«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 7 - Maig 2002

L'oficialisme que fogacita
El comentarista Xavier Bru de Sala, en un article a La Vanguardia (A remo. Ni Laporte ni Espar. divendres, 17.05.02) fa una anàlisi de les diferents pugnes que s'han produït recentment en el si d'associacions o institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, Òmnium Cultural o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En relació a aquesta última, Bru de Sala diu que està "fogacitada per Convergència", en una al.lusió a l'actual vicepresident pel Principat i, a la vegada, secretari general de la Presidència, Carles Duarte, entre altres membres de l'actual junta directiva de l'AELC, i s'exclama: "¿Es que no es poden deixar tranquils des de l'oficialisme els que treballen dia a dia, a peu d'obra?". Xavier Bru de Sala retreu a Josep Laporte o Espar Ticó, que han estat directament relacionats amb la política, que vulguin ocupar presidències com les de l'Institut d'Estudis Catalans o Òmnium Cultural.

Visita a ca l'oTORInolaringòleg
De cop i volta tothom ha descobert Torí. I a Tori, la Fira Internacional del Llibre que, miracle!, ha escollit com a país convidat, Catalònia, petita pàtria, al costat de Suïssa. Els somnis triguen, però, a la llarga, tot s'aconsegueix, fins i tot complir el vell desig de ser la petita Suïssa, ni que sigui a Torí. El més destacable, però, és que l'oTORInolaringologia s'ha estès com la pòlvora i els representants oficials s'han apuntat al carro amb un llibre a la mà i la lletra del cant d'Els Segadors: el departament de Presidència, el departament de Cultura, el COPEC, el Gremi d'Editors, la Institució de les Lletres Catalanes, i una delegació de fabricants de llibres, escrivents i fins i tot un vol xàrter amb premsa escrita i audiovisual pagada per poder deixar testimoni de les recepcions, conferències i taules rodones que reuneixen sempre els mateixos viatjants. Fins i tot el recent creat Institut Ramon Llull, que dirigeix l'exconseller d'Ensenyament i de Cultura i també exdiputat Joan Maria Pujals, ha aixecat les orelles i ha sentit parlar de l'oTORInolaringologia i, mentre li munten el piset oficial al carrer Diputació de BCN, també s'ha afegit a la comitiva. Tots han pres Torí com la Terra Promesa per al futur de la literatura catalana. Des del president de la Generalitat, al conseller de Cultura, directors generals, secretaris i altres funcionaris assistents, amb el "qüento" de Torí, Catalunya, per uns dies (15 - 20 de maig) ja no és "tan rica i plena", com diu l'himne. El que passa és que les visites als metges especialistes són cares, i si es fan a l'estranger encara més. Així, aquesta visita col.lectiva a l'oTORInolaringòleg italià costa una bona colla d'euros, tan fàcils de calcular que de seguida s'arriba a la conclusió que la missió cultural es gastarà més pressupost en despeses de representació anant a Torí per parlar de llibres que no pas els que dedica en tot l'any als ajuts a la traducció i la creació literària (uns 10 milions de pessetes) per fer els llibres que pretén promocionar a la fira torinesa. Si no en teníem prou amb els viatges a Venècia, Berlín i Cannes, amb la cinemania, i amb els vols a Nova York amb la Setmana del Llibre, ara només ens faltava Torí... Tot sigui per l'oTORInolaringologia i els seus efectes. Per cert, l'escriptor català més conegut a Itàlia és Manuel Vázquez Montalbán, com és sabut, i no només pel seu Montalbano del trempat Camilleri. Però el Montalbano català no hi va. I és que la petita Suïssa encara tria qui pot anar a l'oTORInolaringòleg estranger, pagant el poble. "Manooolo, oïdooo barra!"

Franquícia per fer proves de llengua catalana
La Direcció General de Política Lingüística té l'atribució de convocar durant l'any exàmens per als diversos nivells de llengua catalana i la concessió dels certificats corresponents per a adults, certificats que poden ser demanats en provés d'accés a l'administració o també per empreses privades. Ara que tothom ja sap, doncs, que existeixen els certificats A, B, C, D, K i tutti quanti, també és bo (o sorprenent) saber que la mateixa Direcció General de Política Lingüística atorga en "franquícia" l'organització de les proves que són de la seva competència. Les del 2002 han estat adjudicades en un contracte de serveis, amb el número d'expedient G935 N02/096. La concessió consisteix en "l'organització de les tasques relacionades amb l'administració de les proves de llengua catalana", que es realitzaran durant l'any 2002. La forma d'adjudicació es fa mitjançant concurs i es va confirmar el 17 d'abril del 2002 a l'empresa Bloc Serveis Culturals, S.L. L'import màxim de l'adjudicació de 105.400 euros (uns 17'5 milions de pessetes), prenent com a base els 31 euros per hora, IVA inclòs, i un màxim de 3.400 hores). Digui, digui...

Excursions i colònies de l'Inserso literari
Els diners públics que diverses institucions concedeixen a segons quines associacions com les literàries per a la "promoció dels autors i la defensa dels seus drets" es transformen sovint en programes de "excursions i colònies" que acaben reunint sempre els mateixos grupets, una mena d'Inserso literari, i que l'únic objectiu que tenen és arreplegar lots de factures d'hotels i restaurants que passin per justificants i que els responsables institucionals segelleraran fent els ulls grossos. Una: l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha fet, com cada any des d'en fa dinou --ai, ai, que s'acosta el vintè aniversari!--, el sopar dels Premis Cavall Verd a Mallorca. Després d'una edició que va fer un pas endavant en l'autèntica promoció dels autors premiats, la difusió de la seva obra en els mitjans de comunicació, i la relació institucional, l'última edició ha tornat a caure en picat, amb mínima representació institucional, amb absència del guardonat amb el Premi dels Escriptors Catalans, Quim Monzó, i amb una festa a Binissalem que ha estat qualificada per alguns dels assistents com a "rància i decadent". Això no només constata com es (mal)gasten els diners públics sinó com es perd l'oportunitat de potenciar de debò l'aspecte bàsic del fet d'existir una associació professional d'escriptors: "la promoció dels autors i la defensa dels seus drets". La festa dels Premis Cavall Verd, capitanejada per la vicepresidenta de l'AELC a les Illes, l'escriptora Antònia Vicens (una vicepresidenta votada per segona vegada en una assemblea de sis socis, amb quatre vots a favor i dos en contra, amb constants conflictes entre membres en el si de la seva junta), i beneïda per la resta de l'actual Junta Directiva de l'AELC, va tornar a ser una reunió d'amiguisme, amb discursos light, repetitius, tòpics, desfassats i tronats, sense que hi faltés el típic "seré breu" i "faig meves les paraules dels altres" del president de l'AELC, el valencià Jaume Pérez. L'endemà, dissabte, una excursió, va portar novament els concentrats (una trentena) per una ruta anomenada "literària" en memòria de Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), autor de 'La vida en rosa' i 'Memòries d'una estàtua'. Bernat Vidal, que va escriure, a més, uns trenta poemes i uns quants pregons, era de Santanyí, casualment el mateix poble que la vicepresidenta de les Illes, Antònia Vicens, i la ruta es feia amb el propòsit de "rescatar-lo de l'oblit". Llàstima que el vent els amoïnés una mica, segons algun testimoni a l'excursió. Per això, després de visitar la casa de l'homenatjat i fer un passeig en barca, van preferir anar a dinar tan ràpidament com van poder a cala Figuera per continuar justificant les despeses públiques. Però aquesta no va ser l'única excursió de la setmana de finals d'abril. Dos: la Institució de les Lletres Catalanes (una mena d'Associació d'Escriptors, però sense associats de pagament), va tornar a fer la sortida de "colònies" anual a la Vall Farrera, amb Francesc Parcerisas de monitor i algunes daines de l'organisme d'acompanyants. Allà, un grup de poetes catalans es reuneix cada any amb poetes i traductors d'una altra literatura (aquest any la portuguesa), en conjunt no més de set o vuit, per explicar-se contes a la vora del foc. L'avantatge que tenen és que si fa vent, com va passar amb els Cavall Verd, es tanquen al refugi de Farrera i fan una orgia de poemes... pagant el poble, és clar, per allò tan sabut de l'opi.

Els hereus del poeta Josep Carner no confien en la representació professional dels escriptors catalans
Això és el que es desprèn d'un article del representant legal dels drets de propietat intel.lectual de l'autor de 'Nabí', l'advocat Raimon Bergós, que afirma (Avui, 26.04.02): "En analitzar la situació (legal i contractual de l'herència), ens vam adonar que, abans de procedir a editar tots els escrits de l'escriptor, com era el desig suprem dels hereus, calia emprendre dues accions preliminars. Primer, lluitar contra les edicions pirata, contra els abusos d'editorials que, sabedors de l'absència física de Catalunya de la família Carner, publicaven obres sense tenir contracte. Després, i per damunt de tot, calia registrar els hereus del poeta a les SGAE abans fins i tot de poder procedir a signar cap nou contracte. Aquest parer va ser totalment compartit pels hereus i el procés de consecució va ser més lent i costós del que prevèiem en un principi." L'enregistrament dels hereus del poeta a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) --pas fet el 1994, quan Raimon Bergós es fa càrrec de la representació legal--, mostra la poca confiança que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha generat en 25 anys en el sector dels autors. Potser els autors no ho saben, però l'AELC preveu en els seus Estatuts l'admissió de socis adherits quan els hereus d'un autor ho sol.licitin. Queda clar que els hereus de Josep Carner i el seu representat legal no van confiar en l'AELC i van preferir la SGAE, una entitat que ha demostrat amb escreix la seva experiència professional i la seva bona gestió en la defensa dels drets d'autor en els àmbits de la creació que se li confien.

Santa Mònica 2x1
Fa temps, molt de temps, que els membres de l'Associació d'Artistes Plàstics anaven darrere de la dimissió del delegat d'arts plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Josep Miquel Garcia. Fins i tot van protagonitzar una retirada del consell assessor de Cultura per protestar per la política que la Generalitat porta en aquest camp i, sobretot, en la gestió del Centre d'Art Santa Mònica. Finalment, la dimissió ha arribat. Però no pas per les pressions de l'AAP sinó per la puntilla final que l'Ajuntament de Lleida va propinar a principis d'any a Josep Miquel Garcia (originari de la Terra Ferma). La història és breu: l'Ajuntament de Lleida, a través del Patronat del Museu Morera de la ciutat, va encarregar catalogar l'obra de l'escultor Leandre Cristòfol a la historiadora de l'art Esther Ratés, dona de Josep Miquel Garcia. A principis d'any, va sortir a la llum pública que en aquell catàleg no s'hi van incloure algunes obres de Cristòfol, propietat del matrimoni Ratés-Garcia, i que, a més a més, aquestes s'havien venut a la galeria Windsor de Bilbao, just on els responsables del Museu de Valladolid van comprar les peces per a la seva col.lecció. Aquesta circumstància va provocar un fort malestar en el Museu Morera de Lleida, que té el gruix del llegat de Leandre Cristòfol, perquè Garcia no havia comunicat ni ofert al centre aquestes obres. A finals de febrer, l'alcalde de Lleida, Antoni Siurana, va cessar Garcia com a membre del Patronat del Museu Morera. El conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, ha recordar, en acceptar la dimissió de Josep Miquel Garcia, que en el seu moment les gestions del delegat d'Arts Plàstiques van ser "decisives" perquè Leandre Cristòfol decidís llegar una part important de les seves obres a la ciutat de Lleida. El conseller, però, no ha cedit a les pressions de l'Associació d'Artistes Plàstics que, aprofitant la dimissió de Garcia que portava quinze anys en el càrrec, volien que el Centre d'Art Santa Mònica tingués un director independent del delegat d'arts plàstiques. Vilajoana ha estat clar. Gairebé tant com un anunci de menjar ràpid de la costa californiana: Santa Mònica 2x1.

¿La nostra, la bona i la nova?
D'alguna cosa ha de servir el sistema floridopensiler d'ensenyar la llengua als anys seixanta i setanta. Una demostració l'ha donada el nou director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, l'exdiputat i encara escriptor, Vicenç Villatoro, quan ha dit, en relació a la seva nova joguina: "TV3 és la nostra, la bona i la nova". De moment, anem avançant en pronoms personals. Si érem a "la teva", ara ja som a "la nostra". Això sí, falta una mica més de recuperació per aprendre la resta de pronoms: "la meva", "la seva", "la vostra" i, com a model de riquesa lingüística, "la llur". No es pot dir que els nous dirigents de la CCRTV vagin tan forts en matemàtiques. Quan un diputat va voler fer la prova de la revàlida a Vicenç Villatoro sobre el dèficit de la televisió catalana, el nou director general va fer cara de despistat i va dir que en desconeixia la xifra ("Òspita! ¿TV3 té dèficit?"). El mateix diputat que havia fet la pregunta li va donar la resposta: 751 milions d'euros (uns 125.000 millones de pesetas). Davant l'evident flaquesa en matemàtiques en comparació amb la llengua, el Departament d'Ensenyament s'hauria de plantejar el reclamat augment d'hores de l'assignatura dels números i aplicar una unitat didàctica des de primària practicant amb dèficits públics. Per anar fent boca, és clar, i preparar les futures generacions d'alts càrrecs de l'administració.

Circulars anteriors