«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 15 - Gener 2003

¿«CAL» fer la feina bruta dels altres?
La CAL, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, vigila els comerços que no tenen el català en la seva retolació. La Llei corresponent ha arribat al seu termini i ara el govern català té la facultat d'imposar les multes que cregui convenients a aquells que la infrigeixin. Feina rai, és clar. La CAL es va plantar en dos establiments de BCN per fer dues accions simbòliques. Un, La Casa de las Mantas, uns antics magatzems veïns de La Caixa i el Palau de la Música Catalana on es troba tota mena de roba per a aixovars i recanvis de tovalloles, llençols, mantes, flassades i altres peces de bon abrigar. I l'altra acció va ser a una de les tendes que té donades en concessió Telefónica. Qüestió delicada la de la CAL. Entre altres coses perquè cada vegada costa menys d'establir la diferència entre el rètol "La Casa de las Mantas" i el rètol "Sbarro, pizzeria" o "Tutti Fruti Ice" o, encara, aquell rètol del carnisser àrab que no cal ara i aquí desxifrar, entre altres coses perquè el codi HTML d'Internet no ho té gaire clar. El cas és que la CAL fa la feina bruta que hauria de fer la Direcció General de Política Lingüística. A veure: ¿algú entendria que un col.lectiu ciutadà s'investís d'inspector i vigilés, per exemple, si es compleixen les normes de les rebaixes, o si es compleixen els horaris els dies de festa, o si els cafès paguen pels metres que ocupen de vorera amb les taules i els paraigüets? ¿Per què, doncs, la retolació dels comerços en català, que està regulada per Llei, ha d'estar en mans de voluntariosos ciutadans, els mateixos que toquen la cresta al cinema quan no es dobla o se subtitula al català, o els mateixos que han tocat els betzos a la Renfe durant molts anys? ¿És que l'esperit de resistència no tan sols no ens abandonarà mai sinó que ens impedirà de fer altres feines potser més importants per a la societat actual? ¿No hi ha una tropa de funcionaris que té un pressupost al Passatge de la Banca, a tocar del Museu de Cera, per vetllar per la normativa lingüística? No es tracta de desanimar ningú, però, allò de feta la llei, feta la trampa, és a l'ordre del dia. I, si no, un exemple. També amb Telefònica, quan un usuari de la companyia vol una informació i usa el 1004, popular per la seva paciència: «Pitgi 1 si vol ser atès en català, pitgi 2 si vol ser atès en castellà, pulse 1 si quiere que le atiendan en catalán, pulse 2 si quieren que le atiendan en castellano... i pitges, i surt la telefonista de Salamanca, malgrat que pitgis 1 perquè vols ser atès en català. És clar que sempre li pots reclamar els famosos Papers, aprofitant la trucada... L'amabilitat no té preu i la resposta és contundent: «Tomo nota i miro que lo revisen». Gràcies.

¿Qui remena l'oli televisiu, els dits se n'unta?
A Can TVC estan contents perquè dels atemptats a les Torres Bessones ja gairebé no se'n recorda ningú i els comerciants han tornat, diuen ells, a augmentar la quota de publicitat, que el director de la cadena xifra en un 2'7% de més durant el passat 2002. Que les dades atorguin a TV3 el lideratge d'audiència durant gairebé tot el 2002, 11 mesos, els ha estat com un bany d'eufòria que té tant de bo com de dolent. De bo, perquè, amb el que costa a les arques públiques la televisió catalana, només faltaria que, com passa amb algun altre canal corporatiu que arrosseguen, el veiessin o escoltessin "quatre gats", amb permís de modèstia, i valgui la llicència, ni que sigui per una vegada. I de dolent, perquè el lideratge pot fer creure als directius de TVC que tot el que fan i com ho fan ja ho fan prou bé. És a dir: la repetició de pel.lícules per enèsima vegada, la tendència a triar títols gairebé exclusivament de terror o de violència, la ignorància absoluta del cinema que encara es podria anomenar d'autor, la inexistència d'un programa específicament cultural amb tractament de contingut i anàlisi cultural i no només divulgatiu, la ignorància d'un programa estel.lar d'arts i lletres digne de la creativitat del país que els alimenta, el desequilibri entre la informació "nacional" centrada a BCN i la resta del territori dels Països Catalans, la insistència a creure que els programes de contingut que han anat a petar al 33 es veuen només a altes hores de la matinada, i la justificació de les quotes d'audiència de les sèries dramàtiques, per dolentes que siguin, que d'entrada gaudeixin del privilegi de ser emeses a l'hora punta. No hi ha dubte que TVC té, dins el "chapapote" televisiu existent, molt a guanyar: el seu disseny, la seva estètica, la seva línia professional i el no estar sotmesos a la rància tradició espanyolista acaba convencent fins i tot els que no són catalans d'origen ni que formin part del teòric 90% que a les estadístiques diu que "l'entén" ni que no "la parli", la llengua és clar, un dels trets que hauria ser distintiu de la TVC i que sí que ho és, però amb excepcions esperpèntiques d'entrevistes bilingües sense traducció simultània, amb publicitat subtilment en castellà, amb anuncis de veu catalana però retolació castellana o amb fonètiques escandaloses d'un estàndard que cap sociolingüista gosa estudiar a fons per no perdre l'oremus. Però l'eufòria del lideratge i de l'augment de publicitat en relació a la caiguda del 2001, durant el 2002, posa una bena als ulls sense dir tot el que caldria dir als ciutadans que en són copropietaris. Ha augmentat la publicitat un 2'7%, d'acord, però no es diu que també ha augmentat la publicitat institucional que durant el 2002 hi ha destinat el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, sobretot a partir del lema tan trempat: "Molt per fer, molt per viure" i la campanya engegada pel conseller en Cap, Artur Mas, que apareix gairebé a cada tall de publicitat que la cadena fa. I no només aquest és el capítol principal de l'augment d'ingressos per publicitat de la TVC sinó les aportacions que hi fan, per la seva part, altres departaments del govern català, com per exemple el d'Ensenyament que ha destinat durant 2 anys (2002-2003, probablement un curs) 470.000 euros (uns 78 milions de pessetes) per finançar 715 miniespais de 5 minuts, per presentar unes 2.000 adreces de pàgines web amb la postal del seu portal que difícilment tenen cap incidència en els petits o joves espectadors del K3 on apareixen aquests espais. Tots aquests ingressos institucionals (una mena d'oca a oca i tiro perquè em toca) que han incrementat la publicitat del 2002, doncs, caldria deduir-los dels que en realitat corresponen a publicitat real, és a dir, la que fan les empreses i que, per descomptat, també carreguen en el seu càlcul de costos a l'hora de vendre el producte anunciat als seus consumidors que se suposa que són els mateixos espectadors que ja paguen el dèficit acumulat que té la televisió catalana i del qual tampoc no se'n parla (prop de 800 milions d'euros, segons les últimes dades en augment --uns 133 mil milions de pessetes). El triangle directiu de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, format per Villatoro-Oliver-Cabanes té, en part, l'habilitat artística d'El Tricicle: practicar la pantomima i fer-se el mut. I l'audiència, anar rient.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |