Pep Montserrat, il.lustrador
[Fragments de l'entrevista feta per la bibliotecària Sylvia Sanz.
Publicada a la revista Faristol, núm. 28, octubre 1997]
Sylvia Sanz: Què et va empènyer a il.lustrar?
Pep Montserrat: Vaig estudiar pintura, però en començar ho vaig passar molt malament perquè és una cosa molt inhòspita. En aquells moments van ser dos fets que em van empènyer a il.lustrar; en primer lloc, per casualitat vaig llegir un anunci a la premsa demanant un dibuixant, vaig enviar-hi algunes mostres i em van seleccionar. I, en segon lloc, una companya de classe que coneixia el camp editorial infantil, em va animar a entrar-hi. Ho vaig provar i em va agradar. Va ser una manera de treballar i de guanyar diners amb una feina que m'agradava més que no pas les que havia estat fent fins aleshores.
S.S.: El teu estil és molt personal. Podries comentar quins il.lustradors t'han influït o per quins tens especial predilecció?
P.M.: D'entrada, l'estil és un tema bastant delicat. Si per estil entenem la pell dels dibuixos, la manera de construir-los, etc., aquests aspectes es poden canviar i jo procuro aconseguir-ho segons la història que tinc al davant. No puc fer el mateix tipus d'il.lustració si la història va dirigida a infants o a adolescents. Una altra cosa és la veu que un té. És a dir, les coses que tenim per contar sobre la vida, la percepció del món. Considero que l'estil, més aviat, és una visió de solucions formals i, amb aquest tipus de qüestions, procuro lligar-m'hi poc. Miro de poder canviar perquè el tema de l'estil s'ha de desmitificar. No només han estat il.lustradors els qui m'han influït, també ho han fet pintors, músics... però tinc una especial predilecció per Asun Balzola, Arnal Ballester, Wolf Eldruch, martin Jarrie, Matotti...
S.S.: Com ha esta la teva evolució artística?
P.M.: La meva intenció, com tothom, era adscriure'm a una escola. M'agradaven les tendències dels centres europeus. Va ser un moment important quan en les meves tècniques vaig introduir la tinta i l'aquarel.la. M'interessava treballar el color però no amb tècniques tradicionals,per això vaig començar a fer servir el guaix sobre una base de fotolit rascat. Així donava una textura interessant, però la tècnica era molt laboriosa. Així, doncs, vaig buscar una solució que no m'obligués a passar pel procés anterior. M'agrada crear tècniques i propostes noves. En el darrer dels meus llibres he aplicat una tècnica molt similar a la del fotolit rascat. I, en altres treballs, també he tornat a tècniques que ja havia utilitzat anteriorment. Em preocupa l'enquadrament, el ritme intern de la pàgina, la seqüenciació... En definitiva, els temes clarament de comunicació, en els quals sembla que es nota la meva influència com a dissenyador gràfic.
S.S.: Sé que t'agraden molt les lletres, què et diuen?
P.M.: M'agrada molt la tipografia i les notacions dins de la il.lustració. Penso que donen un toc d'ironia i d'humor a la idea que vols comunicar. És una possibilitat més de la il.lustració. Recordo que, durant una època, vaig posar enunciats a totes les il.lustracions, redundàncies gràfiques. N'hi havia una que apareixia en un conte de Teresa Duran publicat a Cavall Fort, on apareixia un pare, el seu fill, una vaca, una guineu i una gallina i, damunt de cada una de les imatges d'aquests personatges, hi vaig afegir la representació verbal. És a dir, la imatge verbal reforçant la imatge no verbal, m'interessa com a joc.
S.S.: Què t'estimes més il.lustrar, un text amb el qual et sents identificat o bé una història que et puguis inventar? Quina relació manté la il.lustració amb el text? S'ha de transcriure allò que diu el text?
P.M.: Sempre que he tingut un text al davant,independentment que la història m'agradi, he de trobar punts de connexió a partir dels quals poder crear la meva pròpia història. La il.lustració ha d'acabar de definir la història, això és el més important. La il.lustració ha d'unir-se a la història com un tot global.
S.S.: Quan et donen un text, quin tipus de relació tens amb l'autor?
P.M.: Normalment no tinc una relació prèvia amb l'autor.
S.S.: Què és el primer que visualitzes d'un text: els personatges, l'ambient, el paisatge...?
P.M.: Depèn del text. Començo amb una primera lectura i, després, miro quina és la intenció de l'autor, com seqüencia la història, a qui va dirigit el text... Si es tracta d'una rondalla, visualitzo l'ambient, en altres tipus de text, en els quals hi pot haver poca descripció i ambientació, en ressalto els personatges. Tot això vol dir fer molts esbossos i buscar trets característics que dotin les il.lustracions d'una especificitat que potser no caldria si em pogués repenjar en l'ambientació.
S.S.: Quins són els aspectes més remarcables que vols transmetre en les teves il.lustracions?
P.M.: Depèn de la història. A vegades una atmosfera, d'altres una idea. En general, una certa poètica, si es pot dir així.
Pep Montserrat ha obtingut entre altres el premi d'Honor Catalònia (1992); el premi del Cartell de la Setmana del Llibre (1993); el premi Nacional d'Il.lustració del ministeri de Cultura de l'Estat espanyol (1995); el premi Catalònia (1996); el premi de la Generalitat de Catalunya al millor llibre infantil (1996); i el premi de la Generalitat de Catalunya al millor llibre infantil editat (1997).