Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Articles
Els quasi best

Josep Vallverdú

Hem arribat a un punt on resulta arriscat de parlar, des de plataformes d'ingenuïtat, de llibres més venuts, perquè la devoradora estratègia del negoci editorial pot fer creure que gran venda és sinònim de qualitat, d'excel.lència, de nivells altíssims amb què aquell llibre respon a les exigències dels exigents. Un superlatiu i un adjectiu formen en la llengua angloamericana aquest substantiu compost, «best-seller», de tanta fortuna i tan desgastat avui en el seu ús mundial. I qui hagi escrit un best-seller sap com de malament es passa si no arriba —i rares vegades arriba— un segon èxit de vendes comprable al primer.

Un servidor té experiència en un camp similar al dels best-sellers, a escala modesta: em refereixo als volums que formen l'inventari d'uns quants títols que mantenen una quota més que acceptable de públic al cap d'uns anys d'haver aparegut, constants en reedicions, però que no assoliren l'esclat fulgurant d'aquell singular títol que et marca i etiqueta com a autor. Ja sabem que les anècdotes són la salsa de la història. Amb anècdotes em poso a caminar.

Una mare jove, en una sala d'exposicions, se m'atansa duent una nena molt menuda a la mà, i sense preàmbuls, m'assenyala amb el dit estirat i informa a la petita: «Mira, veus? Aquest senyor és el pare del Rovelló». Ja ho tenim, una vegada més. És afalagador? A mitges: aquella nena no llegia i vull sospitar que li llegien el llibre, ni li resumien: devia haver vist la versió televisiva. El Rovelló de la versió televisiva no és exactament el Rovelló literari: el productor i amic D'Ocon quedà fascinat de petit llegint el llibre i es proposà, quan fos gran i acomplís la seva vocació de fer sèries animades, de portar a la cinta el seu Rovelló. Que no era el seu per oposició al meu, ans un Rovelló específic de pantalla, i ben fet que feia.

La versió en pantalla dels episodis sobre el personatge del cadell arribà a tenir tanta popularitat que els dibuixants i els guionistes es posaren a allargar la sèrie en dues ocasions més, i el personatge s'escampà per algunes televisions estrangeres. L'èxit del personatge ja l'havia endevinat la fina percepció de Joan Triadú el 1969, en el pròleg a la primera edició.

Però al rebost de tot escriptor de llibres juvenils queden altres títols, sovint molts: d'aquests, alguns han aconseguit només una discreta difusió, i han passat per les llibreries, escoles i ulls dels joves lectors sense cap lluentor. Les reedicions els han estat desconegudes o tot just han gaudit d'alguna modesta reimpressió.

Uns quants títols, però, estan força en actiu, es reediten, constitueixen aquell fons editorial que fa sentir confiat l'editor, el llibreter i l'autor; indubtablement no coneixen la regularitat i constància amb què el títol insígnia d'aquell autor senyoreja el mercat, però deixen constància que arriben al públic, que són coneguts i passen de boca a orella. És fàcil de deduir que són aquests llibres, precisament, els qui mantenen el gruix de la literatura juvenil dins d'una determinada cultura. Qualsevol persona en contacte amb la producció en català en recordarà exemples, si més no dels més constants i coneguts escriptors i escriptores. Àdhuc en el cas de creadors excepcionalment prolìfics, el costum continuat dels seus volums se circumscriu bàsicament a aquella mitja dotzena o menys d'obres d'aquest tirat: excel.lents productes, no pas best-sellers, però quasi. I, en confiança —i d'això n'he parlat amb crítics especialitzats i companys grafòmans del gremi—, en el fonssón aquests productes de la nostra capacitat de creació el que ens confirmen que no hem errat el camí.

Una consideració més: les nostres novetats en literatura infantil i juvenil reben, com tot en el món modern, l'empenta de la publicitat, però dins l'àmbit geogràfic dels nostres productes aquest altaveu mediàtic és ben modest. Només un reduït nombre de cases editores amplifiquen l'anunci de les novetats fora del catàleg o el butlletí, vull dir com són d'escasses les que es paguen espais a la televisió. I ben migrada és la quantitat de centímetres quadrats que els anuncis de novetats entre els nostres llibres ocupen en els diaris, més assequibles en termes econòmics que no a la pantalla. No és possible aquí pensar en l'apiconadora eficàcia dels llançaments anglosaxons, que mobilitzen milions de dòlars per col.locar un llibre i crear aquella expectativa prèvia a l'aparició, particularment dels casos rars, com és el de Harry Potter.

Entre altres motius, com apunta Antoni Arca en un seu estudi recent, perquè nosaltres, a les velles cultures europees, pensem en temes de llibreria, i distribuir per a llibreries és cosa de quantitats modestes i de fatigosa lentitud. Del quart volum de la sèrie Potter es van distribuir en el cap de setmana d'aparició deu milions d'exemplars als EUA. No pas plantejant-ho primordialment en termes de llibreries: les llibreries també en disposaven, però les llarguíssimes cues, el furor adquisitiu, es produïen als grans magatzems, supermercats, hipers, etc. El concepte de venda està molt lligat al de publicitat i, sobretot, al de motivació del consumidor. S'ha parlat ja de la «cultura del best-seller».

La motivació, en aquests desorbitats casos, és molt i molt induïda pel llançament. Ara: aquí m'he passat anys demanant tímidament a les meves editorials que fessin més publicitat oberta dels títols juvenils, sense resultat. No estan disposades a invertir en llançaments, possiblement per desconfiança en els resultats: al cap i a la fi són els editors els qui s'hi juguen el moscatell, i tindran els seus respectables motius per fer la tímida publicitat que fins avui campa pels butlletins i alguna revista. Tota la meva simpatia, però que vagin adonant-se d'alguns grans grups editorials que comencen a invertir de debò en el tractament dels seus llibres com a productes que s'han de vendre activament.

Les obres que més m'estimo d'entre les meves són les «quasi best-sellers». Si en tingués una vintena, em consideraria, tot i el modest abast del nostre mercat, ben sortós. No en tinc tantes, confesso que potser mitja dotzena. Però mitja dotzena de meves, mitja més de cadascun dels altres distingits i per a mi valuosos companys, fan un gruix de relació entre fidels lectors i esforçats autors que donen fe que no tot són grans títols ni tot restes de prestatge.

Article publicat a la revista Escola Catalana, núm 429, abril 2006, pàg. 13-14.