«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 16 - Febrer 2003

La Balenguera fila, fila... la Balenguera filarà... i les enquestes teixirà
La polèmica sobre les enquestes de Line-Staff ha arribat al Parlament de Catalunya. Comprovat i admès que els sondejos havien estat manipulats, ara l'estratègia de CiU consisteix a deixar caure sobre un o dos caps visibles totes les culpes. Per això, 25 anys després que Line-Staff hagi treballat permanentment fent enquestes per a la Generalitat de Catalunya, les altes instàncies han fet aparèixer el Secretari general de la Presidència, Carles Duarte, a dir que ha estat ell i només ell qui ha decidit "no renovar" el contracte etern amb Line-Staff. Mentrestant, el funcionari ras que feia els números de les enquestes ja ha estat apartat del càrrec. I directius de Line-Staff desmenteixen que hagi estat Duarte el qui hagi decidit trencar les relacions sinó ells mateixos que no volen veure's tocats per un afer de conseqüències polítiques com aquest. El mateix Carles Duarte admet, en un parèntesi contradictori, que ja tenia la documentació del contracte preparada per renovar-lo, però, més llest que un gínjol, es va adonar dels "errors" de les enquestes abans que els altres i "va decidir tot solet" de prescindir d'una empresa que durant més de vint anys ha facturat --en algun cas diuen que dues vegades i tot, segons la comptabilitat-- per predir que els de CiU sempre guanyarien. Es dóna la casualitat que aquesta no és l'única "patata calenta" que aquestes últimes setmanes ha caigut sobre la taula del Secretari general de la Presidència. Fa pocs dies, l'escriptor Joan Perucho lamentava que des de Presidència de la Generalitat no l'haguessin felicitat pel Premio de las Letras Españolas i sí que, en canvi, hagués rebut felicitacions del govern espanyol. Si algun responsable de Presidència ha de felicitar un escriptor és el Secretari general, cosa més greu si tenim en compte que Carles Duarte "ostenta" segons les cartes enviades per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el càrrec de Vicepresident dels escriptors catalans al Principat, associació de la qual Perucho és també membre. Carles Duarte cessa aquest mes en el càrrec de vicepresident del Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana després d'una etapa conflictiva en la qual es va veure estretament relacionat i que va acabar amb dimissions de la gairebé totalitat de la junta al Principat. La seva dimissió havia estat reclamada per la incompatibilitat de càrrecs a l'administració pública i, a la vegada, en una associació professional. La polèmica de les enquestes de Line-Staff apuntava cap al seu cessament i recol.locació del Secretari general de la Presidència però el fet que hagi assumit "l'anul.lació del contracte amb Line-Staff per decisió pròpia després de 25 anys" promet una pròrroga de comissió de serveis en el càrrec de Palau... almenys fins al novembre, és clar, quan es convoquin eleccions.

Programari Lliure
Els afers institucionals del Teatre Lliure sempre han anat acompanyats d'una comparseria escenogràfica sense límits. La reunió que van mantenir a porta tancada, a l'Espai Lliure [18.02.2003], els més de 60 membres que integren el conclave del Patronat de la Fundació Teatre Lliure - Teatre Públic de BCN, entre els quals hi ha històrics de la casa i representants de les quatre administracions (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de BCN, Diputació de BCN i Ministerio de Cultura) potser hauria estat més encertat de fer-la a les grades que ara mateix té el Lliure instal.lades com a escenografia de l'obra 'Retorn al desert', a la sala Fabià Puigserver. ¿Ens els podem imaginar a tots, per un moment, encarats els uns als altres, escrupolosament i protocolàriament arrenglerats de baix a dalt, a dreta i esquerra, tenint en compte la forma piramidal que té l'escenografia de l'obra de Bernard Marie Koltès? Després de tres hores llargues (la premsa havia estat convocada a la una del migdia i a les dues li van dir que s'esperés com a mínim mitja hora més) l'anunciada aparició de Lluís Pasqual, envestit com a nou director del Lliure, no es va produir i va haver de ser l'incombustible president de la Fundació del Teatre Lliure, Antoni Dalmau qui, sol davant el perill, com un portaveu de govern en crisi, expliqués als reunits que el nomenament del nou director s'ajornava perquè tothom hi estava d'acord però ningú no ho veia clar. Bé, no van ser aquestes les paraules, però són les que es desprenen de la seva intervenció. L'excusa que les tres administracions catalanes (presents a la reunió amb els representants "sense autoritat per decidir", en paraules del director de l'Institut de Cultura de BCN, Jordi Martí) no va permetre el nomenament per una qüestió formal dels estatuts de la Fundació i perquè consideraven que havia de ser la junta de govern la que ho fes fa pudor de socarrim. Poques hores abans, les mateixes administracions ja havien titllat el document de vint folis
"Per un teatre concret", precisament d'inconcret. El projecte, presentat anticipadament a la premsa per Lluís Pasqual --que és més aviat una declaració de principis que un projecte--, ja augurava una reticència o altra al nomenament a pista lliure de Lluís Pasqual. La situació, que potser es desencallarà en vuit o deu dies, segons l'optimisme d'Antoni Dalmau, anuncia una situació interior tensa amb una maroma per la qual transiten, perplexos, aquests dies, els pocs membres encara resistents de la Fundació del Teatre Lliure i els representants de les administracions incapaços d'entendre per què els seus antecessors es van comprometre en tantes infraestructures culturals sense saber-ne què fer després. I tot plegat planteja diversos interrogants: 1) ¿Per què es va convocar la premsa amb tanta certesa a una hora del mateix dia de la reunió sabent que l'assemblea del Patronat era delicada? ¿Una precipitació del cap de comunicació del Lliure delerós de tancar el tema passant per alt la legislació dels estatuts de la casa? 2) ¿Per què es va arribar a una assemblea amb els papers tan mullats sense preveure que un, només un membre del Patronat, podia dificultar el nomenament amb els estatuts a la mà? ¿Com és que es va confiar que tothom beuria a galet i si calia pel broc gros? 3) ¿Per què es presenta com una urgència la programació de la temporada de més del 2004 enllà si no se sap amb quin règim jurídic es treballarà ni amb quin pressupost es comptarà? ¿Com es pot fer una programació amb una mà sense tenir els números a l'altra? 4) ¿Per què es corre el risc de nomenar una vegada més un director de la vàlua de Lluís Pasqual si tothom sap que la comissió que estudiarà la seva declaració de principis no veu del tot clar el que s'hi proposa? ¿S'ha calculat l'abast de la nova crisi que es podria produir en el si del Teatre Lliure i, per extensió, en el si del teatre català, si d'aquí a un any o un any i mig, Lluís Pasqual es veiés obligat a tornar a penjar els hàbits de direcció, com ja va fer abans que n'assumís la responsabilitat el malaguanyat Josep Montanyès, si la comissió que n'ha de reconduir el pla de viabilitat no caminés paral.lela amb els criteris esbossats per Pasqual en el seu projecte? Fa la impressió --ni que no sigui així-- que el vaixell del nou Lliure a Montjuïc navega a la deriva, sense patró ni mariner --ni que aquesta afirmació dolgui tant als que hi treballen temporalment com als que en depenen--, i que ni el grumet des del capdamunt del pal veu rastre de terra ferma per enlloc. Però, ni que sigui per rentar la cara de tothom qui hi està implicat, es vol cobrir el buit, preparar una programació, convèncer els que l'han de pagar, seduir els espectadors perduts pel camí de nit, i evitar el naufragi sota el lema: "Que se salvi qui pugui!". Al Lliure, que ja no és aquell Lliure, ha hagut de ser Lluís Pasqual qui hagi tret la bena dels ulls dels més reticents. Ja fa temps que els que formaven el cos i l'ànima de la casa s'han salvat com han pogut. La "gent del Lliure" on menys se la veu treballar és precisament al Lliure. ¿Cal igualar el pressupost del TNC per superar aquesta situació? ¿Cal cremar un altre director amb prestigi internacional per mantenir la patuleia casolana ben contenta? ¿Cal continuar volent solucionar el teatre català amb potents infraestructures públiques que només tindrien sentit si es proposessin, com a mínim, tres objectius: a) Ser el solatge de la producció pròpia; b) Ser la pedrera de la infraestructura teatral del país; i c) Ser el pol d'atracció de les arts escèniques del sud d'Europa. Si no és així, i com que de Montjuïc avall tot fa baixada, les restes del naufragi poden arribar fins i tot a les Glòries, on el TNC, que tot just ha començat a aixecar el vol lentament després de la seva crisi, no pot deixar de musitar en veu baixa allò tan popular: "Quan les barbes del teu veí vegis afaitar, més val que posis les teves a remullar".

Tres euros al mes
Ara ja se sap. Els diversos canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió costen 3 euros mensuals a cada català. Vist així, una ganga. Vist aixà, no tan ganga, si es té en compte que una de les màximes audiències de la televisió catalana no passa dels set-cents o vuit-cents mil espectadors. La mitjana, aleshores, s'encareix. Però no és aquest el cas. El cas és que, ara que hem tornat a la menudalla de l'euro, potser no aniria gens malament que TVC promocionés televisors amb vidriola com els que funcionaven a l'època del blanc i negre per estimular el consum i, a la vegada, el pagament. Tiraves el duro i el televisor funcionava un temps determinat. Com les cabines telefòniques ara, però, en versió 'fotomatón' avançat als temps. La vidriola de la televisió catalana podria tenir, si s'apliqués, una finalitat diferent: o bé eixugar, euro a euro, el dèficit que arrossega la Corporació o bé finançar el cost de la cobertura de la previsible guerra del Golf que, segons els qui amaneguen la televisió catalana, diuen que costarà, només, 4.500 euros cada dia. Potser així, com en els temps del duro, la guerra tindria també una durada, com a mínim, limitada.

¿«Val, Cat, Bal... I Mobbing?
Les aigües a les biblioteques nacionals estan remogudes. I no pas perquè l'Ebre baixi ple, sinó perquè més aviat baixa llord. La Biblioteca Nacional d'Espanya, dirigida per l'escriptor Lluís Racionero, no acaba de fer net de la polèmica de catalogació de les publicacions en llengua catalana i la seva classificació, pròpia d'ignorants, en Val, Cat i Bal. I a Catalunya, la també Biblioteca "Nacional" s'ha embrutat amb un presumpte cas de mobbing que la seva directora, també escriptora Vinyet Panyella, hauria dut a terme sobre quatre bibliotecàries, una de les quals està ara jubilada després d'haver-hi treballat des del 1965. Segons les demandants, els fets van començar l'any 2000, quan hi va haver un conflicte de reconeixement de categoria professional i remuneració de nòmina. Les reclamacions de les tres empleades, segons elles, es van convertir en una reacció de la directora de la Biblioteca de Catalunya fent-los "la vida impossible" i deixant-los feines "de secretària de la secretària" (¿i què esperen, si no, d'un organisme depenent de l'administració?). Una de les demandants, la bibliotecària jubilada, es queixa ara que quan va plegar definitivament de la Biblioteca de Catalunya ningú no li va dir Marieta si vols filar i va ser tractada "com un gos". Una altra de les demandants diu de la directora Vinyet Panyella que ha tingut "un menyspreu brutal" per la seva feina. Vinyet Panyella, una de les primeres funcionàries alt càrrec atacades pel virus del mobbing, diu que les empleades l'han difamada i que els farà "remobbing". I fonts de la Biblioteca de Catalunya al.leguen que les quatre demandants no estaven sota les ordres de la directora. Remobbing fitxes i remobbing llibres és complicat, però remobbing funcionaris, pel que es veu, encara ho és més.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |