«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 60 - Octubre 2006

¿Qui paga el 0'7% del pressupost de la Institució de les Lletres Catalanes?
Corre una corranda pels passadissos del remogut Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, concretament, pel que fa a l'àrea que es mou al voltant de les lletres catalanes. La reciten en veu baixa funcionaris de tota la vida, col.laboradors dels diferents règims de conselleries culturals dels últims tres anys, patriotes lletraferits i bidells veterans, i diu més o menys això: «A la Institució [de les Lletres Catalanes] tot plora, tot plora d'avui ençà, perquè en Jaume Subirana se'n va al Canadà!» El plagi és evident, però fins i tot té sentit si tenim en compte que Jaume Subirana —que va anunciar que deixava el càrrec per anar una temporada en una universitat del Canadà— ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes en temps de Pasqual Maragall. Bé es mereix, doncs, un homenatge subtil amb aires de família, ni que la vaca continuï cega, malgrat que amb les mamelles ben carregades. Una prova d'aquestes inquietuds són dos panegírics que dos indiscutibles col.laboradors de la Institució de les Lletres Catalanes han dedicat al ja gairebé exSubirana. Un és del poeta, assagista i traductor Sam Abrams, que l'enfila pel cantó dels pressupostos i els seus destinataris. I l'altre, de Sebastià Alzamora, escriptor, poeta, editor, cronista de societat i exdelegat del Llibre de temps remots del mateix Departament, que s'agafa a l'esperit oenagista de la ILC i la destinació d'un 0'7% del pressupost a organitzacions humanitàries. Els transcrivim en plena tardor encara escalfada, però amb les fulles daurades i grogues que comencen a caure, tripartits que desapareixen del mapa i intents d'enteses nacionals de progrés que auguren remoguda intestinal en el si de Cultura i les seves filials més estretes com la Institució de les Lletres Catalanes:


¿Associacions d'escriptors? Fa temps que van completament a la deriva (D. Sam Abrams)

A la fi les tres principals associacions d'escriptors del país, l'ACEC (Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya), l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) i el Centre Català del PEN Club, s'han acabat beneficiant directament del substanciós augment de pressupost que el departament de Cultura ha experimentat en aquests darrers temps. Jaume Subirana ho ha anunciat en un dels darrers telediaris que li queden com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. En principi, hauria de ser una molt bona notícia saber que Subirana ha volgut potenciar aquestes entitats i, alhora, ha mirat de reduir les històriques desigualtats en el tracte que rebien les associacions per part de l'administració pública. Però la veritat és que aquests diners públics afegits a les subvencions respectives tindran un destí més aviat diferent del que haurien de tenir.

Aquesta nova injecció de diners servirà per comprar de manera més definitiva encara el silenci i la complicitat de les associacions davant la gestió de tots els nivells de l'àrea de cultura de l'administració pública. Aquests diners serviran per atrinxerar encara més els dirigents que tenen segrestades i anestesiades aquestes associacions de manera que no puguin complir la seva autèntica missió en la nostra societat. Aquests diners serviran per muntar encara més activitats de baixa intensitat que faran la funció de cortina de fum per dissimular la falta d'un veritable programa d'activitats i d'actuació.

De fet, les associacions d'escriptors fa temps que van completament a la deriva. Van començar a perdre el nord a partir de la consolidació de la democràcia. Mentre la democràcia encara era inestable, les associacions van fer un paper destacat de caràcter parapolític oferint tota mena de crítica constructiva i suport logístic, però sense perdre mai la seva independència i la seva dignitat i el seu sentit de responsabilitat davant del sector. Certament eren temps compromesos i tothom estava a l'altura del repte.

Després va venir la consolidació de la democràcia i va ser de cop com si la justificació o la necessitat mateixa de les associacions s'evaporés o se l'endugués el vent. I des d'aquell moment les associacions s'han convertit en les gratadores oficials de l'esquena de l'administració pública, en entitats descafeïnades que figura que representen l'extraordinari col·lectiu d'escriptors que existeix al territori del domini lingüístic. A causa de la seva tremenda debilitat, les associacions han resultat preses fàcils per als petits cabdills de poca talla intel·lectual i moral que se n'han apoderat.

Ho diré per enèsima vegada! La literatura catalana és rica i plena i clarament competitiva, però està sotmesa a terribles problemes de gestió, d'organització i de projecció. I això significa que la literatura catalana no pot permetre's el luxe de perdre alegrement potents canals de gestió, organització i projecció com han estat fins fa poc les associacions d'escriptors. Els socis de les diferents associacions haurien de prendre consciència de l'estat de salut deplorable de les associacions, un estat de salut que ells mateixos, amb la seva indiferència i mandra, estan ajudant a prolongar indefinidament.

A partir d'aquí haurien de revoltar-se en contra d'aquest statu quo i col·locar persones responsables i de talla intel·lectual i moral al capdavant d'aquestes associacions. I un cop recuperat el bon to vital i cultural de les associacions, aleshores podrien dedicar-se a reflexionar a fons sobre quin és el paper de les associacions a la societat dels nostres dies, perquè no és veritat que no hi hagi lloc per a les associacions al teixit cultural del moment.

Alliberades de la narcosi induïda per l'administració pública i encoratjada pels manipuladors que les tenen segrestades, les associacions tenen un futur brillant. Un futur que inclou moltes funcions imprescindibles per a la bona marxa de la cultura catalana. Per exemple, les associacions d'escriptors haurien de ser l'oposició lleial del sector públic per crear una dialèctica que pogués ser beneficiosa per als dos costats. Les associacions haurien d'estar enmig d'una lluita aferrissada per contrarestar l'erosió del prestigi social de l'escriptor a la nostra societat. En aquest sentit, haurien d'estar pressionant perquè els llibres tinguessin més presència a tots els mitjans, però sobretot a la televisió pública. Les associacions d'escriptors haurien de representar realment el col·lectiu d'escriptors en llengua catalana, haurien de ser la veu de la consciència dels escriptors i sempre vigilant i sempre fent declaracions per protegir els drets dels autors a tots els nivells.

Les associacions d'escriptors haurien de ser els autèntics interlocutors entre les diverses zones del domini lingüístic de cara a crear una sola llengua, una sola literatura, un sol mercat interior del producte cultural, on es reconegués l'autèntic talent, vingués d'on vingués. Les associacions haurien de ser peces clau en la projecció exterior de la literatura catalana. Les associacions haurien de ser consultors constants en tot allò que afecti la literatura catalana a gran escala, com ara la famosa i controvertida Fira de Frankfurt. Les associacions haurien de vetllar de cara a detectar qualsevol avenç o innovació que pugui facilitar la vida i la carrera literària dels escriptors. Se m'acaba l'espai però estic segur que m'entenen perfectament!



Cretinisme sense fronteres. Donar el 0,7% del pressupost de la ilc a una ong (Sebastià Alzamora)

El director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Jaume Subirana, ha anunciat que abandonarà en breu el seu actual càrrec per incorporar-se com a docent en una universitat de Vancouver. Ens congratula que Subirana sigui cridat a destins meritoris per les gents de nord enllà, i per altra banda no hi ha dubte que una retirada a temps és sempre una victòria. Tanmateix, no podem evitar que ens vingui al cap la lletra de La vall del riu vermell ("Trobarem a faltar el teu somriure / dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí...") a l'hora d'acomiadar amb tristesa qui ha estat, al llarg de tres anys, exemple i paradigma d'eficàcia, fermesa, equanimitat de criteri i imaginació en la gestió i la definició de línies d'actuació, així com d'exquisida imparcialitat i savoir faire institucional. En una paraula, poques vegades havíem tingut ocasió de riure tant i tant de gust, i això sempre és d'agrair.

Ara sense ironies, un guany objectiu i gens discutible que ha obtingut la ILC en l'etapa Subirana ha estat el considerable augment del seu tradicionalment exigu pressupost, que s'ha vist, si no vaig errat, gairebé triplicat: com deia Groucho Marx, hem passat així del no res a la més absoluta de les misèries, tot i que també és cert que ni Subirana ni tan sols la consellera Mieras tenen res a veure en el fet que la situació de partida fos tan depauperada: si de cas, aquesta és una mancança que s'ha d'imputar als governs que els havien precedit, els vint-i-tres anys d'hegemonia convergent i tota la pesca. De manera, doncs, que, per aquesta banda, tot molt bé.

Succeeix, però, que l'assignació d'un pressupost públic, petit o gran, modest o generós, va invariablement acompanyada de l'exigència d'executar-lo, ço és, d'exhaurir-lo durant el corresponent exercici administratiu (sempre sota els mecanismes d'intervenció i autoregulació previstos per la llei): en cas contrari, els diners no gastats es converteixen en una minva de cara a l'assignació pressupostària per a l'exercici següent. I pot succeir, oh sorpresa, que quan finalment aconseguim augmentar el pressupost, després no sapiguem en què gastar-lo, amb els inconvenients que això comporta. Per evitar, suposo, que això li succeeixi, Jaume Subirana ha tingut una pensada colossal: donar el 0,7% del pressupost de la ILC a una ONG, concretament Intermón-Oxfam per tal de "finançar projectes de cooperació internacional que estiguin relacionats amb el foment de l'educació o amb la preservació de llengües minoritàries".

És una d'aquestes idees tan sensacionals que no tenim prou mans per aplaudir-la. Sí, senyor: com que això de les lletres catalanes és cosa nebulosa i incerta, guanyem-nos almenys el cel per l'acreditada via de les obres de caritat i beneficència, com sempre han fet les senyores de casa bona. Llàstima que l'objectiu fonamental que dóna raó de ser i justifica el pressupost de la ILC ("vetllar per la promoció de les obres dels autors catalans dins i fora de les terres de parla catalana", segons explicita la web de l'entitat, on per cert no hem sabut trobar cap referència al generós donatiu, a diferència de la pàgina d'Intermón-Oxfam, que sí que en dóna alegre notícia) no tingui res a veure amb l'àmbit de la cooperació internacional, per a la qual la Generalitat ja disposa d'un departament específic.

A banda de resultar ridícul per la cretina i hipòcrita ideologia que traspua, el fet és greu i presenta rivets escandalosos: per què Intermón-Oxfam i no qualsevol altra entitat, posem per cas Pallassos Sense Fronteres? Amb quin criteri es justifica una decisió d'aquest tipus? Quina mena de lligams uneixen la ILC amb Intermón-Oxfam: institucionals o potser personals? Des del punt de vista de plantejament conceptual, significa això que el director de la ILC considera que la seva tasca consisteix a repartir almoina i que, posats a fer, més necessitat en tenen els pobres de Moçambic i Angola que els escriptors catalans?

I el més desagradable: la ILC, entitat autònoma adscrita al departament de Cultura, té uns òrgans de govern (el consell assessor i la junta de govern), integrats entre d'altres per representants de les diverses associacions suposadament professionals d'escriptors del país, les quals, ves per on, estan principalment finançades per la subvenció que anualment els concedeix la ILC. Només això explica que totes elles (AELC, Pen Club, ACEC) hagin callat indignament davant d'aquest disbarat que voreja massa de prop el fang de la prevaricació pura i simple.




Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |