romàntic.

Els protagonistes de Gaarder són una parella, Steinn i Solrun, que va viure intensament la joventut, a l'època d'estudiants, però que, per desavinences de caire intel·lectual —l'existencialisme dels setanta del segle passat no perdona—, van trencar amb la seva relació i s'han mantingut separats durant trenta anys després que cadascú fes camí pel seu compte, amb nova parella i fills.

Gaarder explora, doncs, la mirada idealitzada a la joventut des de la maduresa. I ho fa utilitzant la facilitat actual de la connexió per correu electrònic dels dos protagonistes que s'intercanvien una correspondència trepidant a l'estil ping pong —l'antic sistema epistolar de paper i correu postal els hauria portat més temps— per recordar què els va provocar la separació i quines eren i són encara les seves diferències davant la incògnita de la creació del món: una de racional —ell, Steinn, la d'un científic universitari preocupat pel canvi climàtic— i una altra de caràcter més espiritual —ella, Solrun, una professora d'institut que continua mantenint la creença i la fe en el més enllà i en un Déu superior.

El perill d''El castell dels Pirineus' és que el lector fidel de Jostein Gaarder —i el no fidel encara més— es cansi del llast de la primera part i es perdi l'autèntica novel·la que amaga la part final on aleshores l'autor sí que imprimeix un clima d'intriga in crescendo que no té res a envejar al millor dels seus col·legues nòrdics de gènere negre. Només per això, val la pena fer l'esforç de resseguir la correspondència de la parella Steinn i Solrun, dos personatges de ficció que —el mateix Jostein Gaarder no ho amaga— semblen extrets de les obres dramàtiques d'Henrik Ibsen.

I en el conte 'Els nans grocs', es desvela la vena literària de l'autor adreçada als més petits. Les il·lustracions d'Isabel Ferrer, a tot color, s'esplaien sobretot en el personatge fantàstic. El petit protagonista no troba ningú a casa, al carrer tot està buit i només apareix un nan groc que se les té amb un dau que només juga amb el sis en totes les cares.

Amb aquesta senzilla —i també científica— trama, l'autor entra de ple en allò que més li agrada: el clima fantàstic, el número set com a mite màgic, la vida en un altre món, la possibilitat que algú, ni que sigui tirant els daus, remeni les cireres de tot l'univers... i el somni com a resposta a totes les suposicions i vivències que hem fet, fem i farem des de la modèstia i feblesa terrenal. [Andreu Sotorra, 6 maig 2010]


Cantant sota la dutxa


Carles Sala i Vila. «El triomf d'en Polit Bonaveu». Il·lustracions de Susana del Baño. Col·lecció Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgs. 111. Preu: 13 € (edició cartoné). A partir 7 anys.

¿Tothom recorda Luciano Pavarotti, oi? Doncs, bé, tothom sap també que el tenor es va fer popular no només per la veu que tenia i el seu repertori sinó també pels seus gegantins mocadors de coll acolorits. Sense mocador, Pavarotti no compareixia mai davant de la premsa. Un dia, en una conferència a l'aeroport del Prat, no trobava la peça en qüestió i la sessió no va començar fins que el mocador va sortir. Era tan forta l'addicció que hi tenia, que qui sap si eren també aquells mocadors vermells el que li proporcionaven el to de veu que el va fer cèlebre.

Doncs, bé, en Polit Bonaveu, el personatge de ficció que s'ha tret de la màniga l'escriptor Carles Sala i Vila (Girona, 1974) m'ha recordat, en part, el seu col·lega líric Pavarotti. Sí, dic col·lega perquè en Polit Bonaveu és un cantant que no només és llançat a la fama amb el nom de La Veu Prodigiosa sinó que rep l'aprovació unànime del públic que l'escolta i admet que és una veu realment prodigiosa.

L'única diferència entre en Polit Bonaveu de ficció i en Luciano Pavarotti de la realitat és que, si el de Mòdena necessitava els mocadors de coll, en Bonaveu s'ha format musicalment cantant sota la dutxa i no és capaç d'emetre ni un gall ni fer un pinyol si no ho fa així, sota un bon raig d'aigua, quan surt a l'escenari de l'Auditori.

Amb aquesta novel·la breu —publicada excepcionalment fora de col·lecció en cartoné i amb unes il·lustracions en color que volen remarcar la situació estrafolària del relat i que defugen amb encert el registre "infantil" perquè també és un conte per adults— l'autor va guanyar el Premi Vaixell de Vapor, en la seva 25a edició, després d'haver obtingut també els premis Barcanova i Guillem Cifre de Colonya, tres en els últims tres anys, i continua donant la sorpresa que ja s'endevinava en alguna de les seves publicacions anteriors.

Carles Sala —pràcticament, doncs, una veu acabada d'arribar, però amb força i gràcia— és autor d'un registre afinat que, en un relat com 'El triomf d'en Polit Bonaveu', parteix d'una anècdota senzilla i aconsegueix un to ajustat i a la vegada capaç de crear una moralitat final: cloure els ulls i imaginar fortament el que es desitja permet fer realitat allò que només és un somni.

A més, el rerefons humorístic de la història no té necessitat de sotmetre's a accions espectaculars ni esbojarrades, sinó que en té prou amb petits detalls com els noms d'un parell d'agents artístics, Tucanta & Jocobro; o amb una inundació de la platea de l'Auditori a causa de la dutxa a l'escenari i que els melòmans de maneres esnob es prenen com una performance com les que "ara es porten" en el món de la lírica.

Aquestes picades d'ullet a la ridiculesa humana es troben també en la seva relació amb la directora d'orquestra, Petra Arquet, que és qui li desperta la confiança en la seva qualitat vocal i qui li descobreix que, la necessitat que té de cantar sota la dutxa se soluciona tancant els ulls, buscant la concentració i explotant la imaginació.

Així és com en Polit Bonaveu, com si fos un exemplar extret del vell somniador de còmic, en Carpanta, domina l'afonia que l'ataca fora del plat de la dutxa i, imaginant-se el doll d'aigua, aconsegueix que, a la llarga, la seva veu soni en tots els auditoris del món i es cotitzi com si fos or, per a enveja, esclar, dels ambiciosos agents artístics que el primer dia li van donar la llauna per falta de fe.

Al final, diu l'autor, si algú vol reconèixer el personatge, només cal fixar-se en quatre coses: si té una veu extraordinària, si canta amb els ulls clucs, si vesteix blau marí i si porta un mocador de fil vermell al coll... I això, el mocador, és el que abans m'ha portat a parlar de Luciano Pavarotti. Amb l'única diferència que en Polit Bonaveu, a més de mocador, porta també, inexcusablement, una tovallola perquè les dutxes, ni que siguin fruit de la imaginació, el més segur és que acabin remullant qui se les creu de debò. [Andreu Sotorra, 20 novembre 2009]


Blancaneu en 3D de paper


«Blancaneu». Títol original: 'Snow White'. Creació, text i enginyeria de paper de Jane Ray. Traducció i adaptació del text: Núria Font. Publicat per Walker Books Ltd., de Londres. Imprès a la Xina. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Preu: 20 €. A partir 3 anys.

Amb l'enginyeria de paper que hi ha fet Jane Ray (Londres, 1960), autora d'un extens catàleg de llibres il·lustrats, l'estructura d'aquest àlbum de Blancaneu s'acosta al 3D. El lector visualitza sis grans escenes. En cadascuna, l'autora ha construït un primer pla paisatgístic per entrar en segon terme a l'interior del palau, del bosc o de la casa dels nans i, al fons, en tercer pla, en la decoració detallista de l'espai.

Això permet que els lectors es facin càrrec, per la visualització de cada diorama, del relat que poden llegir directament o escoltar en veu d'un adult perquè dues solapes desplegables en cada escena resumeixen sintèticament la trama del conte.

La reina davant el mirall; Blancaneu pel bosc camí de la casa dels set nans; la reina disfressada de vella amb la poma verinosa; l'arribada del príncep... Jane Ray no opta pels típics nans del fanalet made in Disney sinó que dibuixa i construeix una colla de miners amb pic i pala.

No hi ha tampoc escena del petó perquè Blancaneu escup el mos de poma que l'havia ennuegada i adormida. I la reina envejosa, quan es connecta al mirallet, s'enrabia tant perquè Blancaneu continua vivint, que desapareix feta fum. Un efecte tan teatral com fidel a les versions més antigues que, després dels Grimm, han patit múltiples batzegades i el lleig de cert feminisme titllant-lo de reflex de la submissió de la dona. [Andreu Sotorra, 15 novembre 2009]


Talons alts abans d'hora


Lygia Bojunga. «Sabates de taló». Traducció de Natàlia Tomàs. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja, 38. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgs. 207. A partir 15 anys.

La febre del gènere fantàstic ha deixat sepultat durant un temps el gènere realista i, de passada, ha fet que en comptes que autors i lectors obrissin els ulls per reflexionar i intentar millorar els conflictes que assetja la societat del segle XXI, s'ho miressin tot a través d'unes ulleres negres. Afortundament hi ha autors que no han abandonat el seu compromís amb la realitat i el testimoni del seu temps i no s'han deixat enganyar per un boom que ha arribat a saturar i decebre els seus mateixos devots.

Una autora que s'inscriu en el corrent compromès amb el seu temps és la brasilera Lygia Bojunga (Pelotas, Rio Grande do Sul, 1932). Les seves novel·les, adreçades sobretot a adolescents amb un tractament de lectura adulta, no escatimen arguments considerats d'alt voltatge —si no prohibits— per segons quins editors.

L'escriptora té la capacitat de jugar, si cal, amb protagonistes que encara no tenen dotze anys, com és el cas de la nena de 'Sabates de taló' ('Sapato de salto', en portuguès), però posar-los en situacions límit, fins al punt que, en alguns moments del relat fa la impressió que l'autora parli a lectors ja madurs, amb una experiència acumulada que els permeti desxifrar la denúncia que fa de la societat que l'envolta.

Aquesta característica és el que fa, segurament, que la novel·la 'Sapata da salto', en la versió catalana, aparegui en una col·lecció que crida el lector amb la prevenció de l'afegitó 'Alerta Roja' (només 38 títols en quinze anys) i que, si fos publicada en una col·lecció general, ningú no tindria motius per dir que s'adreça a lectors joves.

Lygia Bojunga només es delata en aquest sentit perquè té el costum d'adreçar-se en un pròleg, un epíleg o un capítol inserit, als seus presumptes lectors joves. En aquest cas, trencant una convenció lineal més aviat xocant, ho fa abans de l'últim capítol, com si ella mateixa s'adonés que els lectors àvids hauran tret prou conclusions per saber quin és el final de la novel·la i, per això, se'ls avança amb una reflexió sobre els fets explicats.

En la novel·la hi ha diversos arguments dins de l'argument principal: la petita protagonista, acollida per una família benestant brasilera després d'estar en un orfenat on la va deixar la seva mare, viu els primers abusos sexuals per part del patriarca de la casa, sap que la seva mare es va suïcidar llançant-se al riu lligada a un roc, coneix la seva tia, una professora de ball amb sabates de taló alt, que acaba sent assassinada i que, com la seva mare, es va veure obligada a prostituir-se, té una àvia que pateix demència senil des del suïcidi de la seva filla, coneix un noi de tretze anys homosexual que vol ser ballarí i amb només onze anys creu que la seva única sortida és el camí de la prostitució.

Cal situar un argument tan roent en el seu espai geogràfic i social concret: els barris pobres del Brasil. La mateixa autora en coneix bé els topants perquè va viure molt de temps a Rio de Janeiro, al barri de Santa Teresa, des de petita, ambient que reflecteix sovint en la seva literatura.

El registre i l'estructura que utilitza Lygia Bojunga és un altre dels atractius de la seva narrativa. Com en un joc de nines russes, dins de la trama principal, es van introduint altres històries que se centren gairebé sempre en l'aprofundiment de les vicissituds dels diversos personatges que envolten la protagonista.

Per a l'autora, el retrat de cadascun dels personatges és un tret important i el resultat global se'n beneficia. Però també s'hi detecten altres influències: la seva etapa d'actriu, la seva època de joventut com a redactora de ràdio i televisió, la seva dedicació a millorar l'educació de les zones rurals amb la creació d'una escola, els seus estudis inicials de medicina, i la seva pròpia experiència, separada del primer marit, i la feina de cooperació amb el segon.

Novel·les com 'Sabates de taló' i la majoria de les altres més de vint obres seves, traduïdes, algunes, a una vintena de llengües, li han valgut que sigui una de les poques autores guardonada i reconeguda, primer al Brasil, i després amb els dos premis internacionals més importants de la literatura infantil i juvenil: el Hans Christian Andersen del 1982 i l'Astrid Lindgren Memorial Award del 2004 (si un és considerat Nobel juvenil honorífic, l'altre, per la seva dotació i paternitat (corona sueca), encara ho és més.

La inquietud i iniciativa de l'autora va més enllà de la simple escriptura creativa perquè, a través de l'editorial que porta el seu nom (Casa Lygia Bojunga), ha pogut mantenir una línia literària molt personal sense haver de dependre de segons quins criteris editorials o d'assessors de publicacions encotillats i restrictius com els que encara pul·lulen per latituds més pròximes i que, si continuen pul·lulant com fins ara, difícilment s'aconseguirà que cap autor català tingui la possibilitat, ni tard ni d'hora, d'optar a algun dels dos nobels juvenils que, d'altra banda, alguns, tindrien ben merescut. [Andreu Sotorra, 17 agost 2009]


Si Zeus ens fes immortals...


Sally Nichols. «Maneres de viure per sempre». Traducció de Maria Roura. Coberta de Jordi Salvany. Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Pàgs. 208. Barcelona, 2009. Preu: 20 €. A partir 12 anys.

El cas de Sally Nicholls (Stockton-on-Tees, Anglaterra, 23 juny 1983) és similiar al d'alguns autors joves d'aquí que practiquen el sa exercici d'arribar i moldre. Concretament, el cas d'aquesta jove autora anglesa té una semblança amb el de l'autor català Carles Sala (Girona, 1974), guanyador recent i a pinyó fix dels premis Barcanova, Guillem Cifre de Colonya i Vaixell de Vapor.

Però la semilitud encara se'm fa més present si comparem una de les novel·les de Carles Sala, 'Bona nit, Júlia' (La Galera, 2008) —comentada també aquí i que tracta sobre els sentiments d'una nena ingressada en un hospital infantil descrits amb la sensibilitat de no furgar ni en la malaltia ni en els moments més difícils—, amb la novel·la 'Maneres de viure per sempre' ('Ways to Live Forever', 2007), de Sally Nicholls, on un nen d'onze anys, malalt de leucèmia, escriu un dietari amb les vivències del seu ingrés hospitalari. Amb finals diferents, les dues novel·les tenen un objectiu comú: parlar de la mort que s'apodera brutalment d'un infant.

Dos debuts literaris, doncs, de veus joves, que coincideixen en el temps, però en espais geogràfics allunyats, i que desemmascaren qüestions poc tractades o mal tractades en la literatura per a infants i que ho fan amb realisme, sense subterfugis, però també amb el recurs que els permet agafar distància a través de la fantasia (Carles Sala) o de l'humor (Sally Nicholls).

'Maneres de viure per sempre' és un dietari del petit protagonista que transcorre entre el 7 de gener i el 12 d'abril. La dinàmica del discurs en primera persona alterna amb fulls escrits a mà (impresos com a il·lustració) on l'autor de ficció enregistra algunes de les seves inquietuds, a vegades amb desitjos, com per exemple aquell de trobar una deessa grega que s'enamori d'ell per poder demanar després a Zeus que li concedeixi la immortalitat; a vegades amb preferències com per exemple volar en un dirigible o veure un fantasma; a vegades amb preguntes sense resposta: "¿Com ho saps que t'has mort de veritat?", "¿Per què Déu fa que els nens es posin malalts?", "¿Què passaria si algú no fos mort, però tohom es pensés que ho és?", "¿Per què ens hem de morir?" o "¿On vas quan et mors?".

El protagonista, encara infant, es mira el món amb ulls d'adult i això és el que fa que la novel·la tingui un nivell de lectura que requereix de l'experiència prèvia del lector, un lector que, també jove, sigui capaç de trobar ell mateix les respostes a les qüestions que el protagonista li planteja sense donar-li la solució.

La força d'un text literari sovint es troba més en el que deixa de dir que no pas en el que explícitament diu. I aquest és el cas de la novel·la de Sally Nicholls que, en dos anys des de la seva publicació, ha estat guardonada amb alguns premis anglesos, traduïda a més de quinze llengües i considerada una de les obres revelació de la literatura anglesa escrita per autors joves i expressament per a joves. Tota una estratègia i una manera de fer i actuar sota el paraigua anglosaxó que autors, agents, editors, prescriptors i lectors en general de literatura infantil i juvenil catalana farien bé d'importar. [Andreu Sotorra, 31 juliol 2009]


Del Momo de Madame Rose
al Momo de l'adroguer Ibrahim


Eric-Emmanuel Schmitt. «El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà». Títol original: «Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran». Traducció de Judit Valentines. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgines: 63. Preu: 7'80 €. A partir 14 anys.

Un i l'altre es diuen Momo. I no em refereixo al personatge més conegut de Michael Ende sinó als dos joves immigrats protagonistes de dues obres de teatre franceses que s'assemblen com dues gotes d'aigua: 'La vie devant soi', de Romain Gary, i 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran', d'Eric-Emmanuel Schmitt.

La primera, ha estat un dels èxits teatrals d'aquesta temporada, amb Concha Velasco, dirigida per Josep Maria Pou ('La vida por delante'), al Teatre Goya. La segona, de títol homònim, es va adaptar al cinema el 2003, dirigida per François Dupeyron i protagonitzada per Omar Sharif, guanyador d'un premi Cesar com a millor actor i també del premi del públic del Festival de Venècia. Dos anys abans d'aquesta adaptació cinematogràfica, Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, França, 1960), resident actualment a Brussel·les, autor d'una altra pel·lícula recent, 'Odette, una comèdia sobre la felicitat' i de les obres teatrals, entre altres, 'Variacions enigmàtiques' i 'El lliberti', representades les dues també aquí, va reescriure la història de 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran' —muntatge encara avui en gira per teatres francesos— i en va fer un relat breu que, des des del 2004, forma part de les lectures recomanades per a lectors adolescents francesos i alemanys. Ara, la seva inclusió, en català, en la sèrie Gran Angular de Cruïlla, vol seguir el mateix camí.

Com dues gotes d'aigua, deia. I és així. A 'La vie devant soi', de Romain Gary (Vilna, Lituània, 1914 - París, 1980), guanyadora, l'any 1975, del premi Goncourt, amb el pseudònim d'Émile Ajar, nom fals que l'autor no va desvelar durant anys, hi ha un jove immigrant àrab, Momo (diminutiu de Mohammed), que és acollit per Madame Rose, una exprostituta jueva resident a París. El jove Momo rep sovint consells d'un vell musulmà que l'instrueix en els eixos bàsics de l'Islam. A 'Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran', un altre jove, aquest jueu, anomenat també Momo, estableix una estreta amistat amb les prostitutes franceses del districte on viu i té llargues converses amb un vell botiguer àrab d'una adrogueria o tenda de queviures de la Rue Bleue, amb qui coneix també les claus de l'Islam i amb qui acaba fent l'últim viatge en un automòbil flamant cap a l'Orient Mitjà —Albània, Grècia, Turquia, Istambul...— per veure el mar.

Són tan similars, en el fons, les dues obres —judaisme, prostitució, orfenesa, immigració, islamisme...—, que Eric-Emmanuel Schmitt no es deu haver pogut lliurar més d'una vegada que li facin o li preguntin per les raons de la seva semblança. A vegades, la literatura té aquests brots de coincidència en el temps, malgrat que, en aquest cas, Eric-Emmanuel Schmitt escriu la història del jove Momo jueu i d'Ibrahim vint-i-cinc anys després que Romain Gary escrivís la de Madame Rose i el jove Momo àrab.

L'acció del relat de 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' se situa en un barri obrer de París, als anys seixanta: la Rue Bleue, entre la rue de La Fayette i la rue du Faubourg Poissonière, al Districte 9è, considerat, almenys aleshores, un barri de tolerància en un temps d'immigració cap a Europa encara primerenc.

Entre el vell adroguer Ibrahim i el jove Momo, orfe de pare a mig relat —un advocat jueu vingut a menys— i coneixedor més endavant de la que hauria pogut ser la seva segona mare sense que aquesta l'acabi d'acceptar del tot com a fill del seu pare, s'estableix una relació que comença precisament quan Momo intenta robar alguns pots de queviures de les prestatgeries de l'adrogueria, convençut que el silenciós i misteriós Ibrahim ni se n'adona. A canvi, acaba rebent consells d'ell mateix per com ha de tractar el seu pare i, finalment, esdevé hereu de tot allò que el vell Ibrahim li pot deixar: la seva saviesa, el llibre vell de l'Alcorà, amb dues flors a dins —vet aquí la raó del títol del relat—, tots els diners que Ibrahim tenia i l'adrogueria de la rue Bleue que converteix el jove jueu Momo en el nou botiguer àrab de la cantonada.

Segurament el títol indueix a creure que el relat amaga un adoctrinament religiós. Res d'això. L'Alcorà és només una excusa perquè el discurs d'Ibrahim desprengui quina és la seva filosofia de la vida i com ho lliga amb el desig de viure lliurement sense sentir-se encotillat per la fermesa dels llibres sagrats sinó sabent com n'ha d'interpretar el seu missatge. El radicalisme o l'integrisme és aquí substituït pel raonament i el sentit comú.

Per mitjà de dos personatges que han topat amb la solitud sense buscar-la, Momo i Ibrahim, l'autor mostra dues mirades oposades de la vida: la del jove que té tot el camí per recórrer al seu davant i la del vell que mor al final del seu trajecte fugaç a Orient Mitjà, un cop ha vist de nou el mar de la seva infantesa.

A vegades, per retrobar, al capdavall de la vellesa, aquest final del camí, cal que algú impregni amb la seva joventut un nou esperit de redescoberta i un nou desig del sentit de viure. El jove Momo regala aquest esperit renovador a Ibrahim. I per això el vell Ibrahim el fa hereu del seu passat ancestral.

Si tenim en compte que el relat de 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' comença així: "Als onze anys, vaig trencar el porquet i me'n vaig anar de putes", costa de creure que l'evolució literària que fa la trama porti el protagonista a entendre una mica més el món que l'envolta, ni que sigui sense moure's de darrere el taulell de l'adrogueria de l'àrab de la Rue Bleue. Per això, 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' és una típica història iniciàtica, d'aquelles que compensen la seva brevetat amb la seva intensitat. [Andreu Sotorra, 2 juny 2009]


Canelons a l'escalfador


Anna Manso. «Canelons freds». Il·lustració coberta de Juanjo Sáez. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009. Pàgines: 119. Preu: 7'80 €. A partir 14 anys.

¿Dues novel·les en una? Per una part, la que relata les vicissituds de dues adolescents i el seu món quotidià. De l'altra, la novel·la dins la novel·la que una d'elles dues va escrivint, en resposta a un treball encarregat per la professora de llengua.

Dit així, pot semblar escolar, fins i tot ritualment escolar, però l'originalitat de la novel·la —premi Gran Angular de l'última edició—, està en la relació que s'estableix entre les dues protagonistes i com l'aspirant a escriptora, és a dir, la redactora de la novel·la interna, filtra algunes de les vivències reals dins de la novel·la de ficció, amb situacions i personatges que sobrepassen segons quins límits.

El perill de novel·les com aquesta és que el lector opti espontàniament per un dels dos relats: el de primera mà dels personatges principals o bé el de ficció dins la ficció. I que aquesta tria el distregui del seguiment que sempre exigeix la trama principal.

¿Per què se salva 'Canelons freds' de perdre's en els llimbs de la lectura per mor d'aquesta dualitat? Sobretot pel llenguatge i el registre que utilitza: fresc, espontani, jovenívol tot i que, en algun cas, estirant massa la corda d'expressions forànies que l'editor dissimula resignadament en cursiva. I una cosa és l'escriptura, però l'oralitat no admet cursives que alertin d'aquestes llicències l'oïdor.

Fa la impressió que a l'autora no li interessa tant mantenir una trama de cap a peus, amb el plantejament, nus i desenllaç de rigor, sinó que vol que el lector s'enganxi amb les dues protagonistes i es capbussi en la seva manera de fer, de pensar, de moure's, d'actuar... i en aquest sentit, es respira una certa desinhibició de formes i gustos estlístics, deixant que el relat camini gairebé pel seu compte i s'oblidi de formalitats literàries i de codis establerts.

Confessar que, de tota la novel·la, m'ha interessat, sobretot, l'últim capítol, pot semblar una frivolitat. Però és el que té un caràcter més cinematogràfic. Tant, que si hagués estat l'inici de 'Canelons freds' hauria acabat pensant que, amb un inici així, la novel·la prometia molt. I no és que no prometi tal com ha quedat, però, posats a fer la tria personal lectora que deia, a mi m'ha estirat més la part de la trama, diguem-me, real de les dues protagonistes, que no pas la part de la novel·la inserida dins de la novel·la.

Vull dir amb això que em fa l'efecte que, durant el desenvolupament de la trama —inclòs l'apartat de la mare greument malalta d'una de les dues protagonistes—, l'autora sembla que busqui la manera de començar de debò i aquesta manera de començar de debò la troba precisament quan posa el punt final.

L'escena de les dues heroïnes menjant canelons freds, més aviat congelats, esteses les dues al terra de la cambra d'una d'elles, sobre una estora de platja i amb un escalfador de cabells per descongelar la pasta, delata un ull narratiu que beu de les fonts de la imatge, cosa que no ha d'estranyar si tenim en compte que Anna Manso (Barcelona, 1969) és, abans que res, guionista de sèries televisives, i això vol dir que escriu en clau realista i segurament pensant en imatges, tot i que també ha publicat altres relats per a lectors primerencs, etiquetats gairebé tots, per una bona dosi d'humor i fantasia, característica que es troba també de rerefons en aquesta primera aposta que fa per a lectors juvenils. [Andreu Sotorra, 24 març 2009]


Apunts de Sarajevo


Ed Frank. «Tinka». Traducció d'Auke Oosterhoff. Il·lustracions de Juliet Pomés. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008. Pàg.: 156. Preu: 6'70 €. A partir 9 anys.

Els lectors de finals del segle passat recordaran Zlata, aquella noia que als onze anys vivia a Sarajevo, durant el setge de la ciutat, i que va escriure un diari de la guerra, recuperat i publicat per una periodista francesa (Zlata Filipovic, El diari de Zlata, Columna, 1994). Doncs, bé, Tinka, la protagonista d'aquesta novel·la d'Ed Frank (Bèlgica, 1941), pseudònim d'Eduard Vranken, autor de llengua neerlandesa, podria ser també Zlata.

Com ella, Tinka viu el setge d'una ciutat en guerra —que no s'anomena mai però que, per les referències, és evident que es tracta de Sarajevo, on l'autor va estar una temporada— en un moment intemporal —les guerres i les seves conseqüències no tenen data— i amb les dificultats que comporta estar a l'abast dels atacs dels enemics, des dels turons que envolten la ciutat.

A diferència de Zlata, la novel·la deTinka no té l'estructura d'un dietari sinó que cada capítol és com una petita història que descobreix al lector paisatges diversos, personatges immersos en una ciutat devastada, situacions de pobresa i fam, moments de por, moments de treva, actituds de supervivència i un polsim d'amor preadolescent que és un dels elements que uneix tota la trama en una mena d'al·legoria romàntica del ja oblidat lema seixantista: "fes l'amor i no la guerra".

Tinka, de pares musulmans, descobreix també les diferències que ha provocat, en part, la guerra civil entre la gent de la seva ciutat, del seu país. Acostumada als rituals de la mesquita, coneix el Nadal en una església cristiana freda i immensa, plena d'imatges, i manté així l'alè de la multireligiositat que havia caracteritzat la seva ciutat. Potser aquesta és la part de la novel·la que cau més en la ingenuïtat o en la bona fe de l'autor. La realitat —la de Sarajevo i la de qualsevol altre indret amb un conflicte contemporani— s'ha vist i es veu cada vegada més marcada per la diferència cultural i religiosa i atiada pels fanatismes.

L'autor es posa en la pell dels personatges i en la veu de la petita protagonista. Defuig el dramatisme, però, i té el do de reflectir algunes de les situacions més extremes amb un pols de tendresa, com si patir gana, ser víctima de robatoris tan insignificants com verdures de l'hort o un jersei de llana, córrer al soterrani de casa quan cauen els obusos, no tenir ni aigua, ni llum, ni gas, arrencar una creu de fusta d'una tomba per fer foc o trobar-se en una llitera de l'hospital de guerra amb una ferida lleu fos el més normal de la quotidianitat urbana en què Tinka viu.

Al final de la novel·la, molt breu i clarament adreçada als lectors de primera volada, el lector —també el més madur— en surt amb la sensació d'haver viscut una experiència intensa de la mà de la protagonista, amb un final tan obert com ple d'incògnites i també d'esperances: quan deu pomes d'una pomera madurin, després d'un mes —li diu l'home que ha perdut el fill en un dels atacs i que la fa entrar al seu hort—, la guerra s'acabarà. Un desig que, com els fruits, acaba caient de madur. [Andreu Sotorra, 02 gener 2009]


Revolta simfònica


Jean-Claude Mourlevat. «El combat d'hivern». Traducció d'Enric Tudó. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008. Preu: 16'50 €. Núm. pàgines.: 335. A partir 12 anys.

La novel·la de Jean-Claude Mourlevat (Ambert en Auvergne, França, 22.03.1952) té dues parts clarament diferenciades. En la primera, l'autor s'endinsa en un món incert, més propi del subconscient que de la realitat, però que detecta una forta influència del seu passat d'infància. En la segona, fa una apologia de la lluita per la llibertat dels drets col·lectius. Posats a clarificar les coses des del primer moment, cal dir que la primera part es desenvolupa amb un enjòlit que va creixent i es va construint a poc a poc, amb una combinació de lirisme i duresa que no li fa cap mal. Aquest enjòlit, en canvi, a la segona part, perd pes i canvia per una acció exclusivament bèl·lica, d'arrel primitiva, que acaba afeixugant lleument el bon regust de la primera part.

¿Vol dir això que la novel·la trontolla? No, en absolut. Però sí que exigeix al lector que entri confiadament en el món excepcional que li planteja l'autor. Un món que, per a infortuni de molts lectors actuals, no es pot dir que sigui propi del gènere fantàstic, què hi farem, sinó que remet a una època indeterminada on la barbàrie i el poder de les armes passa per damunt de tot.

Però Jean-Claude Mourlevat té una clau literària poètica per compensar tanta barbàrie. I ho fa a través de la força de la música, d'una veu femenina que és capaç d'aixecar revoltes i de moure multituds. És, en definitiva, una revolta simfònica, un cant a l'esperança en el sentit que qualsevol força imperial es pot desmuntar amb un simple xiuxiueig de dolcesa.

Però la realitat, esclar, desmenteix més d'una vegada la tesi de fons d''El combat d'hivern': el passat del nazisme i l'stalinisme... els recents fets de Geòrgia i Rússia, els encara recents dels Balcans, els eterns d'Israel i Palestina, el terror internacional que planeja sobre el planeta de la mà del fanatisme islàmic... les actuacions indiscriminades dels aliats de pau sobre població civil en nom d'una croada de persecució de l'enemic... els genocidis ètnics...

Mourlevat sembla que els inclogui simbòlicament tots en la seva novel·la: des de les legions romanes, amb les lluites a mort dels gladiadors, fins als maquis o partisans contemporanis de mitjan segle passat. I un món literari com aquest no sorgeix del no-res. Per això, la novel·la és també un reflex del passat familiar, del paisatge i la infància de l'autor.

Nascut en una família de sis germans —Jean-Claude és el que en fa cinc—, viu la infància en un molí fariner fins als anys seixanta, quan la implantació de grans indústries ensorra el negoci del pare i l'obliga a convertir el molí en una granja de porcs i aviram. És d'aquell paisatge inicial que Mourlevat s'amara. I és aquest paisatge el que es respira en tota la novel·la, de la mateixa manera que recorda no gaire feliçment el seu ingrés real en un internat l'any 1962, i és de dos internats de ficció —un de noies i un altre de nois— d'on arrenca la trama de 'El combat d'hivern'.

Quatre adolescents són els protagonistes de la novel·la, quatre adolescents marcats pel passat dels seus pares i destinats a refer el camí d'ells per aconseguir l'alliberament de les classes populars sobre les milícies bàrbares de la 'Phalange', una organització promotora d'un cop d'estat amb un capitost que ho té tot sota el seu poder, emparat per homes gos, enfrontat a la població i els seus alliberadors, reforçats a la vegada per homes cavall. Homes gos i homes cavall que són una metàfora de la brutalitat cega i la lleialtat sense fissures al servei del mal i del bé.

La lectura dels primers capítols del relat porta a pensar que Mourlevat té una forta influència de Frankz Kafka. S'han llegit disbarats crítics com el que diu que s'assembla a Tolkien. Ni de lluny. El tòpic no funciona aquesta vegada. I ho demostra el fet que en una de les seves preferències literàries hi ha 'El castell', de Kafka, autor al qual s'acosta Jean-Claude Mourlevat perquè en un moment donat s'especialitza en llengua alemanya —present també en la novel·la— i n'exerceix de professor, fins que decideix deixar les lletres per estudiar l'art del clown de carrer una temporada, fer-se viatger i acabar finalment estabilitzat a prop del riu Loire —el riu és bàsic en la trama—, casat amb dos fills, vivint ara només d'escriure i de publicar, principalment a Gallimard Jeneusse, novel·les com aquesta, que respiren un aire molt personal, molt enfortit i que promet encara noves incursions en el seu món literari.

'El combat d'hivern' és un dels bestsellers del seu catàleg personal. Més de 500.000 exemplars i traduït a diverses llengües. Dins el cercle literari francès, els dos primers anys de circulació, la novel·la no ha passat desapercebuda. Primer recull els premis France Télévision i el Saint Exupéry del 2007 i, després, el Sorcières del 2008. Afortunadament, hi ha cultures literàries que s'adonen del que neix i creix a prop seu. Una manera envejable de viure la literatura si ho comparem amb altres deserts culturals àrids d'opinió i d'orientació que vol dir, a la llarga, d'oblit i d'ignorància [Andreu Sotorra, 27 agost 2008]


Fascinant Méliès
a traç de llapis negre


Brian Selznick. «La invenció de l'Hugo Cabret». Traducció de Josep Sampere. Il.lustracions de l'autor. Editorial Cruïlla / SM. Barcelona, 2007. Preu: 20,50 €. Núm. pàgines.: 533. A partir 12 anys.

Extraordinari i fascinant a la vegada. Un volum com aquest obre la porta a una línia innovadora en l'edició i en el llibre de disseny. Imaginem-nos que l'autor hagués escrit només el relat. No hauria passat de ser una atractiva i intrigant novel.la d'imaginació, més pròxima a la ciència-ficció que no pas a la fantasia. Però l'autèntic valor de 'La invenció de l'Hugo Cabret' rau en la concepció global que en fa l'autor, des del text a les làmines dibuixades a llapis i el disseny global de l'edició, amb pàgines completament dibuixades negres o amb pàgines blanques ribetejades de negre, com si fossin fotogrames, i que acaben creant una sensació de capsa de cinema.

Brian Selznick (East Brunswick, New Jersey, EUA, 1966) va estudiar a The Rhode Island School of Design. La influència, doncs, és evident. Més il.lustrador que escriptor, amb uns inicis fins i tot de llibreter, a la llibreria infantil Eeyore’s de Nova York, la història de l'Hugo Cabret, publicada per Scholastic Press a Nova York, s'ha convertit en un dels cinc llibres del 2007 més venuts als EUA, li ha valgut la distinció d'un Quill Award (atorgat per la Reed Business Information i la NBC a les edicions anuals) i, només a Anglaterra —els lectors anglesos on posen l'ull posen el llibre— ha tingut la sorpresa de vendre 300.000 exemplars en tres mesos. Aquí, el tiratge inicial, en castellà i català, s'aproxima als 50.000 exemplars. A més, la Warner Bross i l'Initial Entertainment Grouphave n'han adquirit els drets, gairebé coincidint amb la publicació, per portar al cinema la novel.la, que té com a director candidat, Martin Scorsese. I no és una trilogia. Ni li cal. És, això sí, una d'aquelles perles negres que apareixen només de tant en tant en el bosc embrossat de la literatura i que acaben donant la volta al món.

L'autor es justifica i diu que 'La invenció d'Hugo Cabret' no és exactament una novel.la ni un llibre il.lustrat, ni tampoc una novel.la gráfica, ni un àlbum de fotografies, ni una pel.lícula, però sí que és una combinació de tot plegat. I aquesta és, de fet, la impressió que en traurà el lector.

Hugo Cabret, un brivall orfe —la tradició de l'orfenesa en literatura continua viva—, vol posar en marxa un autòmat perquè té la intuïció que la màquina conserva un secret del seu pare mort, un rellotger amb bones manetes de qui el petit ha heretat la destresa que li serveix per mantenir a l'hora els rellotges de l'estació de tren on Hugo viu d'amagatotis, mig fent de lladregot, fent-se escàpol de l'Inspector del recinte, i on troba un vell venedor de joguines metàl.liques que aguanta cansat de la vida, que té una fillola, Isabelle, apassionada pels llibres, coneguda d'un expert cinèfil, Étienne. Ella és qui acaba cedint al petit rellotger una clau misteriosa per donar corda a l'autòmat del seu pare. I un secret —perquè també hi ha un quadern amb notes i un dibuix que fa l'autòmat—, porta a desvelar-ne un altre d'inesperat: l'especulació que l'autor fa sobre el passat del primer cineasta de ciència-ficció, Georges Méliès, amb la recuperació d'algunes de les seves pel.lícules més cèlebres i el seu retorn a la vida pública gràcies a la perspicàcia d'Hugo i Isabelle.

La novel.la s'ambienta en el París dels anys trenta, època de miratges i revolucions tècniques. Època de cinema en blanc i negre. De pel.lícules de René Clair i Jean Vigo. Però el relat també s'alimenta de mirades enrere, cap a principi de segle, cap al cinema de Georges Méliès i pel.lícules seves com 'Viatge a la Lluna' (1902) —la del coet clavat a l'ull llunàtic—, 'El reialme de les fades' (1903) o 'Vint mil llegües sota el mar' (1906).

El lector de 'La invenció de l'Hugo Cabret' ja s'adona de seguida que es troba davant d'un llibre especial. Sota l'embolcall del típic cartoné, aquest amb coberta ornamentada estil caravanes Circ Raluy, hi ha alguna cosa més. Una acurada edició que li descobreix l'opció de tres mirades diferents: la lectura textual, la lectura gràfica i el moviment dels inicis del del cinema. És per mitjà d'aquesta combinació que les més de cinc-centes pàgines, dividides en dues grans parts, transcorren veloces perquè entre el relat, apareixen les làmines, dibuixades totes a llapis negre, amb retocs de goma d'esborrar, amb difuminats, amb entramat de traços i amb contrastos de llums i ombres, que expliquen, sovint amb impressionants primers plans, sense paraules, escenes de la trama i que, en alguns casos, utilitzen el joc del moviment per la successió ràpida de làmines com les de la màquina de tren que s'acosta a l'estació o les corredisses d'Hugo.

L'autor ha explicat que per a molts dels dibuixos dels personatges de la novel.la s'ha inspirat en persones reals com és el cas del protagonista, Hugo Cabret, que reprodueix a partir del model d'un nen, Garret, que va veure un dia al Museu d'Història Natural de Nova York mirant un espectacle de titelles en el qual l'autor treballava. Va demanar a la seva mare que anessin al seu estudi i, prèviament caracteritzat, en va fer els esbossos que després es converteixen en les làmines del llibre.

En el llibre hi ha, segons el mateix autor, 26.857 paraules (un 35% del volum) i cent cinquanta-vuit làmines dibuixades, moltes a doble pàgina i per tant fan gairebé tres-centes pàgines il.lustrades, a més de reproduccions de fotogrames d'algunes de les pel.lícules del segle passat que s'esmenten i que es troben oportunament reproduïdes en el lloc que correspon dins del text, com 'L'home mosca' (1923), 'L'arribada d'un tren a l'estació de Ciutat' (1895), dels germans Lumière), o 'Accident de tren a l'estació de Montparnasse', un fet real. Un gran FI cinematogràfic de rigor tanca el llibre i uns crèdits aclaridors fan de col.lofó, com a les bones pel.lícules. Només hi falta banda sonora perquè el viatge a la cambra fosca sigui complet.

Per escriure 'La invenció d'Hugo Cabret', Brian Selznick tenia com a llibre de capçalera, des de feia temps, la publicació 'Edison's eve: A Magical History of the Quest for Mechanical Life' (2003), de Gaby Wood. Allà va trobar la història d'un autòmat i també la del francès George Méliès que col.leccionava artefactes mecànics i que en cinema es va distanciar dels germans Lumière perquè ell procedia de l'espectacle de màgia i volia convertir la pantalla gran en un espectacle també màgic. El cas és que la col.lecció d'autòmats de George Méliès va ser arraconada en unes golfes de París fins que van anar a parar a les escombraries.

Així és com Brian Selznick imagina què hauria pogut passat si un brivall de carrer com Hugo hagués trobat els autòmats abandonats de Méliès i així és també com neix, humanitzada, sensible, poètica i mil.limètricament arrodonida, la novel.la 'La invenció de l'Hugo Cabret', de la qual es parlarà des d'ara durant uns quants anys. L'autor Brian Selznick recomana, en una introducció, que el lector faci com si estigués a les fosques, quan es disposi a llegir-lo. D'acord, sí. Però amb els ulls ben oberts perquè ningú no es resistirà a rebobinar la pel.lícula més d'una vegada. [Andreu Sotorra, 24 desembre 2007]


El més petit de tots


Jaume Cela. El temps que ens toca viure. Il.lustracions de Javier Andrada. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6,95 €. Núm. pàgines.: 143. A partir 12 anys.

Sovint els grans fets històrics s'expliquen millor des de petites experiències personals que no pas a través de documents que amaguen interessos polítics de cada moment determinat. Aquesta novel.la de Jaume Cela (Barcelona, 1949) n'és un cas. Situada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil, l'autor retrata la situació d'una família que, per extensió, podria ser la situació de tantes altres famílies catalanes que es van trobar amb la guerra com un fet inevitable en les seves vides sense cap possibilitat de fugida.

Una àvia és el braç fort de la família, un cop el marit ha mort, el fill és al front i la jove mor en un bombardeig. Només li queda el nét per tirar endavant, malgrat que passa els seus moments de desesperació i de deixar-ho tot, sota la desconfiança que el fill torni de la primera línia en vida.

Novel.la que renuncia a l'acció i a l'aventura en temps de guerra del més petit de la família, com potser seria lògic de pensar tenint en compte que s'adreça a lectors preadolescents. Ben al contrari, l'autor elabora una novel.la relatada en tercera persona però que en molts moments pren un caràcter gairebé de monòleg interior donant veu a l'àvia que té algunes reflexions o confessions en veu alta davant el retrat del seu marit difunt.

Mitjançant una sèrie d'esdeveniments generals que el lector pot relacionar amb algunes de les vivències relatades sovint per testimonis de la guerra civil patida a ciutat i a la rereguarda, la novel.la es mou entre dibuixar un fresc social de l'època i perfilar elspocs interessos que motiven la població assetjada a continuar resistint.

Es pot qualificar d'històrica no tant perquè segueixi una cronologia de fets cabdals per al desenllaç de la guerra civil sinó perquè els pensaments de la principal protagonista ('l'àvia) fan precisament de contrapunt a la fredor esmentada abans que ens arriben ara més que mai de textos divulgatius, històrics, documentals i muntatges audiovisuals sobre el període del desastre entre el 1936 i el 1939, que dóna pas a un altre desastre de postguerra fosc i oprimit.

Fa la impressió que l'autor s'ha vist dominat més pels sentiments del record d'un temps en realitat no viscut per ell, però sí que l'ha influït directament a través de la seva herència familiar, que no pas per la temptació de crear una ficció literària des de la imatge mítica dels nascuts a la postguerra del temps que va tocar viure als seus pares.

Un apropament a la memòria històrica que l'il.lustrador Javier Andrada ha resumit en unes làmines realistes, amb escenes casonales de personatges arran de poble i amb una imatge destacada a coberta que és la recreació d'una de les fotografies que han fet història: la d'un milicià amb correatge, manta i fusell al coll, camí del front, amb el seu fill petit al braç. [Andreu Sotorra, 7 desembre 2007]


Galetes de lletres


Josep M. Fonalleras. Les galetes del Saló de Te Continental. Il.lustracions de Leonard Beard. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. Preu: 6'70 €. Núm. pàgines.: 64. A partir 9 anys.

La fotografia a la qual fa referència en aquest relat Josep M. Fonalleras (Girona,1959), guanyador del premi El Vaixell de Vapor 2007, és una de les més conegudes del pioner en fotoperiodisme català, Agustí Centelles. Unes criatures juguen a afusellar amb escopetes de fusta en plena guerra civil. Es va exposar, amb altres de l'època, al Palau de la Virreina en una mostra d'homenatge a l'autor. I és a partir d'aquesta visita que l'autor crea una situació de mirada cap a la memòria històrica a través d'un avi i la seva néta.

Desvelem una part del secret, que no fa cap mal: l'avi es reconeix en aquella foto. És un dels petits que afusellen de mentida els condemnats de ficció. Fa ja més de quinze anys, imatges similars a la que en el seu dia va fer Centelles amb la seva Leica, arribaven de fotoperiodistes fetes en barris o descampats de Bòsnia on hi havia craitures jugant a la guerra. Per tant, el relat de Fonalleras, malgrat el viatge enrere, manté una referència encara fresca.

La història, segons l'opció narrativa que hagués pres l'autor, hauria pogut desviar-se senzillament cap al record. Però en aquest cas —i aquesta és la guspira que fa atractiu el relat— utilitza l'anada a un cafè de l'avi i la néta, on serveixen unes galetes que, prèvia conxorxa de l'avi i un dels cambrers, porten gravada una lletra majúscula. Cada lletra incita l'avi a explicar a la néta un episodi de la guerra civil en la seva infància: La E d'èxèrcit, la T de tifus, la H d'home volador, la G de guerra...

Seria massa senzill, però, si el relat es limités a aquesta narració. Per això, hi ha una entrada (els escacs) i una sortida (el destí inexorable) que creen els ingredients de sorpresa o de burxada als sentiments del lector.

El relat, breu i rodó, no té fissures. Només s'escapa una mica pel cantó de la ficció quan la petita protagonista és capaç de reunir la majoria de supervivents d'aquella fotografia en una mena de berenar-homenatge al seu avi.

És cert que Internet, a vegades, fa miracles, però la localització a Mèxic d'un dels avis de la fotografia, ara ja mort, i a través d'una escola on el seu fill exerceix de director, simplement amb la recerca del seu nom entre una desena, valora el paper actual de la xarxa molt per damunt del que en realitat acostuma a oferir a l'internauta.

Però la literatura necessita sovint d'aquestes escapades i a vegades la ficció s'anticipa al futur. Si la capacitat d'informació que acumula i acumularà la xarxa creix com sembla previsible, és molt probable que una recerca amb bon resultat com l'esmentada sigui, d'aquí a molt poc temps, el pa de cada dia, sempre, esclar, que algú introdueixi abans la informació a dins.

I quan això passi... ¿caldrà recórrer a la memòria personal com ara, la dels avis, o tot haurà quedat enregistrat fins a tal extrem que un simple clic al teclat ens traurà de qualsevol mena de dubte? En el cas dels protagonistes del relat de Fonalleras seria una llàstima perquè, l'avantatge que tenen és que piquen galetes que, pel que s'intueix, tenen pinta de ser no només portadores de lletres i de memòria sinó de dolçor i d'amistat. [Andreu Sotorra, 4 desembre 2007]


Bricolatge al bosc


Caterina Valriu. Les banyes d'en Cucarell. Il.lustracions d'Àngels Ruiz. Col.lecció EL Vaixell de Vapor, 57. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 6 anys.

El Xec, s'endinsa al bosc al vespre. Alguna en passarà, sembla avisar el mussol de la primera il.lustració. En ser al cor del bosc sent plors que surten d'una cova, una taca fosca, en la interpretació de les imatges: és el dimoni Cucarell, crescudet de cos i amb llarguíssima cua, qui plora desconsodament. ¿El motiu? Falta de banyes i problema de mobbing per part dels col.legues infernals.

Unes il.lustracions estilitzades posen l'èmfasi en l'expressivitat de les emocions del dimoni Cucarell i fan aportacions malicioses al text. Cal que el lector no es perdi detall de la il.lustració de les pàg. 18-19, sobretot pel que fa al posat expectant de Cucarell mirant el nen que trenca una branca per tal de fer-li unes banyes postisses.

Segur que té l'esperança que amb una mica de bricolatge, hi posarà remei. Propòsit fallit, perquè la pròtesi floreix i el dimoni ja s'imagina essent el barret de rialles de tots els dimoniets. I s'enfonsa, un altre cop. Així és que el nen n'hi implanta unes altres que són cargols de mar i, més tard, una antena de ràdio i...

Sense èxit. Potser la solució és acceptar d'una vegada que no en té i, per dissimular-ho, perquè un dimoni sense banyes no pot anar enlloc, li regala un barret. I llestos. Però, pel que sembla, tot i ser tan refet i cuallarg, tenir unes bones banyes és un assumpte de paciència que, com en qualsevol ésser vivent, es cura amb l'edat.

El dimoni d'aquest conte és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor. El nen servicial i el dimoni es fan amics en un final a contranatura, segurament perquè els dos personatges estan sols i dins d'aquest meravellós bosc imaginat de pins i alzines tot és possible. [Lena Paüls, 4 octubre 2007]


Un altre home de ferro


Justin Richards. El col.leccionista de morts (2 volums). Traducció de Lluïsa Moreno. Il.lustracions de Ramon Rosanas. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.

Els anglesos que llegeixen, veuen la televisió, van de tant en tant al teatre i s'interessen pels temes divulgatius de la ciència coneixen segurament Justin Richards, coetani nascut el 1961, perquè és autor de sèries literàries més que populars com 'Invisible Detective' i 'Doctor Who'; és també guionista i dramaturg i té un catàleg de publicacions considerable, entre les quals hi ha una trentena de novel.les com 'Time Zero', 'The Caos Code' i 'The Death Collector'.

Aquesta última és la que s'ha traduït ara al català. Les referències que planen sobre 'El col.leccionista de morts' passen per influències com les d'Edgar Allan Poe on el terror, l'aventura, la investigació gairebé detectivesca i l'esporgada del costat fosc de l'ànima suren com si res.

També es podria dir que Justin Richards s'empara en la creació de Frankenstein i la veta que va obrir en el seu dia Mary Shelley des del llac Léman. I encara es podria al.legar que s'emmiralla en 'L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde', de Robert Louis Stevenson.

Però el fet és que, de totes les referències, qui hi surt guanyant és Ted Hugues (Mytholmroyd, York 1930 - Londres 1998), pseudònim d'Edward James Hughes i marit de la també poeta Sylvia Plath. Ted Hughes és autor de dues novel.les que semblen pensades per acontentar la igualtat de gènere, 'L'home de ferro' i 'La dona de ferro', la primera convertida en pel.lícula ('The Iron Geant', amb un títol fídel a l'original), dirigida per Brad Bird el 1999, i és la que més recorda la trama d''El col.leccionista de morts' on també hi ha un infant —en aquest cas contemporani— i un robot com a protagonistes.

A 'El col.leccionista de morts', Justin Richards basteix una història ambientada en el Londres típic del cinema i la literatura farcida de boira, en ple segle XIX, amb personatges com el pillastre Eddie Hopkins —que sembla un Oliver Twist extret de Dickens— i personatges adults d'abric, capa i barret, que es mouen entre bastidors del Museu Britànic amb la missió d'estudiar fenòmens inexplicables. Ah!, i una jove intrèpida avançada al seu temps.

Tot comença amb el robatori que Eddie Hopkins fa al carrer d'una cartera que, pel que es veu, té més valor per un retall de paper que hi amaga que no pas pels diners que hi pogués guardar. De fet, tot comença amb el robatori de dues carteres. I gràcies a aquesta dualitat, entren en joc una sèrie de personatges que mai no es podien imaginar que es veurien al límit de creure el que arribarien a veure, com la transformació d'un cadàver en un monstre mecànic disposat a obeir les ordres malèfiques del seu constructor.

Molt de soroll de cargols i de ferralla, doncs, i algunes teories científiques que miren de resoldre el conflicte. També les batalles entre bons i dolents omplen bona part de la trama. I l'existència d'un ou de dinosaure —en homenatge a la fantasia més medieval— ho acaba d'arrodonir tot.

El més destacable de la novel.la de Justin Richards, doncs, no és tant la més o menys originalitat del tema, que sembla que no té cap interès a amagar que segueix els esquemes del gènere de ciència-ficció, sinó el recorregut que fa i la situació en què mou i situa els personatges, així com la descripció i l'ambientació que creen el clima que li cal al lector per entrar en el misteri d'un cas tan estrany com el del doctor Jekyll i, a la vegada, tan admès i secretament guardat anys i panys, a pesar de la seva transcendència.

Justin Richards acumula bé les lliçons del gènere i les explota al màxim. Diria que veu, per qüestions generacionals, el món del segle XIX amb ulls del segle XXI, que vol dir, amb ulls influïts per la imatge, sobretot l'animació, el còmic i el cinema, tres influències que barrejades amb el pòsit literari que sembla que arrossega de Poe, Stevenson, Shelley i família tota li serveixen per crear una trama àgil i una novel.la llarga —amb vocació de bestseller i cartoné— que l'editorial s'ha resistit a situar en una publicació singular i ha dividit en dos volums en rústica de la tradicional col.lecció d'El Vaixell de Vapor.

L'il.lustrador Ramon Rosanas ha remarcat en les làmines de les cobertes dels dos volums l'ambient emboirat del Londres que Justin Richards retrata: l'entrada d'un cementiri, la típica torre del rellotge i un cotxe de cavalls. A l'interior, ha optat per perfils, siluetes, ombres i molta negror, donant vida a algunes de les seqüències de la novel.la més àlgides i accentuant aquesta mirada amb les expressions dels personatges que viuen episodis de terror i perills només superables gràcies a la llicència de la fantasia i de la ficció on tot, o gairebé tot, és possible. [Andreu Sotorra, 6 agost 2007]


Un triangle amb retrovisor històric


Emili Teixidor. El crim del triangle equilàter. Il.lustracions de Pep Brocal. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.

L'inspector Garrofa ja fa anys que va néixer. La seva primera incursió d'intriga literària va ser el 1988 amb 'El crim de la Hipotenusa', primer a l'Editorial Edebé, i anys després, a la mateixa col.lecció de l'Editorial Cruïlla on ara ha publicat 'El crim del triangle equilàter'. Les dues novel.les es troben en castellà, no pas a SM, sinó a la sèrie Camaleón, de Planeta-Oxford, per cert, una col.lecció discreta, que fa poc soroll, tan poc, que la seva parenta en català passa gairebé desapercebuda.

El personatge de l'inspector Garrofa, d'Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) és un investigador per deducció i acumulació de dades científiques, a més de refiar-se d'una bona dosi d'intuïció. Aquí, però, els prop de vint anys transcorreguts des de la seva primera recerca de la professora de matemàtiques Hipotenusa, no han passat debades. L'inspector, que s'envolta de joves col.laboradors, a banda de la narradora a qui li encarrega que deixi escrita la història de l'Equilàter, viu també el món d'Internet amb totes les seves bondats i les seves maldats.

L'autor s'hi ha posat amb ganes i li ha sortit una novel.la d'intriga llarga (235 pàgs) —massa relaxada a l'inici—, que arrenca de debò a la segona meitat i que troba el seu autèntic sentit quan la trama porta a relacionar el cas del Triangle Equilàter amb episodis històrics tan decisius per a l'Europa de la segona meitat del segle passat com la Nit dels Ganivets Llargs (1934) o la Nit dels Vidres Trencats (1938), dues de les primeres atrocitats sonades de Hitler i els seus. Després, recorrerà encara una repassada històrica a la guerra civil espanyola, l'exili, la dictadura franquista i la resistència dels maquis. I aprofitant que en Garrofa tracta amb criatures, més que amb delinqüents, la dosi de classe subtil d'història està servida.

A l'estil de la dama negra, P.D. James, una de les mestres de la intriga —guardonada aquest any amb el premi Carvalho BCN Negra català—, amb la seva novel.la 'Mort al seminari', que transcorre en un medi absolutament interior i tancat, Emili Teixidor situa la trama d''El crim del Triangle Equilàter' també en un centre d'èlit esportiu, de llarga tradició familiar, cosa que, com ha fet J.K.Rowling amb la nissaga Potter, li permet relacionar el passat dels avis, pares i néts que han trepitjat el mateix centre.

La intriga rau en la desaparició de copes, l'aparició de misterioses marques a la sala de les vitrines dels trofeus, i la constatació que uns triangles equilàters són la marca "del Zorro" de qui fa les malifetes en el centre educatiu. Aquí és on la novel.la arrenca excessivament relaxada a la primera part, en els capítols de les desaparicions i les conjectures, quan situa el lector en el que després l'haurà de portar al desenllaç esclatant del misteri.

Arribats al clímax de la investigació, però, el ritme —com deia— arrenca inesperadament i, per a sorpresa del lector desconfiat, arrenca, a més, ple de contingut que, en una llambregada, li dóna a conèixer com es poden relacionar els primers fets del naixent nazisme a Alemanya amb les circumstàncies del franquisme i el seu llarg període de règim de dictadura.

Si un dels antics components d'un equip gloriós del centre educatiu —avi d'un noi que torna aquí després de l'exili familiar— no hagués entrat en joc a través del seu jove successor, no existiria el que l'autor anomena 'El crim del Triangle Equilàter'. Però la por que el retorn dels descendents d'aquell vell personatge descobreixi un passat fosc d'un parell de germans bessons col.laboradors dels nazis, fa que la trama enfili camins propis de bandes organitzades, lògies o màfies que no només actuen sinó que estan adaptades a la facilitat comunicativa d'Internet i que es donen a conèixer no per venjar-se de res sinó per fer justícia de qui es mereix la restitució del seu nom. La novel.la assimila així, diferents registres del gènere d'intriga i se surt dels cànons establerts del gènere policíac, en part perquè en Garrofa va a la seva i en part també perquè l'autor ho vol.

És de suposar que per coherència amb l'edició del primer cas de l'Inspector Garrofa, l'actual ha estat publicada en la sèrie Taronja de Cruïlla, per a lectors a partir de 9 anys, però en realitat és una novel.la que requereix la comprensió, quan s'entra a la segona part, de lectors més madurs, almenys de 12 anys endavant, cosa que ha fet l'edició en castellà i que també aquest comentarista recomana a possibles futurs lectors en català. [Andreu Sotorra, 30 juliol 2007]


La mentida com a revenja


Joyce Carol Oates. Sexy. Traducció de Josep Sampere. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 15 anys.

Costa més d'atrapar un coix que un mentider, diuen. I això és el que li passa al jove protagonista d'aquesta novel.la, una de les poques que, juntament amb 'Ulls verds' i 'Xerres massa', les dues també publicades per Cruïlla, l'autora Joyce Carol Oates (Lockport, Nova York, 1938) ha destinat a lectors joves amb una certa maduresa lectora. Autora de teatre, assaig, poesia, contes i novel.la, premi Pulitzer en tres ocasions i candidata al Premi Nobel de Literatura més d'una vegada, si un no sabés que d'aquí a un any en complirà setanta i no n'hagués sentit a parlar mai, es podria pensar que es tracta d'una autora debutant, encara jove, que coneix a fons el món dels adolescents.

S'ha etiquetat a Joyce Carol Oates com una autora que tendeix a la sang i el fetge en les seves novel.les. I alguna cosa d'això hi ha a 'Sexy'. Però, així com el títol és enganyós, la violència també hi passa de volada. En tot cas, en aquesta novel.la, Joyce Carol Oates carrega les tintes sobre una altra mena de violència: la violència verbal, la maldat de la venjança i l'ús de la mentida com a revenja.

La víctima, un professor de llengua d'institut. El mòbil, la imputació d'uns falsos abusos sexuals a menors. L'anècdota, un remolí de mentides creat per un grup d'estudiants seus i que els adults, el professorat, la policia i els pares, ajuden a fer gros sense ni tan sols preocupar-se de la seva veracitat.

Som ja al segle XXI —la novel.la transcorre el 2004—, i les notícies tenen sovint una base fonamentada en la rumorologia i la mentida. Això obeeix, de fet, a un vell costum de la humanitat: "Digue'n mal que alguna cosa en queda". I el que queda del mal que la víctima de 'Sexy' rep és la seva caiguda en picat, l'enfonsament personal i el suïcidi, simulat amb un accident d'automòbil.

Quan Joyce Carol Oates va començar a publicar, a la dècada dels seixanta del segle passat, després de la mort de William Faulkner, el 1962, se la va comparar amb el que havia estat considerat un dels grans novel.listes de la narrativa nord-americana. Però així com Faulkner té un fons pessimista i tràgic, a vegades macabre i sanguinari, Joyce Carol Oates reprèn aquesta tendència realista amb una èpica aplicada al seu temps i, a 'Sexy', intenta fer surar a la superfície —la simbologia de la piscina es manté en bona part del relat— una sortida positiva per al seu personatge.

Tot el que la trama de la novel.la té d'atractiu per la descripció, el retrat psicològic dels personatges i la netedat de llenguatge —la versió catalana hi ajuda, esclar—, només es dilueix una mica al final, com si l'autora, un cop consumat el suïcidi de la víctima de la falsedat i l'assetjament juvenil, ja hagués complert la seva missió i tingués pressa per trobar una fuita d'escapament per al seu jove heroi: una festa disbauxada on mitja dotzena dels joves convidats acaben a trompades i on el sexe inesperat d'una nit de gresca ho purifica tot, com si l'embolat que ha costat la vida del professor, malgrat que la policia investigava el cas, s'hagués resolt amb la fugida personal dels fautors endavant.

Pel camí, Joyce Carol Oates, això sí, no s'ha estat de destil.lar una dura crítica contra la hipocresia i la mentida de la societat que retrata i contra les conseqüències de les influències massificadores que fomenten entre els més joves situacions tràgiques, justificades per ells, a 'Sexy', com una broma de mal gust semblant a aquelles bromes que es fan entre pa i pa en els programes televisius. [Andreu Sotorra, 21 juny 2007]


Plouen cairats de punta


Margarida Aritzeta. Aigües de tardor. Col.lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.

Un lector afeccionat a la sociologia i als comportaments humans podria concloure, després de llegir aquesta novel.la de Margarida Aritzeta (Valls, 1953), que els protagonistes són víctimes de la violència de gènere. Malgrat que el fenomen de la violència de parella —definició contemporània dels crims passionals del segle passat— hi és sense que arribi la sang al riu, diria que l'autora pretén alguna cosa més que gratar en la ferida de l'actualitat.

I alguna cosa més vol dir ampliar la visió, com fa un zoom, del paisatge físic i del paisatge humà que li és molt pròxim o, en tot cas, li és també nostàlgic per la transfiguració del pas del temps. I com a justificació de la trama, sí, el conflicte d'una parella jove que serveix perquè la noia s'adoni de com és el xicot que estima i ell s'ensorri només de saber que la xicota li ha descobert la flaca.

Un dels aiguats del sud més famosos de tots els temps va ser el que es coneix com l'aiguat de Santa Tecla. La tardor, des de sempre, és traïdora i, a secà, allà on, passat l'estiu, tot sembla terra de crosta, en poques hores, una riuada s'ho pot emportar tot i arrossegar les relíquies abandonades barrancs amunt.

Als protagonistes de la novel.la els passa una cosa semblant que als aiguats de tardor: mentre la rutina de cada dia sembla encrostonada per la sequera, de cop i volta, s'esfondra sota l'embat del nervi descontrolat. Així com l'aiguat desenterra camins esborrats, els conflictes sobtats i violents de parella acostumen també a desenterrar i descobrir reaccions desconegudes.

Estructurada en tres parts (El foraster, La riuada i El molí), la novel.la transita, sense presses, a pas d'excursionista observador, amb mirada atenta i descripcions esplaiades de bon llenguatge per camins enfangats, masies abandonades, molins enrunats i un paisatge que té l'avellaner perdut com a eix d'orientació.

Del mercat de la plaça de la vila als records de la guerra de Cambodja. Dels heroismes de la selva bèl.lica a la supervivència del camp revoltat per les aigües. Entremig, policies municipals, mossos d'esquadra, una guitarra, una moto i una batuda de rescat que porta al desenllaç i que és l'embolcall decoratiu que fa falta a una trama que no deixa de tenir també una certa dosi d'aventura adolescent. [Andreu Sotorra, 7 juny 2007]


La vaga de la vida


Amélie Couture. No, no i no! Traducció d'Enric Tudó. Il.lustracions de Juliet Pomés. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 7 anys.

La novel.la és tan breu que gairebé no dóna temps a pair la riquesa de fons que amaga. L'autora Amélie Couture (França, 1972) va debutar fa cinc anys amb aquest relat per als lectors primerencs sobre la superació de la mort i el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat, en aquest cas, l'àvia de la protagonista.

Publicista d'ofici, l'autora no s'ha deixat influir per la tendència literària abocada al gènere fantàstic i s'ha arriscat a ser titllada de melodramàtica amb un argument realista que, si bé no és absolutament nou —la mort explicada als petits ha estat tocada aquí sovint—, sí que la presenta amb un tractament fresc, com si no passés, cosa que la fa una novel.la atractiva pel recorregut que obliga a fer al lector entre el que es diu i el que no es diu.

Amélie Couture fa de la seva protagonista un personatge rebel a causa de les circumstàncies. La pèrdua de l'àvia, amb qui vivia després de la separació dels pares en un poble petit —espai geogràfic que permet a l'autora recrear-se en impressions de caire líric que no enfarfeguen el text—, porta la criatura a caure en la tristesa i en una indignació amb ella mateixa i amb la vida.

Per això decideix fer la seva personal revolució i es declara en vaga. En vaga de tot. Vaga de colònies, vaga de menjar, vaga de parlar, vaga de jugar, vaga d'entendre el pare i la seva nova companya, vaga de canviar de residència del camp a la ciutat... El contrast entre la seva actitud i la inicial incomprensió del pare provoca alguna situació mig aventurera, com la de fugir amb un germà petit, fill de la nova companya, actitud que fa reaccionar els adults i fa avançar el relat cap a un final positiu.

El títol original no enganya: La grève de la vie. Actes Sud la va publicar fa cinc anys i va ser escollida pels lectors joves per al premi Chronos. En català, canvia de títol, més cridaner, i d'il.lustracions, molt millor la coberta catalana i, a l'interior, amb unes làmines de to suau, que respiren tendresa, de classicisme radical, i que alteren la realitat només en la làmina de l'àvia, amb davantal i monyo del temps de la picor, lluny de la d'una àvia d'avui en dia que té una néta de vuit o nou anys. [Andreu Sotorra, 3 maig 2007]


Amb regust de salabror


Pere Pons. Quan tot comença. Col.lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.

Amb aquesta novel.la, Pere Pons (Santanyí, 1946) va obtenir el premi Gran Angular de l'última edició. Representa també el retorn de l'autor després de deu anys. I ho fa amb una novel.la que torna als orígens, al paisatge d'una de les seves primeres novel.les, 'L'Estret del Temps' (Cruïlla, 1990), que també aleshores va obtenir el premi Gran Angular, com aquesta.

'Quan tot comença' és una novel.la estructurada en tres parts, però en realitat té dos grans blocs interns: el de la novel.la del paisatge perdut de l'autor —la Cala Figuera, de Santanyí— i una trama que creix en dosi de passió fins a convertir-se en explosió dramàtica.

Hi ha doncs, un pols entre autor i lector. Primer, caldrà que aquest es familiaritzi amb un estil net, de llenguatge ric, ple de matisos, que dibuixa el paisatge d'un temps perdut, el de l'adolescència de l'autor, cap als anys seixanta. Després, caldrà que el lector es faci amb els personatges i amb cadascun del seu passat, que semblava colgat a la sorra.

Història també de diversos temps: avis, pares, néts. I història de dos pols geogràfics: les Illes i l'Argentina. Per tant, amb dos matisos lingüístics: espurnes de dialecte argentí al costat del dialecte mallorquí, que són també com la simbologia d'un relat que manté el solatge de dues capes socials condemnades a no oblidar.

La novel.la, a més, tal com avança, pren airada de gènere gairebé negre. Però cal tenir en compte que som als seixanta, de quan la guàrdia civil solucionava els conflictes amb tricorni i quan l'inici del xantatge del poderós sobre els feble ja feia de les seves.

Contraban, principis d'especulació, secrets d'amors perduts i esperança d'amors nous. L'autor ho dosifica, potser pausadament, però amb bona mà. Fa arribar el lector al final, si ho vol saber tot de debò. I cal remarcar que li ofereix no només el fresc d'una època, de la qual sembla sentir-se el regust de la salabror i la remor del mar, sinó una trama que té també l'atractiu garantit per a un ampli ventall de lectors, tinguin l'edat que tinguin. [Andreu Sotorra, 1 març 2007]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

pelivida
«La pel·lícula de la vida», de Maite Carranza

alloavi
«Allò de l'avi», d'Anna Manso

voloreneta
«L'autor David Cirici fa volar un nen africà adoptat a Catalunya per desxifrar el misteri d'una amiga deixada a Mali.»

vellpirata
«L'autor Llorenç Capdevila ha guanyat amb aquesta novel·la el premi Gran Angular.»

cigronet
«L'autora Care Santos ha publicat una història per als primers lectors.»

vergonyosa
«L'autora Maria Àngels Juanmiquel ambienta la seva història en el contrast entre el món urbà i el rural.»

gallines
«La il·lustradora Victòria Tubau ha escrit un recull de retrats de criatures multiculturals.»

funicularminer
«L'autor Pau Joan Hernàndez ha obtingut el Premi Gran Angular amb aquesta novel·la.»

camaleo
«L'autor Jordi Losantos i la seva germana Cristina Losantos s'endinsen en el món fantàstic del camaleó.»

serena
«L'autora Dolors Garcia Cornellà explica la història de Serena, una noia del segle XV a la Barcelona menestral, que ha d'agafar les regnes de la casa.»

arquetarellotges
«Jordi Llavina fa una mirada als records de la infància de la dècada dels anys setanta.»

pigabiblio
«Emili Teixidor fa un cànon de lectura dels clàssics en l'última aventura de la Formiga Piga.»

cartarei
«La nit abans de ser armat cavaller, el jove Tiuri ha de prendre una decisió difícil: quedar-se i aconseguir el que sempre ha desitjat o trencar les normes i seguir un desconegut que li demana ajuda. La seva tria farà que emprengui un llarg viatge per acomplir l'encàrrec del Cavaller Negre de l'Escut Blanc. Novel·la de Tonke Dragt, millor llibre dels últims 50 anys als Països Baixos i adaptada al cinema.»

pericopastor
«Perico Pastor ha adaptat i dibuixat un conte de Rudyard Kipling acompanyat amb música del pianista Agustí Fernández.»

bibs
«Hans Magnus Enzensberger i Rotraut Susanne Berner s'han ajuntat de nou en aquest petit àlbum il·lustrat sobre el poder dels somnis.»

conillsavis
«Manuel Brugarolas aplega un recull de faules amb conills per explorar la condició humana en diverses situacions quotidianes. L'àlbum es complementa amb les làmines il·lustrades de Lluïsa Jover.»

sabates
«Lygia Bojunga és autora brasilera premiada amb el Hans Christian Andersen i l'Astrid Lindgren Memorial Award. La Sabrina està a punt de fer onze anys, però les situacions duríssimes que viu, enmig de conflictes familiars, amorosos i sexuals, no li maten l'empenta per tirar endavant ni li ofeguen l'esperança d'arribar a tenir una família i viure sentint-se estimada de debò. Una novel·la realista sobre la importància de no cedir als xantatges emocionals ni de fer res que íntimament no vulguem fer.»

salvatge
«Antoni Garcia Llorca va guanyar el premi Gran Angular en castellà amb una recreació dels infants salvatges basada en el personatge real de Sierra Morena que ha protagonitzat el film 'Entre lobos'.»

castellpirineus
«Jostein Gaarder retrata la relació de maduresa d'una parella que ha estat trenta anys separada i recorda un fet de la seva joventut.»

castellpirineus
«Un conte per als primers lectors de Jostein Gaarder on un nan groc fa somniar el petit protagonista a més de fer-lo reflexionar sobre el joc de tirar els daus.»

bonaveu
«Carles Sala i Vila s'ha tret de la màgina un cantant que només pot cantar si està sota la dutxa en una novel·la breu que va guanyar el Premi Vaixell de Vapor.»

viuresempre
«Sally Nicholls debuta amb una novel·la sobre la mort infantil amb un protagonista d¡onze anys, malalt de leucèmia, que escriu un dietari en els seus últims dies a l'hospital.»

ibrahim
«L'obra de teatre convertida en pel·lícula d'Eric-Emmanuel Schmitt, 'El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà' explica en aquest relat la història del vell adroguer àrab d'un barri de París i l'amistat amb un jove jueu anomenat Momo.»

varjak
«Varjak és un gat casolà creat per S.F.Said que ha après a sobreviure entre els gats del carrer. Per fer-ho, ha hagut de recuperar el poder i la força interior que havia heretat dels seus avantpassats. Després de les seves primeres aventures, ara torna, més fort que mai, però també amb una enemiga més poderosa: la Sally Ossos, que coneix, com ell els Set Dominis que donen poder.»

anatomia
«Un missatge de veu preocupant alerta per mòbil la jove protagonista. Un atractiu noi negre amb un passat tèrbol, amic de la colla, ha desaparegut estranyament i ella creu que li pot haver passat alguna cosa greu. Jordi Sierra i Fabra desgrana un incident que no és tan aïllat com el títol vol fer creure.»

pedrainquieta
«Canviar d'escola, de casa i de poble a mig curs pot ser una experiència dura, però anar a viure en un casalot abandonat i, a més, trobar amics pel voltant, és símptoma d'aventura i exploració. Novel·la de Pau Joan Hernàndez.»

robinsoncrusoe
«L'odissea de l'aventurer desarrelat que acaba trobant-se a si mateix, l'epopeia que exalta els valors del treball i la moral, en vinyetes de còmic i en sèrie de diversos àlbums. En aquest primer, el relat transcorre des que Robinson Crusoe s'embarca a Port de Hull, el 1651, fins al moment dramàtic del naufragi el vaixell. Daniel Defoe il·lustrat per Christophe Gaultier.»

boscboira
«Nick Sharratt ha creat un àlbum amb làmines de paper ceba per descobrir què s'amaga en cada làmina darrere la boira. Primer amb ombres xineses i després en color, van apareixent les respostes introduïdes per frases breus en cada pàgina. Concepció gràfica suggerent.»

meucarrer
«Bernat Romaní situa a la població de La Garriga una novel·la breu, guanyadora del premi Vaixell de Vapor, amb trets detectivescos gràcies a un treball escolar sobre un rumor de la Guerra Civil que la seva investigació acaba capgirant.»

canelonsfreds
«Anna Manso, guionista de sèries de televisió, debuta en l'àmbit juvenil, després d'altres novel·les infantils, amb una relat doble sobre dues adolescents i les seves vicissituds».

tinka
«L'autor Ed Frank parla a 'Tinka' d'una noia que viu el setge d'una ciutat en guerra —que no s'anomena mai però que, per les referències, és evident que es tracta de Sarajevo, on l'autor va estar una temporada— en un moment intemporal —les guerres i les seves conseqüències no tenen data— i amb les dificultats que comporta estar a l'abast dels atacs dels enemics, des dels turons que envolten la ciutat.»

espasesllimbs
«Pau Joan Hernàndez s'ha vist temptat novament pel gènere fantàstic, en una novel·la de colla que parteix del realisme i on el joc de rol es barreja amb els vaivens de l'amistat, l'amor i els malentesos. De fons, la lluita entre la vida i la mort. Il·lustracions de José María Casanovas.»

toquio
«Una novel.la de Graham Marks en clau de thriller on el protafonista es posa en un seguit d'embolics quan va a la recerca de la seva germana.»

aqwaaba
«L'autor alemany, viatjer i periodista, Thomas Fuchs extreu l'experiència pròpia d'uns quants mesos en un camp de treball de Ghana per recrear una trama que comença comprant un poblat per pocs diners i acaba relacionant una noia de setze anys occidental amb el fill del cap del poblat.»

ampollagaza
«Valérie Zenatti crea la relació entre una noia israeliana i un noi palestí que es posen en contacte per mitjà del correu electrònic amb la intenció de conèixer millor què passa a l'altra banda del conflicte de cadascú. La relació electrònica epistolar es converteix en una amistat de debò.»

quatrerif
«Josep Lorman reflecteix en aquesta novel.la les seves impressions després d'un viatge a la regió del Rif i recupera personatges de la seva novel.la anterior sobre Saïd.»

combathivern
Jean-Claude Mourlevat parla de quatre adolescents que fugen d'un orfenat on s'estan en condicions inhumanes els fills dels dissidents d'un país dominat per la dictadura. Novel·la poètica que, amb la seducció de la música com a eix central, acaba enfortint la resistència a iniciar una revolta. Premi France Télévision i Saint Exupéry.

malvatgum
El senyor Gum és un vell amargat que no suporta ni criatures ni bestiar. Viu en una soll però el jardí és una joia. Gràcies a una fada que l'obliga a fer de jardiner a cops de paella. Relat d'Andy Stanton amb personatges i situacions estrafolàries, a les quals el disseny i el cos de lletra intenta adaptar-se.

otollina
Chris Riddell, autor i il·lustrador, en els seus llibres transporten a l'imaginari literari del segle passat. Dibuixos a llapis, traços senzills, trets físics i disseny de vestuari estil vintage. Intriga i aventura en ambients quotidians. Un joc de postals desplegables rematen el llibre.

evabosc
Joan Cavallé fa entrar Eva al bosc iniciàtic on tots els misteris es desvelen perquè entengui millor el món.

pallufet
Miquel Desclot transgredeix la personalitat de Patufets i Ventafocs literaris en un conte breu per a primers lectors.

foscorblanca
«La novel.la de Geraldine McCaughrean parla d'una expedició a l'Antàrtida plena de riscos en què es troba una jove protagonista de catorze anys exposada als deliris aventurers del seu oncle enfebrat pel continent de gel.»

galeteste
«Josep M. Fonalleras va obtenir el premi El Vaixell de Vapor amb un relat inspirat en una fotografia d'Agustí Centelles exposada al Palau de la Virreina de Barcelona i que recrea posant en joc un avi i la seva néta.»

hugocabret
«Novel.la singular de Brian Selznick que obre una porta innovadora en l'edició i el llibre de disseny i que combina el relat gràfic amb el gènere fantàstic, a més de relacionar la literatura d'imaginació amb els inicis del cinema en una especulació sobre el pioner francès, Georges Méliès.»

colmorts
«A 'El col.leccionista de morts', Justin Richards basteix una història ambientada en el Londres típic del cinema i la literatura farcida de boira, en ple segle XIX, amb personatges com el pillastre Eddie Hopkins —que sembla un Oliver Twist extret de Dickens— i personatges adults d'abric, capa i barret, que es mouen entre bastidors del Museu Britànic amb la missió d'estudiar fenòmens inexplicables. Ah!, i una jove intrèpida avançada al seu temps»

colmorts
«Justin Richards acumula bé les lliçons del gènere i les explota al màxim. Diria que veu, a 'El col.leccionista de morts', per qüestions generacionals, el món del segle XIX amb ulls del segle XXI, que vol dir, amb ulls influïts per la imatge, sobretot l'animació, el còmic i el cinema, tres influències que barrejades amb el pòsit literari que sembla que arrossega de Poe, Stevenson, Shelley i família tota li serveixen per crear una trama àgil i una novel.la llarga.»

tempsviure
«Jaume Cela fa una mirada a la rereguarda de Barcelona durant la guerra civil amb el retrat d'una família que té l'àvia com a puntal de la casa.»

crimtriangle
«En un centre d'ensenyament, prestigiós durant generacions per la preparació esportiva dels alumnes, desapareix sense explicació aparent el trofeu més valuós de la seva història, després en desapareixeran més i començarà a esfumar-se la cara d'alguns jugadors de les fotografies dels equips campions, què s'amaga darrere de tots aquests fets és el que proposa esclarir l'inspector Garrofa, el protagonista d''El crim de la hipotenusa', d'Emili Teixidor.»

cucarell
«El dimoni Cucarell d'aquest conte de CaterinaValriu és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor.»

sexyjoyce
«Joyce Carol Oates narra a 'Sexy' la venjança d'un grup d'alumnes suspesos que fa córrer la veu de falsos abusos sexuals que compromet públicament un professor que és investigat pel seu entorn. La reacció d'un jove atractiu que dubta de la veritat és l'eix d'aquesta novel.la de l'autora nord-americana.»

aigues
«Un dels aiguats del sud més famosos de tots els temps va ser el que es coneix com l'aiguat de Santa Tecla. La tardor, des de sempre, és traïdora i, a secà, allà on, passat l'estiu, tot sembla terra de crosta, en poques hores, una riuada s'ho pot emportar tot i arrossegar les relíquies abandonades barrancs amunt.»

nonono
«Amélie Couture fa de la seva protagonista un personatge rebel a causa de les circumstàncies. La pèrdua de l'àvia, amb qui vivia després de la separació dels pares en un poble petit —espai geogràfic que permet a l'autora recrear-se en impressions de caire líric que no enfarfeguen el text—, porta la criatura a caure en la tristesa i en una indignació amb ella mateixa i amb la vida.»

totcomenca
«'Quan tot comença' és una novel.la estructurada en tres parts, però en realitat té dos grans blocs interns: el de la novel.la del paisatge perdut de l'autor —la Cala Figuera, de Santanyí— i una trama que creix en dosi de passió fins a convertir-se en explosió dramàtica.»

azurasmar
«Edició en doble àlbum, infants i adults, que té com a origen el film del mateix títol, 'Azur i Asmar', de Michel Ocelot. Les làmines il.lustrades són extretes de la versió cinematogràfica que explica com dos germans enfrontats volen alliberar la Fada dels Follets.»

sindbad
«Adaptació de Manel Riera-Eures amb il.lustracions de Mercè López. Àlbum per a lectura compartida entre adults i petits, amb fragments impresos en lletra lligada per fomentar la lectura autònoma a través de grans històries clàssiques.»

sindbad
«Amb un text d'Eduard Màrquez i il.lustracions de Lluís Filella, en àlbums per llegir a dues veus, adults i petits, l'adaptació dóna a conèixer els trets bàsics del conte popular i introdueix el lector en l'interès per la lectura en solitari gràcies als dos tipus de lletra.»