Com sempre, els governants signants del conveni amb Yahoo (Generalitat de Catalunya, Govern Balear, Govern d'Andorra) se'n vanten convençuts que han fet el conveni del conte de la lletera. "És que en català hi ha 750.000 pàgines web!" --diuen. I tenen raó. L'únic petit detall és que no han fet res per promocionar tanta vitalitat privada de desenes de milers de pioners d'internet que no s'han plantejat cap dubte a l'hora d'entrar a la xarxa en català.
Per això, deixant per a l'oblit de la història (¿on és l'exconseller de Presidència Joaquim Triadú?) el negoci del "Roberto de les cabres" amb el regal per quitança del portal Olé! al seu creador i la revolarització posterior amb la revenda milionària que en va fer l'home a Telefònica, els mateixos polítics, entelats per la passió de la "feina de govern" que els reservi un lloc per a la posteritat no s'aturen a pensar en un parell o tres de detalls:
1) ¿Qui assegura que Yahoo.com --davant la crisi evident que pateix la xarxa-- aguantarà tota la vida i no trontollarà com fan alguns col.legues seus, temps ha, considerats potentíssims?
2) ¿Quina garantia ofereix el portal ibèric que en espanyol no ha estat capaç de generar un buscador de mínima qualitat?
3) ¿Ara és l'hora catalans de pagar a Mister Marshall, ni que sigui sota el signe de la "globalització" i la "normalització" quan els nòrdics de Google, per citar el buscador més popular actualment, et troben qualsevol cuc de xarxa de les 750.000 pàgines web catalanes en mil.lèsimes de segon i no en demanen compensacions a ningú?
I 4) ¿No ens quedarem amb un pam de nas i amb un cartell a la pantalla un dia o altre que digui simplement en buscar www.encatalà.yahoo.com: "Yahoohahaha.com?"
Això sí, els dos empleats de manteniment del nou buscador hauran tingut temps d'escrire-ho amb la hac aspirada. Com mana l'Institut.
L'Ateneu Barcelonès, diuen els seus principis fundacionals, és una entitat cultural declarada d'utilitat pública que té com a objecte social "la propagació dels coneixements artístics, literaris i científics i el foment i desenvolupament moral i dels interessos materials del país". Ja està tot dit. Déu nos en guard quin paper si un dia els escriptors acollits a la cinquena planta del Palau Sabassona canviessin de pensament, esdevinguessin de debò creatius i impulsors de futur, i s'adonessin que els seus interessos com a professionals de les lletres no lliguen --no se sap mai--, amb "el desenvolupament moral i els interessos materials del país". De moment, ¿com tenim el bust de cal guixaire per immortalitzar el que ha fomentat el conveni a costa de tapar la boca i frenar la iniciativa pròpia els escriptors durant vint anys més?
L'invent del segle, del segle XXI s'entén, serà: una pàgina web de l'autor que dóna nom al projecte (Ramon Llull) i un curs de català en línia. Lectorats universitaris catalans, casals catalans, Copec i altres maquinàries per l'estil seran els objectius i les eines de l'Institut Ramon Llull que, perquè tots hi puguin sucar la seva part de pa, distribuirà la seu administrativa entre Palma i Barcelona, a l'espera que altres governs dels països catalans madurin i entrin a la roda. La llei de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, en el seu article sisè, ja estableix que ha de fomentar la projecció exterior del català. I això ho ha fet com a pogut fins ara en quatre eixos: lectorats de català a les universitats estrangeres, ensenyament de català als casals catalans, expedició de certificats de català internacionals, i les actuacions del Consorci de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (COPEC) que s'ha de preocupar per les arts plàstiques, el llibre, el folklore, el cine... A tot això encara cal afegir-hi el transatlàntic botat fa poc pel Parlament de Catalunya i batejat amb el nom d'Institut d'Indústries Culturals i el petit i inofensiu iot de la Institució de les Lletres Catalanes. Per damunt de tots, doncs, la nova tropa de polítics culturals --la llista és llarga, estalviem-nos els noms-- capitanejats pel conseller Jordi Vilajoana --un dels candidats permanents a ser remodelat pel president Pujol quan toquen a canvi de govern--, s'han inventat l'Institut Ramon Llull que, com l'Institut d'Indústries Culturals sumarà i acumularà pressupostos fins al punt que no se sabrà d'on surten els recursos i qui en deixa de rebre perquè ha estat traspassat.
Algunes dades per anar fent boca: hi ha unes 140 universitats estrangeres que toquen el català de prop o de lluny. D'aquestes, unes 75 tenen lectorats que, un moment o altre, han rebut el suport de la Generalitat de Catalunya. La distribució geogràfica és dispersa i, majoritàriament, situada a Europa: 33 a Alemanya, 20 a Anglaterra, 13 a França, 13 a Itàlia, 13 als EUA... L'any 2000, el COPEC, que condueix com a patró de vaixell Oriol Pi de Cabanyes --exmolts càrrecs del Departament--, va tenir intervencions per uns 360 milions de pessetes, un pressupost que incloïa el de la promotora audiovisual Catalan Films. L'any 2000 també, a Barcelona, es va fer la II Trobada de Casals Catalans de tot el món a la qual van assistir 86 centres i l'encontre va costar, només, 80 milions de pessetes.
L'Institut Ramon Llull té tota la pinta de ser un aglutinador de tot allò que ja existia, endormiscat per la ineficaç gestió dels funcionaris que s'arrosseguen per la Casa de Tots des de fa vint anys i que amb prou feines han tingut l'oportunitat de fer un curset de vint hores per aprendre què vol dir una gestió activa, rendible i eficaç. Ara, uns s'entretindran fent la pàgina web de Ramon Llull --ja poden començar perquè aquest home té quilos de lletra menuda--, amb el suport del 1003 de Telefònica, ep!, i potser fins i tot dels experts de la Universitat Oberta de Catalunya, i uns altres començaran a desempolsar el 'Digui, digui' fins ara en suport paper i audiovisual --ideal per a estrangers de pas, senyores de la neteja que busquen feina en cases bones i aspirants a dependentes del Corte Inglés-- per passar-lo, retocat i revisat, a la xarxa.
Quan tot estigui llest, els de Don Miguel de Cervantes i Saavedra potser s'empiparan i els deixaran més sols que la una. No hi haurà ni un duro, una altra vegada. I el prolífic Ramon Llull no podrà fer res més sinó beneir els funcionaris que li portaran ciris a la capella cultural com qui busca nuvi o núvia i compromet Sant Antoni. "Diguin, diguin...", potser els dirà el sant baró, fent-los un ullet de complicitat. ¿Quants seran els que gosaran respondre-li: "Digui, digui, vostè, senyor Llull..."?
La pregunta parlamentària ha posat el dit a la nafra. Una mica més o menys de glamour, davant d'això, no té importància. El que sí que en té és que una "boutade" dita a temps és com una cortina de fum per despistar el personal. Les dades tenen cua. Mirem-ho. Berlín va arrossegar 8 alts càrrecs (el conseller, la seva cap de gabinet, el director general de Promoció Cultural, el director de l'Institut Català d'Indústries Culturals, el delegat de l'àrea de Cinema i tres tècnics de la filial Catalan Films). Tots plegats van gastar 2'591 milions de pessetes.
Continuem. Cannes va concregar 6 alts càrrecs i van gastar 1'747 milions de pessetes. Venècia i Moscou, si fa no fa, i s'hi van gastar 1'143 milions i 1'037 milions, respectivament. Aquest any pel.lícules com 'Anita no perd el tren', de Ventura Pons, va rebre del mateix Departament només 1 milió de pessetes; 'Pau i el seu germà', de Marc Recha, en va rebre 2'7 milions; 'Faust 5.0' va rebre 1'5 milions de pessetes. La resta de subvencions, petites, són per a curtmetratges dels quals gairebé no se n'ha sentit parlar.
En tots els casos, el conseller ha admès en el seu informe de resposta parlamentària, que l'objectiu de tots els alts càrrecs era el d'assistir bàsicament a la projecció de les pel.lícules catalanes. I aquesta és només una resposta a les moltes preguntes que es podrien fer: ¿Quina proporció hi ha entre els ajuts a la difusió literària i les despeses dels alts càrrecs en promoció de la literatura? ¿Quina proporció hi ha entre el pressupost de les sales d'art públiques i el cost de qui les gestiona? ¿Quina proporció hi ha entre els ajuts al teatre públic i els seus gestors i el de les molt honorables companyies privades i sales alternatives? ¿Quina proporció hi ha entre...? ¿Serien, aquestes, preguntes amb glamour?
¿Corren anònims de putxinel.li?
Alguns membres vinculats al Fòrum «Els Quatre Gats», escriptors i escriptores en aquest cas, han rebut en els últims dies uns anònims amb una fotocòpia de l'article del Setmanari El Triangle --lincat en aquest fòrum, d'altra banda-- que desvelava alguns aspectes, inèdits per a molts, de l'última crisi de la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'anònim(a) o els/les anònim(e)s remitents, però, no es limiten a infringir el dret de reprografia sinó que, sempre segons els receptors, ha/han afegit a la fotocòpia d'El Triangle sobre l'AELC un escrit --a màquina, per a més detalls-- amb aquesta inscripció: «Història d'un titella valencià a les mans d'una moreneta fatxa». La relació que s'estableix entre aquesta nota críptica i l'article periodístic, que sembla el més buscat d'aquesta temporada, és evident: l'article implica directament en la crisi de l'AELC la seva coordinadora, la traductora i agent literària Montserrat Bayà, i fa una velada referència a la influència que l'esmentada autora hauria tingut amb l'actual president de l'AELC, el valencià Jaume Pérez Montaner, fins a desembocar en la crisi que va acabar provocant el cessament del secretari de la Junta, l'escriptor i crític Andreu Sotorra. El dubte és si la nota anònima diu el que diu potser per culpa d'un follet de màquina d'escriure perquè només cal remarcar la subtil semblança entre «moreneta» i «marioneta», cosa que lligat amb el «titella» inicial donaria la clau d'un joc de putxinel.lis perfecte, amb garrot inclòs del Tòfol de torn.
