Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, La Selva, 1932)
[Pàgina personal]
Alguns premis i any:
Alguns títols, editorial i data edició:
Més bibliografia de l'autor Qui és Qui de les Lletres Catalanes
Pregunta: ¿Què és per a tu la literatura infantil i juvenil?
Resposta: - Ara, actualment, una necessitat, una forma d'expressar-me que se m'ha anat fent imprescindible al llarg dels anys. Al principi, en canvi, va ser un intent més d'allò que en dèiem un acte de servei, una actitud que avui ha quedat molt desacreditada per part dels qui, pensant només en termes de professionalitat, obliden les circumstàncies que es vivien en aquells anys terribles cinquanta i seixanta, quan calia recuperar tantes coses, la llengua, en primer lloc.
He de fer una mica d'història: l'any 1958, quan em vaig iniciar en l'ofici d'escriptor, no se'm va acudir que podia dirigir-me als nois i noies perquè això era impossible. Les revistes en català estaven prohibides i no hi havia editorials especialitzades perquè difícilment s'autoritzava la publicació d'algun llibre per a infants. L'aparició semiclandestina de Cavall Fort (1961) i la invitació a participar-hi des del primer número va suposar una oportunitat per a mi, que m'havia abocat a aquest ofici per donar testimoni que el català era encara una llengua viva en què es podien expressar tota mena de sentiments, idees i aventures reals o imaginàries.
El llibre per a nois i noies és un terreny en què em trobo còmode, tot i la responsabilitat que suposa. M'adono que hi he estat ben acollit. L'etiqueta "escriptor per a nois i noies" que m'he guanyat durant uns anys d'intensa dedicació és possible que m'hagi perjudicat de cara al públic en general. No puc negar que em sap una mica de greu que els molts lectors infantils i juvenils que he tingut no sentin cap mena de curiositat per conèixer els llibres que he escrit simultàniament per a adults.
P: ¿Creus que en general aquest àmbit literari té el tractament que es mereix des dels mitjans de comunicació?
R: No crec que la literatura en general tingui el tractament que tots plegats, o sigui, la gent del gremi, creiem que mereix. Imagino que els electricistes, els viatjants de comerç, i..., pensen el mateix en relació a la seva feina. El nostre cas potser és més greu perquè la supervivència, o sigui, la venda dels nostres productes, pot estar en relació molt directa al cas que ens facin aquests mitjans... Per fortuna, la novel.la, tant l'adulta com la juvenil, s'havia propagat molt sovint gràcies a les recomanacions dels mateixos lectors, el boca a boca, un sistema cada cop menys eficaç en una societat en què tot el que és viu es mou al voltant de la pantalla del televisor... És impensable que la televisió, les ràdios i la premsa no parlin, en calent, sobre la marxa, de qualsevol esdeveniment esportiu de primer, de segon, i, fins i tot, de tercer ordre. En canvi, quant de temps poden tardar a parlar d'una novel.la realment important des de la seva publicació? La ràdio i la premsa, encara s'hi atreveixen, amb el retard que sigui, però la televisió és sorda i muda al respecte. Pel que fa a una part ben important de la literatura com és el teatre, si la temporada és curta, hi ha ocasions en què la crítica apareix quan l'obra ja ha desaparegut del cartell.
En relació a la premsa i als llibres per a infants, nois i noies, tots els qui ens hi dediquem sabem que, fora de la pàgina setmanal que Andreu Sotorra ocupa a l'Avui, la resta és gairebé un erm, llevat de les publicacions especialitzades CLIJ (mensual) i Faristol, (tres números anuals); El Periódico, amb un comentari quinzenal. La Vanguardia, El País i Serra d'Or, que acostumen a dedicar-hi un parell d'articles cada any, no poden ser crítics, atès el reduït espai que poden dedicar a cada llibre.
P: ¿Què opines de l'expectació que provoquen les obres bestseller, generalment importades i influïdes per la promoció prèvia dels grans mitjans?
R: Si hem de parlar clar, imagino que els trets van pel fenomen Harry Potter. ¿Què pot dir qualsevol de nosaltres en relació a aquest tema per tal que no el tractin d'envejós? ¿Hi ha algú del gremi que sigui tan hipòcrita d'assegurar que no seria capaç de vendre's l'ànima a qui fos - al dimoni, no, que ja només queda el d'Els Pastorets - per tenir un èxit semblant? És evident que l'atracció que han exercit les novel.les de la senyora Rowling sobre els nois i noies ha sotraguejat els fonaments del negoci editorial. És evident, també, que els grans mitjans hi han ajudat dedicant-hi una atenció inusual, estimulada o no per les editorials. La Vanguardia, per exemple, que no ha dedicat ni una sola línia a informar, comentar o criticar ni un sol dels meus deu últims llibres, va publicar tres pàgines senceres per glossar el quart volum de la sèrie el dia abans que arribés a les llibreries... I hi ha, també, moltes altres evidències, és clar, però hem de reconèixer que, encara que sigui amb males arts, amb bruixeria i ús abusiu de la vareta màgica, la sèrie ha atret un públic nombrós, inimaginable. Hi ha noies i nois - i nenes i nens! - que són capaços de llegir cinc, sis o set vegades una d'aquestes històries sense que els hi obligui ningú. Això és un fet.
El més fotut és que, després de llegir les vegades que siguin un d'aquests volums tan gruixuts, la majoria dels seus lectors ja en té prou, de lletra, i torna als seus entreteniments preferits, jocs d'ordinador, etc., a l'espera de l'aparició d'un nou volum de la sèrie. El fenomen existeix. Això vol dir que H. P. i els seus amics i enemics bruixots només usen la vareta màgica en benefici propi, perquè es llegeixin els seus llibres, no pas per fer llegir en general. Els altres autors, deuen pensar, ja s'espavilaran!
L'únic que podem fer, doncs, és treballar cada dia més a consciència, amb més rigor i imaginació per intentar que els nostres llibres siguin cada cop més atractius. I si un dia coincidim amb la senyora Rowling, demanar-li que ens deixi alguna de les moltes varetes màgiques que deu tenir, una mica atrotinades, en algun racó dels malendreços.
Una anècdota, només, per liquidar el tema: vaig participar a contracor en un programa de Josep Cuní a Ona Catalana, en connexió directa amb una mestra i alumnes de l'Escola Itaca per parlar del fenomen. A contracor, perquè em sabia greu contribuir a inflar-lo encara més... La mestra era el primer membre del club de fans de H. P., i quan, al final, Josep Cuní li va proposar que els seus alumnes llegissin un llibre meu per comentar-lo plegats a través de les ones al cap d'un parell de mesos, la pedagoga va demanar si la meva editorial els els faria arribar gratuïtament, els meus llibres... Era evident que després de desprendre els diners amb un producte de primera com és el H. P., els seus alumnes no s'haurien de rebaixar a desdinerar-se comprant un subproducte local... No cal dir que ho vam deixar córrer!
P: ¿Creus que les lectures dels joves han de ser obligatòries dins de la seva etapa escolar i acadèmica?
R: Em consta el descrèdit en què ha caigut qualsevol tipus d'obligatorietat, potser perquè tots plegats ens fem la il.lusió que som, intentem o volem ser, absolutament lliures. Però a l'escola s'hi va a aprendre, i a aprendre una mica de tot, a obrir els ulls a un seguit de qüestions i a posar les bases per entendre el món al qual les noies i els nois s'hauran d'enfrontar quan entrin en contacte amb la universitat, el món del treball, la convivència, etc. I si en una classe de matemàtiques han d'aprendre les taules de multiplicar, en una de llengua i, sobretot, de literatura, em sembla imprescindible que hagin de llegir. Si la literatura és una assignatura, o un crèdit, no ha de servir per aprendre uns quants noms i saber-los classificar segons l'època i l'estil, sinó per saber com ho feien, com se'n sortien, aquells autors.
Si la pregunta va en un altre sentit, o sigui, en el d'opinar si els mestres tenen dret a imposar la lectura d'una novel.la per després parlar-ne a classe, fer un recorregut geogràfic pels escenaris del llibre, imaginar la reacció de cadascú en cas de trobar-se en el conflicte en què intervenen els protagonistes, etc., també em sembla oportú, ja que si cada alumne tria un llibre diferent, serà molt difícil coordinar els esforços en qualsevol direcció. En resum, em sembla bé que es llegeixi un llibre a classe o a casa, per comentar-lo, encara que només sigui per encomanar les ganes de llegir-ne d'altres lliurement, a triar entre tots els catàlegs editorials o els fons de la biblioteca escolar, si existeix.
Moltes vegades, la meva dona i jo, criats en la sordidesa de l'escola franquista dels anys quaranta, lamentem que les noies i nois d'avui es rebel.lin perquè, com a deures, els fan llegir una novel.la... En aquells moments, tant per a ella com per a mi, això hauria constituït un premi extraordinari. Ningú no ens en parlava, llavors, de novel.les!
Em temo, a més, que qualsevol vailet que, en arribar a adult, diu que no llegeix perquè a Primària el van obligar a empassar-se una novel.la d'aventures, menteix descaradament. No llegeix, com tants i tants milions de persones que no ho fan i que arriben a la vellesa feliços, contents i sense trobar-ho a faltar, perquè no li agrada, perquè no li dóna la gana, perquè no en sent la necessitat. No és cap crim, ni cap deshonra que calgui justificar. Em sap greu per ell, que s'ha perdut el plaer d'escoltar les confidències d'amics com Mark Twain, Stevenson, Conrad, Kipling i mil més, molts d'ells de casa.
P: ¿Com valores la literatura catalana per a joves actual?
R: No n'estic tant al corrent com voldria. Hi va haver una època en què n'hauria pogut parlar amb més coneixement de causa perquè em dedicava a comentar algunes de les novetats a les pàgines de Cavall Fort. Avui, en un moment de gran producció, les meves lectures en aquest camp s'han reduït. A mesura que envelleixo, sento més la necessitat d'estar al corrent de més coses, i això fa que em dispersi molt més. Veig que els autors diguem-ne clàssics continuen produint i que aquells que havien estat joves promeses es consoliden amb una obra cada cop més madura. I em sorprèn i meravella l'aparició continuada de noms nous... Aquell cens reduït que vam confegir la Teresa Duran i jo durant el Congrés de Cultura, ara fa més de vint-i-cinc anys, s'ha multiplicat de manera considerable, amb autors que participen de tots els estils, opcions, varietats i sistemes... Ja no ens coneixem, tots plegats, i de vegades uns quants, només, es troben en congressos com els de la Seu, Vilafranca i, últimament, l'Alcúdia, per canviar impressions i, normalment, acabar plorant per les mancances i la relació amb els editors, que no sempre és fàcil.
En publiquem molts, de llibres! Hi ha qui diu que massa, i tot. L'abundància, però, mai no és nefasta: és l'escassesa, allò que fa mal. En realitat, no crec que sobrin més llibres i autors que en d'altres indrets. En tot cas, ens falta públic. Al cap de més de vint anys de competències exclusives a l'ensenyament, hi ha hagut alguna cosa que no funciona quan els nostres infants i joves no senten la necessitat de llegir en català.
P: ¿Alguna temàtica especial apareix sovint en la teva obra?
R: És difícil que un mateix s'adoni d'aquestes coses. Fa poc, en una altra ocasió que se'm va plantejar la mateixa pregunta, després de pensar-m'hi una mica vaig respondre que a la majoria de les meves novel.les, i potser sense proposar-m'ho, intento estimular la companyonia, explicar que difícilment ens en sortirem actuant individualment, sense comptar amb la col.laboració dels altres. I que, fora que ens toqui la rifa, les coses s'aconsegueixen amb esforç. Vull venir a dir que en aquest món, la majoria no hi hem vingut a fer vacances. I, tot i que he narrat infinitat d'aventures, continuo pensant que la més difícil de totes és la de fer arribar a final de mes un sou petit.
P: ¿Com veus el progressiu ús d'Internet per part dels joves en relació al coneixement i la difusió dels autors i la seva obra?
R: No ho veig de cap manera perquè aquest és un nou camp, per a mi. Si bé em vaig incorporar aviat a l'ús de l'ordinador, que em meravella com a eina de treball, tot just començo a moure'm, amb total inseguretat, en el correu electrònic.
No tinc ni idea d'aquest coneixement ni de la seva difusió. Em consta, però, que m'ha descarregat d'alguna feina, ja que quan algú - una escola, un alumne, un lector - em demana la bibliografia, sé que els puc enviar a les pàgines de l'AELC. Això em sembla fantàstic.
Imagino que en el futur, i sobretot pel que fa a les novel.les que s'han descatalogat, o sigui, que els editors han retirat de la circulació perquè es venien poc i ocupaven massa espai als magatzems, es podran consultar o llegir gràcies a Internet. De tota manera, si és un text d'abans que treballés amb ordinador, caldria escanejar-les, cosa que, amb els aparells de què disposo per treballar, constitueix una feinada que no sé si em veuré amb cor d'atendre.
Barcelona, juliol del 2002