«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 10 - Agost 2002

Marines i boscatges a Prada
Fa la impressió que els polítics que en aquesta edició han passat per la Universitat Catalana d'Estiu a Prada ho hagin fet de puntetes i sota l'obligació de prometre'n alguna. Prada, per ara, no és el que era. O, millor dit, potser és més que mai el que era. I per això en l'assemblea general oberta a tothom, les crítiques dels alumnes, per cert en una edició alarmant a la baixa, s'han centrat en aspectes tan importants com la falta d'organització, la falta de difusió a través de les institucions universitàries --a causa de la retirada del suport que les divuit universitats catalanes han retirat al Patronat de la UCE--, l'escassedat de ponents internacionals i de noms de prestigi i, atenció que som al segle de les telecomunicacions!, a la inexistència de línies d'internet. Si a tot això sumem la retirada, també de puntetes, que va fer el conseller en cap Artur Mas, anunciat en el programa per a la inauguració, sense enviar-hi cap delegat del govern català, tot i que aquest subvenciona majoritàriament la UCE, la cosa pinta d'una grisor extrema. Però sempre hi ha qui hi va amb la lliçó apresa i anuncia la "parideta de l'estiu". D'una banda, sapigueu germans, sapiguem tots, que l'Institut Ramon Llull obrirà seu a Mallorca (mal aniria!), que deixa les discussions amb el govern valencià per si en vol formar part per a després de les eleccions [Vilajoana, sic], que la primera seu que posarà en marxa a l'estranger (un dels objectius de l'Institut Ramon Llull), serà a Madrid, aprofitant l'existència de la Llibreria Blanquerna (els ha sortit el sol perquè fins ara els tenien ofegats amb un minicicle de conferències a l'any organitzat per un parell o tres d'ensusiastes catalanòfils residents a Madrid), i que el següent objectiu és Berlín, per atacar ràpidament París i Londres (sense passar per Reus, ni que el director del Ramon Llull, l'exconseller Joan Maria Pujals, en sigui fill, almenys sobre els papers --¿Hospital de Sant Joan, Maternitat o clínica privada?-- perquè moralment és de Vila-seca (ara "de Solcina" i, a la seva època, "i Salou"). Però el dit a la nafra de les exclusives noticiables l'ha propiciada el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, que després de tornar de fer ràfting al Pallars i de veure com s'ensinistren gossos d'atura a Llavorsí (per si de cas), ha anunciat que el 2003, després de la ressaca de l'Any Verdaguer, serà declarat oficialment Any Joaquim Ruyra. De seguida, els equips de documentació s'han posat a la feina: ¿Centenari del naixement? No. ¿Centenari de la mort? Tampoc. ¿Aleshores què? O més ben preguntat: ¿Per què? Doncs, perquè a Blanes, on per cert, dins els Recull, donen un premi amb el nom de l'autor d''El rem de trenta-quatre' --alerta al detall: 34, com l'any de l'edició de Prada!--, han descobert que el 1903, fa cent anys!, Joaquim Ruyra va publicar 'Marines i boscatges', que més tard, el 1920, es va reeditar amb el títol 'Pinya de rosa'. I ja la tenim muntada! El conseller de Cultura ha confessat que Joaquim Ruyra és un autor "poc conegut". I en això no s'ha equivocat gens: com la gran majoria dels autors en llengua catalana. Malgrat la Institució de les Lletres Catalanes, malgrat l'Institut Ramon Llull, malgrat l'Institut d'Indústries Culturals, malgrat les fires i firetes del Llibre i malgrat els ajuts, premis, guardons i xerinoles al voltant del llibre i els seus protagonistes. Ah!, per fer-ho més gris, la Universitat Catalana d'Estiu, l'any 2003, farà barrila amb 'Pinya de rosa' i Joaquim Ruyra.

Zoofília agrícola
L'exconseller i exregidor de CiU, Josep Miró Ardèvol, capitost del col.lectiu «E-cristians», associació de tendència radical, polèmicament subvencionada pel departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, continua la seva croada de neteja en una mena de «BCN Neta» o, anant més lluny, «Catalunya Neta»... Neta d'immigrants, d'avortistes, de defensors del porno i de grups de cultura dictatorial. I fins i tot fa una crida a la mobilització social per acabar amb aquest clima que considera «irrespirable».
Ho diu, sense enrojolar-se, en un article al diari Avui (23.VIII.2002) que signa com a enginyer agrícola, contràriament a com havia signat articles similars anteriors on s'identificava com a dirigent del col.lectiu «E-cristians». I és que també cal aplicar els estudis, que per això s'ha fet carrera. Com a enginyer agrícola, doncs, Miró i Ardèvol hauria de saber que per molts herbicides que les indústries químiques (aquestes sí que empastifen de debò el territori!), ni que siguin ecològics, hi ha aquella dita tan sàvia que sentencia: «La mala herba no mor mai» o, en una altra versió: «La mala herba sempre creix».
L'article de Miró i Ardèvol tracta de "comissaris polítics" alguns elements dels mitjans de comunicació (i no va tan errat), aquells que "confonen la informació periodística amb la fabricació de proves falses"; i també "els marcs de referència intel.lectuals de la laïcitat", els quals, per ell, integren tots plegats "un magma viscós què només admet un tipus de pensament".
Entre les dèries de Miró i Ardèvol hi ha les sales de porno dur i aprofita per acusar l'alcalde de BCN, Joan Clos, de promoure segons quins "vicis", en referència a les paraules de l'alcalde, en el catàleg de l'exposició feta el 1999 (fa tres anys!) per l'Ajuntament de Barcelona, sota el títol 'El jardí d'Eros'. Per Miró i Ardèvol, aquell catàleg d'una mostra artística que va rebre elogis de la crítica i del públic és "un cant a la zoofília, el fetitxisme i la degradació pel sadisme de la condició femenina".
L'enginyer agrícola i expolític actiu lamenta, a més, que el porno dur i les pel.lícules X (a saber si parla per experiència) "no acaben d'estar ben vistes". I aleshores se les heu amb La Fura dels Baus amb aquesta atzagaiada: "Però, si el porno dur, sense cap mena de subterfugi, el fa una companyia teatral acreditada per la postmodernitat, com la Fura dels Baus amb l'obra 'XXX', una adaptació libèrrima i d'ínfima qualitat --la principal aportació és la dimensió de les pròtesis sexuals-- de la 'Filosofia al tocador' del Marquès de Sade, la qüestió canvia". Miró i Ardèvol constata que aquesta obra està pagada amb diners públics, dins el Festival Grec (no deu saber que tornarà al Teatre Fabià Puigserver uns dies aquesta tardor) i diu que ningú, "ni l'Ajuntament, ni feministes, ni defensors dels drets humans (!), ni partits de l'oposició", hagi dit res.
Sembla que Miró i Ardèvol voldria aplicar la censura a les arts, manera directa d'aconseguir la neteja ciutadana, cosa no gens estranya en els feus convergents. Només cal recordar una de les crisis teatrals de la dècada dels vuitanta, quan el desaparegut Xavier Fàbregas, aleshores director del també desaparegut Centre d'Art Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb seu al Teatre Romea, va autoritzar el text d'una obra "inofensiva i innocent" en què el director Mesalles oposava els Beatles contra els Rolling Stones. El departament de Cultura de l'època, amb el periodista i biògraf Agustí Pons en un dels seus despatxos executius, va actuar en conseqüència amb una "censura dràstica" a cop de retolador (n'hi ha documents gràfics) que va acabar sent el detonant de la dimissió del mateix Fàbregues al capdavant del Romea. Uns anys després, en el desè aniversari de la mort de Xavier Fàbregues, el mateix periodista Agustí Pons, aleshores redactor en cap del diari Avui, va repetir la seva acció retoladora afegint, sense consultar-ho a l'autor, l'adjectiu "presumpta" davant de la qualificació de censura, en la referència que es feia d'aquell episodi en un article que repassava la trajectòria del crític teatral mort sobtadament en un viatge d'estiu a Itàlia.
Miró i Ardèvol, doncs, en la millor línia dels comissaris polítics convergents escampats des de la Seca a la Meca, malda una vegada més contra allò que, segons ell, atempta la moral, com el dret a l'avortament: "Es proclama l'avortament com un dret inexistent, i es reclama més llibertat per executar-lo, malgrat que a Espanya l'aplicació de la llei sigui paper mullat, i aquí amb la col.laboració de la clínica privada de torn es fa el que es vol amb independència de les restriccions legals [...]. No hi ha registres, ni seguiment en una pràctica què està als antípodes del que ha de ser una sanitat pública. Ni una paraula tampoc sobre les subvencions per via indirecta que reben les clíniques privades per l'intermediari de fundacions que només tenen aquest fi."
Queda, doncs, clar: els orígens universitaris agrícoles de Miró i Ardèvol (el bosc) no li deixen veure la realitat (els arbres). Ell, però, com si conduís una d'aquestes avionetes fumigadores que netegen una pineda de processionària o un conreu de plagues malignes, utilitza la pantalla pública dels mitjans de comunicació (la mateixa que acusa de sectària i pensament únic) per difondre l'eficàcia del seu herbicida social.
¿Què ha fet CiU amb aquest home? ¿El partit no té una granja rehabilitadora per a casos com el seu? I, per cert: ¿cobra per escriure el que escriu i a més publicar-ho en un diari com l'Avui que ja té prou dificultats econòmiques per sobreviure amb informacions honestes?


A Columbia no li cauen els anells... del senyor
La pel.lícula 'El senyor dels anells' ja ha arribat als establiments de vídeo i DVD. Però vet aquí que el mèrit polític del govern català d'haver subvencionat el doblatge de la pel.lícula per projectar-la en unes quantes sales del país i quedar bé amb l'eterna normalització no va preveure, pel que sembla, el compromís d'aprofitar la versió catalana de la pel.lícula basada en l'obra de Tolkien per comercialitzar-la també en vídeo i DVD. I és que avui en dia quan es parla de cinema, cal no perdre de vista que la pantalla gran és una excusa per posar en òrbita pel.lícules que on realment es faran les barbes d'or és sis, vuit o dotze mesos després, en suport vídeo i, un temps després, en projeccions televisives. Amb aquesta notícia, la foto de la gala d'estrena amb la primera plana de l'oficialitat cultural, traductor inclòs de Tolkien i càrrec institucional per més inri, trepitjant la passarel.la vermella il.luminada pels focus, és simplement una foto digna de l'antologia de l'àlbum que algun historiador podrà fer algun dia: l'àlbum de l'oncle Sam en terres catalanes. I és que de senyor amb anells d'or... com passa amb els porcs, se n'ha de venir de mena.

Els clips més ben pagats de la història
Televisió de Catalunya va inventar fa uns mesos el canal K3, una mena de Canal 33, amb un 3 menys i una K okupa, com prou es veu, però encara més infantil que son pare. Ho és tan, d'infantil, que ara l'espai de cinc minuts diaris WebClip del K3, que s'emet als migdies i als vespres, rebrà una bona bossa, de les que sonen, del Departament d'Ensenyament, dotada amb 470.000 euros (que són uns 78 milions d'antigues pessetes) per fer durant dues temporades uns 700 miniespais del WebClip dedicats a fomentar l'ús d'Internet entre els infants i joves teleaddictes. Tant el director de TV3, Joan Oliver, com la consellera d'Ensenyament, Carme Laura Gil, s'han posat d'acord per dir que la televisió és una eina educativa. Oh, i tant que sí! I els anys que fa! Amb 'Plats bruts', per exemple, o amb 'A Pèl Tour', o amb la telenovel.la de torn, programes que, segons les estadístiques mai no fetes públiques, són els més vistos pels infants i joves. Aquest conveni euromilionari per fomentar Internet a través de la televisió (de pantalla a pantalla i faig tres en ratlla!) arriba just uns mesos després que la política de lectures obligatòries creés un rebombori entre autors, ensenyants i institucions implicades en el foment de la lectura. Mentre la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), llufada per la normativa de les lectures obligatòries, va mutilar la campanya Itineraris de Lectura durant el curs 2001-2002, no va saber compensar aquest doble tret signant un conveni amb Ensenyament que assumís una part o el doble del raquític pressupost que la ILC destina a la promoció dels autors (d'uns quants autors inclosos en una sempre polèmica i mal vista llista) i que no sobrepassa en cap moment, des de fa uns anys, els 50.000 euros (uns 8 milions de pessetetes). ¿I per què, si els nois i noies (com diuen a Cavall Fort) ja llegeixen Harry Potter pel seu compte?

El cosmos és ple de polis... ¿cubans?
Resulta que per al desembre es prepara el que se'n diu una Festa Grossa de la literatura. En diuen Kosmòpolis (amb accent o sense, amb c o amb k, no ho tenim clar). El que sí que ja és té clar és que les dates lliguen amb una altra moguda llibresca, la nova Fira del Llibre a Montjuïc, un cop feta la ratlla i creu al Passeig de Gràcia. I encara amb una altra activitat literària, unes jornades dedicades a Cuba, que tindran lloc uns deu dies abans de Kosmòpolis. Mentre la Fira de Montjuïc i el Kosmòpolis s'han intentat coordinar, el que no s'ha coordinat és l'organització de les Jornades anomenades "Paraula amiga", que porten a terme els escriptors catalans, amb el suport de Cedro, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Ajuntament de Barcelona. I encara és més sorprenent aquesta falta de coordinació si tenim en compte que el coordinador de les jornades cubanes a Catalunya, l'escriptor refugiat a BCN, Rolando Sánchez-Mejía, és un dels participants en l'encontre Kosmòpolis. Una de dues: o algú li va dir al coordinador Rolando que no lligués per a res Paraula Amiga amb Kosmòpolis, o el coordinador Rolando farà venir uns quants cubans a BCN pagant els escriptors catalans perquè, de passada, participin a Kosmòpolis. La sospita tot just acaba de despuntar en el si d'aquest fòrum. Com en molts altres casos, el més segur és que hi posem el dit i que toquem la nafra.

Sota les palmeres del Palau Sabassona
No fa gaires anys, a la Rambla de BCN, tocant a la Plaça de Catalunya, hi havia les cadires de pagament que vetllaven dia i nit uns guardians sense compassió. Jubilats, ciutadans, joves i sobretot turistes ingenus feien cara d'astorats quan, pensant-se que utilitzaven un servei públic, s'hi asseien i els venia de seguida el cobrador del tiquet. Afortunadament, una de les últimes imatges de la postguerra es va esborrar del mapa a finals de la dècada dels 90 i les cadires es van substituir per les estàndard d'ús públic, com en qualsevol altra plaça de la ciutat. L'anècdota ve a tomb si un llegeix les enèsimes declaracions que l'etern president de l'Ateneu Barcelonès, Jordi Sarsanedas, fa al diari Avui (7.08.02) quan diu: "És important que la gent s'hi trobi bé, a l'Ateneu, i a tothom li agrada disposar d'unes palmeres que li facin ombra al bell centre de la ciutat". I ve a tomb perquè l'Ateneu Barcelonès, antic Palau Sabassona, al carrer de la Canuda, al costat de les obres de remodelatge de la plaça Villa de Madrid, viu també el remodelatge intern de l'edifici que els més optimistes diuen que estaran llestes entre les eleccions municipals i les de la Generalitat de Catalunya (maig 2003). Gairebé una obra de govern! No hem d'oblidar que és el govern català qui hi esquitxa més diners, fruit d'un conveni especial que té com a coartada les associacions d'escriptors [
vegeu el comentari 'Sabassona m'esborrona!'], i que, gràcies al qual, 100 milions de pessetes extres fan que la cinquena planta, ocupada per les oficines d'aquestes associacions, entri també en el pla de remodelatge que abans no es preveia. Doncs bé, les paraules de Sarsanedes recorden les cadires de pagament de la Rambla. Els qui realment vulguin "disposar d'unes palmeres que li facin ombra al centre de la ciutat" hauran de continuar fent-se socis de l'Ateneu Barcelonès, si no en són, amb una quota d'entrada força elevada, més pròpia de "cercle de senyors", vinguts a menys, això sí, que de gent de la cultura, i amb una quota trimestral més pròpia de "col.legi oficial amb tots els serveis moderns" que d'un ateneu amb molts taulers d'escacs. El canvi de l'Ateneu Barcelonès pretén buscar espònsors i patrocinadors (ara que no se'n troben ni per al 2004!), pretén llogar els nous equipaments a entitats i organitzacions privades (ara que els auditoris a BCN han crescut a pleret!), pretén fer més socis per aturar la baixa permanent (avui té 2.700 socis, la meitat que fa vint anys!) i pretén retornar a l'Ateneu el paper intel.lectual que tenia a l'època de les tertúlies (ara que ja no queden intel.lectuals!). Els dirigents de l'Ateneu Barcelonès no s'adonen que les coses, des d'aleshores ençà, han canviat molt. I si se n'adonen, ho dissimulem prou bé. L'Ateneu Barcelonès disposa d'un fons de biblioteca que de tan gran (segons el mateix Sarsanedas), uns 300.000 volums, no s'ha pogut inventariar mai del tot. Aquí sí que hi ha una negligència que afecta els successius directius de l'Ateneu, però també els de les institucions que continuen ensabonant el Palau Sabassona sense cap exigència a canvi. L'Ateneu Barcelonès rep, entre altres ajuts, de la Institució de les Lletres Catalanes, prop d'un milió i mig de pessetes a l'any per "a la difusió de la literatura catalana", gairebé el mateix import que rep, per exemple, el col.lectiu de l'Aula de Poesia, que fa lectures poètiques. Les obres de reforma de l'Ateneu Barcelonès, malauradament, no revifaran una entitat que no té cap intenció de revifar-se per dins, per l'ànima. L'Ateneu és un club d'amics (i d'enemics que si poguessin es clavarien ganivets també), alguns dels quals lamenten que per la casa circuli a vegades massa gent que no n'és sòcia. És, doncs, un dels últims rastres d'entitat sense ànim de lucre amb vocació privada tot i les seves finalitats culturals. La seva història, el paper que hi juga la Generalitat amb el finançament de les obres, el seu patrimoni i la justícia a tornar al poble allò que per raó del temps és del poble, són motius suficients perquè els que ho han de fer es plantegessin una "expropiació cultural" del Palau Sabassona. I sobretot que l'obrissin a tothom. Una imatge que podrien enregistrar els de la televisió és que, els jardins de l'Ateneu, que figuren en una guia, no poden ser visitats pels turistes més sensibilitzats que s'hi arriben, i són aturats a la porta amb la indicació que l'espai és "privat". L'Ateneu, com les cadires antigues de la Rambla, és un espai públic encara de pagament. ¿Els estranya, als seus dirigents, la davallada de socis que té? Vet aquí que la societat actual no vol viure del passat i de les glòries que omplen la boca només d'uns quants. I perquè, ni que els dirigents de l'Ateneu Barcelonès no ho sàpiguen, la ciutat de BCN ha obert en els últims deu anys espais d'abast públic com el complex de la plaça dels Àngels, amb el CCCB, el Macba i el FAD, a més de les biblioteques de barri i de districte, amb equipaments moderns, que s'estan construint i que es construiran en un termini de sis o set anys més si es compleix el Pla de Biblioteques. Diuen que, a l'antigor, als bassiols del jardí de l'Ateneu, unes granotes que raucaven amoïnaven un soci que no podia llegir tranquil.lament el diari. La cosa es va acabar perquè el soci mateix va enverinar els amfibis sense pietat. Compte, doncs, amb els que amoïnin els que, amb dret feudal, es pensen que l'ombra de les palmeres del Palau Sabassona és d'exclusiva pertinença. Sempre hi ha algú que porta un pols de verí a la butxaca per eliminar l'intrús que li pertorbi la seva posició.

¿¡Qui s'han cregut que som nosaltres!? A nosaltres no ens ve d'un euro!
Hi ha frases que passen a la història i creen l'imaginari col.lectiu de l'era moderna: "Ja sóc aquí!", per exemple, fa un quart de segle, pronunciada per Josep Tarradellas. O ara: "¿Qui s'han cregut que som nosaltres?", pronunciada per Jordi Pujol. Són expressions "coixí" que serveixen per a tot. Quan un arriba a casa i diu "ja sóc aquí", es manté fidel a la història d'un poble, que diria aquell. Quan algú s'enfurisma i aixeca la veu: "¿Qui s'han cregut que som nosaltres?", contribueix a fer arxiu oral de la memòria més recent. És cert que n'hi ha d'aplicades a entrenadors de futbol, presentadors de televisió o humoristes... però mentre aquestes tenen data de caducitat, les altres perduren i germinen. Sense anar més lluny, aquest butlletí d'agost s'obre amb la memòria del "¿Qui s'han cregut que som nosaltres?" per parlar de les pèrdues d'explotació que durant el 2001 va tenir la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). En conjunt, són 27'6 milions d'euros (uns 4.600 milions de pessetes). ¿Noméeees? Vet aquí que Televisió de Catalunya va perdre 22'9 milions d'euros i les emissores de ràdio de la corporació, 4'7 milions d'euros. Són dades facilitades per la mateixa CCRTV que s'apressa a dir que la culpa de les pèrdues la té l'efecte de l'atemptat de l'11 de Setembre pel que fa al retrocés publicitari. De fet, aquest retrocés només altera l'últim trimestre del 2001. Per tant el gruix de pèrdues ve de la resta de l'any, quan Manhattan encara tenia la fisonomia de sempre. Sort que, per ara i tant, la "jihad" no s'ha fixat en el pebeter tan criticat del Fossar de les Moreres de la Ribera de BCN. No fos cas que se'ls acudís atemptar-hi... Aleshores les pèrdues per publicitat de la CCRTV podrien ser definitivament catastròfiques. Però, davant dels 4.600 milions de pessetones perdudes en un any, que cal afegir als 125.000 milions també de pessetes acumulats com a dèficit (qualsevol empresa privada ja hauria destituït els seus dirigents davant d'uns resultats com aquests) sempre queda la frase històrica que ho esborra tot: "¿¡Qui s'han cregut que som nosaltres!?" Senzillament, des que hem entrat a l'Europa moderna, a "nosaltres, naltrus, nosatrus" no ens ve d'un euro.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |