«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 28 - Febrer 2004

Els «imparables» es defensen
Quan semblava que l'enrenou polític del govern català, després del que s'ha anomenat "el cas Carod" havia ofegat altres polèmiques com la que mantenen el col.lectiu dels Imparables amb altres col.lectius sense nom, en plena reviscolada de la crisi postCarod, un dels escriptors que es defineix com a Imparable ha fet una declaració de legítima defensa en un article publicat al diari Avui (19.02.2004) sota el títol "Criticar sense llegir", on el seu autor, Hèctor Bofill, premi Josep Pla de narrativa i premi Ciutat de Palma de poesia, fa comptes d'un any en el qual ell i els Imparables han estat víctimes de tota mena d'impromperis. L'interès de l'article no permet fer-ne un extracte si no es llegeix sencer. Hi ha, però, alguns fragments que, pel seu contingut, hem remarcat en negreta:

«De la cadena d'insults i d'invectives que jo i els anomenats imparables hem suportat durant tot aquest any -i no hi ha setmana que no ens caigui una garrotada- el que més em sorprèn és que tota la bava rabiosa que ens dediquen se centri sempre en l'ordre personal i pràcticament ningú no gosi baixar a l'arena del debat estètic, és a dir, que, al capdavall, parlin de literatura. Això comença a semblar-me que té una raó molt senzilla, i és que els nostres adversaris es dediquen a practicar aquest estès costum en la frenètica civilització occidental consistent a criticar sense llegir. Ens han injuriat gairebé fins a la histèria sense el requisit previ que hauria de predicar-se de la gent del món de la cultura: fer els deures i llegir-nos. Aleshores potser haurien vist la diferència que hi ha entre algú que té un projecte literari i els que van espicossant d'aquí i d'allà sense saber ben bé per on naveguen. Certament, ni fer mots encreuats, ni que t'acabin la novel.la perquè ja se t'han esgotat les idees, ni escriure weblogs o dietaris on expliques la vulgaritat de la teva vida miserable, ni comentar el partit del Barça o escriure biografies sobre mones formen part d'un projecte literari. Un projecte literari és fer d'escriure una forma de coneixement. És un diàleg amb la tradició que provi de respondre a algunes qüestions fonamentals. Com conviure amb els altres en els temps del descrèdit i del nihilisme, com realitzar el desig, com lluitar contra l'oblit i contra la mort, com plantejar una vida plena, com aspirar a la idea de justícia, com construir un imaginari col.lectiu que ens enforteixi... Aquestes són les causes primeres que al meu parer han de moure un motor literari i han de presidir la seva expansió. Aquests són els motius que dignifiquen una cultura. En comptes de parlar d'això no han tingut més remei que recórrer al més baix i al més roí: a ficar-se en la nostra vida privada, a parlar de la nostra sexualitat (la qual cosa evidencia l'acomplexament i el retorçament propi d'aquells que no tenen una vida sexual ben resolta) amb una cascada de comentaris homòfobs que d'acord amb el vigent Codi Penal mereixen una pena de presó de fins a 3 anys, amb bromes pesades, amb falses acusacions, amb un odi visceral que, en resposta a l'article d'en Jordi Cabré (AVUI 10-2-2004), demostra fins a quin punt quan els joves alcem una mica el vol els mediocres que estan ben aposentats i que tenen pànic que trontollin les seves poltrones van a la jugular. Fins ara ho havia suportat amb un cert estoïcisme i amb bastant bon humor. Però per on sí que de cap manera no passo és que m'acusin d'ignorant i d'analfabet en un camp que encara conec una mica. El regal que ens dedica en Bernat Dedéu en el suplement cultural d'aquest diari (AVUI 12-2-2004) tot recomanant-nos que "als Imparables d'Eliot Ness" i als "doctorats en tòfona" i "amants de l'alta cultura" no ens aniria malament tastar una mica de Foucault, li haig de respondre que si s'hagués llegit la meva obra (i tingués el mínim enteniment) veuria que Michel Foucault és un autor que ha impregnat profundament tots els meus interessos intel.lectuals: com l'aplicació de les relacions de poder en els elements més propers condicionen les tendències de tota una comunitat, com davant de les petites agressions quotidianes els individus malden per tenir "cura de si mateixos", com darrere de les mantes de les formes s'amaga una relació essencialment de conflicte i de dominació... Tot això, que és exactament el que ha vingut demostrat per les lluites fratricides que aquest any s'han produït en l'estament literari i que he provat d'exposar, el senyor Bernat Dedéu ho podria haver meditat una mica abans de diagnosticar sobre l'estat de la cultura. És clar que, per a això, cal alguna cosa més que reunir-se amb els col.legues i posar-nos a parir amb unes quantes cerveses al davant. Per a això cal dedicar anys a la lectura de Foucault, i no com ell que, molt probablement, s'hi va posar abans d'escriure la ressenya. I això em porta a l'últim punt de la meva reflexió, i és que al final d'aquests aldarulls el que ha de començar a quedar ben clar és que no hi ha projecte cultural si no tenim alguna cosa més que gasetillers, ressenyistes, gent que fa llibres per encàrrec i gent que parla de referència sense llegir res. Han de començar a quedar ben clars els requisits que s'exigeixen per formar part de l'elit.»


Sardanistes, castellers, bibliotecaris, radiofonistes, reporters i cultura follonera
La biliotecària de la Universitat de Barcelona, Dolors Lamarca, substituirà, diuen, Vinyet Panyella al capdavant de la Biblioteca de Catalunya. La presidenta del Col.legi de Periodistes de Catalunya, Montserrat Minobis es fa càrrec de la direcció de Catalunya Ràdio. Cessen Albert Manent del Centre d'Història Contemporània, caseta que va ser creada en el seu moment per a Josep Benet, ara retirat. Ferran Bello es podria fer càrrec del Centre de Cultura Popular i Tradicional en lloc de Joan Vallvè. El nomenament d'Aina Moll al capdavant de l'Institut Ramon Llull es congela... Els cessaments i els nomenaments en un canvi de govern és allò que hauria de ser fet amb tota normalitat, gairebé en silenci, com una rutina. I així és com ha anat passant en la majoria de departaments del govern català des de l'aterrat del govern tripartit i cada vegada més mal repartit. Però ha arribat l'hora del Departament de Cultura, i com és tradicional en un sector on fa un quart de segle que ningú no està content amb el que li toca, les guspires salten a cada nova proposta que es filtra, con un virus informàtic, entre les lletres menudes de la premsa, les tertúlies i el "m'han dit però no ho diguis a ningú" que circula per tot arreu. I, si no, repassem: la filtració del mateix president Maragall del nomenament d'Aina Moll com a substituta de Joan M. Pujals a l'Institut Ramon Llull ha acabat en congelació fins al març per discrepàncies amb el soci d'aquest organisme, el govern de les Illes. El cessament d'Albert Manent en un lloc com el Centre d'Història Contemporània ha estat una sorpresa perquè molts ni sabien que existís aquest lloc, vacant arrant de la jubilació forçada de Josep Benet. La proposta de Dolors Lamarca, bibliotecària de la Universitat de Barcelona i impulsora de la modernització d'aquest centre, ha recordat una tèrbola història de fa just vint anys quan la bibliotecària, ja aleshores vídua del catedràtic Antoni Comas, va fer despenjar de la paret de la Biblioteca de les Borges Blanques, terra de Macià!, un quadre del rei espanyol Joan Carles I (i tan gros que l'anuncien, i en versió original, a l'hotel on els editors fan darrerament les seves festes de les lletres catalanes!). El cas és que, fa vint anys, despenjar quadres perduts de José Antonio o Francisco Franco de les parets heretades per la democràcia era un fet gairebé cívic i de profilaxi col.lectiva, però despenjar el quadre del monarca espanyol ja no era tan ben vist ni que el conseller fos un personatge de formació germànica com l'aleshores conseller de Cultura, Max Cahner el qual, diuen que si aprofitant l'embolic d'una crisi sentimental, va destronar Dolors Lamarca de cap de servei de Biblioteques. És a dir, quan la premsa espanyola anunciava el nomenament de Montserrat Minobis com a nova directora de Catalunya Ràdio dient que era una periodista que havia permès malparlar del president Aznar --i això li va costar una censura a Ràdio 4-- ara la tenim a punt d'anunciar que nomenen directora de la Biblioteca de Catalunya (és a dir, la Nacional) a una bibliotecària que despenjava quadres del rei fa vint anys. En canvi, a Vinyet Panyella, la cessada i també frustrada bibliotecària de l'Ateneu Barcelonès perquè es va equivocar de llista electoral --no era Sarsanedas, era Bohigas!--, només li han pogut retreure que practicava l'assetjament laboral al personal, cosa que ni el jutge es va creure i en va ser absolta. Però l'enrenou més memorable dels nomenaments relacionats amb la cultura és i serà el del cap del Centre de Cultura Popular i Tradicional, un tal Ferran Bello, com diuen els que no el coneixen, que, badaloní com la consellera Mieras i provinent de la Diputació de BCN (també la directora general de Promoció Cultural, Assumpta Bailac, s'havia format en aquella casa) porta la tacarrota d'haver estat creador del col.lectiu Crisol, proper a les anomenades "casas regionales" i a manifestos poc cristians pel que fa al català. Bello lliga amb el transvestisme del que s'ha entès des de sempre cultura popular i tradicional i que ara haurà d'assumir també el folklore de les "casas regionales", cosa que obrirà un ampli i avorrit debat sobre què és més popular i tradicional, si la sardana, els castells, el ball de cercolets o el flamenc, els balls típics o potser fins i tot els toros. El cas és que mentre Bello ha aixecat espurnes entre els polítics, tant l'enrabiada CiU com la follonera ERC, crea simpaties entre el sectors que depenen d'aquest organisme i que, paradoxa, durant anys, ningú no s'havia plantejat perquè estava en mans de Joan Vallvè, de currículum, diputat de CiU. Sembla que dos sectors prou significatius com els castellers i els sardanistes no tenen res contra Bello. Uns perquè li atorguen mèrits i els altres perquè no el coneixen. Ara només cal esperar que a algun tripartit no se li ocorri fer-se l'il.luminat i, ja que Catalunya proposa, com diu el lema que donarà feina dos anys a Maragall, no proposi que castellers, sardanistes, bastoners, colles de bestiari, diables i grups de folkore de les "casas regionales" muntin un tren com el que va muntar la pujolista Cataluña Hoy i vagin per la pell de brau bramant allò d'Oh, Espanya, escolta, tral.larí, tral.larà... Amb la doctora Mieras al capdavant, és clar! ¿Amb tot aquest sidral polític, algú es recorda ja de polèmiques glorioses com la de l'exconseller Vilajoana i la seva prèdica a favor del glamour de les actrius catalanes? Ara la polèmica balla i ballarà entre la idoneïtat de la barretina, la faixa i les espardenyes o el mantó de Manila. Bon paper li tocarà a en Bello amb allò que s'entén com a nostrada i folklòrica bella cultura!

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |