És força coneguda la frase d'Hergé que deia que ell era Tintín. No fa gaire, a Girona, Jean Pierre Talbot, –l'únic actor que ha interpretat Tintín al cinema– recordava que durant una visita a l'exposició de la Fontana d'Or Hergé li va dir, referint-se a les seves característiques físiques, que ell era Tintín. De fet, podríem dir que tots els lectors i seguidors de Tintín som una mica tintins.

Cal que ens preguntem quins són els elements que fan que ens identifiquem amb el personatge. De fet, gràficament Tintín potser és el personatge menys marcat dels que surten en les seves aventures. No té ni la barba del capità Haddock, ni el masclet del professor Tornassol, ni el mostatxo dels germans Dupont i Dupond. Això ens fa pensar que o bé és massa jove per tenir barba o bé s'afaita molt bé. Tintín viu com un home adult –si més no, viu amb un gos i no amb els pares– i en canvi té l'aparença d'un jovenet, gairebé d'un nen. Crec que aquesta és una de les característiques del personatge amb què més ens podem identificar: el complex de Peter Pan. Molts ens resistim a créixer, o bé volem aparentar que encara som joves. Són els valors del temps en què vivim.

És jove i independent. Això ens allunya o ens distancia del personatge? Els pares actuals hi poden veure un exemple a seguir. Els de quaranta que encara viuen amb els pares deuen veure Tintín com un beneit. El cert és que té molt de respecte per la mare. Ho veiem quan ell i Haddock es troben per primer cop a El cranc de les pinces d'or, on demana al capità que deixi l'alcohol i li recorda com de trista es posaria la seva mare si el veiés borratxo. Haddock, tot un llop de mar, plora, cosa que Tintín no farà mai.

Al principi Tintín viu sol, però des que en l'aventura d'El tresor de Rackham el Roig el capità compra Moulinsart, el castell dels seus avantpassats, gràcies als diners que ha rebut Tornassol del govern pel seu prototip de submarí en miniatura, el castell és la llar de Haddock, Tornassol i Tintín, allò que ara anomenaríem neofamília.

D'altra banda, l'especialista Joan Manuel Soldevilla ens recorda el respecte que Hergé tenia pels lectors d'arreu, ja que tenia molta cura de l'ús de les llengües que feia servir en l'original en francès. Per exemple, tots els rètols en xinès que apareixen a El Lotus Blau signifiquen alguna cosa, i a la portada de Tintín al país de l'or negre els caràcters que hi surten es corresponen amb el títol del llibre. Tot això fa que el lector se senti identificat amb Tintín: «Jo de nen estava convençut que Tintín era català», explica l'autor de l'Univers Hergé i «L'abecedari de Tintín». La capacitat d'Hergé per crear una realitat en la qual tothom se sent a gust fa que un lector català pensi que Tintín és català, un croat, que és croat, i un belga, que és belga. Un cop més, l'aparent indefinició del personatge fa que el lector s'identifiqui amb ell.

Un dels aspectes més atractius del personatge potser és el fet que és periodista i, a més, d'un periodisme mític, d'investigació i de viatge, que pel que sembla no està sotmès a les obligacions del dia a dia, ni al tancament setmanal. Es tracta d'un aventurer. Tintín és un reporter a qui poques vegades veiem fent feina. De fet, normalment el protagonista de la notícia és ell mateix i, a més, en certa manera és un personatge mediàtic. A Tintín al país dels sòviets, marxa a fer un reportatge sobre la Unió Soviètica i a l'estació l'acomiaden una colla de col·legues i, fins i tot, un fotògraf. Quan torna, tota la ciutat de Brussel·les el rep. Així mateix, quan marxa cap al Congo també l'acomiaden altres reporters i és rebut al final com un heroi. Quan arriba a l'hotel el cerca un grup de representants del New York Evening de Nova York, del diari de Lisboa i del Daily Paper de Londres. Tintín els rebutja tot dient que ja ha contractat les exclusives dels seus reportatges a altres diaris. Curiosament mai no el veiem prendre notes, però sí que fa servir una càmera de cinema. Podríem dir que Tintín fa enveja, perquè no sembla que li falti feina ni que sigui un mileurista.

Tintín podria ser també l'enveja dels automobilistes. Mai té problemes per aparcar, perquè no té vehicle propi, excepte el ciclomotor que apareix a Tintín i els pícaros, que sembla que és seu. Tanmateix, tot fa pensar que ha superat totes les proves de conducció de qualsevol tipus de vehicle: al Congo condueix un vell Ford T, el primer vehicle de la història que es va fabricar en sèrie; a L'afer Tornassol pilota un helicòpter, un cotxe descapotable i un tanc; a Tintín a Amèrica, la locomotora d'un tren; i fins i tot en una de les seves aventures forma part de l'equip de comandament d'una nau espacial que viatja a la Lluna. A més, sap muntar a cavall i a camell.

El que més ens apropa a Tintín, però, és que darrere d'una certa fredor (que potser és timidesa) hi ha un defensor dels joves (defensa Zorrino d'uns ganàpies que el molesten) i de la gent gran; un gran amic dels seus amics (viatja al Tibet perquè té la intuïció que el seu amic Xang ha sobreviscut a un accident d'avió); i algú que lluita contra l'esclavitud i contra el racisme (allibera un grup d'esclaus i busca un assentament digne per a un poblat gitano).

Així i tot, molts han titllat de feixistes Tintín i el seu creador.