«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 95 - Octubre 2009

Guarda'ns, senyor, d'un conco sense CoNCA!
De vodevils, no ens en falten. El que passa és que són tan freqüents que, quan n'apareix un, deixa automàticament en l'oblit l'altre. I, si no, ¿com s'entén que en un país tan culte, lliure i net com aquest, l'afer del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) hagi passat gairebé desapercebut, gràcies al remolí que ha representat el cas Millet i el Palau de la Música Catalana i, en substitució d'aquest, el daltabaix del cas Pretòria, una pel·lícula de romans en 3D i carregada de cops d'efecte amb guió i direcció del jutge Baltasar Garzón, però sense lleons, que mengen massa carnassa i són cars de mantenir.

Enmig de tot aquest enrenou, de puntetes, com aquell qui diu, i en un parèntesi del qual només s'han assabentat els quatre homínids que s'interessen pel món de la cultura, el president de la Generalitat de Catalunya ha acceptat la renúncia de Xavier Bru de Sala com a president del CoNCA i, a petició —estranya petició de fidels traïdors— dels altres deu membres de l'organisme, ha nomenat successor seu un dels que ja seia a la taula del pare —qui sap si a l'esquerra o a la dreta—, en Francesc Guardans Cambó —¿de què ens sona?, ¿de Lauren Films, potser, on va entrar de conseller fa cinc anys quan la societat ja caminava decidida cap a la fallida?, ¿de les escorriales de la col·lecció Bernat Metge, potser, una revolució de quiosc si la comparem amb l'obra d'Stieg Larsson?, ¿de descendent del patriarca de la Lliga del segle passat?—, sigil·lós representant de vés a saber qui en la constitució inicial del Consell.

El que més sorprèn de l'ascens i caiguda de Xavier Bru de Sala al capdavant del CoNCA és la rapida fulminació amb què s'ha produït el seu pas per la institució i també la sorprenent declaració d'alguns dels deu escolanets al seu voltant justificant la trobada d'amagatotis —punyalada per l'esquena— amb el conseller de Cultura, per somicar com a bons nens i nenes que el Bru els pegava i explicant que el que ells volien era treballar —el Bru, ens amoïna i ens toca la pera, papa!— ni que no tinguessin el pressupost que no tenen, ni el local que no hereten, ni els objectius que haurien d'aconseguir i ni tan sols somien.

Tanta bona disposició de feina feta no hi ha destorb, emociona el més insensible. Esclar que treballar per encarrilar el nomenament del Canòdrom —bub, bup artístic del qual diuen que ens mamarem el dit— és una feinada, i reunir jurats per decidir els Premis Nacionals de Cultura i veure si poden colar els amics de torn és tota una altra, i sobretot pensar, pensar i repensar el CoNCA és esgotador. Si no fos que només són onze, la temptació de proposar que en el CoNCA haurien de ser dotze, com els apòstols, es fa inevitable. Almenys, si fessin la dotzena, després dels múltiples Sants Sopars que fan —com tot bon organisme cultural ha de fer si vol ser respectat— els quedaria la feina que a aquells avantpassats seus de Pessebre els va quedar, i encara els queda, després que el president Jesús els anunciés que dimitia i se n'anava a l'altre món, cel amunt, per vetllar per la feina que, en nom seu, els encomanava.

Fet, doncs, el traspàs, el ja exconco, Xavier Bru de Sala, ha fet el seu sermó de la Muntanya, davant la Desconsolada blanca de sempre, i ha deixat el conseller de Cultura amb les tres erres tremoladisses del directe que li ha clavat: sense pressupost no es pot fer un Consell de la Cultura i de les Arts i sense independència total de la política encara menys. Però això, als deu apòstols que queden, no els preocupa gaire. Ells, i elles, són la majoria gent avesada a parar la mà. I saben de fa temps que, si vols que la teva mà reculli, no has de voler tòrcer el braç de qui afluixa la mosca. Bons minyons —i minyones— com són, doncs, s'han posat a enfilar l'agulla i —com deia el poeta—, a apedaçar, amb el propòsit que no diuen, un Consell mig estripat. Diuen si alguns fan matines i laudes pels passadissos del Convent de Santa Mònica, remugant en veu baixa i desgranant rosaris: «Guarda'ns, senyor, d'un conco sense CoNCA... Guarda'ns, senyor, d'un conco sense CoNCA... Guarda'ns, senyor, d'un conco sense CoNCA...», i així fins que es fa fosc i fins que torna l'albada, per tornar a començar. Una feinada, vaja.




Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |