Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Edicions del Pirata

La balada del fals tresor


Jonny Duddle. «L’Enfonsa Pirates». Traducció de Bernat Cussó. Col·lecció Singular. Edicions del Pirata, Barcelona, 2017. A partir de 6 anys.

Si en algun segell editorial havia d'entrar aquest àlbum il·lustrat, havia de ser per força en el que, dins del panorama editorial català, té més mèrits per tradició patronímica: Edicions del Pirata. L'àlbum és una importació original del dibuixant Jonny Duddle —editat a Anglaterra i imprès a Hong Kong—, que, com a bon pirata i malgrat el xafardeig d'Internet, amaga ben amagada la seva edat tot i que se sap que resideix amb la seva família al nord de Gal·les, on sembla que va néixer i hi va passar la infància. Mentre no es dedicava a la il·lustració i l'animació, carrera per a la qual es va preparar a la Universitat, havia tombat de jove per La Seca i la Meca i diu que havia passat fins i tot per les Illes, per Mallorca, amb un grup de teatre per a infants.

De tota manera, del seu extens catàleg de publicacions il·lustrades —té una flaca pels pirates, els monstres i els dinosaures—, sembla que allò que li ha quedat com una targeta de presentació és la seva col·laboració amb l'autora J.K.Rowling, amb les il·lustracions de la reedició dels llibres de la sèrie Harry Potter. Agafa fama, si és amb Harry Potter, i posa't a jeure! Malgrat això, sembla que Jonny Duddle no s'ha deixat entabanar per la popularitat paral·lela de l'obra de Rowling i ha fet el seu camí amb una línia molt personal.

Una d'aquestes mostres és l'àlbum «L'Enfonsa Pirates», una obra completa des de la sobrecoberta, la coberta i les guardes, amb un misteriós plànol d'època, fins a cadascuna de les làmines, sense deixar de banda tampoc, com a matèria gràfica il·lustrada, els diversos fragments del text que acompanyen cadascuna de les dobles pàgines, a vegades dins de globus, a vegades amb un cos engrandit per marcar-ne la intenció exclamativa.

«L'Enfonsa Pirates» és un àlbum de considerables dimensions, pam i mig de base per un pam llarg d'alçada, que segons en quins passatges alterna la làmina sencera o la doble làmina amb els requadres en vinyetes i encara amb una làmina sorpresa desplegable quan els personatges del relat es troben en alta mar. Jonny Duddle té un interès remarcable a posar cara i ulls a cadascun dels seus personatges, tant els principals con els secundaris. Per això abunden els primers plans en aquest àlbum, tant amb la fesonomia d'alguns dels pirates que cauen en la trampa de voler embarcar-se per trobar un presumpte tresor, com amb el personatge del violinista que apareix amb una balada que els pirates, tocats pel rom, s'empassen al peu de la lletra.

Les imatges en alta mar tenen un estil que sembla que agafi moviment amb el bramar de les grans onades i el vaivè del vaixell a mercè de la fúria marítima i també amb les expressions dels pirates que passen de la golafreria per cobejar el tresor cantat als rostres de terror pel que intueixen que els espera.

No seria just desvelar el secret de la història de «L'Enfonsa Pirates» però els lectors faran bé de reflexionar, abans d'obrir l'àlbum, sobre el perquè d'aquest títol tan enigmàtic. Tot i que es poden permetre la petita trampa d'anar al final i llegir, abans d'entrar-hi de ple, el que un monstre els canta: «Un dia, tot nedant, sabeu què vaig observar?, un bot pirata just enmig de l'oceà! Amb un tra-la-rí i un bon violí, serà un bon dinar per a mi. Tra-la-rí, tra-la-rí, un bon dinar per a mi.» Nyam, nyam, doncs.

Enllaç d'interès
: Vídeo on Jonny Duddle il·lustra una de les últimes sèries de Harry Potter, de J.K.Rowling, que ha marcat popularment la seva trajectòria, al marge de la seva obra personal.

A l'encontre dels sardinolis
en perill d'extinció


Jordi Ortiz. La cova submarina. Il·lustracions de Quim Bou. Col·lecció El Pirata Verd. Edicions del Pirata. Barcelona, 2011. A partir 10 anys.

La sèrie «Talpirons i ratolents» ja compta amb amb quatre títols: 'Talpirons i ratolents', 'El rapte d'en Sebas', 'Els formigants i la jove reina', i el darrer, per ara: 'La cova submarina'. L'acció de 'La cova submarina' arrenca sota el Pont del Diable de Martorell. Els protagonistes aventurers connecten amb Muscli, un sardinoli que s'ha escapat de les urpes dels ratolents, que demana ajuda a distància, amb la seva parla característica (es desxifra dita a l'inrevés.)

¿Qui són aquests cinc humans disposats a salvar els sardinolis? Dues parelles de germans, d'edats diferents. Dos nois: Lluc, el gran i el Sebas; i dues noies: la Laura, la gran i la Mina. Tots de bona pasta, que l'autor descriu en aquesta aventura amb una pinzellada i remet el lector a d'altres episodis de la sèrie, si en vol saber més.

El cinquè membre d'aquest grup aventurer i solidari és el Mag Trafolari, un pou de sorpeses. És un personatge estrambòtic, que sobresurt per les seves excentricitats i perquè és indiscret i imprudent. És qui l'autor dibuixa amb més dedicació. Té més de de vuit-cents anys i es complica la vida a cada pas que dóna; porta nius de castors sota l'aixella, treu del barret flams o abelles amb rodes i fibló amb tinta per fer tatuatges; reparteix caramels de botifarra amb mongeta o de carxofa i maionesa, només per menjar en cas d'incendi perquè són com extintors portàtils. Els lectors ja esperen llegir quina en farà de més grossa. Per mitjà de la hipèrbole, l'autor s'adreça a la intel·ligència dels lectors, que entendran que totes les sortides de to formen part de la fantasia per anar definint el personatge.

El cas és que aquests cinc humans agafen el tren i se'n van cap a la costa barcelonina a l'encontre dels sardinolis en perill d'extinció a mans dels ratolents, uns éssers repugnants mutants de rata. S'alien amb dels talpirons, mutants de talp, uns esser malcarats, però solidaris. Els troben preparant-se per la guerra, però al final el seny s'imposa i proposen que el Titellaire solucioni el conflicte.

Un relat meteòric que s'arrodoneix amb la interpretació en imatges d'aquests éssers reals i imaginaris a càrrec de l'il·lustrador Quim Bou, un bon creador d'atmosferes de tensió. Per contrast, els representants del bé i del mal desgranen valors, com ara l'interès per la descoberta, el respecte per qualsevol ésser diferent, la cooperació per superar dificultats, la convivència intergerneracional, l'exigència universal de la justícia, entre d'altres. Aviat es podrà llegir el cinquè títol de la sèrie: 'El secret del Titellaire'. [Lena Paüls, 28 octubre 2011]


Els Castlans, de les pedres
en fan pans


Jordi Palay Escardó. La llàgrima de la Lluna. Il·lustracions de Quim Bou. Col·lecció El Pirata Blau. Edicions del Pirata. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.

La península dels Castlans es troba en un lloc incert. Només ho sap, per ara, el seu autor, un debutant en la narrativa de gènere fantàstic, amb passió pel còmic com a creador, afecció de músic i vocació d'historiador. Jordi Palay Escardó (Barcelona, 1980) ha estat vinculat des de petit amb la creació literària i el llibre per a infants a través dels seus pares, sobretot de la seva mare, Mercè Escardó, que el va fer protagonista de ficció d'un conte breu, 'En Jordi dormilega' (La Sirena, de La Galera).

La novel.la de Jordi Palay beu de les fonts de la literatura fantàstica. No hi falten, doncs, els elements essencials: un indret geogràfic de ficció, un país de follets, un ocell que té poders màgics, i una pedra que, segons en quines mans, pot fer malvestats.

L'autor utilitza un llenguatge treballat, ric en matisos, que acaben configurant una narració elegant on els elements fantàstics van prenent cos i es van convertint, en la ment del lector, en elements que podrien ser realistes.

El gènere fantàstic té cops amagats. Un dels cops amagats més evidents és que, sota el seu mantell de món de ficció ple de màgia i fantasia, hi ha una metàfora evident de la història de la humanitat i les seves constants ensopegades, gallardies, conflictes i lluites fratricides.

Per una pedra, n'hi hauria ben pocs amb els peus tocant a terra que es jugarien la vida. Però la pedra de 'La llàgrima de la Lluna' obliga els follets de la novel.la a revelar el secret que amaguen des de fant de temps. I, sobretot, a encetar una lluita per la supervivència d'un món millor que, com el món que ens ha tocat viure, sembla que tingui mala peça al teler.

Per això, els heroismes dels personatges de la novel.la es converteixen en missatges d'esperança. Perquè sempre hi ha una pedra màgica, poderosa, que ben tirada, ni que sigui amb la mà amagada, pot aconseguir de salvar la humanitat sencera. Tot depèn de quina mà s'encarrega de tirar-la. [Andreu Sotorra, 4 juliol 2007]


Els llampecs d'un comissari


Ursel Scheffler. La màscara taronja. Traducció de Ramon Monton. Il.lustracions de Hannes Gerber. Col.lecció Comissari Llampec. Edicions del Pirata. Barcelona, 2007. A partir 8 anys.

Ursel Scheffler. L'elefant de jade. Traducció de Ramon Monton. Il.lustracions de Hannes Gerber. Col.lecció Comissari Llampec. Edicions del Pirata. Barcelona, 2007. A partir 10 anys.

El comissari Llampec és d'origen alemany, com la seva autora, Ursel Scheffler (Nuremberg, 1938), que va estudiar a Munic i des de fa trenta anys viu a Hamburg. La sèrie dedicada a aquest personatge promou la interactivat dels lectors. Cada llibre està format per breus relats d'intriga, als quals cal estar ben atent si després, el lector, vol passar amb bona nota les preguntes que al llibre escriu en una lupa a l'inrevés i, com a bon detectiu, caldrà que descobreixi posant el llibre obert de cara a un mirall. Malament rai, doncs, per als que no tinguin vocació d'investigador si, mentre es fa la lectura, no hi ha un mirall a prop.

En alemany, l'autora ha publicat una extensa sèrie de llibres del comissari Llampec. En català, importats per Edicions del Pirata, s'han anunciat fins ara quatre títols: 'El mitjó vermell', 'El drac Daurat', 'La màscara' i 'L'elefant de jade', aquests dos últims publicats en una col.lecció especial de l'editorial.

Les il.lustracions originàries de Hannes Gerber, que acompanyen els diferents relats d'intriga del comissari Llampec, tenenn volgudament un aire de còmic. Perquè la sèrie sembla que pretengui arribar a molts lectors, amb uns textos molt lineals, i amb una edició en cos de lletra considerable.

El fet que els lectors han d'acompanyar el comissari Llampec en les seves investigacions és un estímul afegit. El tal comissari és més aviat tranquil, no acostuma a tenir casos propis de comissaris com Déu mana sinó que se les ha de veure amb casos més aviat domèstics: descobrir qui ha pispat una figura d'una botiga d'antiguitats, dependre d'unes mitges de seda per resoldre un robatori, trobar pistes gràcies a uns nebots seus que l'ajuden de tant en tant, descobrir el fantasma que deixa una targeta de visita en cada robatori, enxampar un lladre a cal dentista o topar amb una intriga criminal quan ell mateix està seguint un tractament per aprimar-se.

Malgrat que els casos surten del que és habitual en trames detectivesques, els trucs, els recursos i les indagacions del comissari Llampec continuen la tradició de tants personatges del ram, il.lustres com ell.

La sèrie compleix algunes funcions bàsiques: fomentar la lectura, iniciar lectors en el gènere policíac i fer-los barrinar perquè esbrinin quin és el secret que amaga cada cas. Només quan això se sap, està permes enfocar la pàgina amb la lupa de solució de cara al mirall. I de passada comprovar si, de tant barrinar, a algú se li posa cara de comissari Llampec. [Andreu Sotorra, 3 juliol 2007]


Capgirar la realitat
o l'art del somni contat


Joan de Déu Prats. Setze contes divertits i un parell de seriosos. Il.lustracions de Marta Bru. Col.lecció El Pirata Groc. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2005. A partir 8 anys.

Hi ha autors, com Joan de Déu Prats, que mantenen una línia que sembla moure's al marge del que es porta. Acostumen a ser autors gairebé desconeguts, malgrat que la seva bibliografia superi la cinquantena de títols, entre contes per a primers lectors i els més joves, i que treballen des de la discreció, cosa que, automàticament fa que no formin part de cap grup i que, en conseqüència, tampoc no siguin esmentats en articles de comentaristes llepacrestes, ni formin part de campanyes estel.lars de lectura, a pesar que els seus contes són dels més llegits.

Són autors que tenen com a objectiu prioritari escriure i fer-ho amb honestedad. Són autors, a més, que no sembla que esperin tampoc cap resposta de la cúria literària sinó que actuen amb una fidelitat extrema a l'àmbit lector que s'adrecen.

Fa uns anys, posem uns quinze, aquests escriptors els podies comptar amb els dits d'una mà. Mentre molts d'altres que han estat esborrats del mapa eren aleshores els més esmentats pels llepacrestes de l'època, ells mantenien una línia sense esses. És a dir, que no s'emborratxaven amb una falsa imatge de la cultura que els havia tocat en sort i, per tant, no anaven de tort.

Ara vivim una situació similar, però en un augment descontrolat. Mentre una gran majoria viu la borratxera col.lectiva d'una falsa realitat, d'altres continuen no anant de tort i seguint el camí recte. Saben que d'aquí a cinc, deu, quinze anys, alguns dels seus llibres, contràriament d'altres, encara es continuaran llegint. I és de suposar que aquesta responsabilitat els manté serens.

Joan de Déu Prats és dels que es manté serè. S'ha deixat veure en alguns premis recents (el de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Barcanova, el Cavall Fort...) però sembla que hi passi de puntetes, mentre en prepara una altra que sempre acostuma a ser un relat molt breu, amb algun personatge singular, estrafolari, caldersià, al qual fa viure una situació que, sense caure en el surrealisme, sí que capgira la realitat.

Un d'aquests últims reculls de contes és el que ha titulat 'Setze contes divertits i un parell de seriosos'. Són divuit peces breus que no se'n van de mare en cap moment i que tampoc no deceben el lector que espera en cada conte una espurna de sorpresa que li doni el sentit d'haver estat escrit.

Joan de Déu Prats sembla que, en aquest recull, es miri la realitat des d'uns ulls forans: uns extraterrestres que confonen figures del Pessebre en terrícoles estranys; un parell o tres de situacions de caire ecològic que tenen l'ossa Giva de protagonista o els ocells d'un bosc; una felliniana aventura a l'oficina del pare d'un dels petits protagonistes; una visita terrorífica al Museu de Zoologia; una història màgica amb sirena inclosa; un cas detectivesc en la línia light; un de vampirs; un parell amb gossos de dons especials; una d'un explorador dins de casa; o dos amb fonda i pensió com a espais ambientals. Joan de Déu Prats compleix, en cadascun d'aquests contes, les lleis estrictes que regulen el gènere. Per tant, el seu estil literari és dels que no té pressa, però tampoc no s'entreté a diversificar els interessos. En aquest cas, l'autor se centra en l'argument triat, l'acció prevista, el conflicte, i el desenllaç més o menys sorprenent.

Les il.lustracions del recull són desiguals, que no vol dir inadequades. Però sí que reflecteixen que la il.lustradora ha detectat que l'autor no li proposa un recull pensat estrictament per a una tipologia de lector ni d'edat determinats, sinó per a una varietat de nivells de lectura.

Per això, la mitja dotzena de làmines s'adapten a aquesta varietat. Hi destaquen les dels contes 'Pànic al museu de zoologia', 'La sirena presumida' i Pensio L'Arbre'. Malgrat ser en blanc i negre, les tres són més denses que la de la coberta, que sembla que inciti el lector a endevinar, després de la lectura, quins, dels divuit contes, són els dos que es poden qualificar de seriosos. [Andreu Sotorra, 21 juliol 2005]


Sis Pirates per a una nova editorial


Maria Grau i Saló. Ruc, però no tant. Il.lustracions de Xavier Cussó. Col.lecció El Pirata Verd. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2004. A partir 10 anys.

Es diu Edicions del Pirata i acaba de fer el primer abordatge a la literatura catalana amb els sis primers llibres. Es tracta d'una nova editorial, que s'ha anat gestant al llarg d'aquest any i que apareix especialment adreçada a infants i joves.

De moment, val la pena remarcar que ens trobem davant d'un fet insòlit i no pas perquè obrir una editorial ho sigui, sinó perquè sí que ho és en els moments actuals en què el que impera en el ram és la política de fusions, de vendes i revendes de segells per engrandir-ne, aparentment un altre.

És a dir, en aquest cas, no es tracta d'adquirir cap fons de catàleg sota preteses intencions protectores d'un patrimoni literari —per condemnar-lo majoritàriament al cap d'un temps a la pasta de paper— sinó començar de cap i de nou, però amb una possibilitat que, ben portada, pot donar els seus fruits: incloure entre els inèdits, algun títol dels descatagolats per altres editorials, ja sigui per mor de les fusions esmentades o per la desaparició del mercat de segons quins segells.

I una proposta així si, a més, com es constata amb els sis primers llibres a la mà, es fa amb una presentació estètica i ètica digna, a l'altura de les editorials més veteranes, fent la impressió que la col.lecció del Pirata ve de lluny i no s'està de res, no es pot fer altra cosa sinó donar-li la benvinguda i desitjar-li una profitosa "pirateria".

Un dels sis títols de la nova col.lecció, 'Ruc, però no tant', aplega una catorzena de contes de Maria Grau, un dels quals, va ser premiat dins la Nit de Sant Jordi de Perpinyà, el 2003. En aquest recull, amb una il.lustració a la coberta que fa honor al títol i que no és, valgui l'aclariment, una apel.lació a l'automobilístic "ruc català" sinó a un ruc de càrrega de debò a qui agrada el xumerri i acaba ben gat, l'autora es mou en dues línies narratives.

Per una banda, els contes més breus, amb regust més popular —que són també els que acaben donant més relleu al conjunt—, i per l'altra, els que, una mica més llargs, s'endinsen en el conte realista, tot i que, en algun no hi falti una esquitxada mig surrealista, mig irònica.

Els contes 'Ruc, però no tant', 'Els ànecs-paraigua' i 'El camell de l'Ahmed' són tres dels que s'inscriuen en la primera línia. La brevetat dels tres porta a una sortida sorprenent, que fuig de l'acudit, i que no s'està, a vegades, de deixar anar, com toca al gènere popular, una lleu moralitat. De la segona línia, 'L'escombriaire de Vilaquadrada' és, probablement, el que destaca, per la seva originalitat i també pel principi de no discriminació social en relació al protagonista.

L'estil de Maria Grau és depurat, mesurat i amb un llenguatge que fa créixer el lector més petit. Probablement, aquests són també tres dels principals criteris bàsics que es detecten en el llançament de les Edicions del Pirata, que ha obert foc amb títols de Teresa Duran ('Potpetit'), Joaquim Carbó ('El solar de les rates'), Enric Larreula ('Un paquet de galls'), Albert Jané ('A la vora del temps') i Dolors Garcia i Cornella (Els brons a les Fondalades Tenebroses). [Andreu Sotorra, 9 desembre 2004]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

llampecbarcelona
«El comissari Llampec a Barcelona»

aventuraespacial
«Una aventura espacial»

dibuixamconte
«Papa, dibuixa'm un conte»

setdiferencies
«El Gran Llibre de les set diferències»

talpirons
«Jordi Ortiz publica la quarta aventura de la seva sèrie 'Talpirons i ratolents'.»

bruixes
«L'autora holandesa, resident a Andorra, Anneke van de Wal, ha creat la sèrie de la Tina i la Mina, dues bruixes detectives que en aquesta ocasió han de trobar els vestit robats d'un famós dissenyador abans de la desfilada de París. Les il·lustracions són de Fina Rifà.»

maletagroga
«Una nova aventura del Comissari Llampec de l'autora Ursula Scheffler amb la intriga com a ingredient principal.»

bronsharpies
«Segona part de la sèrie 'Els Brons', de Dolors Garcia Cornellà. Tot de personatges d'un món estrany que tenen una semblança amb uns follets molt coneguts d'Escòcia. Un exèrcit de capgrossos els posa les coses difícils en aquesta novel·la de rerefons ecològic.»

contesllop
«Ramon Monton va guanyar el premi Lola Anglada el 1995 amb aquest recull de contes.»

bugada
«Estrella Ramon experimenta amb uns detergents per rentar els "objectes" del cel amb aquest relat breu d'humor i fantasia.»

llampec
«En aquesta nova aventura de lasèrie del Comissari Llampec, de l'autora Ursula Scheffler, un valuós elefant de jade desapareix de la botiga d'antiguitats de la senyora Hu; unes mitges de seda ajuden a resoldre un robatori; el sol i l'amor als gossos fan que Martin, el nebot del comissari, trobi la pista d'un cas; i, finalment, en Llampec es queda sense apèndix, perd uns quants quilos i quasi també la cartera. Afortunadament, però, no perd mai els nervis ni el bon humor.»

llagrimalluna
«Xasar és un follet entremaliat que concentra els seus esforços a fer llargues i plàcides migdiades, mentre el seu millor amic, en Til, un jove i esbojarrat ocell, gaudeix del seu màxim plaer: conversar i volar amunt i avall empipant tothom. Ambdós viuen tranquil.lament a la secreta illa dels follets, Nabímia. En aquesta novel.la de Jordi Palay, una nit, però, el cel obscur s'il.lumina amb flamarades de foc i escup una màgica i poderosa llàgrima. Aquesta pedra de tons blaus concentra un poder que pot ser molt perillós en determinades mans i que obligarà els follets a trencar el secret de la seva existència i a prendre partit per un món que té les hores comptades.»

furia
«El pare del petit protagonista és genet i corre en el Grand National. Sa mare està preocupada perquè ha descobert que el nen només té una amiga, la televisió, que vol veure tothora. Un dia, se’n va la llum i és com si s’acabés el món. No hi ha televisió! Però la sorpresa que li han preparat farà que s’oblidi de tot i que descobreixi que, a la vida, és més interessant ser protagonista que espectador.»