«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 11 - Setembre 2002

La polèmica del misto (altrament dit llumí): D'Opening a la Fundació del Cisco passant per l'Olé
D'aquí a uns quants dies ningú ja no se'n recordarà del cas Opening. Entremig s'hauran quedat amb un crèdit a cada anca els alumnes que van signar els papers de matrícula que algun organisme públic hauria de declarar d'estafa velada i els professors dels centres afectats. ¿I què?, que diria aquell. Enmig de la polèmica, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va sortir al pas de les acusacions d'haver subvencionant Opening amb quantitats més que sucoses durant deu anys: "El govern de la Generalitat no ha donat ni un duro de subvencions a la cadena de centres d'anglès Opening sinó al grup CEAC, del qual forma part". Amb excuses de mal pagador com aquesta s'ha sabut tot això: que en els últims deu anys Ceac, a través d'Opening, ha rebut 20'5 milions d'euros (uns 3.336 milions de pessetes); que l'Institut Català de Finances li havia concedit crèdit d'1'5 milions d'euros quan Ceac ja donava senyals de trontollar; que entre el 1991 i el 2000, el Govern va subvencionar amb 18'55 milions de pessetes (3.086 milions de pessetes) quatre societats del holding per finançar activitats de formació: CEAC (amb 1.326 milions de pessetes), Instituto Superior de Márketing (382 milions de pessetes), Centro Europeo de Formación (1.051 milions de pessetes) i Foment de Programes Educatius SL (327,5 milions de pessetes); que Joan Antoni Martí Castro, impulsor del grup Opening --que va morir el juny passat--, participava en diferents consells d'administració juntament amb Xavier Soriano, Francesc Xavier Vila i Víctor Manuel Lorenzo, i que tots tres van ser impulsors de la Fundació Fecea, organització vinculada a Unió Democràtica de Catalunya, que va sufragar diferents viatges de Josep Antoni Duran Lleida; que el Grup CEAC figura al capdavant dels receptors de fons de formació procedents del Departament de Treball, també en mans d'Unió Democràtica de Catalunya; i que el Departament d'Ensenyament, per netejar-se la consciència de la mala formació de llengua estrangera que dóna als centres educatius, va esquitxar també Opening, pels seus serveis privats.
D'Opening a Olé
El cas Opening és d'aquells casos que s'assembla tant al cas Olé (invent digital del govern català de trista vergonya) que també dormita esperant una resposta aclaridora: el govern català no té cap intenció de recórrer com a acusació en el cas del portal Olé, amb el qual es va posar a la pràctica allò de regalar "duros a quatre pessetes". El govern passa la pilota a la Fundació Catalana per a la Recerca, una entitat que el mateix govern va crear amb fons públics. Mentre el portal Olé es va "regalar" al seu director, Josep M. Vallès, per 200.000 ptes., Telefònica el va recomprar a Vallès per 18 milions d'euros i avui en dia el seu valor supera els 25 milions d'euros. Vallès s'hi va fer les barbes d'or, però la inversió pública de la Generalitat va quedar en sac buit (diuen que uns 5.000 milions de pessetes entre el 1991 i el 1997). Dos casos clars d'incompetència de gestió que els governants de CiU esquiven per passar de puntetes.
Dèficits i més dèficits
De la mateixa manera que es presenten com a normals els dèficits de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, no només alarmants per la pujada de l'últim mig any, sinó per la demostració evident que, tot i caient en una programació de cadena "populatxera" sense cap respecte per al conjunt d'interessos de la població catalana, tampoc no aconsegueix remuntar els beneficis. Les dades oficials són aquestes: el deute de la CCRTV (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació Catalunya Música, Catalunya Cultura amb totes les seves filials internàutiques --només accessibles amb una certa comoditat per qui disposi de banda ampla, per mor del seu disseny caregós-- i que creixen per moments) se situa en els 683'89 milions d'euros (113.791 milions de pessetes), liquidat l'any 2001. La crescuda del deute --que l'any 2000 era de 599'47 milions d'euros (99.744 milions de pessetes)- ha estat del 14'1%. Vet aquí que durant l'any 2001 es va produir un descens del 3% en els ingressos d'explotació --dels 241'31 milions d'euros del 2000 als 233'67 milions del 2001, mentre que, en el mateix període, els costos d'explotació van créixer un 8% per cent, en passar dels 316'57 milions d'euros del 2000 als 341'51 milions d'euros del 2001. En conjunt, les pèrdues de la CCRTV van ser de 152'58 milions d'euros (25.388 milions de pessetes) el 2001. ¿Quina empresa privada aguantaria un ritme com aquest? ¿A quins gestors d'empresa privada se'ls permetria una acumulació de pèrdues permanent?
Publicitat a dojo
Al costat de tot això, diuen que el conseller en cap, a través del seu departament, ha gastat en el que es porta d'any 2002, 37 vegades més en publicitat institucional que l'any anterior. Concretament, en propaganda de Presidència s'han invertit 7'9 milions d'euros (uns 1.330 milions de pessetes). Un 25% d'aquest import s'ha dedicat a tirar floretes a l'obra de govern, i si continua així, i tot sembla indicar que sí, a finals d'any haurà gastat 15'9 milions d'euros, és a dir, les 37 vegades més que l'any passat. Durant els dos últims anys, aquest departament havia gastat només 437.000 euros cada any amb petiteses com la promoció del Dia Internacional del Llibre a la premsa estrangera, una campanua de parcs naturals, a la sangonera de Cataluña Hoy, i a publicitat institucional en mitjans fidels com el Setmanari El Temps. De totes aquestes informacions, preguntes parlamentàries, queixes o simplement crits al cel dels que saben de quin peu calça l'administració, el conseller en cap Artur Mas en diu: "la polèmica del misto" perquè encèn rostolls on no n'hauria d'encendre. I és que la "fosforera catalana" està tan encesa com l'espanyola, que s'ha quedat amb el "misto" enlaire després que s'ha descobert a la ministra Pilar del Castillo que el ministeri de Cultura ha subvencionat també per a feines digitals (la febre d'or i la gran estafa de principi de segle!) la Fundación Francisco Franco, amb dirigents en el seu si relacionats amb partits d'ultradreta i amb els cops d'estat de recent memòria. Si continuem a aquest pas, entre els uns i els altres, ni caixa ni faixa... ni un misto.


Moure peons, torres i cavalls per neutralitzar un alfil
Totes les televisions del món viuen remogudes internes, tant les públiques com les privades. TV3, però, ha fet un curs intensiu sobre «¿Com canviar-ho tot sense que es noti gens?» La nova temporada, que ha començat una mica de pressa i corrents, atrafegats per l'aniversari de l'11 de Setembre a Nova York amb l'atemptat de les Torres Bessones, es veu marcada pel rebombori de presentadors dels telenotícies. L'anàlisi és simple: quan l'actual cap d'informatius, l'exnovaiorquès Ramon Rovira, es va adonar que no podia tocar, de moment, el presentador Carles Francino, tal com li havien suggerit des de la cúpula del govern, a causa de la pressió popular i dels sindicats que va promoure l'anunci de la seva retirada de la pantalla, va optar per fer un remodelatge a fons passat pel túrmix i per cuinar una olla barrejada. I això, un mètode tan lletjot com el que ha utilitzat la televisió pública espanyola en els últims anys, però aparanentment més net, passa en un moment que la televisió catalana té un director general de consens, un director també de consens i un consell polític que vetlla perquè s'actuï amb el màxim de professionalitat i seriositat, sense interessos partidistes. La nova temporada, doncs, clau per a la preparació de les eleccions que s'acosten des de l'endemà de les últimes votacions, obligava moure l'alfil Francino d'una hora, que tot i que diuen que té menys audiència, la del vespre, tothom sap que és la que arriba a un sector de més èlit. A Francino, que ja no li van perdonar l'enrenou al voltant de la informació vetada del cas Flotats, l'han continuat vigilant de prop. I com que no és fàcil de modelar, l'han passat al TNMigdia, quan la majoria de notícies polítiques, que són les úniques que de debò preocupen els governants, encara no s'han començat a produir durant la jornada. Els migdies són telenotícies adreçats a la població que després s'enganxa a la telenovel.la i que veu els butlletins de l'hora de dinar com una telenovel.la més. Els vespres, en canvi, ja donen conclusions, hi ha hagut més temps de preparar els temes, la premsa s'ha pogut analitzar en profunditat i el consell de redacció ha tingut més temps per pensar com ha d'enfocar segons quina notícia. En realitat, l'edició de vespre és com l'edició de l'endemà de la premsa escrita, que té un pes, i la de nit del tot, ja és un resum del vespre i un avançament de l'endemà. Per controlar la situació, doncs, i per no provocar un conflicte en el primer any de la seva aterrada a casa després de la corresponsalia a NY (d'això se'n diu, en termes polítics, "vinculació"), s'ha vist obligat a moure peons, torres i cavalls per justificar el moviment de l'alfil Francino. Així, ningú no pot dir que passar Carles Francino al migdia és una semiretirada de la seva cara de l'hora més compromesa del vespre. Ara, els televidents d'elit del vespre se les hauran amb Eduard Boet i Carme Ros. Els de la nit, amb Bàrbara Arquè i Salvador Alsius, que torna a la taula de presentador. I els del migdia, amb Carles Francino i Raquel Sans. A més, el TNMigdia és, segons el cap d'informatius, és el que té més audiència. Ja podem donar gràcies, doncs, que als de la cúpula directiva de TV3 no se'ls hagi acudit oferir a Carles Francino un paper a la telenovel.la d'«El cor de la ciutat», la més llarga i més vista de la història.

La punyalada
El nomenament de l'Any Ruyra per al 2003, potser per marejar la perdiu al voltant de l'Any Dalí (¿Figueres i Blanes cara a cara?) i compensar l'apoteosi universal de l'Any Gaudí i el patriotisme local de l'Any Verdaguer del 2002, comença a aixecar elements de confusió i perplexitat. El govern català ha marcat un precedent perillós en acceptar declarar un Any amb l'excusa del centenari de la publicació d'una novel.la ('Marines i boscatges') sense calcular les desenes i desenes de novel.les, poemaris, obres de teatre, aniversaris de naixements i defuncions literaris que serien susceptibles de commemoració. ¿És 'Marines i boscatges' --per cert, titulada 'Pinya de rosa', a partir del 1920-- una novel.la tan coneguda i, per tant, tan arrelada en la societat lectora o no per fomentar la declaració d'un Any amb motiu del centenari de la seva publicació? Aquesta és la pregunta que s'han començat a fer molts quan, des de la UCE de Prada, van escoltar en paraules del conseller de Cultura la seva aposta per Ruyra. ¿Qui assessora les accions governamentals de Cultura? I el dubte no ha de qüestionar en absolut la validesa de l'obra de l'autor homenatjat, que prou que es mereix, això i molt més i tot allò que durant l'últim quart de segle no s'ha sabut fer. Però sí que ha de qüestionar l'encert o el desencert de la decisió governamental i, sobretot, valorar si el fet que un autor "no sigui prou conegut" és suficient per declarar un Any amb el seu nom. ¿Quants autors són ignorats, més que "poc coneguts", amb una obra de primera línia? ¿Què es proposa el govern català i els seus executors, com el departament de Cultura i, en conseqüència, la Institució de les Lletres Catalanes? ¿L'Any Ruyra ocuparà potser el temps d'un reguitzell de funcionaris, coordinadors, conferenciants i comissaris --o comissàries, tenint en compte que l'Any Ruyra té una comissària, Lluïsa Julià, a la vegada coordinadora del Qui és Qui de les Lletres Catalanes i secretària cooptada de l'AELC--, que podrien patir la ressaca dels anys Pla, Verdaguer i Gaudí en plena depressió? ¿Escoltar el primer, o primera, que arriba amb un centenari a la mà? ¿O fer una política cultural sòlida i de futur que desencalli l'espoli i el menyspreu dels mitjans públics de comunicació generalistes, que són els que hi tenen més obligació, envers les lletres catalanes? Per posar oli en aquest llum, diguem només que el 2003, entre altres commemoracions que ara no vénen a tomb d'esmentar, es commemorarà el 150 aniversari del naixement de l'escriptor Marià Vayreda i el 100 aniversari de la seva mort (1853-1903). L'escriptor olotí, arribat a les lletres en plena maduresa, va publicar una novel.la considerada un preludi dels plantejaments del modernisme literari. 'La punyalada' es va publicar un any després de la seva mort, el 2004. Si l'any 2003 ja és l'Any Ruyra ho té malament, doncs, perquè sigui declarat també l'Any Vayreda. ¿Dos anys en un any? El cas és que, a l'olotí, li han clavat ben bé una bona "punyalada", i per darrera, via Blanes. Però si el 2003 ja està ocupat, els commemoradors oficials sempre poden anar pensant a posar 'La punyalada' a la llista d'espera, per si volen commemorar el centenari de la seva publicació, l'any gloriós del Fòrum Universal de les Cultures.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |