«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 49 - Novembre 2005

«¡Chicas, al salón!»
La crida ha estat feta. Tot i l'aigua a bots i barrals dels dies previstos (8-13 novembre), el I Saló del Llibre que s'ha fet a la Fira de Montjuïc ha complert, segons els responsables, les perspectives esperades. O, dit d'una altra manera, es van inventar, abans de començar, una xifra d'assistents (70.000 visitants) i s'han donat les dades oficials que gairebé ratllen aquests 70.000 visitants! Tant de bo els editors l'encertessin tant a l'hora de posar un llibre al carrer!
Des de feia setmanes, ja es deia que hi havia inscrits per al Saló prop de 10.000 escolars. I és cert, en els horaris escolars dels primers dies, les corredisses pels carrerons de les casetes dels editors i llibreters van convertir el saló de Montjuïc en una pista d'atletisme amb moqueta inclosa. El cas és que l'invent del Saló del Llibre, substitut de la difunta fira de les casetes al Passeig de Gràcia, té un pressupost aproximat d'un milió d'euros. Una part la cobreixen els mateixos editors i llibreters amb el lloguer dels metres quadrats que ocupen (9 metres per 1.500 €) i una altra part arriba, és clar, de les arques públiques que, enlluernades el dia de la inauguració pels metres i metres de prestatgeries plenes de llibres, no s'estan de deixar anar que la cosa ja sembla Frankfurt, de tan internacional!
És clar que, potser tenien raó, perquè en alguns dels apartats del Saló del Llibre, els de la restauració, els croissants hi estaven a disposició dels editors i llibreters que volien treure el ventre de pena i fer-se passar, també, l'avorriment. Tenint en compte que el director de la Fira, Jürgen Boos, va esmentar dues vegades en la presentació a Frankfurt, la novel.la de Pablo Tuset, 'Lo mejor que le puede pasar a un cruasán', com a representant de la literatura catalana, els apartats de cafeteria del Saló del Llibre de Montjuïc era, probablement, allò de tot el Saló que més s'asssemblava a Frankfurt.
La diferència és que, mentre a Frankfurt, hi ha editors i agents literaris de tot el món, i es fan els contractes més importants de l'any, al Saló de Montjuïc, hi ha hagut els escolars de Primària i Secundària, i per salvar del naufragi l'invent, el dissabte i diumenge últims, uns quants dels mateixos infants —a qui se'ls van donar vals gratuïts d'entrada per a adults— amb els seus pares. El I Saló del Llibre fet a Montjuïc ha descobert que el seu principal error ha estat cobrar entrada. Gran descoberta! Ara resulta que per comprar llibres, caldrà pagar entrada! Com si les llibreries de tot el país i les grans superfícies anomenades llibreries no oferissin un servei més complet, més calentó i més baratet. Les comparacions provincianes del I Saló del Llibre de Barcelona amb altres salons com el de París no fan altra cosa sinó desvirtuar els fets. No es tracta només d'imitar sinó de crear. I aquest aspecte, el de la creació, no és el fort ni dels editors ni els dels llibreters.
Però, és clar, els creadors, diguem-ne escriptors, no han tingut ni veu ni vot, en aquest Saló, tret dels pocs que, mitjançant les seves editorials, han participat en algun col.loqui o presentació de llibre, a imatge i semblança del que es fa habitualment a les llibreries cada setmana. Per cert, l'acte més sonat, el del col.loqui amb futbolistes. S'hi van signar... pilotes! La moneda, però, està tirada! Faran un altre Saló. El dedicaran només als infants sinó als adolescents —que potser corren menys— i, tant si venen com si no venen, continuaran invertint diners públics en una fira de paper, mentre es fa un altre saló del llibre infantil i juvenil fora de Barcelona, una setmana del llibre en català a les Drassanes i una fira del Llibre de Vell en algun altre lloc.
Cadascú a la seva. I això en un Any del Llibre i la Lectura que, precisament, dos dies després de clausurar el Saló del Llibre, tenia organitzades unes jornades internacionals sobre El Futur de la Indústria Editorial. Però, els organitzadors no afluixen, l'any vinent fins i tot faran una crida per megafonia: "¡Chicas, al salón!".


Un 2% no és sempre un 2%
Segons els pressupostos del govern català per a l'any 2006, el president de la Generalitat té un sou assignat de 155.747'40 € anuals (és a dir, uns 26 milions de pessetes). Els consellers del govern cobraran 117.397'80 € (uns 19'5 milions de pessetes). Els alts funcionaris de la Generalitat tocaran 59.456'74 € (és a dir, si hi afegim els triennis, gairebé 10 milions de pessetes). Els càrrecs polítics tenen també dret a un any i mig de pensió quan abandonin el lloc, mentre no en tinguin un altre de públic. La pensió, doncs, és compatible amb un càrrec privat.
Però totes aquestes quantitats, que no podem fer altra cosa sinó considerar-les d'allò més normal si tenim en compte quina és la mitjana de sous del país, té una dada encara més significativa que el mateix import dels sous. Es tracta de la revolarització anual per l'índex de preus. Un cop acordat que qualsevol funcionari de la Generalitat veurà augmentada la seva nòmina amb un 2%, aquest augment beneficia també els elevats sous dels alts càrrecs i dels càrrecs polítics.
Posats a fer càlculs, salta a la vista que no és el mateix aplicar un 2% d'augment sobre un sou de l'escalafó més baix (posem uns 3 milions de pessetes anuals més el 2% fan 60.000 pessetes d'augment) que un 2%, per exemple, sobre el sou del president (26 milions més un 2% surten a un augment de 520.000 pessetes). Aquesta política de jornals, que no és nova i que per tant fa anys que dura i que es multiplica i es multiplica si donem un cop d'ull a altres administracions i institucions públiques, tant catalanes com de l'Estat espanyol, contrasta amb l'estat d'incertesa que amenaça la població votant des de fa un temps.
Sembla com si aquesta immensa nòmina només servís per mantenir picabaralles de tota mena, desacords sobre qui mana més que un altre, amenaces sobre trencar acords presos entre tots i fer projectes i projectes de lleis promeses que no s'acaben d'aprovar i que són les que haurien d'alleugerir una mica més, només una mica més, la població.
¿Pot un gerent d'una gran empresa com és un govern d'avui en dia parlar de política social, erradicació de la pobresa, aconseguir la igualtat, millorar la sanitat, elevar el nivell de l'ensenyament, fer la vida fàcil a tots, tots, els vells sense recursos, dignificar l'habitatge i etcètera, etcètera? S'ha de fer ben difícil sortir a un faristol públic per parlar de tot això sabent el que qui parla cobra cada mes.
Sí, d'acord. És un servei públic que exigeix un sacrifici, que la manera d'evitar la temptació de la corrupció és pagar bé qui administra el poder... però, ¿on queden els principis de recursos d'emergència i on queda l'esperit d'aquelles enfervorides declaracions electorals quan, amb la boca ben plena, alguns asseguren que l'únic que els interessa és el país, la pàtria, la llengua i totes aquestes martingales que ens tenen amb l'ai al cor des que ens sentim cada dia senyalats amb el dit acusador de la meseta perquè diuen que sóm garrepes i estalviadors? ¿Qui gosa titllar un poble de garrepa pagant com paga els seus polítics? No hi hauria cap empresari ni cap consell de direcció de multinacional que tractés tan bé com l'Empresa del Poble Català, S.A. paga els seus legítims representants. I el pitjor és que aquest, diuen, és, de tots els sistemes, el menys dolent.


Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |