«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 88 - Març 2009

Guió per a un docuficció amb mossos i mosses d'esquadra de protagonistes
La polèmica sobre el cos dels Mossos d'Esquadra ha coincidit amb la profusió de la literatura de gènere negre amb mossos d'esquadra de protagonistes. I tot fa pensar que el poti-poti estudiants antiBolonya, càrregues policials, debat i encreuament d'acusacions al Parlament i al Govern, destitució del capo i descàrrega del conseller mossaire contra periodistes i mitjans de comunicació, especialment TV3, és una ficció literària orquestrada pels organitzadors de BCNegra que potser preparen per al 2010 una edició monogràfica dedicada a la policia catalana. I, si no és així, ¿com s'entén que les editorials hagin llençat la consigna a autors i agents literaris que aparquin el misteri i els monestirs i es posin amb els nois i noies de la faixa, barret de copa i espardenya blanca al peu?

El fet és que el que ha suscitat una de les controvèrsies més sonades des de la recuperació del cos sembla més aviat un guió de ficció escrit per un mal guionista, plagiat després per algun espavilat i, amb quatre retocs, convertit finalment en documental de ficció, que sempre és més baratet.

És força penós que una topada entre Mossos d'Esquadra i estudiants, és a dir, una topada d'un grup de joves contra un altre grup de joves catalans, tenint en compte la mitjana d'edat de la policia catalana, hagi produït per una banda fotografies, vídeos i imatges dels manifestants i de la premsa que mostren una part de la realitat i, per una altra —mitjançant l'anonimat d'Internet— fotografies, vídeos i imatges inèdites d'actes vandàlics que mostren una altra part de realitat provocada per grups de joves que es vinculen als antiBolonya, imatges que els experts consideren que només poden ser d'algú que forma part del cos.

Aquesta tendència a ensenyar les vergonyes des de dins ja va començar amb la difusió per part dels responsables polítics dels Mossos d'Esquadra dels enregistraments de les càmeres de la comissaria de Les Corts de Barcelona, uns enregistraments que han acabat amb judicis i penes a diversos membres del cos. I ha acabat en retransmissions per televisió en directe de corredisses a l'exterior de la Universitat del centre de Barcelona, de veure volar cadires i de constatar que —com passa amb els àrbitres futbolístics i els vídeos de testimoni— és fàcil deduir que en el desallotjament del 18 de març de la Universitat de Barcelona, a la seu de la plaça de la Universitat, la provocació de violència la van generar els mossos, potser perquè era hora d'esmorzar i encara no havien tingut temps de fer el "cigaló" matiner.

Una altra cosa és filosofar sobre si la tancada des de feia quatre mesos s'havia de permetre o no. I filosofar sobre si la petició d'intervenció dels Mossos d'Esquadra va ser la millor solució adoptada per l'equip rector de la Universitat de Barcelona. El que no lliga és la barra de qui correspongui en permetre encrostonar brutícia i antihigiene durant mesos a les escales del Rectorat i voler-ho acabar després amb la força policial quan els recursos del diàleg i fins i tot l'autoritat acadèmica se n'havien anat en orris. ¿Però no h saben, els directius universitaris que els pares que de tant en tant no donen una surra —ni que vulnerin els Drets dels Infants una mica— no recuperaran mai la seva autoritat com a pares?

Fa la impressió que tant els pipiolis que integren la majoria del cos dels Mossos d'Esquadra com els pipiolis que han protagonitzat les tancades universitàries en protesta pel Pla Bolonya, que ningú no sap ben bé de què va, pertanyen a una generació de nens i nenes, alguns de casa bona i d'altres de cases menys bones, acostumats a tenir una vida regalada, amb el plat a taula i la guardiola sempre a punt de trencar.

Mala cosa, aquesta d'enfrontar gent d'una mateixa generació, uns amb uniforme militar i uns altres amb uniforme civil. Mala cosa permetre una performance pictòrica amb grafiters armats de rosa davant el Palau de la Generalitat de Catalunya, mirar-s'ho des de la finestra, dir després que "ningú no ofendrà mai més la meva policia" i tenir també la barra de no presentar-se abans a les escales del Rectorat i treure la cara davant dels estudiants per parlar, dialogar i trobar els pros i els contres d'una protesta que s'acabarà de la mateixa manera que ha començat, sense saber ben bé per què.

En un guió de ficció hi ha sovint escenes que no s'entenen. En aquest guió de docuficció no s'entén que només a trenta anys vista de la recuperació democràtica, els que van protagonitzar la rebel·lia minoritària contra un sistema siguin ara incapaços d'entendre la rebel·lia minoritària dels que podrien ser els seus fills i recorrin a excuses de mal pagador, que fan pudor de socarrim, dient que els temps han canviat. ¿O potser la realitat del cas és que als seus fills, als de debò, no els afecta ni els afectaran mai les conseqüències del Pla Bolonya?






Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |