«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 35 - Setembre 2004

«Menystissatge»
La relliscada política de la temporada d'estiu té un nom: mestissatge. L'expresident Jordi Pujol es va refiar que a Prada, a la seu de la Universitat Catalana d'Estiu, sobretot en aquesta edició, el ressò mediàtic era, per primera vegada en molts anys, per falta d'interès informatiu, gairebé nul. Tan nul que la televisió catalana va escampar la bona nova de l'expresident amb una fotografia congelada a la pantalla i so telefònic, talment com si Jordi Pujol fos un corresponsal de guerra en algun lloc apartat del planeta. El cas és que el "president" la va deixar anar, confiat que faria content a una part dels fans pradencs, professorat inclòs, bona part dels quals, van practicar també aquest any el "culoti català", una nova posició de protesta que es fa posant-se d'esquena al president de la Generalitat de Catalunya, representant de la primera institució que hauria de ser respectada si és que de debò els "culotis catalans" volen la independència. A Jordi Pujol, amb menys audiència que el president Pasqual Maragall, els pradencs no se li van posar de cul quan va pregonar sense vergonya que el mestissatge podia acabar amb Catalunya. Nyaca! Unes declaracions que només han defensat els militants del partit de Pujol —no tots— i els cagadubtes o ventiladors d'Esquerra Republicana de Catalunya, que estiren i arronsen, escarmentats pel rebombori que va causar el seu pacte amb el govern tripartit per la banda que no satisfeia tot un sector afí, probablement, a part dels mateixos "culotis" pradencs. El mateix Jordi Pujol, vist després l'impacte de les seves manifestacions —una bombolla d'optimisme per a ell perquè el fet és que les seves últimes aparicions, solitari i avorrit, feien pensar que els mitjans de masses, sempre anant-li darrere, l'havien oblidat més de pressa que a l'Àngels Barceló (la moreneta mediàtica) quan va deixar TV3— ha sortit en defensa pròpia: «Escoltin, que jo vaig ser el primer que vaig dir que català n'era aquell que vivia i treballava a Catalunya i que en volia ser!». Jordi Pujol no és conscient de la pell fina que actualment arrossega tot el que té relació amb l'intercanvi de cultures, a la immigració, a la barreja de costums. Ni tan sols no sembla ser conscient del que ell sap més bé que ningú, que Catalunya està feta, sobretot, de mestissatge. I que la resolució pacífica dels anys en què ha governat el país s'ha basat, principalment, en el respecte per aquesta realitat, per a alguns, fins i tot excessiu respecte. L'exemple recent francès, fent pinya al voltant dels dos periodistes segrestats per la màfia islàmica a canvi d'eliminar la llei prohibitiva del vel de les dones a les escoles, és clau: les comunitats islàmiques franceses, contràries a acceptar la llei de la retirada del vel femení, posen en primer terme els principis d'igualtat, llibertat i fraternitat. És un clar model de mestissatge ben resolt. ¿Es perd l'esperit francès perquè a França convisquin diferents religions i cultures des de fa molt de temps? Jordi Pujol va equivocar la frase, qui sap si deliberadament. El que Jordi Pujol veu, com ho veu molta altra gent, és que si ara no es fa via a reforçar la personalitat pròpia, la llengua, la cultura, la manera de ser, el mestissatge, que no ve d'ara, sinó que s'ha produït a còpia d'anys i anys, gairebé segles i tot, acabarà conformant una altre model català, que potser no serà el dels somnis de Jordi Pujol, però que continuarà sent Catalunya igualment. Fa de mal comparar, però si les paraules de Jordi Pujol a Prada, les hagués pronunciades l'impresentable de Le Pen a França, fins i tot als "culotis catalans" se'ls haurien posat els pèls de punta. Aquí, però, les coses són diferents, com deia aquella Espanya franquista que també n'era, de diferent, almenys pels anuncis televisius de l'època en blanc i negre, i mentre rebentem de melangia per por a perdre els orígens, explotem d'alegria per haver aconseguit que l'ombra xinesa d'un burro —català, naturalment, i sense creuaments!— es transformi en el nou símbol de la nostra identitat... per descomptat, mestissa. Com a resum de les reaccions, la més clarivident, i potser reveladora, és la de Mohamed Chaib, diputat del Parlament de Catalunya i president de l'Associació Cultural Ibn Batuta quan diu en un article a La Vanguardia (30.08.2004): «Le avanzo, señor Pujol, que llega un poco tarde reclamando el no al mestizaje, porque en mi caso, como en el de muchos otros/as, estoy casado con una catalana nacida en Balsareny desde hace 14 años y la conozco desde hace 22. Somos muy felices y tengo dos hijos preciosos nacidos del mestizaje en Catalunya, que se sienten tan catalanes como cualquier otro. Hablan el catalán perfectamente y sólo les deseo a ellos y a todos/as los jóvenes catalanes que puedan vivir dignamente en esta gran tierra que es Catalunya. He vivido unos años en Tánger (Marruecos) y el resto de mi vida en Catalunya. Lo que más me ha indignado es el radicalismo de algunos a uno y otro lado sobre la cultura del otro. Le ruego que mantenga, señor, Pujol su carácter dialogante que le ha caracterizado siempre. Todos juntos hemos de hacer que la convivencia no se fracture y hacer que la identidad catalana no se diluya como usted dice. Esto es trabajo del gobierno de Catalunya, de todos los partidos políticos catalanes, y de la sociedad catalana en su conjunto, también de los nuevos catalanes. Visca Catalunya.» Menystissatge, honorable, menystissatge.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |