«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 54 - Abril 2006

¿Es pot beure a galet si la normativa de civisme no ho impedeix?
El nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha deixat la majoria d'opositors i acarnissats detractors de l'anterior Consellera de Cultura, Caterina Mieras, a l'atur de la crítica. Es nota en l'atmosfera un cert aire de depressió i tot. Certes plomes i veus que es tenen per esmolades han emmudit de cop i volta. ¿Qui gosa posar-se ara contra algunes de les decisions que ha pres, pren i prendrà Ferran Mascarell durant el curt mandat que l'espera si tothom més o menys coneix la capacitat de gestió de l'exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, qui més qui menys, ha passat un dia o altre pel Palau de la Virreina, ni que sigui per veure al pati d'entrada de la Rambla els gegants de la ciutat, quan els hi exposen per festes majors.
La classe pensant ha caigut en crisi, doncs, que és com si diguéssim que ha caigut en basques. I ja no té ni forces per respondre les declaracions d'ideologia mig colpista del superempresari Lara, un personatge que no és capaç de reconduir el destí d'un club de futbol anomenat Espanyol i que en canvi es permet la llicència de dir, com si depengués d'ell i dels seus col.legues saltataulells del Cercle d'Economia, que no vol més un govern format pel tripartit com el que s'ha viscut en els dos últims anys. Lara, i tants altres Lares Lares, ignoren que si el pròxim govern de la Generalitat de Catalunya ha de ser tripartit, quadripartit, bipartit o monopartit, ho decideixen els votants i ningú més. Però les carteres plenes d'euros d'alguns els fan veure les coses des d'una altra òptica. L'òptica dels que poden adoctrinar, amb uniforme o sense, convençuts que les seves paraules es llancen a l'aire impunes de qualsevol reacció.
I en bona part el silenci públic els dóna la raó. Cap agrupació, col.lectiu, associació ni plataforma o capelleta de les que treuen el nas per qualsevol ruqueria s'ha posicionat en contra de les paraules manipuladores i anticonvivencials de la cançó de l'enfadós de Lara, ni cap escriptor de l'escuderia larenca, ni cap articulista de la seva corda, ni cap autor mediàtic de la colla, ni cap titella pobletà ha dit que deixaria de publicar un llibre a can Lara, o que deixaria de comprar un diari seu —¿on queda la rebel.lió del cas Galinsoga?—, que no veuria un dels seus canals de televisió o que no escoltaria una de les seves freqüències de ràdio. Callar i cobrar, si pot ser.
Mal averany per als temps que corren! Sobretot si tenim en compte la milionada de bits que es gasten en polèmiques estèrils i raspallades egolatres i que ronden per la xarxa sobre qualsevol de les foteses amb què desperten els ciutadans d'aquesta cultura cada matinada i que no mereixerien ni malgastar un sol K, quan ja es té prou l'olla plena i saturada de la WWW i els SMS i les ones hertzianes.
En aquest poti-poti que alguns anomenen crisi política, hi ha qui es dona cops de colze per obtenir qualsevol ganga que se li posa a tret. Per exemple, els que esperen fer-se amb el fons del Grup 62. Vet aquí que La Caixa —¿parlem?— té el 89% de les accions del holding editorial. Però, ben mirat ¿què hi fa La Caixa en un grup editorial si el seu són les inversions en borsa i les autopistes i les operacions colonitzadores dels recursos dels països més pobres? És clar que, convertir tones de llibres en pasta de paper ja és una funció social o, si més no, ecològica. Però La Caixa no és una ONG i sembla que es conformaria a mantenir un 30% de la propietat del Grup 62, si el Grup Planeta —Lara, Lara— se'n quedés un altre 30%, i el Grup Enciclopèdia Catalana un altre 30% i la resta, un 10%, quedés en mans dels últims accionistes de les Filipines del grup 62.
Aquesta opció, quan encara funcionava el tripartit, era ja gairebé un fet, gràcies a les pressions tripartites i la d'alguna associació cultural com Òmnium Cultural, que no veien amb bons ulls que el Grup Planeta es fes amb la totalitat del Grup 62 (¿us imagineu quanta feina que li cauria al damunt al supereditor columnaplanetari Miquel Alzueta espigolant entre el fons de Can 62 i mirant qui porta a la trituradora i qui no?). D'aquesta operació de traspàs, que és imminent i que només la crisi o depressió política ha frenat perquè es portes a terme —potser per això no està de gaire bon humor en Lara— se'n poden treure, diuen, uns 20 milions d'euros (¿tant valen els palets carregats de llibres que no es venen?). El cas és que el Grup 62 és, a pesar de la incertesa del mercat editorial català, el primer grup autòcton en volum de negoci. Per això, segurament, La Caixa veia bé que fos un altre grup potent com Planeta qui se'l polís. ¿Si a Lara i a La Caixa, a la tardor, no els fan el tripartit, qui ha dit que l'última paraula, en aquesta qüestió, encara no ha estat donada?
I ara, una altra de sonada: els que també estan a l'atur són els exconsellers del govern català que hi havien accedit a través del pacte tripartit amb Esquerra Republicana de Catalunya. Un atur i una depressió, de fet, relatius perquè, segons la legislació vigent, tots els consellers de la Generalitat de Catalunya que hagin estat ni que sigui un dia al govern —en l'últim cas, dos d'ells només s'hi van passar tres setmanes— tenen dret a una pensió d'un any i mig estipulada en uns 1.800 € mensuals. A més, la pensió es revaloritza cada any i la llei no preveu que sigui incompatible amb un sou en una empresa privada. De fet, el xollo en qüestió el regulen els pressupostos de la mateixa Generalitat d'aquest any, que van ser aprovats pel Parlament perquè no hi ha una llei concreta que reguli les pensions d'atur dels exconsellers.
La cosa ve de lluny, de tan lluny que va ser de les primeres que no se li van escapar al President Josep Tarradellas —gat vell en la matèria— i que va continuar mantenint el president Jordi Pujol —no se sap mai si podia durar quatre anys o vint-i-tres de llargs— i, per no ser menys, el president Pasqual Maragall. Una altra cosa és el tracte d'atur que reben els expresidents que, com se sap, tenen dret a sou llarg, pis oficial, cotxe, xofer, personal de servei i pensió de viuduïtat. Vaja, gairebé el mateix tracte que reben les viudes i els viudos, els jubilats i jubilades amb bases mínimes i els treballadors i treballadores de mitjana edat que es queden al carrer quan ara es tanca una de les fàbriques de material complementari de l'automobil construïdes amb ajudes públiques a la corona industrial de l'àrea de Barcelona.
Aquest sarau polític no té comparació, però, amb la presa de pèl de les Normes de Civisme aprovades amb dificultats per l'Ajuntament de BCN per fer front a l'ocupació abusiva del carrer. Presa de pèl en majúscules perquè skate, prostitució, venda il.legal de llaunes, venda de mantes, estafa trilera, defecacions i riuades i beguda alcohòlica, entre altres hàbits ciutadans que toca la normativa, continuen campant per on volen i, a vegades, davant dels nassos d'una patrulla d'algun dels molts cossos de seguretat pública i local que sembla que, com els seus enemics de l'est, es facin els silenciosos i optin per convidar el ciutadà a beure a galet, ep!, sempre que no infringeixi cap article de la normativa, esclar.


Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |