Tornar a la secció Enviar article Imprimir Versió en PDF

Quan a la Gran Via encara hi havia billars

La novel·la de Joaquim Carbó 'La casa sota la sorra', que ja té 40 anys, ha aconseguit prou mèrits per esdevenir un clàssic literari per a totes les edats, més enllà de les falses fronteres de l'etiqueta 'juvenil' l Josep-Francesc Delgado


J oaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra l'estiu del 1964, quan a la Gran Via de Barcelona encara hi havia uns billars davant del cinema Coliseum, uns billars que apareixen esmentats a la novel·la. Els qui ara s'apropen als 50 anys segurament els recordaran de quan eren infants.

A Barcelona, la Barcelona d'aleshores, encara corrien tramvies i es parlava més de liquidar-los que de recuperar-los. D'aleshores ençà ha plogut molt. La casa sota la sorra comença a Barcelona, continua al Caire, es desenvolupa en una imaginada ciutat subterrània en algun punt del desert sudanès i té el desenllaç a Uganda.

Joaquim Carbó ens entreté descrivint-nos els ferrocarrils egipcis i la ciutat del Caire de principis dels 60. Hom no pot deixar de somriure quan n'esmenta els habitants: actualment els habitants del Caire són ben bé quatre vegades més!

Els detractors de Shakespeare diuen, amb raó, que les seves ambientacions històriques són més aviat difuses, gairebé pèssimes. És clar que Shakespeare no es preocupava gaire dels detalls d'època de les seves tragèdies històriques, l'ambientació històrica era senzillament un vernís per exposar els seus dilemes filosòfics. Els que en són entusiastes, la majoria, afirmen que aquesta pàtina difusa de la història es produeix a Shakespeare perquè la seva profunda força moral, que s'expressa a través dels diàlegs dels personatges i la poeticitat del llenguatge, s'ho menja tot. Totes dues tendències són certes. Jo diria que les ambientacions històriques de Shakespeare són fluixes perquè ni el preocupaven ni en sabia prou, d'història, fins i tot l'argument i l'ambientació de Romeu i Julieta (1595) són còpia d'obres anteriors que havien arribat a l'Anglaterra de finals del segle XVI i principis del segle XVII. Shakespeare es va limitar a agafar i donar el seu toc personal, que efectivament s'expressa amb una poeticitat del llenguatge única i amb una profunditat única també. A Harry Potter trobem aquesta profunditat, però res de llengua poètica, un cop cada trenta pàgines, a Romeu i Julieta entre un i cinc cops per pàgina... Per això Romeu i Julieta és un clàssic universal i de Harry Potter només en podem dir un segurament, que ja és molt si tenim en compte que fa poc que s'ha editat.

Al costat d'autors com Shakespeare tenim l'autor d'Els tres mosqueters, Alexandre Dumas (1844), de qui s'elogia precisament la bona ambientació històrica, una ambientació històrica immensament superior a la de Shakespeare. Els tres mosqueters és un clàssic com una casa. I ho és per raons molt diferents a les obres esmentades. Perquè Alexandre Dumas pare no és gaire amic de les profundes sentències morals ni de la fabulosa poeticitat del llenguatge que llueix Shakespeare. Dumas era un novel·lista i a les seves obres els personatges apareixen ben dibuixats psicològicament, els arguments són molt més perfectes que els de Shakespeare i el narrador llueix una molt fina ironia. La profunditat de pensament es deriva dels fets i les accions que s'encadenen a l'obra. Dumas és més modern que Shakespeare perquè apuntava les tècniques que han vingut després, però tots dos són clàssics perquè han estat llegits per generacions diverses i les han seduïdes per motius diferents.

Joaquim Carbó és més Dumas que Shakespeare, és més fets i accions, trama ben lligada, poca sentència moral -alguna, només-, sentit del viatge i sentit de l'aventura. I és un clàssic? Abans de respondre a aquesta pregunta cal que la contextualitzem en l'espai i el temps que la genera. Quan ara fa trenta anys va caure una dictadura i el català va poder iniciar un procés de normalització a perpetuïtat, alguns crítics van emprendre l'operació arriscadíssima de traçar els clàssics del segle XX. I es van equivocar inevitablement, perquè una literatura que s'havia passat la meitat del segle XX prohibida no havia pogut rebre el contrast suficient de lectors per establir-los. Amb la literatura juvenil va passar exactament el contrari. Precisament la literatura que sí que tenia un contrast constant amb tots els lectors d'una franja d'edat no va rebre cap mena d'atenció de la crítica, més aviat menyspreu. I d'aleshores ençà han passat tres generacions d'autors i un munt de lectures sense que ningú n'establís els clàssics.

I dir quins són comença a ser urgent si no volem que caiguin en l'oblit. La casa sota la sorra, sens dubte, n'és un. Ho és perquè ho diuen les poques professores que imparteixen literatura juvenil a la universitat, també ho diuen els professors de secundària, els animadors a la lectura, els crítics de literatura juvenil i fins i tot els escriptors. També ho és perquè la seva recepció a través del temps ho demostra. És un dels llibres més llegits de la literatura catalana: 71 edicions. Però Editorial Casals també n'ha fet diverses edicions en còmic i en el seu moment també va aparèixer a Cavall Fort, i fins i tot en diaris com El Correo Catalán. La casa sota la sorra ha estat llegida amb profit per tres o quatre generacions d'escolars i la seva vigència es manté.

Hom es preguntarà com és que no l'ha perduda, aquesta vigència, si la seva bona ambientació és en part caduca perquè tot ha canviat. El col·lega del protagonista, en Henry, un negre sudanès, somia amb un Sudan que enfili els camins del progrés. La novel·la acaba amb un final esperançat. Pere Vidal es queda al Sudan amb en Henry, amb qui ha fet una gran amistat. Tots dos junts volen treballar per millorar el país i desaferrar-lo de la mala herència del colonialisme. Pobre Pere! Pobre Henry! No saben, com no ho podia saber Joaquim Carbó, que després Sudan i bona part de l'Àfrica entrarien en una terrible guerra fratricida, guerres del més vell estil tribal d'abans del colonialisme però amb l'armament modern, que és molt més destructiu que les antigues llances... Aquest desig de progrés per a tothom de La casa sota la sorra no és el que s'ha imposat finalment, el present de l'Àfrica no és tal com el van somiar els protagonistes de la novel·la. Ara el lector podrà estar pensant que això ens posa en condicions de liquidar el clàssic. De cap manera. També Tirant lo Blanc allibera Constantinoble dels turcs i Joanot Martorell s'ho inventa d'una manera més kamikaze que Carbó, perquè quan en Joanot s'ho imagina, a partir del 1460, ja fa set anys que Constantinoble ha sucumbit a la invasió turca.

Les novel·les són clàssiques o no per les seves virtuts narratives, per com connecten amb l'imaginari i el desig del lector, per com dibuixen un món tan cromàtic i de tres dimensions com el real, per com ens arriben a l'ànima i ens diuen alguna cosa que val per sempre. Tirant lo Blanc ho feia, connectava amb el desig d'un públic que volia una Constantinoble romana, i La casa sota la sorra també ho fa perquè els sentiments que mouen els protagonistes sempre seran vàlids. Que el món històric que dibuixen sigui ucrònic o formi part de la història passada no els lleva universalitat si aconsegueixen aquesta connexió amb el desig. També ha canviat la França de Dumas i Els tres mosqueters continua sent una gran novel·la. Carbó i Dumas aborden de maneres diferents un sentiment molt semblant. De fet una novel·la i l'altra són vigents per uns mateixos motius profunds.

La casa sota la sorra manté la seva vigència perquè Joaquim Carbó va optar per uns models narratius condemnats a tenir futur quan eren molt pocs els escriptors catalans que hi apostaven. Pere Vidal és el típic rodamón poliglot i amoral. Estava condemnat a l'èxit, com James Bond. En Pere no vol ser espia, més aviat ho fa per diners. La casa sota la sorra sintetitza els models de la novel·la negra, la novel·la d'espies i la novel·la de viatges i aventures. Hi ha molt de Marlowe en Pere Vidal, és un Marlowe jove i sense experiència que es pensa que té menys valors dels que té realment.

Joaquim Carbó va optar per aquests models a la mateixa època en què Mercè Rodoreda escrivia La plaça del Diamant (1962) i Llorenç Villalonga escrivia Bearn o La sala de las muñecas (1956), en català, Bearn (1961). A la mateixa època en què Salvador Espriu escrivia La pell de brau (1960) i Llibre de Sinera (1963). I tot això no ens deixa de sorprendre perquè tots aquests llibres obeeixen a referents i a motivacions ben diferents de les de La casa sota la sorra. Al llibre de Carbó no hi veiem ni el drama de la Guerra Civil, ni el de la postguerra dictatorial, ni el de l'extinció de l'aristocràcia, ni la reflexió sobre la mort o sobre Ibèria. Obeeix a motivacions molt diferents, al sobreviure dia a dia, al redreçament de l'Àfrica de la descolonització, al del gust per l'aventura, a la solidaritat interracial. Els seus models es troben més en les novel·les de cacera de nazis i de fuga de presons que en els cementiris o les habitacions plenes de nines. Per això se n'ha fet còmic. I també quedaria bé en cinema.

I potser per això s'ha mantingut tan vigent. Joaquim Carbó no va optar per una literatura exquisida, sinó per uns models detectivescos i de misteri que venien de la literatura anglesa i francesa i que ja feia temps que evolucionaven, i va optar pels models més actuals, com ja va fer Manuel de Pedrolo, el seu escriptor més admirat. De fet la novel·la de Carbó apareix entre Balanç fins a la matinada (1963) i Joc brut (1965) i això no és casual, aspectes argumentals de Joc brut recorden la jugada bruta que el senyor Ti fa a Pere Vidal quan el convenç que ha matat un negre i, a més, li fa signar un document de confirmació per vincular-lo a l'organització. Els models de l'un i de l'altre eren els mateixos.

Ara, el que caldria preguntar-se és com pot ser que si Joaquim Carbó va optar per uns models internacionals que la literatura de fora ha consagrat com a models de llarga vigència resulta que ningú no ha parlat de La casa sota la sorra com a llibre també per a adults. Com és que quan en literatura catalana algú opta per models detectivescos, o de ciència-ficció és encasellat en l'etiqueta de literatura juvenil, en canvi, a la Gran Bretanya ningú no dubta que Harry Potter és per a lectors de totes les edats i de tot el món? El viatge cap a la lectura juvenil des de la ciència-ficció és més fàcil a casa nostra que el de La casa sota la sorra cap a tots els públics.

És possible que en la literatura catalana per a joves hi hagi hagut llibres massa centrats en els ítems de l'adolescència. Aquest fet ha creat sens dubte una etiqueta pejorativa. Però La casa sota la sorra no cau en aquest defecte, a tot estirar hi trobem la mena d'esperit propi dels joves compromesos de l'època en què s'escriu. Però els protagonistes no són uns escolars, sinó un jove aturat, un jove dels serveis secrets, un nazi dement... Si la novel·la de Carbó encara no ha fet aquest viatge no és per manca de mèrits, sinó per l'existència de prejudicis.

Doncs bé, ja hi som, ja hem arribat al punt en el qual es pot afirmar que ens trobem davant d'un clàssic. Pot ser llegit per generacions diverses i lectors d'edats diverses i no grinyola. A en Pere Vidal i el seu amic només els falta dir: "Em dic Pere, Pere Vidal". I si no ho diuen és perquè no són tan carallots com en James Bond, més aviat són capaços de fer viure sentiments profunds en el lector. Obeeixen a una dècada en què la joventut volia millorar el món que havia estat arrasat per la Segona Guerra Mundial, a una joventut amb un cert idealisme i segurament aquesta és la darrera clau de la pervivència d'aquest llibre. La casa sota la sorra no ens parla gaire de l'amor, però sí que ens parla, i molt, en contra de la marginació i a favor de l'amistat. Enfila directament alguns dels aspectes clau de l'ànima de l'ésser humà, dels imaginaris col·lectius de totes les èpoques.

f. Melcion

Botons