«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 36 - Octubre 2004

¿Hi ha més jurats bocamolls que lletraferits?
La tendència més recent entre els membres de jurats literaris és que, com si fossin jutges de la llei que es dediquen a filtrar declaracions i sentències abans d'hora, ara es dediquen a fer de bocamolls dels premis en els quals han exercit de jurats. Un dels primers casos es va donar amb la concessió, millor dit, la no concessió, de l'últim premi Prudenci Bertrana, dotat amb 42.100 €. En aquesta edició, la 37a, va quedar desert. Una opció lícita i prevista en les bases. Fins aquí, faci's la voluntat del jurat, que diuen. Però, qui sap si per mala consciència, algun dels cinc membres bertranaires va començar a fer de bocamoll a preguntes indiscretes i, en comptes de donar una valoració tècnica dels originals presumptament llegits, es van dedicar a buscar arguments que els deixessin en bon lloc a ells, mal que fos tirant una carretada de terra sobre el conjunt dels escriptors —la majoria amb pseudònim— que s'hi havien presentat. El jurat del premi Prudenci Bertrana el formaven aquest any Ponç Puigdevall, Mita Casacuberta, Oblit Baseiria, Andreu Martín i Julià de Jòdar. Sembla que la declaració de desert no va ser unànime, sinó que es va acordar per 4 vots a 1. És a dir, algú, i tot fa sospitar que fos el jurat més implicat amb l'editorial, que des d'aquest any és Columna, li semblava que no donar el premi, que és un dels més sucosos de les lletres catalanes, li treia la possibilitat de fer-se el petit torró amb l'edició corresponent sense haver de pagar mai drets d'autor. I els jurats van començar a parlar. Ponç Puigdevall va dir que els cinc o sis textos —diu que n'hi havia uns 37— que podrien optar al premi eren gairebé acceptables, però semblaven escrits per funcionaris literaris —atenció a aquesta definició!— que treballen com a escriptors de vuit a tres. Julià de Jòdar va desvelar que els havia sorprès molt que a les novel·les hi aparegués molt poc reflectida la societat actual, i el poc que s'hi veia fregava el costumisme, a la vegada que s'hi detectava una erudició banal que seria més apropiada per a notes a peu de pàgina. I el bon Julià va afegir que els textos preseleccionats —lògicament, seleccionats per altres lectors i no pels jurats— semblaven estar impregnats del virus dels famosos temes mediàtics i de la servitud de la narrativa a l'excés d'evidència i semblava que la gent escrigués com si no hi hagués cap tradició literària catalana. També un altre membre del jurat, Mita Casacuberta va afirmar que deixar el premi desert era convenient per preservar el prestigi del premi Bertrana i fer un favor a la literatura. L'editor de Columna, adscrita al grup Planeta, va encaixar les valoracions del jurat amb resignació i pensant, segurament, que quina poca visió del món del llibre tenen alguns, tenint en compte que és el mateix Alzueta qui ha fet en els últims anys que dos autors de la seva factoria, Maria de la Pau Janer i Ferran Torrent, hagin acceptat dir públicament que escrivien en castellà i rebre, com a consolació, el premi finalista del Planeta que està dotat amb 150.000 €, uns 450.000 € menys que el premi gros de can Lara. En aquest cas, el bocamoll ha estat el mateix Ferran Torrent, que a l'estiu, a finals d'agost, a la Universitat de Prada, va dir que estava acabant la seva pròxima novel.la, la que ara ha quedat finalista del Planeta en castellà, i la va donar per escrita en català i títol en català. Per despistar el jurat del Planeta, Ferran Torrent s'hi ha posat amb noms i cognoms entre els personatges de la novel.la. Davant de tals evidències, però, el jurat del Planeta es manté sorrut i callat —¿algú sap què hi fa tot un Pere Gimferrer en un premi com aquest destinat a donar sortida a productes comercialíssims com els de Lucía Etxebarría, que s'ha tornat tota una altra dona des que fa un anys que és mare?— i no diu ni piu, ni fa altra valoració que la que dóna l'acta signada. El pacte secret és el pacte secret. ¿I si els del Prudenci Bertrana, ara que l'edita Columna, paguessin millor els jurats per la seva feina i els fessin signar un contracte amb la clàususa de secret de confessió com els seus col.legues plantearis?. Ara que, per bocamolls, també, els de l'últim Premio Nacional de Narrativa que han premiat l'escriptor de Barakaldo, Juan Manuel de Prada, nascut el 1970, per 'La vida invisible', i a la sortida, una mica més i tots acaben dient que no l'havien votat perquè Suso de Toro va dir que el jove de Barakaldo havia raspallat Bernardo Atxaga i la seva novel.la 'El fill de l'acordionista' per 6 vots a 4. Suso de Toro va dir que la decisió del jurat li feia vergonya perquè no era un premi comercial i perquè, per a ell, la literatura era una altra cosa i que s'havia votat un dibarat. Dos membres més del jurat del Premio Nacional va dir també que la preferència per Atxaga era unànime, però a l'hora de votar va sortir en Prada. Vist i debatut, si dels quatre Atxaguistes, tres dels que van parlar eren gallecs, cal preguntar-se quin paper va ser els dels membres del jurat representant de les lletres catalanes i quins títols hi van defensar. Per ara, però, potser per vergonya, com diu Suso de Toro, no han parlat. ¿Devien ser potser jurats i amics d'editors a la vegada, un altre estil de fer de jurat en premis literaris que fa pujar els colors a la cara?

«¿España, què és?»
Mentre n'hi ha que intenten buscar la seva identitat, ja sigui amb l'ombra xinesa del burro català o el símbol valencià del rat-penat —no se sap que a les Illes se n'hagin inventat encara cap—, n'hi ha d'altres que van per feina. A Roda de Berà, el Museu de l'Escriptor —¿vol dir que hi ha escriptors de cera, potser?— i amb el suport del Patronat Municipal de Cultura, Turisme i Esports, fan un premi, diguem-ne literari, de cartes manuscrites. Atenció a algun punt de les bases: "El concurs està (sic) obert a totes les persones, parlin l'idioma que parlin (caldrà, però, adjuntar una traducció (?), i sense límit d'edat." Una altra: "la carta pot ser escrita a mà, amb el peu o amb la boca". I a aquesta altra: "la Carta Manuscrita és un premi que s'atorga al document que aporti una millor cal.ligrafia —no es tindrà en compte el tipus de lletra—, text literari o qualitat documental i ornamental." I encara aquesta: "L'autor de la carta pot ser diferent de l'autor del text (?)". Més dades: "S'hi poden presentar diverses cartes per escriptor, però només es premiarà un escrit per autor (?)". Més galindaines: "Cada any s'escolleix (sic) un tema per al contingut de la carta; el d'enguany és: «España, què és?» Una definició tan sucosa, que ja voldrien alguns membres desorientats de les files del PP, ha de tenir una extensió d'entre 15 i 40 línies. Els escrits s'han de presentar en un full DIN A4 per una sola cara, amb el nom complet, l'adreça, el telèfon i l'edat de la persona participant. També es pot concursar sota pseudònim, és a dir, adjuntant un sobre tancat amb una identificació. S'hi pot participar en "qualsevol llengua del món" (sic). És a dir, que s'abstinguin de participar-hi els extraterrestres. Tot aquest esforç té una dotació de tres premis de 600, 300 i 150 euros, en metàl.lic, o bé, atenció!, en productes de les entitats col.laboradores, que no s'especifiquen quines són. Un premi literari de contingut tan profund i de categoria literària tan compromesa és anunciat, sense vergonya, en el recull de premis literaris que elabora mensualment el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. És, també, un dels premis que engreixa les estadístiques de "premis literaris en català". Sense paraules.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |