Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial Salamandra

La feble maroma
entre el bé i el mal


John Boyne. «El noi de la casa de la muntanya (The Boy at the Top of the Mountain». Traducció de Jordi Cussà. En espanyol: «El niño en la cima de la montaña». Traducció de Patricia Antón de Vez. Imatge de la coberta: Max Homand i Evgeny Sergeev. Col·lecció Narrativa, Editorial Empúries - Grup 62 (versió catalana) i Ediciones Salamandra (versió espanyola), Barcelona, 2016. Pàgs. 256. A partir de 12 anys.

A l'escriptor John Boyne (Dublín, 1971) li passa com a molts altres autors d'arreu del món que escriuen i publiquen sense fronteres d'edat receptora: que aviat se'ls encasella amb l'etiqueta infantil o juvenil i, més recentment, crossover, que si bé en el ram de l'automòbil és un vehicle tot terreny amb elements de cotxe utilitari o esportiu, en el ram de les lletres és una novel·la diguem-ne també tot terreny amb característiques idònies per a tots els públics, és a dir, que no cau de les mans ni d'un lector adult ni d'un de jove amb un mínim d'experiència lectora.

Però aquesta etiqueta i el pes arrosegat d'èxits anteriors pel mateix autor, sobretot amb la seva novel·la «El noi del pijama de ratlles», amb milions d'exemplars venuts, traducció a més de quaranta llengües i versió cinematogràfica inclosa, fan que John Boyne hagi entrat en el reducte dels autors mirats amb reticència pel sector més conservador del ram de l'ordinador.

Esclar que un autor irlandès que confessa que el seu coetani James Joyce i l'«Ulisses» són un pal que mai no ha pogut acabar de llegir té totes les opcions de guanyar-se l'antipatia i, de rebot, el veto, del gueto pseudointel·lectual, bona part del qual no ha gosat confessar mai en veu alta que, de l'«Ulisses», només s'ha empassat la sinopsi i algunes pàgines a l'atzar... potser per culpa d'aquell capítol on l'autor —o el tipògraf!— es va oblidar de posar els punts i les comes.

John Boyne té unes fixacions argumentals que es repeteixen. És evident que quan escriu l'última novel·la publicada aquest any, «El noi de la casa de la muntanya», torna al tema de la Segona Guerra Mundial de fons, a l'Holocaust i a utilitzar un protagonista de mirada ingènua que va creixent enmig d'un conflicte que es converteix en horror i del qual ell també n'és víctima i botxí a la vegada.

Però tot i així, aconsegueix que la repetició no es faci feixuga i que obri nous horitzons de cara als lectors àvids de testimonis com el del seu personatge de ficció, Pierrot Fischer, que comença tenint set anys i que acaba ben bé quan en té setze —del 1935 al 1945—, que és orfe de pare i mare, d'origen alemany per part de pare i d'origen francès per part de mare, que creix acollit per una família amiga de París, que passa aviat per un orfenat d'Orleans —el lloc mític de Jeanne d'Arc— i que s'ha de separar del seu amic Anshel —de família jueva— i del seu gos a qui ha posat per nom D'Artagnan, per influència de la lectura «Els tres mosqueters», i que acaba acollit per una tia germana del seu pare, Beatrix, a qui no havia conegut mai, que fa de majordoma del xalet als Alps bavaresos, la casa Berghof, on feia estades i coïa les malifetes Adolf Hitler, acompanyat d'alguns dels seus capitostos nazis, i envoltat de servidors i de la seva companya Eva Braun.

Aquí hi ha la clau perquè la novel·la interessi els lectors més adults, coneixedors d'una part de la biografia de Hitler i també d'alguns dels personatges de les SS que l'envolten com els genocides Himmler —la descoberta recent d'un dietari seu revela que vol eliminar el poble jueu—, Lammers o Goebbels, a més d'algun secundari important com la cineasta Leni Riefenstald.

En canvi, per als lectors més joves, John Boyne els reserva la constant referència a una novel·la clàssica, «Emili i els detectius», d'Erich Kästner, i també tot el recorregut que fa el protagonista des de la seva primera vida feliç a París fins al calvari en el qual es veu empès i, sobretot, la seva evolució des de l'amistat i la fidelitat a la violència i la tirania que li encomana l'uniforme de la creu gamada i el rentat de cervell del mateix Hitler.

Si en la novel·la «El noi del pijama de ratlles», se li retreia a John Boyne que havia utilitzat una criatura de 9 anys en un camp d'extermini quan gairebé allà dins no se'n salvava cap de la seva edat, aquí cal que el lector admeti la gosadia de posar cara a cara una altra criatura com el petit Pierrot Fischer —per cert, a la casa de la muntanya s'anomena Pieter, en alemany— amb el genocida Adolt Hitler, i que accepti la convenció literàries d'algunes reflexions que, ja des de l'inici de la trama, s'allunyen una mica de la capacitat que té de reflexionar-hi una criatura de l'edat de Pierrot.

I és que, per a John Boyne, aquestes llicències dins de la ficció serveixen perquè aprofundeixi en els viaranys de l'ànima humana i s'adoni de la feble frontera que hi ha entre el bé i el mal i que subtilment incorpori també la reflexió sobre què faria algú com Pierrot si es trobés en la seva situació i les seves circumstàncies. En definitiva, la mateixa reflexió que es fa la Memòria Històrica —la d'Alemanya o la de qualsevol altre tragèdia humana— quan recorda els crims de l'Holocaust.

No vol dir això que John Boyne participi o simpatitzi amb les accions nazis ni amb l'evolució cruel que fa el personatge de Pierrot —¿algú es pot imaginar que el petit nazi acabi condemnant a l'afusellament la seva pròpia tia Beatrix per haver conxorxat amb el xofer de Hitler un presumpte enverinament del Führer?— sinó que posa a disposició dels lectors de les noves generacions la feble maroma que hi ha entre decidir ser còmplice executor de la maldat o ser-ne també amb el silenci i la ceguesa d'allò que es té al davant.

John Boyne es guarda una sorpresa final per al lector: ¿qui narra la història del petit Pierrot? ¿Com es fa malbé una amistat d'infància i com es pot tornar a recuperar? I aquest és un altre recurs literari que fa que la novel·la acabi enrolant els lectors més joves com ja ho va fer «El noi del pijama de ratlles», un recurs que un servidor es guardarà prou de desvelar, només advertint que ningú no es perdi l'epíleg de la novel·la i que tampoc s'oblidi del vell amic de Pierrot, el noi jueu de París, Anshel Bronstein, un segon protagonista sense el qual l'autor John Boyne potser no hauria escrit mai «El noi de la casa de la muntanya». [Andreu Sotorra, 8 agost 2016]


Fer bullir l'olla


J. K. Rowling. Los cuentos de Beedle el bardo. Traducció de Gemma Rovira. Il·lustracions interiors de l'autora. Il·lustració coberta de Dolores Avedaño. Col·lecció Harry Potter. Editorial Salamandra. Barcelona, 2008. (En català: Editorial Empúries. Traducció de Xavier Pàmies). Pàgines: 120. Preu: 10 €. A partir 10 anys.

Una de les cinc rondalles d'aquesta nova publicació singular de J.K.Rowling es titula 'El bruixot i l'olla saltadora'. Un títol oportú per constatar que no hi ha dubte que tot allò que surt de la factoria Rowling/Potter fa bullir, i de quina manera!, l'olla de la indústria editorial més espectacular de tots els temps.

Els qui es van creure que la creadora de Harry Potter no tornaria mai més al món que l'ha convertit en l'autora més cotitzada del planeta anaven ben errats. Tant ella com Bloomsbury, l'editorial de la sèrie, saben que l'única manera que Harry Potter no caigui en l'oblit —el temps corre que vola i tot és efímer avui en dia— és fent ressorgir de les cendres, com l'au fènix, ni que sigui només fent-hi referència, alguns dels personatges de Hogwarts.

És per això, doncs, que apareix aquest recull de cinc rondalles que ja s'esmenta en el setè llibre de la sèrie, 'Harry Potter i les relíquies de la Mort'. És Ron qui diu a Hermione —ara convertida en la traductora de ficció d'aquestes rondalles— si n'ha sentit a parlar mai. I és el venerable Dumbledore qui l'hi deixa perquè el llegeixi.

En principi, el llibret de rondalles va néixer com un regal de set còpies que l'autora va cal·ligrafiar i il·lustrar personalment per dedicar a alguns dels seus amics més relacionats amb Harry Potter. Els mitjans de comunicació de tot el món en van anar plens, com van plens de tot el que fa referència directament o indirecta a Harry Potter. Les il·lustracions, una faceta que trenca el veto que la Rowling havia fet en els set llibres de la sèrie, les va imprimir sobre paper de vitel·la. I els exemplars exclusius van ser enquadernats en cuir marró del Marroc i amb uns gravats guarnits amb pedres semiprecioses.

Però la setena còpia es va subhastar a través de Sotheby's, i la llibreria Amazon la va adquirir per gairebé 2'25 milions d'euros. Finalment, J.K.Rowling, que ha renunciat als drets d'autoria, n'ha autoritzat un llançament mundial, en edició modesta, esclar, d'aparició simultània en totes les llengües adherides a la sèrie, sota la condició que es destinin 2'4 euros de cada llibre venut a la Children's High Level Group (CHLG), una oenagé creada per la mateixa autora en col·laboració amb la diputada del Parlament Europeu, la baronessa Nicholson de Winterbourne, que escriu un epíleg en el mateix llibre. La Children's High Level Group vetlla per millorar la vida dels infants acollits, orfes o de famílies desestructurades, sobretot dels països de l'Est, però sense oblidar que es calcula que n'hi ha més d'un milió a tot el món, segons les últimes dades de la mateixa Fundació.

La lectura dels cinc contes, i de les reflexions posteriors que en fa, presumptament, el professor Dumbledore, mostren la predilecció de J.K.Rowling per xuclar de les fonts de la rondallística i els mites clàssics i també la seva vena irònica —com si ja comencés a mirar-se amb distància els personatges de Harry Potter— quan capgira segons quines convencions convertint les criatures de cada conte no en criatures moralitzants —com passa gairebé sempre en els contes tradicionals— sinó en criatures amb poders màgics, tan volubles i exposades a passar vicissituds com la majoria de persones o muggles que poblen el planeta. En una primera lectura, doncs, fa l'efecte que la Rowling hagi escollit cadascun dels cinc contes a partir del recull rondallístic dels germans Grimm o del de Hans Christian Andersen. En el llegat d'aquests autors del segle XIX hi trobem sovint una font màgica —una mena de bombo de loteria— que proporciona fortuna només als que se la mereixen, tres germanes que busquen l'amor de la seva vida, tres germans que se'n va a córrer món i topen amb un ésser que els proporciona les claus del destí, personatges que cobegen posseir més del que poden posseir, la dama de la Mort que fa de les seves, sobirans totxos i sabatots que s'embolcallen en una cuirassa d'aparença per mantenir la seva poltrona davant dels súbdits, i personatges tenebrosos que usen els seus poders només en benefici propi.

Però el mestratge literari de J. K.Rowling, demostrat de sobres en els set llibres de Harry Potter, sense que ningú no li ho pugui retreure, i les més de 4.000 pàgines de literatura màgico-fantàstica, fa que aquestes influències de les rondalles tradicionals quedin hàbilment maquillades i reciclades fins a aconseguir-ne uns relats nous de trinca que, a més, aporten un contingut inèdit del tot i molt particular a l'hora de fer-los comentar per Dumbledore, a través de les notes que va deixar a Hogwarts, reconvertit aquí en una mena de crític literari o de blogger de la catosfera dels mags.

El recull de 'Les rondalles del bard Gallard' és, però, malgrat l'expectació que crea, irregular. Fins i tot es diria que en algun moment ha estat massa forçat i la corda s'ha deixat d'estirar o no ha donat per gaire més. ¿Per què només cinc rondalles i no set, el nombre màgic que Rowling té com a amulet? De totes cinc, la més prima és la cinquena, 'La rondalla dels tres germans', fins al punt que sembla inacabada i no ofereix cap element que sotragui el lector. La que realment sorprèn és la quarta, 'La Babbity Rabbity i la soca riallera', que reuneix alguns dels elements més atractius del recull i, posats a triar, conté també una de les làmines il·lustrades més aconseguides, la d'un cavall recargolat envolant-se (pàg. 68). La tercera, 'El cor pelut del nigromant', és la més agosarada pel que fa a contingut gairebé de terror o de màgia negra. La segona, 'La font de la bona fortuna', ressona més del compte a rondalles antigues escoltades de les quals sembla cosina germana. I la que obre el recull 'El bruixot i l'olla saltadora', té la virtut de voler ser mig humorística, però amb el llast que no pot evitar el rerefons de moralitat que, paradoxalment, la mateixa Rowling detesta i combat en un dels comentaris crítics de Dumbledore. L'edició catalana d'Empúries —en excel·lent traducció, com totes les anteriors de Xavier Pàmies— ha traduït completament el títol ('bard Gallard'). En canvi, l'edició castellana de Salamandra —que ha estat feta per Gemma Rovira— ha respectat el patronímic anglès ('Beddle el bardo'). A més, les cobertes de les diferents edicions de tot el món han tingut la llibertat de fer un disseny propi sense allunyar-se de l'original. Salamandra l'ha acolorit i l'ha encarregada a Dolores Avendaño, mentre que Empúries manté la pròpia de Rowling i ha optat per un disseny blavís a l'exterior i a les guardes.

¿I del "bard" què se'n sap? Doncs que és una de les picades d'ullet clàssiques a les quals l'autora té acostumats els seus lectors: es refereix a un poeta èpic dels antics celtes que escrivia i recitava versos en honor dels herois i les seves gestes. Però no ho diguem massa alt. Ja se sap que a la Rowling no li agrada que li descobreixen les fonts d'on parteix. Només ella s'adjudica el dret a fer-ne en un futur no gaire llunyà una enciclopèdia, després de prohibir-ne d'altres, i a construir en un altre futur tampoc no gaire llunyà, un parc temàtic Potterià prop d'Orlando. I és que, com deia al principi, del que es tracta és de fer bullir l'olla i no precisament l'olla saltadora d'una de les rondalles del bard Gallard. [Andreu Sotorra, 5 desembre 2008]


La vareta tria el bruixot


J. K. Rowling. «Harry Potter i las relíquias de la Muerte». Traducció de Gemma Rovira. Editorial Salamandra (En català, traducció de Xavier Pàmies, Editorial Empúries-Grup 62). Barcelona, 2008. Preu venda: 22 €. Núm. pàgines: 735. A partir 12 anys.


[Para leer la versión de la crítica de «Harry Potter y las reliquias de la Muerte» en español, pinchar aquí]

Durant prop de deu anys, mig món s'ha preguntat quin era el secret de la sèrie de Harry Potter per haver establert un dels llistons més alts de la història dels bestsellers literaris. Doncs, en aquest setè i últim volum es constata una vegada més. L'escriptora Joanne Kathleen Rowling (Yate, Anglaterra, 1965) té el do de saber dosificar la narració amb corbes de pujada i baixada de tensió. Mai no deixa un capítol sense una espurna d'intriga que porti al següent. Manté un relat lineal, però a la vegada ple de bifurcacions i de reflexions internes a través dels seus personatges, tant dels principals com de la multitud de secundaris, més de sis-cents. I de tant en tant, fa memòria del que ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat, per què ha passat i quina és la relació que s'ha establert amb cadascun dels personatges que entren en joc.

El mètode Rowling, per descomptat, no és exclusiu i no sempre funciona, però ella el fa eficaç amb mestratge i l'ha anat mantenint al llarg dels set volums. Faig per curiositat la suma un a un: surten 4.081 pàgines clavades en les edicions catalanes en cartoné —¿com és que l'últim volum és l'únic dels set que no inclou el sumari dels 36 capítols més l'epíleg? Seria bo que hi aparegués en una nova edició, per orientar els lectors i la recerca posterior.

Només en aquest últim, l'autora s'ha desviat del típic inici de cada volum. Fins ara, cada Harry Potter engegava gairebé sempre amb el principi de curs de Hogwarts, mentre s'estava de vacances a casa dels seus poc apreciats tiets —Harry és orfe, per als que arribin ara— i esperava amb delit la tornada a l'escola de màgia amb el Hogwarts Express, a l'andana invisible, que és entre les vies nou i deu, i que, per molts xàrters turístics que s'organitzin a l'estació de King Cross de Londres ningú no aconseguirà veure mai si no travessa l'Atlàntic fins a la terra dels parcs temàtics, prop d'Orlando, on s'hi construirà el món màgic de Harry Potter per a la posteritat.

Ara, Rowling també situa Harry a casa dels seus tiets, però la sortida que en fa és per cames, fugint de les hosts de les Forces del Mal de Voldemort i protegit per les rereguardes de les de l'Orde del Fènix. Aquest inici bèl.lic fa que a 'Les relíquies de la Mort' s'entri de ple en l'acció i, tot s'ha de dir, en la primera de les moltes batalles i en les primeres de les morts que ja no s'abandonaran en tota la novel.la, com un tribut al títol.

¿Un excés de lluites entre els bàndols contraris? ¿Un excés èpic resolt sempre amb un excés màgic? Sí, esclar, d'això es tracta. Gènere pur. Però segurament que és la novel.la de les set on les batalles tenen més sentit perquè Potter s'hi juga el seu futur i el de la seva comunitat.

Com que a hores d'ara ja no és cap secret des que es va escampar per tot arreu a la mitja hora d'haver sortit el primer exemplar en anglès, no passa res tampoc si es diu aquí que el setè volum té dos finals: l'autèntic, on jo diria que J. K. Rowling hauria hagut de posar el punt i final ("de tràngols ja n'he passat prou per tota la vida"). I un epíleg, dinou anys després, on, segurament per evitar continuacions indesitjades, deixa aparellats i ben aparellats, a més d'afillats, els principals protagonistes de la sèrie, Harry inclòs.

Ara, a mig món li toca preguntar-se per què J. K. Rowling ho ha fet així. ¿Per què ha ensucrat fins al límit aquest segon final? ¿Per què opta per la trama circular i torna a clonar el principi de la sèrie, ara amb els fills de Harry i Ginny que agafen el Hogwarts Express i van de camí a l'escola de màgia per iniciar el curs?

Em sembla que la sortida és clara: J. K. Rowling no continuarà —ho ha dit i me la crec— la sèrie de Harry Potter. Ah, però no ha dit pas que no pugui reprendre-la a través d'un dels fills de Harry i Ginny, el que es faci hereu del destí i els poders del jove pare! I això pot passar d'aquí a uns deu anys, un cop distanciada l'autora dels seus personatges, quan els set volums de la sèrie ja tinguin tots els recursos de difusió esgotats —cinema, televisió, DVD, publicacions paral.leles, merchandising...— i calgui retrobar nous lectors, els seguidors, si no fills, d'aquests 350 milions llargs que les úniques dades oficials de la casa Bloomsbury diuen que han llegit —o comprat— la sèrie, fins ara.

Durant deu anys, J. K. Rowling ha incorporat en les seves novel.les subtils referències clàssiques que ella ha disfressat hàbilment i que ha reconvertit en personatges literaris universals. Ha passat per les entranyes de l'Odissea; ha passat per la terra dels alquimistes; ha entrat en la mitologia celta; en la de les cultures indígenes d'Amèrica; en la mitologia grega; ha recuperat la fam de les aranyes (a 'El senyor dels anells' també hi ha una aranya famèlica); ha adoptat els basiliscs dels antics gravats; ha concedit a un dels personatges clau des de l'inici, Sírius, el nom de l'estel més brillant del cel; no s'ha oblidat del bosc prohibit que amaga tot un altre món a qui el travessa; ha begut de les fonts de Merlí, el bruixot per excel.lència, o de Morgana, icona de la mitologia britànica; ha incorporat centaures, que diu que provenen de Grècia; ha recordat quin és el remei contra les depressions (la xocolata amanseix els temuts demèntors); ha fet servir el drac gairebé com a símbol de fons, no com a protagonista; ha recorregut a la màgia com un llegat que s'atribueix als antics egipcis; ha concedit a la comunitat dels bruixots el dret a tornar a cavalcar amb escombres (un mitjà de transport no gaire propi de la bruixeria britànica per cert); ha inclòs un exfinx; ha utilitzat l'au fènix, a qui ha anomenat Fawkes, i aquí sí que s'aferra del tot a una llegenda anglesa basada en fets reals i relacionada amb el foc; lliga les Forces del Mal representades per Voldemort a l'encara presència del Diable entre els muggles (els terrícoles vulgars com nosaltres); ha mantingut les òlibes inseparables dels bruixots i antics missatgers abans que existís el correu electrònic o el telèfon mòbil, uns invents moderns que, havent nascut paral.lels a la creació de la sèrie, no apareixen ni una vegada en els set volums de Harry Potter; i entre moltes altres adopcions, ha revaloritzat la màgia de les varetes, velles peces de poder dels sacerdots de l'antic Egipte, de les quals no s'han lliurat fins ara ni el mag Andreu, ni el mag Hausson, ni el Mag Lari, per esmentar-ne només tres de coetanis.

Així com en els sis primers volums, l'acció, les guerres brutes, les intrigues i els complots mantenen el permanent "ai si caic no caic" de Harry Potter, en aquest setè, tots aquests elements converteixen la trama en una novel.la d'investigació que treu l'entrellat de les incògnites acumulades durant la sèrie.

En aquest sentit, en la trama del setè volum hi ha tres moments d'un valor literari inqüestionable que dominen per damunt dels altres: 1) El que desvela un presumpte passat fosc del vell Albus Dumbledore (amb la velada història d'una violació de la seva germana petita que la va trastocar per sempre). 2) El que, com si s'acostés als germans Grimm (recordem rondalles com 'Els missatgers de la Mort' o 'El fillol de la Mort') recrea la rondalla 'Els tres germans i la Mort', que serveix per donar sentit a les tres relíquies del poder: la vareta d'àlber invencible, la pedra de la ressurrecció i la capa que fa invisible. 3) El que porta Harry Potter a trobar la tomba dels seus pares i a la mansió heretada del seu padrí, Sírius, on troba vells records que li aclareixen alguns trets de la seva infància i que el lliguen del tot amb el seu passat.

J. K. Rowling ha partit sempre del món real per entrar en un món màgic. I una altra de les claus que han fet connectar la sèrie amb els lectors actuals és que en aquest món màgic les febleses i els comportaments dels personatges són els mateixos que els del món real. En la sèrie hi ha, doncs, com havia dit en comentaris d'anteriors volums, dosis d'experiència, de maduresa, de reflexió i fins i tot de moralitat.

Per això, l'autora sempre ha tingut la temptació de fer morir Harry. Potser perquè ella mateixa ho fa dir a un dels personatges: "L'últim enemic a batre és la mort". I, per si algú no ho entengués, aclareix: "Això vol dir: viure més enllà de la mort". I en un altre moment assegura: "Només venç la mort qui no en fuig", en evident al.lusió a la mort com a destí inevitable però també en al.lusió a la missió d'haver de plantar cara al maligne Voldemort. La temptació de sebollir Harry la converteix en divertimento. Ho fa, sí. Manté Harry Potter aparentment amb una pota a l'altre món en un parell de capítols, però només de mentida.

En una sèrie com la de Harry Potter, sembla cantat que hagi de guanyar l'heroi, el Bo, vaja, que dirien els afeccionats a les pel.lícules de vaquers, en oposició al Dolent i al Lleig. Per molt que el contrincant de Harry Potter, el Senyor de les Forces del Mal, Voldemort, es pensi que ja ha aconseguit el que volia i que podrà instaurar el seu règim a tot el món, la seva fi fulminant és la més desitjada i esperada pel lector.

Després de la mort de mentida, doncs, Harry Potter torna a la vida real, si se'n pot dir així de Hogwarts —sense deixar de passar fugaçment pel territori dels esperits dels avantpassats com és el cas d'una enigmàtica visió i una conversa reveladora des del més enllà amb el seu estimat Albus Dumbledore.

I la moralitat de conclusió no hi falta: Harry Potter no desitja el poder. I tot i haver-se'l guanyat a pols, no s'hi aferra sinó que el deixa a l'atzar del temps a venir. Es guarda la capa que fa invisible de record, per si de cas. Però la vareta d'àlber invencible torna a la tomba de Dumbledore i la pedra de la ressurecció desapareix en un lloc del bosc, desconegut per al lector, una altra estratègia literària que permetria a J. K. Rowling —si es dóna el cas—, aventurar-se en la continuïtat del món màgic de Hogwarts amb una nova generació de personatges de la nissaga Potter com a protagonistes. De moment, des de fa dinou anys, a Harry, ja no li fa mal la cicatriu del front que va encomanar des del primer capítol de la sèrie milers de lectors de totes les edats de tot el món. I és que tot va bé si acaba bé... i si continua també. [Andreu Sotorra, 1 març 2008]


L'altra cara de l'arbre


Timothée de Fombelle. Tobi Lolness. La huida de Tobi. Colección Narrativa Juvenil. Editorial Salamandra. Barcelona, 2007. Núm. pàgines.: 320. Preu: 16,50 €. (En català, traducció de Josep Alemany, Editorial Empúries-Grup62). A partir 12 anys.

'Tobi Lolness' té referències evidents: 'La història del senyor Sommer', de Patrick Süskind; 'Un mon feliç', d'Aldous Huxley; 'La revolta dels animals', de George Orwell' o 'La rebel.lió dels conills màgics', d'Ariel Dorfman. Se'n podrien esmentar més. En totes aquestes novel.les hi ha punts de connexió amb 'Tobi Lolness'. Recordem que Süskind crea una criatura que, quan encara s'enfila als arbres, coneix un món de sensacions de la mà d'un caminant de sol a sol. Huxley posa la ciència en mans del poder i perilla la vida humana; Orwell munta una revolució frustrada que expulsa els amos i acaben manant els porcs i no sense problemes; Dorfman fa que els llops s'apoderin del país dels conills i que en vulguin eliminar l'espècie.

Doncs, bé, Tobi Lolness és un personatge minúscul que el lector ha de convertir de seguida en un preadolescent. L'element fantàstic de la novel.la és que ell i la seva família viuen a la Capçada d'un arbre espès i ple de vida. De fet, caldrà deduir que l'arbre representa la Terra i els perills de supervivència que patim. El pare de Tobi és un científic que acaba de fer un descobriment tan revolucionari i poderós que, en segons quines mans, podria acabar amb la vida de l'arbre. Per això i perquè no el vol regalar així com així, ell i la seva família són perseguits, humiliats, desterrats des de la Capçada a les Branques Baixes i el petit Tobi és l'únic que aconsegueix fugir de les grapes del Gran Veí.

És fàcil, doncs, relacionar la trama de 'Tobi Lolness' amb una al.legoria de l'Holocaust —mirant enrere— i del poder dictatorial que envaeix una bona part del món —mirant endavant—. L'autor crea un microcosmos fantàstic, però vital i enriquidor, perquè s'empara —contràriament al que fa la literatura fantàstica— no en un món desconegut sinó en els racons més amagats d'un gran arbre: l'interior de l'escorça, el dedins de les branques, el fullatge, tot ple d'habitants minúsculs que viuen de la fusta, els seus depredadors, els que el protegeixen... I tot gràcies a partir del fet que els seus personatges podrien ser de carn i os, generosos o miserables, bons o malvats, però amb l'avantatge que amb prou feines passen tots d'un mil.límetre i mig.

Malgrat la minúscula estatura dels personatges de 'Tobi Lolness' —en francès anomenat Tobie, és a dir Tobies, nom de fonts que en català i castellà s'ha reduït i familiaritzat—, un té la sensació que 'Tobi Lolness' serà una novel.la que, com les de Patrick Süskind, Aldous Huxley, George Orwell o Ariel Dorfman, esmentades abans, sobrepassarà, amb el temps, la frontera d'edat lectora i acabarà trobant més adeptes entre els adults que no pas entre els joves.

De moment, aquesta ha estat la novel.la juvenil revelació a França. D'autor encara jove —Timothée de Fombelle té 33 anys—, els premis l'han confirmada com una de les obres estrella de l'última fira de Bolonya. Gallimard Jeneusse la va publicar fa un any i mig i és la primera novel.la de l'escriptor, que ha exercit de professor al Vietnam i a França i que és conegut també com a autor de teatre.

'Tobi Lolness' ha obtingut dos dels premis més coneguts en l'àmbit literari francès per a joves: el Saint-Exupéry (que distingeix els valors humans de les obres guardonades) i el Sorcières (que atorguen els llibreters). Sorprenentment, l'edició catalana remarca a la coberta que ha obtingut també el Premi Andersen d'aquest any. Deu ser una confusió víctima del desig perquè l'Andersen es dóna cada dos anys i ara li toca el 2008. Entre els candidats, ni tan sols hi consta, el jove Timothée de Fombelle.

Això no vol dir que 'Tobie Lolness. Vol.1 - La vue suspendue', adaptada en català com 'Tobi Lolness - Un mil.límetre i mig d'heroisme', no tingui prou mèrits perquè el seu autor arribi a ser candidat al premi Andersen. La segona part, acabada de publicar ja en francès, 'Tobie Lolness - Les yeux d'Elisha' —per cert, el llibre és dedicat a una tal Elisha i la seva mare—, sembla que continua mantenint l'expectació aconseguida amb el primer volum. Si Empúries té l'edició catalana, és Salamandra qui té en catàleg la primera part en castellà ('Tobi Lolness. La huida de Tobi') —un tàndem editor que també s'ha produït en tota la sèrie de Harry Potter. [Andreu Sotorra, 2 novembre 2007]


Molts els cridats i només un l'Elegit


J. K. Rowling. Harry Potter y el misterio del Príncipe. Traducció de Gemma Rovira. Barcelona, 2006. (En català, traducció de Xavier Pàmies, Editorial Empúries). A partir 12 anys.

Lord Voldemort és aquell de qui més val no dir el nom. Però, sense Voldemort, la sèrie de Harry Potter no seria el que és. Voldemort és el Maligne. Harry Potter és l'Elegit. I així com el maligne sempre acaba congregant tot de llepes al seu voltant, l'elegit per salvar el món màgic es troba més sol que la una.

En aquest sisè volum de la sèrie, els perills, els aires bèl.lics i les amenaces són encara més el teló de fons. Un bon amic de Harry Potter com és Ron, corre perill. Per postres, Hermione —és ella!— i Ron no paren de picar-se les crestes. I Harry Potter es debat entre els dictats del cor i els del cap, en un camí d'amor que no és precisament de roses. Ginny, la germana de Ron, és a l'aguait.

La típica colla, doncs, una de les claus de la sèrie, es manté activa, tot i que ja ronda els setze anys! Malgrat les 3.800 pàgines que J.K.Rowling porta publicades, no sembla que siguin les relacions dels seus personatges el que més la preocupa. Primer és la feina. I la feina de Harry Potter és posar ordre en el pou fosc que li ha tocat en sort. Però, a Harry Potter, sembla també que aquesta responsabilitat li pesi cada vegada més i que cada nou conflicte li desbarati les ganes que té de viure —o morir— en pau.

Aquest sisè volum —amb 635 pàgines, unes agraïdes tres-centes menys que l'anterior!—, serveixen per prendre el pols també a l'airada dels temps. Mentre s'ha anat desenvolupant la trama de Harry Potter, el món —el nostre— ja no és el que era. Els atemptats de NY, Madrid i Londres, els caos d'Afganistan i l'Iraq, la incertesa de l'Iran i l'esquerda del mutis als Balcans suren en el tractament que s'hi fa de la transgressió del món corrent al món màgic.

El bon nivell narratiu de l'autora es manté. Guanya en maduresa. I una trama, que molts voldrien que no tingués fi, però que té els dies comptats amb el setè i últim volum ple d'incògnites, i el desenllaç del personatge ja adolescent, continua estirant vells i nous lectors. ¿I el "Príncep Mestís" de l'original anglès, doncs? O, més ben dit —per no ferir susceptibilitats— el "Misteri del Príncep"? Doncs, això, un misteri. Perquè sense misteri no hi hauria negoci. [Andreu Sotorra, 5 abril 2006]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

beedlebardo
«J.K.Rowling ha publicat, escrites i il·lustrades per ella mateixa, cinc rondalles que recorden la tradició contista del segle XIX»

potter
«Amb 'Las reliquias de la Muerte', l'autora J. K. Rowling ha tancat amb el setè volum la sèrie de Harry Potter que s'ha fet gran amb milers de lectors.»

tobilolness
«Tobi Lolness és un personatge minúscul que el lector ha de convertir de seguida en un preadolescent. L'element fantàstic de la novel.la és que ell i la seva família viuen a la Capçada d'un arbre espès i ple de vida. De fet, caldrà deduir que l'arbre representa la Terra i els perills de supervivència que patim. El pare de Tobi és un científic que acaba de fer un descobriment tan revolucionari i poderós que, en segons quines mans, podria acabar amb la vida de l'arbre.»

potter
«La típica colla, doncs, una de les claus de la sèrie, es manté activa, tot i que ja ronda els setze anys! Malgrat les 3.800 pàgines que J.K.Rowling porta publicades, no sembla que siguin les relacions dels seus personatges el que més la preocupa. Primer és la feina. I la feina de Harry Potter és posar ordre en el pou fosc que li ha tocat en sort.»