Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Dossiers
¿Ni lectures obligatòries ni lectures voluntàries?

Andreu Sotorra

Llegeixo al diari AVUI (22.3.2003) unes afirmacions contundents de l'escriptora Carme Riera: "A l'ESO no es dóna literatura ni s'ensenya a llegir i el resultat és que ningú no llegeix". I amb tot el respecte que tinc per l'autora, em quedo de pasta de moniato, per no dir de pasta de paper, que és com acaben, dissortadament, molts dels llibres que s'editen.

Abans que res, m'apresso a felicitar Carme Riera per haver-se decidit --més val tard que mai-- a aportar a la literatura anomenada infantil un recull dels seus contes (Edicions Destino). Magnífic. Tots els autors, i els de la vàlua de Carme Riera encara més, haurien de viure l'experiència de publicar alguns dels seus llibres en col.leccions per a infants o adolescents. I no només per saber el pa que s'hi dóna, sinó per convèncer-se que no és pas cert que a l'ensenyament en general no s'ensenyi literatura, no s'ensenyi a llegir i, en conseqüència, ningú no llegeixi.

Des de fa molts anys, els escriptors catalans que som demanats recorrem, de la mà de les editorials o de la mà de les campanyes de la Institució de les Lletres Catalanes, amb col.laboració recent del departament d'Ensenyament, algunes aules d'escoles i instituts per parlar de literatura en general, a partir d'alguna lectura que han fet els alumnes dels nostres llibres, i puc testimoniar que els col.loquis, lúdics, sincers i animadíssims per part dels joves, donen a entendre clarament que sí que saben alguna cosa de literatura, i que, almenys alguns, sí que llegeixen, i força, tenint en compte les mitjanes de lectura oficials.

Em sembla que sovint ens traeix, a tots els que escrivim, i ho fem en català, el tòpic de la queixa, quan se'ns pregunta allò tan sabut: "¿Què creu que cal fer perquè els joves llegeixin?", com si un tingués la poció màgica per adobar el que els grans mitjans de masses, la gran publicitat i les administracions no saben, no poden o no volen adobar.

Diria que es pot assegurar que els infants i els adolescents d'avui en dia són el col.lectiu que més s'acosta a la literatura i que ho fa, a vegades, per obligació acadèmica, però també sovint per voluntat pròpia. Entre altres coses perquè començo a detectar, en els col.loquis amb grups de joves de nivell ben divers, que saben que, en un bon llibre, encara tenen l'oportunitat de trobar-hi allò que altres mitjans de consum cultural els han escamotejat sota l'excusa de l'etiqueta jove.

Seria una injustícia no expressar el nostre reconeixement per la feina que molts dels professionals de l'ensenyament fan a favor de la literatura en general i de les lletres catalanes en particular. Això sí, ho fan silenciosament, sense estadístiques, sense espots publicitaris d'autobombo ni grans recursos, però amb una evident eficàcia. El que passa, però, és que no se'n parla. I com que sembla que és impensable, per ara i tant, que el departament d'Ensenyament o la Institució de les Lletres Catalanes difonguin aquesta i altres bones feines de base que construeixen el futur, no costa gaire deduir que tanta discreció acabarà fent-nos més mal que bé.

Per això afirmacions com les de Carme Riera valen la pena, per desvetllar-nos del son plàcid en el qual sembla que estiguem instal.lats. No m'estaré, doncs, d'afegir-me al que em sembla intuir de debò darrere les seves paraules, una reivindicació legítima i necessària adreçada a les institucions corresponents perquè no badin i incrementin l'esforç que calgui perquè en tots els graons de l'ensenyament no s'oblidin alguns dels millors autors i algunes de les millors obres de la literatura catalana i universal, cosa que seria un suïcidi cultural que no ens podem permetre. Però tampoc no em puc estar de fer ús del diàleg per intentar d'ampliar afirmacions que, sense voler-ho, van prenent cos, i amb el temps ningú ja no sap qui les ha dites i per què. Però floten en l'aire i ens les acabem creient.

[Article publicat a la secció d'Opinió. Diari Avui, 25.03.2003]