Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Articles
Llegir i escriure

Emili Teixidor

1. En una novel·la esplèndida sobre l’ensenyament de la literatura i sobre l’amor a la lectura, i encara més, sobre les impostures de la literatura i de l’escriptura, traduïda fa poc al català, titulada La vella escola, de l’escriptor nord-americà Tobias Wolff, hi ha uns paràgrafs que subscric plenament. El fragment diu: «No es pot escriure sobre la vida que produeix literatura. És una vida que transcorre sense el coneixement ni tan sols de l’escriptor, per sota dels afers i el soroll de la ment, en pous profunds sense il·luminar on missatgers fantasma malden per arribar a nosaltres, i es maten els uns als altres pel camí; i quan alguns supervivents aconsegueixen arribar i cridar-nos l’atenció, són rebuts amb tan poc entusiasme com els cambrers que ens vénen a servir més cafè.»

I més endavant: «No es pot fer un relat veritable de com o per què has arribat a ser escriptor, i tampoc hi ha cap moment del qual puguis dir: aquí és quan em vaig fer escriptor. Tot s’apedaça més endavant, més o menys sincerament, i quan les històries han estat repetides prou cops es pengen elles mateixes la insígnia del record i bloquegen totes les altres possibles rutes d’exploració. Això té els seus avantatges. És eficient i potser fins i tot pot arribar a proporcionar una tintura homeopàtica de la veritat.»

2. En la mateixa ficció, en un escrit fingit dirigit a un grup d’estudiants aspirants a escriptors, el novel·lista Ernest Hemingway els aconsella: «No parleu del que escriviu. Si parleu del que escriviu, tocareu alguna cosa que no hauríeu de tocar i se us desfarà a les mans i ja no tindreu res.» En el mateix discurs, un moment abans deia, adreçant-se a un estudiant en concret: «Les històries que has d’escriure per força sempre faran que algú no et pugui suportar. Si no, només produeixes paraules.» I també: «No facis cas dels consells, jo no en vaig fer mai. I que no et pugi al cap. Els escriptors són iguals que tothom, només que pitjors.»

3. He volgut començar el capítol amb aquestes citacions d’un dels nombrosos llibres en forma de novel·la o de conte, assaig o preceptiva que parlen de la feina de l’escriptor. Ho he fet per subratllar la dificultat d’establir normes generals sobre el mètode que utilitzen els escriptors per al seu treball. Suposo que cadascú té les seves receptes particulars. El que sí que he descobert és que quasi tots els escriptors han estat lectors, bons o dolents, però lectors, ebris de literatura, i que encara que cada lector també és un món a part, i tots s’han enganxat a la lectura amb les obres que han escollit o que els han seduït, potser sí que podem reflexionar uns moments sobre els punts que considero essencials per formar un bon lector.

Perquè de vegades oblidem que de la mateixa manera que es pot ensenyar i es pot aprendre a escriure bé, també es pot ensenyar i es pot aprendre a llegir bé. És a dir, arribar a ser un bon lector és una carrera com moltes altres, i com totes requereix uns mestres, unes pràctiques, una voluntat i uns esforços determinats. Això si no volem quedar-nos en l’estadi de lector que només llegeix els títols dels llibres —els títols o els rètols de la coberta i els de l’interior— com aquell individu que llegia els rètols i les indicacions de les carreteres i per això es considerava un bon geògraf.

4. Abans d’avançar pel camí del lector, penso que pot ser útil insistir en el procés de l’escriptura, encara que només sigui per treure’s del cap aquesta funesta mania de creure que tots els autors parlen d’ells mateixos a la ficció, en una mena de biografia dissimulada, perquè necessiten recolzar-se en la realitat, com si la ficció per si mateixa, el gran edifici de les paraules per si mateix, no fos prou creació.

Sergio Pitol, premi Cervantes 2005, al seu volum Los mejores cuentos, en té un titulat El oscuro hermano gemelo, en què es recull l’afirmació d’un altre novel·lista, Justo Navarro, que diu: «Escribir es hacerse pasar por otro.» I l’autor prossegueix: «No concibo a un novelista que no utilice elementos de su experiencia personal, una visión, un recuerdo proveniente de la infancia o del pasado inmediato, un tono de voz capturado en alguna reunión, un gesto furtivo vislumbrado al azar para luego incorporarlos a uno o a varios personajes. El narrador hurga más y más en su vida a medida que su novela avanza. No se trata de un ejercicio meramente autobiográfico: novelar a secas la propia vida resulta, en la mayoría de los casos, una vulgaridad, una carencia de imaginación. Se trata de otro asunto: un observar sin tregua los propios reflejos para poder realizar una prótesis múltiple en el interior del relato.»

Tot el relat no és més que una demostració d’aquest treball de pròtesi literària. I el conte acaba amb aquesta citació de William Faulkner, «Una novela es la vida secreta de un escritor, el oscuro hermano gemelo de un hombre», que l’autor glossa així: «Un novelista es alguien que oye voces a través de las voces. Se mete en la cama y de pronto esas voces lo obligan a levantarse, a buscar una hoja de papel y escribir tres o cuatro líneas, o tan sólo un par de adjetivos o el nombre de una planta. Esas características, y unas cuantas más, hacen que su vida mantenga una notable semejanza con la de los dementes, lo que para nada lo angustia; agradece por el contrario a las Musas el haberle transmitido esas voces sin las cuales se sentiría perdido. Con ellas va trazando el mapa de su vida. Sabe que cuando ya no pueda hacerlo le llegará la muerte, no la definitiva sino la muerte en vida, el silencio, la hibernación, la parálisis, lo que es infinitamente peor.»

5. En primer lloc cal dir que els escriptors poden utilitzar la llengua de dues maneres. La primera és la més comuna, la llengua com a instrument de comunicació, el que estem fent en aquest moment, el que acostumem a fer al llarg del dia i de la vida a l’ensenyament, el tracte amb els altres, la forma com ens arriben les notícies i com estan escrits molts llibres que només pretenen informar-nos. És la funció utilitària i comunicativa de l’idioma. Són els textos transparents, sense dificultats, en què solen escriure’s i llegir-se la majoria d’obres de ficció que cauen a les nostres mans.

I l’altra manera és el llenguatge com a creació, la llengua sotmesa a la voluntat d’estil, l’escriptura manejada amb la finalitat de construir un edifici de bellesa insòlit, fora de les condicions i condicionants habituals i familiars, la llengua que l’autor empra com a codi personal i únic, que la situa en un altre àmbit, com la clau per accedir a un món fora de l’ordinari, extra-ordinari, on cada paraula té un pes i una llum diferents. La lectura d’aquests textos suposa un esforç del lector, per mínim que sigui, per accedir al codi, conèixer la clau, fer el salt per situar-se al nivell de l’exigència de l’autor.

És clar que en l’escriptura i en la lectura de certs gèneres més populars, acceptem unes convencions i unes normes, per mínimes que siguin, que no regeixen l’escriptura més exigent i creativa, i una d’aquestes regles és que el llenguatge tendeix més a la comunicació immediata que a la creació. D’aquí ve, en gran part, que sovint parlem de la literatura de gènere —sigui infantil o policíac— com d’una literatura de segona o fins i tot com d’un subgènere. No concebem una novel·la policíaca en què no es resolgui el crim plantejat, és més, cal resoldre’l d’una manera diferent als mètodes ja coneguts i practicats en obres i autors anteriors..., o no concebem tampoc una obra infantil amb un llenguatge incomprensible per als petits lectors a què va destinada, i totes aquestes circumstàncies i altres que podríem aportar forcen el llenguatge a una funció comunicativa, obliguen l’autor a solucionar uns problemes que no són estrictament literaris, sinó estratègics, policíacs o pedagògics, obliguen l’autor a donar la solució i les claus de l’enigma en el cas de les novel·les policíaques o a escollir el vocabulari i els temes entre el llenguatge i la capacitat de comprensió dels lectors novells, i aquesta funció de claredat i demostració s’imposa a l’autor i al nivell de la llengua.

Emili Teixidor

Article publicat en el volum 'La lectura i la vida', Editorial Columna, 2007.