Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Dossiers
Tot per un ceptre...
(Sobre el punt i final de la trilogia 'La guerra de les bruixes', de Maite Carranza)

Andreu Sotorra

Deu haver quedat ben reposada l'autora Maite Carranza (Barcelona, 1958), després de tres anys de viure compenetrada amb els seus personatges de 'La guerra de les bruixes'. La recompensa li ha arribat amb una bona acceptació de la trilogia —unes mil cinc-centes pàgines— i pel salt que l'obra ha fet a altres llengües, més d'una dotzena a l'hora d'escriure aquest article.

A partir d'ara, hi ha qui buscarà la gallina dels ous d'or, és a dir, el secret de l'èxit. Sense obra no hi ha difusió. Sense difusió no hi ha risc. Sense risc no hi ha opció de saber què en sortirà. Com ja vaig dir amb motiu de la primera part de la trilogia, autora i l'editorial havien apostat per un risc que fins ara només arribava per importació.

Però no n'hi hauria hagut prou amb això. L'editorial que es pensa que imprimint un llibre i posant-lo a distribució ja ha acabat la seva feina, difícilment experimentarà mai tot el suc que se'n pot treure d'un llibre. La iniciativa de 'La guerra de les bruixes', doncs, és una iniciativa que necessàriament exigia la complicitat d'autoria i edició i de tot l'organigrama que hi ha al seu voltant.

I això vol dir, entre altres coses, un tracte professional que posi l'autor o l'autora en condicions d'encarar tres anys llargs de feina; una treballada operació de promoció que garanteixi, com a mínim, el seu coneixement públic; i un atrevir-se a competir amb altres productes del gènere —fantàstic— que sovint arriben amb el camí fet i el pa guanyat sota el braç.

I aquest és el resultat. Després de 'Les tres bessones' —targeta de presentació al món de la literatura infantil catalana i de les seves adaptacions a l'audivisual—, 'La guerra de les bruixes' s'ha convertit en la targeta de presentació al món de la literatura juvenil catalana.

Sempre he pensat que una literatura necessita repenjar-se en algun puntal que li faci de coixí i que obri les portes a altres autors i altres gèneres del seu àmbit cultural. Fins ara els intents havien estat o frustrats o difícils perquè tinguessin un ressò ampli. En aquest moment, la jugada ja està feta. Seria de miops desaprofitar-la. O, el que es pitjor, fer veure que no ho hem vist. I així com durant mig segle llarg, la narrativa catalana ha anat de bracet de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, traduïda i popularitzada a un nombre considerable de llengües, a partir d'ara, la narrativa per a joves catalana s'ha de repenjar del braç de 'La guerra de les bruixes' per sortir de l'asfíxia en què la timidesa editorial per una banda, el complex col.lectiu per una altra i el desinterès exterior per una cultura que no se sabia promocionar sense ploriquejar, l'havien enfonsada.

L'èxit de 'La guerra de les bruixes' és, o hauria de ser, l'èxit compartit de tots els que tenen alguna cosa a veure amb la literatura per a infants i joves. I al marge de gustos personals, criteris de política literària o nostàlgia d'altres gèneres que no viuen el millor moment o que queden sepultats per l'auge del fantàstic.

A 'La maledicció d'Odi' es compleixen algunes de les hipòtesis que la majoria de lectors de la trilogia es devien anar formulant. El gènere fantàstic exigeix tant la sorpresa com l'evidència perquè no es pot trair ell mateix. En una novel.la policíaca, el lector espera descobrir el culpable. En una novel.la de gènere fantàstic, el lector espera descobrir i viure la victòria del seu heroi o de la seva heroïna.

I aquí, l'heroïna de 'La guerra de les bruixes', aquesta noia anomenada Anaïd, d'uns catorze anys, que ja s'ha fet un lloc en la nòmina de personatges de ficció, ha d'acabar aconseguint el que per dret a llei li pertoca. El misteri, que no desvelaré, rau en qui dels que l'envolten és més honest o menys, qui és més sincer o menys, qui és més traïdor o menys, qui estima de debò i qui estima per conveniència.

El ceptre és, per a 'La guerra de les bruixes', allò que tot ho mou. Per això també, el ceptre es transforma en el detonant del desenllaç i en allò que no només fa que es compleixi la profecia sinó que torna a posar les coses al seu lloc.

Segurament que sense els coneixements d'antropologia de l'autora, la trilogia no hauria tingut els mateixos ingredients amb els quals ha elaborat les tres parts de la història: 'El clan de la lloba', 'El desert de gel' i 'La maledicció d'Odi'. Però tampoc sense la barreja de professional de l'escriptura i del guionatge.

Recordem que la cosa ve de lluny. Que va de clans. I que un clan no seria un clan com cal si no provoqués odis, enveges, rancúnies i males jugades entre els seus membres. A 'La guerra de les bruixes', Maite Carranza va arrencar, temps era temps, amb una mare bruixa, O, que era la marassa i la reina de totes les tribus. D'ella van néixer Od i Om, que van heretar el saber i l'astúcia, i també les arts de la guerra i de la pau. Od (Odish) i Om (Omar) representen la cara i la creu de dos mites que tenen la seva representació actual en qualsevol veïnat contemporani: Les Omar tenen dots mortals, de mares, generoses i lligades a la natura. Les Odish, en canvi, són immortals, estèrils, sanguinàries i poderoses. Però les Omar van escampar la seva llavor i van estar obertes a aprendre de la vida i fins i tot de les bèsties, l'espècie, diuen, més sàvia, amb més do de llengües i més carregades de virtuts.

El món fantàstic de 'La guerra de les bruixes' ha lligat tradicions pròpies amb tradicions d'altres pobles. Ha sortit de terres pirinenques i ha traspassat collades, ha pujat volcans i ha travessat continents, ha descobert espais encara màgics avui situats en illots atlàntics o serralades mexicanes. I, finalment, ha fet un salt per acabar esclatant a Manhattan, cor de Nova York, qui sap si aprofitant que l'autora és guionista i Woody Allen —barceloní de luxe— també, gràcies a un cop de mà màgic del mestre del cinema contemporani menys fantàstic i més real. Qui sap també perquè, per molt fantàstica que sigui una història, sempre té connotacions del món quotidià i, en el cas de 'La guerra de les bruixes', aquestes connotacions s'hi han manifestat clarament, aportant tocs d'humor terrenal i absurd enmig de situacions difícils i angoixants que es vivien a l'altre món.

La coincidència ha volgut que, mentre Maite Carranza, escrivia la seva trilogia, la història fes recompte i al Museu d'Història de Catalunya es presentés una mostra escenogràfica sobre la cacera de bruixes a Catalunya. 'Per bruixa i metzinera' va mostrar com durant tres-cents anys, entre el 1450 i el 1750, molts regions europees van patir la persecució de les dones considerades bruixes fins al punt d'haver-se processat més de 100.000 dones i haver-ne executat unes 60.000, la majoria dones pobres, velles, solitàries i amb l'estigma de bruixes.

A les terres catalanes, es calcula que se'n van executar unes quatre-centes, en una repressió que va tenir el seu punt àlgid entre el 1616 i el 1622. Era temps de crisi econòmica, de mal viure, i les bruixes reals o de ficció —¿qui ho sap de debò el que eren?— van ser acusades de formar part d'una secta, d'una tribu, que presidia el dimoni i de ser les culpables de provocar entre la població assassinats, infanticidis i de fer malbé collites.

El pitjor de tot això és que la majoria de denúncies i de processos d'execució van sorgir de les mateixes comunicats veïnals on eren les dones-bruixes. Els processos no van tenir cap garantia jurídica. Les tortures van estar a l'ordre del dia. I la majoria de les dones acusades van acabar a la forca.

Quin materialàs històric per explotar literàriament! Crec que una part d'aquesta explotació ja l'ha feta, a la seva manera, 'La guerra de les bruixes', situant l'obra, esclar, en un moment contemporani, però reculant a temps incerts, fins al món dels morts, que tenen tots els poders per canviar el rumb dels vius.

Malgrat tot aquest materialàs literari basat en fets històrics, però, durant molts anys, la bruixeria ha esdevingut personatge de ficció estovada, carregada de tòpics i bajanades, la més sonada de les quals és fer creure a tothom que la bruixa sempre ha estat associada a l'escombra, com si fos un prototip del Bicing modern urbà. D'aquestes, només n'hi ha una que sap anar de debó amb escombra, la Bruixa Avorrida. I li ho perdonem perquè ha nascut aquí i perquè, en el fons, és una bruixa simpàtica i molt poc bruixa.

D'acord, la broma és acceptable a l'hora de presentar una bruixa als infants; a l'hora, fins i tot, de convertir la bruixa en una de les disfresses més freqüentades del Carnestoltes; a l'hora de presentar-la, sempre, sempre, amb una mena de careta de goma del Guignol, amb una nàpia immensa, cara corrugada, dents esmolades i gepa de 180 graus.

I de tot això és del que ha fugit Maite Carranza en la seva trilogia. Ha retornat a les seves bruixes la dosi d'humanitat que la repressió popular els va prendre. I ha avisat els lectors actuals que les bruixes, els bruixots i la bruixeria se la campen sovint sota les aparences modernes més impensables. La clau és saber qui domina el ceptre. I també què cal fer perquè el seu domini no es converteixi en esclavatge sinó en una eina capaç de recuperar l'amor, la pau i la solidaritat entre els pobles.

Potser sí que és allò de feu l'amor i no la guerra, que deien aquells. Doncs, això. I si per aconseguir-ho cal que tornin les bruixes, la veritat és que l'experiència ens ha demostrat que més val una bruixa coneguda que no pas una dona normal i corrrent, però per conèixer.

[Article publicat a la secció de Crítica literatura catalana. Revista digital Cornabou, 16.07.2007]