Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Articles
Literatura juvenil: una literatura de gènere

Emili Teixidor

Com ha dit Gabriel Janer Manila, vaig publicar un article a la revista CLIJ (cuadernos de Literatura Infantil i Juvenil) que reflectia les meves idees sobre el tema d'avui. En podria llegir algun fragment, però em semblamés interessant fer alguns comentaris sobre per què sempre proposo la literatura infantil i juvenil com un gènere i els problemes que poden sorgir d'aquesta classificació. En Joaquim Noguero ha apuntat a l'obertura el problema que hi ha de la gairebé absència de crítica de literatura d'aquest tipus, però és que passa exactament igual en tots els gèneres. ¿Vostès han vist mai gaires crítiques de novel.les nord-americanes de ciència-ficció? En canvi, es ressenyin o no, representen el 33% de totes les lectures que es fan als Estats Units. També es publiquen i es venen moltíssim les novel.les romàntiques i policíaques de Danielle Steel o de P.D.James i tampoc veurem gairebé mai als suplements literaris una crítica d'aquests autors que venen infinitament més que els autors de literatura infantil i juvenil.

I això per què? Doncs, perquè hi ha una mena de jerarquització cultural que fa que aquestes obres quedin relegades com a subcultura. Ho exemplifico d'aquesta manera: qualsevol de nosaltres fa una comèdia (un gènere, si més no, establert), imaginem que amb uns esforços extraordinaris l'estrena en una sala petita on, potser, en conjunt la veuran dues-centes cinquanta persones en pocs dies i, tot això, els diaris hi enviaran els crítics més prestigiosos i durs, perquè ni que sigui per afusellar el muntatge s'hi dedicarà un espai al diari. Mentrestant, els mateixos dies s'estrenen uns 'culebrons' impressionants a la televisió, amb una audiència que arriba a un milió de persones, i no en surt ni una crítica, ningú no en fa cas. Hi ha sèries televisives com 'Jo, Claudi' o 'Los gozos y las sombras'. No dic que haguem de comparar exactament les dues coses, però el que és indiscutible és que hi ha aquesta mena de menyspreu clar d'alguns gèneres que es consideren subculturals i populistes. No sé si això és bo o dolent, després en parlarem, però aquesta percepció que tenen els crítics de la Cultura en majúscules els fa rebutjar moltes vegades altrs tipus de formes amb una presència social molt més important i en absolut menystenible. Això és típic dels gèneres. I aquest és un tret que tenen en comú amb la literatura infantil i juvenil.

Una altra qüestió que afecta molt específicament aquesta litertura és el que ha exposat el Gabriel [Janer Manila] a la seva intervenció quan ha parlat d'aquell llibre comunista de Marcello Argilli. A mi no em molesta en absolut, perquè aquesta és la realitat també en els llibres per a adults, i penso que pot ser molt educatiu que hi hagi llibres comunistes, nacionalistes i del que sigui. Però això sí: han de dir clarament que ho són. Hi ha una editorial --em penso que de Salamanca-- que només es dedica a fer llibres de combat per a adolescents. Exclusivament. Hi ha una vida del Che Guevara, per exemple, o un llibre suec per a joves que es descobreixen homosexuals, plantejat a partir que el protagonista s'hi troba i es narra tot el seu calvari, com si diguéssim. Plantejar tots aquests temes està molt bé. De fet, ara com ara, trobo molt més perillosa l'absència absoluta de la religió o del sexe i de tot d'altres temes i ideologies que caracteritza avui dia la majoria de llibres que es publiquen adreçats als joves. Molt pocs d'aquests llibres fan referència a la qüestió religiosa, sembla que ja ningú no tingui vivències d'aquest tipus. I em sembla molt més perillós aquest tractament per eliminació, que no es mulla, que no diu ni que sí ni que no, que no pas un plantejament directe i honest dels temes.

Ara bé, un cop dit això, un cop subratllat que no solament és possible sinó que fins i tot podria ser recomanable que hi hagués idees i compromisos als llibres per a infants i joves, també cal afegir que la literatura no són aquestes idees ni aquest compromís, que tot això per si sol no fa bo o dolent literàriament un llibre. En canvi, amb tota la bona intenció del món, quan avui he anat a Catalunya Ràdio i l'equip de Catalunya Cultura m'ha fet una entrevista per promocionar aquest acte, la realitat és que gairebé tota l'estona el que més els preocupava demanar-me era aquesta qüestió dels valors que es considera implícita a tota lectura per a joves, com si promoure'n fos l'objectiu fonamental d'aquesta literatura. Jo, és clar, els deis que no es tractava d'això, que parléssim de literatura, que per si mateixa ja és un valor. El que ha d'aprendre la gent és que els llibres han d'estar ben escrits, amb un vocabulari i unes formes correctes. Però, de valors, hi haurà llibres que en transmetran i n'hi haurà que no. Aquest és un malentès habitual, present tant en els escriptors com a les escoles. Sembla que no s'entengui bé la funció de la literatura com un fi per si mateixa.

Com també ha dit abans en Gabriel --i per això m'interessa tant aquesta literatura--, aquest és un gènere nou perquè els infants i els adolescents (sobretot aquests últims) abans no existien com a categories diferenciades com a tals. L'adolescència és una invenció recent: n'hi ha que la situen al final del segle passat, d'altres cap al 1950 al voltant d'una sèrie d'autors, de psicòlegs, etc. Jo mateix, quan vaig començar a estudiar el batxillerat tenia deu anys, i aleshores els que no estudiaven ja se n'anaven directament a treballar. ¿Quina adolescència podien tenir aquelles persones que als deu anys treballaven deu hores? Cap, exactament com als llibres de Dickens: no hi havia infantesa, la infància i la joventut eren purament biològiques, però no culturals. La invenció contemporània de la infància cultural és el que ha fet que sorgeixi el gènere actual. Surt un gènere perquè hi ha un nou públic de joves que estudia i té unes hores d'oci i que, per tant, necessita llibres.

Es parla massa, doncs, d'aquesta qüestió dels valors, sense pensar que primer que res el que més necessiten els infants és tenir un vocabulari i aprendre unes expressions, tan senzill com això. Als llibres, sobretot els d'infants, el que els hem de demanar en primer lloc és que estiguin ben escrits i els proporcionin paraules noves que els obrin mons nous. Si, a més d'això, hi ha unes experiències i s'hi expliquen unes històries, millor. Aquests són els efectes secundaris de la literatura. De vegades, poden ser els més agradables, d'acord. Però no són els essencials. Això és igual que quan anem a la farmàcia a buscar un medicament i mirem el prospecte: el 99% veiem que és excipient i l'1% restant equival pròpiament a la medecina de veritat; és a dir, que gairebé tot és caramel per tal de fer-nos empassar la medecina. Doncs amb la literatura passa el mateix. Fixem-nos-hi: el més important de la literatura és la poesia, perquè té menys excipient, mentre que la novel.la en té una gran quantitat. Per això la gent llegeix molta menys poesia, perquè no s'ha educat literàriament el lector. Ser lector també és un ofici, una carrera, un progrés, i arriba un punt en què pot representar unes certes dificultats: si no hi ha uns professors o uns llibres que empenyen els joves a superar aquests obstacles, molts d'ells renuncien a fer l'esforç i de grans fins i tot van cap enrere o s'aturen en la lectura per pura evasió.

És per això que avui dia hi ha un increment tan important d'actes a favor de la lectura. I encara en veure molts més. L'altre dia vaig llegir al diari que Tony Blair dedicaria una gran quantitat de diners del pressupost d'Educació a la lectura, i de seguida tot de països van dir que també ho farien. A Anglaterra tenen el projecte d'establir la 'silent hour' a totes les escoles, una hora de silenci en què tots els alumnes han de tenir un llibre a les mans. I també el professor. I fins i tot el director i el bidell i la cuinera. Durant una hora, tothom ha de llegir. Cadascú al seu ritme. Cap problema. Però, com a mínim, aprenen a fer aquesta cosa tan difícil i inhumana que --com deia Kant-- és estar quiet i callar: la disciplina de l'ofici de lector. No us penseu que és natural. Costa. S'ha d'aprendre.

Amb aquesta iniciativa, el govern anglès no ha fet res més que reproduir la gran preocupació que va tenir el govern Kohl a Alemanya quan van adonar-se que els japonesos llegien més que ells. Aleshores, es van plantejar una espècie de resum pedagògic amb dos programes que lluitaven contra la nova pobresa cerebral, la dels analfabets secundaris o funcionals, com en diem aquí. S'ho van proposar donades les grans quantitats econòmiques que s'inverteixen en l'educació perquè els infants estiguin a l'escola fins als setze o divuit anys, aproximadament. I és que, és clar, si quan surten de l'escola --segons mostraven les enquestes fetes--, la principal font d'informació d'aquesta gent és la televisió en lloc de la lletra impresa, després de tot el temps que s'han dedicat a estudiar... Per veure la televisió no caldria tant d'estudi! Primer van pensar que potser era millor reduir els diners dedicats a una educació que no era tal educació. Si quan acabaven els estudis, resulta que molts alumnesno sabien fer el mínim, que és llegir i escriure bé, alguna cosa anava malament. Però finalment van decidir no reduir els pressupostos per a educació, ja que la societat actual no necessita obrers, sinó processadors de dades. I, amb una gran crueltat i sense dir-ho explícitament, els estats volen que llegim la mica que necessitem per, si més no, convertir-nos en uns processadors de dades mínimament eficaços. Ho dic sense cap to pejoratiu. És evident que avui dia no pots accedir a cap feina sense saber llegiri escriure mínimament, i això anirà en augment. Però parlar de lectura dins d'aquests límits és una trampa, perquè l'estat vol que llegim certes qüestions i d'un cert nivell, però l'educació literària no importa gaire o gens a les autoritats. Això fins i tot pot arribar a l'extrem dels Estats Units, on hi ha associacions de pares que han prohibit la lectura de tota una sèrie de llibres a l'escola. És a dir, es vol que la gent sàpiga llegir, però no interessa potenciar la lectura d'aquella literatura entesa com a acte de subversió de què parlava abans en Gabriel.

Interessin o no als estats, no cal dir que trobo molt necessàries aquestes lectures. N'hi ha que poden donar sentit a la nostra vida. Actualment, el sistema educatiu ha suprimit la religió. No dic si és bo o dolent, és un fet, però el problema és que amb això s'ha eliminat també la literatura amb què s'aprenia religió. I si es treuen totes aquestes lectures, ¿com volem que la gent jove eduqui les emocions? L'educació de les emocions ha de passar necessàriament per la literatura, perquè hi ha coses que només s'aprenen a través d'uns quants llibres únics molt determinats.

En aquest sentit, em sembla molt important recuperar la lectura de poesia entre els joves. Com que és la que té la paraula amb menys excipient, se'n llegeix poca. Però convé anar a allò més essencial. S'ha dit que el primer graó d'un poble civilitzat és la lectura de poesia, després ve la resta, i això ho sap tothom, ni que sigui per intuïció. És una cosa tan bàsica que molts cops s'oblida, i sovint es limita la presència de la poesia a la infància i l'adolescència amb l'excusa que la gent no l'entén. I què! No l'han pas d'entendre en aquell moment: són paraules que queden a la memòria i que algun dia ja floriran i els ajudaran a fer-se lectors de veritat gràcies a aquest treball lent de conreu previ.

Una altra cosa que m'interessa recordar és allò que deia Auden, el poeta anglès, que no hi ha cap llibre infantil bo que sigui exclusivament infantil. Això és claríssim. I passa el mateix en tots els gèneres. Hi ha obres de gènere policíac que han estat tan bones que han traspassat el gènere. I d'altres que han estat classificades com a obres de gènere infantil i, tot i que no ho són pas estrictament, són bones per a tothom. De vegades he anat a biblioteques i he trobat a la secció infantil 'Alícia al país de les meravelles', que és una obra difícil, o 'Peter Pan', que encara ho és més, perquè és un llibre immoral en el bon sentit, és a dir, subversiu, bèstia. I trobo molt bé que ho sigui, però evidentment són aspectes que no estan a l'abast dels nens, no poden entendre'ls del tot. No passa res. Arribaran només a un primer nivell. I, si de cas, més tard ja faran la resta. Es necessita la maduresa d'una doble lectura adulta per poder entendre'ls. Els poden llegir els nens, perquè tothom pot llegir el que vulgui, però no es poden catalogar com a llibres per a infants a partir de sis anys. Això passa perquè no s'han llegit o no s'han criticat bé.

No ens ha de fer por parlar de gèneres. Moltes obres principals són de gènere. 'Don Quijote' és una novel.la de gènere, ni que sigui a partir de la ridiculització de les novel.les de cavalleries. Les 'Cròniques' de Muntaner i les de Desclot són llibres de gènere històric. Per tant, no entenc el menysteniment que té el gènere ni la por dels escriptors a dir que en fem. Si admetéssim de dret que autors de literatura infantil i juvenil som escriptors de gènere, tindríem clar que és a través de revistes i crítics especialitzats que s'han de fer les crítiques, sense esperar gaire de l'altre tipus de mitjans culturals. Això també facilitaria distingir les obres que són específicament infantils o juvenils d'aquelles altres que en realitat són per a adults però que, perquè no arriben al llistó, llavors les adrecen als joves, una cosa que passa sovint. Hauríem d'establir unes regles determinades, com hi ha unes regles per fer ciència-ficció, per exemple. Quan un crític parla d'un llibre de ciència-ficció, primer ha de conèixer la història del gènere, i després el critica com un tipus d'escriptura determinada. De fet, escriure novel.la de gènere exigeix molt més ofici, cal conèixer molt bé tot la sèrie de trucs més o menys fixos que hi ha al darrere de l'estructura que la constitueix com a tal. ¿Per què, per exemple, a Catalunya i a Espanya es fa molt poca literatura de ciència-ficció? Doncs perquè una part molt important del gènere és la ciència, i aquí hi ha molts pocs científics que escriguin literatura. Llavors és quan passa que molts llibres de ciència-ficció, sobretot els infantils, fan riure per inversemblants.

M'agradaria acabar amb una última qüestió que trobo important. I, de fet, aquí és on jo trobo la major dificultat a fer aquest tipus de novel.la. Un crític important va dir que sense sexe, sense poder i sense mort, no hi ha literatura possible. I aquests són temes que en la literatura per a joves són delicats de tractar. Mai no s'hi presenta, per exemple, el sexe en tota la seva cruesa. I, pel que fa a la mort, encara recordo les primeres vegades que a certes editorials se'ls van presentar llibres on hi havia una pesta i morts (era una novel.la històrica): hi va haver molts problemes perquè els editors deien que als nens no se'ls havia de parlar de la mort. Hi va haver una gran lluita i ara se'n parla. Però, en fi, tampoc es presenta mai la mort amb tota la seva cruesa. I passa el mateix amb el tema del poder.

Com en tots, també hi ha algunes regles en aquest gènere de la literatura infantil i juvenil. Per exemple, en la literatura infantil i juvenil no es pot fer demagògia, perquè el públic és massa vulnerable, no té armes per defensar-se. Però, compte, perquè se'n fa moltíssima! Per exemple, quan l'autor no és honest i parla de coses que no coneix, com les drogues. Hi ha mil llibres sobre aquest tema en la literatura infantil i juvenil i és claríssim que l'autor no en sap res més que el que tots podem llegir als diari. Amb aquesta lleugeresa, l'únic que s'aconsegueix és reforçar els clixés del lector jove. I, és clar, quan després llegeixi Fernando Savater o Antonio Escohotado o senti a dir que es demana la legalització terapèutica de la marihuana pels seus beneficis en gent que té càncer, tot això li descol.locarà els esquemes i li farà rebutjar tot el que ha llegit abans pel fet de no ser honest. Les lliçonetes, quan no tenen base, fan més mal que bé. A la literatura juvenil es podem tractar tots els temes, però de manera que tinguin possibilitat d'integrar-se en el creixement i en l'estructura del lector. No es poden presentar d'una manera absolutament cruel i crua, perquè poden tombar el nano, però tampoc embolicat amb falsedats, que encara és pitjor i el tombarà quan topi amb la realitat.

Una altra regla del gènere podríem dir que és formal: la recomanació de la senzillesa, de les tècniques més comprensibles per tal que sigui possible aquella progressió de què parlàvem en l'ofici de lector. Per això gairebé sempre s'utilitza la primera persona narrativa, o la tercera, però molt poques vegades la segona. Per això s'usen tècniques corrents com el flashback, però no altres de més elaborades. Així, aquest fet progressiu, que busca l'aprenentatge de totes aquestes tècniques literàries per part del lector, fan que el llibre destinat al públic juvenil hagi de ser molt més immediat, molt més comunicatiu. Tret que també trobem en els llibres destinats al gran públic adult.

Hi ha més característiques. No cal dir que la literatura infantil és un gènere encara més especialitzat, perquè no només exigeix la gràcia, el tacte i la inspiració d'un escriptor, sinó també tota una altra preparació psicològica i pedagògica. En qualsevol cas, reivindico que tota aquesta literatura sigui considerada un gènere, sense cap tipus de mania, tenint en compte també que de tant en tant hi ha llibres que superen les regles del gènere, que estan molt bé, i en el futur se'n faran moltes lectures. Pensem en com han enaltit el gènere autors com Georges Simenon o P.d.James en el policíac, o Arthur C. Clarke o Frank Herbert en el de ciència-ficció, Robert Graves o Marguerite Yourcenar en la novel.la històrica, Tolkien en la fantasia... o en personatges de llibres per a infants i joves com Pinotxo o Manolito Gafotas, que són més coneguts que els seus autors. Si estan ben escrits, agradaran a tota mena de públic.

Emili Teixidor

Article publicat en el recull de conferències del cicle "La literatura per a joves, de la creació a la comunicació", Fundació Caixa Sabadell, 2002, organitzat per la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.