«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 69 - Juliol 2007

Bastoners, capgrossos, castellers,cavallets, diables, falcons, gegants, havaneres i altres ramats, de pastura per Frankfurt
L'Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics ha tingut aquest any —i ja en van vint—, un relleu especial perquè ha tocat Frankfurt. Només de sentir el nom, hi ha a qui ja se li posa la carn de gallina. Més de 1.000 persones —la llista de noms de les quals no preocupa ningú ni altera la líbido mediàtica cavernària ni local— s'han avançat a la passejada successiva de ramats que d'aquí a l'octubre faran la ruta BCN-Frankfurt-BCN amb allotjament i dietes incloses —les més costoses de tot Europa a la tardor a causa del Saló Internacional de l'Automòbil del setembre i el del Llibre de l'octubre— per anar a pasturar a la ciutat de la salsitxa.

Castellers, bastoners, capgrossos, cavallets, corals, diables, esbarts, falcons, gegants, colles sardanistes, grups d’havaneres i de música tradicional i de teatre al carrer i tota la patuleia del contenidor que TV3 volia fer si es carregava el veterà programa 'Rodasons', s'han vestit amb els seus uniformes identificatius i han mostrat pels carrers i places de Frankfurt els seus encants. Ningú no hi ha pensat, pel que es veu, però aquest era l'any que l'Aplec Internacional de la Sardana i la Mostra de Grups Folkórics havia d'aprofitar per fer actuar els seus artistes folklòrics amb un llibre a la mà, i ben obert, en solidaritat als seus escriptors... els de la llista famosa i els que es queden a la reserva.

Només la Gran Apagada de Barcelona —més que no pas les vacances d'estiu— han fet que el clima mediàtic deixés de mirar cap a Frankfurt. De moment, els ramats es van congregant en autèntica transhumància muntanyenca. Ara els toca als folklòrics, un miler d'ànimes catalanes. Aviat seran els artístics, un altre miler d'ànimes entre música, teatre i dansa. I l'apoteosi final amb els patges reials mai quantificats que són els ramats de funcionaris anunciant que els 130 elegits —i alguns que s'hi han afegit de trascantó a última hora— ja s'acosten per terra, mar i aire, ja que la literatura catalana té territoris endins de la terra, enllà dels mars i amunt dels cels.

És hora de fer resum, doncs. Com que el mal és inevitable i ja s'ha esgotat l'esperança que només fossin mitja dotzena, a tot estirar, els escriptors que hi assistissin en nom de tots, caldrà conformar-se a veure'n a desenes, tots plegats, deambulant per la Fira dels quatre dies del paper imprès, que s'afegiran als atrafegats editors, agents i tota mena de representants del món del llibre que tenen abonament fix a totes les fires d'aquesta mena.

El resum, l'hem triat de la mà d'un article d'un dels autors que ha renunciat a la seva presència a Frankfurt —i que no és pas el llimoner Pàmies—. Es tracta de l'illenc Antoni Serra, que condensa bona part de les fineses dites i no dites sobre l'esdeveniment que ha de canviar el món literari català, de la mateixa manera que el Fòrum de les Cultures —la pudor del qual encara cueja— va canviar, i com!, les nostres vides. Heus-lo aquí, sencer i sense retallades, l'article, després que l'autor el fes públic a les pàgines del Diari de Balears:

«Per què no vaig a Frankfurt»

»D’entrada, i com a preliminar del que he d’expressar tot seguit, jo no tenc res en contra —el Dimoni me n’alliberi d’una estupidesa semblant— de la ciutat alemanya de Frankfurt ni, és clar, de la Fira del Llibre. Que la cultura catalana sigui la convidada d’honor és, per a mi, com a escriptor o treballador de la paraula —m’agrada molt més l’expressió beckettiana—, un motiu de satisfacció i, per què no?, d’orgull. Fins fa poc, havia llegit als diversos mitjans de comunicació de Ciutat que aquest humil escriptor de «províncies», que som jo [Antoni Serra], a darrera hora havia estat seleccionat per assistir a Frankfurt, juntament amb d’altres col·legues, com Miquel Ferrà, Melcior Comes, Miquel Mas, etcètera. Però eren notícies de premsa, ja que no en tenia cap confirmació oficial per escrit. Així, idò, no podia prendre una determinació respecte de la meva presència o no a la Fira. Aspecte, aquest, que ha canviat perquè l’altre dia sí que vaig rebre una notificació escrita de l’Institut Ramon Llull. I ara ja puc dir que no hi aniré, a Frankfurt. I argumentaré els motius de la meva no assistència.

»1.- La Fira del Llibre no és un esdeveniment literari, sinó un mercadeig de títols per a possibles compra/venda de traduccions, entre d’altres activitats que afecten més —o bàsicament— al màrqueting que no al procés intel·lectual de l’escriptura. O sigui, que és un lloc per a fer negoci entre editors, agents literaris, distribuïdors i personatges propers al món mercantilista de la lletra impresa, entre els quals hi poden incloure —i perdonin la ironia— els crítics de solapes i no pocs acadèmics academicistes disfressats amb sobrepellís i birret. Vet aquí per què jo no som capaç de veure’m en un lloc com aquest i, acostumat al silenci i aïllament del meu estudi, tot aquest muntatge econòmic —poden afegir-hi premis literaris, llista de llibres més venuts, best-sellers, honors i reconeixements, tan propis del que jo en dic «societat literària»— sobrepassa la meva capacitat d’aventurer creatiu més a prop de la rebel·lia, de la incredulitat, de la indisciplina que no de la docilitat de l’escriptor almoiner. La paraula —tacte, olor, color, gust que té tota paraula— està més vinculada, en el món creatiu, a l’acràcia que no al conformisme de xotet de cordeta. Si es tractés d’un encontre on es discutís de tendències, d’estils, d’estètiques, de formes d’expressió, de llibertat d’escriptura, aleshores sí que tendria sentit la meva presència, com sol succeir a no poques trobades d’escriptors promogudes pel Pen Club. Però no és el cas... Que hi vagin, a Frankfurt, els meus editors de Barcelona o de Mallorca, en els quals he dipositat tota la confiança.

»2.- Una altra raó bàsica, tal vegada fins i tot essencial, de la meva no assistència és que la convidada que he rebut per escrit de l’Institut Ramon Llull té un aspecte alarmant de discriminació. Se’m diu que se m’inclourà en un acte, d’unes dues hores de duració, dedicat a la «presentació de l’obra d’escriptors de les Illes Balears». Uep, aquí! Quin sentit té, això? ¿Que els escriptors illencs —formenterers, eivissencs, menorquins, mallorquins— som una raça a part dels escriptors principatins, nord-catalans i valencians? ¿O que nosaltres som escriptors de segona, tercera o quarta línia? Ja a l’època, finals dels setanta del segle passat, en què vaig ser el responsable del Congrés de Cultura Catalana a les Illes, vàrem lluitar —i em pensava que ho havíem superat definitivament— contra aquest tipus de discriminacions; també des de l’Associació d’Escriptors, de la qual en vaig ser soci fundador i vicepresident (fins que em vaig dar de baixa per discrepàncies conceptuals), teníem prou clar que aquest no era el camí intel·lectual i tal volta polític —el de la discriminació per raons geogràfiques, vull pensar— a seguir. I sembla que no ho hem superat, ans el contrari, seguim ancorats en el procés de mutilació també acceptat per la repressió franquista des del fatídic any de la guerra incivil. No fa gaire, en un dels meus darrer llibres publicats, 'Llarg adéu a la vida' (2006), denunciava aquest tipus de discriminació i els mals entesos, massa freqüents, entre el Principat i les Illes. I ara en tenc una prova més, d’aquest absurd. Però, si he de dir la veritat, tot aquest procés m’inquieta molt més perquè es produeix des d’un organisme —el Ramon Llull— que té, com a cap visible, un home d’Esquerra Republicana...

»3.- Finalment, hi ha un altre element que no som capaç d’entendre: l’acte de presentació dels escriptors balears —com si fossin una rara avis o quatre arreplegats vestits a l’ampla i gipó, per exemple, reclosos a una reserva per a gaudi de turistes encuriosits— està programat fora del recinte de la fira. I és així, perquè no se’ns confongui amb els vertaders escriptors de prestigi? ¿Perquè som de segona o tercera divisió regional?

»Bé, aquestes són les raons bàsiques de la meva no assistència. Sé que hi ha molts d’escriptors —sobretot, els almoiners— que estan enfollits per anar a Frankfurt, i em sembla molt bé, que hi gaudeixin, fins i tot. Però no és el meu cas. Jo fa molts d’anys que vaig elegir l’aïllament del meu estudi, la feina solitària de l’escriptura, ja que, com va escriure l’autor d’'alfaBet', Josep Palàcios, "escriure costa molta sang: la més dolça, segurament"».

»Antoni Serra, escriptor.»

Doncs, tot està dit. Però si encara n'hi ha que no en tenen prou, poden passar els ulls per aquesta conversa entre els dos autors que faran el brindis d'entrada i el brindis de sortida de la Fira de Frankfurt representant la cultura catalana. Es tracta, com la concurrència ja deu saber, de Quim Monzó i Baltasar Porcel. Els dos se les van tenir a les pàgines de La Vanguardia en una embranzida cofoia d'aquest mitjà de premsa escrita que es recorda de la literatura catalana quan algun dels seus col.laboradors n'és protagonista.
Aquí la teniu, la conversa, si cliqueu, amb l'afegitó il.lustratiu i sucós d'alguns comentaris d'espontanis lectors que a vegades sembla que confonguin les lletres amb els toros, cosa que a La Vanguardia, des de la gesta patriòtica i sanguinària del gran Tomàs, ja li escau d'allò més.






Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |