«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 160 - Març 2015

¿Massa escriptors a favor de la independència?

Fa uns mesos, l'octubre del 2014, un col·lectiu d'escriptors va animar a la resta del gremi a signar un manifest a favor de la independència [aquí]. La de Catalunya, esclar. La resposta sembla que va sorprendre els mateixos promotors. Però sempre hi ha qui no entén aquestes campanyes. Per exemple, el traductor Salvador Oliva, que en dos articles publicats al diari El País (19 i 31 de març) argumentava la seva decisió de no estampar la seva signatura al costat de tots els altres. Salvador Oliva s'estranya, sobretot, que prop de 500 escriptors responguessin a la crida. Però tenint en compte que el cens dels autors amb la ploma electrònica esmolada durant els últims deu anys arriba als 3.000, la xifra dels signants és pràcticament simbòlica perquè no arriba a un 17%. Si es tractés d'un referèndum, el resultat seria ben preocupant. Potser és això el que va impulsar Salvador Oliva a fer les seves dues reflexions que reproduïm íntegres i enganxades com a perla del mes de març del 2015.
«El meu amic Bernat Puigtobella em va escriure, fa mesos, un correu electrònic demanant-me si volia firmar el manifest dels escriptors catalans per la independència. Li vaig respondre que preferia no firmar-lo, però que li escriuria donant-li alguna les raons de la meva decisió.
»Ja és hora de fer-ho; però, abans, voldria deixar constància de la meva sorpresa posterior: hi va haver gairebé 500 escriptors que van firmar, i, que jo conegui, només una dotzena que no vam firmar. Tenint en compte que, segons l’última enquesta, els partidaris de la independència entre la població han baixat quatre punts i estan en minoria, em faig algunes preguntes: a què és deguda aquesta desproporció entre escriptors i població en general? Ser escriptor és exercir un ofici, com el de fuster o mecànic. Per què no es demana l’opinió a gent d’altres oficis? ¿No seria millor limitar la responsabilitat política i social dels escriptors a la lluita contra el deteriorament de la llengua, començant per la que fan servir els polítics que s’han apuntat a la independència?
»Més preguntes: com és que un país de sis milions d’habitants té una relació tan alta d’escriptors? Aplicant la mateixa proporció a Alemanya, que en té més de 81 milions, li tocarien 7.000 escriptors. Els tenen? Per què aquí n’han de proliferar més que en altres llocs? O és que els aires que respirem a Catalunya són més propicis a la inspiració literària?
»La diferència encara seria més brutal si comptéssim els premis literaris de Catalunya (afegint-hi les Balears i el País Valencià) i els comparéssim amb els que hi ha en qualsevol país d’Europa. Comparant-ho amb els països angloparlants, per exemple, ells n’haurien de tenir, com a mínim, més d’un milió cada any. ¿Estic equivocat si penso que aquí exagerem una mica? I si és una anomalia, el que l’estimula? Hi té alguna responsabilitat el nacionalisme?
»Deixant aquestes preguntes a part, passo a dir només un parell de raons per les quals no vaig firmar el manifest. La primera és que m’agradaria que tots els ciutadans (i sobretot els polítics) pensessin que el més important de tot és complir les lleis, tant si ens agraden com si no. Si no ens agraden, les hem de canviar, llevat que siguem partidaris del caos. Seria interessant de saber quants d’aquests 500 escriptors ho són.
»Una segona raó (en tinc unes quantes més) és l’aversió que tinc a veure la gent decebuda i enganyada pel poder polític. S’ha dit que el nostre president, després de veure la primera manifestació a favor de la independència, va canviar de rumb per evitar que els vots independentistes se’ls emportés un altre partit. Si això és veritat, hem d’admetre que és força indignant. Cap polític no hauria de voler portar el país, sabent-ho, ni a la decepció ni al desencant.
»Prometo a Bernat Puigtobella més explicacions. I mentrestant, això sí, procurem no fer-nos la guerra els uns i els altres. I, per conservar el seny, passem per alt l’unanimisme amb què la ràdio, la televisió i algun diari ens bombardegen cada dia fins al més tediós dels inútils avorriments.
»El dia 19 de març vaig donar dues raons per no figurar entre els 500 escriptors que van firmar el manifest independentista. La primera era jurídica. La segona, moral. Avui em toca parlar d’una tercera: la cultural. Per fer-ho, necessito retrocedir uns quants anys, i fer referència als dos versos finals d’un poema de Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega; / jo sóc la vaca de la mala llet”. Comentant això, Gabriel Ferrater, a La poesia de Carles Riba, diu el següent: “Els escriptors catalans som ara la vaca de la mala llet. Som els últims que no ens deixarem embarcar en el catalanisme perquè sabem molt bé què va passar a Carner, a Maragall, a Riba, etc., amb aquesta màquina de tortura”.
»Ferrater es va equivocar, perquè va morir abans de conèixer el pujolisme. El cas és que avui tenim uns 500 escriptors que tornen a ser la vaca cega; 500 escriptors que s’han deixat embarcar no tan sols en el catalanisme, sinó fins i tot en l’independentisme. Com és possible que tants intel·lectuals, que s’haurien de caracteritzar per l’ús de la llibertat individual, s’hagin apuntat a seguir en ramat una opció liderada pel poder d’una dreta corrupta i una esquerra que li tapa les vergonyes?
»El germen s’ha d’anar a buscar en la màquina propulsora del nacionalisme, és a dir: de l’egoisme col·lectiu, que és la millor màscara per amagar els negocis ocults. En efecte: mentre Pujol predicava en públic la moralitat, mentre deia que els atacs a ell eren atacs a Catalunya, ell, la seva família i el seu partit s’enriquien amb presumptes il·legalitats, que ja han començat a deixar de ser presumptes. L’interès per la llengua i la cultura era (i és encara) un interès ineficaç, i molt menor, comparat amb l’interès pels negocis; és a dir, una altra façana per tapar il·legalitats. De totes maneres, el més fascinant de tot és que això no ha evitat que una massa de 500 escriptors no s’adonessin que ens han estat aixecant la camisa durant tants anys. No hi ha cap dubte que, si Ferrater pogués veure això, diria que la vaca de la mala llet s’ha tornat a convertir en la vaca cega.
»Però, anem per feina: per què l’independentisme seria un suïcidi cultural i lingüístic, encara que hi hagi tanta gent que pensi just el contrari? Jo diria que la resposta està en el fet que el pujolisme va fer una altra proesa: va instaurar la tradició de col·locar —i que se’m perdoni l’expressió— servils incompetents en llocs clau del món cultural, cosa que, sent un país petit, amb la independència no faria sinó créixer. A més a més, formar part d’Espanya pot evitar que la cultura catalana es limiti a les cercaviles, les costellades, els castellers, els sardanistes, les cavalcades dels tres reis, etc. Tot això està molt bé, sobretot perquè fa molta gent feliç i jo sóc partidari de la felicitat. Però el que no pot ser és que això ocupi el lloc de l’alta cultura; no pot ser que el món ens conegui només per això. ¿Ho aconseguiríem amb una independència que no faria sinó nodrir el folklore i el cofoisme? Jo sóc dels que estan convençuts que no.»



Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |