Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Dossiers
L'estiu de la infantesa

Carlos Losilla

Els llibres sempre em condueixen al cinema. I a l'inrevés. Ara llegeixo Una font inesgotable, una novel.la de Martin Walser en què el nen protagonista, anomenat Johann, viu amb intensitat els primers temps del nazisme en un poble d'Alemanya. S'enamora d'una noieta que treballa en un circ i la segueix a la ciutat veïna, per tornar després a casa amb l'experiència de l'amor ferit, el dolor i la soledat, que el porten a la intuïció de la literatura. De fet, em dic, tot aprenentatge suposa arribar per un mateix, sense ajuda, al domini de l'espai i la paraula. Penso també que l'estiu ja és aquí, i amb ell les pel.lícules per als més joves. ¿Mostren avui dia, aquestes històries, el mateix alè? ¿Com poden fer-ho al si d'un univers on l'espai i la paraula, i la imatge, han perdut allò que abans se'n deia l'aura?

En el fons, Harry Potter i companyia també volen aprendre de la vida. Això no obstant, a les seves pel.lícules jo no hi veig cap mapa, cap sentit de la orientació que els permeti recórrer el seu camí, ni a ells ni als espectadors. Fan moltes coses, però en pensen poques. Recordo alguns dels més fascinants relats cinematogràfics de nens i adolescents i arribo a la conclusió que, mentre aquests ensenyaven a viure, els d'ara ensenyen a passar l'estona. Per això vull ressuscitar l'atmosfera d'altres estius i submergir-me a les seves aigües plàcides. M'és igual la infantesa ambigua i gens idealitzada de Viento en las velas (Alexander Mackendrick, 1965) o la plena felicitat de ser nen que es trasllueix a Las aventuras de Tom Sawyer (Norman Taurog, 1938). No distingeixo entre la tristor de la primera pèrdua que relata Capitanes intrépidos (Victor Fleming, 1937) i la foscor de les primeres pors que transmet La noche del cazador (Charles Laughton, 1955). Em construiré el meu propi itinerari. Encara que sigui únicament per travessar aquest estiu.

La dificultat de ser nen

Començaré per una de les pel.lícules que, segons els especialistes, dóna lloc al naixement del cinema modern. A Los cuatrocientos golpes (François Truffaut, 1959), Antoine Doinel va a l'escola i s'avorreix. Després va a casa seva i pateix els problemes dels pares. Al final, s'escapa d'una psicòlega i corre, corre i corre fins a arribar a una platja, prop del mar. No hi ha ningú, és l'hivern. Per al pobre Antoine no hi ha estius d'aprenentatge, de fet mai aprèn res. Mira a la càmera i la imatge es congela. Què serà d'ell? Jean Vigo ja havia parlat de rebel.lions infantils a Zéro en conduite (1933). Fins i tot Charles Chaplin va filmar, a El chico (1920), el retrat d'un nen no gaire afortunat. Però és Truffaut qui, per primer cop, tradueix aquests desequilibris en formes narratives aleshores molt poc convencionals. Potser Los cuatrocientos golpes no és una pel.lícula sinó un poema. Un poema semblant a un grafit, escrit per un nen perdut, excessivament sensible, a la paret d'una escola.

La meva trilogia de la infantesa com a lloc de la recerca i l'angoixa es completa amb dues pel.lícules aparentment diverses però, en el fons, molt semblants. Tant El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973) com El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999) parlen de nens que veuen coses que els altres no veuen: el monstre de Frankenstein en el primer cas, gent morta, en el segon. Ana deu tenir uns sis anys i viu en un poble de Castella durant la postguerra. Cole és una mica més gran i passeja la seva soledat pels carrers de Filadèlfia, a la fi d'un segle ple d'espectres. L'una i l'altre estan incòmodes en l'ambient familiar, estret i mesquí. L'una i l'altre volen mitjançant la imaginació. Tots dos, en fi, descobriran que l'entrada al món dels adults és sempre dolorosa i tenebrosa, deixa una absència que mai no es pot tornar a omplir.

És cert que hauria pogut escollir exemples més prestigiosos, o originals, sobretot en relació amb el segon títol convocat. Paisaje en la niebla (Theo Angelopoulos, 1988), posem per cas, amb més claredat simbòlica en la figura del pare absent i el paper de la història en la creació d'un cert sentit de l'orfenesa. Per citar-ne només una altra, My Childhood (Bill Douglas, 1972) exhibeix un sentiment naturalista molt salvatge, és una narració física i propera en la qual no passa gairebé res, però en què tot el que passa és transcendental. En canvi, aquestes dues pel.lícules excel.lents no tenen per a mi l'afegit de les vivències compartides, la qual cosa demostra que el cinema és sempre una qüestió que depèn de l'espectador. Vaig veure El espíritu de la colmena quan començava la meva adolescència, i encara recordo aquella tarda de primavera, la sensació que jo també estava travessant una porta. Pel que fa a El sexto sentido, potser anys enrere no hauria pogut apreciar una escena com la del nen jugant a l'església solitària amb els seus soldadets, un moment memorable que defineix tan bé la desolació de la infància. El meu viatge personal, de l'una a l'altre, és també el que va de la creença cega en el cinema a la seva acceptació com a lloc de la memòria i dels fantasmes.

El goig de fer-se gran

Yasujiro Ozu, el cineasta de la vellesa i la decadència, va filmar com a mínim dues obres mestres sobre la infància. Una és Buenos días (1959), una comèdia on un parell de nens fan una vaga perquè els seus pares els comprin un televisor. L'altra, He nacido, pero... (1931), n'és l'antecedent directe, si no la primera versió. Al contrari del que s'acostuma a dir de les carreres dels directors clàssics, aquí la pel.lícula més amarga és la primera, ja que els germans s'enfronten per primer cop a les misèries de la vida tot desmitificant involuntàriament el seu pare. Buenos días, en canvi, és plena de llum, melangiosa però resignada, una acceptació de l'existència en tots els seus matisos. En el cas d'Ozu, com en el de l'altra obra de la qual parlaré ara, la infantesa és una sèrie de proves que hem de superar per arribar a entendre alguna cosa.

En qualsevol cas, cal treballar, suar, lluitar i reflexionar. Los contrabandistas de Moonfleet (Fritz Lang, 1955) mostra un nen del segle XVIII a la recerca d'un pare, imatge de la qual aconseguirà gaudir tan sols després d'haver baixat literalment als inferns de la condició humana. La seva victòria és pírrica, ja que l'home se'n va tal com va aparèixer. Però seguint les seves emprentes aconsegueix fer-se un mapa de la vida, transita per uns espais que s'apropia i arriba a dominar una llengua abans desconeguda per ell. Tal com succeeix al llibre de Walser, un altre artista germànic, fer-se gran vol dir veure les coses d'una altra manera, ni millor ni pitjor. No es tracta d'una expulsió del paradís. Tampoc d'un alliberament. I per tot això Serge Daney diu que Moonfleet és la pel.lícula ideal del cinèfil, perquè li proporciona una guía perfecta per créixer.

Jo els he proposat un itinerari circular. Comença amb una novel.la i acaba amb una pel.lícula, les dues sobre la complexitat del desig infantil, tot fent un repàs de les seves múltiples cares: la desil.lusió, la por, la satisfacció, l'alegria... Aquest estiu, estimats lectors, vostès també poden organitzar una petita travessia com aquesta, amb o sense fills, per tal de contrarestar les que proposen les sales de cinema. Totes les pel.lícules mencionades poden trobar-se en bones versions en DVD, excepte Moonfleet, de la qual hi ha, però, una excel.lent edició francesa a càrrec d'Alain Bergala. Sigui com sigui, tothom té les seves pel.lícules de nens preferides. Endavant i bon viatge.

[Article publicat a la secció de Cultura i Espectacles. Diari Avui, 28.06.2004]