«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 37 - Novembre 2004

Guau... dalajara!
Mai no s'havia sentit a parlar tant de Guadalajara com ara. De la Guadalajara mexicana, s'entén. Perquè de l'altra, la de la meseta, ni tan sols se'n piula. I del títol monzonià, la memòria és feble. El cas és que de cop i volta la massa social ha descobert que a Guadalajara es fa una fira internacional del llibre, com en tants altres llocs del món (la paraula internacional està molt gastada, actualment), i que, a més, és la segona en importància després de la de Frankfurt, apreciació dels editors catalans, sobretot perquè dedica bona part dels seus esforços a l'edició en llengües hispanes. La presència de la cultura catalana durant sis escasos dies en aquesta fira ha tornat a la memòria els vells fantasmes pomposos dels governs enternament convergents, especialitzats a organitzar viatges xàrter a fires i congressos, festivals i festasses, per acabar trobant-se tots plegats en la paradeta instal.lada per explicar-se, amb una copeta de xampany (francès) a la mà, què hi feien en tal fira o tal festival i què pensaven fer o què farien si no fos que no els ho deixen fer. Guadalajara, malgrat la bona voluntat dels nous dirigents de l'Institut Ramon Llull, va pel mateix camí. Un cop feta pública la relació de participants de cos present en els actes previstos, ja s'han aixecat les habituals veus de reticència cap a una o cap a una altra tria d'escollits. Si en català prou sabut és que de Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases, ¿per què ha d'estranyar que la llista de convidats a Guadalajara n'estigui plena? Plena de Joans, Joseps i ases, s'entén. Tenint en compte que per Guadalajara hi passaran com a convidats, després dels catalans, els peruans, tot fa pensar que el ressò que representarà l'expedició serà tan escàs i tan inútil com ho han estat les expedicions fetes fins ara en festivals de cinema i fires similars. Sabut és que, almenys en literatura, les vendes de traduccions a l'estranger, si n'hi ha, es fan des de casa (ai, com ens hem tornat des que el correu electrònic i internet han universalitzat el comerç!) i que els contactes entre autors catalans i autors d'un altre indret no tan sols no es produeixen sinó que sembla que desitgen estar com més lluny millor els uns dels altres. És clar que, Juan Villoro, un mexicà, ha guanyat el premi Herralde, i que els de Guadalajara han premiat una gallega (el gallec s'asssembla al català) després de premiar molts anys llatinoamericanes amb el premi Sor Juana per a escriptores, i que també els de Guadalajara han premiat un editor italià (l'italià també s'assembla al català i Europa és petita vista des de l'altra banda de l'Atlàntic) per la seva feina. De moment, doncs, la presència catalana a Guadalajara sembla més aviat allò de fer el cornut i pagar el beure, perquè, de pagar-lo, els catalans, el beure de Guadalajara el pagaran i ben pagat. I no siguem tan il.lusos de fer cas del pressupost fet públic perquè ben mirat, el pressupost, amb partides de representació que no consten, es duplica en una bufada. A Guadalajara, a Frankfurt, a la Xina i on sigui, el que els convé és que hi hagi algun país petitó amb deler de grandesa que pagui la festa. I els catalans, en aquest aspecte, fa anys que hi tenen la mà trencada. Tinguem en compte que l'última festeta que es va fer a Nova York amb Woody Allen uns minuts ha servit perquè el mestre del cine utilitzi Barcelona en la seva última pel.lícula, de paraula, eh, un parell de vegades, i de segur que ho fa més temptat per la seva bona impressió d'haver estat al Palau i a l'Auditori tocant el clarinet que no pas per la seva entrevista amb el conseller de cultura de torn i els seus seguidors. Així, doncs, alerta a les notícies dels enviats especials en el vol xàrter de Guadalajara, terra de Jalisco, perquè durant sis dies, professionals de la informació independents com són, faran mans i mànigues per explicar com editors, alguns escriptors, alguns artistes i, sobretot, molts funcionaris del nou govern tripartit i d'esquerres i català i tot això, es mouen per Guadalajara, exclamant, com a mínim, en el català manllevat que es porta: "Guau... quants llibres que hi ha a Lajara!". Un ja espera veure el president del Gremi d'Editors Catalans, que no se'n perd una, fent creure davant els micros de TV3 i Catalunya Ràdio que la literatura catalana ha posat un peu al món... i ignorant —¿per què ignoren tant els editors?— que des de fa anys, uns quants catalans s'han fet universals per obra i gràcia de la seva obra o de la dels seus editors, sense fastos firals ni expedicions multimilionàries. La pregunta, doncs, que tants es fan aquesta tardor i que diu: "¿Qui va o qui no va a Guadalajara?" no té sentit. La pregunta de debò hauria de ser: ¿Per què cal anar a Guadalajara a l'època dels chats, les videoconferències, els internets i les martingales que ens uneixen a tot el món, si des de casa, en pijama, es pot promoure millor el que fem i el que tenim que no pas veient-se els mateixos nadius de sempre a la caseta institucional que munten i desmunten com uns venedors ambulants?".

La literatura catalana... salvada pels immigrants
De la mateixa manera que, si algun col.lectiu fa que el català sobrevisqui alguns anys més, serà el de la nova immigració, com ja es demostra en col.loquis, taules rodones, reportatges de televisió i intervencions populars en els mitjans públics, pot ser que a la llarga, la literatura catalana sobrevisqui també alguns anys més gràcies a la incorporació de nous autors d'origen d'altres cultures. El cas Asha Miró pot ser el primer. Però no ha passat gaire temps perquè els primers immigrats crescuts aquí hagin començat a publicar. És el cas de les dues autores de Vic, Laïla Karrouch i Najat El Hachmi. La primera va publicar les seves experiències en el llibre 'De Nador a Vic', i la segona ho ha fet amb un títol més provocatiu, 'Jo també sóc catalana', que recorda aquell altre títol del Paco Candel autèntic, el de l'època de la immigració de postguerra, 'Els altres catalans'. Laïla i Najat són marroquines. La casualitat o l'empenta d'algú ha fet que les dues siguin de Vic. Però el fenomen s'estendrà. I s'estendrà més de pressa del que ens puguem pensar perquè una de les claus perquè la literatura catalana es difongui i sobrevisqui és la seva presència normal en els mitjans de comunicació, però no en un programa especialitzat, sinó en programes magazine o informatius d'interès general. Per això, quan un magazine com 'El club', que condueix Albert Om, en la franja de les tardes de tevetrès que portava Julia Otero, decideix portar al programa dues autores com Laïla i Najat, com en el seu dia Asha Miró apareixia en programes magazine de gran audiència, està fent més bona feina per la literatura catalana que portant les autores a mitja dotzena de seminaris o taules rodones parlant a una altra mitja dotzena de convençuts. El dilema és claríssim: ¿és millor un programa especialitzat de llibres o programes generals que parlin de llibres? És clar que tampoc no s'ha d'amagar que la tria de l'equip de l'Albert Om, d'El Club, a l'hora de parlar de Laïla Karrouch i Najat El Hachmi, les dues escriptores novelles de Vic i d'origen marroqui, es deu més a l'anècdota de la seva condició d'immigrades que no pas a criteris d'interès o qualitat literària. Però aquesta és una altra cançó. Ara només cal esperar que en un termini de cinc anys, a tot estirar deu, apareguin escriptors i escriptores d'origen africà, asiàtic, llatinoamericà, europeu i oceànic, que, educats aquí, escriguin i publiquin en català. Aleshores s'haurà acabat l'absurda polèmica sobre què és i què no és cultura catalana i, encara més, si és o no és catalana la literatura que es fa i es treballa a les terres de parla catalana.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |