«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 112 - Març 2011

«Retalleu-la, retalleu-la!»
El mes de març cultural s'ha vist marcat per la campanya «No retalleu la cultura!» convocada per un col·lectiu d'entitats, associacions, grups i grupets acostumats a tocar el flabiol i parar la mà. Vet aquí com, menys dels que ells es pensen que són i que criden, es van encaminar el 21 de març al vespre cap a la Plaça dels Àngels de Barcelona, dita també del MACBA, davant del transatlàntic blanc, un dels símbols de la inversió cultural més desaprofitada dels últims quinze anys, excepció feta dels skates i els pòtols del botellot. Els buròcrates culturals de tota la vida, alguns més buròcrates que Matusalem, denunciaven que el Principat de Catalunya és un dels països —¿països?— que destina menys recursos públics al sector —el seu, esclar—, només, diuen, el 0'98% del pressupost general i que les retallades imposades pel nou govern català —els anys de màniga ampla del Tripartit no compten pel que es veu— obligarà les institucions —i de rebot tots els vampirs que en xuclen— a reduir l'activitat, malgrat que la creació més excel·lent de tots els temps sempre ha estat sinònim de bohèmia i esforç personal, tret dels que sempre s'han sabut penjar a les orelles d'algun o alguna mecenes. I aquests són els arguments que, un a un —que no convé cansar-se gaire parlant davant d'un micro— van anar llegint com a bons germans, els teòricament representants de la Cultura:

«1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB.

»2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística (R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model d’economia productiva basat en el coneixement (Educació+Ciència+Cultura).

»3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general. Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.

»4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.

»5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre Estatut d’Autonomia.

»6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota la lògica del mercat i les audiències.

»7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya, que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.»

I com que, el que podríem anomenar els "obrers" de la cultura, en un punt 8, proposaven que hi hagués afegitons, els del Cercle de Cultura, a qui, vista la composició del seu consell podríem anomenar "patrons" de la cultura —fundat i impulsat recentment, entre altres, per qui va ser després nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell— trencaven una llança —no pas la de Sant Jordi— a favor del seu primogènit amb un altre Manifest a favor d'una Excepció Cultural que, després de felicitar-se pel nomenament que a Mascarell, exconseller del Tripartit, li ha costat haver de tornar el carnet del PSC a l'arxiu de Nicaragua, plantejava al nou govern:

«1. La cultura ha estat un sector tradicionalment menysvalorat per les polítiques públiques a Catalunya. Prova d’això és el diferencial negatiu que els recursos destinats a l’àmbit cultural han tingut respecte als de qualsevol altre país o territori autònom europeu d’un nivell de desenvolupament semblant al nostre.

»2. El què avui està en qüestió no és un fort ajust dels estàndards d’un determinat servei social, l’aplicació dràstica d’economies d’escala en els models de producció de continguts, o una reducció temporal de la qualitat en la prestació de determinats programes educatius o sanitaris, sinó la supervivència en unes condicions mínimes de viabilitat i competència d’un sector que, per raons polítiques, econòmiques i ideològiques, ha esdevingut altament depenent de les polítiques públiques.

»3. No podem oblidar la responsabilitat de les polítiques europees dels darrers 60 anys en la construcció d’un model cultural públic, altament compromès amb la compensació dels dèficits i fallades dels mercats que genera el creixent predomini dels grans operadors multinacionals, especialment en el segment de la distribució de continguts culturals i creatius.

»4. No podem deixar de destacar que qualsevol reducció pressupostària en l’àmbit de la cultura es realitza sobre un sector majoritàriament deficitari, que funciona sense indicadors d’activitat i sense pautes objectives que permetin establir (i justificar) la quantitat i qualitat dels serveis que ha de prestar l’Administració. A Catalunya, una reducció del pressupost de Cultura és indiscutiblement una “reducció sobre la reducció”.

»5. No volem, en qualsevol cas, que aquestes consideracions siguin interpretades en una clau maximalista. Amb tota probabilitat, els serveis i les prestacions culturals públiques es poden gestionar amb major eficiència. Quedi clar que valorarem positivament tots els esforços que es puguin realitzar en aquesta direcció, però creiem que l’ajust pressupostari que en aquest moment es planteja, en termes d’una retallada lineal, no està necessàriament basat en l’imprescindible i permanent esforç d’eficàcia que correspon a tota gestió governamental de qualitat.»

I entre altres coses, els "patrons" del Cercle de Cultura demanaven:

»I. Mantenir els pressupostos que el Govern de la Generalitat de Catalunya destina a Cultura, en la mesura que han estat històricament insuficients i poc ajustats a la importància que la cultura té com a element cabdal per garantir la cohesió i la identitat col·lectiva. Els recursos públics destinats a la cultura no poden estar condicionats —ni en el seu volum, ni en la seva estabilitat al llarg del temps— per circumstàncies derivades de la conjuntura econòmica (dels moments de bonança o, com ara, de crisi), ni tampoc per factors relacionats amb el curs de la conjuntura política. Reclamem, en aquest sentit que, en aquest àmbit, es declari una (necessària) “excepció cultural”, atès que, a més a més, es tracta d’una xifra que no alteraria de manera significativa el pressupost global de la Generalitat.

»II. Atesa la creixent importància que la cultura té en la creació de riquesa i treball dels països desenvolupats, reclamem una reflexió urgent per arribar a l’establiment d’un nou marc jurídic i econòmic per al sector cultural que permeti: en primer lloc, distingir de manera més apropiada els serveis de la cultura de provisió pública i les activitats (privades i/o concertades) de producció i distribució de continguts culturals i creatius a través dels mercats; i, en segon lloc, el correcte desenvolupament d’un sector ubicat en els paràmetres de l’economia d’actius intangibles, la generació i gestió de drets de propietat intel·lectual, i la creació de valor afegit mitjançant el foment i l’encertada utilització de la creativitat.

»III. Donar inequívoques mostres polítiques d’una major transversalitat de la política cultural amb altres Departaments a partir de la definició d’objectius conjunts, de l’augment de la coordinació mútua, i de l’estimulació de sinergies en àmbits competencials fronterers. Aquesta circumstància afecta de manera especial als Departaments d’Ensenyament, Economia i Coneixement, i Empresa i Ocupació.

»IV. Fixar uns àmbits d’actuació preeminents —a mitjà i a llarg termini— que, a través del Departament i amb diàleg permanent amb la comunitat cultural, permetin consolidar unes bases estables de desenvolupament de les activitats culturals i creatives a Catalunya. Sense ànim d’ésser exhaustius – i seguint algunes de les pautes aportades darrerament des de la Unió Europea – alguns d’aquests àmbits d’actuació haurien de ser:

»• La millora de l’accés al finançament dels agents del sector (en aquest context, s’hauria d’incloure una Llei de finançament privat de la cultura —més enllà de la llei de mecenatge— a escala catalana).

»• La millora de l’accés als mercats, en un àmbit que es caracteritza per una gran volatilitat de la demanda. En aquest context, el dèficit d’oportunitats i de visibilitat que pateix la producció cultural catalana i, de manera especial, la que es realitza en llengua catalana, és una llosa que té una repercussió molt negativa en uns mercats on els grans operadors multinacionals exerceixen un domini de característiques oligopolístiques sobre les xarxes de distribució materials i digitals.

»• La millora del potencial que ofereixen les eines de la propietat intel·lectual . En aquest àmbit Catalunya no disposa de cap instrument propi, i pateix d’un diferencial negatiu entre la generació de drets i el rendiment que d’ells retorna a Catalunya (de similars característiques al “dèficit fiscal català”).

»• La millora de l’educació i formació en competències empresarials dins del sector de la cultura i de les activitats creatives.

»• La millora dels mecanismes de foment de les inversions associades a la recerca i la innovació. Les empreses del sector cultural i creatiu haurien de disposar de més oportunitats d’accés als recursos públics per a l’estímul de la innovació i, de manera urgent, caldria considerar que una part de les inversions productives en creació i producció de continguts són també inversió en recerca, de tal manera que es pugui generalitzar una prima fiscal que faciliti l’increment del capital social de les empreses culturals catalanes. Mentre aquesta prima no sigui efectiva, caldria disposar d’un ajut equivalent transitori.

»• La promoció d’una major col·laboració entre les empreses del sector cultural i creatiu i entre aquestes i la universitat, de tal manera que es generin espais de trobada, d’intercanvi, i d’intersecció d’iniciatives que permetin endegar projectes d’una escala i d’una excel·lència suficients per assolir una projecció i una capacitat de lideratge a escala internacional en sectors clau com l’audiovisual, el multimèdia o les indústries creatives aplicades (disseny, arquitectura,...).

»• Last but not least, el Departament de Cultura ha de disposar d’una adequada arquitectura d’informació (estadística, comptable i administrativa) sobre el sector que li permeti una anàlisi precisa i un seguiment acurat de les activitats culturals i creatives a Catalunya amb la finalitat de discernir, sobre la base d’un consens ampli i indiscutible, les autèntiques prioritats culturals del nostre país.

»En conclusió, si governar és prioritzar, i el propi Govern de Catalunya, per no parlar d’excepcions, usa l’eufemisme d’àrees d’atenció especial, el fet de situar la cultura dins la retallada general i lineal en lloc d’atendre la seva singularitat, significaria començar aquest nou període insistint en la discriminació històrica que ha sofert la cultura en comptes d’iniciar el camí que li permeti convertir-se en eix vertebrador de Catalunya.»

Com acostuma a passar a la vida moderna, si un es fixa bé en el contingut dels dos manifestos, el dels "obrers" i el dels "patrons" de la cultura, s'adonarà que vénen a dir el mateix, però amb paraules diferents. En certa manera, és el llenguatge "transversal" que utilitzen sindicats i patronal quan es tracta d'acollar el que està enmig dels dos. Com fa la dita: jugant dos, acaba rebent un tercer.

Però en aquest ball de bastons culturals, encara hi ha un quart element en joc, més institucional que el pal de bandera de la Ciutadella, i a hores d'ara un pèl desorientat davant els esdeveniments i el trasbals amb el canvi de govern. Es tracta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (àlias CoNCA) que, en un gest insòlit de rebel·lia, i sense atendre's a les conseqüències, veient-se exposat com un pot de llauna en un camp de pràctiques de tir, va i s'apunta com si res al Manifest dels "obrers" culturals i contra les retallades que, paradoxalment, el mateix CoNCA, com un botxí més del sistema, es veu obligat a practicar contra els seus "protegits".

El CoNCA, en un tercer Manifest sota el títol "En defensa de la cultura", posa sobre la taula tenir en compte la situació ja molt precària de la inversió institucional en cultura, i referma el seu compromís absolut amb els creadors, els agents, els emprenedors i els professionals en general en defensa de la centralitat de la cultura en les polítiques públiques. El CoNCA també creu que la centralitat de la cultura és de vital importància per a Catalunya. Ho és per a qualsevol societat, però considera que el país —¿el país?— viu encara un procés de reconstrucció nacional que fa de la cultura un eix absolutament vertebrador.

El CoNCA està tan preocupat per la situació que afirma que segons quins criteris s'apliquin a les reduccions pressupostàries derivades de la crisi, el teixit cultural no serà sostenible i Catalunya podria perdre part del seu potencial creatiu, social, simbòlic i econòmic. O, dit d'una altra manera, segons el CoNCA, una disminució generalitzada més enllà del 10% establert fins ara abocaria el sector a una pèrdua irreparable de talent i de força creativa.

De tot plegat, ¿què en queda...? Doncs, la pegatina, que deien alguns dels concentrats davant el MACBA, és a dir, l'adhesiu de la Manifestació, una entranyable icona que sembla sorgida de les catacumbes resistents del segle passat. Que feliç que era, mare! Que feliç que era, mare! Que feliços que eren, mare!, que cantaria ara aquell.

retallades


Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |