«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 12 - Octubre 2002

Déu nos do consell...
Ja fa temps que les associacions culturals catalanes haurien de comptar amb el suport del Consell Català d'Associacions, d'acord amb el que preveu la Llei d'Associacions 7/1997, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. El consell, però, des de la seva fundació l'any 1997, només s'ha reunit una vegada. I en els últims mesos, diverses fonts de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques havien dit que el consell "no existia" o "que era inoperant". Finalment, arran d'una consulta personal al conseller de Justícia, el seu secretari va informar que el Consell Català d'Associacions "existia i s'estava reorganitzant". La seva presidenta és la mateixa Cap de servei de la Direcció General d'Entitats, Araceli Vendrell, la mateixa persona que forma part del comitè de govern d'Unió Democràtica i que es troba indirectament relacionada amb el cas Pallerols (llegeixi's "fons fets fum de formació ocupacional del Departament de Treball"), segons l'informe fet públic pel fiscal del cas on diu que Duran i Lleida, Araceli Vendrell i Carme Drópez van provocar "un clar efecte intimidatori i condicionant" quan van presentar una querella contra Susana Díaz, una testimoni del cas Pallerols que va dir que el senador d'Unió Democràtica, Josep Sànchez Llibre, li havia ofert un advocat del partit perquè l'acompanyés a declarar. Se suposa que el Consell Català d'Associacions no només hauria de funcionar sinó que hauria de ser presidit per una persona sense cap presumpta inculpació mentre els jutges no dictaminin la seva netedat. Mentrestant, els arbres no deixen veure el bosc. O el que és el mateix: els Pallerols no deixen veure les Associacions.

Toquen a sometent
La marxa de Pere Esteve de CiU i, conseqüentment, el seu abandó de la Fundació Trias Fargas han fet moure també alguns dels personatges que estaven vinculats a aquesta associació, entre els quals figura el seu gerent, l'escriptor Víctor Batallé, comissari, a més, de l'Any Verdaguer. Tot i els intents d'allargar l'Any Verdaguer sis mesos mes del 2003, Batallé ja s'ha buscat una nova distracció que, casualment, el vincula al candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Víctor Batallé és un dels dos coordinadors de la Plataforma Mobilització Catalanista (MCat) --l'altre és Joan Ramon Colomines, fill d'un dels fundadors de CiU, Agustí Colomines--, una plataforma qualificada per ells mateixos de "patriòtica" i que es dedicarà a cantar les excel.lències d'Artur Mas per evitar que una hipotètica victòria de Pasqual Maragall, segons ells, "obrís un esvoranc al sucursalisme i l'espanyolisme del PSOE". En cap moment han parlat del que podria passar si una hipotètica victòria de Mas obrís igualment les portes --malgrat els "nos i els ais que em dius que no m'agrada"--, al sucursalisme i l'espanyolisme del PP en la persona de Josep Piqué. Els impulsors de la Plataforma han assegurat també: "No som una ETT ni una OGT de col.locació de gent ni ens agraden els trepes". Una afirmació que deu partir de l'experiència tenint en compte que els dos coordinadors de MCat han estat col.locats a diversos organismes paragovernamentals (Fundació Trias Fargas, Departament de Sanitat, Any Verdaguer...) i que el nom de Víctor Batallé ja va sonar fa uns anys per encapçalar la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes, en lloc de l'actual director, Francesc Parcerisas. Va ser en aquell moment, aproximadament entre el 1996 i 1997, que Víctor Batallé i Vicenç Villatoro es van afiliar al partir de CiU i van ser rebuts a la casa del pare amb els carnets de militants, el mateix carnet que ara ha tornat Pere Esteve.

Pintar el país a l'oli... amb un Pla d'Arts Visuals
S'han necessitat dimissions, retirades de consells assessors dels organismes de cultura, desenganys i escepticismes generalitzats perquè allò que durant anys s'ha anomenat Servei d'Arts Plàstiques del govern català ara es tregui de la màniga un Pla de Promoció de les Arts Visuals sota la pretensió de convertir, diuen, Catalunya, "en un centre de creació". Que fàcil és omplir la boca amb paraules buides! La primera cosa que cal preguntar-se és: ¿com s'entén que ara que la delegació d'arts plàstiques que tenia encomanada eternament el dimitit Josep Miquel Garcia (ara vinculat políticament al Vendrell i la nova fundació Apel.les Mestres) proposa un Pla a la fi d'una legislatura política que d'aquí a quatre dies no se sap qui tindrà al capdavant? És evident que el desdoblament de la direcció de l'àrea en dues persones (Josep Parera, delegat d'arts visuals) i Ferran Barenblit (director del Centre d'Art Santa Mònica) havia de donar, com a mínim, un manifest de bones intencions que, en el fons, és un manifest de marcar les diferències entre les atribucions i els dinerons que té cadascú. Pretendre, però, disfressar tot això, tan bàsic en l'estructura administrativa, amb una benedicció per part del director general de Promoció Cultural, Vicenç Llorca, que vol convertir Catalunya en "un centre de creació" és apuntar-se a les promeses dels candidats a qualsevol elecció que saben que han de deixar anar de tant en tant una bola de cotó fluix per mantenir-se en el lloc. ¿Caldria recordar-li, al director general de PC, que a Catalunya es va fer una promesa similar en el camp del teatre per justificar el faraònic projecte del TNC que havia de convertir també el país en el centre teatral del sud d'Europa i s'ha convertit en una casa de lloguer? ¿Caldria recordar-li, al director general, que si l'art català té un lloc al món és gràcies a l'empenta, la creativitat, les inquietuds i la independència de nombrosos artistes que durant anys, i anys i anys i encara panys, han escampat la seva obra a tot el món? ¿Caldria recordar-li que si avui l'art català té algun prestigi és gràcies a la llavor del seu passat? Per això, una mirada a les anomenades "línies estratègiques" del Pla detecten una pobresa d'ambició, una miopia de mires i sobretot un no creure's el que diuen. Per exemple, parlar de beques als creadors i de desenvolupar una difusió de la seva obra a través de les línies del metro --ep!, de la línia 9, això sí--, no supera l'obra espontània dels grafiters. Per exemple, dir que es portenciarà el Centre d'Art Santa Mònica, un espai que físicament no té remei, i parlar ara de convidar artistes internacionals, és oblidar que hi ha programes de fundacions bancàries i privades que fa anys que passen la mà per la cara a les institucions públiques amb pressupostos molt més elevats que els seus. Per exemple, parlar ara de col.laborar amb el Macba, perdut en la immensitat del Raval des de fa temps i sovint boicotejat pel mateix govern perquè no els sona prou CiU, i justificar com a gran aposta l'obertura de la sala, o més aviat magatzem del Sepú, anomenat Sala Verdaguer --pobre mossèn Cinto!--, és lligar gossos amb llangonisses. Per exemple, parlar ara d'un pla de centres d'art contemporani a diferents ciutats catalanes, en la línia de la comarcalització convergent que d'altra banda no admet vegueries i té els consells comarcals sota mínims, és oblidar que cada casa és un món i que fa temps que cadascú s'ha espavilat pel seu compte, i no cal esmentar ara aquí, una per una, les iniciatives privades amb noms i cognoms, les quals s'han mirat amb ulls atònits des dels despatxos del govern i pensant que bé que "gent amb iniciativa" els feia la feina mentre ells anaven vivint de fer veure que l'administraven. Per exemple, parlar de difusió internacional i prioritzar --la mare de Déu!--, la relació amb el sud de França --¿Perpinyà, pot ser?--, el País Valencià, el País Basc i el nord d'Itàlia, és d'una candidesa exquisida que amaga un desig de fer viatges de despatx oficial pagant els altres i oblidar que la difusió internacional passa per altres eixos i estratègies essencials: París, Nova York, Londres, per esmentar-ne només tres. Per exemple, gosar dir que milloraran la competitivitat de les galeries privades --¿deixaran de fer la competència als galeristes?-- és no entendre un borrall del món de la difusió, el mercat i revalorització de l'art. I, per exemple, apuntar-se a l'Any del Disseny del 2003 i a l'Any Dalí del 2004, com si fossin invents del nou equip d'arts plàstiques, quan són projectes presentats que ja fa temps que corren sols, és no tenir vergonya. I, finalment, incloure com a línia estratègica la publicació de catàlegs (la llibreria de la Generalitat n'és plena de fa anys en paper cuixé) és tan ingenu com dir que penjaran banderoles als fanals de la ciutat. I tot plegat només per prop de 3'7 milions d'euros a l'any (uns 600 milions de pessetes). Només hi falta un propòsit: dir que subvencionaran tubs d'aquarel.les, paletes, escarpres i pinzells a tots els catalans i les catalanes dits "artistes" que tinguin aspiracions a "pintar alguna cosa" en el seu país. No passaran gaires anys per comprovar que molts d'aquests propòsits institucionals ens els haurem pintat ben bé a l'oli, parlant com parlem del gremi que ara s'anomena "arts visuals".

Mesdames et Messieurs, bienvenue a La Maison de la Catalogne!
Hi ha un inici de l'espectacle de Carles Santos que es podria aplicar a la gestió de La Maison de la Catalogne, invent del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, amb seu a París. L'inici és aquest: "Mesdames et Messieurs, bonsoir et bienvenue au cirque Sama Samaruck Samaruck Suck Suck. Comme vous pouvez le constater, j'ai la tête aux pieds, ce qui n'est pas la même chose que d'avoir les pieds â la tête. C'est ainsi parce que mon corps et ma tête sont orientés en sens inverse." Més clar, l'aigua. Des de l'any 1998, La Maison de la Catalogne ha acumulat pèrdues per 3,6 milions d'euros (uns 600 milions de pessetes). I ara que hi han destinat una gestora disposada a fer net, això que se'n diu sanejar l'economia, Comerç i Turisme, amb el conseller Antoni Subirà, incombustible, al capdavant, ha hagut de fer fora el responsable de La Maison de la Catalogne, Philippe Laborde, i la cap de premsa, Nathalie Froissard. Un i l'altre, com dos parisencs tossuts, no han volgut acceptar el pla de sanejament de Madame Àngels Garcia, l'enviada de la Generalitat, per posar fi al dèficit que sembla irreversible. La Maison de la Catalogne havia de salvar el poble català del seu desconeixement a l'Estat Francès. La promoció dels seus inicis va ser espectacular. I les dietes i despeses de representació que s'hi devien acumular amb els "enviats especials del govern" que hi van trobar un aixopluc de les seves missions parisenques, han quedat acumulades, per no dir camuflades, dins les despeses de gestió de La Maison que, a hores d'ara, ningú no sap ben bé què hi fa a París i per què se la van inventar. La Maison ha estat motiu de preguntes parlamentàries, però, allò que diuen: "La roba bruta, la netegem a casa", en aquest cas, a la mateixa Maison. L'última resposta d'aquesta mena l'ha donada el director general de Turisme de la Generalitat, Xavier Civit, que ha assegurat que l'acomiadament del parell de parisencs s'ha fet d'acord amb les lleis laborals franceses per evitar els tribunals i ha afegit que, qui vulgui saber què ha costat el pacte, haurà d'esperar a espiar l'informe que Comerç i Turisme farà a la comissió del Parlament, quan toqui. No cal dir que les interpel.lacions parlamentàries són considerades pels organismes oficials "un vulgar muntatge polític" contra "el conseller Subirà", a qui, per cert, el conseller en cap Artur Mas, pretenia rellevar en el seu pla de recanvi de govern. Ara, segons Comerç i Turisme, ja hi ha un nou responsable. Té nom de casa: Alejandro Casado, i li han donat temps d'aquí a Nadal perquè reestructuri La Maison que, sense vergonya, anomenen també "bistrot". Hi haurà més acomiadaments. Neteja general. I nous objectius en "la presa de la Bastilla catalana". S'hi trasllada l'exposició de cartells modernistes del MNAC i, de passada, el director general de Turisme, juntament amb l'ambaixador d'Espanya i l'eurodiputat Carles Gasòliba, hi faran una taula rodona sobre "les relacions hispano-franceses i la UE". És a dir, una perfecta promoció de la Catalogne... qui sap si amb bandera rojigualda inclosa. Ah, i amb noves dietes oficials que començaran a omplir la guardiola del dèficit de La Maison en la nova etapa. O, dit d'una altra manera: "Mesdames et Messieurs, bonsoir et bienvenue a La Maison de la Catalogne... on, si hi sopeu bé, podreu dir «Només un ruck no en trauria el suck»."

Catalunya Cultura... oficial
L'emissora Catalunya Cultura, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) ha començat una nova temporada sota la batuta del seu nou director, Enric Frigola. Els anunciats canvis són els habituals: "ou revoltillat". És a dir, moure-ho tot per deixar-ho tot igual. Això sí, els conductors de cada programa s'han escarrassat a dir i repetir durant la primera setmana de la programació que l'han renovada. La veritat és que costa de veure on és la renovació perquè redistribuir el personal de l'emissora en diversos dels horaris i programes, canviar programes d'hora, tancar uns programes que just s'havien consolidat per obrir-ne d'altres sense un objectiu concret i fer caretes noves o tornar a fer un punt cultural a cada informatiu, com ja es va fer en la primera etapa, és continuar a la deriva sota l'angoixa d'una OJD que, cosa sabuda i admesa per tothom, no els és favorable. L'invent de Catalunya Cultura és un rebot a partir de la venda de Rac105 i de l'intent d'acomiadar una vintena de professionals del canal. És també fruit d'evitar l'escàndol d'una manifestació que es va anunciar en un 11 de Setembre del personal en perill. I és encara la conseqüència d'un dubte seriós a la taula de direcció d'aquell moment (Joan Maria Clavaguera) de si era més profitós fer un canal radiofònic de cultura o un canal radiofònic d'esports. Van optar per la cultura i al cap de sis mesos ja s'estiraven els cabells del cap i el mateix conseller de Cultura admetia que la BBC també ha fracassat amb projectes similars. Doncs, endavant les atxes, que només són 125.000 milions de dèficit a la CCRTV! Sort que les ones hertzianes no són teixidores, ni lleteries, ni empreses de noves tecnologies que es veuen obligades a tallar pel dret quan tenen pèrdues. A Catalunya Cultura, però, l'haurien de rebatejar i dir-ne, com a mínim, «Catalunya Cultura Oficial»... En una ràtzia d'hores i dies diversos, l'autor d'aquestes línies hi ha detectat set o vuit càrrecs de l'administració o paraadministració del govern català que hi figuren de col.laboradors fixos, un, dos o tres dies a la setmana: Vicenç Llorca (director general), Carles Duarte (secretari general de la Presidència), Vinyet Panyella (directora de la Biblioteca de Catalunya), Sebastià Alzamora (delegal general del Llibre), Víctor Batallé (Fundació Trias Fargas), Conxita Olivé (servei arts plàstiques), Vicenç Altaió (Krtu)... i així podríem seguir perquè els entrevistats acostumen a estar abonats a molts dels programes més tendrament culturals de la casa i són trucats per qualsevol de les activitats que des de les seves talaies administratives gestionen. Si entre tots no aconsegueixen fer pujar les audiències, la cosa no ho adoba ni en Murga, que, com si ja no fos un humorista, ara dina tot seriós els migdies a l'estudi fent pràctiques d'e oberta i e tancada amb la gracieta del programa «Oh, 10 meu!» ¿Ho heu captat...?

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |