Inge Barth-Grözinger. Algo queda (Títol original: 'Etwas Bleibt'). Traducció al castellà de Soraya Hernán-Gómez. Col.lecció Escritores de Hoy. Editorial Edebé. Barcelona, 2007. Preu: 18 €. Núm. pàgines.: 328. A partir 14 anys.
L'autora d'aquesta novel.la, Inge Barth-Grözinger (Bad Wildbad , Selva Negra, 1950) ha estat vint-i-cinc anys exercint de professora de llengua alemanya i d'història en un institut d'Ellwangen, a la Selva Negra. Allà mateix, en l'època del poder nazi, les diferències entre la població ària i un parell d'úniques famílies jueves que hi havia es van aguditzar de seguida i es van viure a flor de pell, vistes, conegudes i consentides per tot el veïnat.
L'autora, amb un grup d'alumnes de setze anys, fa quatre anys, va començar una investigació sobre la família Levi. Van fer entrevistes amb gent gran de la població supervivent dels fets, van recollir material d'arxius i fins i tot van arribar a localitzar als EUA un dels fills del protagonista.
Erich Levi, un adolescent de familia jueva, estudiant del Col.legi Major de la població, bon alumne i amb aspiracions d'arribar a jutge o, almenys a advocat, és el protagonista d'un relat que, malgrat que recorre al filtre de la literatura, fa un exercici de memòria històrica sobre una de les etapes més tràgiques de la vella Europa que setanta anys després encara provoca esgarrifances en qualsevol lector que s'hi apropi.
De la mà del protagonista, es reviu una època de substitució de poder, de progressiu arraconament, menyspreu i persecució per part dels més fidels al règim del Tercer Reich contra la minoria jueva. I reflecteix també la incertesa i la indecisió de segons quins altres personatges de la població, la por, el mirar cap a un altre lloc, entre una minoria que es manté solidària amb els perseguits, malgrat el risc que corren amb la seva pròpia vida.
El més important de la novel.la, com en tota novel.la, no és tant el que s'hi explica —que aquí sí que fuig del tan conegut genocidi dels camps d'extermini— sinó com s'explica. El retrat del personatge protagonista va creixent a poc a poc i també va mantenint la seva fatalitat del destí, de serenitat davant la provocació dels nazis, de sacrifici personal davant la impotència.
Però no són només les circumstàncies que envolten el personatge protagonista de la novel.la el que la fa atractiva i esgarrapadora sinó també el clima que s'hi respira, la descripció de l'indret on se situa, la vida i els costums d'aquell moment, la rigidesa jueva, la descoberta dels adolescents cap a un món de futur que es veu estroncat per la intolerància dels nazis.
'Algo queda' ('Etwas Bleibt') s'ha publicat aquí en una col.lecció singular d'Edebé, Escritores de Hoy. Només en traducció castellana. I no perquè la novel.la no hagi tingut bona acollida, perquè s'ha hagut de reeditar pràcticament a un mes de la seva sortida. És per això que, tenint en compte la línia plurilingüe de la casa, un la voldria veure traduïda també al català perquè el relat d'Inge Barth-Grözinger trobaria aquí, sens dubte, un lloc d'honor al costat d'altres novel.les que han aportat en els últims anys un testimoni de la bestiesa injustificable del nazisme i que han ajudat, inconscientment, a despertar també l'interès per la recerca de la memòria històrica i del testimoni del feixisme que ha assotat el nostre passat més pròxim.[Andreu Sotorra, 29 abril 2008]
Tot per un ceptre...
Maite Carranza. La maledicció d'Odi. Tercera part de la trilogia 'La guerra de les bruixes'. Editorial Edebé. Barcelona, 2007. A partir 14 anys.
Deu haver quedat ben reposada l'autora Maite Carranza (Barcelona, 1958), després de tres anys de viure compenetrada amb els seus personatges de 'La guerra de les bruixes'. La recompensa li ha arribat amb una bona acceptació de la trilogia —unes mil cinc-centes pàgines— i pel salt que l'obra ha fet a altres llengües, més d'una dotzena a l'hora d'escriure aquest article.
A partir d'ara, hi ha qui buscarà la gallina dels ous d'or, és a dir, el secret de l'èxit. Sense obra no hi ha difusió. Sense difusió no hi ha risc. Sense risc no hi ha opció de saber què en sortirà. Com ja vaig dir amb motiu de la primera part de la trilogia, autora i l'editorial havien apostat per un risc que fins ara només arribava per importació.
Però no n'hi hauria hagut prou amb això. L'editorial que es pensa que imprimint un llibre i posant-lo a distribució ja ha acabat la seva feina, difícilment experimentarà mai tot el suc que se'n pot treure d'un llibre. La iniciativa de 'La guerra de les bruixes', doncs, és una iniciativa que necessàriament exigia la complicitat d'autoria i edició i de tot l'organigrama que hi ha al seu voltant.
I això vol dir, entre altres coses, un tracte professional que posi l'autor o l'autora en condicions d'encarar tres anys llargs de feina; una treballada operació de promoció que garanteixi, com a mínim, el seu coneixement públic; i un atrevir-se a competir amb altres productes del gènere —fantàstic— que sovint arriben amb el camí fet i el pa guanyat sota el braç.
I aquest és el resultat. Després de 'Les tres bessones' —targeta de presentació al món de la literatura infantil catalana i de les seves adaptacions a l'audivisual—, 'La guerra de les bruixes' s'ha convertit en la targeta de presentació al món de la literatura juvenil catalana.
Sempre he pensat que una literatura necessita repenjar-se en algun puntal que li faci de coixí i que obri les portes a altres autors i altres gèneres del seu àmbit cultural. Fins ara els intents havien estat o frustrats o difícils perquè tinguessin un ressò ampli. En aquest moment, la jugada ja està feta. Seria de miops desaprofitar-la. O, el que es pitjor, fer veure que no ho hem vist. I així com durant mig segle llarg, la narrativa catalana ha anat de bracet de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, traduïda i popularitzada a un nombre considerable de llengües, a partir d'ara, la narrativa per a joves catalana s'ha de repenjar del braç de 'La guerra de les bruixes' per sortir de l'asfíxia en què la timidesa editorial per una banda, el complex col.lectiu per una altra i el desinterès exterior per una cultura que no se sabia promocionar sense ploriquejar, l'havien enfonsada.
L'èxit de 'La guerra de les bruixes' és, o hauria de ser, l'èxit compartit de tots els que tenen alguna cosa a veure amb la literatura per a infants i joves. I al marge de gustos personals, criteris de política literària o nostàlgia d'altres gèneres que no viuen el millor moment o que queden sepultats per l'auge del fantàstic.
Punt i final a les hipòtesis de la trilogia
A 'La maledicció d'Odi' es compleixen algunes de les hipòtesis que la majoria de lectors de la trilogia es devien anar formulant. El gènere fantàstic exigeix tant la sorpresa com l'evidència perquè no es pot trair ell mateix. En una novel.la policíaca, el lector espera descobrir el culpable. En una novel.la de gènere fantàstic, el lector espera descobrir i viure la victòria del seu heroi o de la seva heroïna.
I aquí, l'heroïna de 'La guerra de les bruixes', aquesta noia anomenada Anaïd, d'uns catorze anys, que ja s'ha fet un lloc en la nòmina de personatges de ficció, ha d'acabar aconseguint el que per dret a llei li pertoca. El misteri, que no desvelaré, rau en qui dels que l'envolten és més honest o menys, qui és més sincer o menys, qui és més traïdor o menys, qui estima de debò i qui estima per conveniència.
El ceptre és, per a 'La guerra de les bruixes', allò que tot ho mou. Per això també, el ceptre es transforma en el detonant del desenllaç i en allò que no només fa que es compleixi la profecia sinó que torna a posar les coses al seu lloc.
Segurament que sense els coneixements d'antropologia de l'autora, la trilogia no hauria tingut els mateixos ingredients amb els quals ha elaborat les tres parts de la història: 'El clan de la lloba', 'El desert de gel' i 'La maledicció d'Odi'. Però tampoc sense la barreja de professional de l'escriptura i del guionatge.
Recordem que la cosa ve de lluny. Que va de clans. I que un clan no seria un clan com cal si no provoqués odis, enveges, rancúnies i males jugades entre els seus membres. A 'La guerra de les bruixes', Maite Carranza va arrencar, temps era temps, amb una mare bruixa, O, que era la marassa i la reina de totes les tribus. D'ella van néixer Od i Om, que van heretar el saber i l'astúcia, i també les arts de la guerra i de la pau. Od (Odish) i Om (Omar) representen la cara i la creu de dos mites que tenen la seva representació actual en qualsevol veïnat contemporani: Les Omar tenen dots mortals, de mares, generoses i lligades a la natura. Les Odish, en canvi, són immortals, estèrils, sanguinàries i poderoses. Però les Omar van escampar la seva llavor i van estar obertes a aprendre de la vida i fins i tot de les bèsties, l'espècie, diuen, més sàvia, amb més do de llengües i més carregades de virtuts.
El món fantàstic de 'La guerra de les bruixes' ha lligat tradicions pròpies amb tradicions d'altres pobles. Ha sortit de terres pirinenques i ha traspassat collades, ha pujat volcans i ha travessat continents, ha descobert espais encara màgics avui situats en illots atlàntics o serralades mexicanes. I, finalment, ha fet un salt per acabar esclatant a Manhattan, cor de Nova York, qui sap si aprofitant que l'autora és guionista i Woody Allen —barceloní de luxe— també, gràcies a un cop de mà màgic del mestre del cinema contemporani menys fantàstic i més real. Qui sap també perquè, per molt fantàstica que sigui una història, sempre té connotacions del món quotidià i, en el cas de 'La guerra de les bruixes', aquestes connotacions s'hi han manifestat clarament, aportant tocs d'humor terrenal i absurd enmig de situacions difícils i angoixants que es vivien a l'altre món.
La coincidència ha volgut que, mentre Maite Carranza, escrivia la seva trilogia, la història fes recompte i al Museu d'Història de Catalunya es presentés una mostra escenogràfica sobre la cacera de bruixes a Catalunya. 'Per bruixa i metzinera' va mostrar com durant tres-cents anys, entre el 1450 i el 1750, molts regions europees van patir la persecució de les dones considerades bruixes fins al punt d'haver-se processat més de 100.000 dones i haver-ne executat unes 60.000, la majoria dones pobres, velles, solitàries i amb l'estigma de bruixes.
A les terres catalanes, es calcula que se'n van executar unes quatre-centes, en una repressió que va tenir el seu punt àlgid entre el 1616 i el 1622. Era temps de crisi econòmica, de mal viure, i les bruixes reals o de ficció —¿qui ho sap de debò el que eren?— van ser acusades de formar part d'una secta, d'una tribu, que presidia el dimoni i de ser les culpables de provocar entre la població assassinats, infanticidis i de fer malbé collites. El pitjor de tot això és que la majoria de denúncies i de processos d'execució van sorgir de les mateixes comunicats veïnals on eren les dones-bruixes. Els processos no van tenir cap garantia jurídica. Les tortures van estar a l'ordre del dia. I la majoria de les dones acusades van acabar a la forca.
Quin materialàs històric per explotar literàriament! Crec que una part d'aquesta explotació ja l'ha feta, a la seva manera, 'La guerra de les bruixes', situant l'obra, esclar, en un moment contemporani, però reculant a temps incerts, fins al món dels morts, que tenen tots els poders per canviar el rumb dels vius.
Malgrat tot aquest materialàs literari basat en fets històrics, però, durant molts anys, la bruixeria ha esdevingut personatge de ficció estovada, carregada de tòpics i bajanades, la més sonada de les quals és fer creure a tothom que la bruixa sempre ha estat associada a l'escombra, com si fos un prototip del Bicing modern urbà. D'aquestes, només n'hi ha una que sap anar de debò amb escombra, la Bruixa Avorrida. I li ho perdonem perquè ha nascut aquí i perquè, en el fons, és una bruixa simpàtica i molt poc bruixa.
D'acord, la broma és acceptable a l'hora de presentar una bruixa als infants; a l'hora, fins i tot, de convertir la bruixa en una de les disfresses més freqüentades del Carnestoltes; a l'hora de presentar-la, sempre, sempre, amb una mena de careta de goma del Guignol, amb una nàpia immensa, cara corrugada, dents esmolades i gepa de 180 graus.
I de tot això és del que ha fugit Maite Carranza en la seva trilogia. Ha retornat a les seves bruixes la dosi d'humanitat que la repressió popular els va prendre. I ha avisat els lectors actuals que les bruixes, els bruixots i la bruixeria se la campen sovint sota les aparences modernes més impensables. La clau és saber qui domina el ceptre. I també què cal fer perquè el seu domini no es converteixi en esclavatge sinó en una eina capaç de recuperar l'amor, la pau i la solidaritat entre els pobles. Potser sí que és allò de feu l'amor i no la guerra, que deien aquells. Doncs, això. I si per aconseguir-ho cal que tornin les bruixes, la veritat és que l'experiència ens ha demostrat que més val una bruixa coneguda que no pas una dona normal i corrrent, però per conèixer. [Andreu Sotorra, 16 juliol 2007]
Una Blancaneu amb Llimona de fons
Mercè Llimona (text i il.lustracions). La Blancaneu. Adaptació del conte dels Germans Grimm. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 7 anys.
L'any 2007 es complirà el desè aniversari de la mort de la il.lustradora Mercè Llimona (Barcelona, 1914 - 1997). De moment, l'efemèride ja no passarà per alt gràcies a la publicació de l'àlbum 'La Blancaneu', que recupera l'adaptació i les il.lustracions que l'autora va fer l'any 1941 d'aquest conte dels Germans Grimm.
Poquíssims il.lustradors, d'entre els més veterans, gosarien negar la influència moral i artística que Mercè Llimona va imprimir en tota una generació de postguerra. Res millor per comprovar la validesa d'una obra que comptar amb un àlbum com aquest de 'La Blancaneu' que respecta l'original, en una edició en cuixé crema i la majoria de dibuixos en traç negre, tret del de la coberta i algunes làmines interiors que són en color.
L'error de les revisitacions d'aquesta mena seria que, al lector, el dominés el prejudici d'una obra antiga per damunt de la seva qualitat. Els que volen trobar en les il.lustracions una narració de la mà del dibuixant s'hi sentiran a gust perquè, el fals classicisme que es podria atribuir a Mercè Llimona es converteix, i amb el temps encara més, en un estil d'una singular personalitat que, en aquest àlbum, es constata molt millor en les làmines en color pel que fa al contingut global de l'expressió, però que també permet una mirada meticulosa de cadascun dels dibuixos en negre que amaguen multitud de petits detalls que amplien la narració original.
Hi ha dues làmines en color que destaquen sobre les altres. Una, la que reprodueix Blancaneu a la barraca dels nans quan la descobreixen al seu llit: el gest picaresc de la noia que intenta cobrir-se amb la gira del llençol davant dels nans és avui universal; i el cortinatge de la finestra que voleia dóna una alenada de vida a l'escena. L'altra làmina té un caràcter de gènere fantàstic: els nans transporten Blancaneu pel bosc en un taüt de vidre, però al fons, sobre un turó, el príncep a cavall intueix un bri d'esperança del que després vindrà i que tothom ja sap. Mercè Llimona sabia captar aquests instants cinematogràfics perquè fa l'efecte que, quan il.lustrava, se sentia també una mica Grimm, una mica Perrault, una mica Andersen. I aquesta era, segurament, la clau que li va obrir les portes internacionals a la seva obra. [Andreu Sotorra, 15 desembre 2006]
Quan l'amor trenca el gel
Maite Carranza. El desert del gel. Col.lecció La Guerra de les Bruixes. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.
Aquesta és la segona part de les tres que té garantides la sèrie de Maite Carranza (Barcelona, 1958). Garantides, no només perquè és un projecte nascut com a trilogia sinó perquè la segona novel.la manté la solidesa que es va endevinar en la primera ('El clan de la lloba'), i de la qual parlava aquí mateix fa un any.
És en aquesta segona part on l'autora desvela el que podria ser el nus i final de la història: ¿qui és l'elegida?, ¿qui és el pare?, ¿quin és el destí? Alerta a la confessió: "Ser bruixa. No pots escapar-ne mai. El destí ens persegueix." Saber-ho, un cop llegida la segona part, fa que el lector fidel es pregunti: ¿i ara què?
La pregunta tindrà resposta. La tercera part —en procés ja de publicació—, tindrà un títol menys poètic que el de la segona, 'La maledicció d'Odi'. I és que la lluita ancestral entre els dos clans, les Odish i les Omar, ha de ser el desencadenant de tot el que es viu i es descobreix en el pòsit d'aquesta trilogia d'aventures, de gènere fantàstic, però també de petites misèries i d'alegries terrenals.
Petites alegries terrenals perquè, sota l'embolcall de novel.la fantàstica, hi ha, en aquesta segona part, una història d'amor de dues generacions, on es contrasta la situació de la protagonista més jove amb la del passat de la seva mare, quan era adolescent.
I al voltant de la història d'amors creuats hi ha un paisatge que excita els cors i encén les sangs. Del Pirineu al nord, a la terra dels víkings, la del gel i del foc, l'autora reprèn una de les seves dèries mítiques —antropològicament inconfessables—, per Groenlàndia, com va fer fa quinze anys llargs a 'La nit dels arutams'. Si ara, és l'indret d'arribada i descoberta, aleshores era el punt de partida.
Maite Carranza manté aquí la seva intenció: reivindicar el matriarcat —influent en tantes cultures— i donar a les bruixes —les que ens assetgen de debò, no les que volen amb escombra— el paper que els correspon. I, de passada, militar: "Vivim en un món d'homes, fet pels homes i per als homes", diu. Però a la seva trilogia, les que fan arribar la sang al riu són les dones. Perquè ni en la blancor ni en la puresa del gel del nord hi ha un pam de net. [Andreu Sotorra, 5 octubre 2006]
Tam-tam africà i mediàtic
M. Carme Roca i Montse Ballarín. Tambors de vidre. Col.lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 15 anys.
No és la primera vegada que aquestes dues autores s'ajunten per signar una novel.la a quatre mans. Una anterior proposta seva va ser 'La temuda petjada de Kali' (Edebé, 2004). Ara repeteixen l'experiència amb aquests 'Tambors de vidre', ambientats a la República Centreafricana. La unió d'una autora que és bioquímica (Montse Ballarín) i una altra que és historiadora (M.Carme Roca) es fa evident en l'estructura de la novel.la que conté una important documentació al voltant de l'àmbit geogràfic on se centra, però també sobre els fets polítics, la corrupció i la plaga de la sida i altres malalties que assoten bona part del continent africà.
Aquest rerefons documental i, sobretot, mèdic, es combina, sense arribar a enfarfegar el relat, amb la presència i l'acció d'un reporter d'origen francès que, segons les mateixes autores, té tots els atributs: jove, seductor i aventurer. Un perfil de protagonista de pel.lícula que fa de tub de ventilació entre línies.
La utilització d'un personatge així permet que 'Tambors de vidre' faci un recorregut triple: la conquesta amorosa personal, l'esperit de solidaritat i la intriga política. Les tres branques van i vénen enmig del relat sense que vulguin ser el principal eix narratiu, almenys durant les primeres tres quartes parts de la novel.la, i es desboquen, en canvi, en l'últim tram, quan el desenllaç de l'acció dóna per vist el que s'ha explicat de caire documental.
No sempre aquesta combinació —ficció narrativa i encaix en la realitat social i històrica— aconsegueix un resultat equilibrat, com sí que passa a 'Tambors de vidre'. Ara que televisió i cinema van plens de documentals, aquest recurs, en el gènere de la novel.la, ha perdut força com a descoberta. En canvi, el suport de la imatge prèvia, que és a l'abast dels lectors, fa que novel.les com aquesta adquireixin un paper de complement d'allò que s'ha vist, si no en directe, en documentals reelaborats, gràcies al muntatge.
Tornar al segle XIX, d'on potser no se'n mourien alguns, és impossible. Reflexionar sobre què han significat les circumstàncies del segle XIX per a segons quins grup socials del segle XXI és un sa exercici de revisió de memòria per evitar que les comunitats més riques deixin en la misèria les comunitats més pobres. [Andreu Sotorra, 14 setembre 2006]
Un Taj Mahal amb aromes de cinema
Jordi Sierra i Fabra. Trucant a les portes del cel. Traducció de Raquel Solà. Col.lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2006. A partir 15 anys.
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un autor que té la virtut de documentar-se. I té també una altra virtut: la documentació, els viatges, no es noten en el resultat literari, però hi són subtilment introduïts. Autor d'ofici, doncs, capaç de superar-se a si mateix en maduresa, sobretot perquè no ha deixat mai de ser sincer amb el que vol fer i el que vol dir i perquè aquesta sinceritat l'ha transmesa sense engany als lectors.
Malgrat el gruix d'obres publicades per l'autor, un no s'està de córrer el risc d'afirmar que 'Trucant a les portes del cel' és una de les seves millors novel.les i una de les que ell mateix en deu estar més satisfet. I no només per haver obtingut el premi Edebé juvenil sinó perquè s'intueix que hi ha abocat tota la seva destresa en una dosificació de la trama que marca una línia ascendent sense davallada.
Estructurada en tres parts, la novel.la transporta el lector al misteriós món de l'Índia de la mà d'una jove cooperant, estudiant de medicina. I allò que podria derivar cap a una aventura juvenil en un espai i un temps iniciàtics es converteix en un triangle amorós i d'atracció no confirmat mai pels mateixos implicats, amb aromes de 'Les mil i una nits' i, sobretot, amb flaire d'ullades cinematogràfiques, des del clàssic 'Passatge a l'Índia', de David Lean, a la recent 'Aigua', de Deepa Meth.
Sí, resulta que 'Trucant a les portes del cel' és tan fàcil d'adaptar al cinema que sembla que el guió ja estigui fet. Perquè es llegeix en imatges, en plans cinematogràfics, en fotogrames. I no m'estranyaria que l'autor se l'hagués plantejada també com a guió perquè, en l'epíleg, és ell qui confessa: "El guió forma part d'un experiment literari que he anomenat Projecte RMK".
Jordi Sierra i Fabra hi aconsegueix un clima de fantasia romàntica que porta al límit, però sense que se li escapi de les mans. Que lluny que està aquesta trama d'una telenovel.la carrinclona! Que a prop, en canvi, d'una bona peça literària que arrenca, per a sort d'ells, en una col.lecció per a joves, però que té tots els atributs perquè interessi també els lectors veterans. [Andreu Sotorra, 7 juny 2006]
«L'autor Jordi Sierra i Fabra acaba d'encetar la publicació d'una trilogia que es completarà en pocs mesos: 'L'enigma Maia', 'La creu del Nil' i 'El cinquè cristall'. Tres novel.les que l'autor basa en fets, llegendes i creences reals.»
«El protagonista d'aquesta novel.la de PilarLozano és fill únic i a banda dels problemes propis de ser un nen hi afegeix el fet que té les orelles grosses com dos estels que volen. La cosa es complica quan els nous companys de classe comencen a riure's del seu físic. Premi Edebé infantil.»
«L'autor Juan Madrid va guanyar el premi Edebé amb aquesta novel.la negra. En una tomba petita que hi ha en un jardí de darrere de l'hotel es cou una llegenda i una història que tots els que coneixen l'hotel expliquen i coneixen amb detall perquè encara és pròxima en el temps.»
«Basada en fets reals, l'autora Inge Barth-Grözinger descriu el commovedor destí d'una família jueva centrada en un personatge adolescent d'una ciutat mitjana de la Selva Negra alemanya des del moment de l'ascens d'Adolf Hitlet al poder, el 1933, fins a la seva salvadora emigració als EUA el 1938.»
«Sisè àlbum que l'autora Rosa Navarro adapta sobre clàssics de la literatura en una edició cuixé de luxe que, com les anteriors, conté la mirada amb il.lustracions de Francesc Rovira. La sèrie s'ha convertit en un referent i un flaix de llum per conèixer les obres més complexes des que el lector ja és autònom.»
«La música espanta les feres, diuen. I potser els terribles polls del cap també. La novel.la de David Nel.lo barreja els dos elements i el fetitxisme dels ídols de la guitarra en una trama plena d'humor que compta amb unes suggerents il.lustracions en color de Cristina Losantos.»
«Petites alegries terrenals perquè, sota l'embolcall de novel.la fantàstica, hi ha, en aquesta segona part, una història d'amor de dues generacions, on es contrasta la situació de la protagonista més jove amb la del passat de la seva mare, quan era adolescent.»
«Maite Carranza tanca la trilogia de «La guerra de les bruixes» amb el moment de la veritat i la batalla definintiva entre les Omar i les Odish. L'Anaïd anhela l'amor d'en Roc i el pare que no va tenir mai i confia portar la pau definitiva a les Omar però no sense enfrontar-se abans a la traïció, el rebuig dels seus i la solitud.»
«Aquest rerefons documental i, sobretot, mèdic, es combina, sense arribar a enfarfegar el relat, amb la presència i l'acció d'un reporter d'origen francès que, segons les mateixes autores, té tots els atributs: jove, seductor i aventurer. Un perfil de protagonista de pel.lícula que fa de tub de ventilació entre línies.»
«Sí, resulta que 'Trucant a les portes del cel' és tan fàcil d'adaptar al cinema que sembla que el guió ja estigui fet. Perquè es llegeix en imatges, en plans cinematogràfics, en fotogrames.»
«El protagonista de 'La vida és un foc suau', de Francesc Miralles, entra en un clima de terror després d'una nit de marxa amb els amics. La mort del seu oncle l'ha enfonsat.. I aquesta circumstància el porta a casa del seu vell professor de matemàtiques que li explica una història estranya que encercla en l'enigma el lector.»
«Versió per a infants de la 'Cançó del Cid', en la sèrie d'àlbums clàssics, adaptats per Rosa Navarro i il.lustrats per Francesc Rovira. Desterrat per Alfons VI l'any 1081, el cavaller mor el 1099. El poema èpic data de més de cent anys després, el 1207, i el seu anonimat ha alimentat història i llegenda a la vegada.»
«Ser imperfecte entre perfectes pot ser un problema o un estímul. El petit protagonista de la novel.la 'Els perfectes', de Rodrigo Muñoz, viu aquesta contradicció enmig d'una família on els pares i les germanes són la perfecció elevada al quadrat. Premi Edebé 2007.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
