«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 139 - Juny 2013

«L'aigua ben clara... i la xocolata espessa»

Aquest mes de juny, fresquet, fresquet —el més fresquet des d'abans dels Jocs Olímpics BCN '92, diuen—, ha agafat amb el peu canviat anant a cal barber el cantant Dyango. I just quan es disposava voluntàriament a deixar-se prendre's el pèl per un professional de la navalla, una trucada telefònica de la presentadora de la tertúlia del programa 'Más claro el agua', de 13TV, es disposa a estalviar-li la quota de barberia. El cantant de nom artístic Dyango, en realitat batejat com a Josep Gómez Romero, nascut a Barcelona el 8 de maig del 1940, fill de pare trompetista, és un conegut intèrpret de música romàntica que porta acumulats al llarg de la seva carrera més de cinquanta discos d'or i quaranta de platí obtinguts tant pel beneplàcit dels espanyols com el dels fans llatinoamericans i dels Estats Units. Amb aquest bagatge, Dyango és dels que es va apuntar al macroConcert per la Llibertat del 29J al Camp Nou —sis llargues hores, sis!— del qual es van retirar a última hora col·legues més joves seus com Pedro Guerra o Mayte Martín. I com que l'independentisme, com la xocolata, és una mica espès de pair per a alguns, Dyango es va veure assetjat per l'aigua més clara de la cadena 13TV, que permet que estigui a les ones cavernàries monsenyor Rouco Varela, capitost de la Conferència Episcopal Espanyola.

A l'assetjament verbal que intentava tocar-li la fibra i, advertir-li que la fibra també necessita la butxaca, Dyango va respondre sense embuts: «M'he sentit espanyol tota la vida, però ara em sento més català que espanyol». El cantant va dir també, mentre als de 13TV si els punxaven no treien sang, que sentia poder cantar per la llibertat i que creia que ara la realitat es veu des d'un altre prisma a Catalunya. Després de recordar als tertulians de la improvisada barberia televisiva que no va poder estudiar ni parlar a l'escola en català, que quedava relegat a l'àmbit familiar, Dyango va manifestar que li havia agradat ser espanyol, però que se sentia orgullós de ser català, i va afirmar novament, per a sorpresa de les fans més fans del cantant: "Vull ser català, parlar la meva llengua, que Catalunya formi part d'Europa i que hi hagi amistat entre tota la gent".

L'allisada de 13TV, capitanejada per la presentadora Isabel Durán, va estar preparada a consciència. De fons, sempre, esclar, va sonar la cançó més emblemàtica per als espanyols en veu de Dyango: "Suspiros de España" mentre els tertulians el burxaven dient-li si havia sentit res mentre cantava el "Suspiros de España", si vivia com a espanyol enganyat i ara havia descobert que era català, quan va sortir del trauma de ser espanyol o si tenia por de no poder treballar per no combregar amb el règim.

Per als que no estiguin al cas, cal dir que "Suspiros de España" és un popular pasdoble espanyol. Va ser compost pel mestre marteño Antonio Álvarez Alonso a la ciutat espanyola de Cartagena, el 1902. En 1938 se li afegiria lletra per Juan Antonio Álvarez Cants (1897-1964), nebot del compositor, per ser cantada en una pel·lícula per Estrellita Castro, i després va ser versionada (a vegades canviant la lletra) per altres figures, com Concha Piquer, per exemple.

El pasdoble en general va ser originàriament una marxa de passeig de la Reial Infanteria (d'aquí ve el mot "pas-doble") que a finals del segle XIX i començaments del XX es va popularitzar com a peça de concert i posteriorment de ball. En aquest context, es componen en pocs anys a la ciutat de Cartagena tres peces que resulten fonamentals en la història del gènere: 'La Gracia de Dios' (Ramón Roig i Torné, 1880), 'Suspiros de España' (Antonio Álvarez Alonso, 1902) i 'El Abanico' (Alfredo Javaloyes López, 1910).

Segons els especialistes en el gènere, l'origen de "Suspiros de España" seria el següent: El Mestre Álvarez Alonso oferia concerts animant les vetllades del cafè La Palma Valenciana, al carrer Major de Cartagena. Una nit, en acabar la seva actuació, va ensenyar als seus amics una melodia en forma de pasdoble que havia escrit sobre una tauleta del cafè, i que aviat va ser acollida amb alegria per la seva clara inspiració. En el seu recorregut nocturn, es va aturar davant la confiteria España, situada davant del cafè de les seves actuacions, i observant una confitura típica anomenada "suspiros" (avellanes caramel·litzades), es va inspirar per batejar "Suspiros de España" en la seva nova partitura.

El pasdoble va ser estrenat per la Banda de Música del 3r Regiment d'Infanteria de Marina dirigida per Ramón Roig i Torné, el dia del Corpus Christi de 1902 a la plaça de Sant Sebastià de Cartagena. Les ordenances militars impedien que el director cedís l'adreça per a l'estrena a Antonio Álvarez Alonso, el seu bon amic i autor de l'obra, donada la seva condició de civil. Una placa commemora l'efemèride al lloc de l'estrena.

Con tantes vegades passa, els temps canvien les intencions. I en els exilis provocats per la Guerra Civil Espanyola, el pasdoble "Suspiros de España" va simbolitzar la nostàlgia del país perdut. La seva composició en la manera musical menor evoca tristesa, amb lleus modulacions al seu relatiu major, però, en majoria, escrita en mode menor. Per això, després de ser la peça de la pel·lícula d'Estrellita Castro, la cançó ha passat per '¡Ay, Carmela!', de Carlos Saura; 'La estanquera de Vallecas', d'Eloy de la Iglesia; 'El florido pensil', de Juan José Porto; i la més recent i emotiva, la que Diego El Cigala va interpretar per a la versió cinematogràfica de 'Soldados de Salamina', de David Trueba. A Dyango, doncs, que li vagin darrere amb un flabiol sonant.





Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |