Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial Edebé

¿Hi ha encara «nens robats»?


Alícia Roca. «Els gats no mengen amb forquilla». Col·lecció Periscopi, 8. Editorial Edebé, Barcelona, 2017. Pàgines: 109. A partir de 14 anys.

L'autora Alícia Roca (Barcelona, 1969) fa dos anys que ha debutat en literatura, després de dedicar-se professionalment a les noves tecnologies, amb dues novel·les adreçades a lectors joves i publicades a la col·lecció Periscopi de l'Editorial Edebé. La primera va ser «Almost Blue», una història romàntica juvenil ambientada a la ciutat d'Oxford, amb dues germanes rivals de protagonistes, un jove practicant de les típiques regates universitàries i alguns tocs subtils de misteri, gairebé paranormals.

Aquesta barreja d'elements es continua projectant en la segona novel·la, «Els gats no mengen amb forquilla», un títol suggerent que, de fet, pot despistar el lector perquè no li diu res de l'autèntica trama que és la que parteix de l'escàndol dels anomenats «nens robats» que durant més de quatre dècades del segle passat van separar aquí molts nadons de les seves mares joves que es trobaven en una situació complicada davant la família i la societat de l'època. Una pràctica immoral i il·legal a la vegada que, un cop s'ha anat fent pública a través d'investigacions periodístiques de l'última dècada, ha reobert la ferida que encara no s'havia tancat entre fills de famílies adoptives i mares biològiques encara supervivents.

Alícia Roca situa aquesta pràctica il·legal a l'actualitat. I ho fa amb una llevadora d'un poble rural que té criatures acollides temporalment a casa, coneguda i respectada per tot el veïnat d'un poble de nom imaginari com Cladelles, tot i que sí que hi ha una masia rural convertida en restaurant prop de Barcelona, anomenada Can Cladellas.

Amb això, es crea una aventura juvenil de les que abans s'anomenaven, "de colla", amb tres preadolescents protagonistes, dues noies i un noi, i fent un gir en el relat cap al que podria ser també una novel·la mig d'intriga, mig policíaca, sense detectius professionals, esclar, sinó amb la valentia i la perspicàcia dels tres joves que coincideixen uns dies de Nadal al poble. El tràfic de nadons ja no és, com passava el segle passat aquí durant el franquisme, amb mares joves del país com a víctimes, sinó amb immigrants —en aquest cas una mare ucraïnesa— utilitzades i explotades per fer-los tenir la criatura, reenviar-les al seu país i vendre el nadó a pares adoptius.

També, com en la primera novel·la, l'autora no deixa aparcat el to romàntic juvenil i fomenta un estira-i-arronsa del triangle protagonista per alimentar el cuquet de la lectura dels presumptes llegidors. «Els gats no mengen amb forquilla» —el títol, finalment, fa referència a una de les dues noies protagonistes—, deixa el punt de vista a cadascun dels tres joves: la Mei, l'Albert i la Rita, però en realitat la trama, un cop engega de debò, després d'un preàmbul que no fa endevinar el que vindrà després, es manté lineal com si fos la mateixa narradora qui la dirigeix. Alícia Roca tendeix a la novel·la breu amb un estil àgil i poc enfarfegat lingüísticament, cosa que li aporta un to viu i de bon llegir, tot i que es permet algunes llicències de descripció poètica en certs moments de la trama.

Crec que «Els gats no mengen amb forquilla» posa el seu punt i final quan arriba a la pàgina 105 i la trama ha quedat tancada i ben tancada. Em sembla una mica artificiós l'últim breu capítol, gairebé epíleg, situat temporalment un any després —amb un enterrament d'una tieta i un retrobament dels tres joves—, sobretot perquè si el que es vol és reforçar o deixar encara més clarivident la relació romàntica que havia mig quedat penjada entre dos dels joves protagonistes, és una mica insòlit que hagi passat tot un any i, en un temps en què els missatges de mòbil, els xats i la facilitat de comunicació, a pesar de la distància, ho apropa tot entre els joves i els no tan joves, en aquest cas, no s'hagi produït ni una sola vegada. [Andreu Sotorra, 12 abril 2017]

Enllaços d'interès:

Recentment la investigació periodística sobre els anomenats «nens robats» durant el franquisme ha reobert molts anys després la ferida en fills i mares separats per aquesta pràctica il·legal https://youtu.be/SvHbGHth6IQ

Un bruixot a l'estil Poe


Jordi Sierra i Fabra. «L'aprenent de bruixot i Els Invisibles (El aprendiz de brujo y Los Invisibles». Traducció de l'espanyol d'Elisenda Vergés-Bó. Il·lustracions de Francisco Ruizge. Col·lecció Tucà. Editorial Edebé. Barcelona, 2016. Pàgs. 221. A partir de 10 anys.

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) s'ha revestit de clàssic en aquesta novel·la d'intriga a l'estil Edgar Allan Poe, amb una trama on gràcies a les pocions i els experiments d'un bruixot que viu i treballa d'amagat al seu laboratori —som a finals del segle XIX—impedit a més en una cadira de rodes, i amb un ajudant que li fa d'aprenent, s'aconsegueix que els morts, amb unes simples gotes de l'elixir escampades al voltant de la tomba, recobrin la vida per un temps determinat, com és el cas del protagonista vingut del més enllà de «L'aprenent de bruixot i Els Invisibles», un noiet que vivia en un orfenat i que presumptament va patir un accident atropellat per un genet que li va produir la mort després d'abandonar-lo en un carreró de tercer ordre.

L'autor no només recorre al gènere de terror —que ell suavitza amb un estil literari molt suggerent— sinó que ambienta la seva història en el bressol anglosaxó i aprofitant el bon moment que viu el gènere gòtic tant en literatura com en cinema. Els personatges, doncs, i els indrets no són precisament de l'Empordà, la Plana de Vic o les Terres de l'Ebre, sinó que es diuen Haggath, Mortimer, Plimton, McCallister, Jameson, Wilkins, Dougherty, Pendergras, Beck o Daltrey, entre alguns altres. I tot passa a High North Eils on hi ha també el cementiri Parr-Harway, d'on surten els membres de la colla d'Els Invisibles, que ara ja s'han fet grans i s'han espavilat pel seu compte després d'haver estat acollits a l'orfenat Monroe.

Faig aquesta descripció patronímica per remarcar la voluntat de l'autor d'anar més enllà de la seva habitual línia creativa i fondre's amb altres novel·les i contes universals del ram que tant han aportat a la narrativa de ficció i a nombroses adaptacions cinematogràfiques revisades encara avui.

Crec que és com una mena de bàlsam relaxant per a un autor fugir per una vegada del realisme més actual i alliberar-se dels telèfons mòbils, la missatgeria instantània i les aplicacions que han fet que la intriga, la investigació, l'enginy i el tempo lent hagi desaparegut pràcticament de la ficció. Per això em sembla que Jordi Sierra i Fabra —que porta més de 400 obres publicades—, malgrat que ha tocat gairebé tots els gèneres possibles, en aquesta ocasió s'esplaia en una aventura literària molt atractiva per demostrar que la literatura no té fronteres i que pot recular al segle XIX en ple segle XXI com si en més de cent cinquanta anys no hagués passat res.

La seva aposta —reconeguda en aquest cas amb el Premi Edebé de la modalitat infantil, tot i que la novel·la, per la seva temàtica, diria que exigeix una certa maduresa lectora preadolescent— no oblida els lectors als quals d'adreça. És per això que, en el fons, els protagonistes són joves, dotze anys, tant el mort vivent com l'aprenent de bruixot, però els que recuperen l'antiga colla d'Els Invisibles ja s'afaiten i l'assetjament que es fa, al cap de deu anys de l'accident, a l'assassí del noi serveix també per relatar les diferències de dos poders oposats entre dos vells ciutadans, coneguts i rivals de joves, l'alcalde i el bruixot.

Una novel·la, doncs, amb diferents lectures, com totes les bones novel·les, i amb els ingredients imprescindibles de ritme i ambientació perquè no caigui de les mans ni dels lectors més joves ni dels lectors adults. Uns hi descobriran l'atractiu del solatge del gènere de terror i els altres hi recuperaran la millor flaire de les velles novel·les que potser ja havien oblidat com a lectures clàssiques d'altres temps. [Andreu Sotorra, 12 agost 2016]


Una nova «vella» vida


David Nel·lo. «La nova vida del senyor Rutin». Il·lustracions de Laura Pérez. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2014. Pàgs. 144. A partir de 10 anys.

Diu en un prefaci l'autor David Nel·lo (Barcelona, 1959), que aquesta novel·la, guanyadora del Premi Edebé 2014, la va escriure a cavall de dues residències fetes a l'estranger dos anys abans, entre el Baltic Centre for Writers and Translators de la ciutat de Visby (illa sueca de Gotland) i l'International Writers and Translators' Centre de Rodes (illa de Grècia). I fa bé de dir-ho perquè deixa així clar perquè la història del senyor Rutin passa precisament en aquell paratge suec i en el marc de la ciutat més gran de l'illa de Gotland, declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO per la seva conservació medieval escandinava.

No sé si a causa d'aquesta pàtina històrica el protagonista de la novel·la viu, o es proposa viure ell mateix, una situació que literàriament agafa el caràcter d'absurda tot i que acaba capgirant- se com un bumerang en contra del mateix personatge pel realisme que provoca en aquells que l'envolten. El senyor Rutin és un feliç recepcionista d'hotelet noruec que un bon dia decideix que ha de canviar de dalt a baix la seva rutina de viure. Perquè no sembli una idea estrafolària, l'autor del relat exposa abans tres casos de veïns del senyor Rutin que, tocats pel virus de l'aïllament que sembla que produeix una illa, van fer alguns disbarats per posar una mica de picantor a les seves avorrides vides.

L'innocent disbarat del senyor Rutin és proposar-se eliminar del seu vocabulari el «sí» i el «no» i, més endavant, el «blanc» i el «negre», i encara no utilitzar mai la primera persona en cap conversa amb els altres. El recurs literari de David Nel·lo, doncs, no passa per eliminar una lletra de l'abecedari —cosa que el portaria a la referència de Raymond Queneau i el seu experiment d'escriure prescindint de la lletra «e», la més freqüent en francès— sinó que l'acosta al joc de taula familiar del «Ni Sí Ni No» amb l'ampliació que el senyor Rutin s'ha autoimposat la penyora d'enviar en una ampolla llançada al Bàltic amb tres mil corones sueques cada vegada que no compleixi el repte.

Una al·legoria de l'avorriment, de la rutina, de la vida que transcorre sense sotracs, tractada amb un humor, a vegades agre, que fa que el senyor Rutin es vegi embolicat en el seu propi embolic que el porta a preocupar fins i tot la seva dona, a visitar el metge de capçalera, a l'extrem de córrer el perill de perdre la feina de recepcionista de l'hotelet i a l'experiència de fer-se famós per la indiscreció d'un periodista local que esbomba la seva presumpta patologia i que fa que en Rutin estigui a punt de saltar a la fama en un programa xaró de televisió de màxima audiència popular.

A vegades, la millor recepta per a l'avorriment no és voler abastar tot allò que es pot fer cada dia sinó reforçar el mateix avorriment amb una bona dosi de més avorriment. És allò de tallar el foc amb un altre foc. Del tallafoc al tallavorriment.

Per reflectir aquestes impressions, la dibuixant Laura Pérez (València, 1983) fa unes làmines en primers plans de la majoria dels personatges que van apareixent en el transcurs de la novel·la, en un estil molt personal, que l'edició presenta en blanc i negre, però que obtindria el seu màxim esplendor en color, tal com mostra la coberta i algunes altres de les il·lustracions de l'autora que recentment li han valgut el reconeixement del Premi FNAC - Salamandra Graphic i el Premi de Còmic de València. Laura Pérez va estudiar Belles Arts a Barcelona i va ampliar els seus estudis a França i el Canadà. La il·lustració d'aquest premi Edebé és un dels seus molts treballs que, en alguns casos, s'acosten a la il·lustració publicitària en cartells de festes o esdeveniments populars. [Andreu Sotorra, 6 juny 2016]


La molsa de la memòria


David Cirici. Molsa. Il·lustracions d'Esther Burgueño. Col·lecció Tucà. Editorial Edebé. Barcelona, 2013. A partir 10 anys. Pàgs. 166.

¿Parla el gos Molsa o parla la petita Janinka? ¿Fa setanta-cinc anys d'aquells fets o potser han passat ara mateix? ¿L'única pista de la "República", esmentada només una vegada i de passada, vol dir "catalana" o és aplicable a qualsevol altre indret i temps històric? ¿La novel·la Molsa parla de la guerra civil o parla d'una guerra... la d'ahir, la d'avui, la de demà?

Totes aquestes incògnites hàbilment estructurades i en un llenguatge impecable són les que manté la novel·la Molsa, de David Cirici (Barcelona, 1954), premi Edebé en la modalitat infantil. I les manté amb un registre ferm de cap a peus mentre aconsegueix que la veu, aparentment donada al testimoni dels fets, es personifiqui amb tanta força que el lector probablement s'oblidarà durant bona part de la trama que la primera persona utilitzada per l'esciptor és és un gos.

Molsa representa un feliç retorn de David Cirici a la narrativa per a lectors joves, que ell ja va iniciar l'any 1986, del segle passat, amb la novel·la El secret de la balena, a l'Editorial Empúries —una de les primeres i més reeditades de la col·lecció L'Odissea— i que ha anat alternant des d'aleshores amb altres fugaces incursions, massa espaiades en el temps, i combinades també amb guions d'espectacles de la companyia Roseland Musical.

Si ara ha decidit donar la veu al gos protagonista, que atorga també títol a la història, és segurament per marcar una certa distància dels fets dramàtics que la novel·la amaga entre línies com una esgarrinxada que no fa mal però que deixa empremta.

Ambientada en un clima bèl·lic, identificable per a uns però també intemporal, la novel·la separa i trenca una família: pare i mare, amb una filla (Janinka) i un germà petit (Mirek), gos inclòs (Molsa).

En un viatge iniciàtic del quisso personificat, la trama transcorre a través d'una aventura de pèrdues i recuperacions, d'amor i de mort, de bona i de mala gent, de separacions i de retrobades, de sentiments i d'emocions, d'olors i de colors, de rastres que es perden i de rastres que es busquen...

En definitiva, la història transcorre a través d'un paisatge perdut però mai esborrat de la memòria. Com la molsa fresca del bosc d'hivern, la novel·la Molsa deixa la sentor d'un temps remot que podria ser també el d'avui mateix. [Andreu Sotorra, 10 maig 2013]


Ha passat un àngel...


Pau Joan Hernàndez. «Quan no te'n vas». Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé, Barcelona, 2011. A partir 15 anys. Pàgs. 194. Preu paper: 8,85 €.

Desconcert. Sí. En principi, el lector d'aquesta novel·la se sentirà desconcertat. Sense saber si qui li parla és la veu del narrador o la de la protagonista. I en condicional. I encara se sentirà més desconcertat quan aquesta veu li digui que ja no és físicament en aquest món.

De fet, de la primera quinzena de pàgines, el relat arrencaria d'una manera molt més impactant si l'edició —després de barallar-se aferrissadament amb l'autor, esclar— l'hagués deixat només en tres frases essencials: 1) "Em dic Lorena i podria tenir setze anys." 2) "Em dic Lorena i fa aproximadament un mes i mig que estic morta." 3) "Però més val que comenci pel principi. Un principi que he de situar en un punt que normalment és un punt i final: la mort. La meva mort." Les divagacions del segon capítol sobre què pensarà el lector si llegeix en condicional i si detecta que qui parla és morta, semblen més teoria que no pas acció literària i tapen la bona literatura que vindrà després.

Però, salvat aquest escull —i és recomanable que els futurs lectors no es deixin intimidar per la meva observació— la novel·la té molts atractius perquè, potser sense proposar-s'ho, barreja molts gèneres: la intriga, el sobrenatural light, el gòtic, el buylling, el maltractament de parella, la vida d'institut, una mica de gènere negre juvenil, espiritisme, investigació... I tots aquests ingredients van prenent forma, sobretot cap a la segona part del realt, en una estructura literària que és el valor principal d'aquesta nova obra de Pau Joan Hernàndez (PJH, Barcelona, 1967), autor i traductor prolífic i un dels més llegits de les lletres catalanes de l'últim quart de segle, gràcies a algunes de les seves primeres novel·les, escrites i publicades a partir dels 18 anys.

L'autor PJH s'ha encarat amb Quan no te'n vas al gènere del més enllà, però no com a base del seu relat sinó com a recurs per explicar una història que, agafada directament, en clau únicament realista, hauria acabat sent costumista i excessivament juvenil. Ara no. Ara s'apunta al gènere crossover, que no és una etiqueta sinó una opció de lectura tan legítima com qualsevol altra.

PJH, a més, ha estructurat la seva novel·la en una Obertura i 16 cantates —per tant, disset capítols— d'entre les desenes de peces d'aquest estil musical que va compondre Johann Sebastian Bach, afegint així una mena de banda sonora, sense cedé, però que els lectors poden escoltar fàcilment amb l'iTunes, a Internet —¿ho veieu si en farà de servei l'e-reader quan els e-books interactius siguin una realitat?—, buscant-les cadascuna pel títol, que és també el que l'autor utilitza com a títol de cada capítol, des d'Una ànima sincera o Món pèrfid, no puc confiar en tu! a Gemegareu i us lamentareu o Me'n vaig plàcidament i amb joia.

D'aquesta manera, amb la mirada al món que la protagonista (Lorena) ha de deixar perquè ha mort en un absurd accident, té un punt de vista original i privilegiat. I, si no, ¿no és més interessant el que veuen i escolten els esperits lògicament invisibles —altrament anomenats, de manera frívola, fantasmes— que el que veuen i escolten els humans de carn i os?

Emparada en la seva invisibilitat, la protagonista aconsegueix refer les circumstàncies de la seva mort, descobreix alguns secrets dels seus amics i professors i es convenç de la doble vida que amaga una societat que manté un aparador fràgil de cara enfora i una cristalleria a punt de trepitjar en mil bocins de cara endins.

I tot això ben travat, fent que un altre personatge que té aspiracions a mèdium se senti empesa a escriure la història de Lorena com si algú la hi dictés en el seu interior. Com si es tractés d'una sèrie televisiva d'apareguts, però sense terror, l'esperit de Lorena rep el contacte d'una noia —Rut, nom bíblic que vol dir "companya"— amb una moto negra de gran cilindrada, cabellera pèl-roja, caçadora de cuir, pantalons cenyits i botes altes —¿us la imagineu?—, enviada des de l'altre món i que fa de pont entre la vida i la mort de Lorena.

Al final de la novel·la, a tots els personatges que havien estimat la jove Lorena en vida, quan la moto negra de l'enviada Rut passa rabent pel seu davant camí del més amunt, els sembla que han vist passar un àngel. I als lectors, també. [Andreu Sotorra, 23 gener 2011]


Una Rapunzel «desgrimmada»


Amèlia Mora Sanromà. «I la Rapunzel es va tallar la cabellera». Traducció d'Elisenda Vergés. Il·lustracions de Sara Ruano. Col·lecció Tucà 8+. Editorial Edebé. Barcelona, 2010. Pàgs. 122. Preu: 7,95 euros. A partir 8 anys.

El transvasament de nous noms literaris —Generació del 10— que s'incorporen a la narrativa per a infants i joves i que procedeix d'ambits com la comunicació audiovisual i el guionatge és cada vegada feliçment més habitual. Aquest és el cas de la debutant en aquest àmbit, Amèlia Mora (Barcelona, 1980) coguionista amb Albert Val de la futura pel·lícula Floquet de Neu. El goril·la blanc, encarregada per Filmax, dirigida per Andrés G. Schaer (El ratoncito Pérez) i interpretada per Elsa Pataky i Pere Ponce, entre altres. El film, en 3D (amb 6'7 milions de pressupost), ara ja en fase de postproducció, ha anat retardant la seva estrena fins a l'estiu del 2011, si no hi ha res de nou, l'any que també preveu convertir-se en una sèrie de Televisió de Catalunya.

La seva coguionista Amèlia Mora, doncs, que també ha publicat un altre relat per a infants (El castell negre del senyor Bogrós, Editorial Cadí, 2009), és l'autora de la novel·la I la Rapunzel es va tallar la cabellera (Edebé, 2010), que manlleva personatges de ficció dels contes populars i els capgira al seu gust amb una certa trapelleria pel que fa a com la Rapunzel obté la llibertat, prescindint de l'espera pacient i tradicional difosa pels germans Grimm i l'aparició del príncep que la salva de la fetillera que la té empresonada.

Per la trama circulen la Caputxeta, la Ventafocs, la Blancaneu i altres personatges del gremi, a més del mite de la poma verinosa o escanyadissa del conte de la madrastra i els set nans. Però la intenció de l'autora és dotar d'iniciativa i de voluntat pròpia la protagonista de la transgressió del conte, convertint la Rapunzel en una noia alliberada, independent, sense pardalets al cap —malgrat que en el relat sigui una família d'ocells la que li acaba donant l'últim cop de mà—, lluny de pensar que el príncep blau existeix, però sense descartar que, si mai se li presenta al davant, amb cabellera llarga o sense cabellera, s'ho pugui repensar, esclar. De més incrèdules i convençudes dels seus principis hi han caigut.

La publicació de butxaca —en col·lecció per a lectors primerencs— inclou una sèrie de suggerents il·lustracions en color de Sara Ruano, valenciana establerta a Edimburg, autora també de les làmines d'El gran llibre de les Princeses (Parramon, 2009), un àlbum recent que va mostrar la línia de la dibuixant, entre clàssica i contemporània, com també es va reflectir en altres treballs com Un petó de mandarina (Barcanova, 2006).

Són les làmines que acompanyen aquesta renovada i desgrimmada Rapunzel d'Amèlia Mora les que fan del llibre, una petita peça que la vista agraeix i que compensa que la lectura de la novel·la delati que és una de les primeres obres de l'autora del text, enlluernada encara pel miratge dels contes populars, un punt de partida, sí, però un punt també per trobar una veu i uns personatges propis sense haver de recórrer als que ja vénen avalats de lluny per la seva longevitat literària. [Andreu Sotorra, 2 novembre 2010]


El verí de les paraules


Maite Carranza. «Paraules emmetzinades». Coberta de Júpiter Images. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2010. Pàgs. 247. Preu: 9'60 €. A partir 16 anys.

Fa la impressió que, un cop premiada amb l'Edebé Juvenil i editada aquesta novel·la de Maite Carranza (Barcelona, 1958), algú s'adona que cal posar una alerta al filtre lector i, fet inhabitual en la col·lecció Periscopi, s'eleva el nivell fins als 16 anys, lògicament pel contingut. Fantàstic! Així, els menors de setze anys s'hi llançaran com a feres per veure què és allò que no els recomanen de llegir tan d'hora. Benvinguda la prohibició encoberta de recomanació si ha de servir perquè la lectura augmenti, ni que sigui d'amagatotis.

Imaginem-nos ara que, 'Paraules emmetzinades' és un guió de telemovie —l'autora em perdonarà la comparació perquè no n'està al marge del gènere per la seva llarga trajectòria com a guionista i la trama de 'Paraules emmetzinades' hi tindria una fàcil adaptació— i que la projecten, posem per cas, en una televisió catalana que qualifica les telenovel·les, les telemovies i algunes pel·lícules farcides de sexe i violència —els dos tabús principals— per a edats a partir entre els 10 i els 13 anys. No és una afirmació gratuïta. Només cal parar atenció a les icones de la pantalla i comprovar que generalment és així. Em temo que la hipotètica versió cinematogràfica de 'Paraules emmetzinades' entraria en aquesta franja. Entre altres coses perquè les audiències televisives no estan per perdre punts.

Bé, dic tot això perquè, si bé és cert que alguns passatges de la novel·la reflecteixen una certa duresa, crec que l'autora ha anat amb la cura suficient per no passar-se més del compte i ha deixat les truculències evidents en insinuacions subtils, informacions de passada i referències per als lectors perquè les desxifrin segons la seva pròpia experiència. No hi ha perill, doncs, em sembla, de crear gaires traumes si tenim en compte els inputs que reben els lectors que actualment estan en la preadolescència.

En un moment que la pederastia —civil o clerical— és a taula a l'hora dels telenotícies, les agressions sexuals i els assetjaments de violència de gènere formen part de les converses quotidianes i fomenten titulars destacats, el cas que Maita Carranza escull per a la seva novel·la es podria considerar una aportació a la lluita contra aquestes patologies de certs adults envers la indefensió dels més petits. Ja sé que algú pot contradir aquesta afirmació i dir que la pederastia és més vella que l'anar a peu i fins i tot invocar mites clàssics, però els Déus són els Déus i no està bé imitar-los.

Per això, també, 'Paraules emmetzinades' ha estat acollit amb fervor per sectors i col·lectius que lluiten contra les agressions sexuals i, sobretot, per organitzacions que encara s'autonomenen feministes, com si els homes no hi tinguessin res a dir.

'Paraules emmetzinades' és una novel·la de rerefons psicològic. L'autora no es conforma a penetrar en l'interior de la protagonista, la jove Bàrbara que ha estat quatre anys —des dels 15 al 19 anys— raptada, sinó que també ho fa en l'interior de les altres veus que fan de punts de vista sobre la situació de la noia: el mosso d'esquadra a punt de la jubilació, l'amiga més amiga, la mare...

Maite Carranza va molt amb compte a no carregar les tintes només cap a una banda. Per això, en certs moments, quan parla de la infància de la protagonista, li adjudica una capacitat innata i seductora des de molt petita, o potser és més aviat una manera de veure-la des dels que l'observen quan en parlen.

Bàrbara ha crescut una mica deixada de banda per la mare, una infermera amb horaris de treball no gaire conciliadors amb la família. El pare tampoc no es pot dir que se n'hagi preocupat gaire, tret de remarcables excepcions. Hi ha uns oncles progres que viuen al País Basc que se n'han fet càrrec unes vacances cada estiu. Hi ha dos bessons que han vingut darrere i que hi són més aviat, diria, per compromís, per no fer que Bàrbara sigui filla única. Hi ha una amiga que no li perdona que li hagués pres un amic. I hi ha un professor que és el característic home madur capaç de caure com un babau sota els encants d'una jove estudiant. Hi ha, en definitiva, una sèrie de sospitosos... que es mantindran en incògnita fins al final. I que me'n guardaré prou de desvelar perquè cal respectar que l'autora no ho faci d'una manera evident fins quan gairebé estem ratllant les 200 pàgines. Paciència.

La novel·la està estructurada en tres parts: I) 'La noia que veia Friends' ('Friends' va ser una sèrie que va durar deu temporades, del 1994 al 2004, a la televisió nord-americana).II) 'Escopiu a la closca dels cretins' (que ningú no es pensi que Salvat-Papasseit té res a veure amb el segrest de la noia). III) 'El mal de Molière' (referència a la grogor fatal que persegueix la gent de teatre). De fet, les tres parts representen rigorosament cadascuna l'estructura del planteig, el nus i el desenllaç.

Maite Carranza sap mantenir la intriga sobre la identitat del segrestador fins al moment de desvelar-lo. No es pot dir, doncs, que el lector tingui la sensació d'haver-ho previst abans. Això significa que tan aviat el clímax de culpabilitat es carrega sobre l'amic amb qui Bàrbara va flirtejar o sobre el professor a qui teòricament va seduir o, fins i tot, sobre el pare.

No cal dir que darrere de la ficció de 'Paraules emmetzinades' hi ha els casos mediàtics més recents de les joves austríaques Natasha Kampusch i Elizabeth Fritzl, cosa admesa per la mateixa autora. La primera, segrestada als deu anys per Wolfgang Priklopil. durant vuit anys fins a la seva fugida, i la segona, tancada durant 24 anys en un zulo pel seu propi pare, l'electricista Josef Fritzl. Però hi podria haver també nombrosos casos silenciats i no descoberts mai o amagats per la mateixa víctima si és que se n'ha pogut sortir.

A vegades fa la impressió que Maite Carranza configuri els diferents capítols de la novel·la com ho fan encara molts equips de guionistes: a base de peces de post-it de colors. Cada color, una acció. Cada acció, uns personatges. Cada personatge, uns fets. Cada fet, un encadenament amb un altre. És un mètode eficaç que Maite Carranza reforça mentre vigila de no desvelar detalls que podrien desfer l'enjòlit final.

Només em traspassaré dient que la novel·la acaba amb una seqüència d'acció. Al final, la violència de ficció s'imposa. I lluny de poder parlar d'un The End feliç, a causa de les circumstàncies que han envoltat la protagonista, sí que hi ha un final estratègic que, malgrat que es tanqui, com en les bones sèries, també queda obert. ¿Què passa amb Bàrbara després de l'experiència que ha viscut durant quatre anys? Saber-ho o no més endavant, com fa la televisió, tot depèn dels índex d'audiència. [Andreu Sotorra, 6 maig 2010]


Memòria amb esgarrifances


Inge Barth-Grözinger. Algo queda (Títol original: 'Etwas Bleibt'). Traducció al castellà de Soraya Hernán-Gómez. Col.lecció Escritores de Hoy. Editorial Edebé. Barcelona, 2007. Preu: 18 €. Núm. pàgines.: 328. A partir 14 anys.

L'autora d'aquesta novel.la, Inge Barth-Grözinger (Bad Wildbad , Selva Negra, 1950) ha estat vint-i-cinc anys exercint de professora de llengua alemanya i d'història en un institut d'Ellwangen, a la Selva Negra. Allà mateix, en l'època del poder nazi, les diferències entre la població ària i un parell d'úniques famílies jueves que hi havia es van aguditzar de seguida i es van viure a flor de pell, vistes, conegudes i consentides per tot el veïnat.

L'autora, amb un grup d'alumnes de setze anys, fa quatre anys, va començar una investigació sobre la família Levi. Van fer entrevistes amb gent gran de la població supervivent dels fets, van recollir material d'arxius i fins i tot van arribar a localitzar als EUA un dels fills del protagonista.

Erich Levi, un adolescent de familia jueva, estudiant del Col.legi Major de la població, bon alumne i amb aspiracions d'arribar a jutge o, almenys a advocat, és el protagonista d'un relat que, malgrat que recorre al filtre de la literatura, fa un exercici de memòria històrica sobre una de les etapes més tràgiques de la vella Europa que setanta anys després encara provoca esgarrifances en qualsevol lector que s'hi apropi.

De la mà del protagonista, es reviu una època de substitució de poder, de progressiu arraconament, menyspreu i persecució per part dels més fidels al règim del Tercer Reich contra la minoria jueva. I reflecteix també la incertesa i la indecisió de segons quins altres personatges de la població, la por, el mirar cap a un altre lloc, entre una minoria que es manté solidària amb els perseguits, malgrat el risc que corren amb la seva pròpia vida.

El més important de la novel.la, com en tota novel.la, no és tant el que s'hi explica —que aquí sí que fuig del tan conegut genocidi dels camps d'extermini— sinó com s'explica. El retrat del personatge protagonista va creixent a poc a poc i també va mantenint la seva fatalitat del destí, de serenitat davant la provocació dels nazis, de sacrifici personal davant la impotència.

Però no són només les circumstàncies que envolten el personatge protagonista de la novel.la el que la fa atractiva i esgarrapadora sinó també el clima que s'hi respira, la descripció de l'indret on se situa, la vida i els costums d'aquell moment, la rigidesa jueva, la descoberta dels adolescents cap a un món de futur que es veu estroncat per la intolerància dels nazis.

'Algo queda' ('Etwas Bleibt') s'ha publicat aquí en una col.lecció singular d'Edebé, Escritores de Hoy. Només en traducció castellana. I no perquè la novel.la no hagi tingut bona acollida, perquè s'ha hagut de reeditar pràcticament a un mes de la seva sortida. És per això que, tenint en compte la línia plurilingüe de la casa, un la voldria veure traduïda també al català perquè el relat d'Inge Barth-Grözinger trobaria aquí, sens dubte, un lloc d'honor al costat d'altres novel.les que han aportat en els últims anys un testimoni de la bestiesa injustificable del nazisme i que han ajudat, inconscientment, a despertar també l'interès per la recerca de la memòria històrica i del testimoni del feixisme que ha assotat el nostre passat més pròxim.[Andreu Sotorra, 29 abril 2008]


Tot per un ceptre...


Maite Carranza. La maledicció d'Odi. Tercera part de la trilogia 'La guerra de les bruixes'. Editorial Edebé. Barcelona, 2007. A partir 14 anys.

Deu haver quedat ben reposada l'autora Maite Carranza (Barcelona, 1958), després de tres anys de viure compenetrada amb els seus personatges de 'La guerra de les bruixes'. La recompensa li ha arribat amb una bona acceptació de la trilogia —unes mil cinc-centes pàgines— i pel salt que l'obra ha fet a altres llengües, més d'una dotzena a l'hora d'escriure aquest article.

A partir d'ara, hi ha qui buscarà la gallina dels ous d'or, és a dir, el secret de l'èxit. Sense obra no hi ha difusió. Sense difusió no hi ha risc. Sense risc no hi ha opció de saber què en sortirà. Com ja vaig dir amb motiu de la primera part de la trilogia, autora i l'editorial havien apostat per un risc que fins ara només arribava per importació.

Però no n'hi hauria hagut prou amb això. L'editorial que es pensa que imprimint un llibre i posant-lo a distribució ja ha acabat la seva feina, difícilment experimentarà mai tot el suc que se'n pot treure d'un llibre. La iniciativa de 'La guerra de les bruixes', doncs, és una iniciativa que necessàriament exigia la complicitat d'autoria i edició i de tot l'organigrama que hi ha al seu voltant.

I això vol dir, entre altres coses, un tracte professional que posi l'autor o l'autora en condicions d'encarar tres anys llargs de feina; una treballada operació de promoció que garanteixi, com a mínim, el seu coneixement públic; i un atrevir-se a competir amb altres productes del gènere —fantàstic— que sovint arriben amb el camí fet i el pa guanyat sota el braç.

I aquest és el resultat. Després de 'Les tres bessones' —targeta de presentació al món de la literatura infantil catalana i de les seves adaptacions a l'audivisual—, 'La guerra de les bruixes' s'ha convertit en la targeta de presentació al món de la literatura juvenil catalana.

Sempre he pensat que una literatura necessita repenjar-se en algun puntal que li faci de coixí i que obri les portes a altres autors i altres gèneres del seu àmbit cultural. Fins ara els intents havien estat o frustrats o difícils perquè tinguessin un ressò ampli. En aquest moment, la jugada ja està feta. Seria de miops desaprofitar-la. O, el que es pitjor, fer veure que no ho hem vist. I així com durant mig segle llarg, la narrativa catalana ha anat de bracet de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, traduïda i popularitzada a un nombre considerable de llengües, a partir d'ara, la narrativa per a joves catalana s'ha de repenjar del braç de 'La guerra de les bruixes' per sortir de l'asfíxia en què la timidesa editorial per una banda, el complex col.lectiu per una altra i el desinterès exterior per una cultura que no se sabia promocionar sense ploriquejar, l'havien enfonsada.

L'èxit de 'La guerra de les bruixes' és, o hauria de ser, l'èxit compartit de tots els que tenen alguna cosa a veure amb la literatura per a infants i joves. I al marge de gustos personals, criteris de política literària o nostàlgia d'altres gèneres que no viuen el millor moment o que queden sepultats per l'auge del fantàstic.

Punt i final a les hipòtesis de la trilogia
A 'La maledicció d'Odi' es compleixen algunes de les hipòtesis que la majoria de lectors de la trilogia es devien anar formulant. El gènere fantàstic exigeix tant la sorpresa com l'evidència perquè no es pot trair ell mateix. En una novel.la policíaca, el lector espera descobrir el culpable. En una novel.la de gènere fantàstic, el lector espera descobrir i viure la victòria del seu heroi o de la seva heroïna.

I aquí, l'heroïna de 'La guerra de les bruixes', aquesta noia anomenada Anaïd, d'uns catorze anys, que ja s'ha fet un lloc en la nòmina de personatges de ficció, ha d'acabar aconseguint el que per dret a llei li pertoca. El misteri, que no desvelaré, rau en qui dels que l'envolten és més honest o menys, qui és més sincer o menys, qui és més traïdor o menys, qui estima de debò i qui estima per conveniència.

El ceptre és, per a 'La guerra de les bruixes', allò que tot ho mou. Per això també, el ceptre es transforma en el detonant del desenllaç i en allò que no només fa que es compleixi la profecia sinó que torna a posar les coses al seu lloc.

Segurament que sense els coneixements d'antropologia de l'autora, la trilogia no hauria tingut els mateixos ingredients amb els quals ha elaborat les tres parts de la història: 'El clan de la lloba', 'El desert de gel' i 'La maledicció d'Odi'. Però tampoc sense la barreja de professional de l'escriptura i del guionatge.

Recordem que la cosa ve de lluny. Que va de clans. I que un clan no seria un clan com cal si no provoqués odis, enveges, rancúnies i males jugades entre els seus membres. A 'La guerra de les bruixes', Maite Carranza va arrencar, temps era temps, amb una mare bruixa, O, que era la marassa i la reina de totes les tribus. D'ella van néixer Od i Om, que van heretar el saber i l'astúcia, i també les arts de la guerra i de la pau. Od (Odish) i Om (Omar) representen la cara i la creu de dos mites que tenen la seva representació actual en qualsevol veïnat contemporani: Les Omar tenen dots mortals, de mares, generoses i lligades a la natura. Les Odish, en canvi, són immortals, estèrils, sanguinàries i poderoses. Però les Omar van escampar la seva llavor i van estar obertes a aprendre de la vida i fins i tot de les bèsties, l'espècie, diuen, més sàvia, amb més do de llengües i més carregades de virtuts.

El món fantàstic de 'La guerra de les bruixes' ha lligat tradicions pròpies amb tradicions d'altres pobles. Ha sortit de terres pirinenques i ha traspassat collades, ha pujat volcans i ha travessat continents, ha descobert espais encara màgics avui situats en illots atlàntics o serralades mexicanes. I, finalment, ha fet un salt per acabar esclatant a Manhattan, cor de Nova York, qui sap si aprofitant que l'autora és guionista i Woody Allen —barceloní de luxe— també, gràcies a un cop de mà màgic del mestre del cinema contemporani menys fantàstic i més real. Qui sap també perquè, per molt fantàstica que sigui una història, sempre té connotacions del món quotidià i, en el cas de 'La guerra de les bruixes', aquestes connotacions s'hi han manifestat clarament, aportant tocs d'humor terrenal i absurd enmig de situacions difícils i angoixants que es vivien a l'altre món.

La coincidència ha volgut que, mentre Maite Carranza, escrivia la seva trilogia, la història fes recompte i al Museu d'Història de Catalunya es presentés una mostra escenogràfica sobre la cacera de bruixes a Catalunya. 'Per bruixa i metzinera' va mostrar com durant tres-cents anys, entre el 1450 i el 1750, molts regions europees van patir la persecució de les dones considerades bruixes fins al punt d'haver-se processat més de 100.000 dones i haver-ne executat unes 60.000, la majoria dones pobres, velles, solitàries i amb l'estigma de bruixes.

A les terres catalanes, es calcula que se'n van executar unes quatre-centes, en una repressió que va tenir el seu punt àlgid entre el 1616 i el 1622. Era temps de crisi econòmica, de mal viure, i les bruixes reals o de ficció —¿qui ho sap de debò el que eren?— van ser acusades de formar part d'una secta, d'una tribu, que presidia el dimoni i de ser les culpables de provocar entre la població assassinats, infanticidis i de fer malbé collites. El pitjor de tot això és que la majoria de denúncies i de processos d'execució van sorgir de les mateixes comunicats veïnals on eren les dones-bruixes. Els processos no van tenir cap garantia jurídica. Les tortures van estar a l'ordre del dia. I la majoria de les dones acusades van acabar a la forca.

Quin materialàs històric per explotar literàriament! Crec que una part d'aquesta explotació ja l'ha feta, a la seva manera, 'La guerra de les bruixes', situant l'obra, esclar, en un moment contemporani, però reculant a temps incerts, fins al món dels morts, que tenen tots els poders per canviar el rumb dels vius.

Malgrat tot aquest materialàs literari basat en fets històrics, però, durant molts anys, la bruixeria ha esdevingut personatge de ficció estovada, carregada de tòpics i bajanades, la més sonada de les quals és fer creure a tothom que la bruixa sempre ha estat associada a l'escombra, com si fos un prototip del Bicing modern urbà. D'aquestes, només n'hi ha una que sap anar de debò amb escombra, la Bruixa Avorrida. I li ho perdonem perquè ha nascut aquí i perquè, en el fons, és una bruixa simpàtica i molt poc bruixa.

D'acord, la broma és acceptable a l'hora de presentar una bruixa als infants; a l'hora, fins i tot, de convertir la bruixa en una de les disfresses més freqüentades del Carnestoltes; a l'hora de presentar-la, sempre, sempre, amb una mena de careta de goma del Guignol, amb una nàpia immensa, cara corrugada, dents esmolades i gepa de 180 graus.

I de tot això és del que ha fugit Maite Carranza en la seva trilogia. Ha retornat a les seves bruixes la dosi d'humanitat que la repressió popular els va prendre. I ha avisat els lectors actuals que les bruixes, els bruixots i la bruixeria se la campen sovint sota les aparences modernes més impensables. La clau és saber qui domina el ceptre. I també què cal fer perquè el seu domini no es converteixi en esclavatge sinó en una eina capaç de recuperar l'amor, la pau i la solidaritat entre els pobles. Potser sí que és allò de feu l'amor i no la guerra, que deien aquells. Doncs, això. I si per aconseguir-ho cal que tornin les bruixes, la veritat és que l'experiència ens ha demostrat que més val una bruixa coneguda que no pas una dona normal i corrrent, però per conèixer. [Andreu Sotorra, 16 juliol 2007]


Una Blancaneu amb
Llimona de fons


Mercè Llimona (text i il.lustracions). La Blancaneu. Adaptació del conte dels Germans Grimm. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 7 anys.

L'any 2007 es complirà el desè aniversari de la mort de la il.lustradora Mercè Llimona (Barcelona, 1914 - 1997). De moment, l'efemèride ja no passarà per alt gràcies a la publicació de l'àlbum 'La Blancaneu', que recupera l'adaptació i les il.lustracions que l'autora va fer l'any 1941 d'aquest conte dels Germans Grimm.

Poquíssims il.lustradors, d'entre els més veterans, gosarien negar la influència moral i artística que Mercè Llimona va imprimir en tota una generació de postguerra. Res millor per comprovar la validesa d'una obra que comptar amb un àlbum com aquest de 'La Blancaneu' que respecta l'original, en una edició en cuixé crema i la majoria de dibuixos en traç negre, tret del de la coberta i algunes làmines interiors que són en color.

L'error de les revisitacions d'aquesta mena seria que, al lector, el dominés el prejudici d'una obra antiga per damunt de la seva qualitat. Els que volen trobar en les il.lustracions una narració de la mà del dibuixant s'hi sentiran a gust perquè, el fals classicisme que es podria atribuir a Mercè Llimona es converteix, i amb el temps encara més, en un estil d'una singular personalitat que, en aquest àlbum, es constata molt millor en les làmines en color pel que fa al contingut global de l'expressió, però que també permet una mirada meticulosa de cadascun dels dibuixos en negre que amaguen multitud de petits detalls que amplien la narració original.

Hi ha dues làmines en color que destaquen sobre les altres. Una, la que reprodueix Blancaneu a la barraca dels nans quan la descobreixen al seu llit: el gest picaresc de la noia que intenta cobrir-se amb la gira del llençol davant dels nans és avui universal; i el cortinatge de la finestra que voleia dóna una alenada de vida a l'escena. L'altra làmina té un caràcter de gènere fantàstic: els nans transporten Blancaneu pel bosc en un taüt de vidre, però al fons, sobre un turó, el príncep a cavall intueix un bri d'esperança del que després vindrà i que tothom ja sap. Mercè Llimona sabia captar aquests instants cinematogràfics perquè fa l'efecte que, quan il.lustrava, se sentia també una mica Grimm, una mica Perrault, una mica Andersen. I aquesta era, segurament, la clau que li va obrir les portes internacionals a la seva obra. [Andreu Sotorra, 15 desembre 2006]


Quan l'amor trenca el gel


Maite Carranza. El desert del gel. Col.lecció La Guerra de les Bruixes. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.

Aquesta és la segona part de les tres que té garantides la sèrie de Maite Carranza (Barcelona, 1958). Garantides, no només perquè és un projecte nascut com a trilogia sinó perquè la segona novel.la manté la solidesa que es va endevinar en la primera ('El clan de la lloba'), i de la qual parlava aquí mateix fa un any.

És en aquesta segona part on l'autora desvela el que podria ser el nus i final de la història: ¿qui és l'elegida?, ¿qui és el pare?, ¿quin és el destí? Alerta a la confessió: "Ser bruixa. No pots escapar-ne mai. El destí ens persegueix." Saber-ho, un cop llegida la segona part, fa que el lector fidel es pregunti: ¿i ara què?

La pregunta tindrà resposta. La tercera part —en procés ja de publicació—, tindrà un títol menys poètic que el de la segona, 'La maledicció d'Odi'. I és que la lluita ancestral entre els dos clans, les Odish i les Omar, ha de ser el desencadenant de tot el que es viu i es descobreix en el pòsit d'aquesta trilogia d'aventures, de gènere fantàstic, però també de petites misèries i d'alegries terrenals.

Petites alegries terrenals perquè, sota l'embolcall de novel.la fantàstica, hi ha, en aquesta segona part, una història d'amor de dues generacions, on es contrasta la situació de la protagonista més jove amb la del passat de la seva mare, quan era adolescent.

I al voltant de la història d'amors creuats hi ha un paisatge que excita els cors i encén les sangs. Del Pirineu al nord, a la terra dels víkings, la del gel i del foc, l'autora reprèn una de les seves dèries mítiques —antropològicament inconfessables—, per Groenlàndia, com va fer fa quinze anys llargs a 'La nit dels arutams'. Si ara, és l'indret d'arribada i descoberta, aleshores era el punt de partida.

Maite Carranza manté aquí la seva intenció: reivindicar el matriarcat —influent en tantes cultures— i donar a les bruixes —les que ens assetgen de debò, no les que volen amb escombra— el paper que els correspon. I, de passada, militar: "Vivim en un món d'homes, fet pels homes i per als homes", diu. Però a la seva trilogia, les que fan arribar la sang al riu són les dones. Perquè ni en la blancor ni en la puresa del gel del nord hi ha un pam de net. [Andreu Sotorra, 5 octubre 2006]


Tam-tam africà i mediàtic


M. Carme Roca i Montse Ballarín. Tambors de vidre. Col.lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 15 anys.

No és la primera vegada que aquestes dues autores s'ajunten per signar una novel.la a quatre mans. Una anterior proposta seva va ser 'La temuda petjada de Kali' (Edebé, 2004). Ara repeteixen l'experiència amb aquests 'Tambors de vidre', ambientats a la República Centreafricana. La unió d'una autora que és bioquímica (Montse Ballarín) i una altra que és historiadora (M.Carme Roca) es fa evident en l'estructura de la novel.la que conté una important documentació al voltant de l'àmbit geogràfic on se centra, però també sobre els fets polítics, la corrupció i la plaga de la sida i altres malalties que assoten bona part del continent africà.

Aquest rerefons documental i, sobretot, mèdic, es combina, sense arribar a enfarfegar el relat, amb la presència i l'acció d'un reporter d'origen francès que, segons les mateixes autores, té tots els atributs: jove, seductor i aventurer. Un perfil de protagonista de pel.lícula que fa de tub de ventilació entre línies.

La utilització d'un personatge així permet que 'Tambors de vidre' faci un recorregut triple: la conquesta amorosa personal, l'esperit de solidaritat i la intriga política. Les tres branques van i vénen enmig del relat sense que vulguin ser el principal eix narratiu, almenys durant les primeres tres quartes parts de la novel.la, i es desboquen, en canvi, en l'últim tram, quan el desenllaç de l'acció dóna per vist el que s'ha explicat de caire documental. No sempre aquesta combinació —ficció narrativa i encaix en la realitat social i històrica— aconsegueix un resultat equilibrat, com sí que passa a 'Tambors de vidre'. Ara que televisió i cinema van plens de documentals, aquest recurs, en el gènere de la novel.la, ha perdut força com a descoberta. En canvi, el suport de la imatge prèvia, que és a l'abast dels lectors, fa que novel.les com aquesta adquireixin un paper de complement d'allò que s'ha vist, si no en directe, en documentals reelaborats, gràcies al muntatge.

Tornar al segle XIX, d'on potser no se'n mourien alguns, és impossible. Reflexionar sobre què han significat les circumstàncies del segle XIX per a segons quins grup socials del segle XXI és un sa exercici de revisió de memòria per evitar que les comunitats més riques deixin en la misèria les comunitats més pobres. [Andreu Sotorra, 14 setembre 2006]


Un Taj Mahal amb
aromes de cinema


Jordi Sierra i Fabra. Trucant a les portes del cel. Traducció de Raquel Solà. Col.lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 15 anys.

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un autor que té la virtut de documentar-se. I té també una altra virtut: la documentació, els viatges, no es noten en el resultat literari, però hi són subtilment introduïts. Autor d'ofici, doncs, capaç de superar-se a si mateix en maduresa, sobretot perquè no ha deixat mai de ser sincer amb el que vol fer i el que vol dir i perquè aquesta sinceritat l'ha transmesa sense engany als lectors.

Malgrat el gruix d'obres publicades per l'autor, un no s'està de córrer el risc d'afirmar que 'Trucant a les portes del cel' és una de les seves millors novel.les i una de les que ell mateix en deu estar més satisfet. I no només per haver obtingut el premi Edebé juvenil sinó perquè s'intueix que hi ha abocat tota la seva destresa en una dosificació de la trama que marca una línia ascendent sense davallada.

Estructurada en tres parts, la novel.la transporta el lector al misteriós món de l'Índia de la mà d'una jove cooperant, estudiant de medicina. I allò que podria derivar cap a una aventura juvenil en un espai i un temps iniciàtics es converteix en un triangle amorós i d'atracció no confirmat mai pels mateixos implicats, amb aromes de 'Les mil i una nits' i, sobretot, amb flaire d'ullades cinematogràfiques, des del clàssic 'Passatge a l'Índia', de David Lean, a la recent 'Aigua', de Deepa Meth.

Sí, resulta que 'Trucant a les portes del cel' és tan fàcil d'adaptar al cinema que sembla que el guió ja estigui fet. Perquè es llegeix en imatges, en plans cinematogràfics, en fotogrames. I no m'estranyaria que l'autor se l'hagués plantejada també com a guió perquè, en l'epíleg, és ell qui confessa: "El guió forma part d'un experiment literari que he anomenat Projecte RMK". Jordi Sierra i Fabra hi aconsegueix un clima de fantasia romàntica que porta al límit, però sense que se li escapi de les mans. Que lluny que està aquesta trama d'una telenovel.la carrinclona! Que a prop, en canvi, d'una bona peça literària que arrenca, per a sort d'ells, en una col.lecció per a joves, però que té tots els atributs perquè interessi també els lectors veterans. [Andreu Sotorra, 7 juny 2006]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

gatsforquilla
«Els gats no mengen amb forquilla»

bruixotinvisibles
«L'aprenent de bruixot i els invisibles / Jordi Sierra i Fabra.»

mirarenrere
«Fuig sense mirar enrere / Luis Leante»

noiamitjanit
«La noia de la mitjanit / Gisela Pou»

molsa
«L'escriptor David Cirici ha reflectit un ambient bèl·lic amb una novel·la que té com a protagonista el gos Molsa.»

quannotenvas
«L'autor Pau Joan Hernàndez explica la història d'una jove que veu la vida que ha deixat des del seu estat sobrenatural en una novel·la de molts registres literaris.»

rapunzel
«Amèlia Mora debuta en l'ambit per a infants amb una novel·la que adopta personatges de ficció de contes populars i que capgiren el desenllaç de la Rapunzel.»

emmetzinades
«Maite Carranza explica la història de la Bàrbara, una noia segrestada entre els 15 i els 19 anys, en una denúncia dels abusos sexuals infantils.»

magiacarranza
«Una estudiant sense gaires bons resultats suplanta la seva germana, dos anys més gran. Viatja a Dublín on troba un jove friki boig per Internet. Els dos són víctimes de la fada Lilian, la dels boscos irlandesos, que els fa viure aventures en mons mitològics. Maite Carranza reprèn el fantàstic després de la trilogia 'El Clan de la Lloba'.»

sargantana
«Marta Gené parla d'una noia de dotze anys és acusada per tot el poble de ser una bruixa. L'únic mal que ha fet és endevinar una sèrie de fets abans que passin. Però els mons desconeguts fan por i la Inquisició també és possible al segle XXI. Premi infantil Edebé.»

fillestempestes
«L'autor Jordi Sierra i Fabra acaba d'encetar la publicació d'una trilogia que es completarà en pocs mesos: 'L'enigma Maia', 'La creu del Nil' i 'El cinquè cristall'. Tres novel.les que l'autor basa en fets, llegendes i creences reals.»

mortvinticinc
«Jordi Cervera debuta en narrativa juvenil amb l'assassinat de la dona i el fill d'un famós jugador de bàsquet procedent de l'NBA que posa en acció un sergent dels mossos d'esquadra i els seus homes que es troben amb una trama que té pinta de venjança. Premi juvenil Edebé.»

nentanfacil
«El protagonista d'aquesta novel.la de PilarLozano és fill únic i a banda dels problemes propis de ser un nen hi afegeix el fet que té les orelles grosses com dos estels que volen. La cosa es complica quan els nous companys de classe comencen a riure's del seu físic. Premi Edebé infantil.»

fugidasud
«L'autor Juan Madrid va guanyar el premi Edebé amb aquesta novel.la negra. En una tomba petita que hi ha en un jardí de darrere de l'hotel es cou una llegenda i una història que tots els que coneixen l'hotel expliquen i coneixen amb detall perquè encara és pròxima en el temps.»

algoqueda
«Basada en fets reals, l'autora Inge Barth-Grözinger descriu el commovedor destí d'una família jueva centrada en un personatge adolescent d'una ciutat mitjana de la Selva Negra alemanya des del moment de l'ascens d'Adolf Hitlet al poder, el 1933, fins a la seva salvadora emigració als EUA el 1938.»

odissea
«Sisè àlbum que l'autora Rosa Navarro adapta sobre clàssics de la literatura en una edició cuixé de luxe que, com les anteriors, conté la mirada amb il.lustracions de Francesc Rovira. La sèrie s'ha convertit en un referent i un flaix de llum per conèixer les obres més complexes des que el lector ja és autònom.»

anypolls
«La música espanta les feres, diuen. I potser els terribles polls del cap també. La novel.la de David Nel.lo barreja els dos elements i el fetitxisme dels ídols de la guitarra en una trama plena d'humor que compta amb unes suggerents il.lustracions en color de Cristina Losantos.»

desergel
«Petites alegries terrenals perquè, sota l'embolcall de novel.la fantàstica, hi ha, en aquesta segona part, una història d'amor de dues generacions, on es contrasta la situació de la protagonista més jove amb la del passat de la seva mare, quan era adolescent.»

malediccio
«Maite Carranza tanca la trilogia de «La guerra de les bruixes» amb el moment de la veritat i la batalla definintiva entre les Omar i les Odish. L'Anaïd anhela l'amor d'en Roc i el pare que no va tenir mai i confia portar la pau definitiva a les Omar però no sense enfrontar-se abans a la traïció, el rebuig dels seus i la solitud.»

tamborsvidre
«Aquest rerefons documental i, sobretot, mèdic, es combina, sense arribar a enfarfegar el relat, amb la presència i l'acció d'un reporter d'origen francès que, segons les mateixes autores, té tots els atributs: jove, seductor i aventurer. Un perfil de protagonista de pel.lícula que fa de tub de ventilació entre línies.»

portescel
«Sí, resulta que 'Trucant a les portes del cel' és tan fàcil d'adaptar al cinema que sembla que el guió ja estigui fet. Perquè es llegeix en imatges, en plans cinematogràfics, en fotogrames.»

focsuau
«El protagonista de 'La vida és un foc suau', de Francesc Miralles, entra en un clima de terror després d'una nit de marxa amb els amics. La mort del seu oncle l'ha enfonsat.. I aquesta circumstància el porta a casa del seu vell professor de matemàtiques que li explica una història estranya que encercla en l'enigma el lector.»

elcid
«Versió per a infants de la 'Cançó del Cid', en la sèrie d'àlbums clàssics, adaptats per Rosa Navarro i il.lustrats per Francesc Rovira. Desterrat per Alfons VI l'any 1081, el cavaller mor el 1099. El poema èpic data de més de cent anys després, el 1207, i el seu anonimat ha alimentat història i llegenda a la vegada.»

perfectes
«Ser imperfecte entre perfectes pot ser un problema o un estímul. El petit protagonista de la novel.la 'Els perfectes', de Rodrigo Muñoz, viu aquesta contradicció enmig d'una família on els pares i les germanes són la perfecció elevada al quadrat. Premi Edebé 2007.»