«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 40 - Febrer 2005

La hipocresia literària es dóna cops de colze
A cops de colze. Així ha anat la convocatòria de l'acte d'homenatge a l'escriptor Miquel Bauçà, trobat el 3 de gener passat, mort, al seu domicili de Barcelona, després d'un avís dels veïns als Mossos d'Esquadra, on residia gairebé d'incògnita. Fins al 10 de febrer, no va ser descoberta públicament la seva mort, diuen, per un anònim que va avisar la família, amb qui no tenia relació. Va ser aquesta trucada la que va alertar l'editorial Empúries, que va iniciar els passos perquè el cos fos reconegut. No passaven gaires dies d'aquest cas tan extraliterari, però a la vegada tan literari, que els qui durant els últims gairebé vint anys l'havien tingut en l'oblit, sota l'excusa de la seva actitud voluntària d'aïllament —no tan certa com es diu—, es donaven cops de colze per fer-se protagonistes de la convocatòria de l'acte d'homenatge que se li va fer el 18 de febrer, al Palau Moja de Barcelona, amb lectura de poemes i fragments de textos seus. Les associacions d'escriptors van anunciar de seguida que l'organitzaven cadascuna d'elles, una dient-ho per correu electrònic als seus associats, i l'altra informant-ho en una nota pública. El cas és que una telefonada d'Ernest Folch, editor del Grup 62, i fill de Xavier Folch, l'editor inicial de Miquel Bauçà a l'Editorial Empúries, a Jaume Subirana, director de la Institució de les Lletres Catalanes i autor que acaba de publicar amb Folch, van tenir la pensada de muntar el recital poètic del Palau Moja, convertit en funeral literari, al qual van convidar posteriorment, perquè no fos dit que el gest sortia de l'editorial o de l'administració, les associacions d'escriptors perquè hi col.laboressin, almenys, amb la gallineta de rigor. La idea que entronca tant amb l'esperit necrològic de les associacions d'escriptors, va agradar de seguida, i va agradar tant, que totes van córrer a fer saber que havien estat elles les que havien tingut la pensada. Al marge de la bona intenció, no es poden obviar certes reflexions: A) La mateixa editorial que es va interessar per fomentar l'homenatge havia descatalogat uns anys abans —o com a mínim havia reduït a la mínima expressió— l'existència de les edicions de Bauçà, entre les quals el totxo 'El canvi' i la novel.la gairebé introbable, 'Carrer Marsala'. L'endemà de l'homenatge, i arran d'algunes demandes de llibreters, l'editorial anunciava que els que no existissin els reimprimiria. B) La Institució de les Lletres Catalanes, a banda de posar en Miquel Bauçà al Qui és Qui, com altres 1.500 i tants autors, no havia fet ni un pas en els seus anys d'existència per fer conèixer l'autor, ni impulsar les seves traduccions, ni garantir els estudis universitaris, mentre s'ha dedicat a subvencionar picossades a desenes d'autors i obres de les quals no se n'ha sabut mai res més. C) Les associacions d'escriptors han ignorat un autor que, a les 24 hores de la seva mort, en canvi, ha estat lloat per membres d'aquestes mateixes associacions com "un dels millors del segle passat", si no "el millor" i s'han limitat a estendre l'esquela mortuòria i donar-lo de baixa per defunció, mentre fa anys que han dedicat homenatges, recitals, miscel.lànies i festetes a tot d'altres autors que en molts casos no es justifiquen per la seva vàlua literària. D) Els mitjans de comunicació han estat on són sempre. Al peu de la notícia mortuòria. I si pot ser morbosa, encara millor. Si Miquel Bauçà no hagués aparegut mort en la ignorància i l'oblit, i hagués tingut una mort plàcida i corrent, probablement la televisió no hauria trobat ni els quinze segons que dedica als difunts, i la premsa escrita hauria pensat que si un escriptor no es mor d'una manera ben llegendària no val la pena sinó dedicar-le un article obituari. Per tot plegat, la hipocresia literària —que es posa en evidència en força oportunitats— ha tingut en el cas de la mort de Miquel Bauçà un dels seus exponents màxims. Sembla com si la societat literària respirés més que tranquil.la quan canta les absoltes i quan incinera literàriament aquells que, sota el cinisme de la ignorància i l'oblit, els deixa de fer nosa. Aleshores, tothom s'hi apunta. Tothom el coneixia. Tothom hi havia parlat. Tothom, pel que sembla, l'havia llegit. Però l'editorial confessa que amb prou feines havia pogut col.locar un miler d'exemplars de 'Carrer Marsala', la novel.la de Miquel Bauçà i el seu llibre més celebrat.

¿Qui suporta l'edició en català?
Han hagut de passar uns quants mesos perquè el govern català reconegués que havia heretat del govern anterior un vergonyós emmagatzematge de més de 200.000 llibres procedents del que s'anomenava "suport genèric". Es tracta del fons dels 300 exemplars de cada títol genèricament subvencionat i que, posteriorment, en lloc de ser distribuïts entre els prop de 400 centres bibliotecaris, es quedaven en estat d'hivernació. El suport genèric ha estat mort i enterrat, però el seu substitut, el suport a l'edició, tot i que presentat com més clarificador, continua tenint llacunes que el temps tornarà a detectar. Així, els únics que estan contents com uns gínjols són els editors. I és lògic. El suport a l'edició vol dir això: suport a l'edició. No a l'autor. Els editors, ara, no caldrà que destinin els 300 exemplars i podran destinar tota l'edició a la venda. No es vol fer més magatzem. En contrapartida, el servei de biblioteques disposarà d'una dotació d'un milió i mig d'euros per adquirir aquells llibres que li interessin i els distribuirà entre els centres bibliotecaris. S'hi poden acollir tots els editors que en facin més de 1.100 en el primer tiratge, sempre que no passin de 3.500 exemplars. Un altre punt polèmic perquè feta la llei feta la trampa i el més probable és que la picaresca editorial es limiti, a partir d'ara, a no declarar cap primera edició superior als 3.500 exemplars, amb la qual cosa d'aquí a quatre dies la mitjana de tiratge haurà baixat estrepitosament. Un altre aspecte polèmic és qui fa la tria dels títols a adquirir. El Servei de Biblioteques i una comissió dels editors, diuen. ¿Però és fiable aquest criteri que s'allunya del genèric? ¿Cal recordar que d'una novel.la convertida en internacional com 'La pell freda', ni la crítica, ni ningú no en donava un ral en els primers mesos de la seva sortida i que no se'n va fer cas fins que es va saber que es venia com la sopa no només a les llibreries sinó també a moltes altres llengües estrangeres? La desaparició de l'antic "suport genèric" és una bona notícia. L'augment de dotació al suport a l'edició, també. L'eliminació del magatzem de paper en què s'havia convertit el fons del suport genèric, una altra. Ara cal que la tria dels llibres que entrin a les biblioteques acabi sent una bona notícia. En els últims anys, alguns dels títols més importants editats en català, tant d'autors catalans com d'estrangers, no es trobaven en cap biblioteca pública. I la biblioteca, com la llibreria i l'ensenyament, són els tres grans puntals de la bona salut de l'edició en català.

Escriviu, escriviu, perversos!
El nou director de la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme autònom del Parlament de Catalunya que es troba sota mínims i en constant regressió d'atribucions, ha parlat, poc temps després del seu nomenament: "Perseguir la literatura com una via per fer-se popular i guanyar molts diners és una perversió, perquè l'objectiu d'un autor ha de ser tan sols escriure i publicar", ha dit Jaume Subirana. I encara no n'ha tingut prou perquè ha afegit: "Les novel.les, cada dia m'avorreixen més". Sembla increïble, però els papers n'han anat plens. Repasseu hemeroteques. Heus aquí com, en poques paraules, qui hauria de representar i a la vegada respectar tots els àmbits literaris es manifesta públicament negat per assumir-ne un dels més importants, el dels novel.listes i narradors. I com, després de les batalles de molts per la dignitat i la relativa professionalitat dels escriptors, retreu encara a aquells que pretenen viure'n, més bé o més malament, que ho facin. Són, segons el nou gurú de les lletres, uns perversos. I la pregunta salta a la vista: ¿Qui és més pervers, aquells que només volen guanyar-se el pa amb la suor dels seus escrits o aquell que, sense gaire suor, se'l guanya intentant de representar els que acusa de perversos? I encara: ¿Si el que hauria d'enaltir la novel.la, un dels pilars més sòlids de qualsevol literatura de tots els temps, en renega, com pot reclamar que la literatura catalana tingui una presència mediàtica i un prestigi que li neguen dia sí dia també com el pa i la sal? Les declaracions del director de la Institució de les Lletres Catalanes han caigut com un clatellot en diversos sectors del gremi literari. Novel.listes de prestigi han quedat, més que lletraferits, malferits. Autors de vocació professional, guanyadors de premis i bons venedors de llibres, s'han sentit marcats amb la P de pervers. Un clatellot, el que els ha arribat en boca del que els representa, que si no ha fet reaccionar el qui l'ha promogut, hauria de fer reaccionar, almenys, els qui tenen la responsabilitat d'haver-lo posat en el seu lloc. Sobretot perquè el mateix dia que el director de la Institució de les Lletres Catalanes renegava de la novel.la, unes dades estadístiques de la Federació de Gremis d'Editors demostrava que el 55% dels ciutadans llegeix alguna cosa i que, d'aquest 55%, prop d'un 60% prefereix la novel.la i el conte com a lectura. També coincidint amb les declaracions del nou director, prop de mig miler de creadors culturals de totes les disciplines es reunien a Barcelona convocats per la SGAE per defensar els seus drets professionals. Els autors dramàtics, un dels sectors que hi té representació, i per tant escriptors de teatre en català, hi estan al capdavant, en un moment que són acusats de perversitat pel seu representant institucional per voler fer caixa del que la indústria fa a la taquilla. Les paraules del director de la Institució de les Lletres Catalanes només són un tast del que els espera al sector. No es poden signar concessions d'ajuts a l'escriptura, sobretot novel.les, i renegar-ne a la vegada. No es pot tractar de perversos aquells que, pel fet que existeixen pel seu esforç creatiu personal, permeten que un contingent de funcionaris i vividors de la lletra de ficció i de no ficció visqui d'administrar allò en què no creuen. Escriviu, escriviu, perversos!, que ja se n'encarregaran de picar-vos els dits si us en sortiu més del compte previst per les autoritats pertinents.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |