«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 153 - Agost 2014

«Si la targeta sanitària es perd per la faixa... passi per caixa!»

Fa l'efecte que hi hagi un batalló de funcionaris de la Generalitat de Catalunya que tenen com a missió pensar quina una en poden fer per treure calerons de sota les pedres. Només el falta pensar que podrien fer sortir al carrer els seus amos amb aquells vells caps de l'antic Domund i posar-los en una cantonada fent dringar el potet de les almoines. L'última que han pensat, i que s'aplica des del març d'aquest any, és la taxa per obtenir la duplicació de la targeta sanitària. Resulta que l'últim any se'n van renovar 677.410 i, fets els números, a 7 euros cada renovació, el pastís és més que llaminer. El problema no és qui se'l menja sinó qui el paga.
El més evident és que la nova taxa afecta els usuaris més desafavorits: immigrats, aturats, gent gran... La duplicació de la targeta sanitària de l'Institut Català de la Salut (la popular targeta blava fins ara) pot ser que hagi de ser renovada per simple pèrdua, per haver-la fet malbé com un xiclet o fins i tot per robatori. Només en queden exempts els casos de rectificació de dades personals, per ara.
Com es veu, no cal pensar gaire per endevinar qui té més punts per perdre la targeta o simplement per no trobar-la on l'ha deixat. La gent gran, que és la que necessita més sovint fer ús de l'esmentada targeta, a vegades es veu afectada per problemes de concentració o de memòria. Tampoc no cal córrer gaire per pensar que una targeta es pot fer malbé per milers de causes de distracció, justificada en casos com els anteriors. I és inconcebible que s'hi afegeixi el robatori —una causa externa!— quan es podria presentar un certificat de la denúncia feta als mossos d'esquadra o la policia municipal en cas d'haver estat víctima d'un atracament al carrer o un atracament al domicili.
Però, a més de pagar, la cosa no acaba aquí. L'usuari que tingui la mala sort de no trobar o de perdre la targeta sanitària i que l'hagi de duplicar, s'ha de dirigir al seu Centre d'Atenció Primària (CAP) per sol·licitar-ne una de nova, ha d'emplenar el justificant corresponent, ha de sortir al carrer per abonar els 7 euros de la taxa ingressant-los en qualsevol caixer o al taulell d'una oficina bancària, ha de tornar al CAP amb un justificant de pagament i només aleshores haurà fet prou mèrits per obtenir un document —encara provisional!— que li servirà fins que rebi la nova targeta al seu domicili.
Com que, per raons de seguretat si no es vol que la targeta es torni a perdre, la tramesa es fa per correu certificat, si l'usuari no és al seu domicili, haurà de traslladar-se a l'oficina de correus més pròxima —cada vegada més lluny amb les retallades— i recollir la targeta sanitària prèvia presentació del seu document d'identitat, si és que tampoc no l'ha perdut.
L'odissea, doncs, per obtenir el duplicat de la targeta sanitària, per part de l'usuari de la sanitat pública, s'afegeix a les llistes d'espera, els llits tancats, les urgències saturades i el copagament dels medicaments. El cas és que, si l'usuari ja té una certa edat i, quan necessita la targeta sanitària, és quan es troba precisament més baix de defenses, el recorregut per obtenir la targeta sanitària el pot esgotar encara més, amb la qual cosa haurà de tornar al CAP perquè el visiti el seu metge de capçalera i li recepti un medicament perquè es refaci de la marató. Com en tants altres casos, i encara més parlant de sanitat, el remei haurà acabat sortint més car que la malaltia. ¿Oi, Boi?

PD.- I ara, el retorn de l'euro per recepta cobrat per la Generalitat de Catalunya, durant sis mesos, des de Sant Joan del 2012 al gener del 2013, quan va ser suspès pel govern espanyol. Com tothom recordarà, la polèmica sobre aquesta taxa va ser sonada. I els costos de la seva implantació, fent fer de caixers els farmacèutics, encara més. El cas és que, un cop suspesa la taxa pel Tribunal Constitucional, la Generalitat ha esgotat el termini per fer els retorns i el sistema escollit també és dels que va a missa:
1) El pobre usuari que va pagar l'euro per recepta (una altra vegada, tornem-hi, la gent més gran i sovint amb pensions mínimes) ha de descarregar-se un imprès d'internet o demanar al seu CAP l'imprès de sol·licitud per a la reclamació. No cal que digui quants euros va pagar de taxa perquè CATSalut diu que ja ho sap. Però el Departament d'Economia ja ha dit que esperarà a acabar l'any 2014 per veure quantes reclamacions té. Aleshores decidirà en quin pressupost ho carrega i com fa el retorn per transferència.
En resum: el pobre usuari —el que se n'assabenti, esclar— haurà de fer papers, anar al seu banc o caixa perquè li signi les dades bancàries, lliurar el document al seu CAP o en qualsevol altre. Esperar mig any. I el més probable és que comprovi que no li arriba res perquè Economia se les saps totes i es traurà de la màniga qualsevol article que li permeti no fer els retorns en un termini tal o tal altra.
Però el més cínic de la qüestió és que si CATSalut admet que ja sap qui ha pagat l'euro per recepta i quants euros va pagar en sis mesos, ¿per què no actua d'ofici i fa el retorn immediat, ja sigui comunicant als interessats el que li pertoca i demanant-los dades bancàries o creant un sistema que només amb un pas per exemple amb el banc o caixa, aquesta entitat pogués fer la reclamació per via interna? Ah! Això seria massa fàcil, massa educat, massa cívic, massa servicial... Del que es tracta és que l'usuari perdi la paciència i reciti unes quantes vegades, abans d'anar a dormir, allò que diu: "Santa Rita, santa Rita... el que s'ha regalat ja no es quita".





Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |