Cultura i Espectacles

Entrevista: John Boyne Autor d''El noi del pijama de ratlles', un dels èxits d'aquest Sant Jordi, protagonitzat pel fill del comandant d'un camp de concentració nazi

"És important mantenir el valor de la lleialtat"

Ada Castells
John Boyne ha volgut posar-se en la pell d'un nen que va descobrint l'Holocaust quan es fa amic d'un nen presoner

John Boyne ha volgut posar-se en la pell d'un nen que va descobrint l'Holocaust quan es fa amic d'un nen presoner
JOSEP LOSADA

John Boyne ha sigut un dels autors més venuts aquest Sant Jordi, tot i que no el va celebrar amb el ritual de signar exemplars als seus lectors perquè havia de ser a Irlanda per atendre un altre festival, els Irish Book's Awards. El vespre abans de la diada, però, rebia el reconeixement de la revista Qué Leer, que li va concedir un premi. Fins arribar en aquest punt, Boyne ha protagonitzat una trajectòria lenta i segura. Primer va haver de néixer a Dublín, el 1971; de jove, es va llicenciar en literatura anglesa a la mateixa ciutat, va fer un curs de creació literària a Norwich i va guanyar el premi Curtis Brown. El seu primer llibre de relats el va publicar el 2000 amb el títol The thief of time. Tal com s'estilava abans, no ha rebut el reconeixement mundial fins a la seva quarta novel·la, El noi del pijama de ratlles, un èxit traduït a una trentena de llengües. En català, a Empúries, en versió de Jordi Cussà. L'encert de Boyne ha sigut explicar l'Holocaust a través d'un punt de vista inaudit, el del fill del comandant d'un camp de concentració. No és la primera vegada que sentim l'horror de l'extermini a través dels ulls d'un nen. Ja ho havia fet Michel del Castillo a la impactant novel·la autobiogràfica Tanguy, però Boyne ha tingut més sort i ha sigut un èxit editorial gairebé tan espectacular com un altre títol que narra la trajectòria dels nazis des del punt de vista d'un dels seus: Les benignes, de Jonathan Littell, que Boyne confessa que encara no ha llegit.

El seu llibre parla de l'horror a través d'una figura ingènua. Per què?

Jo volia explicar com es vivia en un camp de concentració. No volia caure en la imaginació perquè hem rebut molts testimonis verídics sobre això. El que vaig fer va ser posar-me en la pell d'un personatge que anava descobrint, de mica en mica, què passava, i que es feia les mateixes preguntes que ens fem tots els qui hem tingut la sort de no haver-hi estat.

El fet que el protagonista sigui un noi, li dóna un aire de novel·la juvenil. De fet, en alguns països s'ha publicat sota aquest segell. Què en pensa?

Quan el vaig publicar per primer cop a la Gran Bretanya es va considerar juvenil. Després vam comprovar que havia agradat a molts lectors adults i que no calia restringir-la a un públic específic. Jo no crec que s'hagi de considerar per a joves o per a adults, sinó que un se l'ha de prendre com una novel·la per a qualsevol lector.

Hi ha força llibres de testimonis d'aquell període històric, fins a l'extrem que es parla de tot un gènere: la literatura concentracionària. No temia entrar en un camp tan treballat com aquest?

No, precisament si hi ha tants llibres és perquè encara desperta interès. Cada llibre busca una resposta i ningú no la pot trobar. És bo que la gent escrigui sobre aquest horror perquè és una manera que no s'oblidi. Si s'imposa el silenci, malament. No em va fer por ficar-m'hi perquè la meva intenció no era simular unes memòries sinó donar un punt de vista diferent.

Naturalment el que destaca més del seu llibre és l'Holocaust, però també hi ha una reflexió sobre la pèrdua de la innocència. Quina diferència hi ha entre el seu nen que viu aliè a l'horror i els nens d'ara?

Els nens d'ara tenen de tot, però això no vol dir que estiguin més ben informats. Un dels motius per fer aquesta novel·la era oferir-los una informació que els obri la ment a un tema al qual no s'haurien acostat mai.

Ara també tindran l'oportunitat d'accedir a aquesta història en la versió cinematogràfica que n'està fent Mark Herman.

Sí, ja està acabada i s'estrenarà a finals d'any. Estic molt content amb la interpretació perquè és molt adient amb el caràcter del meu protagonista. Vaig estar molts cops al rodatge, el vaig seguir de molt a prop. Em van escoltar en tot el que vaig dir i això va ser molt gratificant. M'han dit que no sempre és així.

El noi del pijama de ratlles és la seva quarta novel·la i la que li ha comportat l'èxit internacional. Com l'ha afectat?

Ha comportat que els meus llibres es poden llegir arreu del món i això m'ha donat la llibertat d'aventurar-me més en l'escriptura. Tinc més confiança en mi mateix perquè els editors creuen en mi. No m'afecta la pressió perquè això és una cosa que t'has de posar tu mateix i no els altres. Simplement penso que he de gaudir de l'experiència. El que escrigui en el futur no afectarà el que ja he escrit.

La seva propera novel·la és també sobre un fet històric, el motí de la Bounty, i també des del punt de vista d'un jove. Quines similituds té amb El noi del pijama de ratlles?

Menys de les que pot semblar. El protagonista de Mutiny on the Bounty té 14 anys i s'ha d'enfrontar al seu passat per fer-se adult. És un tipus de noi totalment diferent. A El noi del pijama... el gran tema és l'amistat més enllà dels prejudicis i la lleialtat com a directori de la teva vida. A la Bounty la lleialtat hi apareix altre cop. Crec que és important mantenir aquest valor.

A la seva pàgina web, www.johnboyne.com, hi té un diari que és tota una revelació sobre l'ofici d'escriptor i s'hi detecta un neguit en el procés d'elaboració del llibre.

Bé, sí, és que ara estic treballant en una nova novel·la i no trobo el final. He de dedicar-m'hi, però no puc perquè també viatjo. Tot i que m'enduc el meu portàtil, no és el mateix que estar a l'estudi.

I quan hi ha crisi, quins són els seus mestres?

John Irving, Philip Roth, Anne Tyler...

Tres americans.

Sí, m'atrau és que són explicadors d'històries en el sentit tradicional: és el que jo vull seguir. Tant se val si situo els escenaris en el passat o en el present. Sempre es pot parlar de la contemporaneïtat i els fets històrics només són el color del drama.

Un color que requereix documentar-se.

Sí, m'agrada molt aquesta part del procés de l'escriptura. M'obliga a llegir memòries i treballs històrics. La meva feina consisteix a descartar fets o tirar endavant i, a més, equilibrar-ho amb imaginació.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dimarts, 29 d'abril del 2008

PDFs - Cultura i Espectacles

Diumenge, 31 d'agost del 2008

Edicions locals

<<

Agost

>>
<<

2008

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

El meu AVUI

Registrar-me

Última hora de l’edició AVUI.cat

  • A+

Recomana

tanca