Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Articles
La lectura a l'ESO: entre l'obligatorietat i l'optativitat

Pere Martí i Bertran

En un article relativament recent publicat en aquestes mateixes pàgines i titulat "Les lectures a l'ESO" (vegeu Escola Catalana, núm. 371 -juny 2000-, p. 36-38) em vaig referir a una de les polèmiques (a parer meu una mica estèril i afortunadament gairebé superada) que durant anys ha marcat la literatura juvenil: els valors literaris o no de les obres escrites per a joves. N'hi vaig apuntar una altra que em sembla que encara és d'allò més vigent i ho continuarà sent, ja que les postures a favor i en contra són d'allò més encontrades i la bibliografia sobre la qüestió ja comença a tenir un cert gruix. Em refereixo, ja ho deveu suposar encara que només sigui pel títol de l'article, a l'optativitat o l'obligatorietat de les lectures escolars.

Deixeu-me dir, d'entrada, que des de fa anys m'ha semblat un dilema una mica fals, ja que per a mi l'important sempre ha estat que les lectures fossin variades (hi ha centres que una lectura, per molt que funcioni, no la posen fins al cap de dos o tres anys, perquè els alumnes vegin que hi ha varietat d'autors, de temes, de col.leccions...) i triades a consciència (tria que inclouria l'amenitat, l'adequació a l'edat, els valors literaris i lingüístics del text...): poden ser optatives (a partir de llistes obertes, de la biblioteca d'aula o del centre...) o obligatòries (tothom llegeix la mateixa obra aquell trimestre), però l'important és que les triï el professor o el seminari i, com he dit ara mateix, que la tria es faci a consciència, no per la recomanació d'un comercial o d'un catàleg editorial.

Aquesta postura no vol pas dir que no em vulgui mullar, que no vulgui prendre partit entre pennaquistes i..., com els podríem anomenar els partidaris acèrrims de les lectures obligatòries? D'entrada només se m'acut el nom de carmelaurians per l'entossudiment amb què el Departament d'Ensenyament ha defensat l'obligatorietat restringida de les lectures escolars a l'ESO, les famoses llistes obligatòries del curs 2001-2002, que si no hi ha res de nou hauran estat una flor de cactus i prou, ja que pel que sembla finalment s'hauran d'arraconar gràcies a una proposta aprovada per tots els grups parlamentaris, menys el de CiU, el 6 de juny de l'any 2002, pocs dies abans que em posés a escriure aquestes reflexions. Però em sembla que seria fer un tort al senyor Daniel Pennac contraposar una filosofia fruit de la reflexió i de l'experimentació personal a la rauxa d'un mal consell o d'una visió simplista i per sortir del pas de la lectura escolar, que és el que ha estat la postura del Departament.

Personalment crec que almenys una lectura obligatòria al llarg del curs per a tot el grup classe val la pena de fer-la. Per què? Doncs perquè permet de dur a terme un treball conjunt, ja que tots els alumnes tenen els mateixos referents i els podem remetre a exemples, a pàgines concretes. Ara bé, el treball ha de ser literari, no de llengua o interdisciplinar. Perquè d'una vegada per totes ens hem de convèncer que l'objectiu primordial de la lectura és crear bons lectors, engrescar a llegir, donar pautes per valorar una obra, per relacionar-la amb d'altres... En definitiva formar lectors literaris com ha assenyalat Teresa Colomer a la seva tesi doctoral, la part publicada de la qual precisament es titula 'La formació del lector literari' (Barcanova). Que també aprendran llengua, no cal dir-ho, però el que no pot ser és convertir el treball sobre la lectura en un treball de llengua. I encara hi ha un altre perill: caure en el mecanicisme que hi apliquem massa sovint, com si es tractés d'exercicis de llengua: fes una fitxa i apa, ja està! Una lectura, perquè sigui profitosa, s'ha de debatre, se n'han de destacar diversos aspectes (narrador, punt de vista, algun recurs més destacat, estructura, registres...). Allò que per l'edat, el nivell que sabem que tenen els nostres alumnes... creiem que poden entendre i assimilar. En definitiva, que s'ha d'individualitzar i alhora s'ha de compartir. I no cal dir que la millor manera de fer-ho és a través d'una lectura obligatòria per a tot (o gairebé tot, tenint en compte la diversitat creixent dels nostres centres) el grup classe.

Pel que fa a l'ús interdisciplinari de la lectura, no hi ha dubte que darrerament se n'ha fet un abús, ja que s'han buscat lectures pràctiques, més pel profit que se'n volia treure, que no pas pel valor literari de les obres: "busca'm una lectura per parlar de les drogues a 4t d'ESO", "mira'm un llibre per a la tutoria que em permeti parlar de la diversitat"... Que se n'abusi no vol pas dir que no es puguin treballar obres literàries des de diverses àrees. Qui no havia treballat al BUP, posem per cas, 'L'escanyapobres' de Narcís Oller amb el professor d'Història? Doncs ara també es pot treballar un bon llibre sobre la Guerra de Bòsnia ('L'Asmir no vol fusells', 'Un dia en la vida d'Ishak Butmic'...) o sobre la Guerra Civil ('El camí del far', 'L'ombra de l'Stuka'...) conjuntament amb Socials. Sempre que no en releguem els aspectes literaris, pot ser interessant de treballar altres aspectes de l'obra escollida, perquè "literatura és vida" com s'ha repetit tantes i tantes vegades i, doncs, també és interessant que els alumnes s'adonin que en una obra literària s'hi pot reflectir, s'hi pot trobar, gairebé tot.

Ara bé, les llistes obertes també tenen avantatges, com el fet de fer circular molts més llibres (ara potser encara més important amb la harrypottermania), que els alumnes es recomanen (o no és clar!), comenten, es deixen... Per això cada dia sóc més partidari d'un sistema mixt. L'experiència d'aquest curs amb un grup de Primer d'ESO (l'altre que tenia era un grup flexible o de diversitat, com us estimeu més d'anomenar-lo, i per tant els resultats serien poc significatius) me n'ha acabat de convèncer: hem fet dues lectures compartides per tot el grup i obligatòries; però l'obligatorietat s'ha complementat d'una manera molt positiva, vistos els resultats finals: d'una banda n'hi ha hagut una tercera, també obligatòria, però que s'ha pogut triar d'una llista de trenta títols, als quals se n'hi ha pogut afegir algun altre a petició de l'alumne. El treball amb aquesta tercera lectura, diferent per a cada alumne, no ha tingut pràcticament res a veure amb el treball fet amb les dues que havien llegit tots: l'alumne ha hagut de llegir l'obra i preparar-ne una breu exposició a classe per animar (o desanimar en algun cas) els companys a llegir-la. N'hi ha hagut prou, doncs, que en preparessin un breu resum i les raons per les quals la recomanarien o no. Ha estat interessant que uns quants dies abans de l'exposició oral presentessin per escrit allò que pensaven dir de l'obra llegida, no per fer-hi cap mena de censura per part del professor, sinó per evitar reiteracions, per corregir-hi errors o suggerir aspectes que l'alumne no hagués tingut en compte.

Si a aquesta experiència n'hi afegim una de complementària i d'allò més pennaquiana, que us recomano amb tant o més entusiasme que l'anterior si no us fa mandra de llegir literatura juvenil, podeu entendre per què el sistema de lectura que cada vegada em sembla millor és el mixt. En concret, l'experiència ha consistit a dedicar una mitja hora setmanal a presentar una obra, i sobretot a llegir-ne un capítol o unes pàgines seleccionades prèviament. A continuació, qui volia es podia emportar el llibre per llegir-lo a casa. Si ho feia, no tenia cap obligació de llegir-lo si pel que fos no li acabava d'agradar: aquí sí que podem parlar d'optativitat total o encara millor de voluntarietat total. No cal dir que la tria de títols va ser d'allò més variada: des d'alguna obra de poesia com 'M'ho ha dit el vent' de Núria Albó (Columna) o l'antologia 'Poemes d'un segle' (Edicions 96), passant per obres clàssiques com poden ser el 'Tirant lo Blanc' adaptat per Joan Sales (Columna) o 'L'illa del tresor', o per títols d'allò més ben rebuts pels lectors joves durant anys com 'Quin dia tan béstia!' (La Magrana) o 'Konrad' (Alfaguara/ Grup Promotor) i acabant per obres d'una actualitat total com poden ser 'L'ovella negra' (Edebé) o 'Jo, me'n vaig' (Cruïlla). Aquesta varietat, no cal dir-ho, em permetia de comentar col.leccions, autors, gèneres o tendències..., segons la disposició de l'auditori o segons el temps de què disposàvem. Us puc assegurar que la majoria de dies vaig haver de rifar el llibre, perquè hi havia més d'un alumne que el volia.

Arribats en aquest punt, més d'un lector, i sobretot si és ensenyant, es deu haver preguntat si aquestes lectures totalment voluntàries s'avaluaven d'alguna manera i si van tenir gaire èxit. Pel que fa a la primera qüestió us he de dir que el voluntari tenia la possibilitat de fer-ne una prova oral (per dir-ho d'alguna manera ja que en el fons era una conversa entre el professor i l'alumne, que compartien una mateixa lectura) que, com a incentiu, li podia permetre d'augmentar la nota final d'avaluació en un 0,25 per llibre llegit. Pel que fa a la segona, us he de dir que l'he valorada molt positivament, per això us la comento, ja que al llarg del curs es va anar consolidant i es va convertir en una estona imprescindible de les hores setmanals de Llengua catalana: el dilluns a la tarda, que és quan solíem fer la lectura extraordinària, així que entrava a classe sempre hi havia algú que se m'acostava per demanar-me quin llibre duia aquell dia. Com a dades concretes de participació us puc dir que dels 24 alumnes que formaven el meu grup (n'hi havia 6 que sortien de la classe per anar a un grup flexible també de Llengua catalana), durant el primer trimestre n'hi va haver 5 que van llegir en conjunt 9 llibres extres (alumnes que van repetir tots tres trimestres, val a dir-ho); durant el segon el nombre d'alumnes va pujar a 8, i el de llibres a 11; i durant el tercer, hi van participar 10 alumnes, que van llegir 18 llibres extres (val a dir que alguns títols els van llegir més d'un alumne, sigui perquè en teníem més d'un exemplar, sigui perquè així que l'havia acabat el primer lector tornava a fer-los la rifa).

Ja veieu d'on ve, en part, el meu eclecticisme en un tema tan polèmic. Si us he de ser franc, però, us diré que ve de més lluny, perquè en aquesta línia ja havia anat fent altres provatures. Ara bé, les d'aquest any, per senzilles i fàcils de dur a terme, m'ha semblat que us podien ser útils i, per això només, m'he animat a comentar- les: proveu-ho, tant si us considereu uns pennaquistes empedreïts, com si sou més aviat carmelaurians convençuts, no hi teniu pas res a perdre i, la veritat sigui dita, qüestionar-se models aplicats durant anys i panys, en l'ensenyament d'avui i en el de sempre, és més que saludable.

Pere Martí i Bertran

Article publicat a la revista Escola Catalana, núm. 393, octubre 2002, pàg. 38-40.