«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 61 - Novembre 2006

Deixeu-los treballar, doncs, i que facin coses útils
«Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa.» Això és el que han dit, en un article publicat al setmanari El Temps, quatre representants de les lletres, en diferents disciplines: Isidre Crespo, professor; Toni Cucarella, escriptor; Francesc Esteve, tècnic lingüístic; i Gemma Pasqual, escriptora. Un d'ells, Toni Cucarella, fins i tot ha anunciat que penjava el barret i la bata i deixava d'escriure per publicar, ni el blog que mantenia diàriament, ni cap altre llibre. Cucarella, no només en dóna part de la culpa a l'AVL sinó als estaments llibrescos del Principat que diu que es prenen els escriptors del País Valencià com una "cosa exòtica".

El cas és que, Toni Cucarella, que segons el Qui és Qui de les Lletres Catalanes ha publicat 8 novel.les i 5 llibres de narrativa breu, a més de poesia i prosa de no ficció, havia obtingut el premi Andròmina de narrativa fa tres anys, i arran del seu últim llibre, 'Heretaràs la terra', publicat per l'editorial 3i4, d'Eliseu Climent, havia fet el camí que fan tants i tants escriptors, visquin o no al Principat, escriguin o no des del Principat: una presentació, algunes entrevistes, les corresponents crítiques en un parell de mitjans i, en el seu cas —si la memòria no ens falla— un espai dedicat monogràficament al seu llibre i amb la seva presència en el programa 'De llibres', del Canal 33, programa que, conduït per Vicenç Villatoro i Natza Ferré, com si seguís el model del seu parent, 'Saló de Lectura', de BTV, acaba l'aventura televisiva aquest mateix Nadal i passa a millor vida.

Cucarella deu tenir la impressió que els escriptors catalans del Principat lliguen gossos amb llangonisses. Però és només una impressió i falsa. Es pot dir que la recepció que va tenir la seva última novel.la al Principat va ser tan petita o tan generosa —segons com es miri— que algunes altres afortunades. I que la pila de llibres que passen desapercebuts de tots els mitjans i que durant les emissions del programa 'De llibres' no han tingut la sort —o la desgràcia— de treure-hi el cap és una pila llarga i considerable. Una altra cosa és el recorregut que fa el llibre de cadascú un cop arriba a la distribució i d'aquí a les llibreries i de les llibreries a les capses de devolució. Cucarella sembla ignorar que el principal volum de negoci del món del llibre és precisament la pasta de paper.

La decisió de Toni Cucarella —una mena d'acte de rebel.lia amb ell mateix— corre el perill de fer creure de debò que només Ferran Torrent i Joan Francesc Mira —són els dos noms del seu territori literari que esmenta— tenen prèdica al Principat. I és que Cucarella sembla que confongui el paper de l'escriptor que escriu i prou amb la de l'escriptor mediàtic que també escriu i fa algunes coses més per fer notar que hi és. Toni Cucarella ha dit en una entrevista: "La literatura catalana en l'àmbit dels Països Catalans no existeix, s'ha esmicolat definitivament. La situació del País Valencià és molt delicada i més ara, amb la consolidació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però tothom calla. Continuar escrivint és com convertir-se en col·laboracionista. Que escriguin els de l'Acadèmia si volen! I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes."

És a dir que, quan plouen bastos per totes bandes, la fugida és una teràpia que alimenta la derrota i dóna ales als que provoquen la pluja de bastos. Una part d'aquesta reacció personal de Cucarella, ja es respirava en l'article de la revista El Temps, 'Un programa factible i efectiu per a l’AVL', que ell cosignava, amb afirmacions com aquestes:

«En teoria, l’AVL proclama com a “criteri inspirador” de la seua obra contribuir “al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú”. Però, de fet, comet la greu irresponsabilitat de no haver acordat els canvis en la normativa morfològica, ortogràfica i lèxica almenys amb les altres entitats que tenen potestat legal en la codificació lingüística: l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, a més de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, referència de facto en l’àmbit valencià. Ara els usuaris ens enfrontem amb la realitat que hi ha centenars —potser milers— de grafies o paraules que són normatives o no ho són segons quin diccionari usem, gràcies exclusivament a l’obra que l’AVL té la ironia de proclamar “de convergència lingüística”.

I continuava dient:

«Promoure una normativa i un model de referència unitaris és condició necessària però no suficient. La unitat i la convergència lingüístiques es demostren i s’aconsegueixen amb l’ús efectiu. Contra l’escissió entre “valencià” i “català” presentades com a dues llengües diferents per molts organismes oficials (Generalitat Valenciana, ministeris espanyols, BOE, etc.), l’AVL té l’obligació de garantir que aquests organismes oferesquen una versió única i unitària. Això —no la dispersió normativa— sí que resulta una tasca ineludible si l’AVL pretén que creguem que el seu paper “acadèmic” és seriós i que exerceix de veritat el mandat estatutari de fer complir les seues decisions en matèria lingüística a totes les administracions públiques.»

«Igualment, si aspira a un mínim de credibilitat entre els usuaris i els professionals de la llengua, l’AVL hauria de denunciar i eradicar la censura lingüística (i ideològica) que s’aplica en el seu nom, en lloc d’inhibir-se’n irresponsablement mirant cap a una altra banda. És un fet flagrant que hi ha una censura exercida per càrrecs polítics sobretot en la Generalitat Valenciana i que aquesta es basa en les llistes de les “genuïnitats” valencianes que l’AVL elabora i que s’imposen com a solucions exclusives en les publicacions oficials de la Generalitat i als llibres de text.»

«Si, com diu l’AVL en la introducció al Diccionari ortogràfic que ha publicat, els valencians “compartim una mateixa literatura i un mateix espai cultural i comunicatiu” amb altres territoris, l’AVL hauria d’instar públicament el Govern valencià a participar en institucions i en actes culturals comuns amb la resta de la comunitat lingüística catalana. Per exemple, en un institut compartit de promoció de la llengua i la cultura, i en esdeveniments com la fira del llibre de Frankfurt, en els quals sembla que no participarà. I sobretot, l’AVL hauria d’exigir que la Generalitat Valenciana i els poders públics fessen efectiu, en un àmbit socialment tan important com el dels mitjans de comunicació, aquest “mateix espai cultural i comunicatiu” al qual apel·la, amb la recepció recíproca de totes les televisions i ràdios que emeten en català.»

«L’AVL, per mitjà de la Secció de Foment de l’Ús del Valencià, hauria de fer un seguiment estricte de l’ús de la llengua pròpia en els mitjans de comunicació públics i del grau de compliment dels programes d’ensenyament en valencià, d’immersió lingüistica i d’incorporació progressiva, que sovint resulten més nominals que reals i massa vegades són víctimes d’entrebancs administratius en l’escola pública i del frau injustificable en l’ensenyament concertat o privat.»

«Finalment, si s’ha de guanyar el respecte dels usuaris i dels professionals de la llengua, l’AVL ha de deixar de ser un òrgan polític governat per comissaris i per consignes de partit i integrat per persones amb carnet que sovint no tenen la competència lingüística per a exercir d’“acadèmics”. Si ha de dur a terme la seua tasca “acadèmica” amb eficàcia i reconeixement, l’AVL ha de passar a ser un ens tècnicament solvent, capaç de fer aportacions lingüístiques rigoroses i socialment útils per a la normalitat de la llengua.»

I finalment, els signants de l'article, endinyen:

«Si no és així i no canvien radicalment el paper que han fet fins ara, els demanem que pleguen o que es dediquen a qüestions d’erudició lingüística o etnogràfica. Però almenys que tinguen l’amabilitat —pensem que no és massa demanar— de deixar-nos treballar amb la llengua i deixar-nos utilitzar-la amb dignitat, sense crear-nos més entrebancs que els que ja ens posa el PP tot solet.»

Bona la farem, doncs, si un dels quatre signants de l'article plega veles! En poca cosa queda, el preàmbul del seu article quan, poèticament, anunciava:

«Deixeu-nos treballar, als professors, als tècnics lingüístics i als escriptors, i feu alguna cosa realment de profit per la llengua. Aquest podria ser el programa de treball que, recollint la voluntat de molts professionals de l’ensenyament, de l’assessorament lingüístic i la literatura, proposaríem a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a la nova etapa que s’enceta amb les eleccions a càrrecs directius.»

Deixeu-los treballar, doncs, i que facin coses útils. Per exemple, deixar-se de mirar el Principat com el paradís de les lletres catalanes, que no ho és, com ho demostra el fet que un dels llibres més venuts de l'últim any, amb enorme diferència sobre tots els altres, és la traducció del castellà de 'La catedral del Mar', un producte rebatejat amb el títol 'L'església del Mar' i que s'ha convertit en senyera i exemple del que és capaç d'aconseguir la trepa de professors que viuen del torró sota l'empara de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, un invent de luxe a l'abast, només, de quatre mestresses de casa i algun professional liberal amb bons ingressos que tenen ganes d'explicar la seva vida en vers. En castellà, idò! I en un llibre, és clar!




Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |