«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 18 - Abril 2003

Bon cop de falç, defensors de la terra...
Teòricament, Sant Jordi 2003, diuen alguns, amb una exaltació pueril, s'ha vist marcat pel manifest 'Per una nova etapa cultural a Catalunya', fet públic de pressa i corrents la mateixa vigília del patró per un grup de personatges que generalment ja havien exposat les seves opinions en diversos mitjans en els últims temps. El manifest, que sembla influït encara per la febre atípica del triangle desvetllador de consciències «Prestige-Egunkaria-Guerra Iraq» assegura que vivim temps de canvis importants, al món i a Catalunya, que ja se sap que també forma part del món, i aixeca la veu, diu, des d'una sensació general de paràlisi institucional. La xocolata de Sant Jordi, a Palau, doncs, no es va veure gaire remenada pel melindro de rigor, però tampoc pel manifest perquè una càmera indiscreta --mecàtxuns, ¿per què la de TV3 que és la seva?-- va captar la conversa del dia amb Jordi Pujol, Artur Mas, Xavier Trias i Enric Reyna, i unes paraules de Jordi Pujol reveladores del neguit: "És que el Barça té en Kluivert, que és molt dolent!". Per tant del presumpte manifest intel.lectual, res. ¿Quan han preocupat ni que sigui una mica el que pensen els pensadors a la pàtria de les quatre barres, del drac i la princesa i el cavaller sant? Perquè no li passi com al melindro, transcrivim el text íntegre del manifest (publicat en una de les "exclusives" pròpies de La Vanguardia), i que en les primeres hores van assumir signatures com les de Manuel Borja-Vilell, Xavier Bru de Sala, Héctor Bofill, Julià de Jòdar, Baltasar Porcel, Fèlix Riera, Xavier Antich, Francesc Bellmunt, Joan Lluís Bozzo, Enrique Vila-Matas, Antoni Llena, Miquel de Palol, Jordi Balló, Emili Teixidor, Joan Fontcuberta, Sebastià Alzamora (un càrrec institucional!) Antoni Marí, Margarida Casacuberta, Domènec Font (un altre càrrec institucional!), Maria de la Pau Janer, Sam Abrams... la llista, diuen, és oberta a més "intel.lectuals" i "creadors".
Manifest «Per una nova etapa cultural a Catalunya»
Són temps de canvis importants al món i a Catalunya. Davant d'una percepció generalitzada de mutacions profundes a nivell global, que obren noves perspectives a l'esperit creatiu i reclamen nous paradigmes al pensament, creiem que cal retornar la cultura a un lloc preeminent per a estimular la consciència crítica, forjar una nova ètica i preservar la diversitat.
Des d'una sensació general de paràlisi institucional i de falta de polítiques culturals que impulsin la nostra cultura a afrontar els reptes del present, els sotasignants adrecen, amb un esperit obert i constructiu però amb una ferma convicció, les següents consideracions a la comunitat cultural, a l'opinió pública i als diversos poders que conformen la societat, en especial el polític, amb la finalitat d'endegar, amb exigència i ambició, una nova etapa cultural a Catalunya i a tota l'àrea de la cultura catalana.
1. Cal una aposta decidida i ambiciosa per la creació. Si no disposa de creadors i productors culturals de primera magnitud, una cultura es queda sense veu en els grans debats que es produeixen al món. Cal un esforç per obrir vies a noves formes i estratègies de producció creativa, més enllà dels models basats en el mercat.
El suport a la producció cultural ha estat, els darrers decennis, deficient i desorganitzat, de manera que els creadors han hagut de treballar en un ambient polític gens propici i en una societat abocada a la indiferència. No es tracta ara de tapar forats, sinó de marcar-se horitzons d'excel.lència i fer una autèntica planificació organitzada, de suport a la creació en tots els àmbits, amb l'objectiu de permetre que les produccions culturals sorgides a Catalunya puguin presentar-se, en igualtat de condicions, en l'espai públic de debat i confrontació que configura la cultura, tan a nivell local com global.
2. Cal situar els mecanismes de mediació, reproducció i difusió a l'alçada dels nous reptes. La batalla pels equipaments, que ha concentrat fins no fa gaire els esforços de les administracions, no és sinó una mínima part d'aquest aspecte. Cal que els equipaments culturals no es limitin a la conservació del patrimoni o el llegat del passat, sinó que, fugint de la "parctematització" i la momificació, participin de ple en la cultura creativa i en la formació de la consciència ciutadana del present.
Bona part de les polítiques culturals que s'han concentrat fins ara, i encara de forma temorenca, en les indústries culturals menys desenvolupades, han resultat insuficients i han propiciat la banalització dels continguts, de manera que ni les indústries han pogut deixar enrere la precarització ni la cultura endinsar-se en el present universal, reflectir la societat o interpel.lar-la. La confusió entre indústria cultural i negoci de l'entreteniment massiu ha estat funesta.
Els mitjans públics de comunicació, orientats a l'entreteniment vacu i la desculturalització social, han girat l'esquena als creadors i a les seves produccions, de manera que, en tot el període democràtic, la cultura i sobretot les seves expressions crítiques, han estat intencionadament marginades. Cal posar fi a aquesta situació i dur a terme un acte de sobirania cultural, tan legítim com imprescindible, que obri grans espais a la cultura pròpia, desembarassada de tota dependència.
Així mateix, en el sistema general d'ensenyament, del primari a l'universitari, la presència de la cultura ha d'esdevenir catalitzadora del desenvolupament humà i de la consciència ciutadana. Cal primar també, en aquest àmbit, el coneixement de les millors creacions i formar les noves generacions en la recepció crítica i el conreu de la qualitat.
3. Cal deixar de considerar el públic com un cos singular i homogeni, consumidor d'entreteniment banal. En aquest sentit, les intervencions públiques no poden regular-se segons mesures quantitatives. El concepte de "públic", referit a una massa passiva, no té sentit en termes culturals. Considerem que cal substituir-lo pel seu plural, públics, formats per persones que actuen com a agents actius des del punt de vista social, polític i cultural.
Arreu se susciten noves formes de participació ciutadana i temptatives de compromís amb la realitat, que confereixen a les pràctiques culturals possibilitats inèdites de participació social. La cultura ha de tenir un paper actiu en la configuració dels imaginaris, diversos i col.lectius, enfront de l'imaginari únic, imposat per les manifestacions hegemòniques del poder i del mercat. En comptes de quedar-se'n al marge, l'àmbit cultural català compta, gràcies al seu dinamisme i la seva diversitat interior, amb grans possibilitats d'esdevenir-ne un referent, al costat d'altres països.
El lloc de la cultura com a configuradora de les identitats és, ja avui, absolutament central. Amb aquesta finalitat, cal recuperar la sobirania cultural, per tal de poder obtenir una realitat més frondosa, al temps que els empelts de les immigracions reforcen el tronc en comptes d'esqueixar-lo. Cal passar, de manera efectiva, de la cultura de la resistència a la cultura de la confiança, del recel a la confraternització, de la cultura homologada a la diversitat real.
En aquest sentit, considerem que el Fòrum de les Cultures, tal com s'ha orientat, cap al multiculturalisme grandiloqüent i retòric, no tindrà cap incidència positiva en la cultura i en la seva percepció ciutadana. Al contrari, suposa una malbaratament de ingent recursos, que esdevé un insult quan es compara amb la injusta migradesa dels pressupostos de la Generalitat i l'Ajuntament destinats a la cultura, més que doblats pel Fòrum.
És per això que sotmetem les següents propostes a la consideració de la comunitat cultural i l'opinió pública, i emplacem les administracions i els responsables polítics a prendre posicions.
1. Cal prioritzar la creació, els processos de producció imaginativa i la cultura com a agents actius de la nostra societat. La cultura ha de passar de la marginalitat a la centralitat, tal com succeeix als països que no es conformen amb la passivitat i el seguidisme acrític de les decisions dels centres de poder del món.
2. La política cultural espanyola no és el model a seguir ni amb el qual competir. Ni és eficient, ni proporciona estímuls ni defineix continguts culturals a l'alçada dels reptes esmentats. Lluny de localismes estrets de mires, ens cal assolir la sobirania cultural, per propiciar una cultura ambiciosa, exigent, arrelada, acarada al futur propi i immergida en els reptes de la humanitat.
3. La funció de les polítiques culturals és primordial en la nova etapa de la cultura. En ella, i lluny dels intervencionismes del present i el passat, els poders públics hauran de posar els mitjans, uns pressupostos que multipliquin els actuals almenys per cinc, i assolir la xifra de sis-cents milions d'euros, per tal d'acostar-los als estàndards europeus, tot cedint a la comunitat cultural el protagonisme i la capacitat orientadora.
4. Per tal de participar en la configuració dels nous escenaris de la creació i l'intermediació cultural, cal posar en primer pla la qualitat i l'excellència, necessàries per a qualsevol cultura, en la clau dels horitzons que defineixen el món contemporani, tot fugint de l'elitisme que pretén aïllar l'alta cultura de la societat i els seus reptes.
Finalment, els sotasignants, conviden els diversos sectors i agents que conformen la comunitat cultural, a fer les seves aportacions, sumar-se a aquest document o corregir-lo, per tal que el debat resulti enriquidor, fructifiqui en els diferents àmbits de la producció cultural i permeti entrar en la nova etapa amb les màximes possibilitats d'èxit. Es tracta d'implementar aquestes propostes en la realitat, per la qual cosa és imprescindible que els responsables polítics assumeixin el seu nou rol d'impuls a la cultura sense ambigüitats, manipulacions ni reticències.
Manuel Borja-Vilell, Xavier Bru de Sala, Baltasar Porcel, Hèctor Bofill, Lluís Cabrera, Julià de Jòdar, Fèlix Riera, Xavier Antich i 30 signatures més.

On hi ha llibre hi ha alegria!
El cartell del Dia Internacional del Llibre ha aixecat una polseguera considerable. Resulta que la junta de govern de la Fundació d'aquest organisme --un invent de l'administració catalana disfressat amb Patrons de la societat civil recaptats d'entre els editors, els escriptors i altres sectors relacionats amb el llibre-- va aprovar un disseny que, un cop vist en grans dimensions i repartit entre els llibreters catalans, ha despertat les consciències de col.lectius feministes, d'entre els quals destaquen els que lluiten contra la violència a la dona, i el partit Iniciativa per Catalunya ha recollit la indignació per portar-la al Parlament de Catalunya amb una bateria de preguntes: «¿Per què van aprovar un disseny on es veu el cos nu femení?» ¿Per què van posar un llibre, una mena d'incunable, com si fos un nou model de calcetes vingudes de París però més atrevides que el tanga, davant de les parts íntimes del cos femení?» «¿Per què hi van posar una mà, presumptament de mascle, amb una espelma per mirar el llibre, com si no tinguéssim prou energia elèctrica, eòlica o nuclear per obrir el llum?» «¿Per què han relacionat el ventre de la dona en el bressol de la cultura i ho han il.luminat amb cera, amb el bruta que és quan llagrimeja?» «Per què...?» El sarau pot ser tan divertit com el de les enquestes i el sondejos. És clar que, de moment, tots els trets es dirigeixen cap al Departament de Cultura... Però el cas és que la Fundació Dia Internacional del Llibre és, aparentment, privada --en són patrons organismes com el Gremi d'Editors, els Editors Catalans, la Cambra del Llibre o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana--, i també hi posa cullerada el Departament de Presidència de la Generalitat --el mateix que el dels sondejos!--, que és qui s'encarrega de pagar pàgines senceres de promoció amb el cartell en qüestió, cada any, en diaris i revistes de tot el món. És clar que des de Catalunya va néixer la idea --aneu a saber per què!-- de promoure arreu del planeta el Dia Internacional del Llibre... Però se'ls va oblidar una cosa: dir al món que no s'espantessin, que allí on hi ha llibre, hi ha alegria.

¿Un club de contactes i amistats?
El Centre Català del PEN Club ha redactat uns nous Estatuts que regiran a partir d'ara les directrius d'aquesta associació. Fins ara, en el si del PEN català hi tenien cabuda tota mena de persones interessades en els seus objectius. Ara, el PEN restringeix l'element identificador dels seus associats i els exigeix que siguin escriptors amb un llibre publicat i, a més, amb l'existència d'un contracte editorial. Una mena de clònic de les altres associacions d'escriptors que pul.lulen per aquestes latituds. Però no és aquest el punt que més crida l'atenció dels Estatuts del PEN sinó alguns dels seus propòsits com aquests que diuen que els objectius principals del Centre Català del PEN Club són: "Defensar la llibertat d'expressió dels escriptors; fomentar l'amistat entre tots els escriptors; crear un vincle de cooperació entre ells; defensar els seus interessos en tots els aspectes; i col.laborar, en un àmbit de lliure intercanvi de pensament, amb l'expansió de la literatura." Els PENaires del segle XXI obliden segurament que intentar "fomentar l'amistat entre tots els escriptors" és ignorar que precisament "l'enemistat" entre grans artistes és allò que ha permès que qualsevol disciplina artística evolucioni i avanci. Al marge de les lletres, "l'enemistat" més recent i sonada, per exemple, és la que van mantenir durant trenta anys els escultors bascos Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, els dos, ara, ja desapareguts. I ens remuntaríem a autèntiques anècdotes tintades "d'odi visceral" entre primeres figures de les lletres universals (Camus = Sartre, per esmentar dos noms encara considerats contemporanis del segle XX). També és més que xocant que el Centre Català del PEN Club parli de "fomentar l'amistat entre tots els escriptors" quan la seva història interna més recent ha viscut algunes dimissions en les seves files de junta directiva, que van sonar en altaveu quan el poeta Sam Abrams va penjar els hàbits de secretari general, crític amb la línia de la casa. Però podríem anar més lluny, quan molts dels que ara es desfan en elogis i homenatges en la figura del reconegut poeta, dramaturg i assagista, Josep Palau i Fabre, fa uns anys, més de vint-i-tants, van col.laborar a fer-lo fora de la presidència del PEN Club Català per donar entrada a una pretesa renovació que no era altra cosa sinó introduir algunes "mòmies petrificades" que, si no fos perquè hi són convidats de tant en tant, mai no se'n mourien. Com que el primer objectiu del Centre Català del PEN Club és "defensar la llibertat d'expressió", de segur que seran els primers a aplaudir aquest lleuger atreviment d'Els Quatre Gats a predicar amb l'exemple, que és, d'altra banda, el que amb PEN o sense PEN, han fet des del primer dia. Que els nous Estatuts els (i ens) emparin.

¿«Ba Tot Ve»?
Primer va ser algú, en paraules del president Jordi Pujol, que era "tonto" i "inútil" el que va embolicar la troca de les enquestes i sondejos que ha acabat amb una comissió d'investigació. I ara és algun "caparronet" el que ha pensat que Collserola és una mena de frontera que no permet veure BTV, la televisió promocionada per l'Ajuntament de BCN, perquè sobrepassa els seus "límits legals". El president de la Generalitat de Catalunya --que és quan és al Parlament que hi veu clar, com deia més o menys el poeta dels confits--, no ha esperat gaires hores per fer posar el presumpte "caparronet" sobre les espatlles. Si BTV no es pot veure una mica més enllà de l'altra banda de Collserola, ningú no podria explicar perquè es pot veure TV3 més avall de l'Ebre i més enllà de la costa mediterrània. El pacte "al.legal" ha tornat les coses a la legalitat. ¿«Ba Tot Ve»?

¿Catalunya sense Cultura?
La polèmica oberta el març sobre el passat, el present i el futur de l'emissora Catalunya Cultura ha tingut una rèplica amb un article del president de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), Lluís Marrasé, publicat a la secció de Ràdio i Televisió del diari Avui [09.04.2003] on el signant amplia el comunicat que vuit associacions professionals van fer públic qüestionant el model radiofònic. Entre altres propostes, Marrasé demana a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que doti de pressupost el canal radiofònic o, en tot cas, que el faci desaparèixer. Vet aquí el seu article: «Es fa dolorós comprovar la falta d'identificació o en el pitjor cas la indiferència que genera aquest model radiofònic. Si sembla que tots convenim que el que necessita la nostra cultura són constants i bons referents mediàtics que l'enforteixin i alhora l'elevin del lloc on actualment es troba, de què ens serveix una emissora cultural que ni fa trempar ni sedueix l'audiència, ben al contrari? Vaig ser protagonista en primera persona del naixement precipitat i oportunista (s'havia venut RAC 105) de Catalunya Cultura, on se'm va oferir conduir un programa musical dedicat únicament a la música en català. Vaig demanar no restringir-me exclusivament a les nostres cançons i poder també incorporar a l'espai altres sonoritats d'arreu del continent perquè per a mi ni les cançons en català ni el català en si mateix mai han de ser considerats un guetto --encara que així ho vulgui el senyor Ibarra-- (per a l'àmbit autòcton vaig aconsellar comptar amb el director de la revista Enderrock, que encara segueix --i ben encertadament-- ocupant-se'n). Després de veure transcórrer el temps i d'adonar-me del desencertat rumb que prenia el model radiofònic cultural i de denunciar reiteradament el meu malestar a la direcció, vaig optar per renunciar i abandonar el programa Àrea Europa que amb tanta il.lusió havia creat. Vaig poder constatar també la frustració compartida d'un bon nombre de bons professionals que topaven repetidament amb la incomprensió de la direcció i que es trobaven, com a mínim, desorientats. Uns professionals de gran vàlua que segueixen actualment donant uns resultats altíssims als seus espais, però a qui no competeix decidir el model on s'insereixen les seves aportacions, en detriment de la cadena i d'ells mateixos i dels seus esforços. Ara fa dos anys i mig vaig exposar públicament la desil.lusió que sentia pel model i per la marxa que duia Catalunya Cultura, lamentablement, i ara juntament amb vuit entitats de l'àmbit cultural català --l'Associació Catalana de Compositors, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, la Plataforma de Autoeditores, el Sindicat Professional de Músics, el Taller de Músics i la darrera incorporació del col.lectiu d'Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya-- lamento haver-la d'expressar novament. Després d'en Jordi Roigé, el primer i destituït director de Catalunya Cultura, des de la màxima esfera de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió es va confiar el moribund pacient al periodista Enric Frigola. Amb un immillorable currículum professional al darrere i, sovint, reconegut per la gran tasca i sensibilitat que ha desenvolupat a favor de la nostra música, ja des de l'emissora pública Ràdio 4, després des de la desapareguda Cadena 13 i fent tot el que li havia estat possible des de TVE a Sant Cugat, semblava el candidat més idoni. Ara m'assabento que quan se li va encomanar la direcció de la cadena, per tractar de remuntar la dramàtica i vergonyosa situació on era (3.000 oients!), sembla que el nou director va posar-se a treballar incansablement (dissabtes i diumenges inclosos) per definir un projecte ben diferenciat de l'anterior, pretenent una orientació i coherència clares allunyades del caòtic primer (i reprovat) model, corregint alhora deficiències i, en definitiva, amb la trista experiència passada, afrontar el repte que exigeix crear un renovat canal. També sembla que els diferents projectes que anava presentant el nou director als màxims responsables de la CCRTV s'anaven --sistemàticament-- rebutjant per qüestions únicament de caire econòmic, sense valorar si la nova graella podia suposar un augment de qualitat de la programació i concreció en la complexa definició d'un específic model de ràdio cultural. M'han assegurat (em consta que ho negaran) que també va presentar en dos mesos prop de 10 programacions diferents i cadascuna --després de la negativa de l'anterior-- més mancada, intentant coincidir finalment amb el modest pressupost que es tenia reservat a aquesta emissora. Com és comprensible en aquest decebedor trajecte es va anar desnaturalitzant l'essència que havia impulsat el projecte inicial. Finalment va ser aprovada una programació, a la força continuista (mantenint prop del 90 per cent de l'antiga), beneïda pel consell d'administració de la CCRTV i pel Parlament (Villatoro dixit) i que no variava essencialment la de l'anterior etapa, limitant-se a reubicar i retocar espais ja existents amb ben poques aportacions. Satisfet l'objectiu dels directius de la Corpo, la cosa --aparentment-- ja s'havia salvat i tenia una altra cara, encara que ben aviat va mostrar que era pràcticament la mateixa: el model que ja havia fracassat amb Roigé. Aquí és on, doncs, l'admirat Enric Frigola --al meu entendre-- no va saber ser just, i d'aquí es deriven les crítiques adreçades pels ja nou col.lectius a la seva actuació. Si a un responsable públic (sustentat amb el pressupost públic) no se'l deixa actuar lliurement per arribar als objectius que s'ha fixat per al bé comú pels quals precisament se l'ha reclamat i no se li donen les indispensables eines econòmiques per poder fer i desfer segons el que li aconselli el seu expert criteri, ha de denunciar d'immediat aquesta situació o com a mínim renunciar a seguir encapçalant el projecte. No es tracta de defensar una parcel.la personal, sinó de contribuir a fer realitat una il.lusionant iniciativa col.lectiva en què encara creiem molts de nosaltres. Per això es fa dolorós comprovar la falta d'identificació o en el pitjor dels casos la indiferència que genera aquest model radiofònic entre diversos col.lectius, unes entitats on es reben més i més veus de descontentament per la marxa d'una emissora cultural que hauria de ser, tant per als professionals com per als seguidors i amants de la cultura, un referent de primer ordre. Sentim que com més tard s'intervingui serà molt pitjor per a tothom, i resultarà encara més difícil recuperar la credibilitat i la confiança en aquest potencialment extraordinari mitjà públic que s'ha creat encertadament des de la Generalitat i que ens podria fer sentir a tots ben orgullosos. Per lleialtat i coherència a la institució que representa, per estima a la cultura, pels ciutadans d'aquest país que també amb el seu esforç fan que pugui ocupar la seva responsabilitat, li demano humilment, senyor Villatoro: doti urgentment amb un pressupost suficientment folgat l'emissora Catalunya Cultura perquè el seu director pugui finalment aportar el que tant s'espera i alhora s'exigeix d'ell. Si no pot o no ho vol fer, sigui valent i faci desaparèixer Catalunya Cultura: serà tot plegat més honest i sobretot molt més comprensible.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |