«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 25 - Novembre 2003

Editors rosegapremis
¿Què seria una literatura sense escàndol? Afortunadament, cada dos per tres en salta algun. I el divertiment està garantit. El cas és que, entre la gent del ram, l'escàndol té proporcions reduïdes perquè no causa cap impacte. I entre el poble consumidor, mal explicat com li arriba, a vegades l'escàndol es fa gros com una bola i, de tant rodolar, acaba esclafat. És el que ha passat amb la polèmica del Premi de Narrativa Pin i Soler, dels Premis Literaris de Tarragona i l'escriptor Jaume Cabré. Els mitjans més influents del país (llegeixi's TV3) van explicar en un TNMigdia de cap de setmana que el jurat del premi no l'adjudicava perquè l'obra 'Les veus de Pamano' no era «inèdita». Sense fer esment a cap relació més amb la important responsabilitat que hi tenia l'editor, mostrant l'escriptor afectat a tota pantalla i donant a entendre que l'autor de 'Senyoria', a la seva maduresa, havia fet un «plagi». ¿Qui netejarà ara el tacarrot que ha planat sobre Jaume Cabré? Pel que s'ha dit i no s'ha dit, ningú. Posem´hi, doncs, una mica de Viakal. Tothom sap que de premis literaris n'hi ha de dues menes: d'honestos i de deshonestos. No mirarem ara de fer dues llistes, entre altres coses perquè n'hi ha molts de convocats cada any, més de mil cinc-cents de tots els gèneres i colors. Tothom sap també que els premis convocats per les mateixes editorials són operacions per obtenir originals, donar ressò a un o dos llibres premiats i fer, sota l'etiqueta de la cultura literària, promoció industrial. Tohom sap o hauria de saber que no tan sols és lícit sinó inevitable que els editors desviïn originals dels seus autors cap als premis que convoquen, i fins i tot que en alguns casos demanin originals per encàrrec a segons quins autors perquè optin als premis. Però en el cas del Premi de Narrativa Pin i Soler, les coses són diferents. Diverses institucions públiques convoquen el guardó. Les encapçala l'Ajuntament de Tarragona, que el dota en 18.000 euros, i que té un conveni amb Edicions Proa, del grup Enciclopèdia Catalana, per a la difusió i l'edició de l'obra. En aquesta i altres edicions, l'editor de Proa, Isidor Cònsul --que és també l'editor de Jaume Cabré-- ha format part del jurat. Però resulta que 'Les veus de Pamano', premiat amb el Pin i Soler, ja era un llibre en premsa a Edicions Proa --per tant havia passat per les mans de Cònsul-- i, per a més inri, fins i tot havia estat anunciat --Cònsul ho atribueix en una excusa de mal pagador a un malentès entre el departament de màrqueting de Proa i ell mateix com a editor-- com a novetat d'hivern per la mateixa editorial a diverses revistes i notes de premsa. Jaume Cabré, és clar, es va presentar al premi sabent-ho. Als premis s'hi presenten personalment els autors. I, potser sense parar-hi compte, va vulnerar un dels articles de les condicions generals de molts premis, i del Pin i Soler també, quan diu que l'original que opta al premi "no pot estar compromès o en procés d'edició" i, per descomptat, ha de ser inèdit. El qui sabia molt bé a quin joc jugava era l'editor, Isidor Cònsul, que durant les deliberacions va silenciar el fet als altres membres del jurat i va esperar que el veredicte del premi es consumés --cosa que no va passar en declarar-se no adjudicat-- per tal que amb els drets d'autor cobrats com a acompte, l'edició sortís amb un respir econòmic considerable. Actituds com la que ha sortit a la llum amb el Premi Pin i Soler fan mal al gremi en general, augmenten la desconfiança en els premis, i toquen de prop l'escriptor que s'hi troba embolicat. Davant del panorama, Isidor Cònsul ha descarregat de tota responsabilitat Jaume Cabré en una fòrmula inaudita d'amagar l'ou. I el silenci i l'oblit --llegeixi's corrupció literària-- seran una anècdota més que s'afegirà a la del famós plagi de la novel.la de Josep M. Sonntag, 'Nifades', presentada al Premi Sant Jordi de l'any 1970; a la tupinada d'un Ciutat de Palma quan era en mans del Grup 62; o la polèmica sobre el Prudenci Bertrana amb guanyador conegut abans d'hora. La diferència entre els editors que fan la jugada i no se sap i els que fan la jugada i se sap és que els primers la fan igualment i en saben més... però la corrupció literària i la presa de pèl als escriptors de bona fe que encara van als premis és la mateixa.

[Aquest article ha generat diverses reaccions de visitants o membres inscrits en el Fòrum Independent Els Quatre Gats com
aquesta del jove escriptor, David Yeste, que té un interès especial perquè és la veu d'un de la trentena d'autors que participaven en el Premi Pin i Soler de Narrativa dels Premis Literaris de Tarragona 2003]

Un altre Institut... ara per fomentar la creació
En plena campanya electoral, el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, va deixar anar que el suport a la creació artística i el foment de la lectura, sobretot entre els més joves, havien de ser els eixos de la política cultural a Catalunya. El conseller es va comprometre a crear, si CiU tornava a governar, un nou organisme que anomenava «Institut de Foment de la Creació» (amb evidents aires educatius i pedagògics, per tant contradictoris amb la creació) i també va assegurar que totes la poblacions catalanes de més de 2.000 habitants comptarien amb una infraestructura cultural mínima consistent en biblioteca i accés a Internet (¿quin dia farem una llista de tot allò amb què han de comptar les poblacions petites i que el mateix progrés i el temps deixa en l'oblit?). Vilajoana va anar més enllà i va assenyalar que l'Institut de Foment de la Creació tindria com a funció donar suport a galeristes, pintors, escriptors, editorials i altres representants de les diferents arts per reforçar tota la innovació i el talent que, segons el conseller, són un dels principals actius d'un país. Entre altres invents, l'Institut de Foment de la Creació ho seria tot menys creatiu: concediria beques als nous creadors, inclosos els autors de primers guions cinematogràfics, impulsaria les traduccions de les obres literàries que obtinguin el suport dels lectors o convidaria creadors estrangers perquè vinguessin a viure al Principat de Catalunya. Tot això, presentat com un invent, que en realitat copia el que ja han fet, més malament que bé, altres departaments. L'avantatge de fer promeses d'aquesta mena és que mentre es fa creure que es farà una nova dotació de pressupost el que es fa és reconduir les dotacions que ja existeixen i deixar-ne amb menys altres organismes. És clar que les últimes eleccions al Parlament de Catalunya s'han fet en dia de pluja i no és estrany que en surtin molts papers mullats.

¿Mecàgum què...?
A La Capella, la sala de "nous talents" que l'Ajuntament de BCN té al carrer de l'Hospital, tocant a la Massana, la Biblioteca de Catalunya i l'antic complex de l'Hospital de la Santa Creu, on va morir recollit com un pòtol, l'arquitecte Gaudí, hi ha un vídeo que és de dubtar que el 99'99% dels visitants acabi tenint prou paciència per esperar a veure què hi passa. És el vídeo polèmic, ara sense títol, però abans amb el nom de 'Mecagum Déu', que l'Institut de Cultura de BCN va fet retirar tot i haver-lo escampat als quatre vents amb els targetons d'invitació. L'artista del mecàgum en qüestió és Jaume Alcalde --vaja, i al damunt té nom de batlle!--, i és de suposar que es va fer un tip de riure per tres coses: 1) perquè va llegir que la croada dels mironsiardèvols li faria pujar la cotització; 2) perquè va confirmar que la retirada del títol saltaria a tots els mijans de comunicació i continuaria pujant-li la cotització; i 3) perquè el vídeo titulat tan atrevidament és com una prova de vídeo de primer curs de l'ESCAC. En aquest cas, el típic advertiment que diu: "algunes escenes poden ferir la sensibilitat de l'espectador" es va convertir en "el títol fereix la sensibilitat de l'espectador". L'ICUB, organisme que s'ha distingit per la seva tendència innovadora, ha patit un mal de ventre col.lectiu i ha cedit davant la pressió d'un col.lectiu autonomenat de "cristians" com si la resta o qui no combregui amb ells no en fos. Els ha reforçat, doncs. I ha creat la perplexitat perquè, de la mateixa manera que la recepta de canelons Rossini que Carles Santos posa al programa del seu últim espectacle es pura decoració, les frases pretesament ofensives del targetó de l'exposició de La Capella, també. Ni els responsables de l'ICUB, ni en particular els Capellaires, ni, per descomptat els mironsiardèvols, han llegit segons quins passatges de la literatura universal més reconsagrada. Com a mostra, un botó: 'Ulisses', de James Joyce, on els renecs són un mostrari de ben parlar. Per això, les frases ofensives del targetó fet perdonar del vídeo de Jaume Alcalde, semblen més aviat paraules de gelatina ni que pregonin en un llenguatge de carreter, vella tradició de guardapols, fuet i ganes de fer combregar amb rodes de carro: "Mecàgum l'hòstia fotuda i la merda de canto perquè s'emmerdi a tots dos costats, mecàgum de hippies, mecàgum collons, mecàgum com si diguéssim, mecàgum d'eurus, mecàgum de màquines". I és que a l'artista, ni que sigui un nou talent o un talent de noves tendències, sempre li toca ser un incomprès. Mecàgum l'art i el sol que l'il.lumina!

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |