«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 27 - Gener 2004

Carme, que em pugin un Pans&Company!
Com era fàcil d'imaginar, l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ja fa dies que té en marxa el seu despatx expresidencial a l'Illa de la Discòrdia, damunt mateix d'una de les franquícies que la marca Pans&Company (llegeixi's Gallina Blanca i, de passada, nissaga Carulla, i de passada Fundació Jaume I, i de passada la nova destinació laboral del secretari general de la Presidència, Carles Duarte, com a recent director d'aquest organisme en substitució del veterà Andreu Morte) té al rovell de l'ou de l'illa més cara en lloguers, no només de Catalunya, sinó de tot l'Estat espanyol. Qui diuen que no es penedeix gens de la decisió de seguir amb l'expresident, després de gairebé 23 anys al seu costat --despatx per despatx, s'entén--, és la seva secretària personal a Palau --anònima sempre, però amb el nom de Carme Alcoriza--, que sembla que va tenir una visió del tarot on va veure com podrien anar les coses amb l'arribada de la colla del tripartit --en alguns sectors contrincants en diuen "la banda del tripartit"--, i va preferir deixar la plaça de Sant Jaume i traslladar-se al Passeig de Gràcia. Carme Alcoriza, que l'endemà de les eleccions del 16N era també a la porta de Palau amb altres funcionaris com ella, presumptament independents i al servei de qui governa, en una festa de rebuda que l'aleshores secretari general de la Presidència, Carles Duarte, va organitzar per rebre Artur Mas com a ja pràcticament nou president de la Generalitat (hi ha imatges de l'esdeveniment i pel.lícula d'una abraçada cordial entre Duarte i Mas davant de Palau, aplaudits per la resta de funcionaris), és una de les tres persones que l'estatut dels expresidents aprovat al Parlament de Catalunya atorga a casos de retirada com la de Jordi Pujol. L'expresident disposa de tres empleats, de personal de seguretat propi, d'un vehicle per als actes públics als quals assisteix, i de tota la infrastructura i pressupost de despeses d'una seu de les seves característiques. La partida entra en els pressupostos del govern català. Jordi Pujol ja ha començat a actuar. Primer amb viatges arreu del món per pronunciar-hi algunes conferències. I després, amb tímides intervencions locals, la més sonada de les quals ha estat la que va tenir gairebé caràcter de missatge institucional renyant el nou govern català per "l'espectacle penós" arran del ja anomenat cas Carod. No és estrany que Pujol titlli d'espectacle el que en realitat és un nyap polític. Quan els polítics s'equivoquen fan un espectacle. Quan l'encerten, són uns gran homes de govern (de dones encara n´hi ha poques). Tampoc no és estrany que Pujol parli alegrement d'espectacle perquè durant els seus 23 anys de mandat se l'ha vist poquíssimes vegades en un espectacle musical, teatral o cinematogràfic i no perquè no confessi que li agrada o que en tindria motius, sobretot en dansa, àmbit en el qual ja va patir les conseqüències de tenir una filla a la companyia Metros, de Ramon Oller, que al seu dia li va tocar d'inaugurar el remodelat Espai de la Travessera de Gràcia. Tampoc no és d'estranyar que parli d'espectacle perquè Jordi Pujol ha estat l'actor més cotitzat de segons quines posades en escena. Recordi's els muntatges d'els Joglars i d'Albert Boadella, una companyia, per cert, que ha estat la primera a oferir formalment per carta nova feina a l'expresident, un paper de 'cover' (substitut) de l'actor Ramon Fontserè. Els Joglars li advertien: "desgraciadament no podrem oferir-li uns honoraris a la seva altura". La carta parlava també de les dificultats econòmiques que deixar el càrrec de President suposaria tant per a Pujol com per a la seva nombrosa família, i li deia que era una llàstima que no acceptés l'oferta perquè podria donar al personatge d'Ubú el realisme necessari en cas d'indisposició de l'insigne actor. Per descomptat, no sembla que Jordi Pujol hagi respost als Joglars ni s'hagi vist temptat per treballar amb la companyia, entre altres coses perquè Jordi Pujol cobrarà en els pròxims dotze anys un jornal equivalent al 80% de la retribució que tenia com a president i que superava els 90.000 euros anuals, només pel que fa a la nòmina. Davant d'això, els Joglars deien també a Pujol en la seva carta que ells no li podrien oferir uns grans honoraris perquè la companyia tenia dificultats serioses per culpa de la censura del govern català que havien patit per part de TV3 i del Teatre Nacional de Catalunya. També pot ser que Pujol no hagi acceptat l'oferta dels Joglars perquè de les activitats i conferències que porta a terme des del despatx del Passeig de Gràcia arreu del món, pot rebre els ingressos que sigui, sense que entrin en incompatibilitat amb la pensió d'expresident, és a dir, gairebé igual que la majoria de pensionistes, vidus i vídues del país que reclamen de fa anys un mínim de condicions per poder sobreviure. Per això, des que són al Passeig de Gràcia, ningú no entén que, quan li agafa el cuquet de la gana, Jordi Pujol digui a la secretària Alcoriza: "Carme, que em pugin un Pans&Company!". És a dir, negoci per als de Gallina Blanca.

Digui, digui de qui depèn al Ramon Llull
Esquerra Republicana de Catalunya ha recuperat la filòloga menorquina Aina Moll perquè substitueixi Joan Maria Pujals al capdavant de l'Institut Ramon Llull. Aina Moll, que viu l'any del seu 74 aniversari, agafa així el timó d'un organisme que s'havia mostrat especialment dinàmic, executiu i fins i tot eficaç en alguns aspectes de difusió de la literatura i la llengua catalanes a l'exterior. Les galledes d'aigua freda, però, no acaben de caure sobre els qui miren amb expectació els primers estires-i-arronses del Tripartit català. El ball de càrrecs dins els organismes que dependen del govern continua. I no sense sorpreses, com en el cas del nomenament d'Aina Moll. L'Institut Ramon Llull té oberts alguns fronts difícils de pelar: la negativa a prendre-hi part de la Generalitat Valenciana, el retrocés del govern del PP a les Illes, el deute que no acaba ni acabarà de pagar el govern central, i el monstre de l'Institut Cervantes que, per als dirigents espanyols, en té prou i massa per representar la cultura catalana a l'exterior sota el lema de l'Espanya única. El cas és que els efectes del pacte anomenat "secret" dins el si del Tripartit catalanista i d'esquerres es noten --i cada vegada més-- en segons quins nomenaments. Els criteris de professionalitat o capacitat de gestió semblen de moment els últims que es tenen en compte dels currículums dels designats i prevalen els d'antigues relacions personals, de partit, i fins i tot els intercanvis de favors. La filòloga menorquina Aina Moll va ser directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre el 1980 i el 1988, en la primera etapa, doncs, de la Generalitat després de la Dictadura. Aina Moll va actuar aleshores sota les ordres del conseller de Cultura, Max Cahner, de qui també depenia l'actual conseller en Cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, quan va ser nomenat cap de Serveis del Departament de Cultura a l'àrea de Tarragona. Ara és aquest, o oficialment l'executiva d'Esquerra Republicana de Catalunya de la qual és secretari general, qui ha escollit Aina Moll perquè substitueixi l'exconseller Joan Maria Pujals, al capdavant de l'Institut Ramon Llull. El mateix president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va deixar anar abans d'hora el nom d'Aina Moll en unes declaracions que van passar desapercebudes per la major part dels mitjans de comunicació, però que indiquen el grau de pactes que s'ha cogut en les últimes setmanes. El director adjunt de l'Institut Ramon Llull a les Illes Balears és l'escriptor Miquel Segura, proposat pel Partit Popular. El primer director de l'Institut Ramon Llull, Joan Maria Pujals, havia reunit entre el seu equip el poeta Àlex Susanna, la lingüista Esther Franquesa i el productor audiovisual i exdirector general de Difusió, Enric Canals. Curiosament, i a tall d'anècdota, quan Aina Moll va ser directora general de Política Lingüística es va posar en marxa la campanya dels cursos de català 'Digui, digui...', un projecte que ara l'Institut Ramon Llull havia reprès, però en suport digital. Una coincidència que fa por. Només cal esperar que a la nova directora de l'Institut Ramon Llull, amb els aires que corren de recuperació de velles glòries de fa un quart de segle, no se li acudeixi reviure la campanya de la Norma i que, ben aviat, no sentim a dir que "la difusió de la llengua, la cultura i la literatura catalanes a l'exterior... depèn de tu". Una manera ben trempada de treure's la feina del damunt i de passar el mort als altres perquè el vetllin i si convé, se'n riguin.

Germans de sang
El nomenament de tres germans de sang de tres polítics de capçalera del nou govern català ha fet aixecar les orelles als que sempre tenen l'ull posat on posen la bala. Tres germans de sang, com si fossin els del musical, ja formen part dels alts càrrecs nous de trinca: el del mateix president, el del portaveu del govern i conseller de política territorial i, perquè no sigui menys, el del conseller en cap. Alguns ja es comencen a preguntar per quin serà el quart germà i, pensant en Joan Saura, el dubte és si, a falta de germans, no faria el pes un cosí germà o un parent pròxim... Vet aquí que aquest nou govern, després de 23 anys d'inèrcia i d'un model establert, haurà de demostrar més que els altres que el canvi, les mans netes, l'honestedat i la democràcia són objectius prioritaris. És cert que el mateix Jordi Pujol ha passat pàgina per damunt de cosins, amics de la dona, fills i cunyats, entre les files dels càrrecs i assessories. També és cert que el mateix Duran i Lleida va ser motiu de crítiques per unes cunyadíssimes implicades en els encara no oblidats casos de Treball. I encara és més cert que germans de sang com els Nadal o els Maragall es barallen amb la política de fa temps. La polseguera, però, s'ha aixecat i s'aixecarà amb el germà de Carod-Rovira, a qui tothom té posat l'ull damunt i que és vigilat amb lupa d'augment per cadascun dels passos que fa. Per això, tots els integrants del nou govern hauran d'aprendre aviat una lliçó dura de pair: la política, en segons quines circumstàncies, no pot saber res de parents i coneguts, ha de ser una art gairebé solitària, com més professional millor, freda i tan justa com sigui possible. Si en vuit dies, se n'han detectat ja tres, de germans de sang, només cal esperar que, en quatre anys, anar a raure a algun dels departaments del govern català no sembli posar peu als «Hermanus», com deien abans, ni que aquest siguin, com ells mateixos promocionen, catalanistes i d'esquerra.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |