logo

Dossiers

Literatura infantil i juvenil basca, en català

Pere Martí i Bertran



Que la literatura basca en general, i la infantil i juvenil en particular, viu moments esplendorosos com no s'havien donat mai en la història de les lletres en euskera ho proven fenòmens com el de Bernardo Atxaga o el d'Unai Elorriaga; però encara més catàlegs com Euskarazko Haur eta Gazte Literatura Idazleak (Escriptors de literatura infantil i juvenil en euskera), editat per la Conselleria de Cultura del Govern Basc (1998) o la pàgina web Galtzagorri.com ja que un esplet de vint-i-dos autors i autores, en el primer cas, i de trenta-vuit, en el segon, és la millor mostra que no es tracta pas d'una flor que no fa estiu, sinó d'un conjunt variat de flors que ens permeten de parlar d'una primavera que ha anat creixent al llarg d'aquests darrers vint anys i que sembla que té bons adobs i bona terra per durar-ne una bona colla més.

En aquest esclat hi han intervinguts factors molt diversos, però no hi ha dubte que el principal ha estat l'escolarització en euskera, que ha fet que les editorials, les col.leccions, els títols, i sobretot els autors, es multipliquessin en pocs anys. I aquesta producció, en contra del que molts haurien pensat, i alguns desitjat i tot, no ha estat una explosió de folklore i de literatura costumista, sinó que ha estat una mostra variada de bona literatura universal, arrelada, això sí, en la cultura basca, perquè com han assenyalat autors i crítics d'arreu, entre d'altres el nostre Josep Vallverdú (vegeu per exemple la seva ponència "Escriptor, ambient, públic" al II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, celebrat a Vilafranca del Penedès el maig de 2001), la veritable literatura, aquella que queda, és la que mostra allò de més universal que hi ha en l'ésser humà; un ésser humà que sempre trobem lligat a un medi, a una llengua i, en definitiva, a una cultura.

La literatura basca per a adults n'ha donat mostres tan emblemàtiques com Obabakoak, de Bernardo Atxaga, traduït a una vintena de llengües; la destinada a un públic infantil i juvenil no s'ha quedat pas enrere i cada vegada hi ha més autors que superen en handicap d'escriure en una llengua minoritzada, molt més que la nostra no cal dir-ho, i veuen els seus títols traduïts a diversos idiomes, entre els quals el català. Com que ni els autors de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) bascos ni les obres que en tenim a l'abast són gaire coneguts del públic catalanoparlant, ens ha semblat que valia la pena d'acostar-nos-hi per apreciar-ne la quantitat, la varietat i, si s'hi engresquen alguns lectors com espero que s'esdevingui, la qualitat.

El nombre d'autors bascos de LIJ que en aquests moments podem llegir en català ja supera la dotzena i el de títols s'apropa a la cinquantena (vegeu "Bibliografia"). Majoritàriament han escrit la seva obra en euskera; però tant el fet de ser ells mateixos, en la majoria dels casos, els autors de les pròpies traduccions al castellà (en algunes obres podem parlar de versions i tot), i encara el fet que moltes de les traduccions catalanes no facin constar la llengua de la qual s'ha traduït ni tan sols el títol original de l'obra, fa que en un bon nombre no puguem pas assegurar de quina llengua s'han fet les traduccions catalanes. És un tema per estudiar, com tants d'altres n'hi ha de pendents en la producció editorial de LIJ catalana, però ara ni n'és el moment ni en tenim els mitjans. Només n'hem volgut deixar constància perquè en la bibliografia final donarem el traductor, però no vol pas dir que ho sigui de l'euskera, com hem pogut notar en algunes traduccions i com ens han confirmat alguns editors per a alguns títols en concret.

Com que la nostra intenció només és donar una visió panoràmica de la LIJ basca que podem llegir en català, ens ha semblat que la manera més fàcil i clara de fer-ho era a través dels autors i que el millor era presentar-los per ordre alfabètic, tot i que entre aquesta dotzena llarga que esmentàvem n'hi ha tres que de seguida ens criden l'atenció tant pel volum com per la qualitat de la seva obra. De cadascun en donarem una breu pinzellada biogràfica, per a la qual ens ha estat molt útil el catàleg esmentat suara, i un breu resum de cada un dels títols que tenim a l'abast en català. Val a dir que ens hem limitat a obres de LIJ, com em sembla que ja ha quedat ben clar, i encara que aquelles obres que podem considerar més de coneixements que no pas de creació literària, també les hem deixades de banda.

L'exemple més significatiu el tenim en una col.lecció per a joves lectors (l'editorial la presenta a partir de 8 anys) d'autors majoritàriament bascos, titulada significativament "I què?" (La Galera / Tàndem / Editors Associats). Es tracta d'una col.lecció que podríem qualificar de suport, pensada per ajudar els infants "diferents" a acceptar les pròpies diferències i a fer-les conèixer en el seu entorn. Dels vuit títols que la formen actualment (novembre 2002), sis són d'autors bascos, tot i que n'hi ha un parell d'escrits originàriament en castellà: Estic grassonet, de Seve Calleja i La meva germana és diferent, de Pako Sagarzazu. Els escrits en basc, tot i que les traduccions catalanes s'han fet a partir del castellà i no pas dels originals en euskera, són els següents: No m'agrada el futbol, d'Andoni Egaña, A mi em patina la egga, d'Anjel Lertxundi, Jo ho faig assegut, d'Arantxa Iturbe i Aviat tindré una germaneta, de J. M. Olaizola.

Fet aquest llarg preàmbul, passem a veure els autors bascos que actualment podem llegir en català, que són els següents:

Yolanda Arrieta Malaxetxebarria
Natural d'Etxebarria (Biscaia), 1963, ha estudiat Magisteri i Teatre i ha publicat diversos títols per a adults i per a infants i joves. Ha guanyat, entre altres, el premi Baporea (1991). Ara com ara només tenim traduïda al català la seva peça teatral L'herència de les bruixes, guanyadora del premi Pedro Barrutia (1991). L'autora hi recrea el món tancat d'una vall qualsevol del País Basc, en què la por ha mantingut en letargia durant anys "les bruixes de debò, les d'aquí" (p. 78). Per no desaparèixer completament, i per complir l'última voluntat de l'última bruixa cremada, Mari Petralin, tornen a unir-se per vèncer el mal, el dimoni reencarnat en Tulo. Velles i joves, seguint rituals ancestrals, així que Mari, la filla de Mari Petralin, fa 15 anys, es rebel.len i vencen Tulo i el seu entorn. I el vencen amb l'ajut imprescindible de Martin, el jove que marxa de casa a buscar l'aventura que fins llavors només havia pogut viure en els llibres i en les històries de la vora del foc que li llegia o explicava la seva mare, Maritxu, una bruixa també amagada. Amb els trets propis de la tradició popular d'arreu (senzillesa, tipificació dels personatges, intemporalitat, casualitats...), Arrieta ens presenta una història que pel que té de lluita contra la intolerància, de defensa de les pròpies arrels, d'apologia del món de la fantasia i de la lectura..., esdevé universal amb tot el que té de local.

Bernardo Atxaga
És el pseudònim d'un guipuscoà, Joseba Irazu Garmendia (Asteasu, 1951), que ha triomfat tant en la literatura d'adults com en la infantil i juvenil i no només a Euskadi, com ja hem apuntat. De la primera en català en podem llegir la majoria d'obres a La Magrana: Obabakoak, una obra que el va consagrar internacionalment, Un traductor a París i altres relats, Aquells cels, Contes d'Obaba (...) o a Bromera (com la polèmica L'home sol o la menys coneguda Poemes & Híbrids).

Com hem dit, però, ens centrarem en la seva producció per a infants i joves, que està formada per una trentena de títols en euskera, la meitat dels quals han estat traduïts al català. Volem deixar ben clar, tot i el reconeixement d'Atxaga en el món de la LIJ (l'any 1999, per exemple, va ser candidat al Premi Andersen, el Nobel de la literatura infantil i juvenil) que la majoria d'obres qualificades d'infantils o juvenils de l'escriptor basc, ho són fonamentalment per la col.lecció en què s'han publicat, ja que solen ser tant o més ben rebudes pel públic adult. Infants, joves i adults només en fem lectures diferents, com s'hauria d'esdevenir sempre amb les bones obres de literatura.

Si em permeteu un salt cronològic, començaré per una obra mestra, Memòries d'una vaca: una novel.la publicada en una col.lecció juvenil, potser per la llargada o potser per la protagonista, Mo, una vaca nascuda a la immediata postguerra (1940) que, com insinua el títol, escriu les seves memòries; unes memòries amb tots els ingredients del gènere: escrites en primera persona, importància del record, desig d'ordenar-recuperar el temps que fuig, cert to elegíac malgrat el propi narrador, etc. etc. etc. Un llibre de memòries que té la particularitat, això sí, de partir del punt de vista d'una vaca; una vaca negra de Balanzategui, una vall pirinenca basca; una vaca que nosaltres veiem més a prop de la vaca suïssa de Pere Quart que no pas de la cega de Joan Maragall; una vaca que, com aquell qui no se n'adona (no fa el mateix, per exemple, la Colometa-Natàlia de La plaça del Diamant) ens passa per davant, com en un teatre d'ombres xineses, moments històrics transcendents, personatges aparentment només esbossats (Pauline Bernardette, Genoveva...); moments d'una gran força lírica o vital (l'Amistat, la Solitud, el Silenci, ...), etc. En definitiva, retalls de vida que són capaços de fer-nos emocionar, riure o revoltar, perquè Mo és una més de les nombroses al.legories que solquen l'obra.

Chuck Aranberri a cal dentista és un conte infantil ple d'exageracions divertides i amb un cert fons didàctic, que ens parla de les pors que va agafant en Chuck el primer dia a cal dentista; unes pors accentuades pels comentaris i les impertinències dels grans que s'esperen a la sala de visites. Sort que, en quedar sol amb la mare, s'adorm i té un somni entre estrafolari i bonic, presidit per la cadernera que refila des de la finestra de la sala d'espera. Un somni que fa que ni tan sols s'adoni que li han tret el queixal i, doncs, que pugui tornar a casa sa i estalvi.

Nikolasa: històries i cabòries és un conte esbojarrat i divertit que té com a protagonistes uns germans d'allò més excèntrics, la Nikolasa i en Txarles Bits Baporux, que viuen en un poblet anomenat Bela Kabela i que tenen un aeroplà que es diu Ringo Gorringo i que és com de la família. Es tracta d'una obra en què la gramàtica de la fantasia i els dibuixos animats hi són ben presents.

Ramuntxo detectiu n'és una mena de continuació, ja que ens explica les peripècies dels nebots de la Nikolasa i en Txarles, en Ramuntxo, obsessionat per haver d'anar amb pantalons curts i d'allò més sherlockholmià, i la Lutxi, esportista i una mica preocupada per la línia, que van a passar unes vacances a cals oncles de Bela Kabela.

Dues letters és un volumet que inclou dues narracions independents, la que hi dóna títol i "Quan una serp". Totes dues, tant pel tipus de personatges, com per la importància que hi tenen la solitud i l'enyorament, podrien haver format part d'Obabakoak (de fet s'inclouen al volum Contes d'Obaba, amb nova traducció, en aquest cas de Pau Joan Hernàndez). Atxaga ens hi presenta dos avis bascos, i universals alhora, que casualment es diuen Martín i que tenen un nét a la vora que els fa companyia. A la primera, Dues letters, el vell Martín és un llenyataire basc que va emigrar als Estats Units per fer-hi de pastor. De bon principi només pensava passar-hi els anys justos per tornar amb diners, però ara, a vuitanta anys, ja és ben conscient que s'hi quedarà per sempre. No li queda, doncs, pràcticament, altra satisfacció que el record. Però la memòria és mentidera i marmanyera, com diu Gabriel Ferrater en un poema breu i preciós, i sovint li falla. Dues cartes rebudes amb pocs dies de diferència i que li comuniquen la mort de dos vells amics, el Negre i el Xuclat, però, li fan esclatar aquesta memòria rebeca "com quan el corrent elèctric torna de nou després d'una avaria, i en una habitació és una bombeta que s'encén, i en una altra és l'aparell de ràdio que comença a emetre música, i a la cuina..." (p. 23). I el vell Martín recorda, per a ell mateix perquè no sap prou anglès per explicar-ho al nét, con tindria ganes de fer, com havien fet els avis bascos, o no, durant generacions. Recorda, deia, una part de la seva joventut, la prèvia a al seva marxa cap a Amèrica.

A la segona, Quan una serp..., un altre avi Martín viu una solitud profunda entre els homes, que el tenen una mica per boig. A la seva vall, en una mena de franciscanisme entre sobrenatural i màgic (un tema recuperat a Bambulo. La crisi), ha connectat amb tota mena d'animals, que li han fet companyia i l'han estimat. Abans d'anar-se'n a Terranova, la seva dèria (¿no lliga amb algunes llegendes esquimals que expliquen que els vells tenen un lloc per a morir-hi i que s'hi encaminen amb tota naturalitat?), s'acomiada de tots els animals i del seu nét, que hi havia anat a passar aquell estiu.

Un ase a l'hipòdrom i Jimmy Potxolo i Antonino Apreta i Història d'uns pollets són dos llibres (en euskera van ser quatre ja que es tracta de quatre narracions independents) que a Catalunya van passar força desapercebuts, potser pel fet de ser publicades al País Valencià, tot i que no s'ho mereixen. Els quatre títols comparteixen el fet de ser històries narrades per distreure, com solen ser totes les històries d'altra banda. Es tracta, com ens explica l'autor en una introducció anomenada "Cançons i contes del tren de Sibèria", comuna a tots dos volums, dels contes inventats per quatre personatges que, per escurçar el viatge en el transsiberià, acorden, després d'haver llegit, d'haver mirat paisatge, d'haver-se explicat vida i miracles; acorden, deia, d'explicar-se històries per passar l'estona entre les parets d'aquell compartiment tan reduït (són curioses les visions que dels mateixos personatges ens donen dues il.lustradores d'estils tan diferents com Montse Ginesta i Roser Capdevila). No fan cap referència al Decameró ni a cap altre clàssic, però la ment se'ns en hi va irremeiablement.

Les narracions per a més petits, però que com hem dit els grans llegim amb tant o més plaer, continuen amb unes històries de dos gossos diferents, però que comparteixen il.lustrador, Mikel Valverde, a més del to de faula que les caracteritza. Les primeres, Xola i els lleons i La Xola i els senglars, tenen per protagonista una gosseta, la Xola, que viu feliç amb el senyor Grogó, un solitari com ella, en un piset de ciutat ple de comoditats. Viu feliç mentre no intenta ser allò que no és ni pot deixar de ser: una gosseta petanera, una mica comodona i creguda. Quan es creu un lleó o el gos caçador més valent, tot se li capgira, tot se li gira a la contra i, naturalment, ha d'acabar reconeixent que tot allò no fa per a ella, que cadascú ha de reconèixer les pròpies limitacions i saber fins on pot arribar.

Els dos volums que formen la sèrie Les bambulístiques històries de Bambulo podríem dir que són una gran faula de l'home modern, o millor dit, dels pocs homes moderns que poden defugir la monotonia i l'alienació de la vida quotidiana. Ens narren la història d'un gos bilbaí, Bambulo, que d'una vida monòtona i materialista (el menjar és l'única cosa que el fa moure), d'una vida basada en la comoditat i la ignorància ("tots preferim viure en la ignorància que ser conscients del que passa i patir com porcs.", p. 94), per un atzar d'aquells que en les narracions clàssiques sempre s'esdevenen als herois (un atzar que aquí significativament tindrà lloc en una biblioteca i forma de llibre) comença a dubtar, comença a ser rosegat pel cuc de la curiositat i a qüestionar-se la seva vida aparentment regalada. La primera etapa de felicitat i d'ignorància ja queda enrere; la segona, la del dubte no pot pas durar; i ja està a punt d'entrar a la tercera: la busca de solucions, la fugida cap al desconegut, cap a l'aventura. Bambulo deixarà la família que tant l'apreciava i començarà una carrera cap a la descoberta de les arrels, dels seus avantpassats.

Encara amb Bambulo com a protagonista, i continuant la línia de reivindicació de la història personal que també trobem en els dos volums comentats, hem de fer esment d'un àlbum preciós i original titulat Record dels avis, que té la característica que una bona part de l'obra l'han d'anar escrivint els nens o nenes fent de periodistes amb les persones que tenen més a la vora: pares, oncles i, fonamentalment, avis.

Encara ens queda un títol per comentar d'Atxaga: Un espia anomenat Sara, una novel.la de fons històric (concretament situada a la Primera Guerra Carlina) per a joves i per a adults, que és un al.legat contra la guerra, contra la mort, contra els falsos ideals. Amb la capacitat de narrar, de contar històries, com li agrada de dir a ell, que el caracteritza, Atxaga ens explica el viatge cap al dubte, cap als límits sempre incerts de la veritat, del bé i del mal, d'un espia per convenciment, per ideals, en Martín Saldías; un home a qui "agradava que les idees i les accions tinguessin solidesa, forma, claredat; que algunes fossin com trossos de pa, i d'altres, com pedres, o com arbres." (p. 129); un home que als seus quaranta anys descobreix que poques coses són el que semblen i que la vida val més prendre-se-la amb filosofia i gaudir-ne a partir dels petits detalls en comptes d'intentar fer-ho a través de grans ideals, sobretot si els qui prediquen aquests grans ideals, "en nom de Déu o del que sigui es posen a engegar trets, perdent la vida i fent-la perdre als altres." (p. 142). Una novel.la, com tantes novel.les històriques, d'una actualitat total.

Hasier Etxeberria Canales
Va néixer a Elgoibar, l'any 1957, i actualment viu a Hendaia, al País basc francès. Com a escriptor hem de destacar la seva obra de narrativa breu i els nombrosos premis que ha guanyat, tant en literatura per a adults com juvenil. També és periodista, tant de premsa escrita, com de ràdio i televisió.

La balada d'Inesa és una obra que té les característiques més importants de la denominada novel.la d'aventures (intriga, misteri, revenges, amors, disquisicions filosòfiques mesurades i assequibles...). La protagonista és una nena basca, de la vall d'Indazubi, nascuda un llunyà i significatiu 1789 i, també ben significativament, la setena de set germanes. Una nena marcada i estigmatitzada, però que té un objectiu ben clar des de petita "esforçar-me a trobar un altre destí" (p. 13). Un destí que en aquest primer volum tot just intuïm, ja que només abasta fins que assoleix un dels objectius que des de nou anys s'havia marcat: embarcar-se en un vaixell, i més concretament en el del corsari Étienne Pallot. Un destí sens dubte ben allunyat de la vida monòtona i esclava a què estava predestinada i que tanta por li feia, perquè des de la seva fugida, a deu anys, viu sempre al límit i, per a la majoria de persones, amb una altra personalitat i tot, la de Nikolas Verí.

Juan Kruz Igerabide Sarasola
Nascut a Aduna, l'any 1956, ha estat durant anys mestre, tot i que des d'en fa set o vuit és professor de la Universitat del País Basc. És autor de diversos llibres de poemes, sobretot per a adults, i de gairebé una vintena de narracions per a infants i joves. L'any 1999 va guanyar el Premi Euskadi de Literatura Infantil i Juvenil. En català tenim quatre obres seves i una de compartida: Set nits amb la Paula, que comentarem en parlar de Patxi Zubizarreta. La somiatruites és un conte, per a primers lectors, d'allò més poètic. A partir de fets reals, de la vida quotidiana dels infants, ens en mostra el món ple de fantasia i d'imaginació; fins al punt, en aquest cas, que a la protagonista li diuen "Somiatruites". Ara bé, la seva fantasia, la seva imaginació, més d'una vegada li serà útil per superar més d'un entrebanc. Que cau aigua! (des del meu terrat) és un conjunt de narracions en primera persona, una mena de diari d'un nen de sis o set anys, que tenen com a fil conductor el terrat de casa seva, ja que ens va explicant tot allò que hi veu, allò que el preocupa, allò que somia o allò que més li agrada, com ara dibuixar. És una obra plena de tendresa, de fantasia, de poesia i d'humor, una obra per a grans i xics, molt ben escrita i il.lustrada, però no pas tan ben traduïda, clarament a partir del castellà. La fantasia desbordant del nen, que es demostra en peces antològiques com la història del pop en un garatge o la de l'elefant gras i orellut, ens resumeix ell mateix en què consisteix: "Castigat sense vídeo. A mi és impossible castigar-me sense vídeo, perquè el vídeo més bonic el duc dins del cap. Quan vull, tanco els ulls i veig el que m'agrada." (p. 52)

Helena i el crepuscle, una novel.la iniciàtica en la qual un jove narrador ens va explicant, inspirat pel paisatge que es veu des de la finestra de casa seva, uns anys claus de la seva vida, els que van representar la pèrdua de la innocència, el pas d'adolescent a jove-adult. "Com en unes altres vesprades, aquí estic, arraulit a la finestra, mirant com la nit es va presentant davant meu, al paisatge, al quadre que es forma al final del carrer, en el qual algú ha pintat una muntanya i un cel... i un capvespre. Ací naixen els meus records, des d'ací veig brollar cada instant en forma d'una lenta explosió de colors i formes:..." (p. 31). I és precisament d'aquests records que es nodreix l'obra, uns records que ens apropen a uns personatges, a uns paisatges, a unes situacions (personals, sociopolítiques...) tan humanes i, doncs, universals que ens resulten d'allò més properes. La broca és un àlbum per a primers lectors que ens presenta l'aventura d'una nena trapella, la Maria, que ajuda el seu pare sense que ell se n'adoni i, sobretot, sense pensar en el perill. Però li surt bé és clar, i se sent orgullosa de la gesta i la proesa que ha realitzat.

Joxemari Iturralde Uria
Nascut a Tolosa, l'any 1951 és professor d'institut, músic i escriptor, tant per a adults com per a joves. En euskera ha publicat uns deu títols de literatura infantil i juvenil, només un dels quals podem llegir en català ara com ara: Amb l'avi a Londres. Es tracta d'una obra primerenca i es nota una mica, ja que és poc estructurada (la salva el fet que sigui en primera persona) i una mica tòpica. Com indica el títol, la novel.la ens parla d'un viatge a Londres, organitzat i en grup, d'en Risky i el seu avi, on els passen tota una colla de peripècies d'allò més quotidianes: es perden, visiten uns vells amics als quals han portat formatges, visiten parcs i museus, en Risky enyora la noia que li agrada... I sobretot, gasta bromes a la pesada del grup, la senyora Camila.

Mariasun Landa
Va néixer a Errenderia (Guipúscoa) l'any 1949, llicenciada en Filosofia, va ser professora d'EGB durant uns quants anys, professora d'Euskaldunització del Professorat i actualment és titular de la Universitat del País Basc, a l'Escola del Professorat de Sant Sebastià, on ensenya Didàctica de la Literatura. També ha col.laborat en nombroses revistes i diaris bascos, però sobretot ha escrit cap a una trentena d'obres per a infants i joves en euskera, obres que han estat profusament utilitzades en el món de l'ensenyament, que han estat premiades sovint ("Premi Lizardi de literatura infantil en euskera 1982", "Premi Euskadi de literatura infantil i juvenil 1991"...) i que han tingut un gran èxit, no només al País Basc, ja que algunes s'han traduït a un bon nombre de llengües europees: albanès, alemany, anglès, bretó, castellà, francès, gallec, grec, occità (aranès) i, naturalment, català.

Txan el fantasma és un dels contes més traduïts i colpidors de l'autora. Ens hi presenta dos éssers solitaris i inadaptats que són feliços quan es troben: en Txan, un fantasmet tan diferent dels altres que un bon dia decideix marxar i viure pel seu conte; i la Mercè, una nena òrfena que viu amb la seva tia i que cada vegada se sent més incompresa, més sola, més diferent, i que també fuig quan sap que la volen tornar a internar al "Casal de la Gent Estranya". Una història de diversitat portada al límit, ben innovadora l'any 1984, tant pel tema, com pel punt de vista, l'estructura de l'obra...

La botiga de la Pepa, escrita a començament de la dècada dels vuitanta, ja és una denúncia de la competència deslleial dels grans magatzems a les botigues de barri. La Pepa, una botiguera de tota la vida, oferia, a més de productes diversos, "Coses que fan de mal exposar en un aparador: consol, consells, receptes de cuina, velles anècdotes del barri i, encara, un bon humor envejable i encomanadís." (p. 4). Malgrat tot, a causa de la crisi està a punt d'engegar-ho tot a rodar, però, com passa sovint en els personatges de Mariasun Landa, treu forces de la desgràcia i decideix renovar-se. I ho aconsegueix, sí senyor, fins al punt que al cap de poc temps li concedeixen una placa i tot, la de "Botiga de queviures més popular i original de la ciutat" (p. 28).

L'estrella verda és una narració estretament lligada a la Gramàtica de la fantasia de Rodari: què passaria si...? Un foraster arriba a un poble que "no és normal i corrent" (p. 8), ja que els infants no juguen, estan ensopits... Ell n'esbrinarà les causes, els obrirà una porta a l'esperança (un tema recurrent en l'obra de Mariasun Landa) i els proposarà una possible solució. Una solució que estarà basada en la fantasia i que no serà d'avui per demà, sinó que els obligarà a esperar, a tenir paciència, a no voler-ho tot per ara mateix.

La barca de l'avi és un conte que té per protagonista una nena, la Marta, que se sent sola i incompresa, fet que s'agreuja per la mort recent del seu avi, que se l'enduia a tot arreu, i sobretot a pescar. Una tarda de solitud accentuada, perquè per postres s'ha discutit amb el seu millor amic, en Paco, agafa la barca de l'avi i se'n va a pescar tota sola, endins, ben endins: en la immensitat del mar, magníficament reflectida per una il.lustració a tota pàgina de Carlos Zabala, la solitud encara se li fa més present fins que la distreu una ampolla de vidre que sura. A l'acte recorda les paraules de l'avi: "Marta, si algun cop trobes una ampolla amb un missatge a dins, recull-la amb tot l'afecte, perquè... saps?, el món és ple de nàufrags." I la recull, potser perquè ella se sent una mica nàufrag, i en llegeix el missatge i deixa volar la fantasia i es mig endormisca... i va a parar a una platja deserta i silenciosa on l'esperava l'avi. I l'avi, com sempre, fa que li desaparegui el mal humor, que la solitud li sembli una cosa d'altres... De tornada, en Paco l'espera al port, però no li gosa explicar tot el que li ha passat, perquè ella mateixa no ho acaba d'entendre.

Irma és un conte molt elaborat estructuralment (les il.lustracions l'acaben d'arrodonir) que ens parla, com és habitual a l'obra de Mariasun Landa, de nens que en primer lloc són humans i, doncs, es troben sols, tenen enveja, se senten enganyats... i, sobretot, no són classificables entre bons i dolents, en un allunyament clar del maniqueisme massa estès en la literatura infantil. L'obra consisteix en un monòleg interior d'un nen que acusa el seu company Miquel d'haver-li robat la puça ensinistrada de la qual estava tan orgullós i que decideix no moure's de davant de casa d'ell fins que la recuperi.

La Maria i el paraigua es tracta d'una altra història de naufragis, en el sentit real i el figurat del terme, amb final feliç val a dir-ho. La Maria, una nena d'allò més folchitorriana, viu resignada i trista del que arreplega amb el seu pare adoptiu per les escombraries, fins que un dia hi troba un paraigua que li canvia l'existència: no té poders especials, si n'exceptuem que parla amb la nena, però l'ajuda a ser feliç. L'enveja del vent, però, aviat els separa i aleshores el paraigua comença un periple per mar que li fa perdre l'esperança de qualsevol retrobament, fins que troba un nàufrag de debò que malgrat les circumstàncies és la vitalitat i l'optimisme personificat i, naturalment, manté l'esperança de ser trobat. S'ajuden mútuament i finalment tots dos veuen fets realitats els seus somnis.

Russica és la història d'una puça viatgera que vol aprofitar la curta vida que li ha tocat i que vol triomfar tant sí com no a Rússia de ballarina. Segurament és el més popular i universal dels seus personatges.

Quaderns secrets recull tres llibrets de contes, publicats independentment en euskera i molt ben rebuts per la crítica: "Àlex", un nen diferent, que té "poders especials" i que es fa molt amic de la Nina, una nena també diferent, perquè és coixa; "Ainhoa" (Izeba txikia en basc), la petita d'una colla de germanes, és d'allò més feliç perquè aviat serà tieta, i perquè pot saber les coses abans que passin preguntant-les a la Potixa, la lletera que cada dia els porta la llet a casa i que és una mica endevina; i "Iholdi", un conjunt de setze contes molt breus explicats en primera persona suposem que per la Iholdi, plens de quotidianitat, de tendresa, de denúncia dels rols que nens i nenes tenen assignats a la societat...

Una bicicleta en vaga és un conte fantàstic en què el protagonista s'ha d'enfrontar a la vaga que li declara la seva bicicleta pel fet de no portar-la mai al zoològic, la seva gran il.lusió. La tendresa de les relacions present a tantes obres de Mariasun Landa aquí la trobem entre el narrador-protagonista, un home d'oficis d'allò més estrafolaris, i una bicicleta totalment humanitzada.

Quan els gats se senten molt sols és una bonica història també de solitud, en què Maider, la protagonista, als seus dotze anys, viu gairebé en un núvol de cotó: filla única, d'una família acomodada, amics a l'escola, sense problemes en els estudis... Un bon dia, però, troba una gata abandonada, blanca i negra, petitona, tan neulida que diríeu que és més morta que viva. Però entre la mare i ella la salven, i esdevé la joguina de la família, excepció feta de l'àvia, que considera que els animals, en pisos i a ciutat, no hi han de ser.
L'arribada del gat coincideix, sense que hi tingui res a veure, val a dir-ho, amb canvis familiars forts: la mare vol tornar a la seva carrera d'actriu, que havia deixat per tenir cura de la nena; el pare no ho accepta, sobretot quan veu que torna a tenir èxit i feines i, doncs, que la vida familiar se'n ressent, i marxa de casa. La solitud, malgrat l'àvia que fa el que pot, es va emparant de la casa i de la nena, que es refugia en la gata, la companyia de la qual se li fa imprescindible. Però la gata porta massa problemes i l'àvia, que prou feina té a portar la casa, ja que la mare és fora tot el dia, no l'accepta i posa un ultimàtum: s'ha de portar a casa d'uns parents que viuen en un mas. I la hi porten, i la sensació de solitud i d'incomprensió de Maider arriba a uns extrems insuportables. Quan per acabar-ho d'adobar s'assabenta que la gata s'ha escapat del mas, no pot més i ella també s'escapa...

Jo, me'n vaig es tracta d'un breu diari d'un adolescent de 14 anys, en Xabi, que s'escapa de casa, com ens deixa ben clar el contundent inici de la novel.la: "Aquest matí, mentre passejàvem pel carrer, he decidit anar-me'n de casa" (p. 7). Les raons de l'abandó de la llar (fonamentalment perquè no suporta haver de compartir la mare, que sempre havia estat pendent del noi, des que va quedar vídua quan n'estava embarassada, amb el seu nou xicot) se'ns expliquen en aquestes pàgines, naturalment narrades en primera persona, molt subjectives i plenes de tendresa, de solitud i sobretot de records. Uns records que giren a l'entorn de la família (el pare, omnipresent en la gran fotografia que presideix el menjador familiar; la mare, el puntal, el referent, l'escalfor...; i la Irene, l'amiga de la mare, també abocada a la solitud per un "accident" tant o més incomprensible) i dels amics (l'Antton i la Idoia, tots dos lluny, de vacances). La novel.la és això: els records i l'enyorament d'un primer dia de fugida d'un adolescent, en forma de diari escrit entre el 17 i el 18 de juliol i narrat amb la mestria a què ens té acostumats Mariasun Landa. Però la veritat és que l'obra ens sembla més el primer capítol del que hauria pogut ser una gran novel.la que no pas una obra acabada.

La bruixa i el mestre és un conte que s'allunya una mica de les històries més conegudes de la Mariasun Landa, tant per la fantasia desbordant com pel to aparentment intranscendent del text. Ens hi presenta la biografia d'una bruixa, la bruixa Desastre, des que era una estudiant a l'Escola Superior de Bruixes, on li van posar el nom pels desastres que feia, fins que es va convertir en Lady Mediokrity, després d'un enamorament d'aquells tan forts, "perquè l'amor fa aquests miracles i de més grans encara." (p. 64). Entre aquestes dues etapes fonamentals de la vida de la protagonista ens assabentem de tota una sèrie de trets que la caracteritzen com ara que li va costar força treure's el títol de bruixa, que era una bruixa dolenta, naturalment, ja que pretenia "perseguir, caçar i exterminar els nens tal com li havien ensenyat." (p. 24) o que els maleficis i encanteris només li feien efecte amb els ensenyants i que es va especialitzar a convertir "els professors i les professores en ampolles de cava." (p. 26) Aquesta afició tan surrealista, però, un bon dia va topar amb un entrebanc inesperat: en Roger, un mestre diferent dels altres mestres, ja que es passava les classes explicant contes als alumnes, a qui tenia embadalits, un mestre Scheherazade que va tenir més poder que tots els altres mestres junts.

Un elefant amb cor d'ocell, és un conte en forma de carta i basat en la tradició de les faules, però que ens estalvia la moralitat final, tot i que el conjunt de l'obra és ple d'ensenyaments que ens conviden a respectar la diferència, a no refiar-nos de les aparences... És per això que gosaríem definir-lo com un cant a la diversitat. A través d'una mestra entusiasta que fa "classes en escoles d'animals" (p. 9) descobrim com són de diferents, en aquest cas, els elefants, tant pel que fa a gustos, com a maneres de ser: "per fora, tots els elefants s'assemblen molt, però, per dins, el seu cor és una veritable capsa de sorpreses." (p. 24). I així fixant-s'hi, estant ara per l'un i ara per l'altre, els va anar individualitzant i va descobrir elefants amb cor de tigre, de mona, de formiga, de voltor... i sobretot uns elefants una mica especials, els elefants amb cor d'ocell. Uns éssers amb els quals l'autora no dubta d'identificar-se com ens diu a l'entrevista que tanca el llibre (p. 67-68). Un llibre crític i humorístic alhora que ha estat seleccionat entre els millors de l'any per la Jungendbibliothek de Munich.

Karlos Linazasoro
Nascut a Tolosa l'any 1962, és llicenciat en Filologia Basca, bibliotecari i, sobretot, poeta, com ens demostra el primer llibre seu que podem llegir en català i els llibres de poesia en euskera que ha publicat, tant per a adults com per a infants i joves. També en euskera, és autor de diversos reculls de contes i una obra de teatre per a adults i de tres novel.les juvenils.

Les botes vermelles és una història fantàstica d'amor, els personatges principals de la qual són poetes. Linazasoro ens hi narra, amb una fantasia gairebé rodariana i amb l'estil més allunyat del que ens puguem imaginar dels melodrames pseudoamorosos que tant abunden a la literatura juvenil, l'enamorament de dos adolescents, en Karlos i la Romina, amb els dubtes, les pors, les trifulgues que qualsevol procés d'aquesta mena comporta per arribar a bon port. El que passa és que en aquest cas l'enamorament crea una atmosfera tan màgica que ho embolcalla tot, com una boira fina barcelonina carneriana, d'un halo fantàstic i arbitrari que no és altra cosa que la visió del món que té el narrador protagonista, en Karlos.

Xabier Mendiguren Elizegi
Nascut a Beasain, l'any 1964, és editor i autor de diverses obres, tant per a adults com per a infants. En català en podem llegir tres textos en prosa, destinats a edats diferents. De més petits a més gran, són els següents:
Per què no canta el pit-roig?, un conte recomanat a partir de sis anys, ple de tendresa i magníficament il.lustrat, basat en un ocell ben popular en el folklore basc i d'altres pobles europeus, és el diari d'una nena preocupada perquè el pit-roig que van trobar un diumenge que van anar a muntanya, ella i els pares, està trist i amb prou feines menja a la gàbia on l'han posat. La visita d'una amiga d'escola acaba de culpabilitzar la nena fins que el dissabte següent el deixa anar.

Maite vol ser pirata és una novel.leta per a lectors a partir de nou o deu anys, que ens narra la història de la Maite, una nena que des que va llegir el primer llibre de pirates s'hi va il.lusionar, i obsessionar i tot, i en va llegir més, en va veure pel.lícules i fins i tot de gran volia ser pirata. L'estiu que els pares li van dir que passarien les vacances en una illa va ser feliç: tot van ser somnis, projectes... Però la realitat (edificis i més edificis, turistes i més turistes) la va desil.lusionar. Sort va tenir de fer un amic una mica especial, en Bo, un home enamorat del mar i fins a un cert punt un pirata modern, ja que era contrabandista (de tabac i whisky fonamentalment), que la va ajudar una mica a fer realitat els seus somnis.

A pedrades és una novel.la per a adolescents que podem encabir perfectament en el realisme crític. Ens narra, en primera persona, les vivències i contradiccions d'en Pello, un jove estudiant de 8è d'EGB, que de cop i volta ha d'assumir que el seu pare aviat serà un aturat a causa d'una reconversió totalment injusta. Aquest fet li canvia la vida, des de les relacions escolars (una escola religiosa de pagament), passant per les dels amics i, sobretot, les familiars.

J. Ormazabal Berasategi
De Joxan Ormazabal (Zegama, 1948) ara com ara només en podem llegir un llibre en català, tot i que en euskera n'ha publicat una vintena. Com tants altres autors bascos de literatura infantil i juvenil, va ser mestre durant molts anys i actualment és editor i traductor.

Un ocell sobre la banya d'un toro és un conte per a lectors a partir de sis anys, basat en la tradició de les faules, que ens presenta un diàleg entre dos éssers molt diferents en tot: un toro i un ocell. La relació, inicialment freda per no dir hostil, de seguida es converteix en una col.laboració estreta, fruit de la generositat del més dèbil, l'ocell, que no dubta d'arriscar la vida per salvar la d'un desconegut, el toro. Sense ser una obra pamfletària, podem dir que es tracta d'un al.legat antitaurí i d'un cant a la vida, en què la violència de les curses deixa pas a la placidesa de les deveses i, sobretot, a la màgia del nou refugi dels braus, la lluna. Una màgia que s'accentua amb un final preciós i molt típic de l'obra d'Ormazabal, com ha assenyalat la crítica.

Karlos Santisteban Zimarro
Va néixer a Karrantza, l'any 1960, i des de molt jove va començar a escriure, tant per a adults com per a infants. Té publicats més d'una dotzena de títols infantils, només un dels quals podem llegir en català. És traductor i funcionari de la Diputació Foral de Biscaia.

La revolta de les joguines, com indica el títol, ens narra una història clàssica dels contes infantils, sense aportar-hi cap originalitat ni innovació, tant pel que fa a la narració com a les il.lustracions. L'Eulàlia, en aquest cas, és una nena que té joguines a dojo, tantes que ni en fa cas. Les joguines, avorrides, decideixen escarmentar-la i per votació democràtica acorden d'anar-se'n de casa. I ho fan. Quan l'Eulàlia arriba i no troba cap joguina, comença a enyorar-les i a penedir-se de no haver-hi jugat. Les busca i les troba a la plaça del barri, que s'ho passen d'allò més bé. Els demana disculpes i se les enduu a casa, per jugar-hi sovint i fins i tot convidar amigues per fer-ho.

Asisko Urmeneta
Nascut a Pamplona l'any 1965, és un home d'allò més polifacètic: col.laborador de diversos mitjans de comunicació en euskera; il.lustrador d'una dotzena de títols de LIJ; impulsor del projecte "Mantxut" (Locucions), de recollida i propostes d'idioma argòtic i informal entre els joves; i sobretot un gran activista del món del còmic: guionista, il.lustrador, fundador de la revista Napartheid (que va dirigir entre 1988 i 1994)... Com a autor infantil s'estrena amb Nora hoa Xirimola?, publicat en les quatre llengües de l'estat per l'editorial basca Desclée, l'únic text seu que ara com ara podem llegir en català.

A on vas remolí? és una obra amb un text molt breu, ja que les il.lustracions el fan gairebé innecessari; però també cal dir que és molt agosarada, ja que ens presenta un tema tan universal, alhora que tan poc freqüent a la literatura per a infants, com és el tema de la mort. Una mort, però, que s'allunya totalment dels tòpics barrocs i romàntics, i d'aquests neobarroquisme i neoromanticisme que ens tornen a envair, per molt que n'utilitzi una iconografia tan fàcil d'identificar com la dels esquelets. Uns esquelets, però, que ens recorden més els d'algunes danses populars de Setmana Santa, que no pas els de les il.lustracions dels llibres de pànic i de terror que han proliferat aquests darrers anys; uns esquelets que no tenen res de tètrics i que riuen i juguen i es mouen en un entorn ple de vida, de llum i de color. En definitiva, una mort (l'esquelet) que va de bracet amb la vida (el remolí), i mai més ben dit.

Itziar Zubizarreta Ayerbe
Nascuda a Ordizia, l'any 1952, s'ha dedicat al llenguatge infantil, fet que l'ha portada a la literatura per als més petits. Ara com ara ha publicat tres obres en euskera, que també podem llegir en català.

Sis reietons, galindons és un conte per aprendre els nombres del dret i del revés (de l'1 al 6) que recull una bona colla de troballes de la literatura popular: els rodolins, les repeticions, els encadenaments (característics de les rondalles acumulatives), i naturalment els personatges: sis follets que s'afarten sense parar i que ens fan pensar en un joc de disbarats, també ben característic de la literatura popular, ja que com més són, menys mengen i com menys són, mengen més.

Perduts en el mar és un conte de mariners, ple de fantasia, en què text i il.lustracions es complementen magníficament: una colla de navegants es perden pel mar de les Antilles i quan es creuen salvats perquè veuen una illa, envoltada d'una mena de boira espessa, resulta ser un monstre; però un monstre divertit, a qui fa gràcia aquella closca de nou i, enriolat, l'envia mar endins d'un esbufec. Per sort la ventada els porta a una illa paradisíaca on poden refer-se i proveir-se d'aigua i d'aliments.

Salta que saltaràs és un conte per a primers lectors (il.lustracions de pàgina i a tot color, lletra lligada...), narrat mitjançant vint-i-dos rodolins que ens expliquen el misteriós cas d'un dia en què tothom va començar a saltar sense poder parar: va resultar ser un encanteri de la bruixa Orfila.

Patxi Zubizarreta Dorronsoro
També nascut a Ordizia, l'any 1964, és llicenciat en filologia basca, traductor i col.laborador de diversos mitjans de comunicació, però la seva obra per a joves i infants, formada per gairebé una vintena de títols en euskera, és el que l'ha fet molt conegut en el món cultural basc i encara més entre els escolars.

El berenar dels divendres és un conte per a lectors a partir de sis anys que naturalment també podem llegir els grans. Té com a tema central la diversitat: en Simón és un nen solitari, poc parlador, a qui ningú no prepara berenar o espera a la parada de l'autobús els dies de pluja, perquè viu amb un monitor en un pis dels serveis socials. La Leire, des dels primers dies de ser a classe, comença a parlar-hi, a seure al seu costat a l'autobús i, sobretot, a compartir-hi el berenar dels divendres, el dia que ella va a classe de música i per això se l'enduu de casa. Al cap d'un quants dies ja no el comparteix, l'hi dóna sencer. Quan la mare ho sap, amb la mateixa discreció i naturalitat de la nena, es limita a posar-l'hi doble. La nena, però, està tan acostumada a donar-l'hi sencer, que aquell dia els posa tots dos a dins la motxilla d'en Simón.

Kasai,vas arribar per l'aire és un petit poema en prosa sobre la diversitat, la guerra, les situacions dramàtiques que es viuen al tercer món, explicat d'una manera senzilla i metafòrica alhora. A classe, la primavera s'anuncia amb l'arribada del cucut, del qual la mestra explica algunes característiques i algunes tradicions que giren al seu entorn. A mesura que les va explicant, la Kasai, una nena que anomenen Estel, perquè va arribar per l'aire, de l' Àfrica, com el cucut, s'hi sent identificada: a ella, la seva mare també la va abandonar en un altre niu/llar. Però la Kasai sap perfectament per què ho va haver de fer, sap que no la va pas deixar per treure-se-la del damunt. Qui sap per què ho fa la mare cucut, això de deixar els ous en altres nius? Qualificar-la d'"ocell pocavergonya, murri i aprofitat" (p. 8), sense saber les raons per les quals actua de semblant manera, li sembla una temeritat i l'entristeix. Per això la Kasai decideix que l'endemà preguntarà a la mestra si sap per què actua així la mare cucut.

La Magalí ja ho sap, molt en la línia de tendresa i quotidianitat dels anteriors, ens presenta una nena, la Magalí, que es troba, al final del primer trimestre, una mica desorientada: "--No sé què vull ser quan sigui gran! No sé quina disfressa em posaré demà! No sé què demanar a Santa Claus!" (p. 33). Sort en té, però, que arriba la seva germana gran, la Carlota, que és actriu i treballa a Nova York, per passar les vacances de Nadal, perquè els seus pares estan una mica massa atrafegats i no l'ajuden gaire. La Carlota no només li soluciona la disfressa amb rapidesa i originalitat, sinó que li suggereix alguns regals per a la carta del Pare Noel i a més se l'emporta a patinar, al parc d'atraccions nadalenques... La Magalí s'ho passa "genial, mundial i especial", com diu en més d'una ocasió, i recupera l'alegria i, sobretot, les ganes de parlar i de participar, que semblava haver perdut.

Dibuixa'm una carta ens parla de situacions en què no tot és allò que aparenta, com s'esdevé en d'altres obres seves. La història és senzilla, tot i que aviat ens adonem que no ho és pas tant com ens pensàvem. L'Àgueda, la mare de l'Ainhoa, se n'ha d'anar una temporada, sembla que perquè és periodista. D'entrada a la nena li fa una certa gràcia i tot: s'escriuran/dibuixaran cartes, es telefonaran...; però aviat els dies se li allarguen, no acaba d'entendre canvis com les hores que ha de passar amb l'àvia o el cansament, que en algun moment pot semblar desinterès, del pare. Al cap de dues setmanes, s'arriba a enyorar tant, malgrat alguna trucada i alguna carta, que comença a perdre la gana, a arraconar el somriure que la caracteritzava, a fer preguntes plenes de pors; preguntes que el pare ha de respondre de vegades amb mentides piadoses i tot. Perquè, com us he dit, no tot és allò que aparenta.

Dos casos únics, com insinua el títol, ens presenta dues històries d'allò més especials, i aparentment detectivesques ja que estan lligades a un detectiu jubilat, en Ruben. La primera, titulada "El misteri de la dona serp", és una història d'iniciació, de descoberta de l'amor i del món, entre en Tomas, un vailet de poble de 14 anys, i la Surapee, la filla de la dona serp, que arriba al poble amb la Troupe Francesco. La segona, "Jentzi", correspon al nom de la filla nepalesa de l'Ana i en Biktor, que en Ruben ha de buscar per l'Índia i el Nepal i que finalment troba. Tot i no ser habitual en un detectiu, però, manté el secret, perquè no vol trencar una tria i una concepció filosòfica de la vida que els pares havien fet per a ells i la seva filla.

Set nits amb la Paula, com hem apuntat, la va escriure conjuntament amb J. K. Igerabide, i, com assenyala l'epíleg de l'obra, es tracta d'"un conte de contes", ja que els autors, amb l'excusa d'una malaltia de la Paula, una nena novayorquesa que ha de passar set dies a l'hospital, ens van trenant un conjunt d'històries, algunes de creació pròpia i d'altres d'arrel popular, adaptades de cultures vàries. Diversos personatges, que van augmentant a mesura que passen els dies, com en les rondalles acumulatives i com a símbol clar del poder d'atracció de la paraula, es reuneixen cada vespre a l'entorn del llit de la Paula, com abans s'havia fet a la vora del foc, amb la intenció d'escoltar, i explicar naturalment, històries diverses: contes populars sobre animals, contes relacionats amb els indis nordamericans, fets viscuts per algun dels personatges, endevinalles i fins i tot la lectura d'un llibre regalat a la Paula, Titanick, que finalment resulta ser una història real, ja que el narrador, que no esdevé personatge fins a la darrera nit, en coneix la protagonista.



BIBLIOGRAFIA


Yolanda Arrieta. L'herència de les bruixes. Col. "Punt de trobada". Ed. Cadí, Barcelona, 1999. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Bernardo Atxaga.
Memòries d'una vaca. Col. "Gran Angular", 54. Ed. Cruïlla, Barcelona, 1993. Traducció de Teresa Maria Castanyer. Reeditat a la col.lecció "Club", núm. 8, també de Cruïlla.

Chuck Aranberri a cal dentista. Col. "El Petit Esparver", 4. Eds. de la Magrana, Barcelona, 1985. Il.lustracions de Juan Karlos Eguillor. Traducció de Josep Daurella.

Nikolasa: històries i cabòries. Col. "Mar Obert", 21. Edicions B, Barcelona, 1989. Il.lustracions de J. K. Eguillor. Traducció de Josep Daurella. Reeditat, amb il.lustracions de Pep Montserrat, a la col.lecció "El Petit Esparver", 76 d'Edicions de la Magrana (1998).

Ramuntxo detectiu. Col. "Mar Obert". Edicions B, Barcelona, 1989. Il.lustracions de Juan Karlos Eguillor. Traducció de Josep Daurella. Reeditat, amb il.lustracions de Pep Montserrat, a la col.lecció "El Petit Esparver", 77 d'Edicions de la Magrana (1998).

Dues letters. Col. "Via Lliure", 17. Edicions B, Barcelona, 1990. Traducció de Marta Hern Àndez. N'hi ha una nova traducció, de Pau Joan Hernàndez, dins el volum Contes d'Obaba. Col. "Les ales esteses", 108. Edicions de La Magrana, Barcelona, 2001.

Un ase a l'hipòdrom i Jimmy Potxolo. Col. "El Micalet galàctic", 23, Alzira, Ed. Bromera, 1992. Il.lustracions de Montse Ginesta. Traducció de Toni de la Torre.

Antonino Apreta i Història d'uns pollets. Col. "El Micalet galàctic", 24, Alzira, Ed. Bromera, 1992. Il.lustracions de Roser Capdevila. Traducció de Toni de la Torre.

Xola i els lleons. Col. "Vaixell de Vapor", 57 (Sèrie Blava), Ed. Cruïlla, Barcelona, 1995. Il.lustracions de Mikel Valverde. Traducció de Núria Prats i Espar.

La Xola i els senglars. Col. "Vaixell de Vapor", 74 (Sèrie Blava), Ed. Cruïlla, Barcelona, 1998. Il.lustracions de Mikel Valverde. Traducció de Goretti López Heredia.

Les bambulístiques històries de Bambulo. 1. Els primers passos. 2. La Crisi. Ed. Alfaguara, Barcelona, 1999. Il.lustracions de Mikel Valverde. Traducció de Sofia de Ruy-Wamba i Mikel Valverde.

Record dels avis. Ed. Alfaguara/ Grup Promotor, Barcelona, 1999. Traducció del castellà de Margarida Planes Ferrer.

Un espia anomenat Sara. Col. "Club", 29. Ed. Cruïlla, Barcelona, 1997. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz.

Hasier Etxeberria.La balada d'Inesa. Col. "Abril", 7, Ed. La Galera/ Editors associats, Barcelona, 2002. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Juan Kruz Igerabide.
La Somiatruites. Col. "La Mar", 3, Ed. La Galera /Editors Associats, Barcelona, 1996. Il.lustracions de Jesús Lucas. Traducció de Jordi Vidal.També n'hi ha una edició a Bromera.

Que cau aigua! (des del meu terrat). Col. "Tucan", 62, Ed. Edebé, Barcelona, 1997. Il.lustracions de Belén Lucas. Traducció de Mireia Sànchez.

Helena i el crepuscle. La Galera / Tàndem / Editors Associats, Barcelona / València, 2000. Traducció de Jesús Cortés.

La broca. Editorial Desclée, Bilbao, 2001. Il.lustracions de Marko (Marko Armspach). Traducció / adaptació d'Antton Olano i Eva Casasús.

Joxemari Iturralde. Amb l'avi a Londres. Col. "Marobert", Edicions B, Barcelona, 1989. Il.lustracions d'Antton Olariaga. Traducció d'Albert Fontich (de la versió castellana feta pel mateix autor).

Mariasun Landa.
Txan el fantasma. Col. "La gavina", 22. Ed. La Galera, Barcelona, 1984. Traducció de Francesc Boada. Il.lustracions de Jon Zabaleta.

La botiga de la Pepa. Col. "La xalupa", 12. Ed. La Galera, Barcelona, 1984. Traducció/ adaptació d' Àngel Serra. Il.lustracions de Victoria Santesmases.

L'estrella verda. Col. "La xalupa", 17. Ed. La Galera, Barcelona, 1985. Traducció / adaptació d'Albert de la Torre. Il.lustracions de Jesús Lucas.

La barca de l'avi. Col. "La xalupa", 28. Ed. La Galera, Barcelona, 1988. Traducció / adaptació de Josep Lluch. Il.lustracions de Carlos Zabala.

Irma. Col. "La xalupa", 34. Ed. La Galera, Barcelona, 1990. Traducció/ adaptació de Josep Lluch. Il.lustracions de Belén Lucas.

La Maria i el paraigua. Col. "La gavina", 3. Ed. La Galera, Barcelona, 1990. Traducció d'Oriol Gil Sanchis. Il.lustracions de Jon Zabaleta.

Russica. Col. "El Vaixell de Vapor", 39 (Sèrie blava). Ed. Cruïlla, Barcelona, 1992. Traducció del castellà de Gemma Lienas i Massot. Il.lustracions de Laura Medina.

Quaderns secrets. Col. "Tucan", 36 (Sèrie verda). Ed. Edebé, Barcelona, 1994. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il.lustracions de Carlos Zabala.

Una bicicleta en vaga. Col. "Tren de fusta", 11. Ed. Grijalbo-Mondadori, Barcelona, 1995. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il.lustracions de Montse Ginesta.

Quan els gats se senten molt sols. Col. "Sopa de llibres", 13. Ed. Barcanova, Barcelona, 1998. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il.lustracions d'Asun Balzola.

Jo me'n vaig. Col. "Gran Angular / Alerta Roja", 26. Ed. Cruïlla, Barcelona, 2001. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

La bruixa i el mestre. Col. "Sopa de Llibres", 56. Ed. Barcanova, Barcelona, 2001. Il.lustracions d'Asun Balzola. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Un elefant amb cor d'ocell. Col. "Sopa de Llibres", 58. Ed. Barcanova, Barcelona, 2001. Il.lustracions d'Emilio Urberuaga. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Karlos Linazasoro. Les botes vermelles. Col. "Sopa de Llibres", 42. Ed. Barcanova, Barcelona, 2000. Il.lustracions de Claudia Ranucci. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Xabier Mendiguren.
Per què no canta el pit-roig?. Col. "La Mar", núm. 7, Ed. La Galera / Editors Associats, Barcelona, 1997. Il.lustracions d'Elena Odriozola. Traducció: no hi consta. També n'hi ha una edició a Bromera.

Maite vol ser pirata. Col. "El Micalet Galàctic", 26, Ed. Bromera, Alzira, 1993. Il.lustracions d'Àngels Comella. Traducció de Antoni de la Torre Chacano.

A pedrades. Col. "Espurna", 7, Ed. Bromera, Alzira, 1990. Il.lustracions d' Àlex Mortimer. Traducció d'Antoni de la Torre.

Joxan Ormazabal. Un ocell sobre la banya d'un toro. Col. "La Mar", 18. Ed. La Galera / Editors associats, Barcelona, 1999. Il.lustracions de José Belmonte. Traducció de Blanca Cassany.

Karlos Santisteban. La revolta de les joguines. Col. "La xalupa", 38. Ed. La Galera, Barcelona, 1991. Il.lustracions de Pili Beltzunegi. Traducció de Josep Lluch.

Asisko Urmeneta. A on vas remolí?. Editorial Desclée, Bilbao, 2001. Il.lustracions d'Asisko Urmeneta i Pernan Goñi. Traducció / adaptació d'Antton Olano i Eva Casasús.

Itziar Zubizarreta.
Sis reietons, galindons. Col. "Els contes de l'ànec blau", 1. Ed. Pirene, Barcelona, 1990. Il.lustracions de Jon Zabaleta. Traducció de Francesc Boada.

Perduts en el mar. Col. "Els contes de l'ànec blau", 4. Ed. Pirene, Barcelona, 1990. Il.lustracions de Jon Zabaleta. Traducció de Francesc Boada.

Salta que saltaràs. Col. "Els contes de l'ànec blau", 9. Ed. Pirene, Barcelona, 1992. Il.lustracions de Jon Zabaleta. Traducció i adaptació de Francesc Boada.

Patxi Zubizarreta.
El berenar dels divendres. Col. "La Mar", 13. Ed. La Galera, Barcelona, 1998. Il.lustracions de Jokin Mitxelena. Traducció de Blanca Cassany.

Kasai, vas arribar per l'aire. Col. "Peripècies", 13. Ed. La Galera, Barcelona, 1999. Il.lustracions d'Asun Balzola. Traducció d'Anna Canals.

La Magalí ja ho sap. Col. "Sopa de Llibres", 41. Ed. Barcanova, Barcelona, 2000. Il.lustracions d'Elena Odriozola. Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Dibuixa'm una carta. Editorial Desclée, Bilbao, 2001. Il.lustracions de Marko (Marko Armspach). Traducció/ adaptació d'Antton Olano i Eva Casasús.

Dos casos únics. Ed. Alfaguara / Grup Promotor, Barcelona-Madrid, 2002. Traducció de Daniel Luján i J. K. Igerabide.

Set nits amb la Paula. Col. "Tucan", 87. Ed. Edebé, Barcelona, 2002. Il.lustracions d'Elena Odriozola. Traducció d'Elisenda Vergés.




Pere Martí i Bertran és professor de l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès (Barcelona). Ha publicat articles i ressenyes majoritàriament relacionats amb la docència i amb la literatura infantil i juvenil. També és traductor, assessor literari i autor de literatura infantil i juvenil.

Article publicat a la Revista de Catalunya núm. 185 (juny 2003), p. 47-72.

Agraïm la gentilesa de l'autorització que n'ha fet tant l'autor com la Revista de Catalunya.
| Hemeroteca | [Autors amb pàgina web] | [Autors amb obra publicada] | [Home] |